Hauríem recordar més sovint que tot és do, que m'agradi o no tot m'ha estat donat, que jo he fet molt poquet per assolir el que sóc, i que el més important m'ha estat regalat pels altres i per Déu. Només cal veure el do més bàsic i sense el qual no hi ha res més: l'existència.
Què he fet jo per començar a existir? Res, absolutament res. L'existència m'ha estat donada pels meus pares. I ho torno a subratllar: no he fet res per existir i sense aquesta base no hagués pogut ser res: ni ser capellà, ni fill, ni amic, ni economista... res de res. Com diu Francesc Torralba, «ser, existir, és el verb principal, el que permet conjugar altres verbs; riure, plorar, estimar, cantar, estudiar, celebrar.....», i darrera aquest punts suspensius es poden afegir el verbs que es vulguin. I què hem fet nosaltres per rebre aquest gran do? Absolutament res.
Sóc gràcies als altres, sense els altres jo no puc ser res. Ni existiria, ni tindria els coneixements, habilitats o recursos de què disposo. Si m'haguessin deixat sol, m'hagués mort. Tot és una acció generosa dels altres respecte a mi. Sense els altres no em puc entendre; no sóc un ésser aïllat que funciona independentment d’ells. L'individualisme és una gran mentida que ens han fet creure des de molt petits com a quelcom positiu i necessari. «Sigues tu mateix», ens repeteixen, com si fos possible ser alguna cosa sense els altres, com si és pogués ser al marge de tot i de tothom, com si tot fos fruit del meu treball i del meu esforç. L'autonomia tan predicada, essent certa en uns sentits, ens pot portar a molts enganys. Mai puc oblidar que la paraula «jo», inclou molts altres «tu» i que sense aquests altres ni seria, ni podria gaudir de totes les habilitats de què ara gaudeixo i fins i tot de les quals alguna vegada presumeixo.
És bàsic per una bona pedagogia que sapiguem realment qui som i com som, que acceptem amb alegria que tot ho hem rebut els altres. Que la base que ens permet fer i viure tantes coses ens ha estat donada, regalada. Ningú ha demanat existir, ni ha fet res per poder existir. Ignorar o oblidar quelcom tan bàsic, ens torna persones ingrates. Adonar-se i recordar-ho sovint ens fa ser agraïts, viure instal·lats en l'agraïment. Agrair, ve d'agradar, això doncs agrair és ubicar-se en l'existència com quelcom agradable, que m'agrada, que em resulta agradable. I l'agraïment es demostra amb l'actitud de voler lliurar-se als altres.
L'acció de donar-se esdevé un termòmetre de la gratitud: reconeixem
que una persona és agraïda quan veiem si viu centrat en ell mateix o viu
en funció dels altres. I quan poses el termòmetre al nostre món, veus que
en general, està malalt d'agraïment. Per tant ens cal recordar més sovint
la causa de la nostra malaltia: la supèrbia de creure que tot esdevé gràcies
a mi i a les meves capacitats. La gratitud és l'humus des d'on puc mirar-
me a mi mateix i descobrir allò tan senzill que deia Jesús de Nazaret: el
que gratuïtament has rebut, gratuïtament ho has de donar.
El contrari de viure sense aquesta consciència és deixar-se anar existència avall, com l'aigua baixa per una forta riuada. És instal·lar-se en la frivolitat, considerar la meva pròpia existència i la dels altres i tots els esde- veniments com a superficials i sense cap significació. La frivolitat genera un descontentament existencial que es manifesta en indiferència i en un fals fastigueig per viure. Hi ha gent que només sap queixar-se, perquè per a ells no hi res que valgui prou la pena, perquè ells ho haurien fet diferent. Converteixen la vida en pur teatre, en un simple melodrama egoista. En el fons la frivolitat, els porta a menystenir el que són, i que cerquen és no tenir res a agrair a ningú. No volen agrair haver començat a ser, que els hi hagi estat donat aquest tresor, i ho manifesten en forma de fàstic i de menyspreu.
La gratitud és un fruit natural del meu reconeixement: és voler reconèixer les coses tal i com són. I aquest reconeixement em fa prendre consciència dels meus deures, actua com un despertador, com una contínua interpel·lació al meu ésser: "Has rebut tant que no pots creuar-te de mans i estar sense fer res". La maduresa de la vida és gaudir de l'existència i fer-ne donació, decidir viure pels altres. La maduresa per tant no està en l'edat sinó en decidir viure o no lliurant-te als altres.
Jordi Cussó
Capellà i economista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies