Professionals amb contractes de mes en mes expliquen com exerceixen enmig del neguit
Un terç dels metges catalans estan instal·lats en la precarietat. Un informe del Col·legi de Metges mostrava com un ampli nombre d’especialistes aconseguia contractes de mes en mes, de setmanes, de dies, d’una banda a l’altra, amb jornades reduïdes, amb sous reduïts... La traducció d’aquestes xifres és un grup humà amb una bona i dura preparació que comença en l’adolescència –notes altes de batxillerat, selectivitat excel·lent, carrera exigent, l’examen MIR, quatre anys d’especialització– ple d’amargor.
La majoria se sent enganxat a una professió que difícilment es pot exercir amb poc entusiasme. Però en els testimonis recollits per La Vanguardia –sense noms, sense pistes de llocs de treball, que els han de tornar a contractar– apunta la desesperança, la humiliació sentida, la desconfiança que s’acabarà el temps d’excepcionalitat. Se senten aixafats perquè no poden seguir els seus malalts, perquè no són mai seus sinó d’altres. Perquè no poden formar-se per estar al dia. Perquè no poden portar un sou constant a casa. Perquè perceben poc més de mil euros a canvi d’una tasca compromesa i carregada de possibles errors a la qual van dedicar nou o deu anys de la formació més exigent.
PACIENTS D’ALTRES
“Hi ha decisions que no prens perquè no són mai els teus”
G. ja havia construït la seva carrera professional en altres àmbits de la medicina, en organismes internacionals. Però va voler tornar i establir-se a Catalunya perquè tenia una filla en creixement. “Per això em vaig presentar al MIR, per actualitzar-me i entrar a la roda de la sanitat pública. En aquells moments faltaven metges”. Però va tenir la mala sort d’acabar l’especialitat de medicina familiar i comunitària el 2012. “Havia esclatat la crisi. Des d’aleshores he fet substitucions en milers de llocs, en algun amb promeses de llarga durada que s’han interromput de cop. En una ocasió em vaig posar malalta i ja no em van renovar. Firmava mes a mes, així que en van tenir prou d’esperar una mica”.
Ha treballat per a l’ Institut Català de la Salut (ICS), per a consorcis, per a empreses privades concertades. Però aquella experiència no engreixa el currículum a efectes pràctics. “Tot el que no sigui l’ICS pràcticament no compta en la teva puntuació per a la borsa de treball. No estan connectats laboralment”. “Els màsters de la meva vida anterior dedicats a salut pública no puntuen, perquè són previs al MIR. El que jo sàpiga no té valor”.
Quan la feina és en un servei d’urgències, es contracta per dies determinats, una setmana, dues. En una altra ocasió, tres. En la consulta, quan aconsegueix fer de metgessa de família durant uns mesos –mes a mes, per descomptat–, invariablement els pacients la reben bastant incòmodes amb un “ Una altra metgessa? Ara, torna a explicar-ho tot”.
No hi ha continuïtat possible. Ni formació, perquè no es pertany a la plantilla. “Els companys no et tracten malament, però et quedes amb els pitjors horaris, les pitjors dates...”.
Al final “prefereixes les urgències, així no t’indignes per no ocupar-te dels teus pacients, perquè sempre estàs atenent els d’un altre i, saps què?, hi ha decisions que no prens perquè no són teus”. Té 58 anys. “Ara tornaré a fer 15 dies. Després, ja ho veurem”.
INFRAVALORATS
“Vaig arribar a pensar que m’havia equivocat d’especialitat”
M.G. va acabar l’especialitat en medicina familiar i comunitària el 2011. Té 33 anys. “Dels tres residents que érem a l’ambulatori, cap no va aconseguir un contracte. Tampoc els de l’any anterior”. Des d’aleshores ha anat encadenant contractes de 25 hores, de mes en mes, de 15 dies... “La mateixa consulta que els fixos, però 1.400 euros de sou amb vacances i pagues incloses. Em vaig arribar a plantejar si m’havia equivocat d’especialitat. No, no me’n penedeixo, m’agrada el contacte, acompanyar el pacient. Però em sento infravalorada”.
Ara ha aconseguit una interinitat a més d’una hora de casa: 1.900 euros mensuals. Pel mig ha recorregut tota mena de serveis concertats i públics d’emergències, urgències de primària –“cinquanta informes al dia”–, centres d’assistència primària on havia de cobrir els domicilis de tots els col·legues i sempre les urgències dels altres, encara que tingués una quota de pacients assignada. “El seguiment dels pacients, que és fonamental, no era possible. Tinc molts companys que continuen així”.
Completa els seus ingressos econòmics amb activitat priva-da. “M’agradaria no haver de fer-ho. Saps què fa mal? Que fer-ho bé no signifiqui res; els teus mèrits no serveixen, encara que els teus pacients t’estimin i et tinguin tota la confiança”.
INCERTESA
“No cobres vacances ni entres en les sessions clíniques”
L’experiència d’ M. (nom fictici) és molt semblant. Té l’especialitat de metgessa de família però com que els seus contractes són de dilluns a divendres i de 25 hores, mil i poc euros, també ha de fer guàrdies de pediatria, o atendre crònics, o urgències... “No cobres vacances, ni pagues, ni participes en les sessions clíniques que es fan de 2 a 3, la qual cosa que et deixa al marge dels casos, dels avenços”.
És noia per a tot als 56 anys i a casa ningú no compta amb ella –té dues filles– perquè desconeixen de quin temps lliure disposarà, quins dies podrà compartir amb la família, a quina hora. No està gaire segura de poder esperar una interinitat que li permeti treballar amb normalitat en un futur pròxim. “A la consulta? Bé, perquè m’agrada”.
Ana Macpherson
05/08/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies