De vegades la parca triga molt a arribar

L'home obre la porta del dormitori. La claror del migdia es filtra pels espais entre els llistons de la persiana i dóna dimensions als pocs mobles que hi ha. Al carrer se senten dos homes que xerren i, de tant en tant, un autobús que passa, ben estrident. 


Al llit hi ha un home gran, que dorm i ronca amb sons esquerdats. La tauleta de nit és plena de capses de medicaments i un got mig ple d'aigua damunt d'un platet blanc. L'home que acaba d'entrar al dormitori s'acosta al llit, agafa la cadira que hi ha, la col·loca a tocar de la tauleta de nit i s'hi asseu. En silenci observa la boca oberta del vell i la manera ofegada com respira. Passen uns quants minuts, fins que finalment li agafa la mà.

L'home gran deixa immediatament de roncar i obre els ulls amb cansament.



   - Pare... Com estàs?


   - Estic... No ho sé com estic.


   - Ja saps que no vull que pateixis.

Gens.



   A l'home gran li costa parlar:



   - Ho sé, fill.



   - Ja són molts mesos, molts, de patiment...



   - Sort en tinc, de tu i de la Teresa, i del meu nét estimat..., que m'acompanyeu.



   - Si poguéssim evitar-te el patiment...



   - Pel meu patiment no et preocupis. Preocupeu-vos per vosaltres. Per mi no patiu. Jo, com si no hi fos ja. Ja no voldria ser en aquest món. He viscut massa anys. Continues vivint per inèrcia, sense il·lusió...



Ara és un atac de tos el que fa que aturi la frase.



   - Precisament d'això volia parlar-te'n, pare.



   - De què?



   - D'això que deies: que arriba un moment que vius per inèrcia... 



   - Sí.



   - No sé com dir-t'ho. Et veig tan trist aquí, prostrat al llit, any rere any, cada cop pitjor...



   - Ai, sí...



   - Mira, pare... Eeh..., és que l'any que ve, per culpa de la crisi, torna l'impost de successions. Hauríem de fer un pensament.



És el mateix fill amatent que, el 2009, li deia al seu pare, aquest mateix pare la mà del qual té ara entre les seves, que resistís.  Tal com vam reproduir en aquesta mateixa columna el 25 de novembre d’aquell any, el fill li deia, literalment: "Aguanta, pare, sigues fort!, aguanta almenys un any més, fins que aprovin la reforma de l'impost de successions". 



Doncs el pare va aguantar l'any més que el fill li demanava i, efectivament, els polítics van reformar l'impost de successions. Però va continuar vivint, i encara viu de manera precària, dos anys i mig després, ara que el Govern anuncia que aquest any encara no, però el pròxim tornarà l'impost de successions. També seria mala sort que es morís just aleshores, pensa el fill.

Quim Monzó

18/05/2012

La Vanguardia