Clonació i bioètica

Científics dels Estats Units ha aconseguit obtenir cèblules mare a partir d'embrions butnans clonats amb finalitats terapeuti ques. La noticia, que avui obre la nostra portada i la secció de Tendencies, ha estat rebuda per la comunitat cientifica internacional com una fita sense precedents en l'ambit de la genettea -on s'està duent a terme una auténtica revolució des de la ja mítica ovella Dolly- i, cosa més important, suposa una injecció desperança en el caní per trobar una solució a algunes malalties. Malalties que avui són incurables, com la síndrome de Leigh, i que podrien deixar de ser-ho en el futur si prosperen els nous tractaments de mcdicina regenerativa que es poden desenvolupar. Els investigadors de la Universitat de Salut i Ciència de l'estat d'Oregon, autors d'aquesta important troballa, han anunciat que si els resultats dels experiments que estan fent amb micos, als quals s'han trasplantat teixits derivats d'aquestes cel.lules mare, són positives, podran passar aviat a realitzar assajos clínics amb persones. 

Pero convé que no ens precipitem. Com és lògic, i des del punt de vista de la bioètica, aquest important avenç intensificarà el debat obert sobre els límits de la investigació científica. Fins on es pot arribar? Sens dubte, la finalitat dels investigadors d'Oregon no és cap altra que curar persones. Però de vegades la ciència, per a la qual avui ja no hi ha res que sembli impossible, s'ha convertit en una arma de doble tall. Precisament per aixo, mai no és sobrer acompanyar lcs bones notícies que es produeixen en el camp de la investigació amb la imprescindible reflexió ètica.

José Antich
16/05/13
La Vanguardia 

El Papa critica "el fetitxisme dels dines" i demana unes finances ètiques

El Papa va fer ahir una reflexió molt severa sobre el funcionament de l'econornia internacional i el desequilibri en el repartiment de la riquesa. Francesc va criticar "el fetitxisme dels diners" i "la tirania invisible" que exerceixen els mercats, va instar una reforma ètica de les finances i va demanar solidaritat a tots els nivells.

Jorge Mario Bergoglio va escollir un moment una mica inusual per exposar les seves idees en una matèria de tanta actualitat. Va ser durant la cerimònia de presentació de cartes credencials de quatre ambaixadors, els de Luxemburg, Antigua i Barbuda, el Kirguizistan i Botsuana.

El Sant Pare, en el seu discurs, va constatar que la humanitat ha aconseguit grans avenços però va advertir que "la majoria d'homes i dones del nostre temps continuen vivint en una precarietat diària, amb conseqüències desastroses". Es va referir a la desesperació de moltes persones i la violència que de vegades això provoca. Segons Francesc, una de les causes d'aquesta situació "rau en la relació que tenim amb els diners, en acceptar el seu domini sobre nosaltres i les nostres societats". La conjuntura actual té l'origen, a parer seu, "en una profunda crisi antropològica. "En la negació de la primacia de l'home! -va exclamar-. Hem creat nous ídols. L'antic culte al vedell d'or ha trobat una imatge nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l'economia sense rostre ni objectiu veritablement humà".

El Papa va lamentar que la solidaritat, que és "la riquesa dels pobres", es consideri contraproduent i contraria a la racionalitat econòmica. "Aquest desequilibri es deriva de les ideologies que promouen l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera, i nega així als estats el dret de controlar, encara que aquests siguin els encarregats del bé comú", va dir el papa argentí, que va viure de primera mà les convulsions financeres al seu país.

El Sant Pare va prevenir també sobre "una nova tirania invisible, de vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i sense remei possible, les seves lleis i les seves regles". El Papa va utilitzar paraules dures contra la "corrupció tentacular i una evasió fiscal egoista que han assumit proporcions mundials".

En la crida a la solidaritat i a l'ètica, Francesc va citar sant Joan Crisóstom i va dir: "No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i llevar-los la vida. No són nostres els béns que tenim; són els seus". En un àmbit més general, aquest objectiu hauria de plasmar-se, segons el Papa, en una reforma financera "que sigui ètica i produeixi, al seu torn, una reforma econòmica saludable per a tothom". Als dirigents polítics els va exhortar "que s'enfrontin a aquest repte amb determinació. "Els diners han de servir i no governar! -va emfatitzar-. El Papa estima a tot¬hom, rics i pobres, però el Papa té l'obligació, en el nom de Crist, de recordar al ric que ha d'ajudar el pobre, respectar-lo, promoure'l.

El Papa exhorta a la solidaritat desinteressada i a un retorn de l'ètica a favor de l'home en la realitat econòmica i financera". Francesc té l'oportunitat d' aplicar els seus punts de vista al Vaticà. L'Institut per a les Obres per de Religió (IOR) -Panomenada banca vaticana, tot i que no és es-trictament un banc- està en fase de transformació. L'IOR, pels escàndols i falta de transparència, -ha fet malbé en el passat la imatge de la Santa Seu i de l'Església catòlica. En les deliberacions prèvies a Púltim conclave, molts cardenals van alludir a aquests pro-blemes i van demanar reformes. El nou president de l'IOR, l'empresari alemany Ernst von Freyberg, va anunciar dimecres passat que Pinstitut obrirà aviat un lloc a la xarxa en què publicarà, entre altres coses, l'informe anual de les activitats. Durant una trobada amb el personal, Von Freyberg va comunicar que es contractarà una nova societat internacional de certificació per verificar el ple respecte de les normes internacionals contra el blanqueig dels diners.

Eusebio Val

17/05/13

La Vanguardia

Lauren Anderson: "Fa anys compartir la casa amb un desconegut semblava una bogeria"

Foto: Pere Virgili

L'australiana Lauren Anderson, profeta del consum col·laboratiu, que consisteix a intercanviar o compartir cases, cotxes, diners, talents o temps, ha estat a Esade convidada per Creafutur. Directora de Collaborative Innovation Lab, consultora de consum col·laboratiu

¿El consum col·laboratiu és una filosofia de vida o un nou model de negoci?

Una combinació de les dues coses. Per una banda, som davant una gran transformació socioeconòmica: no volem coses, volem experiències, perquè ens fan més feliços. Pel que fa al negoci, afavoreix un ús més eficient de les coses que tenim i canvia la manera en què les companyies es relacionen amb els clients. És una relació més basada en el servei que en el producte. Té un impacte econòmic, en el medi ambient i l'ús dels recursos.

Com neix?

Fa uns anys hem anat veient que eBay, el cotxe compartit, i fins i tot l'intercanvi de roba, estan connectats. La tecnologia permet intercanviar i comerciar de maneres fins ara impensables. Està canviant la manera de pensar sobre la propietat, el transport i la mobilitat.

Dius que eBay és l'avi del consum col·laboratiu. Qui serien els pares?

Zipcar seria el pare. El seu fundador, Robin Chase, va veure com els cotxes inutilitzats es podien aprofitar. Airbnb, per buscar pisos o habitacions, és l'adolescent de la família, l'adolescent guai amb qui tothom s'identifica ara.

A les grans empreses no els fa por el canvi de model?

Les companyies de la indústria hotelera o turística ens veuen com una gran amenaça, perquè la gent està canviant la seva manera de viatjar. Les fàbriques d'automòbils i empreses de transport ho veuen com una oportunitat. BMW, Citroën i Daimler fins i tot creen les seves pròpies plataformes per compartir cotxe. No poden ignorar aquesta transformació.

No tot ho vull compartir amb altres.

No volem compartir les coses que tenen un alt valor sentimental o que utilitzem sovint. Però sí les que estan infrautilitzades. Els mòbils i la geolocalització ens ajuden a aprofitar oportunitats. Compartir cotxe és la porta d'entrada al consum col·laboratiu. Fa uns anys, la idea de compartir casa teva amb un desconegut hauria semblat una bogeria.

Alguns es faran rics amb el consum col·laboratiu?

I tant. Pots trobar-te organitzacions sense ànim de lucre com els bancs del temps, el Good Gym, un gimnàs on ajudes gent gran, i les biblioteques entre veïns, però també empreses que simplement gestionen l'inventari, en comptes de tenir actius propis o haver-los de produir. L'empresa per compartir cotxe Zipcar, per exemple, té la propietat de tots els vehicles, i el que fa és gestionar-los. Els va suposar un temps obtenir beneficis.

Potser a qui li agrada compartir no vol que algú es faci ric a costa seva.

Aquesta és una tensió lògica. Hi ha gent més interessada en la part més social que no pas en la comercial. Hi ha situacions en què no té sentit que els diners canviïn de mà, el més important és permetre transaccions.

Les empreses han de ser del tot transparents pel que fa a on van a parar els diners.

És la diferència clau entre les empreses de consum col·laboratiu i la indústria més tradicional, ja que el veritable producte és la gent. Si casa meva està a Airbnb, és molt important saber que estic percebent la quantitat correcta de diners pels meus serveis, i que Airbnb està afegint un valor a aquest servei, ja que me'l cobra.

Com gestioneu els aspectes legals i financers en el mercat global?

En una ciutat amb un sector turístic fort, els lobis hotelers tenen una gran quantitat d'interessos en conflicte, s'enfaden amb empreses de compartir pis o cotxe. Cal que les ciutats tinguin un paper proactiu. Ens hem d'assegurar que aquests nous tipus de negocis ajudin l'economia i assegurin un sistema igualitari en comptes de destruir-lo i arruïnar-lo. En comptes d'agafar un tall del pastís, intentem coure'n un de més gran que permeti que més gent se'n beneficiï.

La tecnologia permet l'anonimat i això posa en perill la confiança necessària.

Hem de crear comunitats on els individus construeixin relacions de confiança. Fa un parell d'anys a un dels amfitrions d'una comunitat d'intercanvi de pisos li van destrossar la casa, era un usuari fraudulent. No entenien que havien d'assegurar-se que la persona fos qui deia ser. La xarxa ha desenvolupat eines de verificació perquè la gent pugui provar la seva identitat. Cal garantir que qui ve és de fiar.

El consum col·laboratiu és una tendència clara, però tu ho defineixes com una revolució.

No confiem ni en les grans organitzacions ni en els bancs. La societat no pot sostenir més aquest tipus d'institucions centralitzades. I la gent cada vegada dóna menys valor a les possessions materials.

Reinventarem els bancs?

Sí. Hi ha empreses com Zopa al Regne Unit i el Lending Club als Estats Units on la gent realment es fan préstecs els uns als altres. Les companyies no utilitzen els diners com a ells els sembla, ajuden la gent a saber on invertir els seus diners. Estan obtenint interessos més alts en retorn i la gent que obté préstecs també paga uns interessos més baixos.

Et veus d'aquí deu anys promovent encara el consum col·laboratiu?

Ja no caldrà identificar-ho com alguna cosa extraordinària. Les companyies començaran a adonar-se que poden ser més eficients amb les idees d'altra gent. També els governs començaran a pensar de manera diferent sobre com ofereixen els serveis públics.

Quina és la teva plataforma de consum col·laboratiu preferida?

Les que poden solucionar els grans problemes de la gent. L'atur és un drama, i moltes companyies de consum col·laboratiu estan tirant endavant plataformes per compartir el talent, mercats de treball, llocs on fas coses variades per tenir un salari i sobreviure fins que trobes una bona oportunitat.

Què recomanes a algú que vulgui començar un nou negoci?

Buscar algun bé o actiu o talent que s'estigui desaprofitant. A més, ha de partir d'una idea que sigui la teva passió. Has d'identificar on està el malbaratament en el sistema i construir una comunitat al voltant d'una geografia molt específica. Millor no ser nacional o global des del principi, té molt futur fer coses hiperlocals, als barris.

Tots els consumidors estan preparats per compartir? Tu eres de les que els agradava fer treballs amb grup a l'escola?

Els projectes en grup mai són divertits. Però ara tenim les eines per escollir en quines àrees vols compartir.

Potser ets massa optimista quan dius que el jo morirà i que el nosaltres tindrà més força. Estem a la societat del jo, jo, jo .

El jo sol té un límit, i amb el nosaltres no hi perdem res, sinó al contrari: podem fer molt més. Som criatures socials i necessitem formar part d'una comunitat. I és evident que el camí que estàvem agafant no ens estava satisfent.

Què comparteixes?

Aquí a Barcelona m'estic en una casa particular a través d'Airbnb, i també ho he fet a San Francisco, Londres i París. No tinc cotxe des de fa set anys, utilitzo serveis per compartir-lo. I cada vegada que vull comprar alguna cosa penso: "De veritat ho necessito, o puc agafar-ho en préstec?". És un canvi de mentalitat.

Carles Capdevila

18/05/13

Ara.cat

La mastectomia no elimina el risc de patir càncer de mama però el redueix fins al 5%

L´ICO de Girona registra 150 dones amb risc elevat d´heretar aquesta malaltia, però només el 10% opta per la intervenció

La decisió de l´actriu Angelina Jolie d´anunciar que s´havia sotmès a una intervenció quirúrgica per reduir les possibilitats de patir un càncer de mama ha afegit molta feina als professionals sanitaris. Els metges de l´Institut Català d´Oncologia (ICO) de Girona celebren, entre entrevista i entrevista als mitjans, la valentia que ha tingut l´estrella de Hollywood per fer públic un tema tan delicat com aquest. Ahir el cap de la Unitat de Consell Genètic de l´ICO gironí, Joan Brunet, explicava que la doble mastectomia (l´operació a la qual es va sotmetre Jolie) és una opció correcta però poc utilitzada, ja que no és l´única que permet afrontar un hipotètic tumor mamari.

Brunet va recalcar que a l´ICO actualment hi ha unes 150 dones en la mateixa situació que Jolie. Això és, amb un risc molt elevat de patir càncer de mama a causa de la mutació del gen BRCA1 que es trasmet de forma hereditària. Tot i això, només el 10% ha decidit fer-se una mastectomia. En canvi l´opció més habitual per aquestes dones és la de fer-se fer un seguiment periòdic i controlat a través de mamografies i ressonàncies magnètiques amb l´objectiu de detectar com més aviat millor el tumor.

«Les dues tècniques tenen els seus avantatges i inconvenients, però totes són igual de vàlides. Les mastectomies extirpen directament la glàndula però no eliminen el problema, i la reconstrucció del pit no és un procés fàcil ni agradable. Ara bé, redueixen el risc de patir càncer al 5% o menys» afirma Brunet.

En aquest cas, l´opció del seguiment no elimina les altes probabilitats de patir càncer, però sí que permet tenir-lo controlat en tot moment per poder actuar amb la màxima rapidesa i aconseguir la supervivència al tumor.

Els responsables de l´ICO recorden que per aquelles dones amb precedents de càncer de mama hereditari a la família és molt important sotmetre´s a un estudi genètic per saber si hi ha risc d´aparició, i també saber-ne el grau.

«Si hi ha antecedents familiars, recomanem a les noies a partir dels 20 anys que vinguin a fer-se l´assessorament genètic». Aquest assessorament determina si la persona és portadora o no. En cas afirmatiu, els professionals exposen a la dona les opcions que té d´ara en endavant, entre les quals hi ha la mastectomia o el seguiment.

«El més important és que la pacient tingui tota la informació i se li expliquin bé totes les opcions. És un tema molt delicat que afecta també el seu entorn, i és necessari donar tota la informació possible. Després, els oferim la possibilitat d´escollir el mètode que elles considerin més adequat», remarca Brunet.

Prevenció en càncer d´ovaris

Segons el ginecòleg Rafael Fàbregas, consultor de la unitat de Salut de la Dona Dexeus, tenint en compte que en cap cas s'ha demostrat un benefici en la supervivència, és important saber individualitzar en cada cas la millor opció per a la dona.

Per a aquest ginecòleg, la mastectomia no s'ha de recomanar mai, sinó que ha de ser una opció de prevenció que el metge ha de valorar amb la pacient una vegada sospesades totes les alternatives terapèutiques i conegudes les implicacions psicològiques que comporta la cirurgia. També va recordar que el gen BRCA1 que s'associa amb un 85% de risc de càncer de mama i un 39% de càncer d'ovari i, un any més tard, el BRCA2, que es comporta un risc una mica inferior al BRCA1.Precisament, Brunet afirma en aquets casos tan important és la prevenció del càncer de mama com el d´ovaris, que hi està relacionat, però és més difícil de tractar.

F. Benejam
16/03/13
Diari de Girona

ETS FELIÇ? Professionals captius: llibertat o seguretat

Quan la publicitat comença a canviar el discurs, només pot ser per tres motius: 1. Perquè han detectat que ha canviat la nostra percepció i hàbits de vida. 2. Perquè volen que canviem alguna cosa en la nostra percepció i hàbits de vida o 3. Perquè volen que creiem que hem de canviar la nostra percepció de la vida (perquè en realitat no canviï res). I, si no, quina altra explicació pot tenir que BANKIA, el banc que hem rescatat amb els estalvis de tots, ara ens parli que “comencem pels PRINCIPIS ”! Hipocresies a part, realment tornem a valorar els valors? Potser ens recordem de l’esforç, la humilitat, l’ètica, la responsabilitat, la llibertat, etc., perquè ja no hi ha ni bombolla immobiliària, ni atur estructural, ni hipoteques subprime... Però, el nostre sistema i la nostra vida personal estan preparats per tornar als principis? Sabrem recuperar la FELICITAT que pensàvem que ens donava l’època de bonança, alimentant-nos ara “només” de valors?

De fet jo sentia a parlar més de valors entre les empreses abans de la crisi que ara: recordeu allò de la missió, visió i valors? Qui no havia fet l’exercici? Per a moltes ara la missió és clara: sobreviure! I per als professionals? També hi ha talent en estat de supervivència?

La crisi econòmica provoca molta infelicitat relacionada amb problemes professionals/laborals. Més pressió, més depressió. El que passa és que les empreses poden comprar la presència d’un treballador/a durant 8 hores, però no en poden comprar la felicitat, i per tant, la motivació, ni la responsabilitat, ni el compromís.

Justament ara necessitem organitzacions més resistents, més actives, més valentes, més positives i més compromeses, i no podem córrer el risc que hi hagi persones que han de fer possible aquest repte que estiguin en un procés com d’hivernació.

En un intent molt reduccionista de classificar els professionals de les organitzacions, podríem dir que hi ha els treballadors que fan, els que van fent, els que fan que les coses passin i els que ni fan ni deixen fer. Ara, però, hi hauríem d’afegir els que deixen fer, els que estan en aquest stand by que hi ha entre “el qui dia passa any empeny” i el “virgencita que me quede como estoy”.

Sense entrar en situacions complexes de salut o personals: ets feliç?

Amb 6 milions d’aturats, se suposa que només pel fet de tenir feina hauríem de ser feliços, però amb això no n’hi ha prou, ni per a les empreses, ni per a l’autoestima professional. Mentre hi ha talent a les cues de l’atur lluitant per trobar projectes, la mateixa incertesa del mercat de treball porta professionals que estan en empreses que van bé, però que no són feliços, a no moure’s per allò del “més val boig conegut”. Com també hi ha treballadors infeliços en empreses en crisi però que no es mouen, potser per la por de perdre la motxilla de la indemnització que l’antiguitat els dóna i esperen que algun procés legal prengui la decisió per ells. Uns i altres, són treballadors feliços? I les seves empreses ho saben? Què passarà amb aquests professionals captius si un dia realment acaba la crisi? I mentrestant, són fidels als seus valors professionals i aporten valor al seu lloc de treball?

Llibertat o seguretat. Quina de les dues coses et fa més feliç? La llibertat és decidir i és responsabilitat. La seguretat no fa patir.

Podríem dir que mentre duri la incertesa, hi ha un col·lectiu de professionals poc feliços que s’han tornat “sedentaris”, la qual cosa ens torna a la publicitat. Coca-Cola ha tret una campanya contra el sedentarisme (suposo que després de descartar fer-ne una sobre alimentació saludable i canviar el color vermell del logo pel verd, com ha fet McDonalds!).

Coca-Cola amb el seu enginy publicitari juga amb el concepte de no quedar-se assegut, de revelar-se contra el sedentarisme (el físic i l’ideològic) i ens convida a moure’ns de la cadira..., per tant: “Y si nos levantamos?”

Maria Saló

Direcció RH a Frit Ravich i membre de la Junta Directiva de Fòrum Carlemany

01/05/13

Diari de Girona

Mal de panxa, mal de cap, tristesa, angoixa, ràbia...

La malnutrició és qualificada per l'OMS com l'amenaça individual més gran per a la salut pública 

La seva pitjor diagnosi és que alimenta la pobresa

La calma expressada per participants d'un centre obert Foto: ALÍCIA SÁNCHEZ

Diuen que tenen mal de panxa, mal de cap, que no es troben bé. No és fàcil per a un infant de l'edat que sigui, ni probablement per a ningú, transmetre el defalliment físic i emocional que comporten les mancances derivades d'un estat de pobresa persistent: la gana, la tristesa, l'angoixa, l'excitació nerviosa... També el somni i l'esperança de millora de la pròpia vida i de l'entorn. Les pintures cedides per a aquest reportatge són un autèntic privilegi perquè representen dos sentiments antagònics –la de dalt, la calma; la de baix, la ràbia– traçats amb notable ímpetu pels seus joves autors, participants d'un dels catorze centres oberts existents a Girona, que en conjunt atenen 370 infants i adolescents. Qui les vulgui veure en directe les trobarà, juntament amb les altres creacions sorgides d'aquests centres, en la 58a edició del Temps de Flors que s'acaba d'estrenar, al pati significativament anomenat de les Emocions, al número 20 del carrer dels Verns (inauguració dimarts, 14 de maig a les 13.30 h i clausura diumenge 19 de maig).

Prioritzar recursos

Un recorregut atent i sensible pel munt d'experiències i sensacions contingudes en aquest espai expositiu no hauria de deixar indiferent respecte a l'esforç immens dels fills de les famílies en situació precària per evitar caure en l'abisme d'una exclusió terminal, tal com adverteix Alícia Sánchez, responsable del centre obert del sector est. Sánchez remarca la importància de prioritzar mesures i recursos davant l'episodi greu d'emergència humanitària que està patint una part no petita de la població més vulnerable.

I és que si els nens i les nenes diuen que no es troben bé, tenen tota la raó. No s'hi troben físicament ni psicològicament, per descomptat, perquè reben l'impacte d'unes condicions duríssimes; però tampoc no s'hi troba la societat que ho tolera i no actua amb prou valentia per, almenys, posar fi de forma immediata a la malnutrició, qualificada per l'OMS com l'amenaça individual més gran a la salut pública i la principal causa de mortalitat infantil. Els seus efectes són devastadors i prou difosos pels especialistes: baix creixement, reducció important de les capacitats cognitives i del rendiment intel·lectual i escassa resistència a tota mena de malalties. Per tot plegat, té la pitjor diagnosi existent: la reproducció augmentada de la injustícia i la desigualtat perquè amb el cos i la ment desnerits es van perdent la força i les possibilitats de sortir del cercle viciós de l'empobriment.

Carme Vinyoles

12/05/13

El Punt Avui 

Jornada de voluntariat: "Entre 5.000 i 10.000 persones no tenen atenció pública a Catalunya"

El 10 de maig es va dur a terme la VII Jornada de voluntariat en l’àmbit de la salut a l’Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu. L’acte va centrar el seu debat entorn l’impacte que tenen les desigualtats econòmiques del moment actual en la salut de les persones i va comptar amb les ponències de l’Arcadi Oliveres i la Lucía Artazcoz.

La Presidenta de la FCVS, Francina Alsina, va donar la benvinguda i va destacar el paper de les entitats en moments de crisi. “Les entitats podem col·laborar i ser un suport, tant en les situacions de malaltia amb molta vulnerabilitat, com en les situacions menys agudes, promovent actuacions més enfocades a la prevenció”. Per això, Alsina va realçar el paper de les persones voluntàries que són “l’actiu més gran del que disposem per desenvolupar accions socials”.

El Doctor en economia i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, va fer una reflexió sobre la situació de la crisi i les desigualtats socials, focalitzant el seu discurs en la situació d’atur i el manteniment de l’estat del benestar. En aquest sentit, va exposar la necessitat de canviar els models actuals com a sortida de la crisi, apostant per la reducció de la jornada laboral i la disminució d’algunes despeses com la militar.

La Doctora en medicina i directora de l’Institut de Serveis a la Comunitat de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, Lucía Artazcoz va centrar el seu debat entorn l’impacte que tenen les desigualtats econòmiques del moment actual en la salut de les persones. Artazcoz va destacar que amb la crisi han augmentat a Espanya els “problemes de salut mental i l’abús de l’alcohol”. Per això, les polítiques per reduir l’impacte de la crisi a la salut “han de centrar-se en els col·lectius més vulnerables”.

A la Jornada també es va realitzar una taula rodona on a través de diferents experts en medicina es va mostrar com els serveis de salut estan deixant de ser universals. Així, el gerent de l’Associació Salut i Família, Rossend Hernández, va assenyalar que “entre 5.000 i 10.000 persones no tenen atenció pública a Catalunya”.

Mitjançant un debat entre la psicòloga i directora d’ARED, Ma. Elena Alfaro, i la treballadora social i coordinadora de voluntariat de l’AECC, Victòria Torralbo, es va posar de manifest el paper del voluntariat, mostrant els límits que aquest pot arribar a tenir.

Finalment, diferents entitats van donar noves propostes de voluntariat exposant als assistents els seus projectes en la situació socioeconòmica actual. En concret, van participar les següents entitats: l’ABD, l’Associació d’Amputats Sant Jordi, Càritas, la Creu Roja, la Fundació Arrels i la Fundació Jubert Figueres.

Federació Catalana de Voluntariat Social

13/05/13

Investigadors de l’Hospital del Mar alerten sobre una nova droga d’abús molt tòxica

Un grup d’investigadors de l’IMIM (Institut de Recerca Hospital del Mar) i de l’INAD (Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar), ha participat en un treball internacional amb l’objectiu de donar una visió general a nivell químic, farmacològic i conductual d’un nou compost químic que ha aparegut recentment, segons la Xarxa Europea de Drogues Recreacionals, com una nova droga d’abús: la metoxetamina (MXE). Aquesta nova droga, similar a la ketamina, és una droga dissociativa, és a dir que distorsiona les percepcions visuals i auditives produint un sentiment d’estar separat o “dissociat” del medi ambient i d’un mateix, sense pèrdua de consciència. “Sembla que potencia una millora de l’humor i té unes fortes propietats al·lucinògenes” expliquen els investigadors.

Afegeixen els investigadors que “un dels perills d’aquests nous compostos com la MXE és que la gran majoria no estan aprovats per la consumició humana i el seu consum està possiblement associat a un nombre desconegut d’efectes secundaris i reaccions adverses no descrits”. La informació tant a nivell de dades toxicològiques o farmacològiques com d’usuaris és gairebé inexistent. Aquests nous compostos tenen formes cada vegada més sofisticades, se sintetitzen normalment en laboratoris clandestins, simplement modificant l’estructura molecular de les substàncies que ja estan controlades, amb l’objectiu de continuar sense regulació durant el màxim de temps possible i es difonen ràpidament per internet. En el cas concret de la MXE, sembla ser que la toxicitat i els seus efectes secundaris serien similars als de la ketamina, un anestèsic dissociatiu utilitzat en medicina i veterinària que, quan s’usa en dosis subanestèsiques, produeix tot una gama d’efectes que van des d’una lleu embriaguesa, estimulació o distorsió perceptiva fins al desencadenament d’experiències properes a la mort o de desdoblament corporal. A diferència però de la ketamina, la MXE té una durada més llarga d’acció i d’intensitat dels efectes.

Internet, un desafiament per la salut pública

En l’estudi, els investigadors han detectat que les botigues que venen aquesta droga per internet, la publiciten i la venen com la alternativa legal a la ketamina ja que es pot adquirir legalment sense cap llicència veterinària i a un millor preu. Això ha fet que tingui una gran popularitat entre els consumidors i que afecti a la percepció del risc associat a la consumició ja que molts consumidors equiparen legalitat amb seguretat. La combinació de l’aparició de noves drogues d’abús sintètiques i la ràpida difusió que internet fa de la informació han fet créixer la preocupació dels experts en temes com la toxicologia, la farmacologia o la salut pública. Els experts creuen necessària una millor col·laboració a nivell internacional per tal d’abordar aquest nou fenomen que consisteix en la fàcil disponibilitat de les drogues psicoactives per internet, que creix actualment d’una manera molt ràpida. Aquest treball forma part de dos projectes, el Psychonaut Web Mapping Project i el ReDNet Research Project, finançats per la Comissió Europea en el marc del Programa de Salut Pública.

Ara.cat 

Passen gana

Un de cada quatre nens de Catalunya no té cobertes les necessitats bàsiques

Una escassa i deficient alimentació comporta importants problemes per al seu desenvolupament físic i emocional

A la sala de professors hi ha un plat amb menjar per a qui no en porta.

Avui, es mostren molt excitats, no hi ha manera que s'estiguin quiets, salten a la primera; demà, segurament baixaran de to, vindran més calmats, apàtics, pansits. En qualsevol moment poden tombar el cap i aclucar els ulls vençuts per la flaquesa o per la relaxació espontània que els provoca aquest espai confortable de l'aula on s'està més bé que mai. Hi ha una nena que a les nou del matí somica de gana i una senyoreta que se salta normes i rutines i li avança l'esmorzar, si és que en porta; si no en porta, ella té sempre a mà unes quantes galetes i una abraçada per matar el plor i refer forces. Els adolescents ja no obren motxilles per arrabassar entrepans, perquè saben que, a l'hora del pati, a la sala de professors, els espera un plat amb menjar preparat per la cap d'estudis i la integradora social.

Són alguns dels episodis que relaten amb una emoció desbordant que confirma el seu coratge i compromís cinc mestres de primària i de secundària que treballen en tres centres docents de Catalunya, dos d'ells en una zona de resistent precarietat socioeconòmica i l'altre en una població que va perdent a passos de gegant el seu anterior estatus de classe mitjana.

Tots cinc –totes cinc, de fet– coincideixen a destacar que, ara mateix, el principal repte que es planteja en moltes escoles és, ras i curt, aconseguir que tots els seus alumnes rebin una alimentació suficient i de qualitat com a condició indispensable per reeixir en el corresponent procés d'aprenentatge. En cas contrari, si aquest dret bàsic no queda cobert, se'n ressenten de forma alarmant la capacitat d'atenció i concentració, la retentiva i la memòria, l'interès i la bona disposició per adquirir coneixements i, per descomptat, també els ànims, l'autoestima i la confiança en les pròpies possibilitats. Elles, en el seu dia a dia mai indiferent ni immunitzat –“si féssim pell morta, ja no seríem mestres”– són testimoni i posen cara, nom i solidaritat a una realitat lacerant que diferents investigacions no han deixat de recollir en els darrers temps: l'increment substancial dels índexs de pobresa infantil com a conseqüència de l'impacte devastador de la crisi damunt les famílies més vulnerables. Els principals senyals d'alerta procedeixen d'organismes com ara Unicef i entitats del tercer sector, com ara Càritas, Creu Roja i la Fedaia (Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i l'Adolescència), plataforma formada per 89 associacions que atenen més de 100.000 infants i 35.000 famílies en situació de risc social o desemparament. En concret, l'informe Pobresa infantil a Catalunya, de la Fedaia, revela que al nostre país un de cada quatre infants viu per sota del llindar de la pobresa i sofreix greus deficiències quant a alimentació, vestimenta i salut.

Demà serà tard

El context que emmarca l'estudi no contradiu el que també descriuen els docents consultats: manca de feina (902.300 aturats), subsistència de 426 euros (i 400.000 persones sense cap percepció), continus talls del subministrament de llum i de gas, foscor, fred, gana, nervis i angoixa a les cases i amenaces de desnonament. Un escenari físic i emocional d'extraordinària crueltat per als infants i els joves. Ho ressalten Conxi Martínez, vicepresidenta de la Fedaia, i Alícia Sánchez, directora dels serveis d'intervenció comunitària del sector est de Girona: cal revertir amb urgència una situació que comporta graus de patiment intolerables. “Amb la infància no s'hi juga”, diuen, a la vegada que reclamen a les forces polítiques i a les institucions la màxima prioritat en les actuacions perquè “per al futur del nens, demà serà tard”. Mentre, una mestre tremola davant la visió d'un alumne agafant de la paperera una mandarina passada; una altra no sap com ajudar una noia brillant nascuda a Catalunya que ja no podrà començar l'ESO perquè la mare, desesperada, se'n torna al país d'origen, i totes plegades reflexionen sobre si realment no hi ha recursos o un mínim d'humanitat per a impedir aquests drames col·laterals i garantir aliment per a tots els infants 365 dies a l'any.

L'entrepà màgic

“Senyoreta, senyoreta, avui la meva mare m'ha preparat un entrepà màgic, diu que no es veu però que està molt bo...” La nena de P5 més contenta que un gínjol separa les dues meitats de la barreta i ensenya el que no hi ha mentre la seva mestra li segueix el joc amb un Oh meravellat i es gira abans que l'emoció no acabi per espatllar el conjur. Pensa en l'insuportable dolor d'una mare que no pot alimentar els fills i en l'enginy amorós de la seva estratègia protectora per a impedir, al menys el decandiment emocional. Un altre alumne porta un sandvitx lleugerament untat amb unes gotes d'oli però tan planxat i ben posat que simula una de les més delicades menges. En aquesta escola del Gironès, on es concentren uns 400 alumnes d'extracció social molt precària, tan sols 5 d'ells es queden al menjador perquè la resta no pot sufragar la diferència del preu del dinar subvencionat parcialment. La senyoreta es pregunta perquè no se'ls permet ajuntar els diners de la beca i asseure's a taula ni que sigui 1 o 2 dies a la setmana. Més val això que res. I es pregunta també de què se'n fa d'aquests recursos que no s'aprofiten.

Carme Vinyoles
12/05/13
El Punt Avui

Au va, pares, això no és just!

Es parla de la difícil adolescència, però l'interval d'abans d'arribar-hi tampoc està exempt de reptes

Foto: Cristina Calderer

Llei de vida. En un moment o altre, i sense gairebé adonar-nos-en, els fills passen de la més tendra infància a la més convulsa adolescència. Entremig, però, encara toca superar una època de trànsit que, generalment, ve marcada per la incomprensió preadolescent i el desconcert dels progenitors.

La majoria de pares i mares gaudeixen de veure els fills créixer sans i feliços, sense perdre de vista que tard o d'hora arribarà un dels moments de més incertesa: l'adolescència. "Abans, però, caldrà que s'enfrontin a una etapa plena de contrastos, en què els infants volen créixer i experimentar per ells mateixos mentre encara han de bregar amb el seu jo més infantil", avança la psicomotricista educativa i terapèutica Meritxell Giralt.

Així, el futur adolescent passa de l'alegria a l'ansietat en un tres i no res, de jugar plàcidament amb els seus iguals a avorrir-se de tot, d'exercir de petita paparra amb els papes a no voler saber-ne res, a manifestar en més d'una ocasió que ningú el comprèn i a no trobar consol en els seus pares, fins aquell moment salvadors de les seves particulars angoixes. Giralt explica: "És totalment normal que, amb aquest panorama, els pares i mares se sentin perduts i vegin trontollar els valors i esquemes establerts fins aleshores; els nostres cadells ja no creuen a ulls clucs en la nostra paraula i tot ens ho rebaten".

Tot i que nombrosos experts situen aquesta època d'impàs entre els 10 i els 13 anys, el cert és que els nens i nenes enceten aquesta etapa cada cop més aviat. "La infància s'acaba cap als 10 anys, però cada cop se'ns plantegen abans els problemes lligats amb la preadolescència. Per què? Perquè vivim en una societat en què els sistemes familiars i escolars obliguen l'infant a madurar abans d'hora: madurativament no se senten preparats, però les grans expectatives dipositades pels pares i un sistema educatiu tan reglat els fan anar molt més de pressa, tot i que ells no ho farien així de manera natural", apunta el doctor Jordi Sasot, psiquiatra infantil i juvenil.

Aquest fet també el constata la Dulce Pelegrín, mare de la Naiara, de 9 anys: "Ens demana un mòbil, o maquillar-se, i li fem veure que no és prou gran per a tot això. Es fixa sistemàticament en les seves amigues, es compara amb elles, i si tu no els ho concedeixes, et converteixes en la dolenta de la pel·lícula. Volen créixer massa de pressa i, sincerament, mirant enrere, jo no em reconec en la meva filla".

Nous models

Fins als 7 o 8 anys els infants assumeixen de manera natural tots els valors, normes, esquemes, rutines i models fixats pels seus pares -fins ara intocables- i, malgrat que de vegades es rebel·len, els progenitors continuen tenint la situació sota control. Però... què passa quan el nen descobreix que existeix una realitat més enllà del seu nucli familiar?

"Etapa operativa"

En aquesta primera etapa de l'adolescència, que diversos autors, com la pedagoga germana Rebeca Wild, anomenen etapa operativa , és quan el nen comença a trencar la membrana que fins ara l'uneix tan clarament amb els seus progenitors i comença a descobrir el món per ell mateix, però sense perdre de vista el nucli familiar, que li aporta seguretat i estabilitat. Mentrestant, va provant, connecta els seus propis coneixements amb les seves noves vivències, connecta emocions... Wild ho sintetitza així: "L'infant agafa distància amb tot el que ha anat incorporant automàticament com a inqüestionable, i així pot reflexionar sobre les seves vivències i començar a crear els seus propis criteris".

Fins que arriba la preadolescència, tots ens hem acomodat a unes dinàmiques, tant els fills com els pares. I, de sobte, tot salta pels aires. "De tant observar l'entorn el nen necessita recol·locar tot el que té a dins, ha de fer encaixar les peces i situar-se ell mateix en aquesta nova realitat. Tot això necessita estones de recolliment; comencem a veure com deixen de comunicar-se amb nosaltres, com comencen a guardar-se les coses, a buscar estones de soledat, marquen distàncies amb els adults i prefereixen les relacions entre iguals que han establert per ells mateixos", remarca Giralt.

Pols continu

Entre les actituds més freqüents i del tot normals -un aspecte clau- trobem la queixa sistemàtica, que no se senten realitzats ni contents per res, que s'avorreixen i estan gelosos fins a l'extrem quan abans eren molt més tolerants, que qüestionen contínuament tot el que se'ls diu... "Es queixa per tot, no li agrada ni el diverteix res, tot ho sap i tu no tens idea de res; en funció del context canvia d'estat d'ànim en un tres i no res, passa de l'alegria a un pessimisme inaudit... Ara només vol manar, en absolut complir les tasques encomanades". Així explica el Rafael Alcaide, pare del Iago, de 9 anys, l'etapa que travessa el nano des d'en fa gairebé dos. "A més, és curiós perquè d'altra banda no deixa de ser el nano alegre, afectuós, tolerant que continua reclamant-te i buscant la figura paterna cada dos per tres. És per parar boig!"

Amb els germans, sobretot si són més petits i els senten a anys llum, la cosa no millora. "Em retreu contínuament que sóc més afectuós amb el seu germà o que no el tinc a ell en compte a l'hora de triar la pel·lícula que veurem tots junts al sofà aquella tarda", explica el Rafael. La Dulce Pelegrín ho ratifica: "Com se m'acudi donar-los de postres maduixes, que és la fruita preferida de la petita, ja hem begut oli! I durant l'aniversari de la petita ja la tinc de morros tot el dia!"

En aquesta muntanya russa de sentiments i emocions, que són les que ens fan sentir frustrats, qüestionats o menyspreats com a pares, cadascú porta la preadolescència dels fills com pot. Sobre aquest tema, Alcaide comenta: "Intento demostrar tota la naturalitat possible, però de vegades el meu fill aconsegueix treure'm de polleguera. No escolta res!" La Dulce apunta que el seu marit i ella intenten "donar-li el seu espai i no caure en el parany, però de vegades no es pot evitar i hi acabes topant".

Reclamen atenció

Totes aquestes discussions i conflictes tenen un denominador comú, que és el conflicte intern que l'infant viu en primera persona entre el seu jo intern i el seu jo explorador. "Comencen a construir les seves pròpies relacions, arriben els primers amors, alhora que experimenten canvis físics i hormonals que no entenen. Se senten incompresos, tenen aversió per tot, es queixen per tot, demanen atenció quan menys ho esperem... I tot entra dins d'una normalitat perquè estan passant un conflicte intern i tampoc saben com gestionar-ho", observa Giralt.

Una manera de demostrar la seva contrarietat o inseguretat amb el que experimenten és la queixa sistemàtica i repetir constantment que se senten incompresos pel seu entorn. Es tracta d'una manera més de cridar l'atenció i mantenir aquest pols constant amb els seus progenitors. "És increïble veure com la teva filla de nou anys et retreu que ets dolenta, que només t'agrada manar i que no li deixes fer res. 

Que no sap per què l'has portat al món per haver de viure així! Molts cops juguen amb el xantatge emocional com a moneda de canvi i he de sentir, després d'una discussió, que estima més el seu pare que a mi", reconeix resignada la Dulce. "Ells saben que amb les queixes i les discussions criden la nostra atenció i busquen manipular-nos, però hem de ser més forts i contenir-nos emocionalment, no entrar en aquest joc. Cal analitzar què necessiten realment, no posar-se nerviós i continuar mantenint el control", conclou el doctor Sasot.

Esther Escolán

11/05/13

Ara.cat