Au va, pares, això no és just!

Es parla de la difícil adolescència, però l'interval d'abans d'arribar-hi tampoc està exempt de reptes

Foto: Cristina Calderer

Llei de vida. En un moment o altre, i sense gairebé adonar-nos-en, els fills passen de la més tendra infància a la més convulsa adolescència. Entremig, però, encara toca superar una època de trànsit que, generalment, ve marcada per la incomprensió preadolescent i el desconcert dels progenitors.

La majoria de pares i mares gaudeixen de veure els fills créixer sans i feliços, sense perdre de vista que tard o d'hora arribarà un dels moments de més incertesa: l'adolescència. "Abans, però, caldrà que s'enfrontin a una etapa plena de contrastos, en què els infants volen créixer i experimentar per ells mateixos mentre encara han de bregar amb el seu jo més infantil", avança la psicomotricista educativa i terapèutica Meritxell Giralt.

Així, el futur adolescent passa de l'alegria a l'ansietat en un tres i no res, de jugar plàcidament amb els seus iguals a avorrir-se de tot, d'exercir de petita paparra amb els papes a no voler saber-ne res, a manifestar en més d'una ocasió que ningú el comprèn i a no trobar consol en els seus pares, fins aquell moment salvadors de les seves particulars angoixes. Giralt explica: "És totalment normal que, amb aquest panorama, els pares i mares se sentin perduts i vegin trontollar els valors i esquemes establerts fins aleshores; els nostres cadells ja no creuen a ulls clucs en la nostra paraula i tot ens ho rebaten".

Tot i que nombrosos experts situen aquesta època d'impàs entre els 10 i els 13 anys, el cert és que els nens i nenes enceten aquesta etapa cada cop més aviat. "La infància s'acaba cap als 10 anys, però cada cop se'ns plantegen abans els problemes lligats amb la preadolescència. Per què? Perquè vivim en una societat en què els sistemes familiars i escolars obliguen l'infant a madurar abans d'hora: madurativament no se senten preparats, però les grans expectatives dipositades pels pares i un sistema educatiu tan reglat els fan anar molt més de pressa, tot i que ells no ho farien així de manera natural", apunta el doctor Jordi Sasot, psiquiatra infantil i juvenil.

Aquest fet també el constata la Dulce Pelegrín, mare de la Naiara, de 9 anys: "Ens demana un mòbil, o maquillar-se, i li fem veure que no és prou gran per a tot això. Es fixa sistemàticament en les seves amigues, es compara amb elles, i si tu no els ho concedeixes, et converteixes en la dolenta de la pel·lícula. Volen créixer massa de pressa i, sincerament, mirant enrere, jo no em reconec en la meva filla".

Nous models

Fins als 7 o 8 anys els infants assumeixen de manera natural tots els valors, normes, esquemes, rutines i models fixats pels seus pares -fins ara intocables- i, malgrat que de vegades es rebel·len, els progenitors continuen tenint la situació sota control. Però... què passa quan el nen descobreix que existeix una realitat més enllà del seu nucli familiar?

"Etapa operativa"

En aquesta primera etapa de l'adolescència, que diversos autors, com la pedagoga germana Rebeca Wild, anomenen etapa operativa , és quan el nen comença a trencar la membrana que fins ara l'uneix tan clarament amb els seus progenitors i comença a descobrir el món per ell mateix, però sense perdre de vista el nucli familiar, que li aporta seguretat i estabilitat. Mentrestant, va provant, connecta els seus propis coneixements amb les seves noves vivències, connecta emocions... Wild ho sintetitza així: "L'infant agafa distància amb tot el que ha anat incorporant automàticament com a inqüestionable, i així pot reflexionar sobre les seves vivències i començar a crear els seus propis criteris".

Fins que arriba la preadolescència, tots ens hem acomodat a unes dinàmiques, tant els fills com els pares. I, de sobte, tot salta pels aires. "De tant observar l'entorn el nen necessita recol·locar tot el que té a dins, ha de fer encaixar les peces i situar-se ell mateix en aquesta nova realitat. Tot això necessita estones de recolliment; comencem a veure com deixen de comunicar-se amb nosaltres, com comencen a guardar-se les coses, a buscar estones de soledat, marquen distàncies amb els adults i prefereixen les relacions entre iguals que han establert per ells mateixos", remarca Giralt.

Pols continu

Entre les actituds més freqüents i del tot normals -un aspecte clau- trobem la queixa sistemàtica, que no se senten realitzats ni contents per res, que s'avorreixen i estan gelosos fins a l'extrem quan abans eren molt més tolerants, que qüestionen contínuament tot el que se'ls diu... "Es queixa per tot, no li agrada ni el diverteix res, tot ho sap i tu no tens idea de res; en funció del context canvia d'estat d'ànim en un tres i no res, passa de l'alegria a un pessimisme inaudit... Ara només vol manar, en absolut complir les tasques encomanades". Així explica el Rafael Alcaide, pare del Iago, de 9 anys, l'etapa que travessa el nano des d'en fa gairebé dos. "A més, és curiós perquè d'altra banda no deixa de ser el nano alegre, afectuós, tolerant que continua reclamant-te i buscant la figura paterna cada dos per tres. És per parar boig!"

Amb els germans, sobretot si són més petits i els senten a anys llum, la cosa no millora. "Em retreu contínuament que sóc més afectuós amb el seu germà o que no el tinc a ell en compte a l'hora de triar la pel·lícula que veurem tots junts al sofà aquella tarda", explica el Rafael. La Dulce Pelegrín ho ratifica: "Com se m'acudi donar-los de postres maduixes, que és la fruita preferida de la petita, ja hem begut oli! I durant l'aniversari de la petita ja la tinc de morros tot el dia!"

En aquesta muntanya russa de sentiments i emocions, que són les que ens fan sentir frustrats, qüestionats o menyspreats com a pares, cadascú porta la preadolescència dels fills com pot. Sobre aquest tema, Alcaide comenta: "Intento demostrar tota la naturalitat possible, però de vegades el meu fill aconsegueix treure'm de polleguera. No escolta res!" La Dulce apunta que el seu marit i ella intenten "donar-li el seu espai i no caure en el parany, però de vegades no es pot evitar i hi acabes topant".

Reclamen atenció

Totes aquestes discussions i conflictes tenen un denominador comú, que és el conflicte intern que l'infant viu en primera persona entre el seu jo intern i el seu jo explorador. "Comencen a construir les seves pròpies relacions, arriben els primers amors, alhora que experimenten canvis físics i hormonals que no entenen. Se senten incompresos, tenen aversió per tot, es queixen per tot, demanen atenció quan menys ho esperem... I tot entra dins d'una normalitat perquè estan passant un conflicte intern i tampoc saben com gestionar-ho", observa Giralt.

Una manera de demostrar la seva contrarietat o inseguretat amb el que experimenten és la queixa sistemàtica i repetir constantment que se senten incompresos pel seu entorn. Es tracta d'una manera més de cridar l'atenció i mantenir aquest pols constant amb els seus progenitors. "És increïble veure com la teva filla de nou anys et retreu que ets dolenta, que només t'agrada manar i que no li deixes fer res. 

Que no sap per què l'has portat al món per haver de viure així! Molts cops juguen amb el xantatge emocional com a moneda de canvi i he de sentir, després d'una discussió, que estima més el seu pare que a mi", reconeix resignada la Dulce. "Ells saben que amb les queixes i les discussions criden la nostra atenció i busquen manipular-nos, però hem de ser més forts i contenir-nos emocionalment, no entrar en aquest joc. Cal analitzar què necessiten realment, no posar-se nerviós i continuar mantenint el control", conclou el doctor Sasot.

Esther Escolán

11/05/13

Ara.cat