"El valor de la fidelitat en la parella està fora de mercat"

Eva Illouz, sociòloga de la parella i l’amor; assagista 

Foto per: César Rangel

He après que depenem més de les estructures de poder que de la nostra psicologia: si cobres una misèria, l’autoajuda és un sarcasme.

Viure en la vella parella de tota la vida ja no és el desitjable?

A la fidelitat per tota la vida l’estan rellevant els valors de mercat: exploració incansable del que és nou; reemplaçament continu; horror a l’avorriment i a la repetició i revisió contínua dels hàbits de compra de manera que el vigent es fa provisional.

Aquesta no és la música de la parella de sempre.

Antigament l’ideal de parella fidel fins a la mort era l’únic que garantia la realització de l’amor inextingible, però avui aquesta realització es comença a veure irrealitzable i indesitjable i es veu menys desitjable que l’aventura sexual.

I els valors de l’aventura sexual sí que són els del supermercat.

Són els del consum incessant d’experiències només interessants si són noves i la renovació compulsiva del desig pel canvi de l’objecte. És el que ven la publicitat; canvi sense fi.

I l’amor s’arna en les velles novel·les?

La seva exigència de lleialtat per tota la vida i profunditat en una relació única entra en contradicció amb el culte a la intensitat de l’experiència sempre nova. La joventut, així, es converteix en l’únic paradigma del que és sexi: la fidelitat s’està quedant fora de mercat.

I la família? Gaudeix de bona salut?

S’adapta a aquests canvis de valor canviant de mil formes, perquè no hi tenim recanvi, per a la família. I com que no la podem substituir, l’anem remodelant i readaptant.

Com?

Encara és la millor garantia de procreació i la unitat bàsica de consum i socialització, a la qual se n’han anat incorporat els homosexuals en la mesura que han demostrat que també són uns consumidors excel·lents. La família, per poder continuar sent la família, va adossant ex, germanastres, amics i amigues especials, amants ... Canvia per continuar igual.

Però les noies ja no aspiren a enamorar-se i d’una vegada per sempre?

Hi ha confusió. La igualtat de gènere es viu com una font d’incertesa i tensió tant per a ells com per a elles. Si analitza les novel·les romàntiques –la indústria editorial més important del planeta–, veurà què és el que elles troben a faltar...

Digue’m quina és la teva fantasia i et diré què ­necessites.

Posem per cas 50 ombres d’en Grey. Ell és el protomascle jove, multimilionari, poderós, guapíssim, virtuós del sexe i fins i tot del piano...

... que n’és de desagradable, aquest paio!

Per descomptat que va de dona en dona dominant-les, però per això mateix no s’hi lliura, a elles: tampoc no vol i ni tan sols sabem si es pot enamorar de cap dona.

Una existència vàcua i sense sentit: pobre.

Ella, en canvi, és una noia normaleta –i això és important perquè totes les dones s’hi puguin identificar– que arribarà a atrapar-lo no per la seva bellesa excepcional, sinó pel seu caràcter i habilitat. L’amiga d’ella, en canvi, sí que és extraordinàriament atractiva, però menys llesta –i això també és rellevant–, de manera que es lliurarà sense més ni més a Grey i ell no s’enamorarà.

On és la sociologia, aquí?

En el fet que és un pur relat de poder: una fantasia regressiva i reaccionària. En el fons, les lectores troben a faltar aquella època de la galanteria quan ell s’humiliava primer –“als seus peus, senyoreta” – per dominar-les després.

Com?

Grey i ella tenen una relació sadomaso i, com totes, és un contracte, que ella es nega a firmar. I apareix la dialèctica hegeliana d’amo-esclau: perquè l’amo pugui gaudir de la dominació, requereix submissió, però no la de qui ja és esclau, sinó la d’un ésser lliure. Ella no es deixa dominar i, al final, l’acaba sotmetent, enamorant-lo.

Quina és la fantasia, aquí?

Que la parella pot ser igualitària i a més gaudir del sexe sadomaso. Ella pot ser igual que ell i al mateix temps també submisa i dominadora. I, com en els contes de tota la vida, ell santificarà tot aquest plaer en renunciar al seu regne per amor a ella. Ell és el dominat, al capdavall.

Difícil de creure, en efecte.

Hi ha homes, en suma, que saben més del plaer de les dones que elles mateixes.

Això és un conte de fades.

Sens dubte, Grey és un fantasma. Però la fantasia a què serveix el relat té raons molt reals i segueix l’estructura d’aquells relats d’abundància en temps de fams, quan les taules dels contes s’omplien de menjar exquisit per art de màgia.

Tan necessitades veu les lectores?

Proven de compensar la seva inseguretat davant els nous temps d’igualtat amb els homes, els quals, al seu torn, tampoc no saben gaire bé com interpretar el seu nou rol.

Els temps canvien per a tothom.

Per això, les lectores de Grey solen fer que ho llegeixin els seus esposos i amants: perquè aprenguin. Volen compartir-hi aquest tiberi de plaer que creuen que és modern i atrevit, encara que en realitat reprodueixi els tòpics més rancis de la galanteria més tronada .

Només domina qui sap agenollar-se.

Estan revivint els vells usos del mascle dominant, que primer s’havia d’inclinar davant la dama per poder fer-la inclinar després.

I si Grey només fos un altre narcisista?

Vostè utilitza una etiqueta psicològica per a relacions de poder sociològiques. Avui la dona abandona un home que no l’ajuda a casa no per problema psicològics, sinó perquè han canviat els valors col·lectius.

Contra la psicologia

Per què ens desenamorem? Illouz busca respostes, perquè fins ara l’art, la ciència i la literatura s’han ocupat més de l’enamorament que no del desamor. I no espereu d’ella elucubracions psicològiques ni teràpia de parella. La sociòloga explica al Palau Macaya-La Caixa que la psicologia i la seva germana petita, l’autoajuda, proven d’explicar coses que només s’entenen des de la sociologia: valors col·lectius, institucions, relacions de poder... Si l’home, per exemple, continua creient que no està tan obligat com la seva parella a fer les tasques de la llar, és probable que ella el deixi d’estimar. “I no serà –apunta Illouz– un problema psicològic o de teràpia de parella, sinó sociològic: les relacions de poder han canviat”.

Lluís Amiguet

17/03/2016

La Vanguardia