ETS FELIÇ? Professionals captius: llibertat o seguretat

Quan la publicitat comença a canviar el discurs, només pot ser per tres motius: 1. Perquè han detectat que ha canviat la nostra percepció i hàbits de vida. 2. Perquè volen que canviem alguna cosa en la nostra percepció i hàbits de vida o 3. Perquè volen que creiem que hem de canviar la nostra percepció de la vida (perquè en realitat no canviï res). I, si no, quina altra explicació pot tenir que BANKIA, el banc que hem rescatat amb els estalvis de tots, ara ens parli que “comencem pels PRINCIPIS ”! Hipocresies a part, realment tornem a valorar els valors? Potser ens recordem de l’esforç, la humilitat, l’ètica, la responsabilitat, la llibertat, etc., perquè ja no hi ha ni bombolla immobiliària, ni atur estructural, ni hipoteques subprime... Però, el nostre sistema i la nostra vida personal estan preparats per tornar als principis? Sabrem recuperar la FELICITAT que pensàvem que ens donava l’època de bonança, alimentant-nos ara “només” de valors?

De fet jo sentia a parlar més de valors entre les empreses abans de la crisi que ara: recordeu allò de la missió, visió i valors? Qui no havia fet l’exercici? Per a moltes ara la missió és clara: sobreviure! I per als professionals? També hi ha talent en estat de supervivència?

La crisi econòmica provoca molta infelicitat relacionada amb problemes professionals/laborals. Més pressió, més depressió. El que passa és que les empreses poden comprar la presència d’un treballador/a durant 8 hores, però no en poden comprar la felicitat, i per tant, la motivació, ni la responsabilitat, ni el compromís.

Justament ara necessitem organitzacions més resistents, més actives, més valentes, més positives i més compromeses, i no podem córrer el risc que hi hagi persones que han de fer possible aquest repte que estiguin en un procés com d’hivernació.

En un intent molt reduccionista de classificar els professionals de les organitzacions, podríem dir que hi ha els treballadors que fan, els que van fent, els que fan que les coses passin i els que ni fan ni deixen fer. Ara, però, hi hauríem d’afegir els que deixen fer, els que estan en aquest stand by que hi ha entre “el qui dia passa any empeny” i el “virgencita que me quede como estoy”.

Sense entrar en situacions complexes de salut o personals: ets feliç?

Amb 6 milions d’aturats, se suposa que només pel fet de tenir feina hauríem de ser feliços, però amb això no n’hi ha prou, ni per a les empreses, ni per a l’autoestima professional. Mentre hi ha talent a les cues de l’atur lluitant per trobar projectes, la mateixa incertesa del mercat de treball porta professionals que estan en empreses que van bé, però que no són feliços, a no moure’s per allò del “més val boig conegut”. Com també hi ha treballadors infeliços en empreses en crisi però que no es mouen, potser per la por de perdre la motxilla de la indemnització que l’antiguitat els dóna i esperen que algun procés legal prengui la decisió per ells. Uns i altres, són treballadors feliços? I les seves empreses ho saben? Què passarà amb aquests professionals captius si un dia realment acaba la crisi? I mentrestant, són fidels als seus valors professionals i aporten valor al seu lloc de treball?

Llibertat o seguretat. Quina de les dues coses et fa més feliç? La llibertat és decidir i és responsabilitat. La seguretat no fa patir.

Podríem dir que mentre duri la incertesa, hi ha un col·lectiu de professionals poc feliços que s’han tornat “sedentaris”, la qual cosa ens torna a la publicitat. Coca-Cola ha tret una campanya contra el sedentarisme (suposo que després de descartar fer-ne una sobre alimentació saludable i canviar el color vermell del logo pel verd, com ha fet McDonalds!).

Coca-Cola amb el seu enginy publicitari juga amb el concepte de no quedar-se assegut, de revelar-se contra el sedentarisme (el físic i l’ideològic) i ens convida a moure’ns de la cadira..., per tant: “Y si nos levantamos?”

Maria Saló

Direcció RH a Frit Ravich i membre de la Junta Directiva de Fòrum Carlemany

01/05/13

Diari de Girona