Càritas en situació límit, atén als casos més greus, per manca de mitjans

Segons l'informe fet públic per Càritas el nombre de respostes d'ajuda econòmica es van multiplicar per 6 entre 2007 i 2010, en passar de 108.000 a més de 700.000. La mitjana d'ingressos de les persones ateses per Càritas és de 322 euros al mes, quan el llindar de pobresa està en 651,5 euros i sense el suport de la família la pobresa es convertiria en misèria.

El VII informe de l'Observatori de la Realitat Social de Càritas ha fet públic una anàlisi de la informació recollida en 61 Càritas Diocesanes, sota el títol "De la conjuntura a l'estructura: els efectes permanents de la crisi". En el seu conjunt constitueix un estudi demoledor de les conseqüències de la crisi econòmica que es va iniciar al nostre país l'any 2007. El nombre de persones ateses en els Serveis d'Acolliment i Assistència de Càrites ha passat de 370.251 persones en 2007 a 1.015.276 persones en 2011. Alguna cosa que suposa un increment de més del 174%. L'organització, en una parenceria de transparència, indica que està sobrepassada pels esdeveniments: "gairebé la meitat de les Càrites Diocesanes comença a mostrar els primers símptomes de ralentització del creixement en el nombre de persones ateses en els nostres Serveis d'Acolliment i Assistència".

A més ara mateix en les famílies es vas agafar a una situació en la qual no només els joves no es van de casa, sinó que unitats familiars senceres van a viure al domicili dels avis per estalviar despeses, amb l'amuntegament que això suposa. Les famílies ajuden a altres familiars amb diners, o en espècie, tant per al pagament de l'habitatge com l'alimentació. La societat, per protegir-se de la crisi, recorre a estratègies com el suport de la família, institució sense la qual la pobresa seria misèria, però s'està detectant un desgast de la protecció familiar com a conseqüència de la llarga durada de la crisi, malgrat seguir jugant un paper irreemplaçable de cohesió com a "subjecte fonamental en el nostre model de benestar".

En Càritas han reconegut per primera vegada en la seva història, la seva incapacitat per assumir més demanda i per això s'ha optat per donar prioritat als casos més greus. L'estudi analitza tant les característiques com el perfil de les persones que acudeixen a Càrites. Es destaca l'elevat nombre d'aturats que han passat de la situació de "recents" a ser de llarga durada. Moltes parelles joves, amb edats compreses entre els 20 i 40 anys d'edat s'han vist molt afectades, així com dones soles amb familiars al seu càrrec. La mitjana d'ingressos de les persones ateses en Càrites és de 322 euros al mes, quan el llindar de pobresa està en 651,5 euros al mes. El 55% de les persones aturades (en atur) són "parats de llarga durada" (porten més d'un any buscant ocupació), quan l'any 2007 eren el 22,7%.

La reducció o supressió dels fons públics incideix en el treball de Càritas. Les retallades han repercutit en l'atenció a les persones, la reducció d'activitats a mínims, la falta de pagament (que ha portat a sol·licitar crèdits), la contractació de personal, i el tancament de projectes i serveis.

Catalunya Press

21/09/2012

Ambició catalana contra l'Alzheimer

Aquesta setmana s'ha donat a conèixer un formidable projecte d'investigació que aspira a identificar l'origen de la malaltia d'Alzheimer en les seves fases inicials. Anomenat Alfa i impulsat per la Fundació Pasqual Maragall (FPM), l'estudi es proposa comprendre els primers moments de la malaltia. Tot presentant-lo, Jordi Camí, director de l'FPM, explicava que ja hi ha molts fàrmacs a disposició dels pacients que tracten els símptomes d'aquesta malaltia, però no n'hi ha cap que pugui modificar-ne el curs. Segons la hipòtesi dels experts, si els fàrmacs actuals no són prou eficients, és perquè s'administren massa tard. De la mateixa manera que els fàrmacs eficaços en els estadis inicials d'un càncer no són molt útils en estadis molt avançats de la malaltia, un nombre creixent de neuròlegs sosté que els fàrmacs experimentals desenvolupats per frenar l'Alzheimer es recepten quan els malalts ja han contret la malaltia de manera inexorable. 

Sostenen els experts que les alteracions neurològiques de l'alzheimer solen aparèixer dues dècades abans de l'aparició dels primers símptomes, per això el repte científic sigui aprendre a diagnosticar la malaltia abans que els símptomes apareguin. L'objectiu és aconseguir conèixer a fons el període asimptomàtic del alzheimer, per combatre'l en fase reversible. 

Finançat per l'Obra Social de La Caixa, l'estudi Alfa tindrà com a investigador principal al neuròleg de l'hospital Clínic de Barcelona José Luis Molinuevo. L'estudi requereix la col·laboració de 400 voluntaris d'entre 44 i 63 anys, fills d'una persona que hagi estat diagnosticada d'Alzheimer abans dels 75 anys. A diferència de molts altres experiments, aquests voluntaris no tindran retribució econòmica, sinó social: contribuiran al progrés de la investigació d'una malaltia devastadora. Tal democratització de la lluita contra la malaltia és coherent amb els objectius de la Fundació Pasqual Maragall, i amb la personalitat de qui li dóna nom.

Sabem que, com a alcalde i president, Maragall ha tingut una vida política de gran relleu i repercussió. Pels seus èxits i pel seu carisma, i per la naturalitat amb què va encaixar errors i dificultats, és el polític català viu tan estimat. Malgrat la seva malaltia, segueix sent un home compromès. La seva fundació té la màxima ambició científica, contribueix a consolidar el clúster biomèdic català i busca la complicitat social. Cap d'aquests objectius  no hauria estat possible sense la seva generosa contribució.

Editorial 

21/09/2012

La Vanguardia

Víctimes i victimaris

Carla Herrero

Continua passant al nostre davant. De tant en tant, algun cas com el de la Carla Herrero (que aquest diari publicava dissabte) ens torna a reclamar l'atenció. Hi ha qui dirà que la violència hi ha estat sempre, que les vexacions a l'escola són tan velles com els plans d'ensenyament, però això no consola ningú. Feu memòria un moment. Quan teníeu 13 anys, per exemple. Segur que podeu recordar la Carla de la vostra classe. Potser vosaltres mateixos ho vau ser en algun moment. Aquella noia grassoneta, o l'estudiós amb ulleres, o aquell fill de mare soltera: o el xaval amb orelles d'elefant, o el que es va fer pipí als pantalons aquell dia davant la pissarra... L'intimidador i els seus sequaços sempre hi eren per riure's del feble, per dotar-lo de sobrenoms degradants, per donar-li clatellots, per fer-lo sentir el ser més ridícul de la creació. Cada dia. Durant mesos, fins i tot anys. Com una gota malaia en la difícil travessia de l'adolescència. 

Deia Hobbes que l'home és un llop per a l'home. La crueltat no és només patrimoni dels adults. Els depredadors actuen amb impunitat, covardament emparats en el grup, en el silenci, en la norma adolescent que assenyala el xivato com l'empestat. L'estigma d'inferioritat, de vergonya i d'impotència impedeix a la criatura oprimida revelar el seu patiment als familiars, i menys denunciar els torturadors. Tot passa en una classe dividida entre els que també riuen i els que miren cap a una altra banda. I els grans? Pares, professors.., incapaços d'entendre els senyals d'alerta, com en un altre món: "No en vam ser conscients", "són coses de criatures", "ha d'aprendre a defensar-se sor... Cecs. 

Recorden en Jokin? Als 14 anys, de matinada, en Jokin va obrir la finestra i es va sentir alleujat per la profunda olor del mar d'Hondarribia. Va saltar daltabaix empès per anys de fustigació al pati de l'escola. "Lliure, oh, lliure, els meus ulls continuaran encara que parin els meus peus", va deixar escrit en el seu xat habitual d'internet. Amb en Jokin l'assetjament escolar va deixar de ser només un incident en el context educatiu i va assolir el grau de gravetat que li corresponia. Passat l'impacte dramàtic, ho vam oblidar. La Carla ens fa tornar a obrir els ulls. Tornarem a oblidar? La veritat és que continuem tolerant agressions menors i quotidianes, mentre els nens estan exposats a comportaments agressius més extrems i a noves formes de (in)comunicació dins del seu entorn més proper. 

L'assetjament escolar és un d'aquests problemes oblidats, absent en les lleis d'educació, en els programes del professorat. Un drama ocult com fins fa poc ho era la violència domèstica. Cada pare, cada mestre, cada amic, cada company de classe, cada director... ha de ser un vigilant. La inacció i la dissimulació protegeixen sempre els botxins, mai les víctimes. Tots hi tenim alguna cosa a veure, amb aquestes vides tallades de sobte, siguin víctimes o victimaris.

Susana Quadrado

20/09/2012

La Vanguardia

Conversa amb el Bisbe dels Pobres, Toni Soler

El bisbe Pere Casaldàliga (Balsareny,1928) continua sent una figura venerada al Brasil, i especialmente a Sao Felix do Araguaia, per la seva lluita continuada a favor dels desafavorits i dels pobles indígenes. La seva veu crítica l’ha convertit en una referència per als moviments renovadors de l’Església. Aquest estiu ha rebut la visita d’un equip de rodatge catalano-brasiler que portarà la seva vida i la seva lluita a les pantalles de televisió: Desclaç sobre la terra vermella

Foto per Joan Guerrero

Ara mateix hi ha dos Casaldàligues a Sao Felix. Com se sent? 

Home, el Casaldàliga de mentida és molt bona persona... 

I el de veritat? 

El de veritat ja està una mica de capa caída, ha estat el que ha estat... L’important és que em sento agraït pels testimonis d’amistat i de solidaritat, pel fet que la gent vulgui saber què fem aquí, per què hem lluitat... i de veure que hi ha jovent que s’hi interessa, veure una oportunitat per reivindicar la memòria històrica... Conservar la memòria és conservar la vida, i al capdavall el futur dependrà en gran part del que hagi estat el nostre passat. Per tant, agraeixo que es vulgui fer memòria, no pas de mi, sinó del que entre tots hem fet aquí, de les causes que ens han mogut. 

Per què li preocupa tant la memòria? L’amoïna el futur del seu llegat?
 

No m’amoïna, diguem que m’estimula que hi hagi gent a qui li interessin les mateixes causes, quan penso en el meu llegat penso en això, en lluita de base, espontània, i no en una fundació amb el meu nom, com m’han proposat sovint. És massa solemne per a mi. Els homenatges i els reconeixements sempre se’ls ha mirat amb certa prevenció.
 I amb ironia. 

Em consta que per a vostè el sentit de l’humor és important. 

L’humor és fill de l’esperança, i a més és una expressió humana d’abast universal. 

En efecte. L’actor que l’interpreta, Eduard Fernández, m’ha dit que no és creient, “...però de l’Església d’en Pere, sí”. Què me’n diu? 

La teologia de l’alliberament diu: “Deixem que Déu sigui Déu”. I parlem d’un Déu superior, no constret pels dogmes que, si d’una banda són necessaris, de l’altra tanquen i encaixen el concepte de Déu. Crec fermament en el macroecumenisme, és a dir, en el diàleg no només amb les altres Esglésies cristianes, sinó amb totes les religions. És curiós com la globalització, amb tots els seus mals, ha ajudat, en canvi, els homes i les dones d’arreu a sentir-nos com una sola família universal, la família humana de Déu. No accepto la simple divisió entre creients i no creients, el contrari de la fe no és el dubte sinó la por. Per mi la fe és confiar en Déu, creure que Déu és bo i m’estima. Malgrat el mal, malgrat el patiment dels innocents. 

Vostè sol dir que tots som l’Església, però el Vaticà té un alt concepte del dogma i la disciplina, cosa que a vostè li ha suposat molts problemes. 

Totes les institucions tenen la mateixa dinàmica negativa: tendeixen a fer-se lleis i normes que, al capdavall, les tanquen en elles mateixes. Passa amb tot, fins i tot amb la poesia... 

No li agrada la mètrica? Prefereix el vers lliure que un sonet? 

Home, de sonets n’he fet molts... sí que m’agraden. El que no m’agrada és la poesia hermètica, la que presumeix de dir el que no diu. La poesia és una manera de comunicar-se. 

El poble sembla entusiasmat amb el rodatge. Senten que els protagonistes són ells...
 

Em trobo gent del poble que em diu: “És la nostra pel·lícula”. Això està molt bé. 

Veure la seva vida recreada el violenta?
 

No n’he volgut veure el guió ni el rodatge, crec que no seria bo ni per a mi ni per a la pel·lícula. Confio molt en els seus responsables. Com és lògic en qualsevol projecte de ficció hi ha un risc de tergiversació. Per exemple, en aquest cas, la meva conversa a Roma amb Ratzinger... 

Va ser el 1988, quan ell estava al capdavant de la Congregació de la Fe i el va cridar al Vaticà per renyar-lo en nom de Joan Pau II. 

Sí, però la conversa va ser oberta, lliure, serena, i fins i tot amb algun punt d’humor. 

L’actual Papa té fama de ser un home molt bregat intel·lectualment.
 

Certament, és molt culte. Però és un home de càtedra i escriptori. I amb això no n’hi ha prou. 

Creu que no hauria de ser Papa? 

Sí que ho crec. Pot exercir amb dignitat, però no és la persona idònia per tirar endavant les profundes transformacions que l’Església necessita. El Vaticà ha de deixar de ser un estat, el Papa no pot ser cap d’estat. Roma ha de reconèixer la diversitat de l’Església, ha d’escoltar el poble: la veu del poble és la veu de Déu. Això no sempre és fàcil d’assumir, perquè la veu del poble és més difícil de tergiversar que la veu de Déu. Un amic missioner em va parlar d’una monja que solia resar amb aquestes paraules: “Que es faci la meva santa voluntat de Déu...” 

Crec que és un bon aficionat al cinema. Quins gèneres li agraden? Quines pel·lícules ha vist recentment? 

Per dir-ho de manera àmplia, m’agrada el neorealisme. Com en poesia, m’agrada la naturalitat. No m’agraden les pel·lícules tràgiques, les epopeies... 

Doncs a Descalç sobre la terra vermella hi ha certa èpica a l’hora de reflectir la seva peripècia al Brasil. Paco Escribano ha dit que és una mena de “western teològic”. 

La història del que ha passat aquí no és una epopeia, és un drama humà. Ni èpica, ni epopeia, ni tragèdia. En un drama hi ha alegries i tristeses, conflictes i solucions... Així espero que sigui la pel·lícula, descalça com el títol, sense pompes ni grandiloqüència, que no oblidi les petites coses, els petits gestos que donen continuïtat i sentit als fets. 

El seu “ramat” està millor que quan vostè va arribar? I és més creient? 

Hi ha hagut, és ben cert, transformacions polítiques, socials i també econòmiques. Les coses han millorat, però encara continua havent-hi desigualtats, problemes amb els drets dels indígenes, amb la propietat de la terra... Trobo a faltar una política més precisa, de petits projectes. Només es parla de grans projectes, que normalment no solen afavorir el poble. 

Però des de l’arribada de Lula al poder...
 

Lula i la seva successora tenen gestos solidaris, acció social, però al cap i a la fi fan política capitalista, neoliberal. 

Hi ha algú fora del Brasil que ho estigui fent millor? Cap referent? 

A Veneçuela estan passant algunes coses interessants, jo vaig firmar en suport d’Hugo Chávez. Tot i el seu histrionisme i les seves deficiències, Chávez ha estat capaç de plantar cara als EUA i ha apostat molt decididament per la unitat llatinoamericana, que és un dels grans desafiaments que tenim al davant. La patria grande, com deien els llibertadors, un ideal que van compartir San Martín, el Ché, Sandino... 

Vostè va arribar aquí abans que caigués el Mur de Berlín. Des d’aleshores l’esquerra ha hagut de reformular-se contínuament. Com ha viscut vostè tot aquest procés? 

Jo dic sempre, mig en broma, que a les esquerres i a l’Evangeli els toca ser oposició. Hem de ser realistes i esperançats, no es pot canviar el món d’un dia per l’altre. Continuo creient que l’ideal de l’esquerra es basa en la lluita per la justícia. I continuo pensant, també, que no hi haurà pau mentre no se socialitzi la riquesa. La terra, l’educació, la salut... Si no n’hem de dir socialisme, diguem-ne socialització. El Brasil continua sent un país que destaca per l’enorme diferència entre rics i pobres. 

Tot i ser un país emergent... 

Només hi emergeixen alguns. 

Enric Canet, del Casal dels Infants del Raval, diu en una entrevista a l’ARA que estima l’Església “amb un desesperat dolor”, com deia Espriu. També és el seu cas? 

Recordo el que deien els de la Generació del 98: “Nos duele España porque la amamos”. Això m’ho aplico a la meva relació amb l’Església. 

M’agradaria preguntar-li per la situació a Catalunya i a Europa, però tinc por que a vostè els problemes occidentals li semblin foteses... 

Són problemes de panxa plena... tot i que acabo de saber que a Catalunya Mans Unides i Càritas estan recollint tanta o més ajuda popular que abans de la crisi, i això és bonic. Crec que Europa no era conscient del privilegi que representava l’estat del benestar. Ara s’hi parla de l’estat del malestar, però el malestar ha estat i és la realitat a la major part del món. Trobo a faltar a Europa una consciència realista i fraterna dels problemes de la resta del món. Es parla del Tercer Món amb tòpics tronats: “No treballen”, “No saben aprofitar els seus recursos naturals”, “Són països corruptes”... No es tenen en compte les conseqüències de cinc segles de dominació econòmica de l’Amèrica Llatina, d’explotació dels pobles indígenes... 

I el debat independentista, el segueix? S’imagina una Catalunya sobirana?
 

Jo sempre he dit que en primer terme sóc un ésser humà, i després que sóc català. De Balsareny. Em sento molt implicat amb el meu país i voldria que, es vagi cap on es vagi, Catalunya no s’aïlli, no quedi al marge d’Europa ni dels problemes globals del món. Que la identitat es conjugui bé amb la universalitat. Que no hi hagi trencaments innecessaris. 

Ni tan sols això seria un motiu per tornar a casa? 

No. Com dic sempre, jo no me n’he anat mai de Catalunya. Encara hi sóc... El seu bon amic Balduino li va dir que Déu el castigaria fent-lo morir vellet i al llit. 

S’ho pren realment com un càstig? 

No, m’ho prenc com una gràcia de Déu. La vida és el gran do, fins i tot ara, que sóc gran i tinc les limitacions del Parkinson. Però quan em pregunten com va els responc: “Estic viu!” 

I això que vostè ha conviscut molts anys amb l’amenaça de la mort.
 

La mort només és un últim detall de la vida; menys que això: la mort, els morts, no existeixen. Només hi ha vius o ressuscitats. 

La mort com una “major naixença”, com diu el seu admirat Joan Maragall?
 

Sí, la mort és el naixement ple, la trobada absoluta, amb tot i amb tothom. 

Tornant a la pel·lícula. Coneixent-ne l’argument, creu que “acaba bé”?
 

Espero que acabi bé, que provoqui una reacció a l’espectador amb una invitació a l’esperança... Esperances petites per al dia a dia, grans esperances per a la vida i per a la vida eterna. Aquí, per exemple, treballem colze a colze amb gent que no és creient, però compartim l’esperança. La diferència entre creients i no creients es va diluint: tots busquem, tots esperem. “D’esperança en esperança ca- minem”, deia Paulo Evaristo Arns, antic bisbe de Sao Paulo. 

REALITAT I FICCIÓ AMB L’ARAGUAIA DE FONS 

Descalç sobre la terra vermella, una ficció televisiva dirigida per Oriol Ferrer i basada en el llibre homònim de Paco Escribano, porta la firma de la productora catalana Minoria Absoluta, amb el concurs de TV3 i TVE i participació brasilera. Aquest calorós estiu els 5.000 habitants de Sao Felix do Araguaia, al Mato Grosso, s’han acostumat a conviure amb un nodrit equip de rodatge, i amb un càsting catalano-brasiler que encapçalen Eduard Fernández, Pablo Derqui, Cristina Lago, Clara Segura i Sergi López. Tots ells han conegut Casaldàliga i l’han sentit resar a la seva casa modesta i amb les portes obertes de bat a bat. El vell bisbe, sempre reticent als homenatges, va beneir finalment la proposta d’Escribano convençut que ajudaria a publicitar la seva lluita en favor de la renovació de l’Església i de la millora de les condicions socials a les zones més deprimides del Brasil. El riu Araguaia és el seu teló de fons i ho serà fins a la mort, ja que no pensa tornar a Catalunya. “No en vaig marxar mai”, afirma. Inquiet, informat, inconformista, als 84 anys Casaldàliga se sent agraït a Déu per guiar les seves passes cap a la terra vermella de la seva nova pàtria d’adopció, que estima amb passió. I espera l’arribada de la “pàtria celestial”, tal com l’esperava Joan Maragall: el seu cant espiritual li fa companyia al capçal del llit. 

Toni Soler 

16/09/2012 

Ara.cat

Clicant aquí podeu veure el reportatge sencer

A les comarques gironines hi ha unes 23.000 persones amb migranya sense diagnosticar.

Els neuròlegs posen de manifest que la gran majoria dels 100.000 afectats per aquesta malaltia a la demarcació són dones.

La migranya és una malaltia amb gran repercussió social i laboral que pot presentar complicacions en la seva evolució i maneig realment serioses. Tanmateix, la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) calcula a les comarques  gironines hi ha unes 23.000 persones amb migranya no diagnosticada. És una xifra significativa, si es té en compte que a la demarcació hi ha prop de 95.000 ciutadans afectats, i la majoria d'ells (67.000) són dones. 

Segons la SEN, les causes sobre Ja manca de diagnòstic són diverses, però moltes d'elles estan relacionades amb la desconeixença del pacient, que sol confondre amb mals de cap «forts». Amb una prevalença del 12 o 13% que, en cas de les dones s'eleva al 17 o 18%, afecta principalment a persones d'entre els 20 i 50 anys. «Ja que les crisis migranyoses són molt incapacitants  i  imprevisibles, i solen afectar persones que es troben en el període de major productivitat laboral, aquesta malaltia suposa un considerable impacte econòmic», assegura el doctor Samuel Díaz Insa, coordinador del Grup d'Estudi de Cefalees de la SEN. 

Tal és així que la Societat Espanyola de Neurologia estima que la migranya comporta la pèrdua d'entre 8 i 16 dies a l'any de treball (de mitjana) per pacient, la qual cosa suposa un cost anual de 2.000 milions duros, calculant els costos directes i indirectes de l'absentisme i de la pèrdua de la productivitat laboral. 

Però a més de l'impacte de l'activitat laboral del pacient, és una malaltia amb un gran impacte en la qualitat de vida de qui la pateix, afectant les esferes socials, personals i familiars: el 42,5% dels pacients pateixen discapacitat de moderada a greu. Tot i això, un 20 o 25% de les persones que pateixen migranya mai ha consultat la seva malaltia amb el metge i un percentatge encara més gran (un 50 %) abandona el seguiment després de les primeres consultes. A més, i segons un estudi presentat en l'última reunió anual de la SEN, un 14% dels pacients ni tan sols arriba a comprar els medicaments que se’ls recepta. 

Diagnòstic crucial 

«És molt important diagnosticar els casos de migranya adequadament, no només perquè automedicar o seguir un tractament inadequat pot portar a cronificar més el problema, sinó perquè diversos estudis han relacionat la migranya amb la depressió, amb ansietat o amb un lleuger augment del risc cardiovascular», explica el doctor Samuel Díaz Insa. «Són aquests casos els que necessàriament han de ser seguits i valorats per un neuròleg». 

En general, la migranya es manifesta en un sol costat del cap encara que posteriorment pot generalitzar-se a banda i banda, és pulsatiu en el 85% dels episodis, i augmenta amb l'activitat física o el simple moviment de cap. Gairebé el 90% dels pacients experimenten nàusees i més d'un 75% refereixen durant les crisis una hipersensibilitat als estímuls sensitius que s'expressa com fotofòbia, sonofobia i intolerància a estímuls olfactoris. 

Encara que la predisposició a la migranya té un caràcter genètic, de fet, recentment, un equip espanyol ha identificat els quatre gens que predisposen a patir prop del 70% dels casos de migranya més comú, són els factors ambientals els desencadenants de les crisis i els que determinen la freqüència. L’estrès emocional és el desencadenant de crisi més freqüent, en un 58,6% dels casos, seguit de l'alteració del ritme de son (35,1%) o de factors dietètics com dejuni prolongat (16,7%), consum l'alcohol (10,6%) o la determinada ingesta d'aliments (10,5%). En el cas de les dones, un 50,9% de les pacients refereixen l'aparició de les crisis coincidint amb el cicle menstrual, a més dels anticonceptius orals solen ser un factor d'agreujament per la migranya. 

«Conèixer els factors precipitants dels atacs de migranya i evitar-los, és el primer pas en el tractament. Així doncs, intentar tenir un ritme regular de son. fer exercici manera habitual, mantenir una alimentació equilibrada evitant aquells aliments que hagin pogut desencadenar atacs en alguna ocasió i, sobretot, fugir de l'estrès, és fonamental», comenta el doctor Samuel Díaz Insa. «També és important tenir en compte que en la majoria dels pacients amb migranya no hi ha un clar desencadenant en l'alimentació, per la qual cosa no és aconsellable prohibir llargues llistes d'aliments perquè sí, ja que l'únic que aconseguirem és una disminució en la qualitat de vida dels nostres pacients». Però a més, hi ha una amplia varietat de tractaments veritablement útils per tallar les crisis de migranya.

F. Benejam

13/09/2012

Diari de Girona

10-S per la Vida

Dilluns passat, sense massa fressa, es va celebrar el dia mundial per la prevenció del suïcidi. 

Que cada any hi hagi un milió de persones al món que acabin de manera voluntària amb les seves vides és un drama. Però és la punta de l'iceberg que amaga una massa molt més important d'homes i dones del nostre planeta que han fet un intent de suïcidi. Què es fa per la prevenció del suïcidi? Poc. Molt poc. Gairebé res. Estem avesats a participar en campanyes de prevenció d'altres patologies. Però el suïcidi continua essent un tema tabú.
 

El suïcidi és una solució permanent per a un problema temporal. En els nostres països desenvolupats suposa la segona causa de mort entre gent jove. Caldrà que, de mica a mica, aquesta iniciativa de l'OMS de dedicar cada 10 de setembre a parlar de prevenció vagi calant en la nostra societat i vagi cristal·litzant en propostes concretes que ens moguin a l'acció. A tots. A tots els sectors de la societat. Amb el suport, imprescindible, de les autoritats sanitàries i dels governs de cada país.

Hi hauria molts elements per considerar en la planificació d'aquesta prevenció, des de la identificació precoç de les malalties mentals fins a la no estigmatització de les mateixes. Però em voldria quedar amb un element que, a la nostra societat, és cada vegada més important: recuperar els valors de l'espiritualitat, que no s'ha de confondre amb religió. El nostre món, cada vegada més tecnificat, ha de recuperar els valors de la transcendència. Es planifiquen les activitats docents i les extraescolars per donar resposta a la demanda tan diversa del nostre temps. La munió de continguts resta temps per pensar. 

Com s'ensenya, avui, els nens i adolescents, a pensar? On queda el temps per cercar un sentit transcendent a la vida? On queda la filosofia? On queda la capacitat per admirar-se davant d'un paisatge o escoltant una composició musical? Com s'educa la lectura plaent d'un llibre?
 

El laïcisme no està renyit amb l'espiritualitat, amb el viure amb interioritat. Ens pot semblar que ja no ens cal estar en contacte amb el millor que tenim en el nostre interior. Ens pot semblar que en fem prou amb els entreteniments que ens ofereixen les noves tecnologies... 

Tal vegada ens hem acostumat a funcionar sense ànima. L'home del nostre segle necessita cercar la veritat. I els nens han de ser educats en aquesta cerca. Cal deixar de viure programats i recuperar les arrels i les fites. Ens cal reduir l'activitat frenètica per preguntar-nos de nou pel sentit de la nostra vida.
 

El 10 de setembre ha passat. Enmig d'altres informacions i notícies, poc s'ha tingut en compte aquesta necessitat: cal fer una clara aposta per la Vida amb tota la plenitud!

Josep Cornellà i Canals

13/09/2012

Diari de Girona

L'hort dels sensesostre

En els petits bancals de la finca, a prop de palmeres i xiprers, ja s'aprecien les primeres bledes, cols, albergínies i pebrots. Manel Font, un expert en tècniques de compostatge i tallers d'horts urbans, i també en tenir cura de les persones amb dificultats, explica a la seva brigada (ara per ara inexperta) com deixar espai per caminar entre les fileres d'hortalisses, on posar la palla o com utilitzar el rasclet. Es una brigada especial formada per deu persones sense llar, més dos voluntaris del centre d'acolliment Assís, a les que aquest mes de setembre s'han afegit unes altres cinc persones. 

La finca està ubicada sobre l'inici del carrer Manacor, al costat dels jardins del Turó del Putget. És de propietat municipal i fins fa uns mesos va estar ocupada. El districte de Sarrià-Sant Gervasi la hi va oferir a Assís, i aquesta entitat ha començat a treure-li partit. El febrer passat van iniciar la tasca de netejar el jardí i van trobar que el terreny estava en bones condicions. 

"Aquí em sento útil, resumeix Antoni, un dels acollits a aquest programa del centre Assís. No té experiència prèvia més enllà de "les plantes en testos que tenia al balcó". El seu ofici anterior havia estat en el camp de la seguretat privada, però allò va acabar fa més de dos anys. "En aquests dos anys llargs he estat buscant feina; i continuava buscant feina. I quan tenia una mica de temps lliure, buscava feina... Si t'atures, et fots de cap, t'has de mantenir actiu...". Viu en un alberg d'Assís i hi és en espera d'anar a un dels 19 pisos d'inclusió de l'oenagé. 

A la finca, "els arbres han fet la seva feina, hi ha molta matèria orgànica i hem d'aprofitar el que ja ha fet la naturalesa", diu Font. Volen fer compostatge i conrear aliments, però, sobretot, motivar i capacitar els usuaris d'aquesta experiència. "Alguns són en albergs o pisos d'inclusió, d'altres dormen al carrer", explica Jesús Ruiz, director d'Assis.

Es tracta de "treballar els hàbits, no només de puntualitat i d'higiene, sinó també els hàbits de tenir cura de les eines i de l'espai i el treball en equip". Al final del procés, se'ls donarà un diploma de manteniment de centres de compostatge i horts urbans. No és un títol oficial, però es pot incloure en un currículum, "Podran acreditar que entenen diu Ruiz. 

Un altre dels usuaris de la finca és Salvador. Va entrar en contacte amb Assís fa 11 anys i ja des d'abans ha tingut alts i baixos en la seva vida. Va treballar en neteja i tasques de manteniment, però ara, des de fa dos anys, no té ocupació. A més, des de fa un any dorm al carrer. La seva dona s'allotja a casa dels pares. Les tasques a l'hort "em serveixen per aprendre, agafar experiència, perquè espero que em cedeixin un hort urbà que vaig sol·licitar a Cornellà". La seva esperança és muntar un petita empresa de reformes i neteja. 

Assís s'ha fet càrrec de la finca i la gestionarà durant dos anys, que es poden prorrogar un més, segons els termes de la cessió municipal. "D'aquí a un any, ens agradaria obrir la finca al barri, que la gent pogués passejar entre els horts i espais enjardinats que hi haurà", preveu Ruiz. Aquest benefici per al barri és un dels objectius que té en compte el regidor de Sarrià-Sant Gervasi, Joan Puigdollers, que, d'acord amb l'associació de veïns del Putget, vol obrir els jardins al públic dins d'aquest mandat, i si és possible també la casa que hi ha a l'entrada, que al seu dia van ocupar els masovers de la finca i que caldrà rehabilitar. 

Amb aquesta operació, assenyala Joan Puigdollers, s'aconsegueix alguna cosa més que el manteniment del jardí: recolzar la fundació Assís. Es un projecte de suport social que "va en la línia de suport al tercer sector que s'ha marcat l'Ajuntament en aquests temps de necessitats que creixen".

Una expropiació curiosa

El cas de la finca de Manacor, 1, no és gens habitual. Té uns 3.300 m² d'extensió, 2.500 dels quals de jardí. La resta l’ocupen un gran xalet al costat de l'accés a la finca, una casa que van fer servir en altres temps masovers. El més curiós és que la finca és propietat municipal, després d'una expropiació forçosa a la qual es va resistir l'Ajuntament. Com a zona verda urbana (així està qualificada), la propietat pot instar a l'expropiació. Així va ocórrer quan va passar en herència a una nova propietària resident en un altre país. Aquesta va demanar l'expropiació, a la qual l'Ajuntament, amb altres prioritats de despesa, s'hi va oposar. Es va iniciar el plet i, el setembre del 2008, la secció segona de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va resoldre a favor de la propietat i va fixar el preu de l'expropiació en 2.485.478 euros. Més d'un any després, el novembre del 2009, esgotats els recursos judicials, es va signar l'acta d'expropiació. L'Ajuntament pensa a convertir el xalet en un equipament per al barri, d'acord amb l'associació de veïns, però el projecte no es troba, per ara, entre les prioritats.

Lluís Sierra

12/09/2012

La Vanguardia

Hi ha tantes famílies generoses a Catalunya ...!

Montserrat Juvanteny, que ha creat i dirigeix tres centres d'acollida per a infants

Tinc 68 anys. Vaig néixer a Joanetes (Garrotxa) i viu al Montseny. Estic casada en segones núpcies i tinc tres fills biològics i nou acollits. Vaig estudiar Magisteri i sóc educadora social. La meva política? Els nens haurien de ser patrimoni de la humanitat. Sóc católica.

Mestra al barri xinès? 

Sí, amb 20 anys. Un dia em truca el meu pare per dir-me que s'havien emportat un nen a Wad-Ras (quan era centre de menors) per robar una poma. "Els seus pares són alcohòlics i no li donen de menjar. Ves a veure'l". 

I al seu pare què més li donava? 

Érem 14 germans i durant anys va ser l'alcalde de Joanetes. S'ocupava de la gent. 

Què va passar a Wad-Ras? 

Em va rebre el director amb una pistola al cinturó i això em va bloquejar, perquè sé que on hi ha hagut agressivitat has de posar amor i no més agressivitat encara que sigui legalitzada. 

Es va emportar el nen a casa? 

Sí. El canvi que va fer em va semblar un miracle i vaig decidir actuar. Al meu negoci de colònies d'estiu vaig anar afegint nens de centres de protecció fins que vaig decidir crear una entitat per acollir: Asteroide B 612. 

El planeta del Petit Príncep. 

Però el meu major interès sempre ha estat aconseguir una llar. Per molt bons educadors, psicòlegs i mestres que tinguis, hi ha un abisme amb els que es crien en una llar. 

Des de llavors busca famílies. 

Sí, i hi ha tantes famílies generoses a Catalunya ...! Vaig crear la fundació perquè prefereixo dependre d'entitats particulars que de governs, sentir-me més lliure de dir tot el que penso i poder defensar els drets dels nens quan no són respectats. 

Què significa això? 

Després de la Guerra Civil el que prevalia era que els nens sobrevisquessin, però a partir dels anys setanta vam comprendre que l'important era la qualitat de vida i que aquesta l'atorga una bona emocionalitat, i és aquí on considero que els polítics no han incidit. 

... 

Un nen que viu en un centre no pot rebre l'estabilitat i seguretat que necessita. Per raons laborals té un educador de matí, un altre de tarda i altres de cap de setmana: amb qui es vincula? Per això, poder atendre els nens en famílies és infinitament millor que l'atenció en centres. 

Vostè té tres centres. 

El nen que a casa ha tingut un model negatiu de família el més probable és que el reprodueixi per molt que se'l aparti de la família i se'l porti a un centre, perquè allà no se li pot mostrar un altre model. 

Llavors, per què és tan complicat acollir un nen? 

En els meus centres no és complicat. Jo sempre els dic als meus educadors: "Vosaltres sou una crossa de la família, no els seus jutges". 

L'habitual és que els assistents socials ... 

... Ho sé, que et jutgin quan de vegades no tenen ni fills. L'accent s'ha de posar en la família d'acollida. Quan jo vaig començar deien que era poc professional perquè parlava de "els meus nens", em vinculava a ells. I jo els contestava: "És que no vull ser professional, vull ser mare". 

Vostè és forta. 

Em van portar un nen de 16 anys que havia recorregut tots els centres de Madrid i de Catalunya, ningú podia amb ell. Aquest nen, que ara té 39 anys, un dia em va dir: "Vella meva, et puc demanar un regal i em promets que no et riuràs de mi?". 

Què li va demanar? 

Un biberó per prendre la seva llet al matí i a la nit. "Quina manera tan bonica de dir-te 'aquí m'hagués agradat néixer'", em va dir el psicòleg. Cal posar l'accent en la part emocional del nen. 

Fa por acollir per la inevitable interacció amb la família biològica. 

La família biològica no ha de conèixer a la família d'acollida, som nosaltres els que ens encarreguem de les visites. I cal que desaparegui aquesta imatge de "et traiem el teu fill". 

Un sentiment difícil de canviar. 

Cal explicar les coses, dir-li a la mare que ella no pot en aquest moment tenir cura del seu fill i que el dia de demà aquest nen li retornarà amb escreix aquest acte d'amor de permetre-li que es formi emocionalment amb una família estable. 

T'estimes una criatura que has de tornar als seus pares biològics. 

Avui la llei té en compte l'opinió del nen a partir dels 6 anys. Però ha tocat un tema important: no podem canviar cada quatre anys de política d'infància, cal buscar una persona amb una gran qualitat humana i gran formació, amb fills, i que es quedi aquí durant molts anys. 

I que tingui un consell d'àvies. 

Estic d'acord. Els nens tutelats tenen la vida en blanc i negre, el blanc de la innocència i el negre de la por, qui millor pot posar color a les seves vides que un pare i una mare o dos pares o dues mares o un de sol, tant se val, però que els donin la festa d'aniversari i la seva presència en l'obra de teatre del col·legi ..., el seu amor. 

Entenc. 

No és senzill atendre nens que arriben amb uns hàbits ja no direm dolents però sí diferents. Reconduir tot això només ho poden fer persones amb una gran capacitat de solidaritat i d'amor. Quan jo vaig començar em deien "la il·luminada". 

Sempre hi ha malastrucs. 

"Aquest nen t'ha sortit bé perquè tu tens un do", em deien. No és cert. A tots els semblava impossible que estudiessin una carrera, però l'hàbit de l'estudi s'aprèn, i tots els meus fills l'han estudiat.

Una vida plena

Sent una jove mestra una nena la va pegar. "Torna-li!", deien les altres mestres, però ella va decidir fer-li un petó. "La nena es va posar a plorar, els seus ulls de sorpresa m'han acompanyat tota la vida. Si vols guanyar-te a un nen sorprén-lo, i quan faci alguna cosa dolenta o bona demana-li que miri al seu interior i pregunta-li com se sent". Des de llavors ha creat i dirigeix la Fundació Concepció Juvanteny per a la defensa del nen i tres centres d'acollida. Però la seva prioritat és que aquests nens trobin una llar: "200 ja ho han aconseguit i estic orgullosíssima de la meva família". El seu no és un treball, és una opció de vida. Els seus nou nens acollits ja són grans: tots han sortit endavant.

Ima Sanchís

11/09/2012

La Vanguardia

Càritas i Bertone, premis catalans

En plena crisi, quan són tantes a Catalunya les persones aclaparades per l’atur o els deutes, sense llar i sense possibilitat de rebre ajuda pública, la concessió a Càritas de la Medalla d’Honor del Parlament no podia ser més oportuna. Càritas té més d’un segle de vida, però és una organització local moderna. Atén els més desemparats de cada barri i els més desemparats del planeta. Les seves respostes són concretes (als fulls parroquials els fidels són convidats a sufragar necessitats urgents de sostre, aliments o companyia). Però també estructurals: menjadors, roba, ajuts a nens, ancians, aturats o immigrants. Sense oblidar els ambiciosos projectes de prevenció, com el nou programa Paidós, que ajudarà els nens en risc d’exclusió vetllant per les seves famílies. Allà on desapareix l’Estat, apareix Càritas practicant la misericòrdia cristiana: donar menjar al qui té fam, vestir el qui va nu, visitar el malalt i donar allotjament al pelegrí, és a dir, l’immigrant.

Per aquestes raons, Càritas és aplaudida per tots: laïcistes i creients, integristes i moderns. No són pocs, però, especialment a Catalunya, els que, en esbiaixada visió ideològica, mentre aplaudeixen a Càritas, condemnen sense pal·liatius l'Església catòlica. No és possible segregar la valoració que l'Església mereix de la valoració que mereix Càritas, ja que és obra d'aquella. Càritas realitza la seva ímproba obra social gràcies a l'aportació dels fidels i al treball dels voluntaris catòlics. Si s'aplaudeix la insubstituïble funció social de Càritas, deu per lògica reconèixer que el paper de l'Església a Catalunya i a Espanya és rellevant.

Sense l'aportació del catolicisme, les conseqüències del malestar econòmic serien infinitament més dramàtiques a Espanya, Portugal i Itàlia (els estats europeus més castigats per la crisi). La tasca social de l'Església no acaba a Càritas: són desenes les organitzacions catòliques de voluntariat. Una d'elles és la Comunitat de Sant Egidi, que celebra aquests dies la seva trobada a Sarajevo: promou el diàleg interreligiós, intermèdia en els conflictes del planeta i desenvolupa una tasca social (menjadors, assistència a presos i malalts) en moltes ciutats, Barcelona entre elles.

Aquesta tasca que realitza l'Església catòlica és el que premia, a través del cardenal Tarcisio Bertone, el IV Premi Internacional Fundació Comte de Barcelona que inspira el Grup Godó i que es concedirà a final de mes amb la presència del rei Joan Carles. Bertone té un paper clau en la definició de les relacions internacionals de Benet XVI. La discreta intermediació a Cuba, la preocupació per Àfrica o la recerca del diàleg cristià-musulmà, que serà motiu del delicat viatge del Papa a Líban aquesta setmana.

Però a Catalunya hi ha un motiu més íntim de satisfacció amb el cardenal Bertone: en el curs de la visita del Papa a Barcelona, va contribuir a enfortir les relacions entre Catalunya i el Vaticà, entre el catolicisme romà i la Barcelona contemporània. Bertone rebrà el premi, segons l'acta del jurat, per "la seva temperança, prudència i esperit d'obertura". I també "per llimar arestes, aconsellar sàviament i crear llaços d'unitat". Amic i coneixedor de l'Església catalana, Bertone rebrà a Barcelona un premi que simbolitza la vocació europea de Catalunya. Els vincles amb Roma recorden que les legítimes aspiracions catalanes no responen a una visió abstreta.

Editorial de la Vanguardia

10/09/2012