No ens enganyem

La Sanitat és un gran negoci,  i si es privatitza, a l'estil dels Estats Units,
molts es faran multimilionaris. Imatge per Rosario Velasco

Dissabte a la nit.

Em vaig enganxar la mà amb la porta de la cuina (sóc molt propensa als accidents domèstics: sóc sagitari i no tinc "consciència del cos perifèric "). Vaig presentar-me sola a l'hospital de Sant Pau perquè el meu company es quedava a cuidar a la meva filla. Em van passar a la sala d'espera. 
Allà hi havia una nena, vinga a plorar. Li vaig preguntar la seva edat. Tenia 18 anys, estudiava a Barcelona, tenia una otitis. Portava dues hores allà. La seva família estava a Girona. Jo sé que les otitis fan moltíssim mal, n’he passat alguna. Però crec que també plorava perquè estava espantada i sola. 
Em vaig presentar amb antelació a la infermera. 
Li vaig dir que per favor li donessin un calmant a aquesta noia. Em va dir que com a infermera ella no podia administrar res sense autorització del metge. "I on és el metge?". "Ocupat, i encara pot trigar hores". I després em va mirar: "Tu ets escriptora, no? Escriu. Explica com és la situació ". I això he decidit fer.

Anem a aclarir les coses. No estan fent retallades en sanitat perquè la cosa estigui així de malament, sinó perquè la sanitat és un gran negoci, i si es privatitza, a l'estil dels Estats Units, molts es faran multimilionaris.

Es podria retallar de moltes altres partides.

Els toros es subvencionen: les festes taurines ens costen 564.000.000 a l'any en subvencions.

Els clubs de futbol també, de forma indirecta. Deuen 750.000.000 a Hisenda i 11 milions a la Seguretat Social. De fet, la UE ja ha proposat investigar al futbol espanyol per presumptes ajudes de l'Estat.

Es podria eliminar els sous i pensions vitalícies i prohibir per llei que els expresidents cobrin de l'empresa privada al mateix temps que gaudeixen de la seva pensió vitalícia: González i Aznar segueixen sense renunciar al sou de 80.000 € mentre reben altes retribucions de Gas Natural i Endesa, per exemple.

Es podria prohibir que un polític cobri de l'Estat i de l'empresa privada: Acebes cobra del Congrés i d'Iberdrola, per exemple.

Es podria retallar sous de càrrecs polítics. Si un ciutadà ha de cotitzar 35 anys per percebre una jubilació, no veig per què els diputats ho fan als set, ni per què no tributen un terç del seu sou de l'IRPF, com fem els altres.

Es podrien endurir les penes contra el frau fiscal. El 72% d'aquest frau prové de les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros l'any, i de la banca. Estalviaríem 90.000 milions d'euros.

Es podria eliminar el concordat amb el Vaticà. L'estalvi final estaria entre els 6.000 i els 10.000 milions d'euros. Jesús predicava la pobresa, i l'Església s'ha de mantenir mitjançant les aportacions dels fidels, com ja va dir el propi sant Pau.

Aquesta nena que plorava en urgències podria ser la seva filla. Pitjor encara, vostè podria patir leucèmia. I si la patís, una assegurança privada no l'ajudaria, perquè els millors especialistes són a la Seguretat Social. Ho sé perquè es tracta d'una malaltia que he viscut de prop.

Vostè que em llegeix: prengui consciència, si us plau. El futbol és un negoci. Els toros, una tortura. Les despeses del Congrés, un luxe innecessari. Les pensions vitalícies, una enorme falta d'ètica. La fe és una opció. Però la salut és un dret.

SIMPATIA PEL FEBLE

Lucía Etxebarria

10/05/2012
Magazine Digital

De vegades la parca triga molt a arribar

L'home obre la porta del dormitori. La claror del migdia es filtra pels espais entre els llistons de la persiana i dóna dimensions als pocs mobles que hi ha. Al carrer se senten dos homes que xerren i, de tant en tant, un autobús que passa, ben estrident. 


Al llit hi ha un home gran, que dorm i ronca amb sons esquerdats. La tauleta de nit és plena de capses de medicaments i un got mig ple d'aigua damunt d'un platet blanc. L'home que acaba d'entrar al dormitori s'acosta al llit, agafa la cadira que hi ha, la col·loca a tocar de la tauleta de nit i s'hi asseu. En silenci observa la boca oberta del vell i la manera ofegada com respira. Passen uns quants minuts, fins que finalment li agafa la mà.

L'home gran deixa immediatament de roncar i obre els ulls amb cansament.



   - Pare... Com estàs?


   - Estic... No ho sé com estic.


   - Ja saps que no vull que pateixis.

Gens.



   A l'home gran li costa parlar:



   - Ho sé, fill.



   - Ja són molts mesos, molts, de patiment...



   - Sort en tinc, de tu i de la Teresa, i del meu nét estimat..., que m'acompanyeu.



   - Si poguéssim evitar-te el patiment...



   - Pel meu patiment no et preocupis. Preocupeu-vos per vosaltres. Per mi no patiu. Jo, com si no hi fos ja. Ja no voldria ser en aquest món. He viscut massa anys. Continues vivint per inèrcia, sense il·lusió...



Ara és un atac de tos el que fa que aturi la frase.



   - Precisament d'això volia parlar-te'n, pare.



   - De què?



   - D'això que deies: que arriba un moment que vius per inèrcia... 



   - Sí.



   - No sé com dir-t'ho. Et veig tan trist aquí, prostrat al llit, any rere any, cada cop pitjor...



   - Ai, sí...



   - Mira, pare... Eeh..., és que l'any que ve, per culpa de la crisi, torna l'impost de successions. Hauríem de fer un pensament.



És el mateix fill amatent que, el 2009, li deia al seu pare, aquest mateix pare la mà del qual té ara entre les seves, que resistís.  Tal com vam reproduir en aquesta mateixa columna el 25 de novembre d’aquell any, el fill li deia, literalment: "Aguanta, pare, sigues fort!, aguanta almenys un any més, fins que aprovin la reforma de l'impost de successions". 



Doncs el pare va aguantar l'any més que el fill li demanava i, efectivament, els polítics van reformar l'impost de successions. Però va continuar vivint, i encara viu de manera precària, dos anys i mig després, ara que el Govern anuncia que aquest any encara no, però el pròxim tornarà l'impost de successions. També seria mala sort que es morís just aleshores, pensa el fill.

Quim Monzó

18/05/2012

La Vanguardia

El valor més bàsic: la gratuïtat

Hauríem recordar més sovint que tot és do, que m'agradi o no tot m'ha estat donat, que jo he fet molt poquet per assolir el que sóc, i que el més important m'ha estat regalat pels altres i per Déu. Només cal veure el do més bàsic i sense el qual no hi ha res més: l'existència. Què he fet jo per començar a existir? Res, absolutament res. L'existència m'ha estat donada pels meus pares. I ho torno a subratllar: no he fet res per existir i sense aquesta base no hagués pogut ser res: ni ser capellà, ni fill, ni amic, ni economista... res de res. Com diu Francesc Torralba, «ser, existir, és el verb principal, el que permet conjugar altres verbs; riure, plorar, estimar, cantar, estudiar, celebrar.....», i darrera aquest punts suspensius es poden afegir el verbs que es vulguin. I què hem fet nosaltres per rebre aquest gran do? Absolutament res. 

Sóc gràcies als altres, sense els altres jo no puc ser res. Ni existiria, ni tindria els coneixements, habilitats o recursos de què disposo. Si m'haguessin deixat sol, m'hagués mort. Tot és una acció generosa dels altres respecte a mi. Sense els altres no em puc entendre; no sóc un ésser aïllat que funciona independentment d’ells. L'individualisme és una gran mentida que ens han fet creure des de molt petits com a quelcom positiu i necessari. «Sigues tu mateix», ens repeteixen, com si fos possible ser alguna cosa sense els altres, com si és pogués ser al marge de tot i de tothom, com si tot fos fruit del meu treball i del meu esforç. L'autonomia tan predicada, essent certa en uns sentits, ens pot portar a molts enganys. Mai puc oblidar que la paraula «jo», inclou molts altres «tu» i que sense aquests altres ni seria, ni podria gaudir de totes les habilitats de què ara gaudeixo i fins i tot de les quals alguna vegada presumeixo. 

És bàsic per una bona pedagogia que sapiguem realment qui som i com som, que acceptem amb alegria que tot ho hem rebut els altres. Que la base que ens permet fer i viure tantes coses ens ha estat donada, regalada. Ningú ha demanat existir, ni ha fet res per poder existir. Ignorar o oblidar quelcom tan bàsic, ens torna persones ingrates. Adonar-se i recordar-ho sovint ens fa ser agraïts, viure instal·lats en l'agraïment. Agrair, ve d'agradar, això doncs agrair és ubicar-se en l'existència com quelcom agradable, que m'agrada, que em resulta agradable. I l'agraïment es demostra amb l'actitud de voler lliurar-se als altres. L'acció de donar-se esdevé un termòmetre de la gratitud: reconeixem que una persona és agraïda quan veiem si viu centrat en ell mateix o viu en funció dels altres. I quan poses el termòmetre al nostre món, veus que en general, està malalt d'agraïment. Per tant ens cal recordar més sovint la causa de la nostra malaltia: la supèrbia de creure que tot esdevé gràcies a mi i a les meves capacitats. La gratitud és l'humus des d'on puc mirar- me a mi mateix i descobrir allò tan senzill que deia Jesús de Nazaret: el que gratuïtament has rebut, gratuïtament ho has de donar. 

El contrari de viure sense aquesta consciència és deixar-se anar existència avall, com l'aigua baixa per una forta riuada. És instal·lar-se en la frivolitat, considerar la meva pròpia existència i la dels altres i tots els esde- veniments com a superficials i sense cap significació. La frivolitat genera un descontentament existencial que es manifesta en indiferència i en un fals fastigueig per viure. Hi ha gent que només sap queixar-se, perquè per a ells no hi res que valgui prou la pena, perquè ells ho haurien fet diferent. Converteixen la vida en pur teatre, en un simple melodrama egoista. En el fons la frivolitat, els porta a menystenir el que són, i que cerquen és no tenir res a agrair a ningú. No volen agrair haver començat a ser, que els hi hagi estat donat aquest tresor, i ho manifesten en forma de fàstic i de menyspreu. 

La gratitud és un fruit natural del meu reconeixement: és voler reconèixer les coses tal i com són. I aquest reconeixement em fa prendre consciència dels meus deures, actua com un despertador, com una contínua interpel·lació al meu ésser: "Has rebut tant que no pots creuar-te de mans i estar sense fer res". La maduresa de la vida és gaudir de l'existència i fer-ne donació, decidir viure pels altres. La maduresa per tant no està en l'edat sinó en decidir viure o no lliurant-te als altres.

Jordi Cussó

Capellà i economista

Ampliar l´hemodinàmica del Trueta evitarà trasllats

L'ampliació d'horari al servei d'hemodinàmica de l'hospital Trueta de Girona evitarà que cada any uns 90 gironins que pateixin un infart agut de miocardi hagin d'anar a Barcelona per rebre tractament. A partir de l'octubre, la unitat estarà en funcionament 12 hores al dia, els 365 dies l'any. Així, doblarà el nombre d'hores d'atenció passant de 40 setmanals a 84. 

L'objectiu principal de la mesura és millorar el temps de reacció en casos de pacients amb infarts que necessitin angioplàsties, un tècnica que fan en aquesta unitat i que consisteix en desobstruir alguna artèria del cor. A la regió sanitària de Girona hi ha uns 650 infarts anuals, dels quals uns 290 podrien necessitar aquest tractament.

Actualment, la unitat d'hemodinàmica del Trueta presta servei de dilluns a divendres de 8 a 3 del matí i també dues tardes a la setmana. Amb aquesta ampliació d'horari, els pacients podran rebre tractaments hemodinàmics de dilluns a diumenge 12 hores al dia. Això representa doblar el nombre d'atenció a la setmana perquè, a partir de l'ocubre, passaran de les 40 hores setmanals a 84.

A la regió sanitària de Girona es produeixen cada any uns 650 infarts aguts de miocardi. No tots els infarts obliguen a activar el Codi Infart, un protocol d'actuació urgent que va entrar en funcionament l'1 de juny del 2009 i que fixa activar els serveis d'emergències quan un pacient és sospitós de tenir un infart i poder avaluar ràpidament si fent-li una angioplàstia primària -el tractament per desobstruir artèries- a alguna unitat d'hemodinàmica poden frenar el progrés de l'infart.

Segons els experts, les primeres 2 hores són clau en els pacients que pateixen un infart de miocardi agut i, per això, el Departament de Salut ha decidit ampliar l'horari al Trueta per millorar la capacitat de reacció durant el dia. El Sistema Emergències Mèdiques (SEM) trasllada els gironins que necessiten una angioplàstia urgent fora de l'horari del Trueta a l'hospital de la Vall d'Hebron. Amb l'ampliació d'horari, Salut calcula que cada any hauran de traslladar 90 pacients menys a Barcelona de forma urgent, sovint activant l'helicòpter medicalitzat.

Dels 650 infarts aguts de miocardi que hi ha cada any a la regió sanitària de Girona, uns 290 són susceptibles d'activar el Codi Infart. Des que es va posar en marxa aquest protocol, 615 gironins l'han fet activar, dels quals 280 han estat atesos al Trueta i 160 són de la zona de l'Alt Maresme i han rebut tractament al seu hospital de referència, el Germans Trias i Pujol. No tots els casos que activen el Codi Infart acaben rebent tractament hemodinàmic.

La unitat d'hemodinàmica del Trueta realitza cada any unes 1.800 exploracions cardiològiques a pacients amb patologies coronàries. A més de servir per diagnosticar, també fan teràpies com la introducció d'Stent, una espècie de malla sintètica que introdueixen a través d'un catèter per obrir artèries obstruïdes. Aquest és el tractament que es fa en la majoria de casos d'activació del Codi Infart.

Aquest servei va entrar en funcionament el setembre del 2004 i està equipada tecnologies modernes de diagnòstic per la imatge i digitalització. La unitat va suposar una inversió d'1,1 MEUR (milions d'euros).

ACN

Diari de Girona

18/05/2012

Bonhoeffer, Sartre i el compromís social

Quan fa molts anys vaig llegir Resistència i submissió, les cartes des de la presó del teòleg Dietrich Bonhoeffer, em sobtà molt la reflexió que resumeixo: Déu considera que el món ja ha arribat a la majoria d’edat i el deixa en mans de la humanitat; és per això que els cristians hem de viure com si Déu no existís. Em va costar una mica d’entendre que el que diu Bonhoeffer és que Déu vol que siguem plenament responsables del món i de totes les persones. Que no he d’esperar que Déu els ajudi en les seves necessitats i problemes, sinó que he d’obrar, d’actuar immediatament per aconseguir (o, tan sols, col·laborar-hi) la instauració del seu Regne a la terra. En altres paraules, que no n’hi ha prou de pregar, sinó que cal actuar, treballar.

Al cap i la fi, quan l’evangeli diu “estima els altres com a tu mateix” em proposa la idea que sóc responsable de tots els homes i que, com a persona lliure, he d’escollir quin ha de ser, com a cristià, el meu comportament amb el món i ser coherent amb l’elecció feta.

Anys després vaig estudiar l’existencialisme marxista de Jean-Paul Sartre i, entre altres coses, vaig veure que diu: què més voldríem que Déu existís; llavors li podríem carregar totes les desgràcies i injustícies. Ara bé, com que Déu no existeix, l’home (i la dona) se sent responsable de la humanitat i ha de treballar i lluitar per resoldre’n els problemes i eliminar-ne les injustícies. La cita no és, ni de bon tros, literal.

En reflexionar sobre el que deia Sartre em vingué a la memòria el que he citat abans de Bonhoeffer i vaig veure que, bo i partint de punts ben diferents, el que em diuen és, en el fons, el mateix: la persona, cristiana o no, s’ha de sentir responsable, ha de resoldre els problemes i les injustícies que afligeixen la humanitat, ja sigui al nostre país, ja sigui en un lloc llunyà.

I això em fa pensar en els efectes perversos que per a moltes persones té la situació actual. Situació que s’agreuja ben de pressa i que no sabem fins on arribarà: creixement irrefrenable de l’atur, molts joves que fa anys que esperen trobar la primera feina, desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca, retallades en educació (beques menjador, transport escolar), en sanitat (molts immigrants poden perdre l’assistència), en ajudes socials de tota mena, fins i tot les d’inserció laboral de discapacitats. Veiem famílies que no tenen cap ingrés perquè els han suprimit les ajudes i sobreviuen com poden. I les decisions econòmiques que prenen els governs sempre les paguen els més febles.

I el que s’estalvia amb les retallades serveix per ajudar la banca (Bankia ara mateix). I continuen els sous desmesurats, èticament indefensables, de directius empresarials, polítics (en actiu o retirats), futbolistes i altres esportistes, corrupció a tots nivells (sembla que ja arriba al president del Tribunal Suprem), beneficis immorals de grans empreses que, tot i això, augmenten els preus i acomiaden obrers amb el vistiplau del govern. I, mentrestant, tot i que no es veu cap solució justa, una part de la societat ho viu amb una indiferència incomprensible.

Cal que siguem conscients de la gravetat de la situació i que, en la mesura de les nostres possibilitats, lluitem per capgirar-la: avui no ens afecta però, i demà? I hem d’ajudar els qui pateixen. Encara que només sigui per egoisme, pel fet d’esperar que si ara ajudem els qui ho necessiten, el dia que ho necessitem també trobarem qui ens ajudi.

I cal que, independentment de la ideologia, col·laborem frec a frec amb tothom qui treballa per millorar aquesta societat cada vegada més injusta, amb més desigualtats, amb menys oportunitats, amb més exclusió. A veure si entre tots aconseguim canvis, encara que siguin petits i escadussers, que ens portin cap a un món més just i habitable.

I els qui som catòlics hem d’exigir que l’església institució sigui cada vegada més evangèlica. Que no es deixi tapar la boca amb la dotació que rep de l’Estat (11.000 milions d’euros, diuen). Veiem que tots els bisbes, fora d’alguna excepció lloable, callen, i algun fins i tot va prohibir la pastoral obrera del seu bisbat, d’adherir-se al manifest de l’1 de maig de JOC i HOAC. Espero que la nova evangelització de què es parla tant sigui anunciar i practicar veritablement l’exemple de Jesús.

Xavier Merino

Membre de Justícia i Pau Girona

14/05/2012

Font: Justícia i Pau

Òmnium Gironès i Càritas Diocesana signen un conveni de col·laboració

El dijous 10 de maig es va presentar a la seu d'Òmnium Gironès el conveni signat entre Càritas Diocesana i Òmnium Cultural amb l'objectiu de treballar per la cohesió social a Catalunya, per dotar d'eines a les persones no nascudes i nascudes al territori català, per fomentar la relació social entre les mateixes i per ajudar a donar noves oportunitats a les persones amb menys recursos. A la roda de premsa hi van intervingut Ramon Barnera, Director de Càritas Diocesana de Girona i el President d'Òmnium Gironès, David Martí.


Òmnium Cultural és una organització d'iniciativa social que treballa a partir de tres eixos: Llengua, Cultura i País. De l'eix país, com de la resta, en sorgeixen projectes desenvolupats per les juntes i l'equip tècnic de l'entitat, dels quals podem destacar a quells destinats a fomentar la Cohesió Social com ara el programa Quedem? i el programa Xerrem!

Càritas Diocesana de Girona és una institució de l'Església Catòlica, amb reconeixement civil com a institució sense afany de lucre, present a 70 parròquies de Girona, que té per missió el foment de la solidaritat ciutadana per tal de procurar l'eradicació de la tota forma de pobresa, marginació o exclusió, mitjançant programes de sensibilització, d'assistència i de promoció social.

Totes dues entitats tenen per objectiu treballar per la cohesió social de Catalunya, per dotar d'eines a les persones no nascudes i nascudes al territori català per fomentar la relació social entre les mateixes i per ajudar a donar noves oportunitat a les persones amb menys recursos.

I d'acord amb aquests antecedents i a fi de garantir el desenvolupament de la col·laboració entre ambdues parts s'ha signat un conveni de col·laboració.

Per un costat Òmnium Cultural es compromet a proporcionar sortides lúdiques i per fomentar l'encontre entre persones nascudes i no nascudes a Girona a través del seu programa Quedem?; a oferir espais de torbada per persones amb l'objectiu que es creïn grups de conversa en llengua catalana  a través del seu programa Xerrem!; a garantir una comunicació preferencial i atenta amb Càritas perquè així, l'entitat Càritas pugui tenir informació de primera mà i utilitzar els programes com un espai més en el seu procés d'actuació en el camp de la pobresa en un àmbit com és el del coneixement de l'entorn a través de la llengua i la cultura pròpies del territori on es resideix.

I per l'altra, Càritas Diocesana de Girona, a través del programa Tallers d'Acollida Lingüística i Cultural, es compromet a difondre les activitats Quedem? i Xerem! a través de la seva xarxa; a participar tant com estigui al seu abast de les activitats del programa de Cohesió Social que Òmnium Cultural faci així com promoure alguna activitat conjunta d'aquest programa de caire anual; i promocionar entre els voluntaris de Càritas la possibilitat de participar com a Voluntaris del programa Xerrem! que posa en marxa Òmnium Cultural del Gironès.

Lluís Puigdemont i Reverter
Responsable Àrea Immigració 
Càritas Diocesana de Girona
972 410 416
immigracio@caritasgirona.cat

L'època del perdó

Tura Soler

11/05/2012

Presència.cat

Adolescents amb fatiga crònica

Vall d'Hebron alerta de, com a mínim, 80 casos de menors diagnosticats. 

Foto:Ana Jiménez

 EL CAS ALBA. El brot es va iniciar fa un any i mig, després d'una otitis persistent i molt dolorosa. La malaltia impedeix estudiar, tot exercici físic i, sovint, dormir.

Acaba l'ESO sense plans. 

Fa un any i mig una otitis i una faringitis es van convertir en un dolor inacabable, en desorientació, en no poder dormir, a no encertar amb la forquilla, en literalment no tenir-se en peu, en un esgotament sense fi. Van trigar algun temps, no gaire per sort, en posar-li nom i explicació al que li passava. Alba, 16 anys, estudiant de l'ESO a Girona, tenia síndrome de fatiga crònica. "Per sempre", aclareix l'adolescent. 



Ahir va escoltar amb paciència i cert escepticisme les conferències que intentaven posar al dia, a l'hospital Vall d'Hebron, a experts de tot Espanya sobre aquesta malaltia complexa que afecta sobretot a dones (90% dels casos), el 2% de la població femenina entre els 20 i els 50 anys, encara que arriba també a adolescents. "A Vall d'Hebron tenim una vuitantena casos de tot Catalunya", explica el doctor José Alegre, coordinador del grup de fatiga crònica de l'Institut de Recerca de l'hospital i director de les jornades celebrades ahir. "Pateixen, com els adults, un deteriorament cognitiu: volen estudiar i no poden, el seu cervell es bloqueja, perden concentració, pateixen un total fracàs escolar". 



"Em passo hores estudiant i arribo a l'examen i és com si no ho hagués llegit, tot ha volat", explica Alba, l'alumna sobre la qual ningú dubtava que arribaria a ser veterinària com volia, perquè sempre aprovava i feia els treballs. 



La carrera de Veterinària ha volat dels seus plans de vida, "com gairebé tot". Els no pot han omplert la seva jornada. Corria, de vegades durant més d'una hora, ara no pot ni donar una volta a l'illa. Anava en bicicleta 30 o 40 quilòmetres el cap de setmana amb el seu pare, ara, no pot més enllà de deu minuts i en pla. Jugava a l'handbol, no pot en absolut. Muntava a cavall, "i és l'únic que segueixo fent. I el motiu per continuar vivint", confessa amb total serietat. El seu cavall Tintín, blanc amb taques marrons, no necessita paraules ni explicacions per entendre-la. "Sempre sap com estic. Amb ell no estic bé, perquè ja no ho estic mai, però em sento bé, m'oblido de tota la resta i si em canso molt ell em portarà a casa. El pitjor és la nit, quan tot surt i no pares de pensar i no pots dormir. Fins i tot el dia que passo amb el meu cavall acaba malament. I si 'segueixo' és perquè crec que l'hi dec, qui el cuidaria si no?". 



La seva vida s'ha transformat en una limitació general a tot allò que li podia agradar, "i no té cura, encara que he pogut sentir ahir a gent que intenta estudiar, investigar, per veure si un dia hi ha un medicament que ens curi, però per què vaig a pensar que això va a ocórrer si el més segur és que no". 



La síndrome de fatiga crònica es defineix com una malaltia immunològica, una falla de la resposta immune, com el lupus, com l'esclerosi múltiple. "La meitat dels nostres pacients també presenten altres malalties, com fibromiàlgia i sensibilitat química múltiple, augment del colesterol, esclerosi múltiple i diabetis", explica l'expert. 



El que li passa a Alba s'assembla molt al que els passa als adults. "Dels 2.000 pacients que tenim a Vall d'Hebron, hi ha més de 400 titulats superiors que mai més han pogut exercir com a jutges, periodistes, polítics, economistes ...". Aquests són els reconeguts per un tribunal. Hi ha altres que han hagut de seguir treballant com fora, perquè la seva situació econòmica no els permetia parar del tot, "però tot just el 20% dels nostres pacients manté alguna activitat laboral a temps parcial", concreta Alegre. 

Un pacient típic és una dona prèviament molt activa i exigent que ara no pot ni lligar dues frases en llegir. "L'activitat intel·lectual els perjudica, el flux cerebral es ressent i si llegeixen una estona es força la memòria i tot comença a fallar. El quadre inclou sentir-se incapaç d'aprendre alguna cosa nova". 



I, com diu Alba, és per sempre. "Porto des de 1989 veient pacients de fatiga crònica i no he vist ningú evolucionar cap a la millora. No està en la història natural de la malaltia. Sí es veuen algunes millores si se segueix una pauta de forma estricta: exercicis sense forçar, com caminar 15 minuts en pla cada dia, disminuir l'activitat intel·lectual i fer més manualitats, però el perfil de la vida anterior dels malalts no ajuda", reconeix el doctor Alegre. 



Com tampoc el desconeixement i rebuig cap a aquesta malaltia complexa que segueix sense estar a la llista de molts metges. "El panorama ha canviat radicalment en la nostra zona d'influència, on portem tres anys formant a metges d'assistència primària, i a la zona nord de Barcelona la fatiga crònica és avui com la diabetis, perquè la coneixen. Necessitem molta més formació", reconeix el director del grup de la Vall d'Hebron. La diferència entre que el metge de primària la diagnostiqui aviat o no és que tant la fatiga com les altres malalties amb les que sol coincidir rebin els tractaments adequats i s'eviti el viacrucis de proves que cada especialista (endocrins, reumatòlegs, neuròlegs) li va a demanar davant cada debut. 



Avui s'usen diversos medicaments amb evidència científica i s'assagen almenys dos moduladors de la resposta immune.

Ana Macpherson

10/05/2012

La Vanguardia

Recuperar les humanitats

En aquest món en què vivim on sembla que la tècnica s’emporta totes les simpaties acadèmiques, potser caldria recordar que abans de qualsevol tècnica o ciència, hi ha una idea, sense la qual no és possible la creació de cap cosa. I les idees no surten com bolets a la muntanya sinó que es couen a l’inconscient de la persona en funció del que ha anat aprenent; relats de persones de temps anteriors, que al seu torn també havien après dels relats d’altres persones anteriors i així successivament. És a dir, del cultiu de les Humanitats: la filosofia, el pensament, la poesia, la història, la literatura, les arts.

Per això és preocupant la deixadesa de l’ensenyament de les Humanitats, com si fos una pèrdua de temps, quan és ben bé a la inversa: com més cultiu hi ha de les branques d’Humanitats, més flueixen les idees, tant si són per crear nous relats com per aplicar-les a la ciència i la tècnica. Una bona formació en Humanitats ajuda a comprendre una mica més el món i les persones, és un aprenentatge del pensament en el qual es van incorporant valors essencials que han servit a moltes generacions i que omplen de matisos les situacions que es van presentant; per tant, és el millor antídot contra el despotisme, la violència i la cobdícia.

La filosofia ens mostra la temporalitat de la nostra estada a la Terra i relativitza el poder i la glòria, presentant-lo més com una pèrdua de temps que no pas una altra cosa, i ens fa tocar de peus a terra amb la convicció que l’únic tresor que té l’ésser humà és el temps i que el millor és no perdre’l amb futileses que no porten enlloc. El temps i la relació amb els altres, siguin contemporanis o bé obres que han deixat els que ens han precedit.

És cert que les tècniques ajuden a fer la vida més fàcil, però no tot és facilitat, perquè la feina de crear-se els propis valors és quelcom que només pot fer un mateix i per això necessita temps i la serenitat que encomanen els escrits dels pensadors i les obres dels artistes, és a dir, persones que han dedicat el seu temps al pensament i que l’han transformat en un relat.

Remei Margarit
, psicòloga i escriptora

28/04/2012

La Vanguardia

Què entenem per alegria?

L'alegria és d'aquells sentiments que podem idealitzar i banalitzar, que el podem viure com quelcom separat del dolor i el desànim, o que podem viure com una cosa fàcil i fonedissa que cal adquirir o mendicar per a viure-la . Al llarg dels anys l'alegria ha sigut presentada com a quelcom fluix, efímer o que no estava massa d'acord amb una vida seriosa, respectuosa o fins i tot evangèlica. Sortosament ara ja no és així. Avui dia ens hem passat a l'altre extrem i molta gent creu que cal estar alegres, sempre que davant les dificultats hem de posar bona cara, no tenir mai por i que cal oblidar els moments tristos i complicats... com si alegria i dificultats no poguessin anar junts o com si l'alegria fos quelcom fugisser, associat a rialles i disbauxes. 

Des de la psicologia profunda sabem que difícilment trobarem en la vida estats purs, ni sentiments que no siguin contradictoris. Diria que actualment cada cop es veu més clar que un pot estimar i odiar en certa manera una mateixa persona, que podem voler una cosa i fer-ne una altra. En altres paraules, en el nostre món inconscient hi ha barreja de sentiments, de certeses i dubtes, d'alegria i desànim. Allò important, però, és poder recollir i acollir allò que ens passa, posar-hi nom i veure si és adequat i conforme a la nostra manera de ser, al nostre viure, a les nostres expectatives més o menys profundes i conscients. 

Els diccionaris consultats coincideixen a l'hora de dir què és l'alegria: un sentiment o emoció que neix generalment d'una viva satisfacció de l'ànima, que té a veure amb quelcom favorable i desitjat, relacionat amb experiències presents, plaents i que es manifesta en signes externs de satisfacció: cara, paraules, moviments corporals, manera d'atendre i relacionar-se amb els altres... 

"L'alegria és l'únic antídot per superar la por"

I quan busquem què podem entendre per satisfacció, llegim que és assolir quelcom desitjat, tot i que moltes vegades no ha estat com esperàvem. I aquí rau una de les claus de la alegria: poder viure-la enmig de la insatisfacció, la frustració o el desànim. Però no com a antídot dels nostre mals, sinó com a experiència d'acceptació de la realitat i de sentir-se bé en la pròpia pell, en el món que ens ha tocat viure. Com dèiem en el primer paràgraf això vol dir poder copsar elements positius, tenir desitjos i gaudir de les coses més enllà de si tot va com nosaltres volem o no, més enllà de si hi ha dolor, tristesa o vergonya. 

Quan parlem d'alegria estem parlant d'estil de vida, de manera d'enfocar els problemes i de quins valors prioritzem. En el moment que prioritzem l'alegria com a solució de les nostres dificultats, en el moment que la fem un absolut que cal aconseguir al preu que sigui, estarem buscant moments simples, situacions sense consistència que ens facin creure que tot va bé, que no cal patir ni preocupar-se de res. Però de sobte ens podem adonar que no creixem, que no som lliures, que estem enganxats a futileses i que tot plegat és un engany. Tal vegada llavors serà el moment de prendre consciència que hi ha hagut molts focs d'encenalls que ens han fet creure, o ens hem volgut creure que tot era fàcil, previsible i coherent amb els nostres desitjos. Quan l'alegria és només exterior i superficial ens pot passar com als anglesos que estan enfadats amb els homes o dones del temps perquè aquest no és previsible, perquè no poden organitzar amb seguretat les seves festes ni els seus moments d'oci! 

L'alegria sorgeix quan podem elaborar, "digerir", el dolor, les frustracions que ens porta la vida i que ens fan adonar de la realitat, sortir del nostre amor propi i ser cada dia una mica més lliures, una mica més flexibles i joiosament responsables. 

Ens dóna alegria trobar persones que viuen contentes, que veiem plenes de força i amb ganes de viure. No és que l'alegria es contagiï sense més, ja que llavors estaríem parlant d'una alegria superficial, sinó que l'alegria plena i viscuda de l'altre ens estimula a seguir cercant allò que ens dóna pau, sentit i ens fa sentir bé amb nosaltres i amb la Vida. I quan ens sentim bé amb nosaltres, tot el nostre ésser en fa festa, el cos amb els seus bioritmes i funcionament equilibrat, la nostra psique fent front a la novetat de cada dia de manera adequada, i el nostre esperit o jo més profund trobant sentit i deixant florir en nosaltres aquelles espurnes de vida que necessiten un humus adequat per a prendre cos. 

Els clàssics grecs i com a exponent mèdic d'aquests Hipòcrates deien que no hi ha malalties sinó malalts i que quan tenim una malaltia no és només el cos qui no es troba bé, sinó que és tota la persona la que està afectada. Quan en la persona hi ha pèrdua d'harmonia, quan hi ha un desequilibri aquest es produeix en la consciència, es mostra en el cos, i els signes externs són la manifestació o realització dels processos i canvis de la consciència, del món interior. Malaltia vol dir pèrdua d'harmonia o trastorn d'un ordre fins ara equilibrat, i si una de les funcions del cos es pertorba, l'harmonia del conjunt es trenca i tota la persona se'n ressent... i podríem dir que l'alegria en surt perjudicada i ens certs moments pot ser distorsionada. L'harmonia ve donada per l'adequació a la realitat, a la meva realitat, a viure allò possible, a poder gaudir dels moments bonics que se m'ofereixen. L'harmonia que porta alegria té molt a veure amb la relació amb els altres, de gaudir de la companyia i l'estimació que ens envolta, segons podem llegir en els escrits que s'ofereixen en aquesta revista. Podem llegir que persones del Tercer Món o persones amb certes deficiències poden viure amb més goig i alegria que molts de nosaltres que tenim moltes coses i ens en sobren encara més. 

La relació amb els altres, sentir-se estimat o viure en un ambient d'estimació, reconeixement i acceptació ens pot portar a viure amb més goig que no pas tenir coses, o fer coses per aconseguir-ne d'altres si no van acompanyades de comprensió, valor i estima. Tanmateix l'alegria no vol dir estar sempre junts amb els altres o dir paraules boniques sense més, sinó que també es pot donar en moments de soledat o de treball personal, com li passa en aquest moment a qui subscriu aquest article: ara pot gaudir expressant per escrit el que fa dies ha anant estudiant, copsant i descobrint. 

Per acabar volem remarcar que l'alegria, com la felicitat, no són mai complertes i que en moments de dolor o malaltia podem viure oasis d'alegria en compartir penes o moments bonics, tot i que hem de reconèixer que en certes situacions pot ser molt difícil. També volem subratllar que l'alegria és fruit d'una experiència interna, d'una lluita, d'una plenitud, ja sigui musical, social, laboral o de sentit de vida. Ens atreviríem a dir que és una experiència espiritual en el sentit més ampli. Una experiència que no depèn tant del valor de les coses o de la rellevància social que li donem, com de la capacitat d'assolir desitjos d'acord amb la realitat i de renovar el dinamisme i la força interior de la persona. 

Eduard Fonts, psicòleg 

Font: Revista Valors