Pere Casaldàliga abandona per amenaces de mort casa seva, a São Félix do Araguaia

Pere Casaldàliga, en una imatge de l'any 2007

El bisbe Pere Casaldàliga, de 84 anys, s'ha vist obligat a marxar de casa, a São Félix do Araguaia, i anar-se'n a més de 1.000 quilòmetres de distància per indicació de la Policia Federal del Brasil. La fugida ha estat a causa de la intensificació els últims dies de les amenaces de mort que rep per la seva tasca durant més de 40 anys en defensa dels drets dels indis Xavantes. La productora Minoria Absoluta, que treballa en una minisèrie sobre el religiós, ha estat un dels denunciants. El fet que el Govern del Brasil hagi decidit prendre les terres als 'fazendeiros' per retornar-les als indígenes, legítims propietaris, ha agreujat el conflicte.

Pere Casaldàliga, en una imatge de l'any 2007. Minoria Absoluta ha assenyalat que l'equip de rodatge va haver de modificar el seu pla de treball. En concret, i per recomanació del Govern brasiler, l'equip va haver de travessar el bosc i fer una ruta de 48 hores de durada per evitar la zona de conflicte. Casaldàliga s'ha convertit en objectiu dels anomenats 'invasors' que fraudulentament es van apropiar de les terres dels Marâiwatsédé als Xavantes. El bisbe, de 84 anys i afectat de Parkinson, treballa des de fa anys a favor dels indígenes i dels seus drets fonamentals a la prelatura de São Félix i s'ha convertit a nivell internacional en la cara visible de la causa.

Els terratinents i els colons que van ocupar fraudulentament i amb violència les terres seran desallotjats aviat per l'ordre ministerial que des de fa 20 anys està pendent de compliment. Segons ha informat en un escrit l'Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga, el prelat ha hagut d'agafar un avió escortat per la policia i ara és a casa d'un religiós amic seu, de qui s'ha ocultat la identitat i la localització per seguretat.

"Ens sentim plenament identificats amb la defensa que des de sempre ha fet el bisbe Pere i la Prelazia de Sâo Félix de la causa indígena", diu l'escrit de l'associació, que emplaça la comunitat internacional a vetllar per la seguretat de Casaldàliga i pels drets dels indis Xavantes. També a través de Twitter ha circulat el comunicat de suport del Conselho Indigenista Missionário -organisme vinculat a la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil-, firmat per associacions i entitats vinculades amb la lluita indígena i amb els drets humans.

ACN

08/12/2012

El Periódico.cat

Totes les patologies tenen un component emocional

DAU Edicions acaba de reeditar per quart cop Converses amb Teresa Forcades, un volum que recull una sèrie d’entrevistes que Eulàlia Tort ha fet a una de les veus més lúcides del nostre temps. Publicades fa un mes i mig, les paraules de Teresa Forcades han batut rècords de ventes. En aquests moments és el llibre més venut en la categoria de no-ficció en català. Núvol agraeix a Edicions Dau la possibilitat d’oferir als lectors de Núvol un fragment del capítol ‘Guarir el cos i l’ànima’, en el qual Teresa Forcades i Eulàlia Tort conversen sobre la relació entre les emocions i les malalties, de la relació del cos i l’ànima amb l’esperit. També aborden els límits de la medicina i la dignitat dels pacients.

Ara que parles de diàleg amb l’exterior del propi cos, i de visió global, sembla que la medicina occidental estaria parcel·lada, mentre que la medicina oriental, com la xinesa, sí que tindria una visió més global de la persona.

Això de distingir entre medicina oriental i occidental és una simplificació, no té sentit oposar-les en termes de millor/pitjor. Durant la carrera no estudiàvem res que tingués relació amb la medicina oriental. Jo ho vaig fer més tard, en el doctorat en medicines alternatives. El que m’ha fascinat més de la medicina tradicional xinesa és precisament la unitat psicosomàtica, és a dir, l’associació de les emocions a cadascun dels òrgans del cos. Per exemple, els xinesos associen la ira al fetge. També en la nostra llengua hi ha expressions, com «aquest no farà pedres al fetge» o «treu el fetge per la boca», que demostren que la saviesa popular vincula el fetge amb la ira. I així mateix per la resta d’òrgans. Els xinesos associen els pulmons amb la tristesa i resulta que en la nostra tradició, l’època romàntica és caracteritzada per uns personatges de novel·la en què tots són tuberculosos i lànguids. A la Xina, vinculen el cor amb l’eufòria. Per a nosaltres, l’eufòria no és cap patologia, no és res negatiu, però en la consciència oriental la persona eufòrica és aquella que no té pau interior, la que va disparada. Sovint, entre els pacients tributaris d’infarts de miocardi hi ha els que anomenem personalitat de tipus A, els executius agressius, persones que van accelerades i que acostumen a patir del cor. Si pensem en l’estómac, els xinesos el vinculen a la preocupació, de la mateixa manera que nosaltres ho fem quan pensem en les llagues estomacals. I, per acabar, els ronyons, que a Orient associen amb la por, nosaltres tenim l’expressió «cobrir-se els ronyons» que vol dir precaució, protecció.

Doncs sí que ens assemblem als xinesos! Per tant diríem que les emocions provoquen malalties?

No hem de ser reduccionistes: no crec que les emocions siguin la causa de totes les patologies, però és obvi que totes les patologies tenen un component emocional. És com aquell acudit que diu: «Quin és l’animal que menja amb la cua? Tots! Perquè no n’hi ha cap que se la tregui per menjar». Cal atendre sempre les emocions del pacient, i saber que existeix una associació entre determinats òrgans i determinades emocions pot ajudar a fer-ho.

Per tant, els metges sou guaridors del cos i de l’ànima?

A mi em satisfà més pensar en una antropologia tripartida. No només hi ha l’ànima i el cos, hi hem d’afegir l’esperit. El cos és indissociable, és la part física que podem identificar amb les molècules i els àtoms. La vessant psíquica és la que associem al món emocional. I l’esperit apel·la a la vessant espiritual en què també hi tenen cabuda les parts físiques i psíquiques de la persona. En el cristianisme és molt important la noció d’encarnació, la matèria té una dimensió sagrada. La part espiritual és la que vinculem amb la capacitat d’estimar des de la pròpia llibertat, amb la capacitat de responsabilitzar-se per la pròpia vida, i això només és possible amb una disposició del cos.

I com canvia l’exercici de la medicina si tenim present les emocions?

Una de les conseqüències d’aquesta manera d’enfocar la medicina és adonar-se que la persona és protagonista tant del seu procés de malaltia com de guarició. Ens podem limitar a dir-li a la pacient què ha de fer, i esperar-nos a que compleixi, però, a llarg termini, el veritable paper de la metgessa i del conjunt de l’equip sanitari sempre serà de suport, mai de protagonisme. Això ho sap qualsevol metgessa en exercici. Una cirurgiana pot operar i pensar que no li cal per a res la subjectivitat de la pacient. Però a una cirurgiana així, les pacients se li complicaran més que a una cirurgiana que tècnicament sigui igual de bona que ella, però a més tingui en compte que la pacient, abans que pacient, és persona. La metgessa ha d’estimular l’organisme des de fora i si ho fa comptant amb la pacient, està respectant la dignitat de l’altra, la reconeix com a persona amb capacitat de ser subjecte també en la malaltia.

Però aquesta manera de plantejar-ho, ens podria portar a pensar que d’alguna manera les malalties ens les busquem, que som responsables de tenir-les.

Quan la vida enfila per aquestes línies difícils és quan adquireix més sentit. Crec que primer de tot s’ha d’evitar la culpabilització, no és veritat que la malaltia sigui culpa de la pacient tot i que ho preconitzin certes espiritualitats contemporànies. Això ja ho trobem al capítol 9 de l’Evangeli de Joan, quan Jesús i els deixebles es troben un cec de naixement. Els deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, aquest home és cec de naixement. De qui és culpa? Qui ha pecat, ell o els seus pares?». I Jesús els contesta que cap dels dos. Això encara avui s’ha d’anar dient perquè si no hi ha una estigmatització de la persona malalta. Protagonisme sí, culpabilització no.

Eulàlia Tort

18/11/2012

Núvol

La llum d'un Àngel

No serà fàcil. Quan les emocions són tan agudes, el llenguatge és un camp de mines. Així que intentaré explicar aquesta història amb tota la delicadesa que sigui capaç, i tot l'amor que hi diposito. El seu nom era Blanca. Estava a punt de fer els 18 anys i va deixar una nota que deia: "Mai no m'hauria perdonat complir la mateixa edat que Alejandra".

I així, amb la mateixa passió amb la que havia viscut, va obrir la finestra del desè pis, va desplegar les seves ales d'àngel i va volar cap al tènue territori dels núvols. No feia molt que la seva germana Alejandra i les seves tres amigues s'havien matat en un brutal accident de cotxe, i des d'aleshores transitava pels abismes de la tristesa. Aquell mateix dia, quan el pare li va preguntar com estava, en arribar a l'escola, li va dir: "molt trista". No van servir els ajuts mèdics, l'amor de la família que l'embolcallava, recosint els trossets trencats que havia deixat l'absència de la seva germana. Res no va servir, i en la nota va deixar escrit: "La vida és molt bonica, però no és el meu lloc". El seu pare Luis em deia que si hagués esperat dues setmanes més, els medicaments... Però era jove i passional i s'entregava a l'amor completament i, fent ús de la llibertat que havia estat l'eix de la seva família, no va esperar. I el seu salt de llibertat va arrencar de soca-rel la seva jove vida, deixant la seva família novament òrfena.

Parlo amb el pare i em diu que no està més trist que abans, que no pot estar-ho. Des del moment en què va perdre Alejandra, va estar tot el trist que podia, i ara només sap preguntar-li a Déu si encara li queda molt més per patir. Dues filles tan joves en tan poc temps. M'explica com eren de brillants, de boniques, i em parla de la seva sòlida fe.

Penso en els déus que calmen aquestes ferides profundes, en l'amor que han de sentir per ell, en el seu bàlsam. Quina sort tenir la seva llum, perquè sense ella, quines tenebres! I ha de ser aquesta llum la que inspira aquesta família a continuar endavant, a lluitar pels dos fills que els queden, a no permetre que el dolor els pari en sec. Sóc incapaç de saber com es recullen els bocins de cor quan algú viu una tragèdia com aquesta. Però sé que ho aconseguiran i que ho faran per Alejandra, per les altres tres amigues i també ho faran per Blanca. Ho faran pels seus àngels, que tot i haver-los abandonat massa aviat, sempre els donaran llum. Em diu el pare: "Sisplau, digues als joves que val la pena viure sempre, fins i tot quan és difícil. Que la mort de Blanca els inspiri per a la vida". I així ho faig i ho crido, perquè la joventut mai no ha de morir, ni tan sols quan pensa que aquest no és el seu lloc. Acabo com he començat, espantada i amb la paraula amor ballant en l'aire, sense saber com enviar-la. Perdonin la poca destresa en dir-los simplement que em dol molt, molt, l'immens dolor que ara senten.

Pilar Rahola
04/12/2012
La Vanguardia

Què és l'assetjament moral o mobbing (AM)?

Què és mobbing o assetjament moral?

La paraula Mobbing descriu situacions en les que es victimitza i s'ataca d'una manera injusta, hostil i perjudicial a un/a treballador/a (generalment només un) per part dels seus superiors, companys i/o subordinats en una empresa o una organització durant un llarg període de temps.

Quina diferència hi ha entre conflicte i mobbing?

Cal no confondre els conflictes quotidians amb el mobbing, encara que un conflicte no resolt, latent, pot desembocar a mitjà o llarg termini en mobbing. En el mobbing, la víctima està en una situació d'inferioritat (subordinació, molts contra un...).

Quina finalitat persegueix el mobbing?

Mitjançant la destrucció de la identitat, el sabotatge, l'aïllament i d'altres maniobres perverses envers una persona, es pretén un objectiu clar: desembarassar-se d'ella.

Perquè sorgeix el mobbing?

Les causes són diverses i estan arrelades en la precarietat laboral i les estructures socials que trobem en les empreses o organitzacions, i en les ànsies de domini i poder per part d'individus concrets.

On es dóna?

El mobbing es practica arreu on el tipus d'organització ho permeti. Predomina en el sector mèdico-social i en educació. Afecta tant a les empreses privades com al sector públic i organitzacions. Sobretot on les tasques no estan ben definides.

Com es detecta?

Les conductes agressives que configuren el mobbing poden variar segons les persones, les cultures i les societats. Poden prendre formes molt subtils o manifestar-se d'una manera oberta. Es poden agrupar en:

• Atacs a les condicions laborals: pressions i crítiques injustes, fer que cometi errors, desacreditar-la professionalment...
• Aïllament i rebuig de la comunicació: fer-li el buit, rebutjar qualsevol contacte fins i tot el visual, aïllament físic, no se la deixa parlar, no se l'escolta…
• Atemptats a la dignitat: desqualificacions, crítiques i injúries personals, burles, gestos de menyspreu, es fan córrer falsos rumors...
• Violència verbal, física o sexual: amenaces físiques, empentes, cops de porta, crits, trucades telefòniques, desperfectes a les seves propietats…

Però sobretot ningú no li diu res ni li fa cap retret clar (perquè no existeixen o són banals). La víctima està atrapada i immobilitzada; no sap de què se l'acusa i es desestabilitza. La víctima no entén res, creu que tot és culpa seva i que està "perdent els papers".

Qüestionaris

Aquests qüestionaris poden ajudar a les persones víctimes de mobbing a objectivar les conductes que pateixen:

45 ítems de Leymann: Llista de comportaments hostils

Qüestionari LIPT-60: (adaptació del Leymann Inventory per Gonzalez de Rivera).

Quins efectes té sobre la salut?

La simptomatologia que presenten les víctimes està més lligada a la intensitat i durada de l'agressió que a la personalitat. Trastorns d'atenció i memòria, irritabilitat, ansietat, depressió, inseguretat, mals de cap, alteracions en l'alimentació, trastorns intestinals, plor, sudoració, ofecs, palpitacions, hipertensió, dolors lumbars i cervicals, dolors musculars, trastorns del son, cansament, debilitat, tremolors… L'estrès post-traumàtic és característic en moltes víctimes (reexperimentació del trauma, hipervigilància, conductes d'evitació envers els estímuls relacionats amb el trauma).

Què perd la societat?

La societat és la que suporta realment les nefastes conseqüències del mobbing i no es tracta només de pèrdues econòmiques. El mobbing és un exercici d'intolerància, d'intransigència, de discriminació, d'enveja… Si alguns individus no poden aturar per sí mateixos aquests processos destructius, la societat ha d'intervenir.

Es pot fer alguna cosa en contra del mobbing?

Es pot fer i cal fer-ho. Quan el procés és incipient, és possible la mediació. Quan les conseqüències sobre la salut són greus el mobbing ha de ser reconegut com a accident de treball. Cal establir una legislació específica com ja s'ha fet en d'altres països europeus.

Què hi diu la llei?

No existeix una regulació específica però hi ha una Recomanació de la Comissió Europea de 27 de desembre de 1991 sobre la protecció de la dignitat de la dona i de l'home en el treball, i una Declaració del Consell sobre la seva aplicació, de conformitat amb els articles 3, 4 i 5 de la Directiva 76/207 de 9 de febrer.

A l'Estat Espanyol, els articles 10, 14, 15 i 18 de la Constitució i la NTP 476 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals fan referència al dret a la integritat moral i al dret constitucional al treball.

Així les conductes més greus poden comportar vulneració d'aquests drets fonamentals, tal i com recullen les sentències que s'han dictat recentment.

Per acabar amb el mobbing cal una voluntat de canvi per part de les empreses, però també de cada treballador i treballadora sigui quina sigui la seva posició o càrrec en l'empresa.

Font: Clam per l'assetjament moral en el Treball

Trencar estereotips. Parlar-los de la realitat de l'Àfrica

L'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948 reconeix el dret a la salut, però desgraciadament el continent africà i especialment l'Àfrica subsahariana conviuen amb tot un seguit de malalties que afecten greument el seu desenvolupament. La pandèmia de la sida i el ressorgiment de la malària i la tuberculosi expliquen que l'esperança de vida arribi a ser 40 anys inferior respecte d'Europa. La falta de metges i centres sanitaris agreugen aquesta crua realitat.

Foto: Farmacèutics Mundi

Davant d'aquest escenari, les ONG Farmacèutics Mundi i Medicus Mundi Catalunya han posat en marxa la campanya Dret a la Salut a l'Àfrica, que pretén abordar els diferents factors que impedeixen gaudir d'aquest dret al continent africà. Una de les potes educatives de la campanya que han portat a diferents centres educatius i de lleure del país ha estat l'espectacle Un petit gest, grans canvis , creat per la companyia de teatre Frec a Frec i que serveix perquè els joves vegin escenes que reflecteixen la seva vida quotidiana i que contrasten amb el dia a dia a l'Àfrica, un fet que els permet analitzar i reflexionar amb un debat posterior sobre les diferències entre el Primer i el Tercer Món.

Ara les dues entitats estan organitzant la segona activitat educativa amb el concurs Recreactiva't: projectem per Àfrica , adreçat a joves de 14 a 18 anys i que busca augmentar el coneixement que tenen sobre les principals problemàtiques en l'accés a la salut a l'Àfrica, amb un component de recerca, creativitat i implicació social. Laia Pibernat, coordinadora d'aquesta iniciativa educativa, deixa clar que l'objectiu general de la campanya és "defensar el dret a la salut com un dret universal, perquè és un dret oblidat i l'Àfrica és la gran oblidada". La implicació dels centres docents és, a parer seu, clau: "Fomentar el debat públic és l'essència de la campanya, i l'escola com a eina de transformació social n'ha de ser un dels pilars".

Fora falsos mites

L'afropessimisme és la visió que ha dominat la interpretació d'Àfrica. La fam, les guerres i les tragèdies humanitàries són alguns dels fotogrames que han configurat la imatge d'aquest continent les últimes dècades. Mostrar una altra visió d'aquesta zona castigada del planeta és un dels pilars del projecte: "Que els més joves tinguin un coneixement crític amb una mirada més optimista, perquè no tot s'explica dient que són pobres i estan malalts, cal trencar estereotips perquè més enllà de la pobresa i les malalties l'Àfrica té altres cares".

Explicar les iniciatives locals que estan funcionant és una manera eficaç d'allunyar-se dels prejudicis, tot remarcant prèviament que les malalties són fruit de les "condicions a les quals estan sotmesos els seus habitants" i la pobresa "de les relacions comercials amb el Primer Món", precisa la Laia Pibernat. El concurs, que consisteix en l'edició d'un curtmetratge i el disseny d'un projecte de sensibilització en l'entorn, se sustenta sota aquest plantejament de "promoure un debat crític per cultivar una altra mirada sobre l'Àfrica, que els alumnes donin una visió realista, crítica del que passa, però no pessimista", subratlla Pibernat, que advoca per "l'afrooptimisme com a contraeslògan, malgrat que no és fàcil canviar les coses". 

Les temàtiques abracen tres àmbits: l'accés a la salut, els drets sexuals i reproductius i l'accés a l'aigua i les condicions dels habitatges. D'aquesta manera els alumnes poden saber que molta gent ha de caminar quilòmetres i quilòmetres per anar a un centre mèdic o que centenars de milions de persones no tenen aigua potable.

Tota aquesta informació consta al dossier pedagògic, que ofereix alguns enllaços per ampliar coneixements, així com una guia per fer un audiovisual des d'un punt de vista tècnic: "Hi ha tots els recursos necessaris per dur a terme el curt". El grup o els alumnes que dissenyin un projecte per fer activitats al barri o al poble relacionades amb el dret a la salut a l'Àfrica i amb la implicació de nouvinguts d'aquests països rebran acompanyament tècnic per fer-lo realitat més un premi econòmic de 300 euros i una càmera digital. El millor curt s'endurà un projector ecològic per a l'escola i la participació, juntament amb els altres quatre millors, a la Mostra de Films i Documentals de Montcada del 2013.

Treballar per projectes

L'Institut de Sils és un dels centres que s'han inscrit al concurs, tot i que encara hi ha temps fins al 19 de novembre -omplint el formulari de la pàgina web de la campanya (www.dretalasalutalafrica.org)-. Marta Guillaumes, coordinadora pedagògica del centre de Sils, explica que van rebre la proposta per correu electrònic i ho va comentar als tutors de tercer, i els va semblar bé apuntar-s'hi". No és la primera iniciativa d'aquest tipus que fan, perquè la idiosincràsia d'aquest institut de Girona és treballar els valors a partir de projectes. "La transmissió de valors és un dels nostres pilars, sobre el qual se sustenta tot" apunta Guillaumes.

La millor prova n'és el particular bon dia que han ideat: alumnes de primer i de segon parlen de cooperació, solidaritat o d'algun altre valor a partir d'un fet o d'una notícia. Aprofitant que els alumnes de tercer treballen els drets humans, alguns prendran part en el concurs. El projecte es durà a terme a les classes de tutoria, ja que disposen de dues hores a la setmana, més que la majoria d'instituts, per afavorir aquesta mena d'iniciatives. Guillaumes destaca els beneficis de treballar d'aquesta manera: "Treballem per projectes des del primer dia i els alumnes estan acostumats a abordar problemàtiques".

Noves realitats

Un dels motius que ha portat l'equip docent a sumar-se al concurs té a veure amb el perfil del seu alumnat: "A Sils no tenim gaire immigració africana, a diferència de Girona o Salt, i per a nosaltres suposa la possibilitat de conèixer una realitat desconeguda i que els alumnes se sensibilitizin". Aprendre a tenir un pensament universal i prendre consciència sobre la importància de canviar d'actitud davant les desigualtats perquè totes les persones puguin viure en condicions i gaudeixin del dret a la salut és el pòsit que quedarà d'aquesta campanya. I també conèixer noves realitats culturals.

Xavier Tedó

11/2012

Ara.cat

La solució a tot conflicte és sempre cooperativa

Tinc 67 anys. Vaig néixer a Granollers i visc a Parets. Sóc doctor en Psicologia Social, màster en Conducció de Grups (UB) i mediador laboral. Estic casat, amb dos fills i tinc quatre néts. Admiro la socialdemocràcia nòrdica. Sóc agnòstic. Eduquem en la cooperació. Sóc Josep Redorta, conflictòleg.

Qualsevol conflicte té solució? 


Sempre és abordable, sempre hi ha una solució.



Però... sense conflicte no hi ha vida! 


"El conflicte és el motor de la història", va dir Marx, certament. Encara que hi ha nivells de conflicte. "La gran qüestió és la resolució final de problemes", va dir Popper.



Quins nivells? 


Hem classificat tipologies de conflicte: de poder, d'autoestima, de recursos, de valors, d'identitat, d'informació, d'interessos, d'expectatives... 



I cada tipologia acaba en guerra?


Guerra entre estats, guerra entre persones, guerra en família, guerra a casa ... Tot és el mateix, a diferent escala. 



El més habitual és el conflicte de poder?


Segurament, però atenció al biaix atributiu "la culpa és de l'altre". Protegim la nostra autoestima. Fixeu-vos en els polítics! 



Sempre és el rival qui ho fa malament. 


Els polítics ho fan en públic i en gran el que solem fer tots. Alguna cosa et va bé i et dius: "Ho mereixo", però si li va bé a un altre, dius: "està endollat". 



Com sortir d'això?


Incorporem l'hàbit cooperatiu, superem l'hàbit del conflicte.



No és fàcil. 


Tenim incorporada la violència des dels mateixos dibuixos animats. Com es portarà bé un nen... si se l'educa malament? 



Què caldria aprendre?

Més que individualment, a resoldre els conflictes grupalment, cooperant. Les solucions són sempre col·lectives! 



Quin és el primer pas per resoldre un conflicte? 


Escoltar l'altre. No solem escoltar. Si escoltes, reconeixes a l'altre i redueixes les asimetries de poder. I el conflicte canvia de significat! S'obre la porta de la solució. 



Diàleg. 


Les paraules són molt poderoses. Per això fem servir eufemismes: per no dir càncer o independència. Les paraules provoquen emocions molt intenses. 



Vegi el conflicte Catalunya-Espanya. 


Hi ha identitat individual i identitat col·lectiva..., que pot ser de resistència (la que havia tingut Catalunya), o identitat de projecte, que és la que té ara, és nova!



I en què consisteix? 


És una eclosió d'emocions compartides i projectades a una acció. Això modifica el conflicte tradicional, i per això hi ha pors.



Solució? 


Llegim la Constitució de la Confederació Suïssa de 1291!: "El que ens uneix és el respecte a les diferències". 



Hi ha conflictes sempiterns... 


A Egipte, un baix relleu de 5.000 anys representa un home armat amb una destral.



Quines estratègies hem seguit per solucionar-ho? 


El consell de savis ha estat molt comú per minimitzar la violència.



Quines altres estratègies resolutives hem enginyat? 


La jerarquia. El primatòleg Frans de Waal ha demostrat que les lluites de poder es donen en un clan de simis quan el mascle alfa és retirat del grup.



La jerarquia és pacificadora?


L'interessant és que la violència és innata, però també és innata la mediació!



Qui és el seu mediador exemplar? 


Mandela, constructor social d'igualtat. 



Expliqui un conflicte en què vostè hagi fet de mediador.


Una empresa devia als seus treballadors part de la paga extra. Si la pagava, l'empresa tancaria. Els treballadors la reclamaven. 



Com va intervenir?


Vaig demanar a uns i altres que verbalitzessin coses bones de l'altre. En una altra empresa, vaig treure el cap de la seva cadira i el vaig posar en un racó.



Per a què? 


No escoltava! Vaig demanar als seus directius que li diguessin a la cadira buida el que pensaven. El cap, en el seu racó, va haver d'escoltar. 

 

Pot donar-me un consell per aprendre a escoltar bé. 
 

Evita interrompre. 



Acabem amb un altre conflicte resolt. 
 

Un metge es va embolicar amb una infermera. Tot bé. Tots dos, excel·lents professionals. Però es van separar, i a l'hospital la infermera va deixar d'obeir les ordres del metge! 



Greu.


Però altres infermeres, per solidaritat de gènere, la recolzaven a ella. Conflicte! La salut dels malalts estava en perill... 



Com ho va resoldre?


Vaig demanar al director que els acomiadés a tots dos.



Home!


Si no acceptaven un pacte: signarien dos les seves cartes d'acomiadament i el director les guardaria en un calaix. Seguirien a l'hospital, i un observador imparcial dictaminaria si cooperaven. Si no cooperaven, el director trauria les cartes, i al carrer.



I?


Van tornar a cooperar. 



Enhorabona. 


Per influir, crea incertesa: descavalca als rivals de la seva seguretat... i podràs reconduir el seu conflicte.

'No més conflictes'

Vivim en el conflicte. Però si amenaça la nostra seguretat, estabilitat o prosperitat, convé la negociació, la mediació, l'arbitratge o la intervenció d'un expert en gestió de conflictes, disciplina nova de la qual Josep Redorta és mestre. En el seu llibre No más conflictos (Paidós) estableix la taxonomia dels conflictes i els recursos amb què es pot canalitzar la seva resolució, a escala domèstica o escala empresarial o internacional. Va dir el savi xinès Sun Tzu que "dirigir a molts és el mateix que dirigir a pocs: l'important és l'organització". Tant de bo els nostres polítics sàpiguen gestionar aquests recursos amb perícia en aquesta interessant hora.

Víctor-M. Amela

23/11/2012

La Vanguardia

Les entitats adverteixen en el Dia Mundial contra la SIDA que la malaltia encara no està superada

Les retallades poden fer augmentar la mortalitat per SIDA

Aquest primer de desembre se celebra el Dia Mundial de la Sida. Una cita que enguany ve marcada per les advertències de les entitats que treballen en l'àmbit de la conscienciació, la prevenció i l'ajuda a les persones infectades pel virus del VIH sobre els efectes de les retallades. Totes coincideixen en el fet que les mesures d'austeritat que han pres les administracions poden causar, de retruc, una revifada del nombre d'infeccions i un augment de la mortalitat. Barcelona, la jornada de record i reivindicació ha començat amb un acte simbòlic a la plaça de Sant Jaume, on s'han desplegat dos tapissos commemoratius als balcons del Palau de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.

Com en molts altres àmbits, també en el de la lluita contra la Sida tenen efecte les retallades. Les entitats que s'hi dediquen han aprofitat la commemoració del Dia Mundial de la Sida aquest primer de desembre per fer paleses les seves advertències i reivindicacions al respecte. El director de l'ONG Projecte dels Noms, Ferran Pujol, no té cap dubte en afirmar que els efectes de les mesures que han pres els governs adduint la necessitat de moderar el deute públic i mantenir l'austeritat es notaran aviat en la prevenció, les infeccions i la mortalitat per Sida.

Pujol ha citat un estudi de Gesida, el grup d'estudi de la Sida, que afirma que el decret de l'Estat de reforma sanitària que exclou els immigrants de l'atenció sanitària primària provocarà una expansió en el nombre de noves infeccions per VIH i multiplicarà per cinc la mortalitat. Segons ha explicat, el principal problema és que aquestes persones no accediran al servei de salut i no se'ls diagnosticarà fins que no hagin de fer ús dels serveis d'urgència. Per tant, durant aquest temps no tindran accés a tractaments retrovirals i, a més de que la seva qualitat i esperança de vida es reduirà, hi ha risc de que infectin altres persones.

De fet, Pujol ha remarcat que el repte en aquests moments és diagnosticar precoçment les infeccions per VIH. D'aquesta manera, es pot dotar de tractament retroviral a les persones infectades i aquestes gaudeixen d'una qualitat de vida i una esperança igual al de la resta de la població. I, per suposat, s'evita que infecti a altres.

Tot i els avanços en els tractaments, que han convertit la Sida en una malaltia crònica però no mortal, Pujol ha assenyalat la necessitat de prevenir les infeccions. Sobretot, en el cas de persones que desenvolupen la seva vida sexual en entorns on hi ha un risc més elevat. En aquest sentit, les entitats han fet incidència en les persones immigrades i els homosexuals com a col·lectius de risc. Segons ha explicat, a Catalunya hi ha unes 700 infeccions cada any.

Tapissos simbòlics

Són diversos els actes que se celebren durant aquest 1 de desembre per commemorar el Dia Mundial de la Sida. A Barcelona, la jornada ha començat amb el desplegament de dos les seccions del Tapís Memorial de la Sida al balcó de la Generalitat i al de l'Ajuntament de Barcelona. Aquests actes institucionals, que s'han celebrat en el mateix moment a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, han estat presidits pel secretari de Família de la Generalitat, Ramon Terrassa, i l'alcalde de la capital catalana, Xavier Trias.

A la mateixa plaça de Sant Jaume s'hi ha instal·lat un estand del Comitè 1 de desembre, la Plataforma Unitària d'ONG-SIDA de Catalunya. Allà, els vianants poden fer donacions i accedir a informació sobre els mètodes de prevenció de la infecció del VIH, els col·lectius de més risc, els tractaments o els ajuts per a persones infectades o que se'ls ha diagnosticat la Sida.

Està previst que a les 12 hores del migdia, tingui lloc una concentració de les 25 entitats que formen aquesta plataforma. En aquest context, es llegirà un manifest que signen totes elles i que denuncia les "dràstiques retallades" en les estructures de l'estat del benestar. Segons el text, aquestes "tiraran per terra un treball de més de 30 anys de prevenció, formació, informació, tractament i seguiment de les persones amb VIH i Sida" a Catalunya i l'estat espanyol. A més de la retirada de la targeta sanitària als immigrants, es critica la reducció de les ajudes estatals a les organitzacions i entitats que treballen en aquest àmbit en almenys un 75%. I s'adverteix que l'estat espanyol es pot situar a la capçalera en nombre de persones infectades a Europa, després dels avanços assolits en les últimes dècades, a més de que es pot generar una major despesa a llarg termini.

01/12/2012

Diari de Girona

A Catalunya cada dia s'infecten dues persones amb el VIH

Jordi Casabona va néixer a Barcelona, al barri de Sant Antoni, el 1957. Com a epidemiòleg, treballa amb les xifres del VIH, però també s'ha implicat amb les persones en l'abordatge del problema des d'un vessant més social i en entorns desafavorits

Foto: Pere Virgili

Jordi Casabona és epidemiòleg de doble jornada. D'una banda, dirigeix el Centre d'Estudis Epidemiològics sobre el VIH/SIDA/ITS de Catalunya, Ceeiscat. De l'altra, dirigeix una ONG, la Fundació Sida i Societat, des d'on impulsa diferents projectes de cooperació internacional. La Fundació, però, ara mateix està molt tocada. La seva viabilitat està compromesa pel virus de la crisi i les retallades en cooperació.

A on treballa la Fundació?

A Guatemala. El 2004 vam iniciar el nostre projecte al departament d'Esquintla, a la costa del Pacífic, la zona del país amb la presència més alta de sida i de malalties de transmissió sexual. Aquesta localitat és a la carretera panamericana, la principal ruta del Pacífic, una via de tràfic de drogues i amb molta prostitució. Vam obrir tres centres d'assistència primer adreçats a treballadores sexuals que no tenen accés a serveis, les persegueix la policia i son víctimes de xantatges.

Xantatges de quin tipus?

La llei les obligava fer-se una revisió setmanal, si no ho tenien al dia, la policia les podia expulsar del país o abusar-ne sexualment. Però realment no els fan les revisions com cal i només és un mètode d'extorsió en què hi ha implicada la mateixa policia. Nosaltres els oferim revisions ginecològiques cada sis mesos com cal, que inclouen proves de totes les malalties de transmissió sexual i el VIH.

Amb quina realitat us vau trobar als inicis?

La meitat de pacients morien sis mesos després del diagnòstic perquè ja venien massa tard. De fet, feia anys que tenien la infecció i venien perquè patien coinfeccions i estaven molt malament. Però amb la feina de camp que s'ha fet, involucrant també agents socials, hem aconseguit que vinguin abans. A més, l'experiència ha donat com a fruit una eina universal que hem aplicat a aquests centres i que l'OMS vol aplicar. Hem creat un programa informàtic pioner, el Mangua, per registrar les històries clíniques dels pacients amb VIH. Molt pocs països tenen aquesta informació a escala nacional.

I ara en quin punt estan?

Les clíniques han demostrat que són efectives, però hem hagut de tancar-ne dues, i ara només en queda una en funcionament. Al desembre haurem de tancar aquesta que tenim encara en funcionament, ja que cap dels organismes que finançaven el projecte, les Agències Catalana i Espanyola de Cooperació i l'Ajuntament de Barcelona, ens donen finançament. Al Projecte Mangua li queda un any i mig, però si no aconseguim recursos internacionals s'haurà de deixar a mig fer.

Com a director del Ceescat, quines són les últimes dades sobre Catalunya?

Els malalts de sida baixen, però les infeccions per VIH es mantenen constants, unes 700 a l'any, no baixen. Això vol dir que a Catalunya cada dia s'infecten dues persones. El nombre total de diagnòstics de VIH notificats des de l'any 2001 fins al 31 de desembre del 2011 ha estat de més de 7.900.

Hi ha una relaxació en la prevenció del contagi?

Sí, tenim dades que demostren un augment de les conductes de risc entre els homosexuals i altres col·lectius. Però les raons són molt diverses, des del fet que els joves no han viscut les etapes més dures de l'epidèmia, fins als missatges que els tractaments eviten infectar-se, cosa que en determinats context es veritat, però que no pot ser un missatge generalitzat.

Vostè critica el reduccionisme biomèdic de la malaltia.

La realitat és que els tractaments actuals no curen la infecció i que no disposem de cap vacuna preventiva. En aquest context, el discurs públic sobre aquesta epidèmia no es pot reduir a la investigació biomèdica, sinó que ha d'integrar també aquells aspectes que sabem que estan facilitant la propagació del virus al nostre medi i les corresponents actuacions per corregir-los. No tenim la vareta màgica, però com hem demostrat a Guatemala, quan usem les diverses eines de prevenció existents alhora i proporcionalment, podem tenir impacte. Cal seguir fent un esforç per prevenir més, entre altres coses perquè els costos dels tractaments, el 2011 més de 152 milions d'euros, estan creixent exponencialment i poden arribar a no ser sostenibles en l'actual context de crisi. La prevenció és eficaç pel seu cost i la seva efectivitat.

La gent es fa la prova massa tard?

Durant el 2011, el 41% de les notificacions de VIH es van diagnosticar quan la persona ja deia temps que estava infectada. A més, el 80% dels homosexuals se l'ha fet alguna vegada a la vida. Però l'últim any se l'han fet molts menys, un 60%, quan se l'haurien de fer cada any.

Com es pot facilitar d'alguna manera que davant una conducta de risc algú es faci la prova?

Cal diversificar l'oferta de proves diagnòstiques ràpides per poder-les fer també fora del sistema sanitari, com per exemple els tests de saliva, que serien una molt bona eina. Als Estats Units fins i tot ja es venen lliurement a les farmàcies.

Mònica L. Ferrado

30/11/2012

Ara.cat

La sida es manifesta en forma de tuberculosi en un de cada tres casos

L'ONU vol reduir a la meitat les morts per tuberculosi en pacients amb VIH

La coinfecció amb VIH i tuberculosi apareix en un de cada tres casos. Aquests pacients, a més, desenvolupen més ràpid la sida i per això és primordial començar el tractament tan aviat com es pugui.

La relació entre sida i tuberculosi és més que evident. La primera manifestació de la sida en una tercera part de la població infectada amb VIH a l'Estat -la xifra és similar a Catalunya- és la tuberculosi. D'aquest 30%, la meitat (14,8%) tenen tuberculosi pulmonar, que és la que es desenvolupa exclusivament als pulmons, i l'altra meitat (14,7%), extrapulmonar, que és quan el bacil emigra dels pulmons a qualsevol altre òrgan del cos i desenvolupa allà la malaltia. "La tendència a escala mundial és que les persones infectades amb VIH manifestin la sida per primera vegada cada cop més amb tuberculosi", diu Jesús Edison Ospina, coordinador del programa d'agents comunitaris de salut de l'Agència de Salut Pública de Barcelona. La pneumònia, la candidiasis esofàgica, la síndrome caquèctica per VIH (pèrdua patològica de pes) i la toxoplasmosi cerebral són algunes de les malalties tradicionalment indicatives de sida, però en els últims anys s'ha vist un augment de la coinfecció amb tuberculosi.

El motiu, segons Ospina, és que "hi ha una associació molt forta entre VIH i tuberculosi amb pobresa, desigualtat i precarietat socioeconòmica". La coinfecció de tuberculosi i VIH dificulta el tractament, que també és més llarg. Primer se'ls tracta contra la tuberculosi -si generalment el tractament dura uns sis mesos, en el cas de les persones amb VIH es pot doblar la durada-, ja que tenen una afectació immunitària important. "El tractament de tuberculosi en aquests pacients és molt més complex i més llarg perquè sovint se'ls han de donar dosis menors de medicació perquè el fetge no se'n ressenti tant", diu Ospina. Un cop s'ha controlat la tuberculosi, se'ls comença a tractar també amb antiretrovirals. La meitat dels pacients infectats amb VIH i tuberculosi són estrangers i està molt associat "a precarietat social i econòmica", diu Ospina. "Hi ha un percentatge important de persones sense sostre i sense feina", afegeix. A més, hi ha un retard important en el diagnòstic. Quan arriben al sistema sanitari ja estan "molt tocades de salut". I això té conseqüències directes sobre la supervivència del pacient. A més de l'encariment que suposa per al sistema no haver-los tractat abans.

Allargar l'esperança de vida

Aquest epidemiòleg destaca la importància de controlar la infecció de tuberculosi en persones infectades amb VIH, ja que llavors "els pots fer un tractament preventiu per eliminar el bacil i evitar que en el futur desenvolupin la sida".

I és que els pacients amb tuberculosi desenvolupen més ràpid la sida "que si debutessin amb qualsevol altra malaltia", perquè la tuberculosi és una infecció molt agressiva. "I també hauran de prendre antiretrovirals més aviat, ja que l'esperança de vida disminueix", assenyala Ospina. Si se'ls tracta més aviat per eliminar la infecció de tuberculosi "els estarem regalant anys de vida", afegeix.

"Tuberculosi i VIH és una combinació mortífera. El nostre objectiu per al 2015 és reduir a la meitat les morts per tuberculosi en pacients amb VIH", va dir aquesta setmana el director del programa de sida de l'ONU, Michel Sidibé. De fet, la gent que viu amb VIH té entre 20 i 30 possibilitats més de desenvolupar tuberculosi. Pel que fa a la tipologia, la tuberculosi extrapulmonar és més difícil de tractar i també de diagnosticar. Els pacients no tussen -símptoma inequívoc de la tuberculosi pulmonar-, però sí que tenen fatiga, pèrdua de pes o esgotament, que són altres símptomes associats. Com més tard es diagnostica la tuberculosi, més ha avançat el bacil i la recuperació també és més lenta. "Però quan aquest retard en el diagnòstic es dóna en pacients amb VIH, això es multiplica", alerta aquest epidemiòleg.

Lara Bonilla

29/11/2012

Ara.cat

El Trueta participa en un estudi sobre càncer de pulmó en dones

En els darrers anys s'ha detectat un increment de la incidència d'aquesta malaltia, sobretot per tabaquisme.

Un total de 2.060 dones tractades de càncer de pulmó a 38 hospitals espanyols, entre ells el Josep Trueta de Girona, han quedat registrades a la primera base de dades World07, que constitueix el primer estudi epidemiològic prospectiu de dones amb aquesta patologia al món. L'estudi l'està portant a terme l'associació per a la Investigació del Càncer de Pulmó en Dones (ICAPEM) després de constatar un increment de la incidència de càncer de pulmó en dones, fonamentalment conseqüència del tabaquisme.

Segons va informar l'ICAPEM, el càncer de pulmó en dones és ja un problema sanitari a Espanya per l'increment en la seva incidència els últims anys i amb característiques biològiques diferents al de l'home. Segons els impulsors de l'estudi, el càncer de pulmó en dones està augmentant la seva incidència "de forma preocupant als països més desenvolupats, a Europa i també a Espanya, adquirint ja proporcions epidèmiques". La incidència estimada de càncer de pulmó a Espanya per a l'any 2012 és de 24.500 casos (19.300 homes i 5.200 dones). Encara que globalment a Espanya ha disminuït la mortalitat per càncer en dones al voltant de l'1,1 % anual, la mortalitat a causa del càncer de pulmó ha pujat entorn del 2 % anual des de mitjan els anys 90 i és ja la tercera causa més freqüent de mort per càncer a Espanya després del càncer de mama i còlon.

L'increment de tabaquisme en les dones joves i adolescents és la principal causa de l'augment en les dones de càncers de pulmó, una malaltia que té una diferent biologia, història natural i resultats als tractaments entre homes i dones, amb un millor pronòstic per a les dones. Segons els especialistes, en dones la susceptibilitat als carcinògens del tabac és més gran, els casos es diagnostiquen en edats més primerenques i en estadis més precoços.

L'estudi/base de dades World07 es va posar en marxa en l'any 2007 i la inscripció de dones amb càncer de pulmó ha finalitzat aquest mes de novembre. L'objectiu és conèixer les característiques epidemiològiques, clíniques i l'evolució de dones espanyoles amb càncer de pulmó i comparar-les amb les dels homes a través de les dades recollides en aquesta base de dades prospectiva, epidemiològica i multicèntrica, que recull informació demogràfica, hàbits, característiques clíniques, histològiques i moleculars, tractaments i pronòstic de pacients diagnosticades i que han rebut atenció sanitària a 38 hospitals d'Espanya.

EFE/DDG

27/11/2012
Diari de Girona