Metges sobradament precaris

Professionals amb contractes de mes en mes expliquen com exerceixen enmig del neguit

Un terç dels metges catalans estan instal·lats en la precarietat. Un informe del Col·legi de Metges mostrava com un ampli nombre d’especialistes aconseguia contractes de mes en mes, de setmanes, de dies, d’una banda a l’altra, amb jornades reduïdes, amb sous reduïts... La traducció d’aquestes xifres és un grup humà amb una bona i dura preparació que comença en l’adolescència –notes altes de batxillerat, selectivitat excel·lent, carrera exigent, l’examen MIR, quatre anys d’especialització– ple d’amargor.

La majoria se sent enganxat a una professió que difícilment es pot exercir amb poc entusiasme. Però en els testimonis recollits per La Vanguardia –sense noms, sense pistes de llocs de treball, que els han de tornar a contractar– apunta la desesperança, la humiliació sentida, la desconfiança que s’acabarà el temps d’excepcionalitat. Se senten aixafats perquè no poden seguir els seus malalts, perquè no són mai seus sinó d’altres. Perquè no poden formar-se per estar al dia. Perquè no poden portar un sou constant a casa. Perquè perceben poc més de mil euros a canvi d’una tasca compromesa i carregada de possibles errors a la qual van dedicar nou o deu anys de la formació més exigent.

PACIENTS D’ALTRES

“Hi ha decisions que no prens perquè no són mai els teus”

G. ja havia construït la seva carrera professional en altres àmbits de la medicina, en organismes internacionals. Però va voler tornar i establir-se a Catalunya perquè tenia una filla en creixement. “Per això em vaig presentar al MIR, per actualitzar-me i entrar a la roda de la sanitat pública. En aquells moments faltaven metges”. Però va tenir la mala sort d’acabar l’especialitat de medicina familiar i comunitària el 2012. “Havia esclatat la crisi. Des d’aleshores he fet substitucions en milers de llocs, en algun amb promeses de llarga durada que s’han interromput de cop. En una ocasió em vaig posar malalta i ja no em van renovar. Firmava mes a mes, així que en van tenir prou d’esperar una mica”.

Ha treballat per a l’ Institut Català de la Salut (ICS), per a consorcis, per a empreses privades concertades. Però aquella experiència no engreixa el currículum a efectes pràctics. “Tot el que no sigui l’ICS pràcticament no compta en la teva puntuació per a la borsa de treball. No estan connectats laboralment”. “Els màsters de la meva vida anterior dedicats a salut pública no puntuen, perquè són previs al MIR. El que jo sàpiga no té valor”.

Quan la feina és en un servei d’urgències, es contracta per dies determinats, una setmana, dues. En una altra ocasió, tres. En la consulta, quan aconsegueix fer de metgessa de família durant uns mesos –mes a mes, per descomptat–, invariablement els pacients la reben bastant incòmodes amb un “ Una altra metgessa? Ara, torna a explicar-ho tot”.

No hi ha continuïtat possible. Ni formació, perquè no es pertany a la plantilla. “Els companys no et tracten malament, però et quedes amb els pitjors horaris, les pitjors dates...”.

Al final “prefereixes les urgències, així no t’indignes per no ocupar-te dels teus pacients, perquè sempre estàs atenent els d’un altre i, saps què?, hi ha decisions que no prens perquè no són teus”. Té 58 anys. “Ara tornaré a fer 15 dies. Després, ja ho veurem”.

INFRAVALORATS

“Vaig arribar a pensar que m’havia equivocat d’especialitat”

M.G. va acabar l’especialitat en medicina familiar i comunitària el 2011. Té 33 anys. “Dels tres residents que érem a l’ambulatori, cap no va aconseguir un contracte. Tampoc els de l’any anterior”. Des d’aleshores ha anat encadenant contractes de 25 hores, de mes en mes, de 15 dies... “La mateixa consulta que els fixos, però 1.400 euros de sou amb vacances i pagues incloses. Em vaig arribar a plantejar si m’havia equivocat d’especialitat. No, no me’n penedeixo, m’agrada el contacte, acompanyar el pacient. Però em sento infravalorada”.

Ara ha aconseguit una interinitat a més d’una hora de casa: 1.900 euros mensuals. Pel mig ha recorregut tota mena de serveis concertats i públics d’emergèn­cies, urgències de primària –“cinquanta informes al dia”–, centres d’assistència primària on havia de cobrir els domicilis de tots els col·legues i sempre les urgències dels altres, encara que tingués una quota de pacients assignada. “El seguiment dels pacients, que és fonamental, no era possible. Tinc molts companys que continuen així”.

Completa els seus ingressos econòmics amb activitat priva-da. “M’agradaria no haver de ­fer-ho. Saps què fa mal? Que ­fer-ho bé no signifiqui res; els teus mèrits no serveixen, encara que els teus pacients t’estimin i et tinguin tota la confiança”.

INCERTESA

“No cobres vacances ni entres en les sessions clíniques”

L’experiència d’ M. (nom fictici) és molt semblant. Té l’especialitat de metgessa de família però com que els seus contractes són de dilluns a divendres i de 25 hores, mil i poc euros, també ha de fer guàrdies de pediatria, o atendre crònics, o urgències... “No cobres vacances, ni pagues, ni participes en les sessions clíniques que es fan de 2 a 3, la qual cosa que et deixa al marge dels casos, dels avenços”.

És noia per a tot als 56 anys i a casa ningú no compta amb ella –té dues filles– perquè desconeixen de quin temps lliure disposarà, quins dies podrà compartir amb la família, a quina hora. No està gaire segura de poder esperar una interinitat que li permeti treballar amb normalitat en un futur pròxim. “A la consulta? Bé, perquè m’agrada”.

Ana Macpherson

05/08/2016

La Vanguardia

Per què et costa tant oblidar l'exparella

El mal d'amor no és un invent cultural, sinó un dolor real, físic. I té un culpable: el cervell

El cine i la literatura en van plens. Homes i dones amb la mirada perduda, sense forces per sortir del llit, observant el mar o la pluja, plorant desconsoladament. Quan una relació de parella s'acaba queda el dolor, intens i desconcertant, i ens vénen al cap totes les escenes que hem vist en les pel·lícules, les que hem llegit en les novel·les. Però, en contra del que pugui semblar, la manera com reaccionem davant d'una ruptura sentimental no ve determinada pel que hem après del cine i la literatura, sinó pel cervell. El dol no és cultural, és cerebral. Estem programats per enamorar-nos… i per patir quan l'amor s'acaba. 

Encara que sigui una frase feta, quan ens deixen no ens "trenquen el cor", sinó més aviat el cervell. És aquest òrgan el que pateix quan es produeix una ruptura, i el que reacciona tot generant els símptomes que qualifiquem de mal d'amor. El motiu és purament químic. Quan ens enamorem s'activa l'àrea del cervell que regula les recompenses, la mateixa que s'estimula quan consumim qualsevol droga, des de la nicotina fins a la cocaïna. Pel que fa al cervell, l'amor és com una droga perquè la dopamina que genera quan estem enamorats crea addicció. A més de dopamina, el cervell de les persones enamorades també genera més oxitocina. I mentre augmenta l'activitat en les àrees del cervell encarregades de regular les sensacions de plaer, disminueix l'activitat en l'amígdala, el nostre sensor del perill i la por. Dit d'una altra manera, l'amor no només ens genera eufòria, sinó que també ens tranquil·litza i ens produeix una sensació de benestar.

Què ens passa al cervell quan ens deixen?

El cervell, un òrgan molt flexible, s'adapta a aquestes circumstàncies, s'acostuma a la dopamina i l'oxitocina, al plaer i a la tranquil·litat. S'acostuma i en demana més i més. Però què passa quan la nostra parella ens deixa? Què ens passa al cervell quan un dia descobrim que ja no ens estimen? Doncs que el nivell de dopamina disminueix de manera brusca, el de l' oxitocina també, i l'àrea del cervell que regula les recompenses activa una alarma. Vol tornar al passat, vol recuperar allò que ha perdut i que el feia sentir bé. Experimenta una autèntica síndrome d'abstinència. Diferents estudis confirmen que quan ens deixa un amic ho vivim d'una forma més aviat racional, cognitiva. Però l'abandonament de la persona estimada activa una resposta més instintiva, la mateixa que ens genera la sensació de tenir gana o set.

Així, i de la mateixa forma que quan tenim gana o set el cervell ens està demanant que mengem o bevem, quan s'acaba l'amor ens impulsa a cometre un dels hàbits més obsessius –i dolorosos– que experimenten els amants descartats: la necessitat de mirar enrere, de recordar el passat, de tornar a veure les fotos antigues, de reviure els records, de tornar a escoltar la seva veu. És el cervell el que ens impulsa a rebobinar, i el motiu no és altre que la voluntat de recuperar el plaer i el benestar perduts.

Quan les coses anaven bé, el cervell s'havia acostumat a un determinat equilibri de neurotransmissors. Ara, davant d'un canvi brusc, es troba perdut. Ingènuament creu que, tota vegada que la persona estimada ens va provocar plaer en el seu moment, tornar-la a veure ens permetrà tornar a experimentar aquest plaer perdut. És per això que, quan l'altre marxa i ens quedem sols, regirant els calaixos, buscant fotos que ens facin recuperar l'eufòria i el benestar originals, tanquem els ulls i tornem a reviure aquella tarda, aquell passeig, aquell sopar.

Síndrome d'abstinència

El cervell vol regularitat, ordre, rutina, i s'angoixa davant les situacions noves. Enfrontat a una ruptura imprevista, els impulsos del cervell, en plena síndrome d'abstinència, són tan forts que ens porten a fer coses aparentment irracionals i de les quals potser ens acabarem penedint: trucar de matinada, enviar missatges poc meditats, emborratxar-nos, tenir relacions sexuals amb altres… L'amígdala està hiperactiva i el cervell busca dopamina. Una mala combinació que ens portarà a comportar-nos de manera irreflexiva. Si no en fem més, de coses que no hauríem de fer, és perquè el còrtex s'activa i reprimeix alguns d'aquests impulsos.

Els estudis fets en el camp de la neurociència no només confirmen que el cervell abandonat ens impulsa a tornar al passat, a insistir. També ens genera dolor. Un dolor real, físic, no la melancolia bucòlica que veiem a les pel·lícules, sinó un malestar que ens impedeix menjar o ens fa difícil respirar. Una ruptura sentimental no només afecta la zona de les recompenses, sinó també aquelles que controlen l'ansietat i coordinen com reaccionem quan sentim dolor. T'ha deixat el nòvio o t'has trencat una cama? El teu cervell no ho sap distingir i es comporta de forma idèntica: activant les hormones de l'estrès, fet que generarà una nova cascada de problemes físics i, per tant, ben reals.

Els neurocientífics han intentat saber per què el cervell reacciona d'una manera tan extrema davant d'una ruptura sentimental, per què un abandonament pot fer tan de mal com un os trencat. El motiu sembla apuntar a una estratègia de supervivència de l'espècie que passa per cooperar amb altres humans, per establir vincles que ens facin més forts, i òbviament, per reproduir-nos. El cervell està programat per establir connexions i vincles amb altres. Quan aquests es trenquen, emet tota mena de senyals d'alarma que busquen que restablim la relació. Si no ho aconseguim, si la reconciliació no arriba, el cervell s'acostumarà a aquesta absència i, finalment, recuperarà la normalitat. Però no abans de passar per un llarg dol que, en funció dels casos i de les persones, acostuma a oscil·lar entre els 6 mesos i els 2 anys.

Isidre Estévez

01/07/2016

Ara.cat

Més de 4.000 immigrants i refugiats han mort des de començament d'any a l'intentar arribar a Europa

La xifra suposa el 26% més respecte al mateix període, del gener al juliol, de l'any passat

Foto de: RICARDO GARCIA VILANOVA

Un total de 4.027 immigrants i refugiats han mort des que ha començat el 2016 quan intentaven arribar a Europa, a través del Mediterrani, les rutes de l'Àfrica del nord o la frontera entre Síria i Turquia, segons les últimes estimacions de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

Tres quartes parts dels refugiats i immigrants, un total de 3.120, han perdut la vida quan navegaven pel mar Mediterrani, segons ha explicat Joel Millman, portaveu de l'OIM, en una trobada amb periodistes.

La ruta marítima més perillosa és la que arriba a Itàlia, que ha segat la vida a 2.692 persones. El nombre de morts en l'itinerari que té com a destí les costes gregues és de 383 i 45 les persones que no han aconseguit arribar al litoral espanyol.

Bandes organitzades 

En les rutes africanes, al seu torn, s'han comptabilitzat fins a 342 morts. Aquestes persones han sigut víctimes de bandes organitzades que es dediquen a conduir els sense papers en un llarg viatge realitzat en pèssimes condicions a través del desert. L'OIM ha advertit del creixent nombre de víctimes per violència als itineraris africans.

Els emigrants i refugiats procedents de Síria també han pagat un alt tribut. Des que va començar aquest any, un total de 64 sol·licitants d'asil sirians han mort a mans de guardes de frontera turcs.

L'informe de l'OIM s'ha fet públic després de la troballa de 120 cossos sense vida a les platges de Sabrata, ciutat líbia situada a 70 quilòmetres a l'oest de Trípoli. La setmana passada, van ser descoberts 87 cossos, als quals se n'han de sumar 33 que van aparèixer els dies previs.

Es desconeix si les persones mortes davant de les costes líbies formaven part d'una o diverses embarcacions que van naufragar en ple viatge.

Balanç global

La xifra d'immigrants i refugiats morts del gener al juliol del 2016 representa un augment del 26% respecte al balanç global dels set primers mesos del 2015.

Pel que fa a les arribades d'immigrants i refugiats per mar fins a Europa, l'OIM n'ha registrat fins a 251.557 en aquest mateix període. A Itàlia i Grècia s'han registrat prop de 20.000 noves arribades durant el mes de juliol.

Dilluns passat, 1.500 persones van ser rescatades davant de les costes de Líbia, segons els guardacostes italians, cosa que va elevar a 8.000 les salvades en aquesta part del Mediterrani en tan sols cinc dies.

Reuters

02/08/2016

El Periódico

En 41 anys només s’han exhumat 21 fosses de la guerra

El govern català vol impulsar les polítiques de memòria amb més pressupost i prioritzar la localització i identificació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura

Aquest divendres, després de 67 anys d’espera, la badalonina Milagros Camuñas recuperarà les restes de la seva mare, Vicenta López, i del seu germà, Jesús Camuñas. Quan la Vicenta i el seu fill van ser assassinats, el 28 d’octubre del 1948, la Milagros només tenia 10 anys. Els van detenir per haver acollit a casa seva, a Castiñeiras (Balboa), un grup de guerrillers antifranquistes. Havien d’anar a la presó de Ponferrada, però a mig camí els van fer baixar del camió i els van afusellar. Com molts altres assassinats del franquisme, les seves restes van ser enterrades i el seu rastre es va esvair. La Milagros va buscar-los durant anys. Finalment, l’any passat l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica els va localitzar en una fossa comuna a Villafranca del Bierzo.

“És molt difícil explicar el que vius a peu de fossa. Plorem cada vegada que n’obrim una per totes les emocions que ens transmeten els familiars”, explica René Pacheco, arqueòleg de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. “Recordo una vegada que n’excavàvem una a Ciudad Real el 2012. Era novembre i feia molt de fred. Feia 18 dies que hi érem. Hi havia un avi sempre allà, assegut, amb la seva dona, abrigat amb una manta. Li vaig dir que l’exhumació era molt llarga, que anés a casa a descansar, però em va dir que feia 73 anys que no veia el seu pare i que aquell era l’únic moment que podia estar amb ell”, recorda Pacheco.

A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. En 41 anys de democràcia, el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori. “L’estat espanyol i la justícia sempre han mirat cap a una altra banda”, diu Pacheco. A Catalunya, per llei, l’exhumació depèn del Govern. El departament que dirigeix Raül Romeva assegura que és una prioritat i reconeix que fins ara s’ha fet poc. En 41 anys de democràcia, a Catalunya només s’han exhumat 21 fosses comunes i s’han identificat 6 víctimes. El govern espanyol deixa les exhumacions en mans de la societat civil.

Qui és el responsable de fer les exhumacions?

Pocs recursos públics i moltes iniciatives privades

Quan va morir Franco, el 1975, es van començar a fer exhumacions. Les feien les mateixes famílies, sense cap mètode científic. En aquell moment, la guerra i la repressió no quedaven tan lluny i eren molts els que sabien on estaven enterrades les víctimes. “Agafaven els ossos, els posaven en caixes i els enterraven als cementiris”, explica Pacheco. Amb el cop d’estat de Tejero del 23 de febrer del 1981, es va deixar d’exhumar. Va tornar la por, temien que tornés la repressió i durant molts anys no es va fer res.

A Catalunya es va aprovar una llei de fosses el 2009. La llei en el cas català responsabilitza l’administració -a diferència de l’espanyola- de la dignificació, exhumació i identificació de persones enterrades en fosses comunes. La iniciativa legislativa catalana va ser pionera, però moltes associacions i víctimes lamenten la “inactivitat” del Govern. “Entre el 2009 i el 2010 les polítiques de memòria van rebre un gran impuls, però després van venir moltes retallades i els pressupostos es van reduir moltíssim. Ha sigut una etapa de subsistència -admet Carme Garcia, directora general de Relacions Institucionals de la Generalitat-. Però amb el nou govern, des d’un primer moment hem explicitat que volem sortir d’aquesta situació de mínims. És una prioritat”.

Hi ha, però, un problema de recursos: “Havíem previst un increment del pressupost per a la direcció general de Memòria d’un 36%, però no es van aprovar els pressupostos. Ho tornarem intentar amb els pressupostos del 2017”. A la resta de l’estat espanyol, la responsabilitat d’exhumar fosses és de la societat civil. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, que té el laboratori a Ponferrada, fa 16 anys que exhuma fosses: a tot l’Estat n’han exhumat 160 i han ajudat 1.600 famílies.

“Les famílies no paguen res, som una associació sense afany de lucre i ens financem amb donacions i socis. Fa molt de temps que no tenim cap tipus de subvenció de l’administració”, explica Pacheco. Ara les principals aportacions són un premi que els va atorgar l’Arxiu de la Brigada Abraham Lincoln de 100.000 dòlars, i que els ha permès treballar durant dos anys, i les ajudes d’un sindicat noruec d’electricistes. L’Equip Argentí d’Arqueologia Forense, que dirigeix Luis Fondebrider, col·labora desinteressadament amb l’associació en feines d’identificació.

Pacheco critica la falta de coordinació que hi ha al territori espanyol: “No hi ha una base de dades comuna, les diferents associacions i administracions no es coordinen, l’Estat hauria de centralitzar tota la informació. És un problema greu: trobem víctimes, però no sabem si les seves famílies, que potser viuen a Andalusia, Extremadura o Catalunya, les busquen. Ens ha passat recentment amb uns ferroviaris que vam localitzar”.

Hi ha un calendari d’exhumacions?

El compromís d’identificar els morts de la Batalla de l’Ebre

Es calcula que a Espanya hi ha 2.382 fosses comunes, on hi pot arribar a haver 45.000 persones. A Catalunya, n’hi ha 373 de documentades (159 de confirmades i 214 de probables) i en 41 anys de democràcia se n’han exhumat 21. Al cens de persones desaparegudes, actiu des del 2003, hi ha 4.578 casos inscrits: 3.396 són militars, 1.364 desapareguts a l’Ebre i 110 són dones. Durant anys s’ha investigat molt per localitzar totes aquestes fosses i per documentar quin va ser el destí de moltes de les víctimes de la Guerra Civil. Falta, però, l’últim pas, i el que més reclamen les famílies, l’exhumació sistemàtica de totes les fosses. El juliol passat el Govern va presentar un projecte liderat pel professor d’història de la Universitat Rovira i Virgili Josep Sánchez Cervelló, que vol ser-ne un primer pas. “ És una actuació d’ofici, i això és important, perquè és voluntat del govern exhumar la fossa més gran a l’aire lliure que hi ha a Catalunya. L’objectiu de l’estudi és saber quantes fosses hi pot haver a l’Ebre. El següent pas serà fer un calendari d’exhumació”, assegura Garcia.

És molt difícil saber quantes víctimes hi pot haver enterrades a les Terres de l’Ebre, perquè l’enfrontament que va marcar el final de la Catalunya republicana va ser sobretot una carnisseria de cossos joves. No hi ha una xifra de morts. Tan sols se sap que hi va haver entre 100.000 i 130.000 baixes entre presoners, ferits i morts dels dos bàndols. Les restes estan escampades per tot el territori.

Entre el 2008 i el 2015, a l’Ebre, hi va haver 42 recollides de restes òssies en superfície. Hi ha sis fosses localitzades al Baix Ebre i quatre a la Ribera d’Ebre. “Molts cops es van aprofitar trinxeres per enterrar soldats morts”, explica Queralt Solé, historiadora i autora d’ Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Sovint les víctimes les enterraven els veïns de les diferents poblacions o pel batalló de treballadors. Els batallons estaven formats per presoners republicans i eren pràcticament mà d’obra esclava. “Hi ha molta documentació dels batallons de treballadors que no s’ha pogut localitzar. Se sap que recollien les restes, però no què en feien, si les traslladaven a alguna gran fossa comuna o les cremaven. Sí que estan localitzades, en canvi, la majoria de les fosses dels hospitals que es van crear a la rereguarda”, afegeix la historiadora. El temps és el gran enemic a l’hora de trobar més víctimes. “Una de les fonts més importants és l’oral i ara ja fa 80 anys que va començar la Guerra Civil”, explica Solé.

Hi ha també la documentació dels hospitals, la del Valle de los Caídos, que registra els traslladats de les fosses al mausoleu de Franco, la dels consistoris i la de la Guàrdia Civil. “És curiós que una de les primeres exhumacions que es va fer a Catalunya va ser la de l’últim mort sense judici del franquisme, en Caracremada. I la font va ser la Guàrdia Civil”, destaca Solé. A Catalunya es van enterrar molts soldats al front, però també a la ruta de l’exili. “Aquestes fosses demostren que hi va haver resistència. Sovint s’ha volgut fer creure que després de l’ocupació de Barcelona, la victòria franquista va ser fàcil. Però els soldats d’aquest exèrcit derrotat no van fugir tots a la desbandada. Van ser la Lleva del Sac, persones de 40 i 41 anys, pares amb fills i sense formació militar, els que van enfrontar-se als franquistes, i hi ha fosses per tot el territori fins a Puigcerdà”, diu Solé.

Per què és important saber on són les víctimes?

Testimonis contra la tergiversació de la història

“Obrir una fossa és tancar una ferida, ajudes una família a recuperar una part de la seva història que ha sigut ignorada. És molt trist veure una persona de 80 anys que només vol recuperar les restes del seu pare per morir tranquil”, diu Pacheco. L’arqueòleg explica que quan obren una fossa, ho fan públicament. “Tothom pot accedir a la nostra feina, veure què fem i com ho fem, així descobrim una història que molts veïns coneixen, sobre la qual mai s’han atrevit a preguntar. Moltes vegades revelem coses que no concorden amb la història que els van transmetre durant 40 anys de dictadura. Després, quan entreguem les restes als familiars, aquests veïns donen el condol i comparteixen el dolor”.

Les restes també revelen detalls de com van morir les víctimes: es veuen les fractures, els forats de bala. “Sabem les formes d’assassinar i de matar dels rebels. En canvi, no coneixem les fosses que van exhumar els franquistes. No sabrem mai el grau de violència i com s’aplicava a la rereguarda republicana, més enllà dels testimonis, que poden estar tergiversats”, destaca Queralt Solé.

Sílvia Marimon

02/08/2016

Ara.cat

Els tractaments per drogodependència s'estabilitzen respecte als anys anteriors

La Xarxa d'Atenció a les Drogodependències van notificar l'any 2015 un total de 13.779 inicis de tractament

Els tractaments iniciats per drogodependències s’estabilitza respecte als anys anteriors, segons les dades del Sistema d’Informació sobre Drogodependències, gestionat per la Subdirecció General de Drogodependències de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

Els centres de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD) van notificar l’any 2015 un total de 13.779 inicis de tractament ambulatori per abús o dependència de les drogues. 

El secretari de Salut Pública, Joan Guix, i el subdirector general de Drogodependències, Joan Colom · ACN

«L'abordament de les drogodependències ens ocupa de forma transversal amb moltes polítiques i estem fent una tasca important per prevenir-ne el consum i per donar una bona assistència i reduir-ne els danys», va apuntar ahir el secretari de Salut Pública, Joan Guix, en una roda de premsa d’ahir.

La droga principal que va motivar el tractament en el 47,42% dels casos notificats l’any passat va ser l'alcohol, mentre que la cocaïna ho va ser en el 17,95%; els derivats del cànnabis, en el 13,81%; l’heroïna, en el 12,21%; el tabac, en el 3,64%, i altres drogues, en el 4,96%. L’alcohol, doncs, es manté com la droga principal i és la causa d’un 50% d’inicis de tractament.

En aquest sentit, el sotsdirector general de Drogodependències, Joan Colom, va subratllar la necessitat que les persones que fan un consum excessiu de l'alcohol «inicïin el tractament perquè és altament efectiu». A més, Colom va destacar que la societat «ha de fer un canvi de xip, com l'ha fet en el cas del tabac, per adonar-se que el consum excessiu d'alcohol és molt perillós per a la salut».

Els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça. L’heroïna continua entorn dels 1.600 casos, després de la caiguda dràstica experimentada a finals dels anys 90 i inicis de la dècada dels anys 2000.

El 23,7% de les persones que van iniciar tractament per dependència de l’heroïna i l’1,5% dels dependents de la cocaïna s'administraven aquestes drogues principalment per via parenteral, una via que augmenta el risc de transmissió de diverses malalties, com les hepatitis víriques o la infecció pel virus de la sida.

Aquests percentatges estan, però, lluny de l’alta prevalença de consum injectat dels anys 90 i inicis dels anys 2000. Entre les persones amb antecedents d’injecció (798), un 40,6% estava infectat pel VIH/Sida i un 60% pel virus de l’hepatitis C. Aquestes prevalences estan disminuint lentament als darrers anys.

Serveis de reducció de danys

Les persones que mantenen un consum actiu o que no poden iniciar un tractament per la seva addicció són ateses en serveis de reducció de danys, formats per diferents centres d’atenció sociosanitària, sales de consum, unitat mòbils i equips de carrer.

Aquests serveis fan prestacions sanitàries i socials bàsiques i fan de pont amb els centres de tractament. En aquest cas, 4.260 persones van ser ateses el 2015 a Catalunya en aquests centres orientats a disminuir els danys associats al consum de drogues.

Catalunya disposa d’una xarxa de 28 serveis i centres de Reducció de Danys, 12 dels quals tenen sales de consum supervisat. Les 4.260 persones ateses l’any 2015 van rebre 85.307 intervencions sanitàries –cures bàsiques, analítiques, vacunacions, etc.– i 129.774 de socials –alimentació, higiene, entre d’altres.

Pel que fa a les sales de consum –on s’evita el consum en altres espais i en la via pública i es garanteix que els usuaris poden consumir de manera higiènica i més segura– el 2015 es van fer 100.101 consums, dels quals el 43,63% van correspondre a heroïna, el 29% a cocaïna, i el 27,19% a consum d’heroïna i cocaïna a la vegada. Hi va haver 123 sobredosis, però cap de mortal gràcies a l’atenció immediata que permet aquests tipus de serveis.

A Catalunya, la totalitat d’aquesta activitat es registrà als 59 centres d’atenció i seguiment de les drogodependències (CAS), a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació i als 28 serveis de reducció de danys repartits per tot el territori. Els CAS són els centres especialitzats on s’inicia i pivota tot el tractament per l’addicció a drogues. En el procés de rehabilitació es compta també amb les comunitats terapèutiques, els hospitals de dia, els centres de dia i les unitats de patologia dual.

En la web temàtica del Canal Drogues hi ha disponibles materials d’informació i conscienciació adreçats a la població general.

DdG

29/07/2016

Diari de Girona

El camí silenciós

Les úniques paraules del que el Papa va experimentar a Auschwitz les va deixar escrites en el llibre d'Honor del camp d'extermini. Ho va fer en castellà i signant com a Francesc: 

"Senyor, tingues pietat del teu poble. Senyor, perdó per tanta crueltat"

El papa Francesc, completament sol, va travessar amb el seu ja ha­bitual caminar cansat el cartell en ferro forjat amb la frase «Arbeit macht frei» (El treball us fa lliures) a l'entrada d'Auschwitz i va començar així el seu recor­regut silenciós.

Mai el silenci va ser més eloqüent. Amb la seva decisió, al contrari dels seus predecessors, de no pro­nunciar cap discurs i els seus llargs moments de recolliment, es va respirar el drama d'aque­lla bogeria nazi que va portar a exterminar 1,1 milions de per­sones en els camps d'Auschwitz i Birkenau i 6 milions de jueus durant la II Guerra Mundial.

Sense dir una paraula, per­què parlessin les imatges, Fran­cesc va recórrer en un cotxe elèctric els carrers entre barracons de maons del camp, on no­ més un petit grup de mitjans de comunicació i una delegació vaticana va poder seguir la visi­ta Auschwitz.

La seva primera parada va ser davant del pati on es cridava els condemnats a mort i on el sacerdot polonès Maximilià Kol­be va oferir la seva vida a canvi de la d'un pare de família que anava a ser assassinat.

Francesc es va asseure en un banc i va romandre amb els ulls tancats i en profund reco­lliment durant alguns minuts i, tot seguit, va besar i va acariciar un dels pals de fusta que servien per a les execucions.

Després el Papa, visiblement seriós i con­centrat, es va traslladar al bloc 11, on es tro­baven les cel·les subterrànies en les quals es tancaven els condemnats a mort i on va sa­ludar onze supervivents. Dos petons a ca­dascun i només l'intercanvi d'algunes pa­raules.

Després de les salutacions, Francesc va encendre un llum d'oli en front del mur en el qual eren executades moltes de les persones que arribaven al camp durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Posteriorment, va accedir a l'edifici de maó del bloc 11d'Auschwitz, que alberga la cel·la subterrània en la qual Kolbe va morir d'ina­nició. Francesc va romandre en aquest lloc sol, resant durant aproximadament deu minuts, enmig d'una lleu penombra, assegut en una cadira, capcot i amb la porta enreixada ober­ta a les seves esquenes.

Després es va traslladar fins al camp de Birkenau, l'Auschwitz 2, construït a uns tres quilòmetres de distància perquè Adolf Hitler portés a terme l'anomenada "Solució final" amb la qual pretenia exterminar tots els jueus.

Va arribar en el cotxe elèctric que viatjava paral·lel a les vies del tren amb el qual els de­ portats eren traslladats a aquest camp.

A l'esplanada de Birkenau, un miler de per­sones va poder assistir al moment en el qual Francesc va passar davant de les làpides de marbre amb les inscripcions en els 23 idiomes dels presoners mentre un rabí entonava el salm 130, el de Profundis.

Va saludar llavors els representants o fa­miliars de 25 "Justs de les Nacions", el títol concedit pel Yad Vashem, el museu de la Memòria de l'Holocaust de Jerusalem, als qui van arriscar la vida per salvar la vida d'algun jueu.

Les úniques paraules del que Francesc va sentir en aquestes dues hores les va deixar es­crites en el llibre d'Honor d'Auschwitz. Dues línies, escrites en castellà, amb la signatura "Francesc" i la data d'ahir: "Senyor, tingues pie­tat del teu poble. Senyor, perdó per tanta crueltat."

Cristina Cabrejas/EFE

30/07/2016

Diari de Girona

Els perills del ‘sexting’

Problemes psicològics, legals o sexuals són els riscos d’una pràctica que afecta un terç dels joves

El Jordi, un nom fictici, ha rebut en un parell d’ocasions fotografies al WhatsApp d’una

companya de classe amb poca roba. “Portava només la part de baix d’un biquini i estava d’esquena amb la cara mirant a la càmera”, explica. El Jordi té només 15 anys. Com ell, un terç dels adolescents d’entre 14 i 18 anys han rebut imatges de menors despullats o gairebé nus al seu telèfon mòbil, segons un estudi elaborat per la Universitat de Lleida (UdL). Aquesta pràctica es coneix com a sexting. La xarxa que més s’utilitza per posar-ho en pràctica és, amb molta diferència, el WhatsApp, seguida del Facebook. “La majoria de conductes d’aquest terç són passives, és a dir, que reben les imatges”, detalla una de les investigadores que ha dut a terme l’estudi, Carolina Villacampa. De fet, l’enquesta destaca que el percentatge de joves que tenen conductes actives -reenviament de les imatges, difusió o producció- és només el 8% del total.

Quan el Jordi va rebre les imatges, no hi va donar cap mena d’importància. “Diria que una la vaig esborrar i l’altra, no ho recordo”, explica mentre la busca al mòbil sense èxit. La seva reacció és l’habitual, ja que més de la meitat (56%) dels 489 estudiants enquestats tampoc hi veuen perills, en la pràctica del sexting. “Quan se’ls preguntava si s’havien sentit molestos, angoixats o avergonyits amb les fotografies, la majoria deien que no, que no els produïen sentiments negatius”, detalla Villacampa. Els alumnes que van realitzar l’enquesta l’any passat cursaven tercer i quart d’ESO o bé batxillerat en cinc instituts de les comarques de Ponent.

“Aquest tipus de comportament forma part de l’espectre de necessitats que tenen els joves i pot tenir moltes funcions alhora: des de buscar informació fins a la pràctica de la seducció”, explica Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Entre la vergonya i la culpa

El sexting, però, té els seus perills. La majoria són desconeguts per als adolescents com el Jordi. “Un cop envies o reenvies una imatge per un canal, en perds el control, algú la pot penjar a qualsevol xarxa social”, apunta Villacampa. Els dos experts alerten que aquest pas pot tenir conseqüències jurídiques, com delictes contra la intimitat o la pròpia imatge. La situació, però, encara es pot agreujar més, ja que, en tractar-se de fotografies de menors amb un contingut sexual explícit, poden acabar derivant en un delicte de pornografia infantil.

A banda de les repercussions delictives, aquesta pràctica pot provocar enganys que distorsionin la maduresa sexual de l’adolescent. “El creixement sexual hauria de ser ordenat i amb relacions interpersonals més establertes, que estan lluny de la cruesa del sexting ”, explica el catedràtic de la UB. A més a més, afegeix, si els pares o professors enxampen el jove hi ha el risc que es tanqui en ell mateix. També a nivell psicològic pot provocar sentiments de culpa, vergonya i comportaments que afectin la seva identitat sexual. “El que s’entén com a pràctiques sexuals normals es podrien convertir en parafílies”, adverteix Pueyo. Altres conseqüències encara més greus, apunten, són l’assetjament o el ciberassetjament que pot patir l’adolescent per part dels seus companys. “Aquí el dany és més potent perquè afecta la seva integritat física i la sexual, que queda molt exposada”, alerta el catedràtic de la UB.

Davant d’aquesta situació, els experts fan una crida perquè s’eduqui els joves sobre tots aquests perills, de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits, com el de les relacions sexuals. “No se’ls ha d’incentivar a practicar-ne, però sí que se’ls ha d’informar de les conseqüències que pot tenir i se’ls ha de dir que, si envien imatges, ho facin sempre a persones amb qui tinguin molta confiança”, puntualitza la professora de la UdL. Tenint en compte que els consells dels adults, com pares o professors, no acostumen a tenir gaire efecte sobre els adolescents, la investigadora també aconsella que s’agafin joves d’edats més grans perquè els facin de tutors a l’hora de donar pautes sobre un funcionament segur de les xarxes social. De fet, aquesta fórmula ja s’està duent a terme en diversos països, com per exemple el Canadà.

Villacampa i Pueyo coincideixen que mesures com la prohibició de les xarxes socials o el controls dels mòbils no tenen cap sentit. “L’únic que poden provocar és precisament l’efecte contrari”, diu el catedràtic. La mateixa Generalitat, davant de l’increment del sexting entre els joves, ha penjat a la seva pàgina web (jovecat.gencat.cat) els perills que comporta i les recomanacions per evitar-los.

El 80% dels adults el practiquen

Però no només són els adolescents els que fan sexting. Segons la investigadora de la UdL, a mesura que l’edat augmenta també creix el percentatge d’aquesta pràctica. Un estudi de la Universitat de Drexel (EUA) publicat ara fa un any ho corroborava. L’enquesta es va fer a 870 persones d’entre 18 i 82 anys. Un 80% admetien haver-ne fet en algun moment de la vida i, entre ells, un 82% durant l’últim any. El 75% dels participants en l’estudi l’havien practicat amb la seva parella, i un 43%, en alguna relació esporàdica. A diferència dels joves, l’estudi defensa que el sexting és positiu per als adults perquè millora la vida sexual de la parella. Ara bé, també té el seu vessant negatiu: el revenge porn (porno de la venjança). Consisteix a publicar fotografies o vídeos sexuals sense el permís de la persona que els protagonitza com un acte de venjança. Les víctimes acostumen a ser exparelles.

Elisabet Escriche

30/07/2016

Ara.cat

Ser mare, un dret de totes les dones

La Generalitat de Catalunya impulsa un protocol per garantir l'accés a solteres i lesbianes a tractaments de reproducció assistida en centres sanitaris públics 

Obertes les llistes d'espera a totes les catalanes que sol·licitin la reproducció assistida

La sanitat pública catalana fa un pas endavant i facilita l'accés a tractaments de reproducció assistida a totes les dones, independentment de si la causa és un problema d'infertilitat, de si tenen parella i de si aquesta és masculina o femenina. Per fer-ho possible, el Departament de Salut de la Generalitat ha impulsat un protocol per garantir que totes les catalanes, sense tenir present la seva orientació sexual, tinguin accés a aquestes tècniques i que no hagin de recórrer a un tractament privat.

El nou protocol de reproducció humana assistida, que substitueix l'anterior del 2011, deixa de reservar la prestació a les parelles heterosexuals estèrils, i amplia el dret a ser ateses a la sanitat pública a totes les dones que vulguin ser mares, incloent-hi les solteres i/o lesbianes. Es tracta d'una llarga reivindicació tant del moviment feminista com del col·lectiu Lesbià, Gai, Bisexual, Transsexual i Intersexual (LGBTI).

Llistes d'espera en marxa

El mes de març d'aquest any, el CatSalut ja va obrir les llistes d'espera per a la reproducció assistida a totes les dones que ho sol·licitessin. El protocol aprovat recentment estableix vies clíniques diferenciades segons si s'accedeix per motius d'infertilitat o pel dret a un tractament sense discriminació; a més, està previst donar un paper central a les unitats de primària d'Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR), les quals han de ser la porta d'accés per a aquests tractaments, alhora que s'amplia el nombre d'hospitals de referència territorial que poden dur a terme tècniques de reproducció assistida de menor complexitat.

Cinc tècniques de reproducció

El nou protocol en atenció especialitzada incorpora cinc tècniques de reproducció humana assistida: estimulació ovàrica, inseminació artificial conjugal, inseminació amb semen de donant, fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies i fecundació in vitro amb gàmetes donades (espermatozous, òvuls i/o embrions). Les diferents tècniques es portaran a terme en una xarxa de centres especialitzats de referència del territori que, segons el Departament de Salut de la Generalitat, està previst ampliar, alhora que les més complexes es faran en centres especialitzats, tal com ja es fa actualment.

Implicació de la societat civil

La voluntat de fer extensiva la reproducció humana assistida a totes les dones era una llarga reivindicació d'entitats feministes i del col·lectiu LGBTI. Les entitats agrupades en la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida, l’Observatori contra l’Homofòbia, Ca la Dona, Casal Lambda, Creación Positiva, LesBiCat, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, l’Associació de Famílies LGTBI i Gais Positius, han fet costat al Govern en l’impuls d’aquest nou protocol que permet que totes les dones puguin ser mares.

La Vanguardia 
28/07/2016

El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia

“Cada sis minuts algú té un ictus a Espanya”

Carmen Aleix, presidenta de la Federació Espanyola d’Ictus

Tinc 70 anys. Sóc de Barcelona. Sóc mestressa de casa. Estic casada i tinc dos fills, Jordi (48) i Xavier (39). Sóc d’esquerres, cal lluitar! No tinc creences religioses. L’ictus és la primera causa de dependència a Espanya, una epidèmia. Cal evitar el sedentarisme i els greixos.

Què és un ictus?

Ictus, embòlia, vessament, apoplexia, feridura... és el mateix: una lesió neuronal causada per un accident vascular.

Accident vascular?

Una zona del cervell queda sense irrigació sanguínia perquè un vas sanguini s’obtura per un coàgul o es trenca bruscament. Ictus significa, en llatí, cop.

Com si un déu colpegés... sense avisar?

Hi ha símptomes: si els reconeixes i actues de pressa, pots salvar la vida! La teva o d’un altre.

Un ictus mata?

El 20% dels ictus maten. I la resta deixen lesions més o menys greus.

Amb quines conseqüències?

Mig cos paralitzat. O perds la parla: et quedes mut o incapaç d’articular paraules comprensibles. O perds records. O canvies de personalitat. Perds mobilitat, pots quedar dependent d’altres per menjar, vestir-te, rentar-te, desplaçar-te...

Buf, gairebé preferiria morir.

Ho he pensat... La majoria, en veure’s disminuïts, amb la vida truncada, cauen en una depressió. És duríssim perdre l’autonomia personal, sent-ne conscient!

Per mi seria el pitjor.

I no poder jugar amb els fills, i perdre rela­cions i amistats, i patir veient persones es­timades sacrificar-se per tu... Jo em vaig ­sacrificar per la meva mare, que va tenir un ictus amb 80 anys...

Es penedeix d’haver-la cuidat?

No. Va quedar mig paralitzada, me la vaig ­endur a casa, i el meu pare amb ella. Sense ­ascensor! Va viure 17 anys més amb el meu suport. Va ser dur també per al meu marit i els meus dos fills, en un pis petit... Em penedeixo d’una cosa...

De què?

Per cuidar la meva mare, vaig descuidar una mica el meu fill petit. Llavors tenia dotze anys... Tant de bo me n’hagués adonat! Ho hagués fet tot una mica diferent.

Veig que un ictus altera moltes vides...

Sí, per això cal prevenir tant com es pugui.

Quins són els símptomes?

La boca es torça, es despenja una de les comissures dels llavis: corre, truca a l’ambulància! Un braç es queda sense força: corre, truca a l’ambulància! No aconsegueixes articular el que penses i dius altres coses...

Corre a avisar l’ambulància!

Veus doble. Veus ennuvolat. No entens què diu qui t’està parlant. Sents un fortíssim mal de cap... Una ambulància, de pressa!

Ningú no m’havia explicat això, Carmen: gràcies!

Ens parlen de càncer, d’infart..., però no de l’ictus! Gravíssima desinformació! Cada sis minuts hi ha un ictus a Espanya! Al món, cada sis segons.

Quanta gent en pateix, aquí?

Són 130.000 espanyols a l’any. Ara hi ha 400.000 discapacitats a Espanya a causa d’un ictus: és la nostra primera causa de dependència! És una malaltia, una epidèmia.

I què hi podem fer?

Invertir perquè hi hagi en cada capital de província un hospital amb una bona unitat d’ictus. Això evitaria moltes discapacitats i estalviaria milions d’euros!

I per què no es fa?

El polític és curtterminista i gasta en altres coses. I ara, a sobre, està tot paralitzat.

I què puc fer jo per no tenir un ictus?

Evita tot el que afavoreixi la formació de trombes a les artèries: el sedentarisme, el tabac i l’alcohol, l’obesitat i la diabetis, la hipertensió i l’estrès, els anticonceptius químics i els greixos que donen colesterol.

O sigui, tranquil·litat i bons aliments.

Sí, dieta mediterrània i vida saludable. Però encara en sabem molt poc: ara estan inves­tigant per què hi ha més ictus a Andalusia que a la resta d’ Espanya.

És curiós...

Sí. També pot provocar-lo una arítmia, un aneurisma o una malformació en un vas, que dóna lloc a l’ictus hemorràgic.

Què és això?

Doncs es rebenta el vas i s’entolla la sang en una zona del cervell. Això és molt nociu. Es diu ictus isquèmic el causat per un coàgul que obstrueix el flux sanguini. En aquest cas, ­actuar ràpid podria evitar moltes vides destrossades.

Com s’actua?

Mitjançant un microcatèter es pot desfer el coàgul, es reprèn el reg, tornen les facultats minvades... Com més rapidesa, menys afectacions quedaran.

A partir de quant de temps sense actuar comença a ser perillós?

A partir de les tres hores del primer símptoma es multiplica el risc d’afectació, i a les sis hores és irreversible.

Si te’n vas a adormir amb un ictus...

Fatal.

Coneixem famosos que hagin estat víc­times d’ictus?

Ho han explicat José Luis Cuerda, Alberto Contador, Silvia Abascal, Victoria Prego... Si t’hi esforces, et rehabilites millor.

I recuperes molt?

Bastant, i fas prevenció mitjançant fàrmacs anticoagulants. I tots aprenen a gaudir més de plaers inadvertits, com el simple fet de caminar per la platja. 

Vida i hisenda

Aquesta entrevista potser salva vides: llegeix-la, i si detectes símptomes d’ictus, actua de pressa! Truca al 061, que vingui una ambulància d’ur­gències, medicalitzada: t’estalviaràs molta desesperació (i despesa eco­nòmica, i també a l’erari públic, en tractaments i cobertura de dependència). Per què aquesta ignorància que pot arruïnar-nos la vida i la hisenda? Aprenc de la Carmen el que sap com a filla d’afectada i com a presidenta de l’ Associació Catalana de Persones amb Accident Vascular Cerebral ( www.avece.org) i de la Federació Espanyola d’Ictus ( FEI), arran de la jornada Stroke actiona Barcelona. El proper 29 d’octubre se celebra el dia mundial de l’Ictus.

Víctor-M. Amela

21/07/2016

La Vanguardia