Totes les patologies tenen un component emocional

DAU Edicions acaba de reeditar per quart cop Converses amb Teresa Forcades, un volum que recull una sèrie d’entrevistes que Eulàlia Tort ha fet a una de les veus més lúcides del nostre temps. Publicades fa un mes i mig, les paraules de Teresa Forcades han batut rècords de ventes. En aquests moments és el llibre més venut en la categoria de no-ficció en català. Núvol agraeix a Edicions Dau la possibilitat d’oferir als lectors de Núvol un fragment del capítol ‘Guarir el cos i l’ànima’, en el qual Teresa Forcades i Eulàlia Tort conversen sobre la relació entre les emocions i les malalties, de la relació del cos i l’ànima amb l’esperit. També aborden els límits de la medicina i la dignitat dels pacients.

Ara que parles de diàleg amb l’exterior del propi cos, i de visió global, sembla que la medicina occidental estaria parcel·lada, mentre que la medicina oriental, com la xinesa, sí que tindria una visió més global de la persona.

Això de distingir entre medicina oriental i occidental és una simplificació, no té sentit oposar-les en termes de millor/pitjor. Durant la carrera no estudiàvem res que tingués relació amb la medicina oriental. Jo ho vaig fer més tard, en el doctorat en medicines alternatives. El que m’ha fascinat més de la medicina tradicional xinesa és precisament la unitat psicosomàtica, és a dir, l’associació de les emocions a cadascun dels òrgans del cos. Per exemple, els xinesos associen la ira al fetge. També en la nostra llengua hi ha expressions, com «aquest no farà pedres al fetge» o «treu el fetge per la boca», que demostren que la saviesa popular vincula el fetge amb la ira. I així mateix per la resta d’òrgans. Els xinesos associen els pulmons amb la tristesa i resulta que en la nostra tradició, l’època romàntica és caracteritzada per uns personatges de novel·la en què tots són tuberculosos i lànguids. A la Xina, vinculen el cor amb l’eufòria. Per a nosaltres, l’eufòria no és cap patologia, no és res negatiu, però en la consciència oriental la persona eufòrica és aquella que no té pau interior, la que va disparada. Sovint, entre els pacients tributaris d’infarts de miocardi hi ha els que anomenem personalitat de tipus A, els executius agressius, persones que van accelerades i que acostumen a patir del cor. Si pensem en l’estómac, els xinesos el vinculen a la preocupació, de la mateixa manera que nosaltres ho fem quan pensem en les llagues estomacals. I, per acabar, els ronyons, que a Orient associen amb la por, nosaltres tenim l’expressió «cobrir-se els ronyons» que vol dir precaució, protecció.

Doncs sí que ens assemblem als xinesos! Per tant diríem que les emocions provoquen malalties?

No hem de ser reduccionistes: no crec que les emocions siguin la causa de totes les patologies, però és obvi que totes les patologies tenen un component emocional. És com aquell acudit que diu: «Quin és l’animal que menja amb la cua? Tots! Perquè no n’hi ha cap que se la tregui per menjar». Cal atendre sempre les emocions del pacient, i saber que existeix una associació entre determinats òrgans i determinades emocions pot ajudar a fer-ho.

Per tant, els metges sou guaridors del cos i de l’ànima?

A mi em satisfà més pensar en una antropologia tripartida. No només hi ha l’ànima i el cos, hi hem d’afegir l’esperit. El cos és indissociable, és la part física que podem identificar amb les molècules i els àtoms. La vessant psíquica és la que associem al món emocional. I l’esperit apel·la a la vessant espiritual en què també hi tenen cabuda les parts físiques i psíquiques de la persona. En el cristianisme és molt important la noció d’encarnació, la matèria té una dimensió sagrada. La part espiritual és la que vinculem amb la capacitat d’estimar des de la pròpia llibertat, amb la capacitat de responsabilitzar-se per la pròpia vida, i això només és possible amb una disposició del cos.

I com canvia l’exercici de la medicina si tenim present les emocions?

Una de les conseqüències d’aquesta manera d’enfocar la medicina és adonar-se que la persona és protagonista tant del seu procés de malaltia com de guarició. Ens podem limitar a dir-li a la pacient què ha de fer, i esperar-nos a que compleixi, però, a llarg termini, el veritable paper de la metgessa i del conjunt de l’equip sanitari sempre serà de suport, mai de protagonisme. Això ho sap qualsevol metgessa en exercici. Una cirurgiana pot operar i pensar que no li cal per a res la subjectivitat de la pacient. Però a una cirurgiana així, les pacients se li complicaran més que a una cirurgiana que tècnicament sigui igual de bona que ella, però a més tingui en compte que la pacient, abans que pacient, és persona. La metgessa ha d’estimular l’organisme des de fora i si ho fa comptant amb la pacient, està respectant la dignitat de l’altra, la reconeix com a persona amb capacitat de ser subjecte també en la malaltia.

Però aquesta manera de plantejar-ho, ens podria portar a pensar que d’alguna manera les malalties ens les busquem, que som responsables de tenir-les.

Quan la vida enfila per aquestes línies difícils és quan adquireix més sentit. Crec que primer de tot s’ha d’evitar la culpabilització, no és veritat que la malaltia sigui culpa de la pacient tot i que ho preconitzin certes espiritualitats contemporànies. Això ja ho trobem al capítol 9 de l’Evangeli de Joan, quan Jesús i els deixebles es troben un cec de naixement. Els deixebles pregunten a Jesús: «Mestre, aquest home és cec de naixement. De qui és culpa? Qui ha pecat, ell o els seus pares?». I Jesús els contesta que cap dels dos. Això encara avui s’ha d’anar dient perquè si no hi ha una estigmatització de la persona malalta. Protagonisme sí, culpabilització no.

Eulàlia Tort

18/11/2012

Núvol