Aquestes dones boniques

Serien espectres embotits en robes i lleis infernals, sense drets bàsics, si visquessin al seu país

Cada vegada que puc xerrar amb dones saudites fora del seu país i sense la presó tèxtil que les converteix en negres fantasmes, sempre sento una contradictòria sensació. D'una banda, l'alegria de veure-les tan magnífiques, parlant de les seves il·lusions sense cap asfixiant opressió. Dones amb cara i mans, que tenen opinió i poden expressar-la, i que somien alt perquè els seus somnis són realitzables. 
Alhora, recordo que aquestes mateixes dones, que poden emancipar-se gràcies a viure a l'estranger, serien espectres embotits en robes i lleis infernals, sense drets bàsics, si visquessin al seu país. Recordo una conversa recent a Ginebra amb una saudita que viu a Suïssa i que és directiva d'una companyia. Havia estudiat en un internat del país -gràcies a l'open mind de la seva família-, i després d'algunes tribulacions, es va casar amb un suís i viu allà feliçment. És una dona dinàmica, notablement intel·ligent i preparada. Però això que a Suïssa té un valor per si mateix, a l'Aràbia Saudita hauria estat una simple anècdota que no li hauria impedit ser segregada socialment, tutelada per homes fins al deliri, des del pare, el marit, el fill i el policia religiós de torn, i condemnada a penes feudals si incomplís les infernals prohibicions que patiria pel fet de ser dona. És a dir, el seu talent, les seves ambicions, els seus desitjos només haurien estat joguines trencades en mans del fanatisme violent que governa el seu país.

Avui llegeixo que el Govern saudita, en un atac de liberalitat (deuen haver-se marejat) permetrà que les dones participin en els Jocs de Londres. És tota una notícia, primer perquè les dones tenen moltes dificultats per poder practicar esports i sempre ho han de fer de forma segregada; i segon perquè aconseguir el nivell olímpic femení en aquell país és una gesta heroica. Alhora llegeixo que comença a existir el fenomen de les joves saudites que es vesteixen com homes per escapar de l'asfíxia a què estan sotmeses, encara que la policia religiosa ja ha començat a moure els seus tentacles per obligar-les a "rectificar la seva conducta". I en paral·lel, moltes són les notícies de dones que s'organitzen i intenten aconseguir drets mínims que, en aquell país, són tot un món. La qual cosa em porta a l'esperança de pensar que en aquesta misògina i brutal dictadura siguin les dones qui forcin el canvi. Però mentrestant, el cert és que som bons aliats d'uns totalitaris que odien les seves dones, promouen l'extremisme per tot el món i es burlen de les llibertats. Ni ens importa el seu deliri, ni la seva crueltat, ni les seves víctimes, només el seu petroli i els seus negocis. I de drets humans només en parlem si els tirans han caigut.

Però mentre estan en el poder, els donem satisfets la maneta, mirem cap a un altra banda i menyspreem les seves víctimes. Som un sac de mentides amb corbata.

Pilar Rahola

30/06/2012

La Vanguardia