 |
| Carla Herrero |
Continua passant al nostre davant. De tant en tant, algun cas com el de la Carla Herrero (que aquest diari publicava dissabte) ens torna a reclamar l'atenció. Hi ha qui dirà que la violència hi ha estat sempre, que les vexacions a l'escola són tan velles com els plans d'ensenyament, però això no consola ningú. Feu memòria un moment. Quan teníeu 13 anys, per exemple. Segur que podeu recordar la Carla de la vostra classe. Potser vosaltres mateixos ho vau ser en algun moment. Aquella noia grassoneta, o l'estudiós amb ulleres, o aquell fill de mare soltera: o el xaval amb orelles d'elefant, o el que es va fer pipí als pantalons aquell dia davant la pissarra... L'intimidador i els seus sequaços sempre hi eren per riure's del feble, per dotar-lo de sobrenoms degradants, per donar-li clatellots, per fer-lo sentir el ser més ridícul de la creació. Cada dia. Durant mesos, fins i tot anys. Com una gota malaia en la difícil travessia de l'adolescència.
Deia Hobbes que l'home és un llop per a l'home. La crueltat no és només patrimoni dels adults. Els depredadors actuen amb impunitat, covardament emparats en el grup, en el silenci, en la norma adolescent que assenyala el xivato com l'empestat. L'estigma d'inferioritat, de vergonya i d'impotència impedeix a la criatura oprimida revelar el seu patiment als familiars, i menys denunciar els torturadors. Tot passa en una classe dividida entre els que també riuen i els que miren cap a una altra banda. I els grans? Pares, professors.., incapaços d'entendre els senyals d'alerta, com en un altre món: "No en vam ser conscients", "són coses de criatures", "ha d'aprendre a defensar-se sor... Cecs.
Recorden en Jokin? Als 14 anys, de matinada, en Jokin va obrir la finestra i es va sentir alleujat per la profunda olor del mar d'Hondarribia. Va saltar daltabaix empès per anys de fustigació al pati de l'escola. "Lliure, oh, lliure, els meus ulls continuaran encara que parin els meus peus", va deixar escrit en el seu xat habitual d'internet. Amb en Jokin l'assetjament escolar va deixar de ser només un incident en el context educatiu i va assolir el grau de gravetat que li corresponia. Passat l'impacte dramàtic, ho vam oblidar. La Carla ens fa tornar a obrir els ulls. Tornarem a oblidar? La veritat és que continuem tolerant agressions menors i quotidianes, mentre els nens estan exposats a comportaments agressius més extrems i a noves formes de (in)comunicació dins del seu entorn més proper.
L'assetjament escolar és un d'aquests problemes oblidats, absent en les lleis d'educació, en els programes del professorat. Un drama ocult com fins fa poc ho era la violència domèstica. Cada pare, cada mestre, cada amic, cada company de classe, cada director... ha de ser un vigilant. La inacció i la dissimulació protegeixen sempre els botxins, mai les víctimes. Tots hi tenim alguna cosa a veure, amb aquestes vides tallades de sobte, siguin víctimes o victimaris.
Susana Quadrado
20/09/2012
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies