Hi ha tantes famílies generoses a Catalunya ...!

Montserrat Juvanteny, que ha creat i dirigeix tres centres d'acollida per a infants

Tinc 68 anys. Vaig néixer a Joanetes (Garrotxa) i viu al Montseny. Estic casada en segones núpcies i tinc tres fills biològics i nou acollits. Vaig estudiar Magisteri i sóc educadora social. La meva política? Els nens haurien de ser patrimoni de la humanitat. Sóc católica.

Mestra al barri xinès? 

Sí, amb 20 anys. Un dia em truca el meu pare per dir-me que s'havien emportat un nen a Wad-Ras (quan era centre de menors) per robar una poma. "Els seus pares són alcohòlics i no li donen de menjar. Ves a veure'l". 

I al seu pare què més li donava? 

Érem 14 germans i durant anys va ser l'alcalde de Joanetes. S'ocupava de la gent. 

Què va passar a Wad-Ras? 

Em va rebre el director amb una pistola al cinturó i això em va bloquejar, perquè sé que on hi ha hagut agressivitat has de posar amor i no més agressivitat encara que sigui legalitzada. 

Es va emportar el nen a casa? 

Sí. El canvi que va fer em va semblar un miracle i vaig decidir actuar. Al meu negoci de colònies d'estiu vaig anar afegint nens de centres de protecció fins que vaig decidir crear una entitat per acollir: Asteroide B 612. 

El planeta del Petit Príncep. 

Però el meu major interès sempre ha estat aconseguir una llar. Per molt bons educadors, psicòlegs i mestres que tinguis, hi ha un abisme amb els que es crien en una llar. 

Des de llavors busca famílies. 

Sí, i hi ha tantes famílies generoses a Catalunya ...! Vaig crear la fundació perquè prefereixo dependre d'entitats particulars que de governs, sentir-me més lliure de dir tot el que penso i poder defensar els drets dels nens quan no són respectats. 

Què significa això? 

Després de la Guerra Civil el que prevalia era que els nens sobrevisquessin, però a partir dels anys setanta vam comprendre que l'important era la qualitat de vida i que aquesta l'atorga una bona emocionalitat, i és aquí on considero que els polítics no han incidit. 

... 

Un nen que viu en un centre no pot rebre l'estabilitat i seguretat que necessita. Per raons laborals té un educador de matí, un altre de tarda i altres de cap de setmana: amb qui es vincula? Per això, poder atendre els nens en famílies és infinitament millor que l'atenció en centres. 

Vostè té tres centres. 

El nen que a casa ha tingut un model negatiu de família el més probable és que el reprodueixi per molt que se'l aparti de la família i se'l porti a un centre, perquè allà no se li pot mostrar un altre model. 

Llavors, per què és tan complicat acollir un nen? 

En els meus centres no és complicat. Jo sempre els dic als meus educadors: "Vosaltres sou una crossa de la família, no els seus jutges". 

L'habitual és que els assistents socials ... 

... Ho sé, que et jutgin quan de vegades no tenen ni fills. L'accent s'ha de posar en la família d'acollida. Quan jo vaig començar deien que era poc professional perquè parlava de "els meus nens", em vinculava a ells. I jo els contestava: "És que no vull ser professional, vull ser mare". 

Vostè és forta. 

Em van portar un nen de 16 anys que havia recorregut tots els centres de Madrid i de Catalunya, ningú podia amb ell. Aquest nen, que ara té 39 anys, un dia em va dir: "Vella meva, et puc demanar un regal i em promets que no et riuràs de mi?". 

Què li va demanar? 

Un biberó per prendre la seva llet al matí i a la nit. "Quina manera tan bonica de dir-te 'aquí m'hagués agradat néixer'", em va dir el psicòleg. Cal posar l'accent en la part emocional del nen. 

Fa por acollir per la inevitable interacció amb la família biològica. 

La família biològica no ha de conèixer a la família d'acollida, som nosaltres els que ens encarreguem de les visites. I cal que desaparegui aquesta imatge de "et traiem el teu fill". 

Un sentiment difícil de canviar. 

Cal explicar les coses, dir-li a la mare que ella no pot en aquest moment tenir cura del seu fill i que el dia de demà aquest nen li retornarà amb escreix aquest acte d'amor de permetre-li que es formi emocionalment amb una família estable. 

T'estimes una criatura que has de tornar als seus pares biològics. 

Avui la llei té en compte l'opinió del nen a partir dels 6 anys. Però ha tocat un tema important: no podem canviar cada quatre anys de política d'infància, cal buscar una persona amb una gran qualitat humana i gran formació, amb fills, i que es quedi aquí durant molts anys. 

I que tingui un consell d'àvies. 

Estic d'acord. Els nens tutelats tenen la vida en blanc i negre, el blanc de la innocència i el negre de la por, qui millor pot posar color a les seves vides que un pare i una mare o dos pares o dues mares o un de sol, tant se val, però que els donin la festa d'aniversari i la seva presència en l'obra de teatre del col·legi ..., el seu amor. 

Entenc. 

No és senzill atendre nens que arriben amb uns hàbits ja no direm dolents però sí diferents. Reconduir tot això només ho poden fer persones amb una gran capacitat de solidaritat i d'amor. Quan jo vaig començar em deien "la il·luminada". 

Sempre hi ha malastrucs. 

"Aquest nen t'ha sortit bé perquè tu tens un do", em deien. No és cert. A tots els semblava impossible que estudiessin una carrera, però l'hàbit de l'estudi s'aprèn, i tots els meus fills l'han estudiat.

Una vida plena

Sent una jove mestra una nena la va pegar. "Torna-li!", deien les altres mestres, però ella va decidir fer-li un petó. "La nena es va posar a plorar, els seus ulls de sorpresa m'han acompanyat tota la vida. Si vols guanyar-te a un nen sorprén-lo, i quan faci alguna cosa dolenta o bona demana-li que miri al seu interior i pregunta-li com se sent". Des de llavors ha creat i dirigeix la Fundació Concepció Juvanteny per a la defensa del nen i tres centres d'acollida. Però la seva prioritat és que aquests nens trobin una llar: "200 ja ho han aconseguit i estic orgullosíssima de la meva família". El seu no és un treball, és una opció de vida. Els seus nou nens acollits ja són grans: tots han sortit endavant.

Ima Sanchís

11/09/2012

La Vanguardia