La nostra fe

La nostra fe no és la dels nostres pares; no és la del carboner; la nostra fe no es fonamenta ni en grans veritats universals, ni en dogmes indiscutibles. La nostra fe és molt més petita, molt més fràgil, molt més voluble; molt més d'avui; és una fe fonamentada en una esperança difusa, distant, a voltes incongruent i sovint contradictòria; és una esperança inspirada en la confiança en la bondat dels homes i dones, i el potencial que aquesta bondat unida a la saviesa i a la bellesa pot oferir al món. No creiem en la bondat, la bellesa i la saviesa de la humanitat abstracta, sinó en la dels homes i dones concrets. 

No és una espera passiva sinó una esperança que es va construint, cada dia, cada moment. És una esperança que es conjuga amb el verb estimar en la seva funció activa, «jo estimo», i en la seva possibilitat recíproca, «jo sóc estimat». Estimem amb devoció els pares que ens han dut al món, ens han educat i han tingut cura de nosaltres; estimem encaridament els marits, les mullers i les parelles, perquè compartim amb ells un projecte i un camí de vida; estimem amb passió els fills i filles que amb la seva existència allarguen la nostra i ens fan durar més enllà de la mort; estimem amb amor els amics i les amigues que són en la nostra vida el pebre i la sal, el sucre i la mel. 

La nostra fe en els homes i dones, en llur bondat, saviesa i bellesa, en l'amor, és, en el fons, el motor principal de la nostra esma, del nostre tarannà; la raó d'aixecar-se i mirar de cara el mirall; el motiu d'anar a treballar, de tornar a casa, d'abraçar la família... 

Que no ens parlin d'economia; que s'ho estalviïn, que ens ho estalviïn. Cal renovar en profunditat la política, treure-la del segle XX, on està ancorada, i de la partitocràcia, on està atrapada; cal humanitzar-la, dotar-la de valors ètics i morals, d'ideals i d'esperances. Cal una política més a l'abast de tothom; una política a l'alçada de la nostra fe.

Jordi Vilamitjana

12/07/2012

Diari de Girona

Els treballadors socials rebutgen les retallades a la llei de la dependència

El Col·legi Oficial considera que l'augment del copagament als beneficiaris de la llei és "injust" i pot "ofegar econòmicament"

El Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya (TSCAT) considera que l'augment del copagament als beneficiaris de la llei de la dependència anunciat dimarts per la ministra Ana Mato "és injust" i "pot ofegar econòmicament persones en situacions de molta fragilitat". 

Segons un comunicat del TSCAT fet públic aquest dimecres, amb les mesures restrictives anunciades ahir per la ministra en el Consell Interterritorial i que s'aprovaran en el consell de ministres de divendres que ve dia 13, "és possible que una persona dependent que cobra 400 euros mensuals hagi de contribuir al pagament dels serveis que rep, ja s'ha rebaixat el llistó d'aquells que no havien de pagar". 

A més, els treballadors socials consideren que comptabilitzar la renda familiar a l'hora de concedir una paga per al cuidador suposarà un incompliment de la llei, ja que en el seu article 33.1 estableix que l'ajuda anirà en funció de la "capacitat econòmica personal" dels beneficiaris. 

El col·legi de treballadors socials, que agrupa uns 5.000 professionals, demana que en totes les mesures "la màxima prioritat sigui sempre la millora de l'autonomia personal del beneficiari" i rebutgen l'objectiu "purament d'estalvi del Govern central, que ha aprofitat l'ocasió per retocar a l'alça la participació de la persona dependent en el cost de la prestació". 

Segons els treballadors socials, en el cas de Catalunya, el fet de no haver desenvolupat la cartera de serveis socials amb els equipaments i serveis necessaris ha fet que cresqués l'opció per a la prestació de cuidador no professional, que s'ha compatibilitzat amb serveis de dia o ajudes municipals, "molt necessaris sobretot per a les persones amb dependència severa". 

"Si aquesta compatibilitat desapareix, s'hauran de seguir de prop els efectes del canvi", adverteix el col·legi professional.

EFE Barcelona

11/07/2012

Ara.cat

I si se n'ocupessin les dones?

El nostre món està en crisi. Això ja no és un secret per a ningú; i, més que en crisi, jo diria que l'estructura de poder que hem conegut fins ara, el sistema, perd els darrers brins de credibilitat que tenia. La societat civil, tot i que tímidament, suposo que perquè està massa ocupada a refer els seus fonaments i a cobrir les seves necessitats més bàsiques, comença a demanar un canvi radical de rumb. Jo no he viscut cap guerra i vaig néixer quan ja feia quinze anys que hi havia postguerra, però tinc la sensació que som en un període semblant, en què tot és destruït, no pas per la força de les armes sinó per la força de la corrupció i de la incompetència. En aquesta guerra no hem perdut vides o béns físics; hem perdut alguna cosa més profunda i difícil de construir: la moral; els uns per les seves pràctiques o els seus silencis; els altres, com a víctimes. 

El sistema s'ensorra, no pas perquè hi hagi hagut una revolució que l'hagi fet caure, sinó que es desintegra per la seva ineficiència, inoperància i incapacitat, que ha arribat a uns nivells tan evidents que la societat civil, majoritàriament, demana un canvi de rumb radical per poder construir una cosa completament diferent. 

Cada cop hi ha més col·lectius que es pregunten: i si se n'haguessin ocupat les dones, hauríem arribat on som? La primera reacció és pensar que les dones que han arribat al poder, amb algunes excepcions, no han marcat gaire diferència, segurament perquè per arribar-hi han hagut d'adoptar maneres de fer copiades dels únics que han tingut com a model. 

Aquest és un debat que va prenent força en el pla global. Es parla de womenomics, concepte difícil de traduir, d'una nova domesticitat, de l'emergència i l'ascens del que és femení, d'un exèrcit sense comandament, d'energia femenina. No es tracta de prendre el poder, perquè tampoc no estic segura que ens interessi; es tracta d'actuar altrament. En tot cas, el que necessitem són nous valors, solucions pràctiques i projectes a llarg termini en què la cosa important no sigui la lluita pel poder sinó la cerca de solucions pràctiques i urgents. 

Observo un canvi de comportament en les dones que no té res a veure amb el feminisme tradicional sinó amb una manera diferent de veure les coses, amb valors que hem desenvolupat per la nostra condició de mares o cuidadores. Les dones anem deixant enrere velles maneres de treballar i d'entendre el currículum professional perquè hem entès que no porten enlloc més que a l'estrès, la frustració i el cansament. 

Som diferents, i aproximacions diferents és el que el món necessita per trobar una sortida, perquè, com va dir Einstein, no podem pretendre solucionar problemes amb el mateix tipus de raonament que vam fer servir quan els vàrem crear. Però, per aconseguir-ho, nosaltres també hem de canviar d'actitud i hem de sortir de la zona de confort, acceptar responsabilitats, i sobretot, no tenir por de fer les coses a la nostra manera: el treball flexible, el canvi d'horaris o el rebuig de reunions tan llargues com ineficients en hores intempestives. Què hem de fer? El que ens indica la nostra intuïció al marge de les consideracions de l'entorn. 

Als Estats Units, on tant els agrada el que anomenen “converses nacionals”, n'han iniciat una d'intergeneracional entre les idealistes dels setanta i les estrategues del 2000 que comença preguntant-se on són les dones que han sortit de les millors universitats en un nombre més gran que els homes i continua advertint a les seves filles que no es deixin enganyar, que no ho podran tenir tot com volíem nosaltres, almenys mentre la societat estigui econòmicament i socialment organitzada pels homes. Tot és amor, maternitat, poder i bona consciència. Cada dia em trobo amb gent que em diu que el que ens falta és ambició. Que bé! Quina bona notícia! Però per a mi el que ens passa és que no gosem ser com som.

Imma Tubella

09/07/2012

El Punt Avui

La crisi dispara el voluntariat social i n’amplia els perfils

Entitats i la Generalitat preparen una llei per protegir i regular la feina altruista dels més de 600.000 ciutadans que les associacions estimen que presten diferents tipus d’ajuda de manera desinteressada a Catalunya. 

Una cosa bona té la crisi, per voler veure-hi algun aspecte positiu: ha fet aflorar de manera contundent la solidaritat ciutadana. Perquè en paral.lel a les dramàtiques situacions en què estan quedat milers de famílies per una persistent conjuntura econòmica que ni ha tocat fons, s’ha disparat el nombre de persones que volen ajudar amb el seu temps. Ho estan constatant des del 2007, quan va començar la debacle, les oenagés que breguen diàriament amb unes peticions d’ajuda que no poden assumir, ja que malgrat que sumen més mans resten diners, perquè a més de les retallades públiques ha baixat l’aportació econòmica de ciutadans i empreses, perquè les seves butxaques no passen precisament el seu millor moment. 

L’ajuda no material, per tant, és cada vegada més ben rebuda, i com a plus s’estan sumant perfils molt valuosos per a les organitzacions: joves de sobres preparats i persones prejubilades o jubilades amb una bona formació laboral. Un altruisme que ara es vol protegir, motiu pel qual s’està elaborant una llei del voluntariat que, entre altres, evitarà que algunes administracions, principalment de petits municipis, substitueixin professionals per voluntaris. Com denuncien les entitats que ja està passant. 

Aquesta nova llei, que podria es- tar a punt d’aquí un any, i sobre la qual ja s’està treballant, pretén deixar clar quin és el concepte, què és un voluntari i quin paper desenvolupa. Perquè, segons explica Francina Alsina, presidenta de la Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS), que aplega prop de 300 entitats sense ànim de lucre, s’estan confonent termes. «Un voluntari no és aquella persona que serveix per a tot, té bona fe i pot suplir un treballador», reivindica. Aquesta nova regulació es basarà en l’actual Carta del Voluntariat de Catalunya, un document redactat el 1996 que estableix drets i deures per a aquells que per motius de solidaritat i altruisme contribueixen a resoldre necessitats socials. 

Responsabilitat social

Un dels reptes que tindrà la llei, segons coincideixen les entitats del tercer sector, és aclarir conceptes. Per exemple, continua la responsable de la FCVS, pel que fa a l’àmbit de les empreses: «N’hi ha que empenyen treballadors a fer una tasca social o mediambiental un dia concret, de la mateixa manera que abans feien partits de futbol... Encara que és cert que hi ha una responsabilitat social, és un fals voluntariat, perquè a l’empresa li està costant diners perquè es fa dins de l’horari laboral». O sigui, entre altres coses, en el text haurà de quedar clar què és voluntariat i quina solidaritat, encara que per Alsina, que estima en uns 600.000 els voluntaris que hi ha a Catalunya, el més important és «el reconeixement de la feina de les persones que s’entreguen perquè la societat sigui millor», una xifra creixent en els últims anys i una tendència que està adobant amb bons resultats un magnífic camp de cultiu, el de la joventut. 

«Fem xerrades en escoles i és sorprenent la sensibilització que veiem. Cada vegada més xavals ens pregunten com poden ajudar», explica satisfet Alsina, que coincideix amb Jaume Casassas, responsable de l’Escola de Formació de Càritas de Barcelona, en la importància que tenen els cursos bàsics per atendre a qui ho necessita. Perquè no tothom pot ser voluntari. 

Aules de formació

Com en la majoria d’entitats, aquesta oenagé vinculada a l’Església catòlica està vivint un creixement del voluntariat, a més d’un augment de la petició de formació a les seves aules. «Hi ha molta més sensibilització», constata Casassas, que subratlla que les persones altruistes no estan substituint cap lloc de treball, sinó que «són un magnífic plus de qualitat». I cada vegada més. Advocats, empresaris, persones procedents del món de la banca, de l’Administració..., molts d’ells prejubilats, són perfils fa anys poc habituals que ara no és gens estrany trobar a la llista de voluntaris de moltes entitats, i que porten a terme una feina que és rebuda amb els braços oberts en aquelles entitats que breguen amb els nous problemes que ha portat la crisi, com renegociacions d’hipoteques, desnonaments, impagament de lloguers... 

Malgrat que molts joves s’han sumat a entitats perquè disposen de temps al no aconseguir accedir a un lloc de treball, també n’hi ha que prioritzen entre els seus motius, a més del solidari, la possibilitat de donar-li un plus al seu currículum i l’oportunitat d’aprendre a treballar en equip, com subratlla el director de Voluntariat i Formació de la Creu Roja de Catalunya, Antonio Pérez, que assenyala que és una cosa que valoren cada vegada més els responsables de recursos humans de les empreses, com és habitual en altres països europeus. 

Pérez, igual que Alsina i Casassas, espera que la nova llei preservi i cuidi la definició i la figura del voluntari. I, sobretot, la posi en el lloc que es mereix: «És tan professional com un assalariat», reivindica Pérez. Perquè encara hi ha qui pensa que un voluntari ho és perquè li sobren hores o perquè s’avorreix. Quan del que es tracta és de prioritzar el temps.  

Rosa Mari Sanz 

06/2012 

Suplement de Solidaritat Ciutadana enllaç complert: aquí 

El periódico

Més control als assistents familiars de dependents

Foto per Mabel García

Cal reformar la llei de Dependència. Així ho han dit per activa i per passiva tant la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, AnaMato, com els consellers autonòmics del ram. Tots coincideixen que l’esperit de la norma és bo, però demana una revisió a fons, perquè requereix molts recursos econòmics sense que, en canvi, estiguin donant els fruits esperats. Deficiències en l’atenció als dependents, a la qual cosa cal sumar menys llocs de treball dels previstos. A aquests arguments se suma l’asfixiant falta de recursos econòmics de les comunitats, situació agreujada per la retallada afegida del Govern central: gairebé 250 milions menys. 

Amb aquest panorama, els responsables de dependència dels governs central i autonòmics es reuniran la setmana que ve per debatre on retallar despeses sense que es ressenti en excés la qualitat del servei. Tot està en l’aire i qualsevol punt és revisable: l’increment del copagament que s’aplica als serveis, la inclusió tant de la renda com de l’habitatge com a elements per tenir en compte per a l’aplicació del copagament, la revisió dels criteris per atorgar un determinat grau de dependència o l’enduriment dels requisits per als assistents familiars... Tot està en estudi. 

Ahir mateix es va celebrar una reunió tècnica entre el responsable de l’Imserso, César Antón, i els directors generals de dependència de les comunitats autònomes per tal de preparar el Consell Territorial que se celebrarà la setmana que ve i en el qual ja es van acordar els requisits que s’exigiran als assistents familiars o als dependents que sol·liciten aquests serveis, segons han afirmat fonts pròximes a la reunió. D’una banda, el dependent haurà d’aportar un informe de salut, una declaració jurada sobre la seva situació “econòmica i patrimonial” tant del mateix dependent com de la unitat familiar, una còpia de l’IRPF i, a més, s’haurà de comprometre a comunicar si ingressa a l’hospital i a autoritzar a l’administració que comprovi les seves dades quan aquesta ho consideri. 

Per la seva part, l’assistent haurà d’aportar una declaració jurada sobre la seva situació econòmica i patrimonial, haurà d’acreditar també la convivència amb el dependent i tenir un horari de feina compatible amb la cura del familiar dependent i, a més, estarà obligat a permetre l’accés al domicili dels serveis socials per comprovar la feina que realitza. Per la seva part, l’administració podrà en qualsevol moment modificar o suspendre la prestació si així ho considera. 

En data 1 de juny del 2012, segons les dades del ministeri que dirigeix Ana Mato, hi havia exactament 178.321 assistents familiars, dels quals 165.043 són dones. Gairebé 110.000 d’ells tenen menys de 55 anys. L’administració, en funció de les necessitats del dependent, paga entre 390 i 500 euros mensuals a l’assistent i es fa càrrec del cost de la Seguretat Social. La llei de dependència preveia la contractació d’assistents familiars com una cosa excepcional i apostava per serveis professionals.

Celeste López

05/07/2012

La Vanguardia

Els discapacitats intel.lectuals no són ciutadans de tercera

La Vanguardia
05/07/2012
Clicar a la fotografia per veure l'enllaç amb més detall

L'atenció psicosocial a pacients terminals millora la manera com perceben la seva vida

L'atenció psicosocial a pacients terminals i als seus familiars millora la manera com perceben la seva vida, en reduir la seva ansietat i malestar així com millorar el seu estat d'ànim, segons es posa de manifest en l'informe sobre l'Impacte del Programa per a l'Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l'Obra Social ' La Caixa ' a Madrid. 

L'objectiu és, segons el parer del director general de la Fundació La Caixa, Jaume Lanaspa, "complementar les cures pal·liatives" d'aquest tipus de pacients amb una atenció integral, composta de suport espiritual i psicològic, perquè la persona pugui "sentir-se en pau ". 

Segons estadístiques recents, 150.000 persones de les 380.000 que moren anualment precisen de cures pal·liatives. Fins ara, des que es va posar en marxa aquest programa el 2009, 30.926 pacients i 48.420 familiars s'han beneficiat d'aquesta atenció integral. 

No obstant això, Lanaspa ha explicat que, durant aquest any, el 8 per cent de les persones que necessiten aquesta assistència (unes 12.000) formaran part d'aquest programa. "Es tracta d'un percentatge estimulant", ha declarat. Més, el director general de la Fundació La Caixa ha assegurat que aquest fet "permet pensar en un horitzó en el qual previsiblement podran aconseguir-se la integritat d'aquestes persones" dins de l'atenció completa. 

Per realitzar l'estudi, s'han observat a 1.109 pacients en situació de malaltia avançada terminal ja 4.945 familiars, que van ser atesos per 144 equips d'atenció psicosocial de l'Obra Social 'la Caixa' entre l'1 d'abril i el 15 setembre 2011. De tots ells, en el 81,3 per cent dels casos, el pacient patia càncer, i els tumors de pulmó (126 pacients) i els colorectals (66 pacients) els més freqüents en homes, i els de mama (86 pacients) i els colorectals (52 pacients) en dones. 

En els casos amb una patologia principal no oncològica, la més freqüent en dones és la pluripatologia geriàtrica (27 pacients) i, en homes, la insuficiència cardíaca (16 pacients). En relació amb el motiu principal de la consulta a l'equip d'atenció psicosocial, en el 30,37 per cent dels casos venien motivats per una simptomatologia ansiosa. 

Pacients de gairebé 70 anys 

Les dades recollides han permès dibuixar el perfil d'un pacient, que té com a mitjana 69,4 anys -el pacient més jove observat tenia 11 anys i el més major, 98-. Per sexes, el 53 per cent són homes i el 47 són dones, si bé el percentatge de dones de més 59 anys és del 27,9 per cent, davant el d'homes d'aquestes edats que suposa el 18,1. 

Quant a l'estat civil dels pacients, la majoria estan casats (60,6%), encara que entre les dones el percentatge de vídues (34,2%) és més gran que entre els homes (10,1%). En l'informe també es fa esment al grau de relació dels familiars a càrrec de la cura dels pacients amb malalties avançades. Dels 4.945 familiars, el vincle principal és el constituït per la parella, en el 46,3 per cent dels casos, enfront del dels fills, que suposa el 37,8 per cent. 

Per la seva banda, el director científic del programa per a l'Atenció de Persones amb Malalties Avançades de l'Obra Social 'La Caixa', el doctor Xavier Gómez Batista, ha reconegut que, des de fa alguns anys, l'atenció psicosocial -que ja s'havia desenvolupat però no prou -així com les cures pal·liatives a persones amb malalties cròniques eren els dos grans reptes que tenien fixats el sistema nacional de salut (SNS). De la mateixa manera, ha assenyalat que aquest programa posa les "necessitats essencials" del pacient en un eix central i ha valorat positivament la col·laboració publicoprivada que s'ha realitzat en aquest cas. 

En general, les causes més freqüents de mort per malaltia avançada terminal són el càncer i les malalties neurològiques progressives d'alta o baixa prevalença (25 per cent en cada un dels casos) i també les insuficiències orgàniques. En el Programa per a l'Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l'Obra Social 'la Caixa', que forma part de l'Estratègia en Cures Pal·liatives del SNS, des de la seva posada en marxa el 2009, han participat 29 equips d'atenció psicosocial formats per 144 professionals multidisciplinaris -psicòlegs, treballadors socials, infermers, metges i sacerdots- que desenvolupen la seva tasca en 57 hospitals o centres sanitaris i 50 equips d'atenció domiciliària. 

Per incloure a un o altre pacient en aquest programa, es fa una valoració de la situació psicològica de la persona i dels seus familiars i es té en compte els seus recursos econòmics i el seu context social. Després d'això, els participants emplenen un qüestionari obert en el que indiquen les seves necessitats que són, en la mesura del possible, contestades pels professionals. 

Lainformación.com

27/06/2012

Ja sóc empresari

Diumenge passat va entrar en vigor la reforma legal que obliga a inscriure les dones de fer feines en el règim general de la Seguretat Social (a. k. a. SS). Vaig saber que havia d'inscriure-hi la que ve a casa fa uns mesos, quan m'ho va dir. Fa vint anys la dona que venia era una altra i llavors vaig ser jo qui va suggerir la possibilitat d'inscriure-la, per por que un dia prengués mal i es trobés amb problemes per no estar-hi afiliada, però em va dir que ni parlar-ne, que li interessava continuar sense registrar-se enlloc. Per motius diversos moltes dones de fer feines s'han estimat sempre anar fent la viu-viu en l'economia submergida. Segons els impulsors, la reforma legal està pensada precisament per acabar amb totes aquestes irregularitats. És, per tant, una reforma necessària, que s'hauria d'haver fet molts anys abans. De manera que, convençut, fa dos mesos vaig fer les passes per inscriure-la. 

Afortunadament, la gestora que em prepara les declaracions trimestrals de l'IVA i les anuals de la renda, em va ajudar a solucionar-ho. No sé si sense ella me n'hauria sortit. Molta gent, sobretot gran, es neguiteja davant d'aquest nou mar de paperassa. La meva dona de fer feines, que treballa a diverses cases, ha hagut de deixar d'anar a algunes perquè els que l'havien d'inscriure s'han aterrit i s'han estimat més dir-li adéu. Si accepta continuar treballant en negre, endavant. Si l'han de donar d'alta, que no torni mai més. A molts se'ls fa una muntanya tractar amb el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, firmar papers que et converteixen oficialment en empresari (encara que la dona vingui a casa teva només quatre hores a la setmana!) i signar amb ella un contracte de treball. 

Per aquests motius, en comptes de normalitzar aquest mercat laboral, la reforma pot aconseguir just el contrari: incrementar-hi l'economia submergida: que només hi sobrevisqui qui accepti deixar de cotitzar a la SS i treballar en negre. Diumenge, a El Punt Avui donaven dades de la xifra de dones que, des que va començar el procés per ajustar-se a les noves normes, se n'han donat de baixa (perquè des d'ara ja no poden pagar-se elles la SS i els que les ajornalen no ho fan): "El desembre del 2011 hi havia a Catalunya 57.238 dones de fer feines, en règim fix o discontinu, inscrites en el règim especial de la Seguretat Social; el 31 de maig passat, les que ja estaven inscrites en el règim general eren només 23.681". El mateix diari explica com solucionen el problema a França: amb un simple talonari, semblant al dels tiquets-restaurant, anomenat tiquet CESU, que evita que t'hagis de fer empresari només perquè a casa ve una dona a fer feines quatre hores a la setmana. Ves si és senzill. Era gairebé impossible que sortís tan complicat com ho ha fet el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, però ho ha aconseguit. Des d'aquí, l'enhorabona.

Quim Monzó

04/07/2012

La Vanguardia

A mil quilòmetres

Algú va ficar els immigrants als autobusos i els va aviar tan lluny com va poder

Fa uns dies van arribar a Lleida dos autobusos on viatjaven cent immigrants, tots sols, procedents de Huelva i la majoria sense papers. Els autobusos són d'una línia que fa el servei entre la ciutat andalusa i la capital del Segrià. Tal com explicava l'alcalde lleidatà Àngel Ros a Javier Ricou en aquest diari, tot fa pensar que algú va agafar els immigrants, els va ficar als autobusos, en va pagar els bitllets i els va aviar tan lluny com va poder. És la segona vegada que passa. Fa tres anys, també a l'estiu, va succeir el mateix. Algú, alguna organització, es dedica, a Huelva, a treure's del damunt els immigrants un cop han fet la feina que interessava que fessin. I, posats a treure-se'ls del damunt, res millor que enviar-los a l'altra punta de l'Estat. Que triïn Lleida té sentit, perquè a Lleida es cull molta fruita i, amb aquesta excusa i falses promeses de feina, els cent homes no recelen de la trampa que els paren. 

Qui els deu facturar? Doncs potser amics dels mateixos individus que, quan els interessa, els paguen per collir fruita als vergers de Huelva. (Presumptes amics, eh!, no tinguéssim ara problemes). Un cop ben espremuts els immigrants, què signifiquen els pocs euros que costen uns bitllets si, a canvi, Huelva es deslliura de persones que, sense feina, malviurien als carrers? Que se n'encarreguin els lleidatans, si tens cuyons!, deuen comentar entre rialles mentre paguen els bitllets a la companyia d'autobusos. 

És una jugada mesquina. Mesqui-na perquè fa bandera orgullosa de la irresponsabilitat: es treu del damunt una nosa i l'envia mil quilòmetres lluny, a una ciutat que no hi té res a veure. És mesquina perquè, si els immigrants són sovint tractats com a bestiar pels que els contracten -a Catalunya, a Andalusia i a mig món-, que els carreguin en autocars, enganyats i sense que la seva voluntat tingui cap valor, ens retorna a les èpoques més nefastes de la història. 

Què ha de fer ara, Lleida? Tornar-los a ensarronar, ficar-los en autobusos i enviar-los a algun altre lloc amb la promesa de feina? A Astúries, fent-los creure que ara és la collita de la poma xuanina? A Galícia, després d'explicar-los que hi ha molts de naps, amb els grelos corresponents, a punt per collir? Diu l'alcalde Ros que ha demanat a la subdelegada del Govern espanyol a Lleida que aclareixi amb la subdelegada de Huelva què ha passat exactament. Es deuen pensar que som idiotes. Vostès creuen que se sabrà mai qui els va ficar als autobusos i qui en va pagar els bitllets? La conclusió serà que cada immigrant va pagar el seu bitllet, i no se'n parli més. Total, no cal fer-se'n mala sang i, si malgrat tot te'n fas, res millor que una copeta d'Ermita Santa Àgueda, un olorós de la DO Condado de Huelva amb nota de tast caoba fosc, matisos teula, aroma a fruits secs fosos amb notes cremoses a vainilles, i un sabor potent, sec i olorós, amb un postgust llarg.

Quim Monzó

03/07/2012

La Vanguardia

Honoraràs Pare i Mare

Els mitjans de comunicació, solen fer una bona difusió de la Memòria i els diferents informes que Càritas els lliura. Són missatges punyents, veritables crits d´alerta vers una societat, ensopida, que deriva cap a la desigualtat i l'exclusió social. Les seves dades clamen la urgència d'una major justícia social. Tanmateix, hi ha un altre clam que no te la difusió «urbi et orbi» de Càritas, però que ens commou igualment i ens crida a l´acció. Es tracta de tota l'activitat que s´exposa en la «Memòria del Voluntariat de Suport en la Solitud», de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. 

Aquest voluntariat, fundat per Mn. Joaquim Casadevall i dirigit actualment per la Maria Rosa Garriga, s'ocupa d'acompanyar i fer companyia als malalts que es troben a l´Hospital sense cap familiar o amic al seu costat. Penso que deu ser terrible patir una malaltia i a més trobar-te sol, amb l'atenció mèdica i sanitària necessària, però sense ningú per compartir penes i angoixes. 

Doncs bé, el voluntariat els dóna suport en tot el procés de la seva estada a l'Hospital i moltes vegades també els acompanyen fora de la institució sanitària, quan es troben immersos en una situació d'exclusió social. Dels 323 malalts que l'any passat els varen fer companyia, 219 foren majors de 60 anys o sigui un 67,8%. La pregunta és inevitable. Aquests malalts, de dilatada vida, no tenien ni fills, ni néts, ni nebots, ni cosins, ni parella, ni amics al costat d'ells? Costa de creure, però tanmateix la realitat d'aquests ancians ve marcada per la seva solitud. Si l'activitat de Càritas ens mostra la injusta distribució de béns que pateix la nostra societat, l'activitat del voluntariat que cuida la solitud és l'estigma de la nostra deshumanització. Com pot ser que en tot el període d'internament del malalt, cap fill, parent o amic, els vagi a visitar? On pot arribar la ingratitud dels fills? Si no hi van quan estan a l'Hospital, ja us podeu imaginar quin és el calendari de visites quan els vells estan a casa seva o «dipositats» en una residència (abans en dèiem asil).

Crec que és hora de rescatar del calaix de l'oblit el vell manament «honoraràs pare i mare», i posar-lo sobre la taula de totes les reivindicació socials i prèdiques des de la trona. És cert que l´ajuda a la dependència, si els polítics la desenvolupessin amb tota la potencialitat que marca la llei, fóra una bona ajuda material per a la gent que precisa dels altres per sobreviure. Tanmateix aquest ajut, quan arriba (si arriba), no dóna ni l'escalf humà, ni molt menys la tendresa i amor que precisa tota persona gran. 

En el greu pecat d'omissió entorn al degut amor als pares, també l'Església hi té una part de culpa. L'alta jerarquia la tenim massa entretinguda en la defensa de la família, des de la moral sexual, combatent divorcis, avortaments i les unions homosexuals i massa amnèsica o afònica en proclamar el deure d'humanitat de respectar, estimar i cuidar els pares. La caritat comença per la família –deia el cardenal Haring–, i dins la família, els més dèbils i necessitats: els infants i els vells. 

Honorar el pare i la mare és tan antic com la mateixa humanitat. Fem ressonar les paraules de l'Eclesiàstic: «Fill meu, sigues constant en honorar al teu pare, no l'abandonis mentre visqui. L'almoina del pare no s'oblidarà, serà tinguda en compte per pagar els teus pecats, el dia que estiguis en perill se'n recordarà de tu i desfarà els teus pecats com el calor ho fa amb la gebrada. Qui desprecia el seu pare és un blasfem, qui insulta a la seva mare irrita al seu Creador». (Ecl. 3,3-16) 
Avui, més que mai, necessitem posar al centre de totes les exigències ètiques i morals el quart manament, massa oblidat. Donem les gràcies al «Voluntariat de suport a la Solitud» que ens fa present permanentment aquest deure ineludible. Ajudem-los, en tot el que estigui al nostre abast!

Pere Reixach

02/07/2012

Diari de Girona