El parlament francès aprova el dret a la sedació terminal

L'Estat francès consagra la llei sobre el final de la vida, que declara vinculant el testament vital

El text ha aconseguit un gran consens social i polític, i no s'hi preveu ni l'eutanàsia ni el suïcidi assistit

Marisol Touraine,ministra de Sanitat. Foto: Charles Platiau

L'Assemblée Nationale va aprovar ahir el projecte de llei sobre el final de la vida, que consagra el dret dels pacients terminals a una sedació profunda i continuada. Després d'una setmana de discussions sobre el text, els diputats van tirar-lo endavant per una clara majoria de 436 vots a favor, 34 en contra, i 83 abstencions. Tot i l'avenç històric, el projecte aprovat ahir, que té uns índexs d'aprovació ciutadana del 96%, no autoritza l'eutanàsia ni el suïcidi assistit.

A més del dret de sedació en pacients terminals, el text també potencia les “directives anticipades”, un testament vital vinculant que permetrà a qualsevol persona, major d'edat i en estat de lucidesa mental, fer saber quins són els seus desitjos amb vista al període del final de la vida. Tret d'algunes excepcions, el metge també s'hi haurà de cenyir, mentre que fins ara la llei preveia la possibilitat que els professionals sanitaris contravinguessin els desitjos dels pacients si ho creien convenient, i el testament vital era revisable cada tres anys.

En aquestes directives el signant també podrà atorgar la seva representació legal a una persona de confiança, per defensar els seus desitjos sobre com morir. En aquest sentit, que el pacient o el seu representant sol·licitin la sedació terminal comportarà també la retirada de tots els tractaments, inclosos la hidratació i l'alimentació artificial.

El govern de François Hollande, que tenia en la llei del final de la vida una de les seves promeses electorals, ha mirat d'assolit els consensos des de l'inici, com ho demostra el fet que, per exemple, encarregués el text a quatre mans a un diputat socialista i a un de la Unió per un Moviment Popular (UMP). Lluny queda l'any 2009 i les propostes que com a diputats rasos defensaven l'actual ministra de Sanitat, Marisol Touraine, i el primer ministre, Manuel Valls. Llavors, tots dos van defensar una proposta de llei en favor d'una “ajuda activa” a morir.

Següent pas

Ahir, Touraine va celebrar el pas endavant fet a la cambra baixa. “En matèria social, els avenços més importants són els que són acceptats per una gran majoria de la població”, va explicar en una entrevista al diari Libération. I més tard, al Parlament, es va preguntar retòricament: “pot ser que hi hagi altres etapes a continuació?” Amb resposta del diputat de la UMP Jean Leonetti, coautor de l'esborrany del text. “No considero que hi hagi una evolució ineluctable cap a l'eutanàsia o el suïcidi assistit”, va dir, fent palès el sentir majoritari de la part conservadora de l'hemicicle.

En l'altra banda de la bancada, els radicals d'esquerra i els verds es van abstenir de forma majoritària, després d'haver-se mostrat partidaris d'avançar cap a l'eutanàsia.

També entre els socialistes hi havia 122 diputats favorables a seguir els passos de països com Bèlgica, Holanda i Suïssa, però van donar suport al govern.

LA FRASE

Pot ser que hi hagi altres etapes que vinguin a continuació?

Marisol Touraine

MINISTRA DE SANITAT

Albert Lladó Romero

18/03/2015

El Punt Avui

Vaig descobrir que al mar hi ha muntanyes i valls

Samba Gueye, que als 26 anys va arribar a Espanya en pastera

Tinc 34 anys i sóc senegalès. Vaig arribar a Barcelona fa vuit anys. Visc amb parella i esperem un nadó. La meva nòvia és antropòloga. Vaig estudiar dos anys a la Universitat de Dakar i em continuo formant. No tinc feina. Al món, una majoria treballa per a un minoria. Sóc musulmà.

Vaig néixer a Baïty, un poble de setze cases. Hi vivia amb els meus avis, el meu pare i molts cosins. Tot un arbre amb branques i fulles. Als cinc anys el meu pare em va enviar al poble del costat per aprendre l'Alcorà, i el mestre se'ns va endur a Gàmbia.

No era massa petit, vostè?

Al Senegal has d'aprendre aviat a buscar-te la vida. Cada matí el mestre ens enviava a pidolar, i després de la lliçó sortíem a buscar-nos el dinar: les restes que llençaven els restaurants.

Aquest home era un pocavergonya!

Jo també ho penso. Però ell deia que havíem de pagar el llit, un per a tres, i les classes. Al cap de tres anys, el germà d'un dels nens ens va veure pidolant descalços pel carrer i ens va tornar a casa.

I per fi va anar a l'escola?

El pare continuava entossudit que estudies l'Alcorà, però el meu avi es va imposar: "Fins que jo em mori tota la canalla anirà a l'escola". A Dakar em vaig matricular a Física i Química, però no ho podia pagar i ho vaig abandonar. Fins que vaig venir a Espanya, als 26 anys, vaig viure fent classes nens.

Com és que va venir aquí?

Un amic em va dir que ell hi vindria en pastera i un parell d'endevins que vaig consultar em van dir que jo viuria a Europa; que faria un viatge per mar i que tot aniria molt bé.

Què sabia d'Espanya?

La gent deia que era el paradís. Europa representava un altre món en el qual tots tenien casa, cotxe, mòbils, aigua corrent, calefacció... Arribar i veure gent que dormia al carrer va ser un xoc per a mi.

Potser va pecar d'ingenu.

Els pocs que tornen es poden fer una casa, comprar-se un cotxe, un ordinador... No penses que el que han fet per aconseguir-ho és treballar en la droga. Els que treballen dignament no aconsegueixen tornar. Ara els senegalesos ja saben que allò del paradís és un engany. Però quan jo hi vaig venir, al 2006, aquest era el somni col.lectiu.

Expliqui'm el seu viatge.

Cent homes en una pastera deu dies sense moure'ns. Vaig descobrir que al mar hi ha muntanyes i valls. Se'ns va acabar la teca en una setmana i ens vam menjar una tortuga que vam pescar. I l'aigua, racionada.

Quants van haver de tornar?

Vuitanta-quatre. Jo vaig llençar els papers al mar i quan un policia senegalès em va interrogar en la meva llengua vaig fer veure que no l'entenia. Li vaig dir que era de la Costa d'Ivori perquè sabia que no hi havia conveni entre aquest país i Espanya. A la pastera vaig conviure amb gent d'aquest país i en vaig aprendre moltes coses.

No el van descobrir?

Vaig saber respondre les preguntes, fins i tot el nom del president! I em van ficar en un avió: no tenia ni idea que es podien travessar els núvols, i vaig pensar que ser allà a dalt ja era haver fet alguna cosa a la vida.

Coneixia la seva destinació?

Vaig passar 40 dies en un recinte a Fuerteventura ple de negres, allò era l'Àfrica. Després em van dir: "Recull les teves coses", és a dir res, i de nou a un avió. Si viatgem cap al sud, vaig pensar, significa que em repatrien; si és cap al nord, que em quedo.

Tornar era fracassar?

És més que això, és la ruïna de la família que ha invertit els diners en l'aventura del fill, del nebot o del germà.

Ho entenc.

Ens van portar a Miraflores de la Sierra, a una casa gran, sense filat, envoltada de prats verds, muntanyes i cavalls. Per fi el paradís!, però dos dies després em van ficar en un tren amb rumb a Barcelona.

L'experiència va ser bona?

Un home blanc que parlava francès, l'Andreu, em va ajudar. Va ser el meu primer amic. Em va proposar que l'ajudés a arreglar una casa que tenia al Raval i que mentrestant hi podia viure. Tenia el que havia somiat: casa, electricitat, aigua calenta, gas, calefactor..., i tot per a mi sol.

...

Massa sol. Amb el mòbil de l'Andreu passava la tarda parlant amb la meva àvia, seguint les seves instruccions, per fer el menjar; perquè a l'Àfrica els homes no cuinem. El resultat van ser mil euros al final de mes.

Es va enfadar, l'Andreu?

Una mica: es va emportar el telèfon i va vendre el pis, així va començar la meva vida com a top manta; em van agafar i estic pendent de judici, per això no he pogut regularitzar la meva situació, però sí que continuo estudiant: vaig fer un curs de capacitació laboral i vaig treure un deu en la prova d'accés al grau superior.

Es penedeix d'haver vingut?

És difícil canviar de planeta. Aquí és possible viure al mateix replà i no coneixe's, al meu país això és impossible. Ningú no menja sol i hi ha molta solidaritat entre la gent. Però aquí els estudis són de franc i això m'agrada, malgrat les prohibicions i el control sota el qual viuen els ciutadans.

Aquí va trobar l'amor.

L'amor no es troba, surt de dins. Saber relacionar-te amb la gent és la riquesa més gran. 

NEN GRAN

Samba va arribar en pastera: "Per sort la barca estava reforçada amb vigues de ferro i durant les grans onades no es pa partir com sol passar entre Mauritània i el Marroc. Cuinàvem en una llanta de camió que omplíem amb sorra de mar i hi abocàvem gasolina. Part del meu somni es va complir: una casa amb totes les comoditats, tot i que sol, trist i avorrit. Al Senegal aquesta solitud és impensable, però aquí puc estudiar: he acabat un grau superior de Telecomunicacions i en començo un altre d'Informàtica. El millor: la gent que he conegut i que m'ha ajudat. La meva professora de català, Mariona Masferrer, va accedir a escriure la meva història, Tambakunda.

Ima Sanchís

14/03/2015

La Vanguardia

Els millors mestres del món

El guardó, creat per un filantrop indi, vol donar valor a l'educació i prestigiar el rol del docent

Cinc dones i cinc homes competeixen per aconseguir avui el primer 'Nobel' dels professors 

La primera edició del que s'ha batejat com a premi Nobel de la docència (pel milió de dòlars que s'embutxacarà el guanyador) no parlarà finalment en espanyol. Encara que tampoc ho farà en finlandès, ni en coreà, ni en cap de les llengües que dominen actualment el panorama PISA, el rànquing educatiu que cada tres anys elabora l'OCDE. El guardó, que en realitat es diu Global Teacher Prize -o premi al professor global- i que s'entrega aquesta nit a Dubai, als Emirats Àrabs Units, compta entre els seus finalistes amb un britànic, tres nord-americans, un haitià, una kenyana i quatre asiàtics, un variat ventall de candidats, entre els quals resulta dificilíssim assenyalar un únic favorit.

Els 10 aspirants -cinc dones i cinc homes- tenen mèrits sobrats. Tots ells són mestres compromesos, innovadors i amb trajectòries singulars. I gairebé tots ells han desenvolupat la seva feina -o la desenvolupen encara- en situacions adverses, en llocs on han hagut de lluitar perquè l'educació continués sent un dret. Són, en la majoria dels casos, professors que han introduït noves maneres d'ensenyar i que han aconseguit, d'una manera o una altra, que els seus alumnes i la comunitat que els envolta millorin les seves condicions de vida.

Però el Global Teacher Prize, expliquen els seus promotors, no tan sols pretén reconèixer la feina d'uns professors concrets, també vol servir per «donar valor a l'educació, perquè tota la societat, en el seu conjunt, prengui consciència de com és d'important que la gent es formi, en la infància i al llarg de la vida», explica Sunny Varkey, un professor d'origen indi, establert des del 1959 a Dubai, que va fer fortuna ensenyant anglès als àrabs quan aquests acabaven de descobrir els seus pous de petroli. Ara aquest professor d'idiomes és propietari de la xarxa de col·legis GEMS, amb centres oberts al Regne Unit, l'Índia, els Emirats Àrabs i en diversos països en vies de desenvolupament. Segons Varkey, que es presenta com a filantrop, un dels objectius del guardó és aconseguir que «es parli d'educació en les esferes públiques».

Mestres contra corrent

El guardó, al qual per a aquesta primera edició es van presentar més de 5.000 candidats de 127 nacionalitats diferents, té encara un tercer propòsit: fer costat als mestres, mostrar-los el suport de la societat «i contribuir a fer que creixi la seva autoestima», subratlla Varkey. És molt important, prossegueix, que el docent no es resigni, que segueixi treballant malgrat les dificultats. Que sigui, si fa falta, un professor contra corrent.

És el cas, per exemple, de l'afganès Azuzillah Royesh, que ha muntat una escola en la qual les nenes (que representen un 40% del seu alumnat) s'escolaritzen en les mateixes condicions que els nens, una cosa molt poc freqüent al seu país. Royesh, que es va haver de posar a treballar als 14 anys per ajudar la seva família, rep diàriament innombrables pressions dels talibans perquè deixi d'acollir noies a les seves classes.

També és un mestre contra corrent la kenyana Jacqueline Kahura, que ha posat en marxa un ambiciós programa d'alfabetització al seu país, gràcies al qual s'han pogut obrir escoles fins i tot als poblats més remots. Kahura fa front cada dia a la precarietat més absoluta: aconseguir un llapis i un quadern per a cada un dels seus alumnes és moltes vegades el més gran dels èxits.

A Cambodja i a Nova York

Tampoc són fàcils les coses per a Phalla Neang, que va començar donant classes a nens cecs als camps de refugiats cambodjans que havien fugit dels khmers rojos i que actualment és la coordinadora del pla per escolaritzar els menors invidents al seu país, ni per a Stephen Ritz, professor de Ciències a l'Escola número 55 de Nova York. Al seu col·legi, en ple barri del Bronx, hi assisteixen estudiants amb seriosos problemes d'alimentació (especialment per la mala qualitat dels productes que ingereixen). Ritz els ensenya a cultivar els seus propis aliments, de manera que, a més de millorar la seva dieta i fer-la més saludable, aprenen, per exemple, com les plantes efectuen la fotosíntesi.

El britànic Richard Spencer també imparteix classes de Biologia, però en el seu cas es val de la música i el ball perquè l'assignatura es faci menys antipàtica als seus estudiants de secundària. També el malai Madenjit Singh recorre a la música, a més del dibuix i de les arts escèniques, per estimular la creativitat dels seus alumnes en les seves particulars classes a l'aire lliure. Una altra professora de Ciències, la nord-amerciana Naomi Volain, basa en canvi el seu mètode d'ensenyament en el treball de camp. Com que també és instructora a la NASA, fa servir materials de l'agència espacial per treballar amb els seus alumnes de secundària.

Els altres tres candidats, Nancie Atwell, Kiran Bir Sethi i Charles Guy Etienne, tenen un perfil més teòric. Encara que exerceixen la docència i segueixen donant classes, potser són més coneguts per la seva innovació pedagògica. Atwell, per exemple, ha desenvolupat un mètode basat en la lectura; Bir Sethi viatja per tot el món explicant el seu mètode Dissenya el Canvi (en què l'infant pren el protagonisme de la seva educació) i Etienne és assessor del Govern haitià en la reconstrucció de les escoles del seu castigat país.

Maria Jesús Ibáñez

15/03/2015

El Periódico.cat

La Revolució de Francesc

Francesc celebra el segon aniversari com a Sant Pare i entra en la fase decisiva de les seves reformes

Ahir a mig matí, una desena d’indigents asseguts en cadires de plàstic al costat de la imponent columnata de Bernini esperaven torn per a la dutxa. Els banys i la barberia per a pobres, construïts per voluntat de Francesc, diuen tant o més que les homilies i les encícliques.

En els dos anys que fa que l’argentí és papa, el Vaticà ha volgut ser més una parròquia que una cort. Al capdavant, un rector global, aquell pare Jorge de Buenos Aires que continua bategant-li a l’ànima. Els gestos han revolucionat l’estil, però també ha canviat la substància. Amb l’aplaudiment de molts, la perplexitat d’altres i la resistència d’alguns.

Durant els últims temps de Benet XVI, l’Església catòlica –i sobretot la seva estructura central romana– van quedar greument desprestigiades a conseqüència de l’escàndol de la pederàstia, de les intrigues internes a la cúria –el cas Vatileaks– i dels foscos tripijocs financers entorn de l’Institut d’Obres per a la Religió (IOR). El Vaticà es va convertir en una entitat sospitosa, sota contínua acusació, un imputat permanent davant l’opinió pública internacional. En dos anys, aquesta situació tan desfavorable ha canviat. Amb Francesc, la Santa Seu ha recuperat autoritat moral i torna a ser escoltada amb més atenció.

El fet que Francesc vagi escollir la Casa de Santa Marta –i no el sumptuós apartament pontifici– com a residència va tenir molts força simbòlica per convèncer la cúria i el món catòlic exterior que la voluntat de transformació era sincera. El nou papa estava disposat a tirar endavant canvis profunds en la nomenclatura vaticana, no només en l’estructura orgànica sinó en la mentalitat.

Com escriu Massimo Franco –editorialista del rotatiu Corriere della Sera– al llibre Il Vaticano secondo Francesco, “Santa Marta és la metàfora d’un catolicisme que s’ha estimat més apartar-se a un angle perifèric del Vaticà per curar-se les ferides i recobrar vigor després d’una malaltia de l’ànima que ha aflorat de cop i de manera traumàtica”.

El curs que impulsa Francesc, en matèria pastoral (acollida a divorciats, homosexuals, etc.) i organitzativa es troba en una fase crucial per consolidar-se o fracassar. Provoca recels a la vella guàrdia, encara que sovint s’expressen en mer escepticisme o falta de complicitat. Els mitjans italians, descol·locats per la pèrdua de pes dels seus nacionals a la cúria, tendeixen a donar un ressò excessiu a la dissensió. Proliferen les informacions que sembren dubtes. El setmanari L’Espresso va dedicar la portada, la setmana passada, a la presumpta recrudescència de la lluita interna. El reportatge era especialment nociu per al nou home fort de les finances, el cardenal australià George Pell, de qui es van esbombar despeses excessives en bitllets d’avió de classe business, roba cara i generosos sous a col·laboradors.

Hi ha poca memòria i s’oblida que Francesc va ser elegit al conclave de manera molt ràpida i que el seu full de ruta el van traçar, en gran part, els mateixos cardenals a les reunions prèvies. Ho explicava bé, ahir, l’influent purpurat hondureny Óscar Madariaga –membre del consell assessor de nou cardenals (C9)–, en una entrevista al diari La Repubblica. “Aquesta reforma de la cúria ha estat el desig de la majoria de cardenals al preconclave –va dir Madariaga–. Fins i tot aquest consell de cardenals del qual formo part va ser suggerit per ells. Es volia un impuls que vingués de la base de l’Església, dels cinc continents”.

La reforma financera, de l’IOR i d’altres institucions, és la que ha progressat més. De fet, ja s’havia iniciat amb determinació al final del pontificat de Benet XVI. Al Vaticà han arribat gestors externs i les companyies d’auditoria més importants del món.

Els canvis en l’estructura de la cúria s’estan analitzant en les reunions periòdiques del C9 i també del conjunt de cardenals. Es preveu una fusió de dicasteris i, en general, una descentralització de l’Església universal. Francesc, però, sovint avisa que el que més important no són tant els canvis organitzatius com de mentalitat. I en aquest context es va inscriure la seva peculiar felicitació del Nadal, el 23 de desembre. En el tradicional discurs davant la cúria, Bergoglio va enumerar les quinze “malalties” que té, entre les quals va destacar les del sentiment d’immortalitat, la vanaglòria, “l’alzheimer espiritual”, l’exhibicionisme, el xafardeig i fins i tot la cara fúnebre.

A Francesc, com a bon orador, li agraden les metàfores, les imatges visuals que capten l’atenció sobre el seu pensament i ajuden a entendre-ho. Diverses vegades ha exposat la seva visió sobre la globalització. Segons ell, el món no ha de ser una esfera sinó un políedre. I encara menys una piràmide. Fa servir la mateixa imatge per descriure l’Església que vol. L’esfera, amb tots els punts equidistants del centre, suggereix per ell homogeneïtzació i control central. S’estima més, en canvi, el políedre, amb els costats desiguals, amb les múltiples i diverses cares. És una estructura deformada però unitària. Simbolitza el seu desig d’un món –i d’una Església catòlica– plural, respectuosa amb les tradicions culturals, amb sensibilitats molt diverses.

La política internacional ha estat un capítol essencial del primer bienni del pontífex argentí. La seva intervenció potser més decisiva es va produir el setembre del 2013, quan semblava imminent un atac occidental contra el règim sirià d’Al-Assad. Francesc va promoure una vigília de pau de diverses hores a la plaça de Sant Pere i va moure molts fils per evitar els bombardejos. La segona gran acció, després del viatge a Terra Santa, va ser reunir els presidents israelià i palestí al Vaticà, una trobada de rellevància històrica que va quedar eclipsada per la immediata guerra que va esclatar a Gaza. I el tercer cop diplomàtic va tenir com a protagonista Cuba. 

El Papa va mitjançar perquè Washington i l’Havana iniciessin un acostament després de més de mig segle d’enfrontament. Els seus viatges proven el gust de Francesc per les perifèries. No sembla temptat –tret que ho exigeixin els esdeveniments– a anar als llocs més previsibles. En la seva primera sortida a Europa fora d’Itàlia va anar a Albània, un país de majoria musulmana i molt poc influent en el continent. La seva estrena a Àsia va ser a Corea del Sud, un país també amb minoria catòlica i en una situació geopolítica molt delicada. És significatiu, per exemple, que hagi declinat la invitació d’anar a Espanya, malgrat que s’hi celebra el 500è aniversari de santa Teresa d’Àvila.

Un dels grans objectius en l’horitzó internacional de Francesc és l’acostament a la Xina, un repte molt difícil que posarà a prova la diplomàcia vaticana i l’habilitat personal del Papa. Però a Bergoglio, fidel a la tradició jesuïta, el tempta la tasca d’aplanar el camí per evangelitzar el colós asiàtic.

Eusebio Val

13/03/2015

La Vanguardia

Arrels busca 60 voluntaris per acompanyar les persones sense sostre

La fundació del Raval obrirà un pis “sense normes” i vol arribar a les persones de tota la ciutat que dormen al carrer

Arrels té ara 35 voluntaris que cada setmana contacten amb persones que viuen al carrer

L’Ignasi i la Teresa són dos voluntaris de llarga trajectòria. Fa anys que recorren Barcelona per mantenir el contacte amb les persones que viuen al carrer. Els pregunten com estan, si necessiten alguna cosa i els fan companyia. La Fundació Arrels busca 30 persones com ells, disposades a dedicar tres o quatre hores a la setmana a visitar els ciutadans que s’han quedat sense sostre. També necessiten 30 voluntaris més per fer tasques de consergeria a la residència Pere Barnés, on cada nit dormen 30 indigents.

Foto per: Laura Guerrero

L’Ignasi i la Teresa, dos voluntaris d’Arrels, xerrant amb una persona sense sostre

Actualment, la Fundació Arrels té 340 voluntaris, dels quals 35 formen part de l’equip de carrer. El 2014 van contactar amb 611 persones. “Volem arribar a més districtes, a tota la ciutat, actualment som a Ciutat Vella, l’Eixample, Gràcia, Sants-Montjuïc i Sant Martí. Necessitem voluntaris que es puguin comprometre a mitjà o llarg termini; és una feina lenta i requereix paciència i dedicació”, explica Miquel Julià, coordinador de l’equip de carrer. Arrels busca persones més grans de 25 anys, amb flexibilitat horària. “El perfil ideal és el del prejubilat. Ara la mitjana de permanència dels voluntaris és d’uns vuit anys”, afegeix Julià. Els seleccionats hauran de passar un període de formació de sis mesos durant els quals acompanyaran voluntaris veterans en les seves rutes per la ciutat.

La parella integrada per l’Ignasi i la Teresa atén vells coneguts i altres persones que han acabat al carrer fa poc. Hi xerren, els pregunten si necessiten res, si es volen acostar al centre d’Arrels del Raval per dutxar-se o prendre un cafè... “El que pretenem és donar-los suport, crear-hi vincles, que tinguin algú a qui aferrar-se. Hi som per quan ho necessitin, però no pretenem ajudar qui no ho vol”, precisa Julià.

El 2014 quinze van aconseguir sostre en algun dels allotjaments gestionats per Arrels. “Però són xifres enganyoses, ja que n’hi ha d’altres que van tornar al carrer”, indica Julià.

Arrels també busca 30 ciutadans més per a la residència Pere Barnés, on viuen 30 persones sense casa i amb una salut fràgil. En aquest cas es demana que comparteixin una estona amb els residents després del sopar i que s’ocupin de la consergeria, entre les 21.15 h i les 7.30 h de l’endemà.

Una nova iniciativa que Arrels vol posar en pràctica pròximament és el “pis de carrer”. Un habitatge sense regles per a les persones que no han pogut conviure amb d’altres en pisos o en residències. És l’últim intent perquè dormin a cobert. En aquest immoble de Ciutat Vella, cedit per l’Ajuntament, no s’obligarà els seus ocupants a seguir les normes imposades en altres allotjaments: dutxar-se, no consumir alcohol... La prioritat és que tinguin un sostre.

Rosa Ma Bosch

12/03/2015

La Vanguardia

El model d’atenció al pacient diabètic ha permès reduir un 80% les derivacions cap a l’Hospital Trueta

El model d’integració dels àmbits assistencials, de la Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició Territorial de Girona (UDENTG), ha estat una de les deu millors experiències de la 1a Jornada d’Innovació de l’ICS

El model d’atenció al malalt endocrinològic de la Regió Sanitària de Girona gira a l’entorn de la Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició Territorial de Girona (UDENTG), ubicada a l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, que treballa de manera integral amb els dispositius d’atenció primària i els hospitals comarcals. Aquest model d’atenció es va posar en marxa l’any 1996 i fou revisat l’any 2006 i, des d’aleshores ençà, s’ha evidenciat la seva eficiència: ha permès reduir les derivacions a l’especialista, les urgències, les hospitalitzacions i la despesa farmacèutica, entre d’altres millores. Tot plegat, amb més control per al pacient de diabetis, la principal patologia que tracta.

Els resultats aconseguits en aquests anys d’implantació del model han permès reduir en un 80% les derivacions a l’especialista. Les visites a Consultes Externes són un 12% inferiors que la mitjana catalana, el nombre d’hospitalitzacions i d’urgències és un 3% menor que el de Catalunya, així com les estades hospitalàries, que representen un 4% menys. El cost farmacèutic també és un 8% inferior a la mitjana catalana. El model permet un estalvi anual de gairebé tres milions d’euros només en despesa de farmàcia.

Per tot això, el model d’integració dels àmbits assistencials de la UDENTG ha estat una de les deu experiències finalistes de la 1a Jornada d’Innovació de l’Institut Català de la Salut, celebrada a Barcelona el 5 de març de 2015, a la qual es van presentar 388 iniciatives innovadores. Més de 600 professionals van participar en aquesta Jornada per compartir les principals accions de millora que s’estan duent a terme en els diferents dispositius de salut del territori.

La diabetis, una malaltia en expansió

El 14% de la població adulta pateix diabetis mellitus 2, una malaltia molt prevalent i que augmenta progressivament. Els pacients poden patir descompensacions agudes i pot ser la causa de complicacions cròniques greus. A més, consumeix molts recursos sanitaris.

La UDENTG es basa en un model d’integració de tots els dispositius assistencials del territori, que permet garantir la continuïtat assistencial, millorar el grau de resolució dels hospitals comarcals i dels dispositius d’atenció primària, alhora que també optimitza el rol d’assessors qualificats dels endocrinòlegs del Trueta. El model ha comportat la definició d’una cartera de serveis de processos endocrinològics, la selecció dels casos considerats més problemàtics, l’organització de sessions tancades amb professionals de l’atenció primària, i l’oferiment de suport des de l’Hospital de Dia de Diabetis (ubicat al Trueta), i a través del correu electrònic. Ha estat vital també per al seu funcionament la història clínica compartida.

A part dels bons resultats, la UDENTG també és molt ben valorada entre els professionals implicats en l’atenció al pacient diabètic. En aquest sentit, l’any passat es va realitzar una enquesta entre 300 professionals de l’atenció primària, els quals van puntuar amb un 8,38 el model, i el 90% es va mostrar a favor d’aplicar-lo a altres especialitats.

ICS Girona

11/03/2015

Generalitat de Catalunya

320.000 catalans reben ajut alimentari

- Les entitats socials adverteixen que les necessitats no disminuiran en un futur immediat per la cronificació de la pobresa i l'augment del nombre de “treballadors pobres”
- Es busquen solucions, com ara les targetes moneder, per dignificar els ajuts alimentaris
- S'intenta promoure l'atenció integral de les persones cobrint alhora habitatge, formació i ocupabilitat 

 

L'abast real de la feina que fan les entitats socials en un tema tan bàsic com és cobrir les necessitats alimentàries de famílies sense recursos està arribant a xifres d'escàndol: més de 320.000 persones reben en aquests moments suport alimentari. L'informe Dignificar i defensar el dret a l'alimentació, elaborat per la Creu Roja a Catalunya per encàrrec de la Taula del Tercer Sector i que es va presentar ahir destaca alguns elements que fan preveure que les necessitats no baixaran en un futur pròxim, com ara l'augment del nombre de treballadors pobres –sous que no permeten cobrir les necessitats bàsiques–, la cronificació de la pobresa i el creixement de la desigualtat.

Vist aquest panorama, les entitats aposten per treballar a partir de dos eixos: d'una banda, la dignificació del sistema a l'hora de donar l'ajuda, i, de l'altra, fer un acompanyament integral de la persona; és a dir, no quedar-se només amb el menjar, sinó oferir també suport en habitatge, higiene i material escolar, a més de formació i ocupabilitat per trobar feina. “La distribució d'aliments l'hem de seguir millorant i dignificant, però ha d'anar acompanyada, cada vegada més, d'una atenció integral que ajudi les persones a mantenir l'habitatge, educar els fills i, en definitiva, a recuperar la seva autonomia personal”, va plantejar la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Àngels Guiteras.

A 223.600 llars de Catalunya totes les persones en edat de treballar estan a l'atur; 100.000 llars no tenen cap ingrés regular i més de 310.000 persones fa més de dos anys que busquen feina. El coordinador de la Creu Roja a Catalunya, Enric Morist, va explicar que aquestes xifres continuen augmentant. A més, Morist va plantejar el fenomen del “treballador pobre”, que fa que famílies en les quals entra un sou tampoc no en tinguin suficient per cobrir les necessitats més quotidianes i continuen dependent de l'ajuda alimentària.

L'informe, presentat ahir a l'Ateneu Barcelonès en un debat del cicle Catalunya social, posa deures a les administracions, com ara “promoure de manera urgent polítiques que contribueixin a la generació de llocs de treball de qualitat i que garanteixin el mínim d'ingressos per tenir una vida digna”. Pel que fa a les entitats, s'apunten necessitats que van des de l'atenció integral de les necessitats de les persones vulnerables, fins a millorar la qualitat de l'atenció en els ajuts alimentaris, passant per aplicar mesures per augmentar les ajudes. Concretament, el treball aposta per “incrementar els acords amb les cadenes de distribució, restaurants, indústries i comerços que generen excedents de menjar”. Des de Càritas , Mercè Darnell va recordar que amb la targeta moneder les famílies poden anar a comprar sense sentir-se estigmatitzades.

“L'objectiu és que els que reben aliments els puguin deixar de rebre perquè tenen feina i són autosuficients”, va indicar el coordinador de la Creu Roja. Aquesta entitat humanitària va distribuir l'any passat ajuda alimentària a 232.892 persones a través del pla d'ajuda alimentària UE, dels lots d'aliments, beques menjador o targetes de prepagament.

L'any passat, els quatre bancs d'aliments de Catalunya van repartir gairebé 22.400.000 quilos d'aliments a un total de 260.497 persones. El 2010 s'havien repartit 12.112.559 quilos a 182.663 persones. Tot plegat mentre cada any es desaprofiten 262.471 tones d'aliments en llars, comerços i restauració. Això és 101 quilos per persona cada any.

Sònia Pau

11/03/2015

El Punt Avui

Un jutge decideix que les prostitutes tenen drets laborals

Una sentència pionera equipara les treballadores del sexe amb qualsevol empleat

POSSIBLES CONSEQÜÈNCIES: en cas que es consolidés, les prostitutes tindrien dret a l'atur.

PRIMER RESULTAT: la Tresoreria de la Seguretat Social ja ha sol·licitat les quotes endarrerides.

La prostitució no forçada i exercida en un prostíbul és una feina que té els mateixos drets laborals que qualsevol altra. Aquest és l'esperit de la sentència pionera que ha dictat un jutge social de Barcelona i que obligaria els proxenetes a subscriure contractes amb les dones, que comportarien, per exemple, dret a l'atur i cotitzacions a la Seguretat Social.

Aquesta sentència encara no és ferma, ja que pot ser recorreguda fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), però segur que causarà polèmica, ja que incideix en una problemàtica que encara no està resolta i sobre la qual existeixen dues tendències contraposades, encarnades per la prohibició total de la prostitució, a l'estil del que passa a Suècia, o per la regularització, com ha succeït a Alemanya.

Sentència, a més, pionera, ja que fonts jurídiques consultades per La Vanguardia assenyalen que en les bases de dades no hi ha pronunciaments d'índole semblant. Tan sols hi ha jurisprudència similar en l'àmbit dels bars de cites, quan les dones reben pagaments d'un local per estimular la clientela a consumir alcohol, i després si volen lloguen una habitació al mateix lloc per a serveis sexuals pel seu compte, encara que la realitat és que aquesta frontera és molt porosa i moltes vegades fraudulenta.

I, a més, aquesta sentència es produeix d'ofici a conseqüència de la inspecció feta en un local on es duia a terme el comerç sexual. L'11 d'octubre del 2012, inspectors de treball, acompanyats de funcionaris de la Policia Nacional, van entrar en un establiment de Barcelona que es presentava com a centre de massatges, i que s'anunciava en un web amb aquest reclam: "El nostre factor humà i de serveis està àmpliament capacitat, tant en presència, saber estar i educació, com també a poder atorgar-los una dedicació plena, agradable, sexual i amb molta implicació femenina cap a la persona que reclama i rep les nostres atencions".

D'aquesta inspecció, en van derivar dos processos. Un, de penal, que es va arxivar perquè les dones que treballaven a l'establiment van assegurar que no ho feien forçades ni sotmeses a cap pressió. I un altre de merament laboral, que es va derivar en una acta de treball per falta d'afiliació i alta en la Seguretat Social de les empleades del local. Quan la propietària del centre de massatges la va recórrer, va originar un litigi en un jutjat social, que és on s'ha dictat aquesta sentència.

Les dades objectives que es recullen en l'acta de la inspecció de treball són que, en el moment que es va fer la revisió, hi havia tres treballadores del sexe a l'establiment; una en una habitació fent un massatge a un client, i dues més en altres estances en espera de parroquians. Totes van explicar que duien a terme un horari, entre les dotze i les vint hores. Quant al pagament, les dones van declarar que cobraven una comissió per cada servei, i que tant els clients com les instal·lacions i materials de feina, com ara olis, eren proporcionats per l'empresa. La propietària va argumentar que la seva llicència municipal era de centre de massatges, no de lloguer d'habitacions, i que les dones havien d'estar allà a una hora convinguda, en espera que arribessin els clients que les elegien per als serveis sexuals que volguessin, i el preu dels quals era pactat amb una encarregada, que cobrava o bé en metàl·lic o bé amb targeta de crèdit i que al final de la jornada lliurava a les empleades la part convinguda de cada feina.

De fet, només existia una discrepància, però que no era trivial: mentre que la propietària del centre sostenia que les dones prestaven els seus serveis sexuals per iniciativa i compte propis, la policia i els inspectors de treball mantenien que no. que ho feien per encàrrec de l'empresa, la qual cosa donaria lloc a una relació laboral.

Per al jutge no hi ha gaires dubtes. En primer lloc, si bé el local s'anunciava com un centre de massatges, es tractava en veritat d'un prostíbul. I que entre les dones i la propietària existís un vincle professional "no admet gaire discussió", perquè té "els trets essencials de qualsevol contracte laboral", que són "prestació voluntària de serveis, retribució i dependència".

D'aquesta manera, la sentència exposa com "el marc regulador de la prostitució" queda en "regulació administrativa i despenalització aplicativa"; i també considera que ha quedat "plenament acreditat que les treballadores exercien lliurement, sense coacció i de manera no forçada, la prestació de serveis de prostitució per compte de l'empresa demandada, sota la seva direcció i dependència", per la qual cosa només es pot declarar que "la relació existent" entre la propietària del local i les dones "té un caràcter laboral".

Quines conseqüències tindria aquesta sentència si es consolida en tribunals superiors? Doncs que les prostitutes que exerceixen sense coacció i en un prostíbul amb un empresari tindrien els mateixos drets que qualsevol altre treballador: tenen dret a un contracte mitjançant el qual haurien de ser donades d'alta a la Seguretat Social -amb els avantatges que això comporta, com a pensió o atenció sanitària- i opció de cobrar l'atur.

De fet, la decisió judicial ha tingut la seva primera conseqüència: la Tresoreria de la Seguretat Social ha reclamat als propietaris del saló de massatges les quotes que, en virtut d'aquesta decisió, haurien d'haver ingressat per tenir tres empleades; i cal veure si les dones també presenten reclamacions laborals.

Santiago Tarín

09/03/2015

La Vanguardia

El camí cap a la felicitat

Repercussions del documental ‘Camí a l’escola’, del director Pascal Plisson

L’escola és una oportunitat i un dret per als infants, que en molts llocs del món són feliços pel sol fet d’anar-hi. Aquesta és la conclusió principal a què han arribat alumnes de moltes escoles catalanes que aquests dies han tingut l’oportunitat de veure el documental ‘Camí a l’escola’ i debatre’l després. Una pel·lícula que els ha permès aprendre des de geografia fins als valors bàsics de la vida: l’esforç i la felicitat.

 

El Jan Castillo (5è de primària) i l’Arnau Oliveres (6è) encara se sorprenen que hi hagi criatures al món que triguin quatre hores a arribar a l’escola. “Nosaltres ens queixem perquè tenim massa deures i l’escola la tenim a tocar de casa”, comenten alhora. Són alumnes de l’Escola Thau de Barcelona, que van anar al cinema amb els tutors i amb tots els companys de 4t, 5è i 6è a veure el documental Camí a l’escola. Aquest mes de març el documental ja serà un llibre, escrit per Marie-Claire Javoy (guionista del documental), i traduït al català per Bel Olid (editorial Alrevés). I a França en preparen una sèrie de televisió.

“N’hem d’aprendre, dels quatre protagonistes del documental, perquè els vam veure molt feliços malgrat les dificultats que tenien per arribar a l’escola -continuen explicant els alumnes-. Tots tenien un somriure dibuixat a la cara”. No ho obliden, perquè és el que més els va impactar. Però també assenyalen altres situacions que els van sorprendre, com els germans africans que recorrien 15 km en dues hores i tenien un camí ple de perills perquè passaven per la sabana; o els tres germans indis, amb 4 km i una hora de camí, però empenyent la cadira de rodes d’un d’ells, que no pot caminar.

Ho van explicant mentre no paren de ressaltar que tots els protagonistes del documental estaven contents d’anar a l’escola. “¿Com pot ser que a nosaltres ens faci mandra anar-hi perquè pensem que és avorrit o que tindrem molts deures?”, es pregunta l’Arnau. I ell mateix ofereix la resposta: “Ens hem de mirar l’escola d’una altra manera, i crec que la bona és la que els protagonistes ens transmetien: anar a l’escola és important perquè ens farà progressar”.

Eina educativa

Mentrestant, Marc Planes, tutor de 5è, i Cristina Sartorio, de 4t, que han escoltat les frases dels alumnes, expliquen que l’estrena del documental els va suposar una bona eina per treballar a classe moltes matèries, incloent-hi les estrictament acadèmiques. “Ha sigut una excusa ideal per recordar els continents del món, perquè vam situar els protagonistes als llocs on vivien, i per explicar flora, fauna, climes i les realitats quotidianes dels països”, diu la Cristina. Encara hi va haver una mirada més, que és que el documental va fer entendre als alumnes per què el dret a anar a l’escola és tan important per als nens, i aquest fet el van situar dins de la Convenció sobre els Drets dels Infants. “El documental també els ha fet créixer com a persones, perquè a les classes tots coincidien que els nens del documental corrien milers de riscos en la seva rutina escolar però alhora eren molt responsables”, continua Sartorio. El comentari, esclar, el feien perquè ho comparaven amb la seva vida.

Per la seva banda, Marc Planes comenta l’explosió d’idees i de contrastos que van suposar les classes posteriors a l’emissió del documental. “Ningú no s’havia quedat indiferent, perquè tots comparaven les seves vides amb les dels quatre protagonistes, i a partir d’aquí vam anar parlant d’un concepte clau, l’esforç”. L’esforç que fan moltes criatures del món per anar a l’escola encara que no la tinguin a prop, perquè saben que és l’única via de progressar. “Per als infants del documental l’escola no és una càrrega sinó una oportunitat, i per això a cap d’ells els suposava un esforç el camí”.

Cultura de l’esforç

En conseqüència, la conversa va derivar cap a una pregunta: “Què podem fer nosaltres perquè l’escola no ens suposi un esforç?” És la pregunta que es van formular els alumnes, i que entre ells es responien a classe, perquè en tenien les claus després d’haver mirat el documental: “Ser conscients que així podrem fer coses boniques l’endemà”.

El segon concepte clau: el suport i l’estima entre germans, que el documental reflecteix molt bé amb els tres germans indis o amb els dos germans de la Patagònia. Si mai algú vol preguntar-se què és estimar un germà, el record dels germans indis segur que en serà la resposta. Els que empenyien la cadireta no se’n lamentaven, i resolien les dificultats que els sorgien (punxades de rodes) sense queixes. Sense queixes i amb alegria.

Camí a l’escola fa entendre a les criatures què és la felicitat, però en el sentit més espiritual possible. “Els alumnes van arribar a dir que s’havien adonat que ser feliços no volia dir tenir més o menys coses, perquè eren conscients que com més en tenien o com més en desitjaven, més infeliços eren”, diu el Marc, que subratlla que és una de les idees més importants que es deriven del documental. “El debat sobre la felicitat va ser molt dens i fructífer, perquè ells mateixos arribaven a conclusions que els serviran per sempre”. Per exemple: “Tenir coses ens facilita la vida, però no ens dóna la felicitat; ells eren feliços i no tenien tot el que nosaltres tenim”. Eren feliços perquè estaven contents de poder anar a l’escola amb els seus companys, de jugar-hi, perquè saben que l’escola és una oportunitat. La millor.

Trinitat Gilbert

07/03/2015

Ara.cat

Una allau de trucades col·lapsa el poble que busca famílies

L’Ajuntament de Prat de Comte ha rebut més de 500 correus electrònics i posa data límit a les parelles interessades

Una empresa de selecció de personal assessora el municipi, que ha organitzat sessions informatives

El telèfon de l’Ajuntament col·lapsat tot el matí. Més de 500 correus electrònics. El mòbil de l’alcalde traient fum i una vintena de famílies passejant pel poble i demanant informació. “Hem intentat atendre tothom, però estem desbordats”, diu Joan Josep Malràs, l’alcalde de Prat de Comte. La seva crida per atreure famílies amb nens al poble a canvi d’un lloguer modest i possibilitat de feina ha corregut com la pólvora. La seva intenció era atreure quatre o cinc parelles amb nens per evitar el tancament de l’escola, i en menys de 24 hores tenen una llista de més de 100 famílies interessades i que no para de créixer. 

Foto: Vicenç Llurba; L’Anna María i sa família, que volen marxar de Salou, visitant Prat de Comte

Han rebut trucades de desenes de pobles i ciutats. Des de Barcelona fins a Cadis o Badajoz. Contactar ahir amb l’Ajuntament era pràcticament impossible, i els telèfons de l’única botiga del poble i dels dos bars es van convertir també en centres d’informació improvisats: “He rebut més de 20 trucades de gent interessada... Ha estat al·lucinant. És molt bona notícia, perquè això significa que segurament algú acabarà venint, però també m’han explicat situacions molt dures...”, diu la Loli, l’encarregada d’un dels bars. Com la d’una parella de Badalona a l’atur i amb cinc fills, una altra de Montblanc sense ingressos i tres nens o un matrimoni de Lleida amb un nen de 4 anys i un altre a punt de néixer... Ahir, després de la publicació a La Vanguardia de la crida de l’alcalde, disposat a fer “el que faci falta perquè no hàgim de tancar l’escola, que és el pitjor que li pot passar a un poble”, tant el secretari municipal com l’administrativa i el mateix agutzil es van dedicar tot el dia a afagar el telèfon i a contestar els correus electrònics que no paraven d’arribar. També l’alcalde va atendre diverses famílies interessades, a més de nombrosos periodistes de tot Espanya.

La resposta ha estat tan gran que ahir l’equip de govern va definir un pla d’actuació per als propers dies. Hauran d’obrir un procés per escollir les famílies que finalment es quedin a viure al poble, així que, en primer lloc ja tenen l’ajuda d’una empresa especialitzada en selecció de personal per gestionar la situació. Han penjat al lloc web un qüestionari per a les famílies interessades, han decidit que a partir de dilluns vinent no s’acceptaran més peticions i la setmana que ve organitzaran dues sessions informatives per als candidats que hi estiguin interessats. “Si no tenen fills en edat escolar ja desestimem la petició”, explica l’alcalde. I eliminant les parelles sense fills petits, en menys de 24 hores la llista de candidats supera el centenar. “I hi ha molta gent amb la qual hem parlat i que encara no ha enviat el correu electrònic”, afegeix Malràs.

A tot això cal afegir les més de vint persones que ahir mateix es van acostar al poble per coneixe’l in situ i informar-se. “En les sessions informatives deixarem clars els requisits que cal tenir per portar l’oficina del parc natural –cal tenir coneixements d’anglès, per exemple– i de l’alberg –les bases del concurs es poden descarregar al web de l’Ajuntament–, així com el que implica fer-se càrrec d’una finca”, diu l’alcalde.

Sara Sans

06/03/2015

La Vanguardia