Si curem la grip amb fàrmacs, per què no la infidelitat?

Brian D. Earp, investigador de les drogues de l’amor al Centre de Bioètica d’Oxford

Colab.LV | Foto: Xavier Cervera

Hi ha drogues que aporten amor: aprenguem a fer-les servir. Els dogmes de dretes són absurds; els d'esquerres, també. La cirurgia estètica o la transsexual no és decisió dels pares. La circumcisió masculina com a norma és tan salvatge com la femenina. Col·laboro amb el Social Trends Institute de Barcelona.

Quina és la droga de l’amor més utilitzada?

L’alcohol sempre s’ha fet servir, i se n’ha abusat, per desinhibir tota mena d’emocions.

D’altres de menys conegudes?

L’MDMA o èxtasi ja el van receptar els terapeutes de parella als vuitanta com a reforçador de relacions matrimonials en crisi.

Per què va caure en desús?

Precisament per la seva eficàcia. Quan es va descobrir, es prenia per diversió fins a convertir-lo en una droga de festa, per la qual cosa va ser marginada per l’autoritat sanitària i inclosa en la llista de substàncies no terapèutiques.

I què?

Doncs que es van retirar els fons per a la recerca i continuem ignorant-ne el potencial, la dosificació, els possibles derivats...

El saber no faria mal a ningú.

La bona notícia és que les autoritats sanitàries dels EUA ara estan descongelant aquesta llista de substàncies marginades.

Ens n’alegrem.

En aquesta llista també hi ha la psilocibina, dels anomenats bolets màgics. Pel que sembla, pot fer reviure records remots i el coneixement mutu. I l’LSD s’estudia avui a Harvard.

Ajudarien a millorar la vida en parella?

El que vaig proposar com a editor de la Revista de de Yale i proposo a Oxford és que investiguem: si curem la grip amb fàrmacs, per què no la infidelitat? Per què no frenem amb nous fàrmacs la tendència a la infidelitat que fa infeliç una parella?

Perquè ningú no mor per un desamor o per unes banyes: fa mal, però ensenya.

Això deien els moralistes que s’oposaven a l’ús d’analgèsics, perquè creien que el patiment enfortia la virtut i, com vostè diu, que el dolor pel desamor ens feia més bones persones.

Hi ha relacions que... val més trencades.

Quantes separacions traumàtiques es podrien evitar i quant patiment dels fills i la família? Per què no reforcem el vincle de parella i evitem ­així que busquin el plaer fora?

Quines altres drogues podrien ajudar les parelles a millorar la relació?

L’oxitocina, per esmentar-ne una de les més conegudes, la segrega el cervell quan és estimulat per les carícies i en l’orgasme, però també quan la mare alleta el nadó. Reforça els vincles emocionals.

L’aplicació deu ser complexa.

En models animals s’ha demostrat que reforcen aquests llaços d’afecte, però en els humans no és tan senzill. Cada persona reacciona a l’oxitocina sintètica de manera diferent.

Quina és la droga d’amor més estudiada?

El problema és que no les hem investigat prou, tot i que podrien millorar enormement les nostres vides. La serotonina és un altre neurotransmissor crucial per a les relacions.

No deu voler medicalitzar més la nostra vida per a lucre de les farmacèutiques?

Si tinguéssim aquestes drogues a la farmàcia, podríem decidir prendre’n o no. I hi ha altres dilemes bioètics analgèsics urgents.

Pensar només pot fer-nos millors.

Ja hi ha drogues que milloren la recuperació de la síndrome d’estrès posttraumàtic després d’un greu accident propi o d’algú estimat: pensa que algú serà millor perquè pateixi més?

Disminuir-ho amb drogues ens privaria de desenvolupar la resiliència creativa.

Això qui la pot desenvolupar, però d’altres ­veuen la seva vida arruïnada per una desgràcia i són incapaços de superar-la. Per què se’ls ha de privar de l’alleujament?

Però parlàvem de drogues per a l’amor.

També evitarien el dolor d’un desamor, el causat per una infidelitat i millorarien la nostra convivència... Què tindrien de dolent?

L’amor galant no existia fins a Petrarca: hi pot haver bon matrimoni sense amor?

Depèn de cada cultura. Encara avui molts no accepten la bioquímica de l’amor, perquè ho consideren un sentiment espiritual més elevat que un simple flux de transmissors neuronals.

La infidelitat també és als gens?

Forma part d’algunes estratègies bioevolutives, per descomptat. Però és perdedora: la indiscutible guanyadora en les nostres cultures més avançades és l’estratègia de la parella estable. Per això, també és natural que investiguem les substàncies que la podrien reforçar. La medicina sovint no és més que una tècnica al servei de determinats prejudicis culturals.

La medicina només és la ciència de curar.

Malaltia o higiene són conceptes culturals. He estudiat la circumcisió masculina als EUA, on és majoritària, al contrari que a Europa, per un prejudici purità del segle XIX. Si es tractés d’estricta higiene, com argumenten, seria més lògica la circumcisió femenina...

... que considerem una barbaritat.

La raó mèdica sovint és només cultural. Avui encara hi ha comunitats religioses, les he documentat, que financen la investigació de fàrmacs per curar l’homosexualitat.

Un altre disbarat.

I després hi ha les criatures i adolescents que decideixen canviar de sexe. L’ètic és esperar que el nen sigui major d’edat i que decideixi llavors si vol canviar de sexe, circumcidar-se o fer-se la cirurgia estètica. Però abans, no.

Que decideixin ells, però no de petits.

Alguns col·lectius m’acusen d’ interioritzar per aconsellar els pares que no decideixin el canvi de sexe pels seus fills: de dogmàtics, n’hi ha per tot arreu.

Qüestió de química

Sis anys: els que necessitaven quan neixien els nostres avantpassats primats per passar a dependre del grup. Fins a aquesta edat, el nadons amb una mama i un papa units per alimentar-los i cuidar-los tenien més possibilitats de créixer, reproduir-se i transmetre els seus gens als fills: els d’algú que també buscava parella ... I així fins a nosaltres. Aquells sis anys de relació estaven garantits per una tempesta bioquímica, generada pel cervell, de drogues que encara ens enamoren i ens mantenen units... Fins que s’acaben. Earp defensa avui les crosses farmacològiques perquè la relació amorosa duri més i millor. Qui no en vulgui que no en prengui, però conèixer-les eixamplarà l’experiència humana... I ens ajudarà a compartir-la.

Lluís Amiguet

19/04/2016

La Vanguardia

Sis dècades dedicades a la salut dels gironins

El Trueta reivindica el seu passat en el 60è aniversari

Estudiants d´infermeria acompanyades d´una de les monges de la comunitat religiosa de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül · Diari de Girona

L'hospital Josep Trueta de Girona llança una campanya per celebrar els seus seixanta anys en funcionament al costat de la ciutadania. El centre, que va obrir les portes el 13 d'abril del 1956, busca seixanta persones nascudes a l'hospital en cada un dels seus anys de vida i convida els gironins a compartir anècdotes, fotografies i testimonis a les xarxes socials.

Seixanta anys després d'obrir les portes per primera vegada, l'hospital Josep Trueta de Girona s'ha convertit en una icona per a la ciutat, amb els quals molts gironins tenen forts vincles emocionals. Per reivindicar la memòria que el lliga a la ciutat i coincidint la data del seu seixantè aniversari, l'hospital va engegar ahir a través del seu perfil de Twitter una campanya a la xarxa per recollir records i testimonis.

El centre ha fet una crida a la ciutadania per trobar una seixantena de persones nascudes al Trueta en cadascun dels anys de funcionament del centre, que va rebre el seu primer pacient el 13 d'abril del 56. Aquestes persones, que es poden posar en contacte amb el centre a través d'un formulari al seu web, participaran en els actes commemoratius de l'efemèride.

A més, la xarxa també és el canal escollit per l'hospital per recuperar fotografies antigues i recollir testimonis de treballadors i extreballadors de l'hospital, a més d´historiadors. L'hospital també convida els gironins a fer servir la xarxa -utilitzant l´etiqueta #60anysTrueta i mencionant @htrueta- per compartir les seves anècdotes i vivències relacionades amb el centre, a més d'enviar-los vídeos amb missatges de felicitació per aquestes sis dècades dedicades a la salut dels gironins en que l'hospital ha canviat molt.

Inaugurat oficialment com a Residencia Sanitaria de Gerona del Seguro Obligatorio de Enfermedad, l'enorme edifici de l'Avinguda de França -el primer que es feia a Girona amb formigó armat i exterior d´obra vista- es va obrir als pacients quan feia sis anys de l'adquisició dels terrenys i després de dos anys d'obres.

Els primers temps, només estaven en funcionament tres de les deu plantes del centre: la cinquena per a cirurgia general, la sisena per a traumatologia i altres especialitats quirúrgiques, i la setena per als parts i la ginecologia. El personal eren 79 persones, entre les quals hi havia 28 metges, 28 infermeres i tres llevadores, mentre que la resta era personal d'ofici i d'administració o subalterns.

Seixanta anys després, el Trueta -que va adoptar el nom del metge al 90, després de dir-se Residència Álvarez de Castro- té una plantilla de prop de 1.500 professionals, que realitzen una mitjana diària de 41 intervencions quirúrgiques, donen 75 altes d'hospitalització, atenen 181 urgències i 935 consultes externes i fan 67 sessions d'hospital de dia. Disposa de 38 serveis assistencials que l'han consolidat com a centre de referència de la Regió Sanitària de Girona.

A. Carmona

15/04/2016

Diari de Girona

Un nou naufragi al Mediterrani fa reviure el reclam de vies segures per als migrants

Quatre pasteres amb 400 migrants desapareixen davant la costa d'Egipte

Oxfam Intermón va organitzar ahir un acte a Barcelona en record del naufragi de 800 persones a la costa de Líbia ara fa un any. Simbòlicament es van dibuixar a l’asfalt les siluetes de totes les víctimes. / OXFAM INTERMÓN

Fa exactament un any, el 19 d’abril del 2015, Europa es va llevar consternada per la mort a la costa de Líbia de 800 persones que intentaven creuar el Mediterrani a bord d’una precària embarcació. La tragèdia que es va viure la nit anterior al canal de Sicília -l’enèsima en un any en què van morir fins a 2.892 migrants a la ruta entre Líbia i Itàlia- va posar la qüestió migratòria al centre de l’agenda europea. Les cimeres, promeses i mesures que se’n van derivar, però, no van aconseguir ni frenar l’activitat de les màfies al Mediterrani ni, encara més important, aturar les morts. Al contrari.

Els actes de record de les víctimes del naufragi de fa un any -com el que ahir van organitzar a Barcelona Oxfam Intermón i Stop Mare Mortum- quedaran marcats per una nova “tragèdia”, en paraules del govern italià. Segons informacions de la BBC, quatre embarcacions amb 400 persones -la majoria de les quals provinents de Somàlia, Etiòpia i Eritrea- haurien desaparegut recentment davant de la costa egípcia després d’iniciar el viatge cap a Europa. Tot i que la marina militar italiana va evitar confirmar el naufragi, Roma va donar credibilitat a les informacions aparegudes a la premsa. “És un motiu més per dir a Europa que no ha d’alçar murs, sinó multiplicar els seus esforços de cara a l’Àfrica”, va dir el ministre italià d’Exteriors, Paolo Gentiloni, en relació al naufragi, mentre que el govern somali ja confirmava ahir al vespre la mort d’entre 200 i 300 ciutadans del seu país.

A falta de conèixer més detalls del naufragi, però, l a nova tragèdia demostra que el risc de morir en la ruta migratòria entre el nord d’Àfrica i Itàlia -la més perillosa- no espanta els que busquen un futur millor en territori europeu. De fet, segons demostren les dades, l’ús d’aquesta ruta va en augment.

El registre de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) indica que la xifra de migrants que han arribat a Itàlia per mar en el primer trimestre del 2016 (18.777) gairebé dobla la dels que ho van fer l’any anterior (10.165). Només durant el març d’aquest any, a més, 9.676 persones han arribat a la costa italiana després de jugar-se la vida al mar, enfront de les 3.828 del mes anterior, va destacar ahir l’agència europea de control de fronteres (Frontex).

Dades de l'ACNUR sobre l'arribada de migrants i refugiats al Mediterrani (Clicar al damunt per augmentar)

Per contra, l’acord entre la Unió Europea (UE) i Turquia, així com el tancament de les fronteres a la ruta dels Balcans, hauria frenat el nombre d’arribades a Grècia. Tot i que 26.971 refugiats van aconseguir arribar al març a les illes de l’Egeu, la xifra representa menys de la meitat dels que ho van fer al febrer (57.066). Frontex nega, per ara, que hi hagi hagut un “transvasament” de migrants de la ruta grega a la italiana i associa l’augment del flux al canal de Sicília -on, en lloc de sirians, la majoria són subsaharians- a l’arribada del bon temps.

Vies segures i drets garantits

“Les decisions que ha pres Europa en l’últim any són absolutament errònies”, lamenta a l’ARA el director d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, que recorda com després del gran naufragi del 2015 la UE va tenir una “reacció estranya”, basada en un “control de fronteres més estricte” i en la creació de hotspots (centres de registre) on “no hi ha cap garantia que s’estigui complint la llei”; és a dir, que s’estiguin tramitant degudament les peticions d’asil dels migrants.

Oxfam Intermón deixa clar que per fer front a la crisi humanitària actual és necessari establir rutes segures per als refugiats. Una estratègia que, en el cas dels sirians -recorda Mateu-, passa pel reassentament des dels camps de refugiats de països com Turquia, Jordània i el Líban. Pel que fa als subsaharians que arriben a Itàlia, la majoria considerats “immigrants econòmics”, Mateu recorda que en molts casos “vénen igualment de situacions de conflicte”. Però si ni una interpretació generosa del dret a asil permet acollir-los, afegeix, que com a mínim se’ls garanteixi assistència i “els drets de la Carta europea”. “Si s’han de retornar, que es faci d’acord amb el dret internacional”, conclou.

Marc Toro

18/04/2016

Ara.cat

Un país sense vells

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ

Gent gran que practica spinning (com l’home de la imatge), ioga, atletisme i molts altres esports, evidencia de manera molt gràfica que vellesa i decrepitud no van de bracet (Blend Images/John Lund/Marc Romanelli - Getty)

La nova generació de sèniors renega de la imatge associada a la tercera edat i planteja reptes socials, econòmics i morals nous

El cas d’una persona de 90 anys que arriba a una residència de la tercera edat i diu: “Jo aquí no m’hi quedo, que està ple de vells” o el de la senyora de 83 que exclama: “Era molt gran!” mentre llegeix l’esquela d’un septuagenari retraten molt bé una realitat: ningú no vol ser vell, ni tan sols els vells.

Així ho van reiterar diversos dels ponents de la Senior Economy Summit que la consultora Kreab va celebrar dimarts a Barcelona per debatre sobre el comportament de la generació sè­nior i els reptes i oportunitats que planteja l’envelliment i la jubilació imminent de la generació més nombrosa que recullen les estadístiques, els baby boomers.

L’incident de la residència el va presenciar Natalia Roldán, directora de Serveis Socials i Tercera Edat de la firma Eulen, que va explicar dimarts que la imatge i els estereotips que s’associen a una persona gran no es correspon amb l’experiència vital que els mateixos sèniors en tenen. La segona anècdota la relata Gabriel Masfurroll –assessor de Kreab– referida a la seva mare, i corrobora els estudis que indiquen que les persones s’identifiquen amb un perfil deu anys més jove que la seva edat cronològica.

La imatge més estesa d’algú de la tercera edat és la d’una persona amb problemes de salut, mancances econòmiques, estàtica, recelosa davant les novetats, lligada a les tradicions, sempre pensant en el passat, avorrida... La realitat és que el dels sèniors no és un grup homogeni perquè integra persones que treballen i d’altres de jubilades, gent en plenes facultats i d’altres de dependents, urbanites i gent de pagès. Però són majoria els que tenen bona salut, tenen recursos i ­viuen de forma independent, practiquen esport, surten amb amics, viatgen, assisteixen a activitats culturals, compren per internet i s’envien watsaps.

“S’està creant una dissociació entre el que pensa la gent en general i el que pensa i sent la gent que està transitant per la vellesa, una etapa relativament nova ja que la majoria de pares i avis de les persones grans d’ara no la van transitar perquè s’havien mort quan hi arribaven”, afirma Antonio Abellán, investigador del departament de Població del CSIC i expert en envelliment. “Per això es parla de falsa imatge: la gent té una imatge de la vellesa i els vells en tenen una altra de si mateixos, perquè el gran èxit dels nostres temps és que hem aconseguit separar vellesa i decrepitud, i els vells ho saben encara que una altra gent con­tinuï associant els dos conceptes”, comenta el investigador.

Una cosa semblant va explicar a la Senior Economy Summit Susana Quintas, directora tècnica de la consultora Random Strategy, que opina que la falsa imatge afecta qüestions tan quotidianes com que “els actius creuen que s’apanyaran bé amb els ingressos de la pensió perquè en jubilar-se tindran menys despeses i els jubilats, en canvi, reivindiquen el seu dret a gastar perquè a ells també els agrada vestir-se bé, anar al bar, viatjar, comprar...”. “Amb les taules de mortalitat a la mà, els 70 anys d’una persona d’ara equivalen als 60 de mitjans del segle passat, perquè a un senyor de 70 anys li queda la mateixa vida per davant que a un senyor de 60 el 1955”, diu Abellán.

Quintas va emfatitzar que les persones que estan arribant ara a la jubilació són una generació pionera. “Els actuals sèniors han estat pioners en molts terrenys perquè van arribar amb els pares des del món rural i es van convertir en les primeres classes urbanes, van ser els protagonistes de la industrialització i el desenvolupament dels setanta, tenen més nivell acadèmic, més recursos i més relacions socials que la generació anterior, han creat noves formes de família –monoparentals, reconstituïdes, parelles sense fills...–, i seran també pioners en la vellesa perquè no tenen un model de persones grans amb qui identificar-se”, va dir la sociòloga.

També el catedràtic d’ Economia Aplicada Antón Costas es va mostrar convençut de la singularitat de la nova generació de gent gran, de la qual forma part. “No tots els sèniors tenen les mateixes característiques, però majoritàriament són una generació més culta, més saludable, més rica i amb més ingressos mitjans que les anteriors, i a aquestes persones els arriba la jubilació com al que li arriba un formidable electrodomèstic però sense instruccions” perquè no tenen referents sobre com utilitzar aquesta jubilació, com i qui la pagarà o quina dimensió moral té, va resumir.

Respecte a com utilitzar la jubilació, la gent gran se sent invisibilitzada per la societat i per les empreses, que semblen desconèixer o no posar atenció en les seves preferències de consum, les seves necessitats de serveis de salut, lleure i culturals.

“El 50% del consum mundial el generen les persones de més de 50 anys i només el 10% del màrqueting va adreçat a ells”, va afirmar Isa Moll, del departament de màrqueting d’Esade. Per la seva banda, Antón Costas va apuntar que a les seves classes a la universitat assisteixen tres jubilats “que m’ho van demanar” i també veu gent gran a les conferències i actes institucionals on va, “així que les institucions educatives tenen el repte d’atendre a aquest col·lectiu”.

I va afegir que passa el mateix amb les institucions financeres i la necessitat que aquestes persones tenen de gestionar els seus actius –el 89% viu en un habitatge en propietat i molt majoritàriament sense hipoteca– en un escenari deflacionista i amb uns tipus d’interès que no permeten viure de rendes. O el repte que tenen les empreses de no perdre el talent que acumulen aquestes persones. “Potser en el futur hauríem de plantejar-nos treballar més anys però menys hores”, va suggerir l’economista.

Qualsevol d’aquestes necessitats comporta oportunitats de negoci, la qual cosa fa més probable que les empreses, i per tant la publicitat i la societat en conjunt, acabin donant més protagonisme i visibilitat a les persones grans i ajustin estereotips. Però l’envelliment de la societat també té, segons Costas, una dimensió moral. “Els grans estem expropiant als joves, i serà difícil assumir que moltes persones grans com jo, per les nostres cotitzacions, estiguem cobrant una pensió de 2.500 euros que paguen els nostres fills amb nòmines de 1.300”, va assenyalar.

Susana Quintas assegura que moltes persones grans viuen en l’ambivalència de saber-se privilegiades respecte als seus pares i tenir sentiment de culpa respecte als fills perquè aquests no podran gaudir de les mateixes condicions de vida. “Molts jubilats viuen angoixats perquè se senten privilegiats sense saber què han fet per ser-ho, i alhora ­veuen que els fills tenen més necessitats però poc esperit d’estalvi i els fa por que la generació jove no sàpiga adaptar-se a viure” pitjor, detalla la consultora.

De fet els fills són una de les tres grans preocupacions de la gent gran, juntament amb els néts i la salut, segons els experts. En el cas dels fills, suposen una limitació econòmica, mentre que els néts els limiten el temps disponible.

“Moltes persones grans s’autoassignen el paper de coixí salvavides dels fills i t’expliquen que no rescaten el seu pla de pensions per tal de viure millor o per fer el viatge que tant desitgen perquè guarden aquests diners per ajudar-los”, comenta Quintas. Una realitat que va confirmar a la jornada de Kreab el subdirector general de Vida Caixa, José Antonio Iglesias, en explicar que els grans no volen ser una càrrega per als fills i que miren de preservar els seus diners i el patrimoni per tal d’ajudar-los, encara que això suposi tenir menys pensió mensual i viure ells amb més austeritat.

L’altra gran preocupació de la gent gran és la dependència, la barrera que creuen que sí que els convertiria en vells (d’acord amb la imatge estereotipada de vell). Per això es cuiden de manera permanent, i aquesta cura l’associen a l’alimentació, al consum de productes naturals i a mantenir-se actius físicament.

Mayte Rius

18/04/2016

La Vanguardia

El papa Francesc marxa de Lesbos amb tres famílies de refugiats sirians que seran acollits al Vaticà

El pontífex ha demanat que Europa els tracti com a "éssers humans i no com a números"

El papa Francesc ha visitat el centre de detenció de Mòria, on tres mil persones esperen ser deportats a Turquia. / FILIPPO MONTEFORTE / EFE

 La visita del papa Francesc a l'illa grega de Lesbos s'ha acabat amb un cop d'efecte: e l Pontífex s'ha endut en el seu avió tres famílies de refugiats sirians (un total de 12 persones, entre elles sis criatures) que seran acollits pel Vaticà, tot un gest simbòlic en plena política de tancament de fronteres dels governs europeus i en ple fracàs dels programes de reassentament de refugiats a la UE.

En la seva visita a l'illa, en la primera línia de la crisi de refugiats, el pontífex ha demanat a Europa que respecti i defensi els drets humans i que tracti els refugiats com a éssers humans i no com a números. Francesc ha reclamat "polítiques de llarg abast" que vagin a l'arrel de la crisi i portin la pau als països d'on fugen els refugiats.

El papa ha visitat el centre de detenció de Mòria, on uns tres mil immigrants i refugiats esperen la deportació a Turquia en virtut de l'acord signat entre la UE i Ankara. "No esteu sols, no perdeu l'esperança", els ha dit. Els detinguts han mostrat cartells reclamant llibertat i almenys dos d'ells s'han apropat al pontífex per demanar-li ajuda. El Papa, acompanyat pel patriarca de l'església ortodoxa ha visitat també un grup de menors no acompanyats.

"La preocupació de les institucions i de la gent, tant aquí a Grècia com en d'altres països d'Europa, és comprensible i legítima. Però no hem d'oblidar que els immigrants, abans que números, són persones, amb rostres, noms i històries. Europa és la pàtria dels drets humans i qualsevol que hi posi els peus hauria de poder comprovar-ho", ha subratllat el Pontífex en un acte al port de Mitiline, la capital de l'illa, on s'ha reunit amb la comunitat catòlica i ha pregat pels morts a l'Egeu. Amb el patriarca ecumènic de Constantinopla Bartolomé i l'arquebisbe d'Atenes i de tota Grècia Jerònim, han llançat tres corones de llaurer en record a "les víctimes d'un viatge inhumà sotmeses a les vexacions de botxins infames".

"Voldria renovar avui la crida vehement a la responsabilitat i a la solidaritat davant d'una situació tan dramàtica. Molts dels refugiats que es troben en aquesta illa i en altres parts de Grècia estan vivint en unes condicions crítiques, en un clima d'ansietat i de por i de vegades de desesperació", ha dit Francesc. El papa ha insistit en al necessitat de construir la pau " oposar-se fermament a la proliferació i el tràfic d'armes i les seves trames ocultes" i " deixar sense suports tots els que conceben projectes d'odi i de violència"

"Aquest és un viatge marcat per la tristesa. Ens trobarem amb la catàstrofe humanitària més gran després de la segona Guerra Mundial", ha afirmat el papa Francesc aquest dissabte al matí, en arribar a Lesbos per conèixer de primera mà la situació dels refugiats. Al seu compte de Twiter, el pontífex ha piulat que els refugiats "no són números sinó persones amb rostres, noms i històries, i ha de ser tractats com a tal".

El Vaticà ha aclarit que la visita té només una motivació religiosa i que no s'ha de veure com una protesta contra les deportacions.

El primer ministre grec Alexis Tsipras ha rebut el papa a l'aeroport de Lesbos, juntament amb el Patriarca de Constantinoble i l'arquebisbe d'Atenes. A la comitiva també hi havia el president de la Conferència Episcopal grega, monsenyor Frangiskos Papamanolis. "Grècia és el bressol de la humanitat i es veu que segueix donant exemple d'humanitat i mostrant aquesta generositat de manera valenta", ha subratllat el papa. Segons fonts del govern grec, el papa vol tornar a Roma amb deu refugiats.

El pare Federico Lombardi ha explicat que els dos líders religiosos han subratllat que la crisi dels refugiats és un afer "europeu i internacional" que demana "una resposta comprensiva que respecti les lleis europees i internacionals". També coincideixen en la necessitat de protegir les persones del risc de creuar l'Egeu i la Mediterrània combatent les xarxes de traficants, eliminant les rutes perilloses i desenvolupant procediments segur de reassentament a Europa. 

El papa, el patriarca ortodox grec i el primer ministre Alexis Tsipras a l'aeroport de Lesbos / REUTERS

L'objectiu del líders religiosos, "infondre ànim i donar esperança"

Els líders religiosos presents aquest dissabte a Lesbos demanen a les seves comunitats que rebin, assisteixin i protegeixin més persones i a tots els estats que "estenguin l'asil temporal, ofereixin l'estatus de refugiats a aquelles persones que són idònies, augmentin les iniciatives d'ajuda i treballin amb tots els homes i dones de bona voluntat per un final ràpid dels conflictes actuals". Amb aquesta visita volen "infondre ànim i donar esperança a qui busca refugi i a tos aquells que els reben i els assisteixen" i que "la protecció de vides humanes sigui una prioritat".

Agències
16/04/2016
Ara.cat

Set de cada 10 professors de l'escola pública assegura haver patit agressions verbals o físiques

USTEC-STEs considera que hi ha violència de "baixa intensitat amb força quotidianitat" i denuncia manca de suport als docents per part de l'administració

Un 69,8% del professorat de l'escola pública catalana assegura haver estat víctima d'agressions verbals o físiques al llarg de la seva trajectòria docent, segons l'estudi que ha presentat aquest divendres el sindicat USTEC-STEs. En concret, hi ha un 20,5% d'aquests incidents atribuïbles a violència física, mentre que les desqualificacions o insults es produeixen en un 83,5% dels casos i les amenaces, un 51,9%. "Estaríem parlant d'una violència intensa que seria puntual, anecdòtica i esporàdica, i en canvi, una altra de baixa intensitat que tindria força quotidianitat", ha valorat el portaveu sindical, Ramon Font. A més, USTEC-STEs denuncia una manca de suport per part de l'administració, basant-se en la dada que un 66,4% del professorat que ha patit agressions considera que el recolzament institucional ha estat nul o gairebé nul.

"El més escandalós és que l'administració, per dir-ho d'alguna manera, utilitza la tàctica de Ponç Pilat, se'n renta les mans, o fins i tot considera com a sospitós el propi docent", ha expressat el representant sindical Xavier Díez. En aquest sentit, Ramon Font ha explicat que la seva voluntat és aconseguir un protocol "com el que té l'Institut Català de la Salut, que el que fa és que l'administració ha d'acompanyar des del primer moment la persona agredida i en tot cas, quan són agressions greus, s'ha de personar a la causa". El portaveu d'USTEC-STEs ha dit que aquestes propostes "no són ben rebudes" per les institucions educatives.

En canvi, els professors víctimes d'agressions tenen la percepció que els companys de claustre els donen molt suport o total en un 65,6%, i per part dels equips directius, el percentatge de recolzament és d'un 63,8%. Per contra, el suport total o elevat per part de les famílies només es fa palès en un 20,3% dels incidents i la sensació de recolzament nul és del 35,7%.

L'estudi es basa en una enquesta a 809 professionals de l'ensenyament, el que segons USTEC-STEs suposa aproximadament 1% del total, i també se'n desprèn que l'alumnat és qui protagonitza la majoria d'agressions verbals o físiques en un 8 de cada 10 respostes. Els familiars són els agressors en un 41,3% dels casos. Per etapes, a l'Educació Secundària Obligatòria és quan els alumnes mostren més violència, amb un 58%. Les agressions a professorat provinents de familiars es concentren en un 57% a l'Educació Primària i un 19% a Educació Infantil.

D'altra banda, les agressions físiques es produeixen en un 47% a l'Educació Primària, un 38% a la ESO i un 14% a Educació Infantil. Pel que fa a les verbals, la tendència es reverteix i és a l'etapa secundària quan es pateixen un 49% dels incidents. A la primària s'hi registren el 29% dels casos d'insults o desqualificacions, i a Batxillerat, un 7%, segons les dades de l'estudi de l'USTEC-STEs.

Sobre l'afectació de la violència verbal o física en l'estat anímic, l'estudi mostra que un 16,8% dels docents enquestats s'han plantejat seriosament abandonar la professió i un 15,4% ho han considerat. La sensació que les agressions augmenten el nivell d'estrès i ansietat del professorat és del 80,5%.

En perspectiva de gènere, no hi ha diferències notables, ja que el 71% dels homes docents enquestats afirma haver patit agressions i el 69% de dones també respon afirmativament. En edat, el 53% dels menors de 30 anys afirma haver rebut algun tipus de violència verbal o física, i el col·lectiu amb més incidència és el del 51 a 60 anys, amb un 74% de casos.

Territorialment, el Consorci de Barcelona i les comarques barcelonines registren un 79% i un 77% de docents agredits en algun moment de la seva carrera professional. En contrast, Girona i Lleida són les zones amb menys afectació, amb un 60% i un 57% de casos. Xavier Díez ha vinculat aquestes xifres amb la presència de centres concertats: "on hi ha segregació escolar, és a dir, una presència important d'escola concertada, hi ha més violència". En la mateixa línia, Ramon Font ha apuntat que "les comarques que tenen menys violència són els que eduquen els nens més junts".

Demogràficament, les poblacions amb menys de 1.000 habitants tenen un 54% de casos d'agressions a professorat i en nuclis superiors a 100.000 habitants, se'n produeixen en un 76%.

En funció de la catalogació dels centres, els qualificats d'especial dificultat presenten un 76% de casos de professorat agredit verbal o físicament i els considerats ordinaris la taxa se situa en el 68%.

En matèria de protocols de prevenció i actuació contra les agressions, l'estudi d'USTEC-STEs ha detectat que un 69% del professorat de l'escola pública desconeix si n'existeix un al seu centre.

ACN/DdG
12/04/2016
Diari de Girona

Les nenes perdudes de Boko Haram

DOS ANYS DEL SEGREST DE 219 ALUMNES A CHIBOK

Els gihadistes nigerians llancen una onada d’atacs suïcides amb noies

Es compleixen dos anys sense notícies de les nenes. La nit del 13 d’abril del 2014, Boko Haram va ensenyar els ullals al món i 219 nenes es van esfumar. Aquella matinada, desenes de gihadistes nigerians en camions i motocicletes, alguns fins i tot vestits amb uniformes de l’exèrcit, van irrompre a la petita ciutat de Chibok, al nord-est de Nigèria, per perpetrar el segrest més massiu de la banda fo­namentalista fins aleshores: 276 alumnes de l’escola de secundària van ser segrestades. Mentre se les enduien a la reserva natural de Sambisa, un amagatall de la mi­lícia radical, 57 van aconseguir escapar-se saltant dels camions.

Aquell rapte massiu va agitar el món i va encendre les xarxes ­so­cials, amb polítics, esportistes i ­famosos demanant-ne l’alliberament. El hashtag #bringbackourgirls (torneu-nos les nostres noies) va ser compartit milions de vegades. Dos anys després, les 219 nenes continuen retingudes i cap no ha estat rescatada. Ahir el ministre d’ Informació de Nigèria, Lai Mohammed, va desmentir la informació que la banda gihadista hauria demanat 50 milions d’euros pel seu alliberament. En una entrevista a l’agència VOA News, va rebutjar les crítiques a la ineficàcia i desídia de l’ Executiu nigerià per trobar-les: “Puc assegurar que, per aquest Govern, el retorn de les noies és el que donarà per tancada la lluita contra el terrorisme de Boko Haram. Hi estem treballant de valent i cada dia”.

Per Omar Mahmood, expert en gihadisme amb base a l’ Àfrica Occidental, la demanda de diners no és una opció descartable. “ Boko Haram s’enfronta a problemes financers a causa de la prohibició d’algunes de les seves fonts de finançament com el mercat de bestiar o la pesca; demanar un rescat per una de les seves possessions amb més valor (si és que totes encara estan en mans de Boko Haram) podria tenir sentit”, explica aquest diari.

En realitat, encara que el president de Nigèria, Muhammadu Buhari, es va vantar el desembre passat que la milícia extremista estava “tècnicament derrotada”, la si­tuació no està ni de bon tros ­sota control.

En els últims mesos, una ofensiva militar multinacional, amb tropes de Nigèria, el Txad, el Níger i el Camerun, ha reconquerit territoris en poder de Boko Haram, que va arribar a controlar el 2015 una zona discontínua de la mida de Bèlgica. Però els cops a la milícia extremista també han destapat un altre horror: la banda, que va retre homenatge a l’ Estat Islàmic fa un any, ha traçat una xarxa de se­grestos sistemàtics i manté milers de dones i nens com a ostatges. Fa dues setmanes, Human Rights Watch va denunciar un altre segrest massiu el març del 2015 de 300 nens a la ciutat de Damasak, oblidat fins i tot per les autoritats nigerianes.

A més d’utilitzar-les com a esclaves sexuals, mercadejar-hi o casar-les amb guerrillers –oferir una esposa de franc va multiplicar els nous reclutes al llac Txad fa uns mesos–, les captives també són utilitzades com a armes: les converteixen en guerrilleres o en suïcides.

Des del 8 de juny del 2014, quan va cometre el primer atemptat ­suïcida, Boko Haram n’ha perpetrat 105, principalment a Nigèria, el Camerun i el Txad, segons dades de The Long War Journal, una organització que monitoritza la violència de la banda. La franquícia de l’ Estat Islàmic a l’ Àfrica no té objeccions a col·locar els ex­plosius en dones i nenes, de vegades de només 9 anys, que dissimulen les bombes amb els xals i robes folgades. Després, sovint després de drogar-les amb tremadol, un narcòtic utilitzat amb camells, les envien a fer-se esclatar en mercats o mesquites.

A altres noies se les converteix en soldat. L’Aixa, que es va poder escapar després de tres mesos de segrest, explicava en un informe recent d’ Amnistia Internacional els intents dels segrestadors per convertir-la en una màquina de matar. “Ensenyaven les nenes a disparar armes. A mi em van ensenyar a fer servir explosius i atacar pobles. Ens van entrenar durant les tres setmanes següents a la nostra arribada i després en van començar a enviar algunes a dur a terme accions de combat. Jo vaig participar en una en contra del meu propi poble”.

Diverses noies alliberades han explicat que van estar en contacte amb algunes nenes que deien que eren les alumnes de Chibok. Aquestes versions coincideixen amb les anàlisis dels experts, que adver­tien que havien estat dividides en grups i distribuïdes per diversos territoris. Encara que algunes ­noies asseguraven que les nenes de Chibok tenien un tracte preferencial, amb més menjar, accés a aigua neta i sense maltractaments constants, d’altres asseguraven que també havien estat violades i fins i tot entrenades per lluitar. Fa unes setmanes, una nena que havia estat enviada pels gihadistes a fer-se explotar al nord del Camerun va assegurar que era una de les alumnes de Chibok. Era mentida.

El sud-africà Ryan Cummings, director de Signal Risk i expert en Boko Haram, es mostra “escèptic” davant les informacions que les nenes de Chibok reben un tracte preferencial després de tant temps. “Per què les han de tractar de manera especial si no hi ha un resultat final?”, apunta.

Tant Cummings com Mahmood creuen que l’ onada d’atemptats suïcides de Boko Haram no vol dir obligatòriament que la banda hagi perdut poten­cial. “No crec que l’increment d’atacs suïcides representi una debilitat per se, el grup clarament manté una forta capacitat per reclutar, entrar i equipar suïcides”, diu Mahmood.

Més enllà del destí final de les nenes de Chibok i la resta d’ostatges, l’impacte de la violència de Boko Haram durarà anys. A més dels 25.000 morts des del 2009 i els 2,6 milions de persones que han perdut casa seva per l’amenaça ­gihadista, la ganivetada en l’educació ha estat al cor. En els últims sis anys, la banda, el nom de la qual en haussa es tradueix com l’educació occidental és pecat, ha destruït més de 910 escoles, ha obligat a tancar-ne 1.500 més i ha assassinat 611 professors.

Xavier Aldekoa

12/04/2016

La Vanguardia

El Papa s'obre als divorciats tornats a casar però rebutja el matrimoni gai

Francesc demana respecte per als homosexuals però diu que només la unió entre un home i una dona compleix una «funció social plena»

El papa Francesc ha cridat els sacerdots a evitar posicions rígides davant les situacions familiars «irregulars», com els divorciats que s'han tornat a casar. Per això, ha donat suport a la seva readmissió als sagraments a través d'un procés d'acompanyament. Pel que fa als homosexuals, Francesc demana que se'ls respecti i no se'ls discrimini, però deixa clar que les seves unions no poden ser considerades «matrimoni», ja que només la unió entre un home i una dona pot complir «una funció social plena».

En l'exhortació Amoris Laetitia (L'alegria en l'amor), publicada ahir, el Papa indica que ha de ser, en cada cas, el capellà el que identifiqui quines «situacions irregulars» es donen, i que pugui guiar ell mateix la seva readmissió en els sagraments. «A les persones divorciades que viuen en una nova unió és important fer-los sentir que són part de l'Església, que no estan excomulgades i que no són tractades com a tals», assenyala Francesc, que anima a promoure la seva participació en la vida comunitària.

Dins d'Amoris Laeitita, el Papa també demana respecte per als homosexuals. «Tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, i s'ha de procurar evitar tot signe de discriminació injusta i particularment qualsevol forma d'agressió i violència», assenyala. Tot i això, deixa clar que la unió entre aquestes persones no pot ser considerada un matrimoni, ja que «només la unió exclusiva i indissoluble entre un home i una dona compleix una funció social plena», ja que es tracta d'un «compromís estable i que fa possible la fecunditat». I afegeix: «Hem de reconèixer la gran varietat de situacions familiars que poden brindar certa estabilitat, però les unions de fet o entre persones d'un mateix sexe no poden equiparar-se sense més al matrimoni».

Segueix el rebuig a l'avortament

De la mateixa manera, el Papa defensa una educació que no sigui obsessiva en el control dels fills i alerta dels greus perjudicis que comporten les drogues o el joc en els nuclis familiars. En aquest sentit, el Papa també ha defensat el valor de la vida humana i ha rebutjat frontalment pràctiques com l'avortament o l'eutanàsia, alhora que ha recordat al personal sanitari l'obligació moral d'exercir l'objecció de consciència.

EFE/DDG

11/04/2016

Diari de Girona

Gironins a l'infern

Quatre voluntaris gironins que han treballat a Idomeni i Lesbos expliquen la situació dels refugiats
Remarquen el mal tracte que Europa infligeix a unes persones que ho han perdut tot 

Blanca Lorman i Guillem Jiménez a Lesbos

Blanca Lorman i Guillem Jiménez estudien cinquè de medicina a la Universitat de Girona, Joel da Silva de los Santos fa de socorrista a Lloret, Jordina Carbonell és de Santa Pau i exerceix com a mestra d'adults a Figueres. No es coneixen entre ells, però tots quatre han dedicat temps i recursos per arribar a Lesbos (illa propera a Turquia) i a Idomeni (a la frontera entre Grècia i Macedònia), on es concentren la majoria dels refugiats que fugen de les guerres del Pròxim Orient, per donar un cop de mà solidari en la gran tragèdia que es viu a Europa aquest segle XXI.

A la dreta Joel da Silva de Lloret treballant a Lesbos. Foto: Open Arms

Joel da Silva va néixer a l'Uruguai, va estudiar infermeria, va emigrar per treballar en la construcció, es va quedar a l'atur i avui és socorrista a les platges de Lloret. Assegura que amb les imatges que l'estiu del 2015 va veure per televisió es va esverar tant que quan un company li va proposar participar a Proactiva-Open Arms, una ONG nascuda el mes de setembre a Badalona, no s'ho va pensar dos cops i va marxar el mateix novembre: “Per poder treballar havíem de fer -ho amb el nostre equip personal.” Primer va passar les proves pertinents i després va agafar un bitllet cap a Lesbos, on es va trobar “una incessant arribada de bots plens de persones desesperades”: “Em va xocar molt que, en tocar terra, els nens més que plorar cridessin.” En Joel ha tornat a l'illa el gener d'aquest any. Per pocs dies de diferència no es va trobar amb Blanca Lorman i Guillem Jiménez, que a principis del 2016 es van desplaçar a Lesbos per treballar amb Health Point Project, una plataforma creada per professionals sanitaris del Regne Unit, que actuava en un dels camps de transició. “Normalment –asseguren–, els sirians eren desplaçats al nord, al camp anomenat Kara Tape, i totes les altres persones no sirianes, principalment afganesos, però també marroquins, egipcis, subsaharians i fins i tot sud-americans [la presència d'aquest darrer col·lectiu també va ser confirmada per Joel Silva] les dirigien al camp de Mòria, que és on treballàvem nosaltres.”

Tant els estudiants de medicina com el socorrista denuncien el gran negoci que es mou al voltant de l'arribada dels refugiats i, així, ells han vist com tot i la solidaritat mostrada per la majoria dels grecs, també es traficava amb les barques, a les quals un cop arribaven a la costa treien el motor per revendre'l a Turquia, amb les armilles salvavides –“moltes eren falses i algunes estaven farcides de cotó”–, amb les targetes de telèfon, i amb els preus dels taxis i altres mitjans de transport. “Molts refugiats es pensaven que arribats a Europa tindrien una vida millor, però un cop aquí es van trobar amb una doble decepció”, asseguren Blanca i Guillem.

Una sensació molt semblant va viure Jordina Carbonell, que a final de març va viatjar a Idomeni amb la intenció de portar-hi material escolar: “ Quan vaig arribar –puntualitza– em vaig integrar a un grup format per bombers catalans [Acció Solidària Logística], amb els quals muntàvem tendes de campanya d'Acnur i distribuíem menjar. Amb ells em vaig assabentar del pacte que havia fet la UE amb Turquia.” La notícia, arribada en un moment d'intenses pluges que havien convertit el terra en un fangar, castigats per un vent tallant que segons Jordina “es ficava a les articulacions”, i un fred punyent que no deixava viure, provocava situacions tan contradictòries com que “les peces de roba més velles, algunes arribades de donacions internacionals, servissin de combustible per mantenir el foc, fins al punt –continua Jordina– que al camp hi havia una boira baixa tòxica i s'havia donat més d'una complicació pulmonar”.

Tot i viure dies envoltats de dolor, els voluntaris no s'estan de recordar més d'una escena tragicòmica: “Un dia –explica Joel– vam veure un home que mar endins ens feia senyals que l'anéssim a salvar. Quan vam arribar on era ens vam adonar que sabia nadar i si movia el braç era per guardar un feix de bitllets de cinc-cents euros. Era un traficant de persones que havia caigut d'una barca.”

El camp de Idomeni el 24 de març quan hi treballava Jordina Carbonell Foto: Andrej Isakovic AFP

A Idomeni i Lesbos els camps de transició s'han convertit en camps militaritzats. Els voluntaris i els refugiats demanen una solució que no passi per l'acord Turquia-UE.

Pau Lanao/ Carme Vinyoles

10/04/2016

El Punt Avui

Una biòpsia permet diagnosticar la malaltia de Parkinson de forma precoç

Tot i que suposa un pas molt important, encara queda un llarg camí per prevenir i evitar la malaltia

Equip de l'Hospital Clínic que ha dut a terme la investigació

Fins ara, el Parkinson no es diagnosticava fins que no apareixien signes visibles de la malaltia, com els tremolors. I fins i tot així, amb les proves disponibles hi havia marge d’error: fins a un 20% dels casos es diagnosticaven malament, sovint perquè es confonia amb altres malalties. Però científics de l’ Hospital Clínic i de l’ IDIBAPS acaben de presentar una nova prova que canvia radicalment el panorama. Es tracta d’una biòpsia que, amb una punxada a la mandíbula, sota la boca, permet extreure una mostra d’uns dos centímetres de teixit d'una glàndula en la qual es pot detectar la presència d’agregats de la proteïna que hi ha darrere la malaltia, l'alfa-sinucleïna, fins i tot abans de presentar símptomes. “Es una prova senzilla, clara i molt fiable”, afirma Eduard Tolosa, investigador de la Unitat de Parkinson del Clínic i del CIBERNED que ha coordinat l’estudi que avui publica la prestigiosa revista 'The Lancet Neurology'.

Estudis anteriors han permès identificar aquesta proteïna. La malaltia de Parkinson és una patologia crònica i neurodegenerativa que afecta les zones del cervell encarregades del control i coordinació del moviment i de l'equilibri. Els pacients, a més, presenten diversos símptomes no motors com pèrdua d'olfacte, deteriorament cognitiu o trastorns del son en fase REM, que poden aparèixer anys abans que es desenvolupi la malaltia. Aquests símptomes els provoca l'acumulació d'alfa-sinucleïna a les neurones, els anomenats c ossos de Lewy. Detectar-ne la presència de forma precoç permetria diagnosticar el Parkinson en una fase molt primerenca i començar a tractar-ne els símptomes des del principi. “L'alfa-sinucleïna és per al Parkinson el que és la betaamiloide per a l’Alzheimer”, explica Tolosa.

En la investigació hi han participat 24 malalts de Parkinson i 21 malalts amb trastorn de la son en fase REM, lligat a la malaltia. En l’estudi, el 80% dels pacients amb aquest problema de la son als quals es va poder practicar la biòpsia eren portadors d’agregats de la proteïna i, per tant, de la malaltia. També en tenien tots els malalts de Parkinson. Com a control, també es va fer la prova a un grup de 26 persones sanes, i la proteïna no hi era present.

Detectar, però no curar

Ara per ara no hi ha cap tractament que permeti curar el Parkinson. Per tant, tot i el gran pas que suposa tenir un diagnòstic precoç, encara queda un llarg camí perquè realment es pugui prevenir i evitar en un futur una malaltia que actualment no té remei. Caldrà, doncs, “intensificar els assajos per trobar una vacuna terapèutica per al Parkinson”, afirma Tolosa. “No tenim cap eina per evitar l’expansió de l'alfa-sinucleïa, però és un primer pas per seleccionar pacients per poder fer assajos clínics amb una vacuna que permeti evitar-ho”, afirma Tolosa. La utilitat més immediata de la prova és la possibilitat de confirmar el diagnòstic dels casos dubtosos, que es calculen en un 20%, la qual cosa ja és en si mateixa un gran pas.

Els investigadors del Clínic també tenen previst continuar treballant per trobar altres parts del cos on encara sigui més fàcil fer la biòpsia. Tot i l’alta efectivitat de la prova, el cert és que la glàndula submandibular resulta impossible de localitzar en un 40% dels casos, de manera que no es pot fer a tothom, però en els individus als quals sí que es detecta, la prova resulta molt poc invasiva. D'altra banda, Tolosa creu que també es pot obtenir la proteïna de la malaltia a partir d’altres teixits més accessibles, com ara la pell.

Mònica L. Ferrado

31/03/2016

Ara.cat

El Parkinson no és només tremolor

Els neuròlegs alerten que la majoria dels pacients desenvolupen una mitjana de deu trastorns no motors abans de rebre el diagnòstic de la malaltia

Jaume Torruella té 82 anys i s'expressa amb una claredat envejable. Li van diagnosticar Parkinson fa només quatre anys, després que ell mateix constatés que ja no podia seguir el pas del seu fill i que utilitzar el tornavís per fer rodar un cargol era una missió impossible. Els tremolors evidenciaven l'impacte de la malaltia, però la seva vida estava més condicionada per altres símptomes. Ja feia anys que havia perdut el sentit de l'olfacte, no podia reprimir l'impuls de col·lecionar objectes que buscava als contenidors –fins i tot una bicicleta sense rodes– i era ben conscient que, si s'acostava a les màquines escurabutxaques, no podria parar de jugar. Són tres dels trastorns amb els quals havia de conviure abans de saber que tenia Parkinson. El cas d'aquest pacient barceloní il·lustra la nova prioritat dels neuròlegs: la detecció dels trastorns no motors facilita la predicció del Parkinson. Els especialistes asseguren que la malaltia es pot començar a manifestar anys i dècades abans del diagnòstic a través de diversos símptomes que no associem directament al tremolor del Parkinson.

El fet que els pacients no associïn molts d'aquests trastorns al Parkinson –des de la depressió fins a les disfuncions urinàries, passant per la falta de son, la hipersexualitat, la ludopatia, el restrenyiment o la pèrdua de l'olfacte– i també la vergonya a reconèixer alguns d'aquests malestars davant del metge compliquen una detecció precoç de la malaltia. Els neuròlegs asseguren que el 50% dels malalts de Parkinson pateixen trastorns no motors abans de desenvolupar la patologia i que cada persona pateix una mitjana de deu símptomes abans que el Parkinson sigui diagnosticat. Hi ha dos factors que han contribuït a l'interès dels metges pels trastorns no motors: l'impacte negatiu que tenen en la qualitat de vida dels pacients i els cuidadors, i la informació que faciliten aquestes alteracions per saber quan i com pot començar a fer mal el Parkinson. “Alguns símptomes es poden arribar a manifestar 10 o 20 anys abans que es diagnostiqui la malaltia”, va explicar ahir el doctor Pablo Martínez-Martín, expert en la matèria de l'Instituto de Salud Carlos III de Madrid. Ell és un dels especialistes que aquests dies participa en el Congrés Internacional de Parkinson que acull Barcelona.

Conscient de la necessitat d'avançar en aquest terreny, un equip de metges de l'Hospital Clínic –encapçalat per Maria Josep Martí i Yaroslau Compta– dur a terme un assaig pilot que ha aconseguit identificar biomarcadors (proteïnes) de demència en la malaltia del Parkinson. Aquest fet permet aprofundir en la detecció precoç d'aquest trastorn, un pas mèdic important tenint en compte que un 70% dels pacients de Parkinson desenvoluparà una demència a llarg termini. L'estudi del Clínic, que es continuarà desenvolupant en els propers tres anys, identifica per primera vegada lesions típiques de la malaltia d'Alzheimer, molt freqüents en la demència associada al Parkinson, gràcies a una nova prova radiològica. Es tracta d'una neuroimatge anomenada PET (tomografia per emissió de positrons), que fins ara no s'havia utilitzat en l'estudi del Parkinson.

La detecció dels trastorns no motors que es poden associar al Parkinson obre la porta a un diagnòstic prematur de la malaltia anys abans, o fins i tot dècades abans, que apareguin els símptomes motors, com tremolors i dificultats en el moviment. Un treball acurat a la consulta mèdica, un test detallat per copsar l'existència de les alteracions del pacient, facilitarà el diagnòstic del Parkinson amb molta antelació. Els beneficis seran significatius per al malalt i també per als sistema sanitari, que no malgastarà recursos. “El tractament integral del pacient requereix una visió global”, va subratllar el doctor Eduard Tolosa, neuròleg de l'Hospital Clínic. 

Joan Serra 

Ara.cat