dissabte, 6 de desembre del 2014

El Sant Pare ofereix als ortodoxos una reunificació sense condicions

L’Església catòlica no posarà exigències ni hi haurà “submissió o absorció”

COINCIDÈNCIA: Bartomeu I, fa vots amb Francesc perquè “puguem redescobrir la unió completa”
El papa Francesc abraçant el patriarca ortodox Bartomeu I, a Turquia. Thannassis Stavrakis / AP
El papa Francesc va oferir ahir als 300 milions d’ortodoxos una acollida incondicional a l’Església catòlica per superar un cisma que ja fa gairebé un mil·lenni que dura. El Papa va pronunciar unes paraules molt clares al lloc més solemne on podia fer-ho, a la bellíssima església de Sant Jordi, amb les seves valuoses icones i relíquies, i al costat del patriarcat ecumènic de Constantinoble, a la part europea d’Istanbul.

El papa Francesc abraçant el patriarca ortodox Bartomeu I, ahir al final de la visita oficial a Turquia El Sant Pare i el patriarca Bartomeu I estaven asseguts cara a cara, en dos trons elevats, en un ambient perfumat d’encens i davant una selecta audiència de clergues i fidels ortodoxos de tot el món, entre els quals uns nombrosos grups de nord-americans. Ahir se celebrava la festa de Sant Andreu, el patró dels ortodoxos.

El restabliment de la “comunió plena” entre catòlics i ortodoxos, que van separar els seus camins el 1054, és un objectiu que es persegueix des de fa decennis. Però el papa Francesc va anar més enllà en destacar que els cristians d’Orient conservarien tot el seu ric patrimoni litúrgic i espiritual, així com les seves disciplines canòniques. Segons el Papa, la comunió plena “no significa ni submissió d’un a l’altre ni absorció, sinó l’acollida de tots els dons que Déu ha donat a cada un”.

En termes empresarials, el que el papa Francesc planteja és una cosa semblant a la fusió entre iguals. El Papa no va utilitzar aquest terme, tot i que sí que va donar garanties: “Vull assegurar a cadascun de vosaltres que, per assolir la meta anhelada de la unitat plena, l’Església catòlica no pretén imposar cap exigència, tret de la de professar la fe comuna i que estiguem disposats a buscar junts, després dels ensenyaments de les Escriptures i de l’experiència del primer mil·lenni, les modalitats amb les quals garantir la necessària unitat de l’Església en les actuals circumstàncies”.

Jorge Mario Bergoglio va recordar que entre les missions principals de catòlics i ortodoxos, avui, hi ha atendre els pobres i promoure la justícia i la pau. Francesc va citar Pau VI i es va preguntar: “Com podem anunciar de manera creïble el missatge de pau que ve de Crist si entre nosaltres hi continuen havent rivalitats i contenciosos?”.

El Papa i el patriarca van fer pública una declaració conjunta de condemna al fanatisme religiós i a la persecució dels cristians a l’Orient Mitjà, amb especial menció de Síria i l’Iraq. “No podem resignar-nos a un Orient Mitjà sense cristians, que han professat allà el nom de Jesucrist durant dos mil anys”, van afirmar. També van incloure una referència al conflicte a Ucraïna i van fer una crida al diàleg.

L’últim acte del Papa abans de tornar a Roma va ser la visita a un centre salesià que acull nens i joves refugiats cristians de Síria i l’Iraq. Segons el papa Francesc, “la guerra sempre és un mal i mai no és la solució dels problemes, sinó que més aviat en crea de nous”.

“Em dirigeixo als líders polítics perquè tinguin en compte que la gran majoria de les seves poblacions aspiren a la pau, tot i que de vegades ja no tenen la força per demanar-la”, va afegir.

El Papa va agrair la feina feta per les organitzacions humanitàries catòliques i va reconèixer l’esforç de les autoritats turques, que s’han trobat un flux d’1,6 milions de persones. I no es va oblidar d’advertir que, a més a més de les penalitats materials, els fugitius de les guerres pateixen altres traumes com “la pèrdua de la llibertat i la proximitat dels familiars”.

Eusebio Val
01/12/14
La Vanguardia

divendres, 5 de desembre del 2014

Universitaris violadors

La Jackie, de 18 anys, va ser violada per set companys de la Universitat de Virgínia. 
Un 20% d’universitàries als EUA han estat violades o agredides per companys però només el 12% ho denuncien.

RYAN KELLY / AP Lleure sense risc. Manifestació en contra de les violacions, a la zona de bars propera a la Universitat de Virgínia, a Charlottesville
Estudiar en una universitat dels Estats Units és sinònim de triomf, però tampoc en aquest cas no és or tot allò que lluu. Sense pertànyer al top ten, la Universitat de Virgínia (UVA) també està considerada d’elit. Apareix entre les 150 millors universitats del món, per sobre de la millor d’Espanya –la Universitat de Barcelona–, però la seva degana, Teresa A. Sullivan, no ha tingut més remei que prohibir les festes i clausurar les fraternitats, de moment fins al 9 de gener, per un fenomen estremidor: les violacions en grup d’estudiants. En la puritana societat nord-americana resulta que fins a 86 universitats estan sent sotmeses a una investigació federal per escàndols de violació que les universitats mateixes sovint oculten per evitar el desprestigi de la institució.

La Jackie, una jove de 18 anys, procedent d’una localitat rural de l’estat de Virgínia, va arribar a l’UVA disposada a menjar-se el món. Al cap de poc temps la van convidar a una festa de la prestigiosa fraternitat Phi Kappa Psi. Un amic se la va emportar a una habitació on, gairebé a les fosques, l’esperaven sis energúmens més. La Jackie va pensar primer que era una quintada, però quan va sentir dir “Agafa-li la puta pota” va témer el pitjor. Van estar-hi tres hores; l’un rere l’altre la van violar entre rialles, cops, cerveses i comentaris grollers. Després fins i tot els seus amics més propers la van dissuadir de denunciar-ho. “Seràs la nena que va plorar per una violació i mai més una fraternitat no ens convidarà a cap festa”, li va dir la seva amiga Cindy.

Això va passar quan la Jackie estava al primer curs. el 2012. Ara, quan ja fa tercer, cansada de les traves que trobava per poder denunciar el crim, ha optat per explicar la seva història a la revista Rolling Stone. El relat ha commocionat la societat nord-americana, que torna a mirar-se al mirall sense reconeixe’s a si mateixa, mentre líders polítics de totes les tendències, començant pel mateix president, intenten encapçalar campanyes de sensibilització. “Les primeres setmanes del primer any és quan els estudiants són més vulnerables a l’assalt sexual”, assenyalen els testimonis recollits per la revista.

La Universitat de Virgínia no és un cas aïllat als Estats Units, ni de bon tros. La Casa Blanca va divulgar a començaments d’aquest any un informe que espanta: una de cada cinc estudiants a les universitats dels Estats Units ha estat violada o agredida sexualment i només un 12% ho ha denunciat. La resta ha evitat fer-ho per por de represàlies i de ser marginades pels seus companys. L’informe, elaborat pel Consell de la Casa Blanca sobre les Dones i les Nenes, acaba dient: “Cap dona als Estats Units no té més risc de ser violada o agredida sexualment que les universitàries de la nostra nació”. El document assenyala que sovint les víctimes es troben indefenses pel consum de drogues i alcohol amb què les tempten i adverteix que en nou de cada deu casos les víctimes coneixien els violadors.

L’informe dóna dades tan inquietants com que el 7% dels alumnes universitaris de sexe masculí reconeixen haver intentat una violació i que el 63% d’aquests homes ha admès haver reincidit amb una mitjana de “sis violacions per persona”. Amb aquest informe com a premissa, el president Obama va plantejar un programa oficial per la lluita contra l’epidèmia: “És una ofensa a la nostra decència –va declarar Obama– i necessitem encoratjar els joves, homes i dones, perquè s’adonin que l’agressió sexual és simplement inacceptable (...) Les víctimes han de fer el cor fort per aixecar-se i dir-ho”.

Així que la direcció de la Universitat de Virgínia va saber que la revista Rolling Stone publicaria la història de la Jackie, va impulsar totes les investigacions: “Hi ha persones a la nostra comunitat que saben el que va passar aquella nit i els crido que facin un pas endavant per denunciar els fets”, va exigir la degana Sullivan.

L’UVA tenia motius inconfessables per evitar d’entrada que l’escàndol transcendís. És una de les 86 escoles sota investigació federal, però també és una de les 12 investigades específicament per l’Oficina de Drets Civils, que amenaça no només amb sancions econòmiques, sinó amb la pèrdua de les subvencions federals. Segurament per tot això, la Jackie va trobar tantes dificultats per denunciar el cas. Va investigar pel seu compte i va tenir constància de diversos casos de violació, dos d’ells també en grup. Va buscar en va l’estadística. Va preguntar a la direcció de l’escola i això es el que li van respondre: “Són dades difícils de trobar perquè ningú no vol enviar la seva filla a l’escola dels violadors”.

Jordi Barbeta
01/12/14
La Vanguardia

dijous, 4 de desembre del 2014

Miracles

S'imaginen cues a les esglésies per entrar a oir missa? Jo tampoc, sincerament. 

Però assegut a la platea del Teatre Tívoli, a Barcelona, mentre xalava veient el musical de Sister Act, m'he tornat a fer aquesta pregunta. De fet, m'ha assaltat el mateix pensament que vaig tenir aquest estiu mentre esperàvem per entrar a una missa gospel en una església de Harlem, a Nova York. Gospel, per cert, no oblidin que vol dir evangeli, en anglès. Per tant, l'únic que fa una missa gospel és posar la música i el ritme necessaris a una lletra prou coneguda, els textos sagrats. Ritmes que combinen el funk, el soul i el jazz.

'Sister Act' al Tívoli de Barcelona / Pere Tordera
És a dir, una reinterpretació dels textos clàssics amb un embolcall musical que els fa moderns, atractius i, sobretot, els dota de més sensibilitat i d'estar més en sintonia amb l'audiència que els ha de rebre. De problemes de comunicació, admetem-ho, en tenim tots. En les institucions, encara més. I els de l'Església són especialment greus. No els ajuda l'actitud i per descomptat els escàndols de corrupció que els fan caminar en un perpetu viacrucis. Qui vol comunicar hauria de transmetre a l'altre sensacions, emocions i hauria de voler que l'altre participés d'allò que posseeix, hauria de voler compartir l'alegria i el coneixement que vol transmetre.

Recordo això perquè, en un moment del musical, l'actriu que fa de Deloris, Mireia Bambo Bokele, la monja sobrevinguda, li diu a l'Àngels Gonyalons, divina en la pell de la mare superiora del convent, que amb el nou aire que li ha donat al cor parroquial li està omplint l'església de feligresos. 
Aquesta hauria de ser la idea, ja no dic la voluntat.
Més que no pas convertir i evangelitzar, reconvertir-se. Si les esglésies fessin net, renovessin la imatge i el missatge, canviessin el format d'espectacle, es reconvertissin i procuressin connectar amb el poble al qual pretenen arribar segurament els aniria molt millor. 

No sé si hi hauria cues però la feina de les persones compromeses és el que fa possibles els miracles.

Martí Gironell
03/12/14

dimecres, 3 de desembre del 2014

El 17% de la població catalana fa voluntariat

En motiu de la celebració del Dia Internacional del Voluntariat, el proper 4 de desembre a Barcelona, fem una ullada al mapa del voluntariat amb algunes dades. 

L'acte de celebració del dia internacional es farà a les 19h al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i s'aprofitarà per lliurar el Premi Voluntariat 2014. També es realitzarà la cloenda de la “Capital europea del Voluntariat Barcelona 2014" i la designació de la ciutat que ostentarà el títol el 2015.

El 17% de la població catalana, 1.250.000 persones, fa activitats de voluntariat segons dades de la Generalitat de Catalunya. Aquesta xifra situa el nostre país com un dels més actius en el sector a nivell espanyol i europeu. 

Clicar la foto per llegir bé les dades de la distribució del voluntariat en àmbits
El voluntariat avui
Actualment existeixen cinc àmbits d’actuació de voluntariat: Social, Cultural, Comunitari, Ambiental i Internacional. L’actuació voluntària es pot desenvolupar a través de diferents tipus d’intervenció, amb independència de l’àmbit d’actuació. Les tasques que poden portar a terme els voluntaris són:
  • Tasques socials d’atenció i acompanyament personal
  • Relació formativa
  • Relació educativa i reeducativa - terapèutica
  • Cura i recuperació de l’entorn
  • Activitats socioculturals i participació comunitària
  • Gestió, administració i assessorament
  • Estudis, recerca i creació
  • Altres tasques diverses de suport

El voluntariat europeu
D’altra banda, a l’estudi sobre “El voluntariat a la Unió Europea”, publicat al 2010, es van comptabilitzar 93 milions d’europeus i europees compromesos amb activitats de voluntariat.

El voluntariat social
Segons las xifres de l’Anuari del Tercer Sector Social de Catalunya, el sector atén actualment més 2.130.000 persones; hi treballen 102.000 persones contractades i més de 300.000 voluntàries. Aquest sector representa un volum econòmic del 2,8% del PIB català. En total hi ha registrades a Catalunya més de 6.800 entitats socials.

Les dades del II Anuari del Tercer Sector Social a Espanya
  • Aproximadament 1,1 milions de persones voluntàries
  • 29.700 entitats
El 80% de les entitats comptava amb personal voluntari. (4,65% de la població activa major de 16 anys i al 5,9% de la població ocupada)

Federació Catalana del Voluntariat
01/12/14


dimarts, 2 de desembre del 2014

L'Ebola es pot aturar. Això és el més cruel.

Actuacions en més de vint països 
David Noguera és metge de formació i treballa amb Metges sense Fronteres des de fa quinze anys. El portaveu de metges sense fronteres, ha participat en programes d'emergència en més de vint països. En els darrers anys, s'ha allunyat una mica de la primera línia de foc i es concentra en tasques organitzatives. “Ara tinc dos fills petits i ja no puc anar amunt i avall”, puntualitza. “Per cert –afegeix–, acabo de tornar de Libèria, i estic vivint a casa amb els meus nens. I no passa res”, afirma.

Ha vist de primera mà què està passant a Libèria, un dels focus del brot d'Ebola. Dues setmanes després de tornar de la capital, Noguera té molt a dir.

Fa poc que ha tornat de Monròvia. Ve amb la sensació que alguna cosa ha millorat?
La situació continua fora de control després de vuit mesos d'epidèmia. A Monròvia hem vist una certa baixada del nombre de casos, però a Freetown, la capital de Sierra Leone, la dinàmica que s'està produint és justament la contrària. Vinc content per la feina que estem fent allà, però també molt frustrat i amb un punt de patiment i mala llet perquè veig que la resposta internacional continua sent inadequada.

Per falta de personal sobre el terreny?
Sí. Nosaltres hi tenim 3.300 treballadors, però l'Organització Mundial de la Salut calcula que calen 5.000 sanitaris. Això no es pot fer només amb diners. Els governs tenen capacitat de resposta i l'han de posar sobre el terreny. Els EUA i Cuba ja han començat a fer un desplegament important, però es troben a faltar altres governs.

La Unió Europea?
La UE hi va enviar una missió fa quinze dies. El comissari Christos Stylianides va tornar molt espantat i la UE ha posat mil milions d'euros damunt la taula. El vuitè mes de l'epidèmia... Però els governs no poden externalitzar la seva responsabilitat posant un taló i donant-lo a una ONG. Això és insuficient.

Els contagis de cooperants poden ser una barrera per trobar sanitaris que hi vulguin anar?
Sincerament, no crec que el problema sigui la falta de professionals disposats a anar-hi. Però cal donar-los una sortida. Metges sense Fronteres, com a organització, està al màxim i ja no hi pot enviar més gent. És una qüestió política, que depèn dels governs. Nosaltres hem fet una petició explícita al govern espanyol perquè hi enviï una unitat militar d'emergències i creï una missió especial. De moment, no hem tingut cap resposta formal, però estic segur que els professionals no serien el problema.

A Madrid hi ha una cooperant en observació. Què diria als que critiquen les repatriacions?
Nosaltres ho tenim claríssim: la repatriació és una exigència que fem als governs. No s'ha de tenir por de repatriar si tens els equips i els mitjans preparats per atendre un pacient d'Ebola. Em sembla indiscutible que si algú se'n va a primera línia i té un accident ha de poder tornar per ser tractat en les millors condicions i envoltat de la seva gent. El risc zero no existeix, però això no compromet la nostra resposta a l'epidèmia. Seguirem a fons.

Amb Teresa Romero, a Espanya es va viure l'epidèmia de la por. Hi ha por encara a Libèria?
N'hi ha, però la gent és més conscient de què va això i ja saben què han de fer davant les sospites i també amb els casos confirmats. Els enterraments, que eren una font important de contagi, també han canviat. El que no entén la gent és per què cada cop que hi ha un desastre natural en qualsevol indret del món, tothom hi va i, en canvi, allà no hi va ningú. Al final, s'acaben adonant que la resposta grossa ha de sortir d'allà mateix. Són conscients que és el seu país i que són ells els que han de posar fi a aquesta història, però els falten mitjans.

Ara el brot ha passat a Mali, on encara hi ha pocs casos. Fins a quin punt els preocupa?
Mali té un sistema sanitari molt fràgil i estem intentant aturar el brot en les primeres setmanes. El que ens preocupa molt ara mateix és Freetown, amb 80 morts cada dia només d'Ebola. I el més cruel de tot és que l'Ebola es pot aturar. Ho vam fer al Senegal i a Nigèria. No és ciència espacial, ni parlem de fer trasplantaments. És molt bàsic: aïllar casos, controlar la temperatura, desinfectar les cases... Ho fem amb clor de piscina... L'únic que cal són recursos i gent disposada a anar-hi.

Com és el dia a dia a Monròvia?
La gent sobreviu. Porten molta motxilla a sobre. Fa no res tenien una guerra civil brutal. Viuen amb un punt de temor, però han de portar el pa a casa cada dia. Constantment rebem lliçons de vida. És un orgull treballar amb aquestes persones.

Malgrat tot, hi ha bons moments?
Un dia vam donar deu altes, que són moltes, i va ser molt emocionant. Als centres, els pacients s'ajuden i s'animen a seguir el tractament. Als més petits, els assignem un pare i una mare perquè els cuidin i els acompanyin. Els supervivents, que han superat la malaltia i són immunes també ens ajuden molt en tasques de salut pública. L'Ebola no té res de bo, però hi ha històries molt boniques enmig de la tempesta.


Marta Ciércoles
29/11/14

dilluns, 1 de desembre del 2014

Dia internacional de la lluita contra la sida. La sida en l’art: guerrilla, poesia i comprensió.

Barcelona va ser pionera a l’Estat a acollir una exposició sobre la sida. El 1991, dos anys després que Keith Haring pintés al Raval el mural Todos juntos podemos parar el sida, actualment reconstruït a la vora del Macba, l’historiador de l’art Miquel Molins va convidar el col·lectiu canadenc General Idea al cicle d’exposicions que comissariava a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, titulat Formes de la dissensió. Els artistes canadencs van presentar una instal·lació que consistia en un passadís estret fet amb fusta, les parets del qual estaven forrades amb els mateixos colors i la mateixa tipografia de l’obra Love, de Robert Indiana. Però en lloc de love els General Idea hi van escriure aids, l’acrònim de la paraula sida en anglès, per parlar del contagi.

Més de 20 anys després d’aquella mostra, la Fundació Suñol exposa una versió més recent de la mateixa obra dins la mostra Perfect lovers. Art en temps de la sida. En aquesta ocasió, la paraula aids està estampada en blanc sobre paper blanc i a penes es pot distingir damunt les parets de la sala. Tot i que les lletres són gairebé invisibles, “la sida encara és aquí, el virus és present i és encara un problema global de salut pública”, diu Hilde Teerlinck, la comissària de l’exposició i la directora del Fond Régional d’Art Contemporain Nord-Pas de Calais. “Potser ara hi ha medicaments nous que mantenen la malaltia sota control -afegeix-, però és un error pensar que la sida ha desaparegut per complet”.

La visibilització d’un drama
Al llarg de la història els artistes van representar els estralls de malalties com la pesta, la tuberculosi i la sífilis sovint des d’una òptica “d’advertiment i de càstig”, subratlla Molins, l’actual director de la Fundació Banc Sabadell. Però entre aquestes malalties i el virus del VIH hi ha una diferència substancial, perquè “es va fer conegut com una malaltia que semblava que només colpejava una intel·liguèntsia formada per escriptors, artistes i actors, sobretot gais”, explica Teerlinck. “Va ser més tard quan la gent va ser conscient que el virus podia afectar a qualsevol, no només els homosexuals o les persones que prenien drogues -insisteix la comissària-. Aquesta conclusió va ser molt important perquè la gent fos conscient de com es transmet el virus”. L’objectiu d’aquestes obres era donar visibilitat i compartir aquest conflicte amb tota la societat. “Fins i tot insistiria en la idea que aquest art es va mantenir sempre en el terreny de l’evocació i la poesia -va afegir Molins- i no en el de la denúncia”.

El primer cas de la síndrome es va descriure el 1981. Les obres relacionades amb el VIH i la sida van començar a sorgir pocs anys després en un context de crispació, associades a l’activisme d’organitzacions com ACT UP, que van combatre l’actitud d’ignorància de l’administració Reagan. Gran Fury, la branca artística d’ACT UP -fundada el 1988- va aprofitar mecanismes del disseny gràfic per cridar l’atenció sobre el drama que vivien, missatges breus i contundents com “Silenci=mort” i “Besar no mata: la cobdícia i la indiferència sí”, i símbols com el triangle rosa que el règim nazi cosia a la roba dels homosexuals reclosos als camps de concentració. Un any després la fotògrafa nord-americana Nan Goldin, també representada a la mostra de la Fundació Suñol, va organitzar una exposició a Nova York per mostrar la seva visió de la crisi. Mentre que les primeres imatges de pacients infectats pel VIH en un hospital, difoses pels volts del 1985, estaven envoltades d’una atmosfera de tristesa, reclusió i indefensió, Goldin va retratar els estralls que la sida va provocar al seu entorn més íntim amb tendresa, respecte i comprensió, tot i la duresa de les imatges.

L’art com un crit i com un bàlsam
Aquells primers treballs “eren com un crit de desesperació”, diu Han Nefkens, seropositiu i el fundador d’ArtAids, l’organització d’on provenen algunes de les obres exposades a la Fundació Suñol. “Els primers antiretrovirals es van començar a distribuir el 1996 -afegeix- i la mortalitat va disminuir significativament”. Però això no va associat al fet que les representacions de la síndrome se suavitzessin. En els anys més durs de la crisi de la sida va haver-hi artistes, com el cubà Félix González-Torres (1957-1996), el cineasta i artista britànic Derek Jarman (1942-1994) i l’espanyol Pepe Espaliú (1955-1993), que van abordar aquesta problemàtica amb obres carregades de lirisme. Una de les peces que González-Torres va realitzar després de la mort del seu company, exposada dins Perfect lovers, és d’una senzillesa colpidora: consisteix en una tira de llums penjada del sostre, com si hagués quedat abandonada després que s’acabés una festa. A diferència d’aquest artista, el fotògraf Robert Mapplethorpe, que va morir arran de les complicacions que li va provocar la sida el 1989, es va continuar retratant amb una imatge de força, gairebé desafiant, fins poc abans de la seva mort.

En els últims anys ArtAids ha invertit molts esforços per obrir l’horitzó de les representacions del VIH a nivell global, més enllà d’Europa i els Estats Units, amb encàrrecs d’obres a creadors d’altres contextos on el VIH és encara més problemàtic i d’altres que fins ara no havien abordat aquesta problemàtica, com la catalana Eulàlia Valldosera. “A l’Àfrica i a Tailàndia hem pogut parlar d’art contemporani amb estudiants que no anaven a exposicions d’art contemporani i també en llocs insòlits com presons”, conclou Nefkens sobre la tasca que fa per aconseguir que l’art sigui un vehicle perquè el gran públic, no només el dels col·lectius més afectats, prengui més consciència de la problemàtica del virus. I per combatre, així, l’estigmatizació que pateixen les persones seropositives.

Antoni Ribas Tur
01/12/14

dissabte, 29 de novembre del 2014

La crisi endarrereix el programa de detecció del càncer de còlon

EFE/Salas
Només el 23% de la població catalana d'entre 50 i 69 anys, que és l'edat de més risc, es beneficia del programa de cribratge del càncer de còlon i recte, una prova preventiva ràpida i senzilla que permet localitzar traces de sang en els excrements, un símptoma habitual d'adenomes i pòlips que mereixen ser analitzats en profunditat. L'Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) va lamentar que el programa, que es va començar a desplegar el 2010 i que havia d'arribar al 50% l'any que ve, segons el compromís adquirit entre les comunitats autònomes i el Govern central, no hagi avançat al ritme previst «a causa de la crisi econòmica». Només durant l'any passat, el programa va permetre detectar a Catalunya 166 càncers en persones que no mostraven símptomes.

El desplegament del programa de prevenció a Espanya és molt desigual. A més a més del 23% de Catalunya, que se situa en la mitjana, a Cantàbria i el País Basc s'arriba al 100%, mentre que a Andalusia, Madrid, les Balears, Extremadura, Astúries i Castella-la Manxa està a la fase inicial o ni s'ha posat en marxa. «Es podria fer molt més», va criticar ahir la presidenta de l'AECC a Catalunya, Pilar Cort.

En el cas concret de Catalunya, el programa està implantat a l'Hos-pitalet -on va començar com a prova pilot l'any 2000-, l'Alt Penedès, el Baix Empordà, les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu i la Vall d'Aran, una part de la ciutat de Barcelona i Lleida capital. Els potencials beneficiaris serien els 1,7 milions de persones en l'edat de risc. Cort va explicar al presentar les dades que la detecció precoç és fonamental en tots els càncers, però que en el cas del de còlon és clau perquè s'arriba a elevats percentatges de supervivència. El càncer colorectal és el tumor maligne de més incidència a Espanya, amb uns 34.000 casos nous cada any (5.000 a Catalunya).

Cost de personal i proves
Josep Alfons Espinàs, coordinador de l'Oficina de Cribratge del Pla d'Oncologia de Catalunya, va reconèixer que «la cobertura ha augmentat, però no al ritme previst a causa de la falta de recursos per la situació que viu el país».

En el retard no només hi influeix el cost de les proves (l'anàlisi detectora és barata, malgrat que la colonoscòpia -si és necessària- surt per 200 euros), sinó també la disponibilitat de centres i professionals preparats per portar-les a terme. «Són necessaris més recursos», va dir Àngels Ayra, responsable institucional de l'AECC-Catalunya.

El 2013 es van enviar cartes a 169.000 persones amb l'objectiu que participessin en el programa (prendre una mostra d'excrements i portar-la al CAP per ser analitzada), tot i que només va respondre el 47,8%, un percentatge baix però similar al que es registra en altres països. Del total de participants, en un 5,4% dels casos es va detectar sang oculta. A aquests pacients se'ls va sotmetre a una colonoscòpia que va concloure amb el diagnòstic de 166 tumors de còlon i 1.400 pòlips avançats [les hemorroides, que no tenen res a veure amb el càncer, són una altra causa habitual de sang als excrements].

El 70% dels tumors estaven en estadis inicials. Encara que no són càncer, els pòlips avançats s'extirpen durant la colonoscòpia «per la seva alta potencialitat de progressar cap a un càncer». Segons l'AECC, els programes de detecció precoç redueixen la mortalitat en un terç.

Antonio Madridejos
27/11/14

divendres, 28 de novembre del 2014

La llei de Violència de Gènere queda curta al cap de 10 anys

Falsa lapidació?
Benetton ha tornat a la polèmica, però aquesta vegada s’ha buscat un soci que el pugui avalar: l’agència de l’ONU en defensa dels drets de la dona. En un vídeo contra la violència masclista s’escenifica la lapidació d’una dona agenollada a terra en un desert, només que al final rep els cops de pètals de flors, llançats amb violència per uns quants homes. El missatge, que pretén ser clar, finalment no ho sembla tant.

El desè aniversari de la llei de Violència de Gènere espanyola, que va posar per escrit que es tracta d’un assumpte públic i de cap manera privat, prioritari en la societat i que preveu com a peces fonamentals no només l’assistència a les víctimes, sinó també la prevenció i l’educació davant el masclisme, coincideix amb l’aparició de dues mortes més. Adolfina P.S, de 32 anys, i la seva filla Angelys, de 9, totes dues d’origen dominicà i veïnes de Vallecas. Van morir a l’estiu a mans de la parella de la dona, ara detinguda, però els cadàvers, abocats en una claveguera d’un parc de la Devesa de Madrid, es van trobar ahir.

La llei, que ha estat model internacional, ha aconseguit estendre la consciència sobre aquest tipus de violència masclista. Fins i tot es registra un cert descens en el nombre de víctimes mortals. Si cada any se succeïen xifres amb una forquilla entre 76 i 56 morts, en els últims anys es repeteixen més les xifres de 50 i escaig. Però als jutjats, segons Amnistia Internacional, es detecta un augment preocupant del nombre de casos arxivats: el 158% des que es van crear els jutjats de Violència de Gènere el 2005 fins al 2013. També han caigut les denúncies i les ordres de protecció.

Dos dels altres pilars de la llei, la prevenció i promoció de la igualtat, han patit retallades del 22% i del 33% respectivament aquests anys, segons portaveus socialistes. I en aquest àmbit es cola una realitat amb què els legisladors no comptaven fa deu anys: l’augment del masclisme entre els adolescents i l’ús de les xarxes socials per controlar i fer mal. I que també hi ha violència masclista entre parelles del mateix sexe.

Redacció i agències
25/11/14
La Vanguardia

dijous, 27 de novembre del 2014

Corren pels passadissos amb la bicicleta i el degotador

Dr. José Sánchez de Toledo, referent internacional en oncologia pediàtrica
Tinc 63 anys. Sóc barceloní. Casat amb una metgessa. Tenim dos fills i quatre néts. Dirigeixo el grup d'investigació translacional en càncer infantil de l'hospital Vall d'Hebron. La meva política és el respecte i la llibertat. Sóc ateu practicant: tinc la necessitat de creure en alguna cosa.

Vaig patir una greu poliomielitis als cinc anys. Observar a aquell doctor que em va curar em va fer metge.

Què tenia aquell doctor?
Humanitat. Els metges hem de ser conscients que tractem persones, no malalties. Donar informació i calidesa és fonamental.

Tinc cinc anys i un càncer, com m'ho explicarà?
Abans de parlar-te ja sabré qui ets i t'explicaré al teu nivell el repte a què t'enfrontaràs. Mai no els ocult informació.

Com reaccionen?
El seu nivell d'acceptació i de valentia resulten xocant, supera el dels adults, suposo que per la seva capacitat vital. Sovint són ells els que animen als seus pares, i els veus córrer pels passadissos amb la seva bicicleta aguantant el degotador amb una mà.

La planta d'oncologia pediàtrica no és un lloc trist?
No. Intentem que el somriure estigui sempre present, perquè l'actitud optimista i la capacitat d'expressar els sentiments són part del tractament. Quan hi ha un moment de davallada en la família, ens posem tots en marxa: les mestres, els pallassos, els psicòlegs...

L'equip humà és una de les seves prioritats.
Sí, i tots tenen un paper essencial. José Ramón, el zelador, arrenca rialles a les criatures quan els porta a quiròfan. Però el dia comença d'hora, amb la dona de fer feines, i la manera com diu bon dia ja marca una diferència. Jo recordo sempre les rialles matinals d'un nen de cinc anys, que ara és oncòleg pediatre.

Això diu molt de vostès.
Tenim uns quants oncòlegs, metges i infermeres que vam tractar de petits. No és habitual que algú abandoni aquesta especialitat, que canviï de departament. La relació que s'estableix amb els nens i les seves famílies és molt intensa, parles i parles de pors, alegries, angoixes...

Fins a quin punt el factor "atenció afectuosa" és important per a la curació? 
És difícil objectivar com hi contribueix, però és tan imprescindible com la investigació i estar al dia de tots els avenços.

Alguna vegada no ha pogut controlar les seves emocions?
Un controla les seves decisions, però les emocions és difícil. Si li digués que no he plorat, mentiria. Com encaixes que un nen et pregunti: "Quan jo em mori, els meus pares es quedaran sols?"?

...
Una criatura va demanar que li donessin els diners de tots els regals que li pensaven fer per Reis i ens ho va portar: "Perquè investigueu més i pugueu salvar més nens". Va morir.

Vostè és creient; com s'explica la mort d'un nen?
No m'ho explico, i estem parlant de la primera causa de mort per malaltia infantil. Cada vegada que un nen, que ha lluitat ad infínitum, que ha estat l'heroi d'una història, mor, deixa un buit.

Què ha après vostè?
La repercussió que pot tenir una mala resposta. Cal ser molt curós de la paraula. Vint anys després et trobes a pacients que et diuen: "Se'n recorda, doctor, d'allò que em va dir?". Si m'he de penedir d'alguna cosa...

Sí?
... és d'haver tingut pressa alguna vegada, de no haver escoltat prou algú.

Com reaccionen els adolescents?
Un adolescent és futur, en el seu esquema la malatia no hi entra. El període d'adaptació és molt dur, per això és de gran ajuda comptar amb persones que han viscut aquestes situacions; ha ajudat el cap rapat d'Iván de la Peña i d'altres esportistes. I Polseres vermelles els va donar els seus propis herois, s'han pogut sentir protagonistes.

Com afronten la mort?
Amb una maduresa sorprenent. I de tots els que superen la malaltia, el 70 per cent, sorprèn el nivell de conversa que pots arribar a tenir amb ells.

Viure una greu malaltia en la infantesa et canvia?
Per descomptat. És molt difícil veure a una persona que ha passat per un procés d'aquestes característiques que no tingui una actitud vital fascinant i exemplar i una percepció optimista de la vida. Van aprendre la superació i la paciència molt aviat.

Els seus pacients no l'obliden.
Compartim amb ells i la seva família les emocions més intenses que es poden viure, i això crea uns llaços emocionals importants, de manera que sovint em conviden al seu casament.

I les famílies dels que se n'han anat?
Amb molts hem desenvolupat una amistat.

El que vostè explica no és habitual.
Jo quan vaig al metge m'agrada que em cuidi, que s'oblidi de l'ordinador, que em miri als ulls i que em guiï.

Fa goig sentir-lo.
En el nostre servei tots tenim la porta oberta: no hi ha horari de visites. Cal donar carta de naturalitat a una cosa tan excepcional com és la lluita d'un nen davant circumstàncies que exigeixen trasplantaments, cirurgies molt complexes, radioteràpies ...

Humanitat 
No busca protagonisme ni pontifica. Quan recorda el recent premi Català de l'Any, no parla d'orgull ni mèrits, parla de "les criatures" de la planta d'oncologia que ho van celebrar com el gol d'Iniesta a Stamford Bridge. Aquest és el seu orgull. El servei que dirigeix (oncologia i hematologia pediàtrica de la Vall d'Hebron) va ser pioner a Espanya dels trasplantaments de medul·la òssia a nens amb leucèmia (1984), i ja n'han fet més de 1.100, el doble que qualsevol hospital espanyol. Aquest departament modèlic i el seu cap acumulen reconeixements internacionals, com recentment el Paul Harris a la seva trajectòria científica i humana. Té molt a aportar. 

Ima Sanchís
25/11/14
La Vanguardia 

dimecres, 26 de novembre del 2014

Front comú internacional contra el menjar porqueria

172 països prometen adoptar mesures per reduir l'elevada taxa d'obesitat infantil
Participants en un programa per a menors obesos a Shapedown (EUA). John Moore
Reduir en un 30% el consum de sal, disminuir dràsticament el de greixos i sucres i, al mateix temps, fomentar els aliments frescos i locals. Amb mesures com aquestes com a base, l'agència de l'ONU per a l'alimentació i l'agricultura (FAO) i l'Organització Mundial de la Salut (OMS) van instar ahir els governs a comprometre's i aprovar noves «lleis, normes i regulacions» que obliguin les indústries a oferir millors productes i menys menjar porqueria. «És fonamental com es preparen els aliments que es consumeixen a les cases, a les cafeteries i als restaurants», va afirmar la directora general de l'OMS, Margaret Chan, que va subratllar que alimentar-se malament significa també emmalaltir amb més facilitat. «Els governs s'hi han de comprometre. Ells són els primers», va recalcar el responsable de la FAO, José Graziano da Silva.

L'OMS i la FAO van intervenir d'aquesta manera després que els 172 països que estan participant en la Segona Conferència Internacional sobre Nutrició firmessin la Declaració de Roma i un Marc d'Acció contra la Desnutrició. «S'ha de passar de la teoria a la pràctica», van subratllar les dues organitzacions, després de recordar que els països firmants han negociat durant un any i que ara han d'aconseguir resultats concrets per al 2025.

La raó és que l'obesitat suposa un perjudici gairebé tan greu com el de la falta d'aliments, en particular per a les franges de la població més desafavorides i exposades a la malnutrició. Segons l'OMS, és inadmissible que, 22 anys després de l'anterior Conferència Internacional sobre Nutrició, hagi disminuït el nombre de famolencs a 805 milions, però hagi augmentat de forma preocupant el d'obesos. «Dels 31 milions de nens obesos al món que hi havia als anys 90, s'ha passat als 45 milions», va explicar la directora de l'OMS. El sobrepès és l'origen de «càncer, diabetis i altres malalties», va recordar.

I, de moment, el futur és de color negre. D'acord amb estudis recents, el nombre d'obesos al món ja supera l'estratosfèrica xifra de 500 milions de persones el 2015. Per això, cal insistir en l'educació de les persones i treballar amb les indústries perquè siguin més transparents en l'etiquetatge dels productes.

«El problema de l'etiquetatge és molt important. Amb la globalització, mengem aliments elaborats en altres llocs del món amb etiquetes que no entenem», va explicar Da Silva. «Els governs han de ser els responsables d'assegurar els drets dels consumidors perquè aquests rebin la informació adequada sobre el que estan menjant, no només els adults, sinó sobretot els nens», va afegir.

Contundència Xilena
És per això que la FAO ha organitzat també trobades paral·leles amb representants de la societat civil i empreses privades. «L'objectiu és elaborar una estratègia comuna que permeti als estats negociar amb les empreses i arribar a una solució consensuada», va explicar a aquest diari una font de l'organització. «No serà fàcil però el primer pas l'hem fet i hem aconseguit que els Governs ratifiquessin el document», va afegir.

Ja hi ha qui anuncia mesures contundents. Com el president de la comissió de Salut del Senat xilè, Guido Girardi, que ahir va assegurar que el seu Govern demandarà grans empreses de «menjar porqueria». Unes companyies que, va argumentar, «abusen de la credulitat dels nens», raó per la qual el seu país ja ha aprovat una normativa d'etiquetatge que exigeix que s'apliqui una marca negra en productes alimentaris que tenen un excés de sal, sucre o greixos.

Irene Savio
20/11/14
El Periódico.cat