Superavis, un mite?

Sociòlogues de la UB relativitzen la magnitud de l’ajuda de la gent gran a les seves famílies a Espanya en un context de crisi

El discurs dels avis com a xarxa de suport amaga la falta d’ajuts públics, diu la sociòloga Sandra Escapa

Espanya és el país europeu on les transferències a generacions més joves en temps i recursos són menys freqüents”. Els estudis de què es disposa sobre els fluxos de solidaritat intergeneracional revelen que la idea estesa a Espanya i Catalunya que la majoria d’avis es dediquen intensivament a tenir cura dels néts i són coixins familiars indispensables “és un mite”. Amb aquesta contundència i després de l’anàlisi de les dades disponibles en la Unió Europea, sociòlegs vinculats principalment a la Universitat de Barcelona (UB) han publicat diversos treballs en què indiquen que “els avis ajuden, però no tant”.

Els matisos dels estudis són importants, però el marc general d’anàlisi es basa en una comparativa amb la resta de països europeus amb dues dades clau. Espanya és el país europeu analitzat on una proporció d’avis (a partir de 50 anys o més) més petita diu que han cuidat dels néts l’últim any, un 36,8% davant del 55,9% de Dinamarca. En canvi, la intensitat dels que ho fan és molt alta (un 14,1% s’hi dediquen cada dia), una intensitat només superada per Itàlia. “S’ha exagerat –explica Sandra Escapa, professora de Sociologia (UB)– el paper de sustentador familiar que s’ha atribuït als avis en aquesta crisi, el seu paper generalitzat com a xarxa de seguretat de les famílies en dificultat”.

Sandra Escapa i la sociòloga Marga Marí-Klose (UB) van publicar un extens estudi a la revista Panorama Social (Funcas) a finals del 2015 que critica el discurs familista en entendre que serveix com a excusa perquè l’Estat no inverteixi en polítiques públiques d’ajuda real les famílies, a l’atur o, entre moltes altres qüestions, a pal·liar la pobresa infantil. A partir d’aquest treball, dimecres passat Escapa va publicar una nova versió a Agenda Pública. Hi ha una enorme distància, subratlla la sociòloga, entre el relat públic que s’ha construït en la crisi i les evidències de què disposem sobre la magnitud dels ajuts econòmics i les atencions que ofereixen els avis, així com la seva rellevància com a suport davant la vulnerabilitat de les famílies joves. No és una crítica, el que se subratlla és que la seva capacitat per respondre a les necessitats en un context de crisi és limitada i discontínua, cosa que crea “llacunes de desprotecció” que s’han de pal·liar amb polítiques públiques.

A partir de les dades de la Survey of Health Ageing and Retirement (Share) del 2013, els països en els quals més persones grans diuen que s’han hagut d’ocupar dels néts l’últim any són Dinamarca, Suècia i Holanda. Els canvis que s’han produït en els darrers anys als països familistes (sud d’Europa) han pogut influir en les pautes de solidaritat familiar, expliquen les sociòlogues: les necessitats dels receptors, les oportunitats dels proveïdors per ajudar, les noves formes de família o la incorporació de la dona al mercat laboral.

Evidentment durant la crisi ha augmentat de manera general el temps que els avis dediquen als néts, però moderadament. Quant a les transferències econòmiques, Espanya segueix la mateixa pauta: són menys freqüents però més intenses quan es necessiten.

L’esquema familiar pesa en aquesta anàlisi. L’extensió de la convivència entre pares i fills. molt alta a Espanya, pot condicionar aquestes xifres més petites de suport econòmic o d’atenció directa, ja que tindria lloc dins de la mateixa llar.

Tot i aquests matisos, les investigadores indiquen que hi ha una gran distància entre el relat sobre la solidaritat intergeneracional i l’impacte dels ajuts que han pogut oferir els avis. “En cap cas no es vol menystenir el seu paper”, indica Escapa.

Es tracta de cridar l’atenció sobre les situacions de vulnerabilitat de moltes famílies, que no poden resoldre els avis.

Cristina Sen

27/03/2016

La Vanguardia

El silenci no és l'absència de soroll sinó l'absència d'ego

Xavier Melloni, antropòleg, teòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa

Foto: Gemma Miralda

Tinc 53 anys: sense l'experiència de Déu no tindrien sentit. Vaig néixer a Barcelona. Casat amb la vida. Fills? Hi ha molts maneres d'engendrar. La política ha conjugar l'impossible. Un mica de ciència et fa ateu; molta ciència et fa un creient. El místic experimenta el que la ciència demostrarà

El va molestar la blasfèmia d’aquella poeta a l’Ajuntament de Barcelona?

Molt, però no per Déu, perquè a Déu la blasfèmia no li arriba, sinó pel que tenia d’agressió contra les persones creients. Em va sorprendre la seva ràbia i m’agradaria que m’expliqués la raó i el sentit d’aquesta ràbia.

Vostè d’on creu que ve?

És la reacció contra el residu de la imposició de l’antic Déu autoritari. Avui es blasfema menys, perquè aquest Déu imposat està desapareixent del nostre imaginari.

La blasfèmia en una societat lliure surt barata, gràcies a Déu.

A l’ Iran l’haurien lapidat. Cert.

Per què en la nostra era postreligiosa hi ha menys capellans i més artistes?

Perquè aquest ateisme infantil bloqueja la irrenunciable aspiració a transcendir i molts la busquen en l’art. Aquest ateisme del Déu ­autoritari és la fase purificadora en el procés de la fe cap a la trobada interreligiosa.

D’altres tornen cap al Déu medieval.

Després de l’ateisme d’aquest Déu arcaic hi ha una forma progressiva de recuperar Déu i una altra de regressiva: el fonamentalisme.

Quin és el nostre fonamentalisme?

Un narcisisme paradoxalment addicte a tot. La seva expressió ridícula són les xarxes socials i les selfies: ja només ens interessa veure’ns i fotografiar-nos a nosaltres mateixos.

I ens enganxem a qualsevol cosa: drogues, el mòbil, les sèries televisives...

Per això necessitem exercici espiritual per superar-lo. I ara... Silenci!

...!

...

...?

El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego. A les escoles laiques més avançades del planeta es practica la meditació. És un indici esperançador que tots convergim cap a un nou estadi.

Doni’m un consell per la Setmana Santa.

Posi’s una alarma i aturi’s cada hora en aquest silenci de l’ego. Deixi que irrompi el moment en tota la seva densitat en la seva consciència. Passi així de ser simple okupa de l’espai i el temps a integrar-s’hi. I viurà més. Cada instant és irrepetible: repeteixi-ho cada hora.

Magnífic! Algun altre suggeriment?

Renunciï a alguna cosa. La renúncia no pren; la renúncia dóna. Dóna llibertat. Experimenti-la. Alliberi’s d’una cosa que ara necessiti.

Però, si la necessito, no podré deixar-la.

Progressarà: el narcisisme i l’addicció són estancaments, fixacions. Quan els superi tindrà una autoestima sana. El següent pas és convertir-la en realització i després en transcendència. És un procés de superació personal – ontogènesi– que després es repeteix – filogènesi– en tota l’espècie.

De debò creu que progressem?

Com les persones, els pobles i les religions també s’estanquen en el narcisisme. Per superar-lo, han de morir en aquest estadi primari i reaparèixer en un de superior.

Com?

Les paraules condensen significat i energia: designen el món, però també capturen allò que designen, el tanquen. Per això, fins que no substitueixes una paraula per una altra, no pots percebre el món de cap altra manera: no progresses. Per arribar al mar de la nova consciència, potser el riu de cada religió hagi de perdre el seu nom. I adoptar el nou.

Quina nova fase?

Avui els humans entre fases de progrés estem entre la por d’aquesta evolució espiritual i l’audàcia de la ciència. En ciència sí que hem estat audaços fins a transcendir la matèria i arribar a l’energia.

Vostè diu que ja ho feien els místics.

Els místics experimentaven per via espiritual el que després la ciència recorreria amb la raó empírica al laboratori. Sentien l’energia que després demostraria la física.

Eren visionaris de l’energia de l’univers.

La mística només anticipava el camí de la ­ciència. Per això, una mica de ciència et fa ateu, molta ciència et fa creient. Les religions orientals són l’acceptació del ja és i les occidentals hi afegeixen la rebel·lia profètica: l’ascensió cap a allò que encara no és.

I cap a on anem?

Anem a la síntesi de les religions. I dic síntesi, perquè és la superació de l’anterior amb una unió harmònica i no sincretisme, que és la degradació en la barreja.

Com i per què ara?

La densitat de coneixement ens porta a un canvi qualitatiu de consciència. L’esforç místic ha d’aconseguir que l’experiència mística torni a ser de nou anticipació del camí que recorrerà la ciència.

I vostè ho intentarà: ser místic?

Vull fer un pas més enllà de l’estudi a què he dedicat quinze anys.

Cilicis, dejuni, mortificació?

En absolut. Vida normal i concentració.

Està molt prim.

Perquè estic molt ocupat. La mística no és una experiència religiosa, sinó que intenta transcendir la religió.

Com?

La globalització és aquí, però hem d’evitar que provoqui traumes i violència. Jo intentaré modestament fer el possible perquè hi hagi lucidesa cap a la síntesi.

Abans que la ciència

Els lames i els místics van transcendir la religió en experimentar en la seva consciència l’energia de l’univers que Einstein descriuria segles després en fórmula i que avui podem verificar en el GPS. El jesuïta Melloni, coautor amb Josep Cobo de Déu sense Déu ( Fragmenta), es disposa a recórrer a la Cova de Sant Ignasi la via mística per transcendir les religions i anticipar-ne la síntesi, perquè creu, amb Teilhard de Chardin, que la humanitat evoluciona cap a un estadi de consciència harmònic, que superarà la divisió en nacions i esglésies. Alguns s’entossudeixen a retrocedir cap al Déu tribal i terrible de les execucions, però acabaran unint-se –anuncia Melloni– als qui avancem cap a la llum.

Lluís Amiguet

21/03/2016

La Vanguardia

“El dolor per una pèrdua no és etern, es va diluint”

El doctor Álvarez, cap de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, assegura que tot i que la tragèdia no s’acaba de superar mai, a partir dels dos anys, el dolor es va diluint i el dol es tanca. Els afectats han de començar a notar millores a partir dels sis mesos de la mort del familiar.

Quant temps es necessita per superar una tragèdia com la de Germanwings?

No se supera mai a la vida. Ara bé, per adonar-te que la vida continua i que t’hi pots tornar a enganxar, han de passar entre vuit mesos i dos anys. Al cap de sis mesos, comences a recordar coses bones de la persona perduda.

És matemàtic? ¿En 24 mesos se supera?

S’han fet estudis amb grups de gent que ha patit dols d’alta intensitat i és el màxim, si no es complica. Ara bé, una cosa és que et recuperis i una altra és que no ho recordis cada dia de la teva vida. Això serà així sempre, sobretot quan has perdut un fill: és la màxima desgràcia. Amb una parella hi ha la possibilitat de refer la vida, però amb un fill és impossible.

El fet de no poder recuperar el cos pot complicar l’acceptació?

Sí, perquè és un dol que no es tanca. Passa sovint amb persones que desapareixen. Hi ha un neguit per trobar-los, tot i saber que no hi ha cap possibilitat. Si físicament no l’enterres, no li has donat la litúrgia de l’adéu, no has tancat aquella relació. Sempre queda una sensació de no haver-te acomiadat adequadament.

Quin és el procés del dol?

En una situació traumàtica, sempre hi ha una fase de ràbia: “Li hauria d’haver dit que no hi anés...” És una situació d’autoinculpació. Després ve una fase més de resignació i d’acceptació. I en aquest moment és quan es comença a sentir el dolor en estat pur. I el dolor, si l’evolució és normal i no s’hi afegeix cap problema depressiu, es va diluint. A poc a poc, es va superant.

Es requereix tractament o només temps?

Si a partir dels sis mesos s’empitjora, és a dir, cada cop es tenen més flashbacks del moment en què es va rebre la notícia, imatges recreades de l’avió o se segueix tenint ràbia per no haver evitat la mort... és probable que hi hagi un trastorn adaptatiu o d’estrès posttraumàtic, i aleshores s’ha d’ajudar amb psicoteràpia i un fàrmac. El cervell no pot aguantar un estat de patiment continu.

Què més pot passar?

Si et donen la notícia mentre estàs conduint pots desenvolupar una fòbia a conduir. Les fòbies es combaten amb l’exposició progressiva al comportament.

En aquest cas, el copilot va estavellar l’avió deliberadament. ¿Pot ajudar en el procés de dol el fet de tenir un culpable?

Que hi hagi un culpable és pitjor. Un accident és fortuït, en canvi, el cas de Germanwings és com un assassinat. Als EUA, per exemple, els familiars de la víctima tenen dret a veure l’execució d’un condemnat a mort per homicidi i no se’n perden ni una. Un accident és aleatori, fa molta ràbia, però és fortuït; en canvi, el cas de Germawings era evitable. Era una persona amb depressions, amb una personalitat trastornada, que estava en mans de psiquiatres i que Lufthansa en cap moment va controlar adequadament. Hi hauria d’haver un control psiquiàtric dels pilots molt més estricte des de la medicina laboral de la mateixa empresa.

Què pot portar una persona a estavellar deliberadament un avió?

És el que anomenem suïcidi ampliat, una figura que coneixem prou bé i que, per sort, és poc freqüent. És una persona amb una depressió molt intensa, amb un alt grau de patiment i que arriba al punt delirant de pensar que vol deslliurar els altres d’aquest patiment. També s’hi suma una personalitat narcisista que pensa que té dret a decidir pels altres.

De quina manera s’han d’afrontar les efemèrides?

No hi ha una recepta única. Hi ha persones que superen les pèrdues vivint-les cada dia. El dolor, com qualsevol altra resposta de l’organisme, no és etern. Hi ha una altra manera, completament contrària, que és enterrar-lo. Pensar que qui dia passa any empeny i que com més de pressa passi millor i intentar no pensar-hi... En el primer cas, les efemèrides es viuen dia a dia, i en el segon, l’afectat és capaç de fer un viatge per no recordar que és l’efemèride.

Convé parlar de la tragèdia?

Parlar-ne és imprescindible. No es pot tancar res en fals. Has de sentir el dolor i l’has de tancar. A vegades, per exemple, entre una parella que ha perdut el fill s’estableix un cert mutisme que fa que acabin separant-se.

Hi ha similituds amb la tragèdia d’aquesta setmana a l’AP-7, oi?

Sí, la diferència és que el conductor és una persona que inexplicablement ha xocat amb l’autocar a l’autopista i ha sobreviscut. Hi ha un objecte viu a qui dirigir la ràbia, però el fet és molt similar. El pilot de Germanwings estava malalt, no era un homicida.

Hi ha una recepta única per superar una tragèdia?

No, i cal vigilar, perquè quan hi ha 200 persones mortes i apareixen allà 500 familiars, hi ha gent que va a viure el drama. No s’ha explicat mai, però quan hi va haver els atemptats de l’11-M de Madrid, es va muntar un dispositiu de psicòlegs d’emergència i, al final, hi havia més gent simulant que havia perdut algú i agafant protagonisme que gent afectada realment. És gent que té la síndrome de Münchhausen, creen falses malalties per assumir el paper de malalt. Són malalts imaginaris.

Georgina Ferri

25/03/2016

Ara.cat

Un peu a casa i l’altre a l’hospital

El Servei de Neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron consolida el projecte Quasiacasa, que permet als pares i mares de nadons amb diverses patologies consolidar les cures que els han d’aplicar al seu domicili, i que han après durant la seva estada a l’hospital

“Fill meu, ja no dormiràs sol cap nit; a partir d’avui jo t’acompanyaré, aquesta i totes les nits”. És el primer que li va dir la Natalia Joaqui al seu fill, l’Ignasi, quan van poder dormir junts per primer cop a l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’Ignasi va néixer abans d’hora el setembre passat, a les 26 setmanes de gestació i amb 750 grams de pes. Portava 80 dies ingressat a la unitat de cures intensives, envoltat de màquines que entre altres coses li garantien l’oxigen que necessitava -a causa de la seva displàsia broncopulmonar- pels seus pulmons immadurs.

Just abans de sortir de l’hospital, el seu pare i la seva mare necessitaven seguretat i formació per fer a casa les cures que requeria en aquells moments el nounat. Amb el programa Quasiacasa, durant 48 hores van conviure amb ell a l’hospital com si fossin a casa, en una habitació condicionada per ser tan semblant com fos possible a una llar. Tots sols, sense el personal de l’hospital, en una habitació condicionada com ho seria un petit apartament, amb un llit per als pares, el bressol i un bany. En definitiva, es tracta d’una mena d’entrenament abans de sortir definitivament i “independitzar-se” de l’equip mèdic que els havia estat donant suport fins aleshores. “Fins a aquell dia no sabia el que era estar amb el nen durant 24 hores seguides”, diu la Natàlia. Ara ja fa més de dos mesos que és a casa i tot plegat forma part del passat. Com a bon prematur, l’Ignasi és petit, però tot un lluitador que ha deixat enrere les complicacions i no para de créixer.

Com a casa, enlloc

L’Ignasi és un dels 70 nadons que han passat pel projecte Quasiacasa. Tots han estat ingressats un temps a l’hospital des del moment de néixer per problemes de salut. Requereixen tractaments especials, com per exemple ventilació mecànica, cànules de traqueotomia, sondes de gastrostomia o nutrició parenteral. Es tracta de cures que, quan la salut del nadó ja és prou bona, els pares poden assumir a casa si fan abans la formació adequada. És aconsellable pels beneficis que això comporta. Està demostrat que a casa aquests nadons augmenten de pes i milloren de salut en tots els sentits.

Després de mesos d’ingrés, quan els pares reben la notícia que el seu fill està a punt per marxar sovint senten pànic. “Han passat molt de temps a l’hospital, i per moltes situacions. Per tant, el primer que cal és aconseguir que guanyin seguretat, que vegin que sols se’n surten”, explica el doctor Félix Castillo, cap del servei de neonatologia. “De fet, abans d’arribar al programa Quasiacasa, ja des del mateix naixement, des del servei de nounats de Vall d’Hebron impliquem els pares en les cures”, afegeix. Se’ls informa des del primer moment que quan el nen estigui millor se’ls formarà perquè se’n facin càrrec ells mateixos a casa.

“A mi el que més por em feia eren les nits, que vomités o fes apnees i jo no me n’adonés, però aquella mateixa primera nit que vam dormir plegats vaig adonar-me que encara que jo dormís estava alerta i me n’adonaria”, explica la Natalia. També va sortir preparada per respondre davant les taquicàrdies que l’Ignasi podia patir. “Tu aprens a detectar-ho, quan el veus pàl·lid, dèbil... I t’ensenyen els estímuls que necessita per fer-lo reaccionar”, explica. “Aquella nit sols a l’hospital vaig ser conscient de tot el que havia après i de com coneixia el meu fill”, afegeix.

Més bona salut

L’Ignasi ja fa gairebé tres mesos que és a casa. Del seu passat a l’UCI tan sols en queda la cançó que la mare li va cantar per bressolar-lo des del primer dia, Singing in the rain. “L’hi cantava fluixet i s’adormia, pensava que en aquell moment estàvem passant per una tempesta, i ara encara l’hi canto”, explica la Natàlia. Tan bon punt van arribar a casa, la criatura va començar a millorar i a guanyar pes.

“A casa estan molt més tranquils, perquè els pares estan relaxats i perquè l’entorn hospitalari sempre és més estressant. El seu ritme de creixement es dobla i estar a l’hospital sempre suposa un risc d’infeccions que no convenen a aquests infants”, explica el doctor Castillo.

Més prematurs

“Aquest tipus de programes són necessaris perquè cada cop tenim més nadons que sobreviuen i una morbiditat [efecte d’una malaltia en una població] més complexa”, afirma Castillo. Bona part d’aquests nadons són prematurs. A Catalunya 7,3 nadons de cada 100 neixen abans d’hora. Els últims anys s’ha detectat un increment seriós d’aquest fenomen, relacionat amb el retard de la maternitat. Altres factors que hi influeixen són les infeccions vaginals, el tabac, el consum d’alcohol i les tècniques de reproducció assistida, que incideixen en el nombre de parts múltiples, que presenten un risc més alt de prematuritat. Aquests nadons neixen amb una immaduresa orgànica i sistèmica que els fa més vulnerables a les malalties i més sensibles als agents externs.

A l’hospital infantil Sant Joan de Déu compten amb un programa similar, Me’n Vaig a Casa. Per començar, la filosofia del servei de nounats és permetre que els pares puguin estar amb el nadó ingressat les 24 hores del dia. Així ja es comencen a implicar en les seves cures des del principi. Cada dimarts, l’equip d’infermeria porta a terme sessions informatives grupals i individuals per a pares i mares. També compten amb el que anomenen el Box E, habitacions on el pare i/o la mare poden conviure amb el nadó 24 hores tots sols, abans de tenir l’alta i tornar a casa. “La infermera és a fora, per si la criden, però no fa res, ho fan tot ells”, explica el doctor Martín Iriondo, cap del servei de neonatologia de Sant Joan de Déu.

En els casos més complexos, els pares també passen per aquest programa de 24 hores, però a més hi ha la possibilitat d’aplicar l’alta domiciliària de manera precoç, comptant amb un equip d’infermeria que visita la família a casa amb certa periodicitat, en funció de cada cas. “Això tan sols és factible quan viuen en una àrea d’influència d’un màxim de 40 quilòmetres respecte a l’hospital”, explica Iriondo. Amb totes aquestes mesures, Iriondo calcula que s’aconsegueix que les criatures marxin a casa unes dues setmanes abans de l’estàndard.

De Vic a la Vall d’Hebron

El cas de la Laia, que va néixer per cesària a les 37 setmanes de gestació a l’hospital de Vic, no està lligat a la prematuritat, sinó al fet que nasqués amb la síndrome de Pierre Robin, una malaltia en què les criatures no tenen la mandíbula prou desenvolupada. Això fa que la llengua quedi endarrerida i el paladar sigui obert (això es coneix com a fissura de paladar). És a dir, la criatura no pot respirar bé perquè la llengua obstrueix, ni menjar bé, perquè la llengua és curta. No pot succionar i la llet pot pujar-li al nas . “Ràpidament, el pediatre de l’hospital de Vic es va posar en contacte amb la Vall d’Hebron”, explica la Sara Portet, mare de la Laia. Una UCI mòbil va traslladar la Laia des de Vic fins a Barcelona.

Durant tot aquest temps, la Sara va aprendre un munt de coses sobre les cures de la Laia. En el seu procés, l’alimentació ha sigut el més complicat. A causa del problema a la mandíbula la nena no podia succionar prou bé i, per tant, calia trobar opcions per a l’alletament. La mare, la Sara, es treia amb el tirallets la llet que li donava en dosis molt petites amb una xeringa i per una petita sonda, sempre vigilant que la llet no li anés als pulmons. També va aprendre a fer amb la nena exercicis diaris per estirar la llengua.

Dos dies abans de Nadal, els metges els van dir que estaven a punt per anar a casa, i van passar al programa Quasiacasa. Tot i que amb el que havien après estaven molt preparats, s’hi van haver d’estar 48 hores perquè les primeres 24 la criatura va perdre pes i van veure que calia canviar la llet.

També els van fer un curs de reanimació per poder afrontar una possible aturada cardiorespiratòria. A casa, les preses de llet, cada tres hores, són llargues, però l’entorn familiar ajuda que millori la salut de la nena. Ara ja no porta la sonda i tan sols queda esperar si quan compleixi un any el seu problema s’haurà solucionat per si sol en créixer o si caldrà operar. En tot cas, l’agafarà ben preparada.

Mònica L. Ferrado

19/03/2016

Ara.cat

“El gihadista és un animal que se sent déu matant”

Arash Arjomandi, filòsof catalanoiranià; deixeble d’Eugenio Trías

Foto: Xavier Gómez

Tinc 45 anys: busco l’equilibri entre l’animal i el déu que portem a dins. Vaig néixer a Teheran, d’on va fugir la meva família durant la revolució: els aiatol·làs van penjar la meva tieta. Casat amb una iraniana catalana com jo, Rosa Rabbani. Sóc bahai. Reprimir l’espiritualitat produeix neurosis violentes.

Sé el que és l’integrisme. La meva família va fugir de la revolució dels aiatol·làs quan van començar a perseguir els bahais, que eren la segona comunitat religiosa de l’ Iran.

Els empresonaven?

La meva tieta, professora d’institut, la van penjar els guardians de la revolució. Nosaltres, fugint, vam arribar a Barcelona per casualitat.

Siguin sempre benvinguts, doncs.

El meu pare, que havia estat economista, no va trobar feina. Però la meva mare era perruquera i va muntar una perruqueria amb èxit a Sant Pere de Ribes. I vam tirar endavant.

Me n’alegro.

Jo vaig estudiar filosofia des de petit, més aviat la vaig respirar, perquè a casa, i en general a Teheran, les discussions filosòfiques eren com les de futbol aquí: tots teníem un equip.

I ara és professor de filosofia.

I he estat editor i autor modest, però, sobretot, continuo intentant repensar el món. Comprendrà que m’interessin els integrismes i en especial el gihadisme...

Del tot.

Per això, vull recordar aquí la que crec que és la millor explicació del fenomen gihadista, que és del meu mestre el barceloní Eugenio Trías. Per què uns joves, d’origen àrab però plenament occidentals, fins i tot de tercera generació, abracen una versió perversa de l’islam que exigeix una fe cega en paradisos i hurís?

Marginació, falta d’oportunitats...?

N’hi ha, però només expliquen una part del problema, perquè els que les pateixen, abans que gihadistes, podrien haver-se fet delinqüents comuns, mafiosos, bergants o adoptar formes no religioses de sociopatia col·lectiva.

Per què aquests joves ja d’educació laica occidental maten per anar al cel?

Precisament, perquè la nostra cultura en la qual els hem educat nega no només que existeixi un cel, també nega l’esperit o qualsevol altra cosa que la ciència no pugui demostrar i la tecnologia aprofitar.

Els gihadistes utilitzen la tecnologia, però per defensar valors medievals.

Ho veu? Necessiten quelcom més del que veuen.

Ells són desesperadament creients.

Perquè Occident és avui desesperadament no creient.

Per què vivim una era post-religiosa?

Hem substituït qualsevol espiritualitat per allò que és empíricament demostrable fins al punt que hem reprimit una part irrenunciable de nosaltres mateixos: l’espiritual. L’experiència humana no és tal sense la dimensió que aspira a transcendir el que només es pot demostrar. L’existència és més que la ciència.

Ser humà significa ser espiritual?

Ser humà significa aspirar a transcendir el que morirà amb nosaltres. Per això, després de negar la religió, avui adorem els creadors, els intel·lectuals, els artistes, perquè els veiem com sacerdots d’aquesta pulsió creativa i mèdiums amb la vida després de la vida: la fama és el seu succedani.

Ara hi ha menys capellans i més artistes.

Perquè l’artista és l’únic que avui reconeixem com a mediador amb la transcendència. Quin jove no aspira a crear alguna cosa que quedi en el seu nom quan ell ja no hi sigui? Qui no vol crear una cosa que el transcendeixi per perviure i vèncer la mort i l’oblit?

Si ets humà, aspires a ser una mica diví.

En reduir l’existència a una sola manifestació, la material, els occidentals estem ignorant l’esperit només perquè no el podem demostrar, però això no vol dir que no existeixi.

“El mite és el no-res que ho és tot”, diu Pessoa: l’esperit és una fantasia existent.

I el meu mestre, el filòsof Trías, deia que aquesta repressió del que és espiritual acaba per produir fenòmens neuròtics: si reprimim la nostra part espiritual, s’acaba manifestant de forma neuròtica com a integrisme violent.

I ara mateix en triomfen uns quants.

Creixen els religiosos, i en especial la violència gihadista i els radicalismes d’extrema dreta...

Però d’això als assassinats en massa...

Només apunto que a més es ret culte a la violència als videojocs i la cultura de masses.

No són només un entreteniment banal?

Banal per a nens i adolescents ben integrats i amb recursos materials, emocionals i intel·lectuals, però temo que acaba alimentant fanta­sies d’omnipotència en aquests potencials gihadistes i en altres inadaptats que cauen en la violència sexista o el bullying.

Per a la majoria només són fantasies.

Trías també explicava que els humans som éssers que oscil·len entre l’animalitat...

Primats més o menys evolucionats.

...i l’espiritualitat: éssers fronterers a la recerca de l’equilibri entre l’àmbit material, tangible i físic, i l’espiritual i místic, que el transcendeix.

Doncs no resulta gens fàcil.

O caiem en l’animalitat de la gratificació immediata o ens divinitzem en excés, com els genis financers de les bombolles que, quan esclaten, acaben sent malvats.

Com s’aconsegueix l’equilibri fronterer?

La recepta oracular és tan antiga com eficaç: coneix-te a tu mateix. Cadascú té el deure ètic d’investigar aquesta falsedat en la seva pròpia personalitat. I corregir els seus excessos.

Descobrir l’animal i el déu que porta a dins per no voler ser cap dels dos.

Aquesta és la tasca, i coneixe’s, el primer pas.

I el gihadista?

És un animal que se sent déu matant.

No sense esperit

Arjomandi va fugir dels aiatol·làs que van penjar els seus familiars perquè es negaven a ser musulmans. Potser aquesta experiència hauria convertit algú altre en ateu, però en ell ha estat al contrari: ha enriquit la seva indagació sobre la nostra irrenunciable dimensió espiritual. Si som persones, diu, és perquè aspirem a ser més d’allò que morirà amb nosaltres. I si neguem aquesta transcendència, ens neguem a nosaltres mateixos. Arjomandi creu, amb el seu mestre Trías, que som éssers fronterers a la recerca de l’equilibri entre l’animal i l’esperit. Occident està negant l’esperit i els gihadistes, nascuts a Europa, reaccionen brandant les armes per morir pel més enllà.

Lluís Amiguet

20/03/2016

La Vanguardia

La traïció

L’Europa de la llum agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació i esdevé ombra

En aquests moments sento un fàstic profund, un fàstic dins del fàstic, una nàusea seca, amarga, àcida. És un fàstic que puja per la boca de l’estómac, on habita la bilis, i després de cremar la tràquea explota en un vòmit de sang. És el fàstic de la vergonya, de la culpa, el fàstic d’aquesta Europa que ven la seva superioritat tot a cent, perduda la seva ànima goethiana en els negocis foscos que perpetra amb el diable. És el fàstic d’una Europa ferida, envilida, derrotada, incapaç de superar la lascívia espúria i la baixesa moral.

És el fàstic per la traïció a tots, a tants, tantes vegades en la història, aquesta traïció que queda segellada en els acords dels seus Chamberlain amb els seus Hitler. És el fàstic per uns estats altius, avariciosos i prepotents que només treuen la cartera perquè un aprenent de tirà construeixi un mur de Berlín per tancar amb pany i forrellat milers de vides desesperades. És el fàstic d’Europa agenollant-se davant un Putin a la turca, que se sap impune a les agressions i barbàries.

I així, perpetrada la ignomínia, l’Europa de la llum s’apaga en els camps de refugiats, agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació, sucumbeix a les pors i es converteix en l’Europa de les ombres. Aquestes ombres són la traïció. La traïció als milions d’éssers humans que fugen de l’horror i es troben amb el rebuig. La traïció als centenars de periodistes que Erdogan persegueix, reprimeix i empresona; la traïció al gran diari Zaman, intervingut per la policia; la traïció als seus directius, acusats de terrorisme per haver publicat documents que avalarien la complicitat dels serveis d’intel·ligència turcs amb l’Estat Islàmic; la traïció als kurds bombardejats, perseguits, deixats a la seva sort perquè l’Estat Islàmic els massacri; la traïció als manifestants del parc Geli, tirotejats per la policia; la traïció als qui han denunciat, amb perill de les seves vides, la corrupció als voltants de la presidència, incloent-hi el mercat negre del petroli que ven l’Estat Islàmic; la traïció a l’esperit d’un Atatürk que va intentar convertir Turquia en una gran i sòlida democràcia; la traïció a les dones turques que lluiten amb valentia per frenar la creixent pressió de l’islamisme que imposa Erdogan; la traïció a tots els ciutadans turcs que lluiten per frenar el procés autoritari que està perpetrant un cop blanc a la democràcia. La traïció als sirians, que veuen com la frontera turca és porosa per als seguidors gihadistes. La traïció…

L’acord multimilionari amb Turquia perquè amagui, tanqui, controli i domini milions de persones desesperades és un dels actes més foscos, més negres d’aquesta Europa a la deriva. Hem tret el talonari per comprar el diable, i pel camí li perdonem totes les maldats. Pobra Europa, tan perduda, tan pèrfida, tan trista. Va creure’s que era un bell somni, i és un fosc malson.

Pilar Rahola

19/03/2016

La Vanguardia

"El valor de la fidelitat en la parella està fora de mercat"

Eva Illouz, sociòloga de la parella i l’amor; assagista 

Foto per: César Rangel

He après que depenem més de les estructures de poder que de la nostra psicologia: si cobres una misèria, l’autoajuda és un sarcasme.

Viure en la vella parella de tota la vida ja no és el desitjable?

A la fidelitat per tota la vida l’estan rellevant els valors de mercat: exploració incansable del que és nou; reemplaçament continu; horror a l’avorriment i a la repetició i revisió contínua dels hàbits de compra de manera que el vigent es fa provisional.

Aquesta no és la música de la parella de sempre.

Antigament l’ideal de parella fidel fins a la mort era l’únic que garantia la realització de l’amor inextingible, però avui aquesta realització es comença a veure irrealitzable i indesitjable i es veu menys desitjable que l’aventura sexual.

I els valors de l’aventura sexual sí que són els del supermercat.

Són els del consum incessant d’experiències només interessants si són noves i la renovació compulsiva del desig pel canvi de l’objecte. És el que ven la publicitat; canvi sense fi.

I l’amor s’arna en les velles novel·les?

La seva exigència de lleialtat per tota la vida i profunditat en una relació única entra en contradicció amb el culte a la intensitat de l’experiència sempre nova. La joventut, així, es converteix en l’únic paradigma del que és sexi: la fidelitat s’està quedant fora de mercat.

I la família? Gaudeix de bona salut?

S’adapta a aquests canvis de valor canviant de mil formes, perquè no hi tenim recanvi, per a la família. I com que no la podem substituir, l’anem remodelant i readaptant.

Com?

Encara és la millor garantia de procreació i la unitat bàsica de consum i socialització, a la qual se n’han anat incorporat els homosexuals en la mesura que han demostrat que també són uns consumidors excel·lents. La família, per poder continuar sent la família, va adossant ex, germanastres, amics i amigues especials, amants ... Canvia per continuar igual.

Però les noies ja no aspiren a enamorar-se i d’una vegada per sempre?

Hi ha confusió. La igualtat de gènere es viu com una font d’incertesa i tensió tant per a ells com per a elles. Si analitza les novel·les romàntiques –la indústria editorial més important del planeta–, veurà què és el que elles troben a faltar...

Digue’m quina és la teva fantasia i et diré què ­necessites.

Posem per cas 50 ombres d’en Grey. Ell és el protomascle jove, multimilionari, poderós, guapíssim, virtuós del sexe i fins i tot del piano...

... que n’és de desagradable, aquest paio!

Per descomptat que va de dona en dona dominant-les, però per això mateix no s’hi lliura, a elles: tampoc no vol i ni tan sols sabem si es pot enamorar de cap dona.

Una existència vàcua i sense sentit: pobre.

Ella, en canvi, és una noia normaleta –i això és important perquè totes les dones s’hi puguin identificar– que arribarà a atrapar-lo no per la seva bellesa excepcional, sinó pel seu caràcter i habilitat. L’amiga d’ella, en canvi, sí que és extraordinàriament atractiva, però menys llesta –i això també és rellevant–, de manera que es lliurarà sense més ni més a Grey i ell no s’enamorarà.

On és la sociologia, aquí?

En el fet que és un pur relat de poder: una fantasia regressiva i reaccionària. En el fons, les lectores troben a faltar aquella època de la galanteria quan ell s’humiliava primer –“als seus peus, senyoreta” – per dominar-les després.

Com?

Grey i ella tenen una relació sadomaso i, com totes, és un contracte, que ella es nega a firmar. I apareix la dialèctica hegeliana d’amo-esclau: perquè l’amo pugui gaudir de la dominació, requereix submissió, però no la de qui ja és esclau, sinó la d’un ésser lliure. Ella no es deixa dominar i, al final, l’acaba sotmetent, enamorant-lo.

Quina és la fantasia, aquí?

Que la parella pot ser igualitària i a més gaudir del sexe sadomaso. Ella pot ser igual que ell i al mateix temps també submisa i dominadora. I, com en els contes de tota la vida, ell santificarà tot aquest plaer en renunciar al seu regne per amor a ella. Ell és el dominat, al capdavall.

Difícil de creure, en efecte.

Hi ha homes, en suma, que saben més del plaer de les dones que elles mateixes.

Això és un conte de fades.

Sens dubte, Grey és un fantasma. Però la fantasia a què serveix el relat té raons molt reals i segueix l’estructura d’aquells relats d’abundància en temps de fams, quan les taules dels contes s’omplien de menjar exquisit per art de màgia.

Tan necessitades veu les lectores?

Proven de compensar la seva inseguretat davant els nous temps d’igualtat amb els homes, els quals, al seu torn, tampoc no saben gaire bé com interpretar el seu nou rol.

Els temps canvien per a tothom.

Per això, les lectores de Grey solen fer que ho llegeixin els seus esposos i amants: perquè aprenguin. Volen compartir-hi aquest tiberi de plaer que creuen que és modern i atrevit, encara que en realitat reprodueixi els tòpics més rancis de la galanteria més tronada .

Només domina qui sap agenollar-se.

Estan revivint els vells usos del mascle dominant, que primer s’havia d’inclinar davant la dama per poder fer-la inclinar després.

I si Grey només fos un altre narcisista?

Vostè utilitza una etiqueta psicològica per a relacions de poder sociològiques. Avui la dona abandona un home que no l’ajuda a casa no per problema psicològics, sinó perquè han canviat els valors col·lectius.

Contra la psicologia

Per què ens desenamorem? Illouz busca respostes, perquè fins ara l’art, la ciència i la literatura s’han ocupat més de l’enamorament que no del desamor. I no espereu d’ella elucubracions psicològiques ni teràpia de parella. La sociòloga explica al Palau Macaya-La Caixa que la psicologia i la seva germana petita, l’autoajuda, proven d’explicar coses que només s’entenen des de la sociologia: valors col·lectius, institucions, relacions de poder... Si l’home, per exemple, continua creient que no està tan obligat com la seva parella a fer les tasques de la llar, és probable que ella el deixi d’estimar. “I no serà –apunta Illouz– un problema psicològic o de teràpia de parella, sinó sociològic: les relacions de poder han canviat”.

Lluís Amiguet

17/03/2016

La Vanguardia

“Pau Casals plorava amb el dolor dels refugiats”

Marta Casals, vídua de Pau Casals i cofundadora de la fundació del músic

La vídua de Pau Casals no descansarà fins que la Vil·la Museu del Vendrell atregui tants visitants com la casa de Mozart a Salzburg . No és demanar tant: el llegat del mestre català i el seu compromís amb la pau i els drets humans continua present a escala planetària. Casals no només es va negar a tornar a la Rússia estalinista o a tocar per a Hitler. O es va exiliar de l’ Espanya franquista i va protestar amb el seu silenci quan els aliats van mantenir el dictador. El seu compromís amb l’ajuda humanitària o la promoció de la pau mundial es torna a posar ara d’actualitat amb la situació a Síria . És per això que avui té lloc un concert organitzat per la Fundació Pau Casals, de la qual Marta Casals (Humacao , Puerto Rico, 1936) n'és vicepresidenta. Juntament amb l’Acnur, l’agència de refugiats de l’ONU, la fundació proposa al Saló del Tinell (19 h) un acte on Rosa Maria Sardà llegirà una carta del 1940 en què el mestre agraeix al director de la Simfònica de Boston l’enviament d’un xec per ajudar infants i mares refugiades a la maternitat d’Elna, al Pirineu. La música la posaran el jove violoncel·lista Pablo Pérez i la pianista Yoko Suzuki.

Es van casar el 1957 i vostè el va acompanyar en la seva croada personal contra la guerra freda i a favor d’una entesa mundial. Com els rebien els caps d’Estat?

Amb molt respecte. Ell s’oposava a les guerres, l’opressió, les dictadures... però d’entrada no era polític ni representava ningú ni res que no fos la moralitat, la llibertat i els drets humans. El veien com un home que s’havia sacrificat, que parlava i no tenia por de l’exili. Algú capaç de deixar una carrera internacional fabulosa i dedicar-se a fer concerts per a nens a la França ocupada...

Un home radicalment empàtic.

Ell patia, sí. Fins i tot plorava quan parlava d’aquells nens que s’havien quedat sense pares i no tenien ni menjar ni medecines. Tenia més de 85 anys i continuava anant per aquests països tocant El i creant amb el seu caixet una fundació per ajudar refugiats, estudiants de música... el que fos. Però també era una persona optimista. Tenia sentit de l’humor. El seu dia començava amb una caminada per connectar amb la natura, després dues fugues de Bach al piano i aleshores esmorzar. Era metòdic i disciplinat. Després d’agafar el violoncel li quedava atendre els centenars de cartes que rebia de caps d’Estat, gent de les Nacions Unides, organitza­cions que volien fer això o allò altre. Es va ­convertir en un eix, ell unia la gent.

I quan s’asseia a compondre?

No ha arribat a ser gaire conegut com a compositor perquè quan va arribar a l’exili va adquirir el compromís amb tantes i tantes coses... Però havia començat amb 5 o 6 anys, amb el seu pare. Al museu de Sant Salvador hi ha una partitura. Ell deia que sempre tenia música al cap i li sabia greu no haver pogut dur-la al pentagrama. Però és que hi va haver anys que va arribar als 300 concerts, i en una època en què es viatjava en tren, avui aquí, demà allà. Això quan era concertista. Després se li afegí l’Orquestra Pau Casals. Amb tot, l’obra compositiva és com ell: tot cor i emoció. No s’assemblava a ningú.

Què queda per fer respectar la seva figura i la seva obra?

Moltes coses. Ara estic rescatant tots els enregistraments que va fer per ràdios de tot el món i que s’han de remasteritzar. Vull que la fundació tingui una sala audiovisual en què la gent pugui veure cinc minuts d’això o dues hores d’allò, perquè hi ha un material fabulós i els films que s’han fet fins ara estan bé però no són l’essència. Trobo a faltar els seus discursos durant la guerra. Hi ha milers d’hores d’àudio i cal organitzar.

A què atribueix la seva vigència com a revulsiu en una causa humanitària, mig segle després?

Al fet que no només pensava en els seus. Ell ja es va negar a tornar a Alemanya quan va veure com tractaven els músics jueus el 1931. La seva força són els fets. “Podem tenir opinió i desaprovar coses, però cal actuar”, deia. I és el que ell va fer, amb el seu silenci, sense violència. Ara hi ha músics involucrats en causes, però d’aquest tipus de sacrifici personal de donar força una idea no n’hi ha.

I aquest concert d’avui li sembla que tindrà ressò internacional o quedarà a Catalunya?

El que es fa aquí encara es queda aquí, però a poc a poc la fundació obre camí. Tenim el festival al Vendrell però ha de ser més rotund. Si la gent va a Salzburg, no creu que vindria al Vendrell amb un festival com Déu mana, tenint com tenim la platja, aquesta casa i tots els records del mestre? És només a una hora de Barcelona. I ara el museu ha agafat embranzida. Hi he enviat gairebé totes les coses que tinc, perquè n’hi ha que són a Puerto Rico, on ell també té una història.

No voldria que tot fos al ­Vendrell?

És que hi serà, tinc duplicat de tot i tothom quedarà content.

I el violoncel que va usar per al seu concert a les Nacions Unides?

El tinc jo i el cedeixo a importants talents. Des que va morir l’han tingut 15 o 20. Ara el té Amit Peled.

Maricel Chavarría

15/03/2016

La Vanguardia