“El gihadista és un animal que se sent déu matant”

Arash Arjomandi, filòsof catalanoiranià; deixeble d’Eugenio Trías

Foto: Xavier Gómez

Tinc 45 anys: busco l’equilibri entre l’animal i el déu que portem a dins. Vaig néixer a Teheran, d’on va fugir la meva família durant la revolució: els aiatol·làs van penjar la meva tieta. Casat amb una iraniana catalana com jo, Rosa Rabbani. Sóc bahai. Reprimir l’espiritualitat produeix neurosis violentes.

Sé el que és l’integrisme. La meva família va fugir de la revolució dels aiatol·làs quan van començar a perseguir els bahais, que eren la segona comunitat religiosa de l’ Iran.

Els empresonaven?

La meva tieta, professora d’institut, la van penjar els guardians de la revolució. Nosaltres, fugint, vam arribar a Barcelona per casualitat.

Siguin sempre benvinguts, doncs.

El meu pare, que havia estat economista, no va trobar feina. Però la meva mare era perruquera i va muntar una perruqueria amb èxit a Sant Pere de Ribes. I vam tirar endavant.

Me n’alegro.

Jo vaig estudiar filosofia des de petit, més aviat la vaig respirar, perquè a casa, i en general a Teheran, les discussions filosòfiques eren com les de futbol aquí: tots teníem un equip.

I ara és professor de filosofia.

I he estat editor i autor modest, però, sobretot, continuo intentant repensar el món. Comprendrà que m’interessin els integrismes i en especial el gihadisme...

Del tot.

Per això, vull recordar aquí la que crec que és la millor explicació del fenomen gihadista, que és del meu mestre el barceloní Eugenio Trías. Per què uns joves, d’origen àrab però plenament occidentals, fins i tot de tercera generació, abracen una versió perversa de l’islam que exigeix una fe cega en paradisos i hurís?

Marginació, falta d’oportunitats...?

N’hi ha, però només expliquen una part del problema, perquè els que les pateixen, abans que gihadistes, podrien haver-se fet delinqüents comuns, mafiosos, bergants o adoptar formes no religioses de sociopatia col·lectiva.

Per què aquests joves ja d’educació laica occidental maten per anar al cel?

Precisament, perquè la nostra cultura en la qual els hem educat nega no només que existeixi un cel, també nega l’esperit o qualsevol altra cosa que la ciència no pugui demostrar i la tecnologia aprofitar.

Els gihadistes utilitzen la tecnologia, però per defensar valors medievals.

Ho veu? Necessiten quelcom més del que veuen.

Ells són desesperadament creients.

Perquè Occident és avui desesperadament no creient.

Per què vivim una era post-religiosa?

Hem substituït qualsevol espiritualitat per allò que és empíricament demostrable fins al punt que hem reprimit una part irrenunciable de nosaltres mateixos: l’espiritual. L’experiència humana no és tal sense la dimensió que aspira a transcendir el que només es pot demostrar. L’existència és més que la ciència.

Ser humà significa ser espiritual?

Ser humà significa aspirar a transcendir el que morirà amb nosaltres. Per això, després de negar la religió, avui adorem els creadors, els intel·lectuals, els artistes, perquè els veiem com sacerdots d’aquesta pulsió creativa i mèdiums amb la vida després de la vida: la fama és el seu succedani.

Ara hi ha menys capellans i més artistes.

Perquè l’artista és l’únic que avui reconeixem com a mediador amb la transcendència. Quin jove no aspira a crear alguna cosa que quedi en el seu nom quan ell ja no hi sigui? Qui no vol crear una cosa que el transcendeixi per perviure i vèncer la mort i l’oblit?

Si ets humà, aspires a ser una mica diví.

En reduir l’existència a una sola manifestació, la material, els occidentals estem ignorant l’esperit només perquè no el podem demostrar, però això no vol dir que no existeixi.

“El mite és el no-res que ho és tot”, diu Pessoa: l’esperit és una fantasia existent.

I el meu mestre, el filòsof Trías, deia que aquesta repressió del que és espiritual acaba per produir fenòmens neuròtics: si reprimim la nostra part espiritual, s’acaba manifestant de forma neuròtica com a integrisme violent.

I ara mateix en triomfen uns quants.

Creixen els religiosos, i en especial la violència gihadista i els radicalismes d’extrema dreta...

Però d’això als assassinats en massa...

Només apunto que a més es ret culte a la violència als videojocs i la cultura de masses.

No són només un entreteniment banal?

Banal per a nens i adolescents ben integrats i amb recursos materials, emocionals i intel·lectuals, però temo que acaba alimentant fanta­sies d’omnipotència en aquests potencials gihadistes i en altres inadaptats que cauen en la violència sexista o el bullying.

Per a la majoria només són fantasies.

Trías també explicava que els humans som éssers que oscil·len entre l’animalitat...

Primats més o menys evolucionats.

...i l’espiritualitat: éssers fronterers a la recerca de l’equilibri entre l’àmbit material, tangible i físic, i l’espiritual i místic, que el transcendeix.

Doncs no resulta gens fàcil.

O caiem en l’animalitat de la gratificació immediata o ens divinitzem en excés, com els genis financers de les bombolles que, quan esclaten, acaben sent malvats.

Com s’aconsegueix l’equilibri fronterer?

La recepta oracular és tan antiga com eficaç: coneix-te a tu mateix. Cadascú té el deure ètic d’investigar aquesta falsedat en la seva pròpia personalitat. I corregir els seus excessos.

Descobrir l’animal i el déu que porta a dins per no voler ser cap dels dos.

Aquesta és la tasca, i coneixe’s, el primer pas.

I el gihadista?

És un animal que se sent déu matant.

No sense esperit

Arjomandi va fugir dels aiatol·làs que van penjar els seus familiars perquè es negaven a ser musulmans. Potser aquesta experiència hauria convertit algú altre en ateu, però en ell ha estat al contrari: ha enriquit la seva indagació sobre la nostra irrenunciable dimensió espiritual. Si som persones, diu, és perquè aspirem a ser més d’allò que morirà amb nosaltres. I si neguem aquesta transcendència, ens neguem a nosaltres mateixos. Arjomandi creu, amb el seu mestre Trías, que som éssers fronterers a la recerca de l’equilibri entre l’animal i l’esperit. Occident està negant l’esperit i els gihadistes, nascuts a Europa, reaccionen brandant les armes per morir pel més enllà.

Lluís Amiguet

20/03/2016

La Vanguardia