Passen gana

Un de cada quatre nens de Catalunya no té cobertes les necessitats bàsiques

Una escassa i deficient alimentació comporta importants problemes per al seu desenvolupament físic i emocional

A la sala de professors hi ha un plat amb menjar per a qui no en porta.

Avui, es mostren molt excitats, no hi ha manera que s'estiguin quiets, salten a la primera; demà, segurament baixaran de to, vindran més calmats, apàtics, pansits. En qualsevol moment poden tombar el cap i aclucar els ulls vençuts per la flaquesa o per la relaxació espontània que els provoca aquest espai confortable de l'aula on s'està més bé que mai. Hi ha una nena que a les nou del matí somica de gana i una senyoreta que se salta normes i rutines i li avança l'esmorzar, si és que en porta; si no en porta, ella té sempre a mà unes quantes galetes i una abraçada per matar el plor i refer forces. Els adolescents ja no obren motxilles per arrabassar entrepans, perquè saben que, a l'hora del pati, a la sala de professors, els espera un plat amb menjar preparat per la cap d'estudis i la integradora social.

Són alguns dels episodis que relaten amb una emoció desbordant que confirma el seu coratge i compromís cinc mestres de primària i de secundària que treballen en tres centres docents de Catalunya, dos d'ells en una zona de resistent precarietat socioeconòmica i l'altre en una població que va perdent a passos de gegant el seu anterior estatus de classe mitjana.

Tots cinc –totes cinc, de fet– coincideixen a destacar que, ara mateix, el principal repte que es planteja en moltes escoles és, ras i curt, aconseguir que tots els seus alumnes rebin una alimentació suficient i de qualitat com a condició indispensable per reeixir en el corresponent procés d'aprenentatge. En cas contrari, si aquest dret bàsic no queda cobert, se'n ressenten de forma alarmant la capacitat d'atenció i concentració, la retentiva i la memòria, l'interès i la bona disposició per adquirir coneixements i, per descomptat, també els ànims, l'autoestima i la confiança en les pròpies possibilitats. Elles, en el seu dia a dia mai indiferent ni immunitzat –“si féssim pell morta, ja no seríem mestres”– són testimoni i posen cara, nom i solidaritat a una realitat lacerant que diferents investigacions no han deixat de recollir en els darrers temps: l'increment substancial dels índexs de pobresa infantil com a conseqüència de l'impacte devastador de la crisi damunt les famílies més vulnerables. Els principals senyals d'alerta procedeixen d'organismes com ara Unicef i entitats del tercer sector, com ara Càritas, Creu Roja i la Fedaia (Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i l'Adolescència), plataforma formada per 89 associacions que atenen més de 100.000 infants i 35.000 famílies en situació de risc social o desemparament. En concret, l'informe Pobresa infantil a Catalunya, de la Fedaia, revela que al nostre país un de cada quatre infants viu per sota del llindar de la pobresa i sofreix greus deficiències quant a alimentació, vestimenta i salut.

Demà serà tard

El context que emmarca l'estudi no contradiu el que també descriuen els docents consultats: manca de feina (902.300 aturats), subsistència de 426 euros (i 400.000 persones sense cap percepció), continus talls del subministrament de llum i de gas, foscor, fred, gana, nervis i angoixa a les cases i amenaces de desnonament. Un escenari físic i emocional d'extraordinària crueltat per als infants i els joves. Ho ressalten Conxi Martínez, vicepresidenta de la Fedaia, i Alícia Sánchez, directora dels serveis d'intervenció comunitària del sector est de Girona: cal revertir amb urgència una situació que comporta graus de patiment intolerables. “Amb la infància no s'hi juga”, diuen, a la vegada que reclamen a les forces polítiques i a les institucions la màxima prioritat en les actuacions perquè “per al futur del nens, demà serà tard”. Mentre, una mestre tremola davant la visió d'un alumne agafant de la paperera una mandarina passada; una altra no sap com ajudar una noia brillant nascuda a Catalunya que ja no podrà començar l'ESO perquè la mare, desesperada, se'n torna al país d'origen, i totes plegades reflexionen sobre si realment no hi ha recursos o un mínim d'humanitat per a impedir aquests drames col·laterals i garantir aliment per a tots els infants 365 dies a l'any.

L'entrepà màgic

“Senyoreta, senyoreta, avui la meva mare m'ha preparat un entrepà màgic, diu que no es veu però que està molt bo...” La nena de P5 més contenta que un gínjol separa les dues meitats de la barreta i ensenya el que no hi ha mentre la seva mestra li segueix el joc amb un Oh meravellat i es gira abans que l'emoció no acabi per espatllar el conjur. Pensa en l'insuportable dolor d'una mare que no pot alimentar els fills i en l'enginy amorós de la seva estratègia protectora per a impedir, al menys el decandiment emocional. Un altre alumne porta un sandvitx lleugerament untat amb unes gotes d'oli però tan planxat i ben posat que simula una de les més delicades menges. En aquesta escola del Gironès, on es concentren uns 400 alumnes d'extracció social molt precària, tan sols 5 d'ells es queden al menjador perquè la resta no pot sufragar la diferència del preu del dinar subvencionat parcialment. La senyoreta es pregunta perquè no se'ls permet ajuntar els diners de la beca i asseure's a taula ni que sigui 1 o 2 dies a la setmana. Més val això que res. I es pregunta també de què se'n fa d'aquests recursos que no s'aprofiten.

Carme Vinyoles
12/05/13
El Punt Avui