La Revolució de Francesc

Francesc celebra el segon aniversari com a Sant Pare i entra en la fase decisiva de les seves reformes

Ahir a mig matí, una desena d’indigents asseguts en cadires de plàstic al costat de la imponent columnata de Bernini esperaven torn per a la dutxa. Els banys i la barberia per a pobres, construïts per voluntat de Francesc, diuen tant o més que les homilies i les encícliques.

En els dos anys que fa que l’argentí és papa, el Vaticà ha volgut ser més una parròquia que una cort. Al capdavant, un rector global, aquell pare Jorge de Buenos Aires que continua bategant-li a l’ànima. Els gestos han revolucionat l’estil, però també ha canviat la substància. Amb l’aplaudiment de molts, la perplexitat d’altres i la resistència d’alguns.

Durant els últims temps de Benet XVI, l’Església catòlica –i sobretot la seva estructura central romana– van quedar greument desprestigiades a conseqüència de l’escàndol de la pederàstia, de les intrigues internes a la cúria –el cas Vatileaks– i dels foscos tripijocs financers entorn de l’Institut d’Obres per a la Religió (IOR). El Vaticà es va convertir en una entitat sospitosa, sota contínua acusació, un imputat permanent davant l’opinió pública internacional. En dos anys, aquesta situació tan desfavorable ha canviat. Amb Francesc, la Santa Seu ha recuperat autoritat moral i torna a ser escoltada amb més atenció.

El fet que Francesc vagi escollir la Casa de Santa Marta –i no el sumptuós apartament pontifici– com a residència va tenir molts força simbòlica per convèncer la cúria i el món catòlic exterior que la voluntat de transformació era sincera. El nou papa estava disposat a tirar endavant canvis profunds en la nomenclatura vaticana, no només en l’estructura orgànica sinó en la mentalitat.

Com escriu Massimo Franco –editorialista del rotatiu Corriere della Sera– al llibre Il Vaticano secondo Francesco, “Santa Marta és la metàfora d’un catolicisme que s’ha estimat més apartar-se a un angle perifèric del Vaticà per curar-se les ferides i recobrar vigor després d’una malaltia de l’ànima que ha aflorat de cop i de manera traumàtica”.

El curs que impulsa Francesc, en matèria pastoral (acollida a divorciats, homosexuals, etc.) i organitzativa es troba en una fase crucial per consolidar-se o fracassar. Provoca recels a la vella guàrdia, encara que sovint s’expressen en mer escepticisme o falta de complicitat. Els mitjans italians, descol·locats per la pèrdua de pes dels seus nacionals a la cúria, tendeixen a donar un ressò excessiu a la dissensió. Proliferen les informacions que sembren dubtes. El setmanari L’Espresso va dedicar la portada, la setmana passada, a la presumpta recrudescència de la lluita interna. El reportatge era especialment nociu per al nou home fort de les finances, el cardenal australià George Pell, de qui es van esbombar despeses excessives en bitllets d’avió de classe business, roba cara i generosos sous a col·laboradors.

Hi ha poca memòria i s’oblida que Francesc va ser elegit al conclave de manera molt ràpida i que el seu full de ruta el van traçar, en gran part, els mateixos cardenals a les reunions prèvies. Ho explicava bé, ahir, l’influent purpurat hondureny Óscar Madariaga –membre del consell assessor de nou cardenals (C9)–, en una entrevista al diari La Repubblica. “Aquesta reforma de la cúria ha estat el desig de la majoria de cardenals al preconclave –va dir Madariaga–. Fins i tot aquest consell de cardenals del qual formo part va ser suggerit per ells. Es volia un impuls que vingués de la base de l’Església, dels cinc continents”.

La reforma financera, de l’IOR i d’altres institucions, és la que ha progressat més. De fet, ja s’havia iniciat amb determinació al final del pontificat de Benet XVI. Al Vaticà han arribat gestors externs i les companyies d’auditoria més importants del món.

Els canvis en l’estructura de la cúria s’estan analitzant en les reunions periòdiques del C9 i també del conjunt de cardenals. Es preveu una fusió de dicasteris i, en general, una descentralització de l’Església universal. Francesc, però, sovint avisa que el que més important no són tant els canvis organitzatius com de mentalitat. I en aquest context es va inscriure la seva peculiar felicitació del Nadal, el 23 de desembre. En el tradicional discurs davant la cúria, Bergoglio va enumerar les quinze “malalties” que té, entre les quals va destacar les del sentiment d’immortalitat, la vanaglòria, “l’alzheimer espiritual”, l’exhibicionisme, el xafardeig i fins i tot la cara fúnebre.

A Francesc, com a bon orador, li agraden les metàfores, les imatges visuals que capten l’atenció sobre el seu pensament i ajuden a entendre-ho. Diverses vegades ha exposat la seva visió sobre la globalització. Segons ell, el món no ha de ser una esfera sinó un políedre. I encara menys una piràmide. Fa servir la mateixa imatge per descriure l’Església que vol. L’esfera, amb tots els punts equidistants del centre, suggereix per ell homogeneïtzació i control central. S’estima més, en canvi, el políedre, amb els costats desiguals, amb les múltiples i diverses cares. És una estructura deformada però unitària. Simbolitza el seu desig d’un món –i d’una Església catòlica– plural, respectuosa amb les tradicions culturals, amb sensibilitats molt diverses.

La política internacional ha estat un capítol essencial del primer bienni del pontífex argentí. La seva intervenció potser més decisiva es va produir el setembre del 2013, quan semblava imminent un atac occidental contra el règim sirià d’Al-Assad. Francesc va promoure una vigília de pau de diverses hores a la plaça de Sant Pere i va moure molts fils per evitar els bombardejos. La segona gran acció, després del viatge a Terra Santa, va ser reunir els presidents israelià i palestí al Vaticà, una trobada de rellevància històrica que va quedar eclipsada per la immediata guerra que va esclatar a Gaza. I el tercer cop diplomàtic va tenir com a protagonista Cuba. 

El Papa va mitjançar perquè Washington i l’Havana iniciessin un acostament després de més de mig segle d’enfrontament. Els seus viatges proven el gust de Francesc per les perifèries. No sembla temptat –tret que ho exigeixin els esdeveniments– a anar als llocs més previsibles. En la seva primera sortida a Europa fora d’Itàlia va anar a Albània, un país de majoria musulmana i molt poc influent en el continent. La seva estrena a Àsia va ser a Corea del Sud, un país també amb minoria catòlica i en una situació geopolítica molt delicada. És significatiu, per exemple, que hagi declinat la invitació d’anar a Espanya, malgrat que s’hi celebra el 500è aniversari de santa Teresa d’Àvila.

Un dels grans objectius en l’horitzó internacional de Francesc és l’acostament a la Xina, un repte molt difícil que posarà a prova la diplomàcia vaticana i l’habilitat personal del Papa. Però a Bergoglio, fidel a la tradició jesuïta, el tempta la tasca d’aplanar el camí per evangelitzar el colós asiàtic.

Eusebio Val

13/03/2015

La Vanguardia