Gironins a l'infern

Quatre voluntaris gironins que han treballat a Idomeni i Lesbos expliquen la situació dels refugiats
Remarquen el mal tracte que Europa infligeix a unes persones que ho han perdut tot 

Blanca Lorman i Guillem Jiménez a Lesbos

Blanca Lorman i Guillem Jiménez estudien cinquè de medicina a la Universitat de Girona, Joel da Silva de los Santos fa de socorrista a Lloret, Jordina Carbonell és de Santa Pau i exerceix com a mestra d'adults a Figueres. No es coneixen entre ells, però tots quatre han dedicat temps i recursos per arribar a Lesbos (illa propera a Turquia) i a Idomeni (a la frontera entre Grècia i Macedònia), on es concentren la majoria dels refugiats que fugen de les guerres del Pròxim Orient, per donar un cop de mà solidari en la gran tragèdia que es viu a Europa aquest segle XXI.

A la dreta Joel da Silva de Lloret treballant a Lesbos. Foto: Open Arms

Joel da Silva va néixer a l'Uruguai, va estudiar infermeria, va emigrar per treballar en la construcció, es va quedar a l'atur i avui és socorrista a les platges de Lloret. Assegura que amb les imatges que l'estiu del 2015 va veure per televisió es va esverar tant que quan un company li va proposar participar a Proactiva-Open Arms, una ONG nascuda el mes de setembre a Badalona, no s'ho va pensar dos cops i va marxar el mateix novembre: “Per poder treballar havíem de fer -ho amb el nostre equip personal.” Primer va passar les proves pertinents i després va agafar un bitllet cap a Lesbos, on es va trobar “una incessant arribada de bots plens de persones desesperades”: “Em va xocar molt que, en tocar terra, els nens més que plorar cridessin.” En Joel ha tornat a l'illa el gener d'aquest any. Per pocs dies de diferència no es va trobar amb Blanca Lorman i Guillem Jiménez, que a principis del 2016 es van desplaçar a Lesbos per treballar amb Health Point Project, una plataforma creada per professionals sanitaris del Regne Unit, que actuava en un dels camps de transició. “Normalment –asseguren–, els sirians eren desplaçats al nord, al camp anomenat Kara Tape, i totes les altres persones no sirianes, principalment afganesos, però també marroquins, egipcis, subsaharians i fins i tot sud-americans [la presència d'aquest darrer col·lectiu també va ser confirmada per Joel Silva] les dirigien al camp de Mòria, que és on treballàvem nosaltres.”

Tant els estudiants de medicina com el socorrista denuncien el gran negoci que es mou al voltant de l'arribada dels refugiats i, així, ells han vist com tot i la solidaritat mostrada per la majoria dels grecs, també es traficava amb les barques, a les quals un cop arribaven a la costa treien el motor per revendre'l a Turquia, amb les armilles salvavides –“moltes eren falses i algunes estaven farcides de cotó”–, amb les targetes de telèfon, i amb els preus dels taxis i altres mitjans de transport. “Molts refugiats es pensaven que arribats a Europa tindrien una vida millor, però un cop aquí es van trobar amb una doble decepció”, asseguren Blanca i Guillem.

Una sensació molt semblant va viure Jordina Carbonell, que a final de març va viatjar a Idomeni amb la intenció de portar-hi material escolar: “ Quan vaig arribar –puntualitza– em vaig integrar a un grup format per bombers catalans [Acció Solidària Logística], amb els quals muntàvem tendes de campanya d'Acnur i distribuíem menjar. Amb ells em vaig assabentar del pacte que havia fet la UE amb Turquia.” La notícia, arribada en un moment d'intenses pluges que havien convertit el terra en un fangar, castigats per un vent tallant que segons Jordina “es ficava a les articulacions”, i un fred punyent que no deixava viure, provocava situacions tan contradictòries com que “les peces de roba més velles, algunes arribades de donacions internacionals, servissin de combustible per mantenir el foc, fins al punt –continua Jordina– que al camp hi havia una boira baixa tòxica i s'havia donat més d'una complicació pulmonar”.

Tot i viure dies envoltats de dolor, els voluntaris no s'estan de recordar més d'una escena tragicòmica: “Un dia –explica Joel– vam veure un home que mar endins ens feia senyals que l'anéssim a salvar. Quan vam arribar on era ens vam adonar que sabia nadar i si movia el braç era per guardar un feix de bitllets de cinc-cents euros. Era un traficant de persones que havia caigut d'una barca.”

El camp de Idomeni el 24 de març quan hi treballava Jordina Carbonell Foto: Andrej Isakovic AFP

A Idomeni i Lesbos els camps de transició s'han convertit en camps militaritzats. Els voluntaris i els refugiats demanen una solució que no passi per l'acord Turquia-UE.

Pau Lanao/ Carme Vinyoles

10/04/2016

El Punt Avui