El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia