No serà fàcil. Quan les emocions són tan agudes, el llenguatge és un camp de mines. Així que intentaré explicar aquesta història amb tota la delicadesa que sigui capaç, i tot l'amor que hi diposito. El seu nom era Blanca. Estava a punt de fer els 18 anys i va deixar una nota que deia: "Mai no m'hauria perdonat complir la mateixa edat que Alejandra".
I així, amb la mateixa passió amb la que havia viscut, va obrir la finestra del desè pis, va desplegar les seves ales d'àngel i va volar cap al tènue territori dels núvols. No feia molt que la seva germana Alejandra i les seves tres amigues s'havien matat en un brutal accident de cotxe, i des d'aleshores transitava pels abismes de la tristesa. Aquell mateix dia, quan el pare li va preguntar com estava, en arribar a l'escola, li va dir: "molt trista". No van servir els ajuts mèdics, l'amor de la família que l'embolcallava, recosint els trossets trencats que havia deixat l'absència de la seva germana. Res no va servir, i en la nota va deixar escrit: "La vida és molt bonica, però no és el meu lloc". El seu pare Luis em deia que si hagués esperat dues setmanes més, els medicaments... Però era jove i passional i s'entregava a l'amor completament i, fent ús de la llibertat que havia estat l'eix de la seva família, no va esperar. I el seu salt de llibertat va arrencar de soca-rel la seva jove vida, deixant la seva família novament òrfena.
Parlo amb el pare i em diu que no està més trist que abans, que no pot estar-ho. Des del moment en què va perdre Alejandra, va estar tot el trist que podia, i ara només sap preguntar-li a Déu si encara li queda molt més per patir. Dues filles tan joves en tan poc temps. M'explica com eren de brillants, de boniques, i em parla de la seva sòlida fe.
Penso en els déus que calmen aquestes ferides profundes, en l'amor que han de sentir per ell, en el seu bàlsam. Quina sort tenir la seva llum, perquè sense ella, quines tenebres! I ha de ser aquesta llum la que inspira aquesta família a continuar endavant, a lluitar pels dos fills que els queden, a no permetre que el dolor els pari en sec. Sóc incapaç de saber com es recullen els bocins de cor quan algú viu una tragèdia com aquesta. Però sé que ho aconseguiran i que ho faran per Alejandra, per les altres tres amigues i també ho faran per Blanca. Ho faran pels seus àngels, que tot i haver-los abandonat massa aviat, sempre els donaran llum. Em diu el pare: "Sisplau, digues als joves que val la pena viure sempre, fins i tot quan és difícil. Que la mort de Blanca els inspiri per a la vida". I així ho faig i ho crido, perquè la joventut mai no ha de morir, ni tan sols quan pensa que aquest no és el seu lloc. Acabo com he començat, espantada i amb la paraula amor ballant en l'aire, sense saber com enviar-la. Perdonin la poca destresa en dir-los simplement que em dol molt, molt, l'immens dolor que ara senten.
Pilar Rahola
04/12/2012
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies