L'Ebola es pot aturar. Això és el més cruel.

Actuacions en més de vint països 

David Noguera és metge de formació i treballa amb Metges sense Fronteres des de fa quinze anys. El portaveu de metges sense fronteres, ha participat en programes d'emergència en més de vint països. En els darrers anys, s'ha allunyat una mica de la primera línia de foc i es concentra en tasques organitzatives. “Ara tinc dos fills petits i ja no puc anar amunt i avall”, puntualitza. “Per cert –afegeix–, acabo de tornar de Libèria, i estic vivint a casa amb els meus nens. I no passa res”, afirma.

Ha vist de primera mà què està passant a Libèria, un dels focus del brot d'Ebola. Dues setmanes després de tornar de la capital, Noguera té molt a dir.

Fa poc que ha tornat de Monròvia. Ve amb la sensació que alguna cosa ha millorat?

La situació continua fora de control després de vuit mesos d'epidèmia. A Monròvia hem vist una certa baixada del nombre de casos, però a Freetown, la capital de Sierra Leone, la dinàmica que s'està produint és justament la contrària. Vinc content per la feina que estem fent allà, però també molt frustrat i amb un punt de patiment i mala llet perquè veig que la resposta internacional continua sent inadequada.

Per falta de personal sobre el terreny?

Sí. Nosaltres hi tenim 3.300 treballadors, però l'Organització Mundial de la Salut calcula que calen 5.000 sanitaris. Això no es pot fer només amb diners. Els governs tenen capacitat de resposta i l'han de posar sobre el terreny. Els EUA i Cuba ja han començat a fer un desplegament important, però es troben a faltar altres governs.

La Unió Europea?

La UE hi va enviar una missió fa quinze dies. El comissari Christos Stylianides va tornar molt espantat i la UE ha posat mil milions d'euros damunt la taula. El vuitè mes de l'epidèmia... Però els governs no poden externalitzar la seva responsabilitat posant un taló i donant-lo a una ONG. Això és insuficient.

Els contagis de cooperants poden ser una barrera per trobar sanitaris que hi vulguin anar?

Sincerament, no crec que el problema sigui la falta de professionals disposats a anar-hi. Però cal donar-los una sortida. Metges sense Fronteres, com a organització, està al màxim i ja no hi pot enviar més gent. És una qüestió política, que depèn dels governs. Nosaltres hem fet una petició explícita al govern espanyol perquè hi enviï una unitat militar d'emergències i creï una missió especial. De moment, no hem tingut cap resposta formal, però estic segur que els professionals no serien el problema.

A Madrid hi ha una cooperant en observació. Què diria als que critiquen les repatriacions?

Nosaltres ho tenim claríssim: la repatriació és una exigència que fem als governs. No s'ha de tenir por de repatriar si tens els equips i els mitjans preparats per atendre un pacient d'Ebola. Em sembla indiscutible que si algú se'n va a primera línia i té un accident ha de poder tornar per ser tractat en les millors condicions i envoltat de la seva gent. El risc zero no existeix, però això no compromet la nostra resposta a l'epidèmia. Seguirem a fons.

Amb Teresa Romero, a Espanya es va viure l'epidèmia de la por. Hi ha por encara a Libèria?

N'hi ha, però la gent és més conscient de què va això i ja saben què han de fer davant les sospites i també amb els casos confirmats. Els enterraments, que eren una font important de contagi, també han canviat. El que no entén la gent és per què cada cop que hi ha un desastre natural en qualsevol indret del món, tothom hi va i, en canvi, allà no hi va ningú. Al final, s'acaben adonant que la resposta grossa ha de sortir d'allà mateix. Són conscients que és el seu país i que són ells els que han de posar fi a aquesta història, però els falten mitjans.

Ara el brot ha passat a Mali, on encara hi ha pocs casos. Fins a quin punt els preocupa?

Mali té un sistema sanitari molt fràgil i estem intentant aturar el brot en les primeres setmanes. El que ens preocupa molt ara mateix és Freetown, amb 80 morts cada dia només d'Ebola. I el més cruel de tot és que l'Ebola es pot aturar. Ho vam fer al Senegal i a Nigèria. No és ciència espacial, ni parlem de fer trasplantaments. És molt bàsic: aïllar casos, controlar la temperatura, desinfectar les cases... Ho fem amb clor de piscina... L'únic que cal són recursos i gent disposada a anar-hi.

Com és el dia a dia a Monròvia?

La gent sobreviu. Porten molta motxilla a sobre. Fa no res tenien una guerra civil brutal. Viuen amb un punt de temor, però han de portar el pa a casa cada dia. Constantment rebem lliçons de vida. És un orgull treballar amb aquestes persones.

Malgrat tot, hi ha bons moments?

Un dia vam donar deu altes, que són moltes, i va ser molt emocionant. Als centres, els pacients s'ajuden i s'animen a seguir el tractament. Als més petits, els assignem un pare i una mare perquè els cuidin i els acompanyin. Els supervivents, que han superat la malaltia i són immunes també ens ajuden molt en tasques de salut pública. L'Ebola no té res de bo, però hi ha històries molt boniques enmig de la tempesta.

Marta Ciércoles

29/11/14

El Punt Avui