En plena crisi, quan són tantes a Catalunya les persones aclaparades per l’atur o els deutes, sense llar i sense possibilitat de rebre ajuda pública, la concessió a Càritas de la Medalla d’Honor del Parlament no podia ser més oportuna. Càritas té més d’un segle de vida, però és una organització local moderna. Atén els més desemparats de cada barri i els més desemparats del planeta. Les seves respostes són concretes (als fulls parroquials els fidels són convidats a sufragar necessitats urgents de sostre, aliments o companyia). Però també estructurals: menjadors, roba, ajuts a nens, ancians, aturats o immigrants. Sense oblidar els ambiciosos projectes de prevenció, com el nou programa Paidós, que ajudarà els nens en risc d’exclusió vetllant per les seves famílies. Allà on desapareix l’Estat, apareix Càritas practicant la misericòrdia cristiana: donar menjar al qui té fam, vestir el qui va nu, visitar el malalt i donar allotjament al pelegrí, és a dir, l’immigrant.
Per aquestes raons, Càritas és aplaudida per tots: laïcistes i creients, integristes i moderns. No són pocs, però, especialment a Catalunya, els que, en esbiaixada visió ideològica, mentre aplaudeixen a Càritas, condemnen sense pal·liatius l'Església catòlica. No és possible segregar la valoració que l'Església mereix de la valoració que mereix Càritas, ja que és obra d'aquella. Càritas realitza la seva ímproba obra social gràcies a l'aportació dels fidels i al treball dels voluntaris catòlics. Si s'aplaudeix la insubstituïble funció social de Càritas, deu per lògica reconèixer que el paper de l'Església a Catalunya i a Espanya és rellevant.
Sense l'aportació del catolicisme, les conseqüències del malestar econòmic serien infinitament més dramàtiques a Espanya, Portugal i Itàlia (els estats europeus més castigats per la crisi). La tasca social de l'Església no acaba a Càritas: són desenes les organitzacions catòliques de voluntariat. Una d'elles és la Comunitat de Sant Egidi, que celebra aquests dies la seva trobada a Sarajevo: promou el diàleg interreligiós, intermèdia en els conflictes del planeta i desenvolupa una tasca social (menjadors, assistència a presos i malalts) en moltes ciutats, Barcelona entre elles.
Aquesta tasca que realitza l'Església catòlica és el que premia, a través del cardenal Tarcisio Bertone, el IV Premi Internacional Fundació Comte de Barcelona que inspira el Grup Godó i que es concedirà a final de mes amb la presència del rei Joan Carles. Bertone té un paper clau en la definició de les relacions internacionals de Benet XVI. La discreta intermediació a Cuba, la preocupació per Àfrica o la recerca del diàleg cristià-musulmà, que serà motiu del delicat viatge del Papa a Líban aquesta setmana.
Però a Catalunya hi ha un motiu més íntim de satisfacció amb el cardenal Bertone: en el curs de la visita del Papa a Barcelona, va contribuir a enfortir les relacions entre Catalunya i el Vaticà, entre el catolicisme romà i la Barcelona contemporània. Bertone rebrà el premi, segons l'acta del jurat, per "la seva temperança, prudència i esperit d'obertura". I també "per llimar arestes, aconsellar sàviament i crear llaços d'unitat". Amic i coneixedor de l'Església catalana, Bertone rebrà a Barcelona un premi que simbolitza la vocació europea de Catalunya. Els vincles amb Roma recorden que les legítimes aspiracions catalanes no responen a una visió abstreta.
Editorial de la Vanguardia
10/09/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies