Els millors mestres del món

El guardó, creat per un filantrop indi, vol donar valor a l'educació i prestigiar el rol del docent

Cinc dones i cinc homes competeixen per aconseguir avui el primer 'Nobel' dels professors 

La primera edició del que s'ha batejat com a premi Nobel de la docència (pel milió de dòlars que s'embutxacarà el guanyador) no parlarà finalment en espanyol. Encara que tampoc ho farà en finlandès, ni en coreà, ni en cap de les llengües que dominen actualment el panorama PISA, el rànquing educatiu que cada tres anys elabora l'OCDE. El guardó, que en realitat es diu Global Teacher Prize -o premi al professor global- i que s'entrega aquesta nit a Dubai, als Emirats Àrabs Units, compta entre els seus finalistes amb un britànic, tres nord-americans, un haitià, una kenyana i quatre asiàtics, un variat ventall de candidats, entre els quals resulta dificilíssim assenyalar un únic favorit.

Els 10 aspirants -cinc dones i cinc homes- tenen mèrits sobrats. Tots ells són mestres compromesos, innovadors i amb trajectòries singulars. I gairebé tots ells han desenvolupat la seva feina -o la desenvolupen encara- en situacions adverses, en llocs on han hagut de lluitar perquè l'educació continués sent un dret. Són, en la majoria dels casos, professors que han introduït noves maneres d'ensenyar i que han aconseguit, d'una manera o una altra, que els seus alumnes i la comunitat que els envolta millorin les seves condicions de vida.

Però el Global Teacher Prize, expliquen els seus promotors, no tan sols pretén reconèixer la feina d'uns professors concrets, també vol servir per «donar valor a l'educació, perquè tota la societat, en el seu conjunt, prengui consciència de com és d'important que la gent es formi, en la infància i al llarg de la vida», explica Sunny Varkey, un professor d'origen indi, establert des del 1959 a Dubai, que va fer fortuna ensenyant anglès als àrabs quan aquests acabaven de descobrir els seus pous de petroli. Ara aquest professor d'idiomes és propietari de la xarxa de col·legis GEMS, amb centres oberts al Regne Unit, l'Índia, els Emirats Àrabs i en diversos països en vies de desenvolupament. Segons Varkey, que es presenta com a filantrop, un dels objectius del guardó és aconseguir que «es parli d'educació en les esferes públiques».

Mestres contra corrent

El guardó, al qual per a aquesta primera edició es van presentar més de 5.000 candidats de 127 nacionalitats diferents, té encara un tercer propòsit: fer costat als mestres, mostrar-los el suport de la societat «i contribuir a fer que creixi la seva autoestima», subratlla Varkey. És molt important, prossegueix, que el docent no es resigni, que segueixi treballant malgrat les dificultats. Que sigui, si fa falta, un professor contra corrent.

És el cas, per exemple, de l'afganès Azuzillah Royesh, que ha muntat una escola en la qual les nenes (que representen un 40% del seu alumnat) s'escolaritzen en les mateixes condicions que els nens, una cosa molt poc freqüent al seu país. Royesh, que es va haver de posar a treballar als 14 anys per ajudar la seva família, rep diàriament innombrables pressions dels talibans perquè deixi d'acollir noies a les seves classes.

També és un mestre contra corrent la kenyana Jacqueline Kahura, que ha posat en marxa un ambiciós programa d'alfabetització al seu país, gràcies al qual s'han pogut obrir escoles fins i tot als poblats més remots. Kahura fa front cada dia a la precarietat més absoluta: aconseguir un llapis i un quadern per a cada un dels seus alumnes és moltes vegades el més gran dels èxits.

A Cambodja i a Nova York

Tampoc són fàcils les coses per a Phalla Neang, que va començar donant classes a nens cecs als camps de refugiats cambodjans que havien fugit dels khmers rojos i que actualment és la coordinadora del pla per escolaritzar els menors invidents al seu país, ni per a Stephen Ritz, professor de Ciències a l'Escola número 55 de Nova York. Al seu col·legi, en ple barri del Bronx, hi assisteixen estudiants amb seriosos problemes d'alimentació (especialment per la mala qualitat dels productes que ingereixen). Ritz els ensenya a cultivar els seus propis aliments, de manera que, a més de millorar la seva dieta i fer-la més saludable, aprenen, per exemple, com les plantes efectuen la fotosíntesi.

El britànic Richard Spencer també imparteix classes de Biologia, però en el seu cas es val de la música i el ball perquè l'assignatura es faci menys antipàtica als seus estudiants de secundària. També el malai Madenjit Singh recorre a la música, a més del dibuix i de les arts escèniques, per estimular la creativitat dels seus alumnes en les seves particulars classes a l'aire lliure. Una altra professora de Ciències, la nord-amerciana Naomi Volain, basa en canvi el seu mètode d'ensenyament en el treball de camp. Com que també és instructora a la NASA, fa servir materials de l'agència espacial per treballar amb els seus alumnes de secundària.

Els altres tres candidats, Nancie Atwell, Kiran Bir Sethi i Charles Guy Etienne, tenen un perfil més teòric. Encara que exerceixen la docència i segueixen donant classes, potser són més coneguts per la seva innovació pedagògica. Atwell, per exemple, ha desenvolupat un mètode basat en la lectura; Bir Sethi viatja per tot el món explicant el seu mètode Dissenya el Canvi (en què l'infant pren el protagonisme de la seva educació) i Etienne és assessor del Govern haitià en la reconstrucció de les escoles del seu castigat país.

Maria Jesús Ibáñez

15/03/2015

El Periódico.cat