La vagina sorprèn els científics

Les anàlisis genòmiques de mostres vaginals revelen un òrgan més complex i dinàmic del que s'esperava

La investigació sobre la vagina millorarà els tractaments actuals

Lluny de ser un òrgan passiu, una simple via de pas, la vagina acull una gran riquesa biològica que difereix d'unes dones a les altres i que sol evolucionar al llarg del cicle menstrual, segons una investigació dirigida des de la Universitat de Maryland (EUA) presentada ahir a la nit a la revista Science Translational Medicine.

La investigació obligarà a corregir les idees vigents sobre què és una vagina sana. Si fins ara es considerava que la vagina ha de tenir bacteris del gènere Lactobacillus per protegir-se d'infeccions, els nous resultats indiquen que algunes dones estan igualment protegides senseLactobacillus. Aquestes dones serien diagnosticades actualment de vaginosi -una alteració patològica de la flora vaginal- i candidates a ser tractades amb antibiòtics. Però els investigadors han demostrat que no tenen cap alteració patològica, sinó que són casos de variació dins de la normalitat. I, per tant, que no han de ser tractades amb antibiòtics.

En els casos en què sí que hi ha vaginosi, la investigació obre la via a adequar el tractament a la flora vaginal de cada dona. "Molts estudis i tractaments es basen en la idea que totes les dones són iguals i reaccionaran de manera similar als tractaments", declara Jacques Ravel, director de l'estudi, en un comunicat difós per la Universitat de Maryland. Les noves dades indiquen que "cada dona té el seu propi estat de salut".

La investigació s'ha basat en 32 joves voluntàries que al llarg de 16 setmanes s'han prestat a extreure's mostres vaginals dues vegades per setmana. Alhora, han omplert una enquesta diària en la qual se'ls preguntava sobre qualsevol variable que pogués estar relacionada amb la seva flora vaginal, com -entre d'altres- l'hemorràgia menstrual, l'ús de tampons o l'activitat sexual.

Després d'analitzar les mostres amb tècniques genòmiques de seqüenciació massiva, els investigadors han observat que hi ha cinc tipus principals de flores bacterianes entre les participants en l'estudi. Tres contenen Lactobacillus, que segreguen àcid làctic i creen un entorn hostil que defensa la vagina davant microorganismes invasors. En els altres dos tipus de flores vaginals, diferents bacteris construeixen una primera barrera de protecció davant les infeccions. Aquests resultats confirmen els d'un estudi anterior presentat l'any passat pels mateixos investigadors.

La principal novetat del nou estudi és que hi ha una gran varietat de bacteris, no només entre els diferents tipus de flora vaginal, sinó dins de cada tipus. En algunes dones -però no en totes- fins i tot s'han observat diferències importants en la composició de la flora vaginal d'un dia al següent (si han tingut una relació sexual) o d'una setmana a la següent (segons el moment del cicle menstrual). Però, ja siguin d'un tipus o un altre, i variïn o no variïn amb les relacions sexuals o el cicle menstrual, totes són igualment sanes, destaquen els investigadors.

"El microbioma vaginal és molt més complex i divers del que s'havia imaginat", destaquen Steven Witkin i William Ledger, de la Universitat Cornell (EUA), en un article complementari publicat a Science Translational Medicine. 

La investigació ajuda a entendre per què algunes parelles són infèrtils malgrat que tant l'home com la dona són fèrtils. Segons la hipòtesi que avancen Witkin i Ledger, la particular guerra de sexes que té lloc a la vagina entre la flora (que es defensa dels invasors) i el semen (que conté molècules immunosupressores per superar les defenses de la vagina) acaba en algunes parelles amb la derrota dels espermatozoides. En aquests casos, tant el semen seria fèrtil amb una altra flora vaginal com la flora vaginal amb un altre semen. Si la hipòtesi és correcta, s'obriria la via per investigar com es pot modificar la flora vaginal per aconseguir l'embaràs desitjat.

Josep Corbella

02/05/2012

La Vanguardia

Creix la prevalença del virus del papil·loma humà

El virus que infecta a dos milions de dones 

El virus del papil·loma humà (VPH) afecta el 14,3% de les dones espanyoles de 18 a 65 anys però aquesta prevalença es dobla si es té en compte només les que tenen entre 18 i 25 anys, on el 28,8% estan infectades. Aquestes són les principals dades del primer estudi epidemiològic a gran escala fet a Espanya i que s'ha presentat aquest dimecres a l'Institut Català d'Oncologia (ICO). El membre de la Unitat d'Infeccions i Càncer de l'ICO Xavier Castellsagué ha explicat que l'augment de la prevalença d'aquest virus està relacionat amb el canvi de tendències sexuals en la societat, que fa que les dones comencin abans les seves relacions i tinguin més parelles sexuals. 

Fins ara només s'havien fet estudis parcials de la prevalença del VPH que apuntaven que aquesta patologia afecta entre el 3% i el 17% de les dones. L'ICO ha presentat aquest dimecres el primer estudi epidemiodològic a gran escala que es fa a Espanya i per al qual s'han realitzat proves a més de 3.200 dones d'entre 18 i 65 anys. 

Els resultats revelen que gairebé dos milions de dones estan infectades pel virus del papil·loma humà, el que suposa el 14,3% de la població femenina. Castellsagué ha destacat però que aquesta afectació és del doble (28,8%) si es té en compte només el sector jove de 18 a 25 anys. Es calcula que al llarg de la seva vida una de cada 600 dones contraurà aquest virus. 

Castellsagué ha explicat aquest augment pel fet que les conductes sexuals han canviat i cada vegada hi ha més noies que comencen abans a tenir relacions sexuals i tenen més d'una parella. Per exemple la mitjana d'edat de l'inici de les relacions ha passat de ser els 22,7 anys en el cas de les dones que ara tenen entre 56 i 65 anys als 16,9 anys entre les que tenen de 18 a 25. 

També han augmentat el número de parelles sexuals que té cada dona. Només el 16,1% de les dones d'entre 56 i 65 anys asseguren haver tingut de dos a quatre parelles sexuals, mentre que aquest percentatge és del 44,9% entre les de 18 a 25 anys. Castellsagué ha assegurat que aquestes dades demostren que "com més jove s'inicien les relacions sexuals, més alta és la prevalença del virus", el mateix que passa en quant al número d'homes amb qui es tenen relacions al llarg de la vida. 

Una altra dada que revela l'estudi és que el 84% del genotips de virus detectats eren d'alt risc, que són els que potencialment poden desenvolupar un càncer. El genotip més freqüent entre les dones espanyoles és el VPH16, que és el principal causant dels tumors de coll d'úter. Els altres dos genotips que més s'han trobat són el 6 i l'11, que són de menys risc però són els principals causants de les berrugues genitals. 

Aposta per la vacunació 

Les vacunes que s'administren a Espanya prevenen tant d'aquests tres tipus de genotips com un quart que també pot desenvolupar càncer. Des de l'ICO s'ha volgut fer una crida a la importància de la vacunació ja que suposa un "passaport de seguretat" que permetrà que les adolescents vacunades no estiguin en risc de contraure aquest virus. 

Castellsagué ha explicat que les dades que revelen un augment de la prevalença pels canvis en les actituds sexuals "justifiquen" el manteniment del programa de vacunes ja que aquesta ha de servir per "contrarestar" aquest canvi d'actitud. Actualment a Catalunya la cobertura d'aquesta vacunació és del 80% i es tracta d'una vacuna que s'administra en tres dosis. 

Per la seva part, el cap del Programa de Recerca en Epidemiologia del Càncer de l'ICO IDIBELL, Xavier Bosch, ha asseverat que la vacuna és completament "segura" i ha demanat a les famílies que no van vacunar les seves filles o van aturar la vacuna quan van sorgir alguns casos d'alarma per suposats efectes secundaris que reprenguin aquesta vacunació. 

Fins el moment, ha assegurat que no han rebut cap notícia de que la crisi pugui afectar al programa públic de vacunació per VPH i ha fet una crida a la importància d'aquesta vacunació per aturar l'augment de la prevalença del virus. El 80% es curen espontàniament No totes les dones que s'infecten del virus acaben tenint càncer. De fet el 80% de les infeccions es curen espontàniament. 

Entre l'altre 20% un 5% acabarà desenvolupant un càncer i en la resta s'haurà de fer una intervenció per tal d'erradicar la infecció, que pot durar fins a dos anys. Tot i aquest alt nivell de curació, Castellsagué també ha alertat que el simple fet de saber que es té aquest virus de transmissió sexual provoca "ansietat" en la dona, a més del fet de que el VPH és el responsable del 90% de les berrugues genitals. 

Fins ara no hi ha cap tractament per cuidar el virus i l'única arma és la "vigilància" per detectar si el virus acaba produint lesions i fins i tot càncer. A més, ha alertat que com més edat es tingui en contraure el virus més difícil és curar-lo espontàniament perquè el sistema immunològic no és tant potent com durant la joventut. 

També afecta els homes 

D'altra banda, han volgut deixar clar que la infecció per papil·loma humà és "tant o més freqüent entre els homes" que entre les dones. La diferència però és que en el sexe masculí hi ha menys casos en que s'acaba desenvolupant un càncer degut a que el virus no té les mateixes facilitats per reproduir-se. 

Per aquest motiu, Castellsagué ha assegurat que si la vacuna fos més econòmica, actualment ronda els 400 euros, i si se superessin els problemes d'infraestructura també seria recomanable vacunar els nois adolescents. Ha dit però que es tracta d'una prioritat "secundària" ja que les conseqüències són pitjors en les dones que en els homes. 

En general, a banda del càncer de coll d'úter el virus del papil·loma humà també està present en aproximadament el 80% dels casos de càncer d'anus i vagina, el 40% dels de vulva i penis i el 23% dels d'orofaringe.

ACN

03/05/2012

Diari de Girona

La reinvenció de les oenagés

OENAGÉS (organitzacions no governamentals): aquest acrònim descriu un determinat tipus d'associacions civils i autònomes que operen en escenaris diversos, amb fins socials. Ho fan prestant, sense ànim de lucre, serveis humanitaris, metges o relatius a l'ecologia o els drets humans, també en favor de la infància, la cultura, la investigació... 

Les oenagés van adquirir carta de naturalesa i reconeixement de les Nacions Unides en la segona meitat del segle passat. Durant els últims decennis s'han multiplicat, tant en nombre com en objectius. Aquesta expansió de les oenagés, que van néixer i créixer sobre una base popular, atomitzada, ha propiciat temps després la ubicació de moltes d'elles sota el paraigua de les administracions públiques, que els garantien recursos i els permetien estalviar-se la logística que comporta la recaptació de fons quan aquests procedeixen de multitud de donants. 

Ara, quan la tisora de les retallades retalla tantes partides pressupostàries, inclosa la destinada a oenagés, algunes d'aquestes entitats s'enfronten a una difícil situació. Sense diners per dotar els programes, veuen minvar seriosament el seu sentit. I, en tal conjuntura, es veuen abocades a la desaparició oa la reinvenció. 

Així les coses, moltes d'aquestes entitats-especialment, les que van confiar excessivament en els diners públics, s'estan veient impulsades a un replantejament dels seus principis d'acció. El primer que han de fer, òbviament, és recuperar les seves bases populars, el suport de totes aquelles persones que estan disposades a donar sense esperar res a canvi, portats per una convicció íntima, pel sentit ètic, pel compromís social. I, amb aquesta finalitat, internet, les xarxes socials i les noves tecnologies de la comunicació s'han revelat com un aliat indispensable en aquest camí de futur. Perquè recorrent a aquestes noves eines, de la immediatesa que permeten, del crowdfunding, i també de la imaginació, les direccions de les oenagés poden ara mobilitzar de nou a les seves bases per tal d'obtenir la seva ajuda, tant en matèria de recursos financers com humans i, d'aquesta manera, donar nova viabilitat als seus projectes. 



Ben mirat, aquesta tornada als orígens està carregada de lògica. Les oenagés van néixer com a organismes que operen en paral·lel al món oficial, fruit d'iniciatives ciutadanes, i és aquest l'àmbit en el qual s'han de situar per conservar el seu ple sentit. Això, que ja era obvi en els seus principis, es converteix ara, en temps de retallades, en un imperatiu vital. 

Editorial La Vanguardia 

03/05/2012

L'edat no ha de ser un pretext per fer-se vell

Isabel Cabetas, economista, doctora en Psicologia i psicoanalista 

Tinc 72 anys. Vaig néixer a Saragossa i visc a Madrid. M'he casat dues vegades i he tingut dos fills i un nét. El agonitzant capitalisme no es resigna i intenta sobreviure. No sé si el temps va per davant o per darrere, així que no em queda altra que mirar de deixar bona empremta

El "ianoïsme" és terrible. 

Què és això? 

"A la meva edat ja no". Vaig ser òrfena de mare als 17 anys i el meu pare, amb sis fills, va tornar a casar i va tenir tres més. D'ell vaig aprendre la vitalitat. Amb 85, li deia a la seva néta: "Gimena, hem d'aprendre informàtica, que té molt de futur". 

Pulsió de vida. 

L'edat no ha de ser un pretext per fer-se vell. Per viure en pulsió positiva necessites viure en projecte, en present continu. 

Quins altres moments marquen la seva vida? 

No em deixo portar per la vida. Però quan mana la vida, sé callar. El pitjor és posar-se a contrapèl. Fa cinc anys, amb el meu segon marit, un home meravellós, vam tenir un accident de cotxe. Ell va morir a l'acte. 

Aquí manava la vida. 

Sí, jo no tenia res a dir, només agrair-li a la vida haver-lo conegut, i després a reposar, tot menys dir per què em passa a mi això. Et toca i et toca. 

Economista psicòloga? 

Sempre vaig voler ser psicoanalista, però en aquella època a Espanya no era possible. Ja casada i amb dos fills, es va obrir la facultat de Psicologia. Al matí treballava d'economista, després agafava la bici i me n'anava a la facultat. Era amiga dels alumnes de 24 i dels professors de 42, la meva edat. 

No ha malgastat vostè la seva vida. 

De seguida vaig començar a exercir de psicòloga ja formar-me com psicoanalista. Em vaig jubilar el dia que vaig organitzar un grup de majors al Col·legi de Psicòlegs. 

Què ha estat l'important? 

Els fills em reeducaron, em qüestionaven sobre la vida. Amb 6 anys, el major va entrar precipitadament a la cuina i em va dir: "Mare, em fa moltíssima por morir-me perquè no m'he mort mai". Això és molt seriós. Vaig comprendre aviat que podia prescindir de parella, però no em costava romandre fins que ells complissin els 18 anys. Després de divorciar-me vaig viure sola, que em feia molta falta: 9 germans i casada des dels 26. 

Ho va gaudir? 

Moltíssim. I als 61 anys, després de 15 d'autonomia en un piset de 50 m2 (al que he tornat), em vaig topar amb un home fantàstic que també sabia estar sol. Vam estar junts sis meravellosos anys perquè volíem. 

Quan es converteix un en una persona gran? 

Socialment als 65, és una sentència. Hi ha un prejudici social tan establert que ens convenç a tots i entrem en el "ja no tinc edat per ...". Però el pitjor dels prejudicis és per al que els té, això envelleix terriblement. 

Si un és interessant, no deixa de ser-ho perquè tingui 65 anys i un dia. 

Jo tinc dues postures per encarar el sentit de la vida: Què vol de mi la vida, i què vull jo de la vida. 

I quan s'aplica una o una altra? 

Quan les circumstàncies han pogut amb un, no queda altra que preguntar-se què vol la vida de mi, què puc fer, serveixo per a alguna cosa? I quan un està amb projectes, ha de manar el què vull jo de la vida. 

Intel·ligent apreciació. 

El que et dóna de saviesa el viure és un regal. Amb l'edat es creen prolongacions neuronals, estratègies noves per enfrontar-se a nous canvis. 

Mort del cònjuge, dels amics, trasllat a casa dels fills, jubilació ... 

És sorprenent que just quan t'arriben els últims anys et arribin els grans canvis. Fins i tot tinc diversos amics que de grans han canviat de professió. 

Estimulant. 

Cal permetre aquests canvis. Els grans som un nou grup social i per tant hem improvisar com ser majors. Però el judici de la societat pesa massa. 

En què consisteix la saviesa? 

En saber adaptar-se, però l'imprevisible espanta. En acceptar-rau la creativitat. El debat en grup, l'intercanvi, és útil. 

Què més ha entès? 

Que la relació intergeneracional és molt desitjable, ara tenim la possibilitat de conèixer-nos quatre generacions i ens podem donar molt els uns als altres. 

Diuen que envellir és una malaltia cruel. 

És una cosa gradual i sempre s'està a temps de canviar hàbits que ens fan mal, des de físics fins psicològics. 

De què patim els humans? 

El mal fer és un hàbit innat de l'ésser humà, i al que li pot és una catàstrofe. Resoldre conflictes interiors és bàsic. No entendre a un mateix és el pitjor per viure i per conviure.

 ... 

Com diu Woody Allen la vida és tragicòmica, però el percentatge de riure o de plor l'hi poses tu. Crec que per aquí està el secret de la vida, i procurar no enganyar massa, i tractar d'aclarir el conflicte interior entre el que desitjo i el que faig. 

Com es soluciona aquest conflicte? 

Cada dia. El conflicte està fet de petits moments. No cal fer més gran la bola, s'ha de parar: he d'estar cada vegada millor, i no al revés. I saber demanar ajuda és important i bonic, i no estic parlant d'un professional sinó de ser un ésser social. 

La nostra major eina? 

Transcendència: veure més enllà del teu melic, que et import una mica més enllà de tu mateix.

Anys i saviesa

Cada vegada que em trobo amb un o una jove de més de 70 anys, se m'omplen els pulmons d'aire fresc i se m'amunteguen les preguntes, perquè vull saber com ho han fet, perquè jo també vull. En la nostra societat són pioneres, no hi ha hagut una altra generació abans tan longeva i tan activa. Mantenen un inconformisme ben entès: es neguen a complir amb l'etiqueta de vells que la societat reserva per a ells.Solen ser persones que han viscut segons la seva opinió. Després de treballar tota una vida, Isabel Cabetas es va enfrontar a la jubilació amb un nou repte: crear grups de gent gran per compartir els embats dels anys i escriure: El futur és avui. Donar saviesa als anys.

Ima Sanchís

30/04/2012

La Vanguardia

Imprudència per un fill

Què faria vostè si sabés que el seu fill no està bé i sospités que alguna cosa greu li està passant? No sortiria corrent a buscar-sense pensar en res més? Això és el que li va passar a Joan Massagué el passat dijous sant. El seu fill no responia a les seves trucades ni SMS des de feia dos dies, actitud gens habitual perquè la relació que tenien era estreta i bona. Sabia que no es trobava bé i l'instint patern (sí, també existeix) li deia que el silenci del seu fill era un senyal negatiu. 

Pensant que podria estar al càmping de Palafolls on la família té un bungalou, va trucar a un veí campista i aquest li va confirmar que el cotxe del fill hi era. Sense pensar-ho, va agafar el cotxe i es va plantar a l'autopista del Maresme a 200 km / h. Amb la ment ofuscada no va buscar alternatives a la seva boja carrera. Li va poder haver demanat al veí que entrés al bungalou, o podria haver trucat a la Policia Local de Palafolls o al servei d'emergències 112 perquè algú s'acostés. Hi havia opcions, però en Joan va reaccionar com molts pares haguessin fet. Va sortir corrents amb l'únic objectiu de socórrer el seu fill. Nerviós, plorant, angoixat, amb el cor encongit, amb la por d'arribar massa tard i no poder evitar la pitjor de les tragèdies per a una família, va trepitjar l'accelerador perillosa i temeràriament fins que va ser caçat pels omnipresents radars de trànsit i una patrulla dels Mossos el van aturar. 

En Joan va explicar als agents el motiu de la seva imprudència i els va demanar ajuda. Però els policies van procedir a complir amb la seva obligació de fer-li la prova d'alcoholèmia i, en donar negatiu, de denunciar-lo per un delicte contra la seguretat viària. Després el van deixar seguir camí amb el dubte, posteriorment declarada, que aquell conductor Fittipaldi potser estava dient la veritat i necessitava arribar al seu destí ràpidament. Són tantes les històries inventades que escolta la policia cada dia d'infractors que esperen així la clemència dels agents! 

En Joan va arribar a Palafolls i es va trobar amb el seu fill mort. La imatge més dura per a qualsevol pare. L'endemà, després del funeral va haver d'anar al judici ràpid on el van condemnar a 300 euros de multa i quatre mesos de retirada de carnet. "El jutge es va portar bé amb mi", reconeix Joan. 

Aquesta informació ha estat una de les més llegides i comentades dels últims dies a Lavanguardia.com. El debat que ha encoratjat no té posicions neutres. No deixa ningú indiferent. Hi ha qui, com el pare, acusa els Mossos de falta d'humanitat i d'auxili. A l'altra banda hi ha els que qualifiquen l'home d'imprudent. Tant els policies com el jutge van tenir en compte les circumstàncies per atenuar la condemna i Joan reflexiona ara, amb el cap fred, que potser hagués estat millor que els Mossos no li haguessin deixat continuar. Que fàcil és jutjar a pilota passada! 

Enric Sierra 

30/04/2012 

La vanguardia

A voltes amb el sexisme

Massa sovint, les dones ens trobem soles a l'hora de defensar certes qüestions que tenen a veure amb el sexisme i el masclisme. Sempre m'ha sorprès comprovar, per exemple, que quan es parla de violència de gènere, molts homes aixequen la mà per afirmar que "ells no són d'aquests". O bé s'entesten a recordar la violència que també existeix -encara que infinitament menys freqüent- en el sentit contrari. 

Sembla que una part del gènere masculí considera que qualsevol injustícia exercida contra les dones és una cosa que només ens incumbeix a nosaltres i contra el que estem obligades a batallar soles. Potser per a molts d'ells les dones no siguem companyes, sinó una mena de rivals a les que és millor abandonar a la seva sort. En situacions així, sòl recordar la bella frase del dramaturg Terenci: "Sóc humà, i res humà m'és aliè". I suposo que, encara que l'adjectiu humà estigui en masculí, inclou a aquesta meitat de la humanitat que som nosaltres. Per això valoro molt que de tant en tant un home ens doni un cop de mà. Així que li agraeixo a Andrés Trapiello seva recent resposta al famós article Sexisme lingüístic i visibilitat femenina signat per l'acadèmic Ignacio Bosque i ratificat per un bon grapat dels seus companys (incloses tres dones). I m'animo a afegir algunes idees més a les ja exposades per Trapiello. 

Diré que sens dubte té raó Bosc quan afirma que repetir constantment les paraules en els dos gèneres acaba sent pesadíssim. No la té en canvi, crec, en donar a entendre que la prevalença del gènere masculí no té significat. Em temo que la història demostra més aviat el contrari. Si visquéssim en una societat matriarcal, saludaríem a un grup mixt dient "hola a totes" i no "a tots", i Déu seria Mare i no Pare. Però el poder ha estat tradicionalment en mans dels homes, i el llenguatge -que gairebé mai està exempt d'ideologia- li ha estat obedient. 

El professor Bosc -el treball com a acadèmic, d'altra banda, conec i respecte- ha dedicat unes quantes hores del seu temps a reflexionar sobre aquest assumpte. I està bé. Però potser podria dedicar unes altres quantes a pensar en certes qüestions encara pendents en l'il·lustre diccionari de la seva institució. Per exemple, respon a la realitat contemporània que "home públic" sigui definit com "el que té presència i influència en la vida social" i "dona pública" signifiqui només "prostituta"? O que "ser molt home" vulgui dir "ser persona de gran talent i instrucció o de gran habilitat" i "ser molta dona" s'expliqui com "ser admirable per la rectitud de caràcter (!), Per la integritat moral (! ) o per les seves habilitats "? 

I, sobretot, és admissible que en un diccionari que adverteix que "les entrades estan disposades d'acord amb l'ordre llatí internacional", és a dir, en estricte ordre alfabètic, els masculins que acaben en-o vagin abans que els femenins en -a? Per quina raó les entrades es fan en masculí i així "nen" precedeix a "nena" o "guapo" a "guapa"? És això ordre alfabètic o, més aviat, preeminència sociològica i ideològica del masculí i, en conseqüència, minusvaloració del femení? Poden respondre els senyors i senyores acadèmics?

Ángeles Caso

26/04/2012

La Vanguadria_Magazine

Que no, que no...

_Jubilats i malalts que em llegiu: res de sentir que sou una càrrega. 

I, si ho sentiu, res d’anar-ho dient en veu alta _

Corren mals temps per arribar a vell. No és nou: des de sempre, quan ens convertim en vells, i més si tenim xacres, ens lamentem (“Sóc una càrrega”, “Ja no faig res de profit a la vida”, etc). Però fins ara, allò que alguns anomenen “Papa-estat” ens animava a seguir vivint o, almenys, ens oferia una mica d’ajuda. Ara, en canvi, el Papa-estat podria estar a punt de convertir-se en algú tan caritatiu com les tietes de Mortimer a Arsènic per compassió, que de seguida que veien un avi que es lamentava, se’l carregaven amb una copa de vi barrejat amb una culleradeta d’arsènic. ¿Se’n recorden? Eren molt divertides. Tant, que si un dia l’estat decideix lliurar-se de mi perquè m’he convertit en pensionista, espero que prengui nota de la seva delicadesa i el seu humor. Almenys, moriré somrient. 

Mentrestant, i per si de cas, adverteixo als jubilats i malalts que em llegeixen: res de sentir-vos una càrrega. I, si ho sentiu, res d’anar-ho dient en veu alta. Ja en tenim prou amb tanta notícia culpabilitzadora sobre el preu que paguem pels avis que no treballen. Per no parlar de l’indicador que s’han tret de la màniga a la reunió anual de l’acció Conjunta Europea sobre les Esperances de Vida en Bona Salut, celebrada la setmana passada a París. Abans els congressos eren sobre l’esperança de vida i punt. Ara, com per casualitat, són sobre l’esperança de vida en bona salut. Diu un organitzador: “Fins ara només teníem la EV, un indicador quantitatiu. Ara tenim L’EVSI (esperança de vida sense incapacitat), que no sols avalua la supervivència, sinó la qualitat de vida”. Ha! En diuen qualitat de vida, però l’única cosa que volen veure és fins quan podem tenir prou salut com per seguir engreixant les caixes de la seguretat social. 

Un altre organitzador està tan entusiasmat amb L’EVSI que fins i tot posa a les seves declaracions un toc de lirisme: “L’EVSI és com un telescopi: hi mires a través i pots veure nous estels” (...al cel siguin?). El mateix individu explica que Espanya té, amb França, l’esperança de vida més alta de la UE, però que, atenció, caldrà restar-ne “els anys que es viuen en mala salut”: “Estem a l’inici de la història de L’EVSI, però ja veiem una dada impactant: hi ha enormes diferències entre L’EVSI dels diferents països de la Unió Europea…”. Vol dir això que ara també ens posaran nota segons els anys que visquem en bona salut, aptes per cotitzar, i si ens baixen la nota EVSI, eutanàsia al canto!? 

Aquest congrés em fa tan mala espina que fins i tot tinc pensat de revisar transitòriament les meves idees sobre la legalització de l’eutanàsia. Sóc una ferma partidària de la mort digna. Però davant tanta pressió, m’estimaria més deixar aquesta reivindicació per a un moment més oportú. Ara no és moment de donar-los idees. Ja els dic jo que no. 

Imma Monsó 

26/04/2012 

La Vanguardia

Sang i llàgrimes

blood samples by photocase user widget

No és el mateix donar sang i cobrar que vendre's un ronyó, però temps al temps. Ja ho ha proposat, això de la sang, Víctor Grífols, director d'una de les farmacèutiques més importants del país, tercera productora d'hemoderivats del món. Poca broma. 

Una farmacèutica de la qual depenen, d'altra banda, un museu i unes quantes fundacions preocupades per l'ètica de la medicina, davant «el desenvolupament inadequat dels avenços científics». Hauríem de pensar, doncs, que la proposta s'emmarca en aquesta voluntat de respecte per les persones i els seus drets. 

Però en la idea de les donacions pagades hi ha un parell de detalls que no em lliguen. Ho podrien fer els aturats, ha dit Grífols, perquè, amb el que cobrarien més l'atur, «això seria una forma de viure». ¿De debò algú que es preocupa per una medicina ètica pot arribar a pensar que donar sang i cobrar és una forma de viure? ¿No és una mena d'humiliació, d'indignitat, el fet de recórrer a cedir part del teu cos per poder tirar endavant? I, en un cas extrem, ¿també s'hi valdria un ronyó? 

I el segon detall. Diu que podrien cobrar 60 0 70 euros per setmana. Les vegades que he donat sang m'han recomanat que no hi torni fins al cap de quatre mesos, com a mesura preventiva. ¿Es pot donar sang cada setmana? ¿De què treballa el pare?, pregunta la mestra. Cada dimecres li xuclen mig litre de vida, contesta el nen.

Josep Maria Fonalleres

19/04/2012

El Periódico.cat

Els majors de 26 anys que no cotitzen, sense sanitat

 

Hauran de demostrar que no tenen recursos o pagar quota

La ministra de Sanitat, Ana Mato, no va dir res als consellers del ram ni a l'opinió pública, en les dues compareixences que va fer per explicar el reial decret de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del sistema sanitari, sobre el fet que ciutadans espanyols majors de 26 anys es podrien quedar sense targeta sanitària, és a dir, sense assistència mèdica, si no han cotitzat a la Seguretat Social. Sempre va dir que la sanitat seria universal i "només" exclouria els immigrants sense papers i els europeus que aprofiten l'estada a Espanya per rebre assistència sanitària gratuïta.

Però no era "només" aquestes persones, que exclou, també tots aquells que hagin superat els 26 anys i que no hagin cotitzat a la Seguretat Social, incloent-hi els discapacitats que no arribin a un grau del 65%. Per què? Perquè segons el decret de Sanitat, a partir d'aquesta edat deixen de ser beneficiaris de l'"assegurat", bé el pare o la mare. Per rebre assistència sanitària hauran de demostrar que no tenen ingressos que "no superin el límit d'ingressos determinats reglamentàriament", segons figura al decret. És a dir, que no tenen recursos. Els que superin aquest límit però no hagin cotitzat a la Seguretat Social, com el cas dels rendistes, hauran de pagar l'assistència sanitària. Les professions liberals, recentment incorporades al sistema d'assistència universal, també en queden fora.

La ministra Ana Mato nega aquests extrems, al·legant que el decret no canvia el que estava establert fins ara. Però un cop llegit queda clar que aquest text dinamita gairebé trenta anys de desenvolupament del Sistema Nacional de Salut que va deixar enrere l'Assegurança i l'assistència pendent de la cartilla del cotitzador i família per convertir-se en un dret ciutadà, amb un document individual, la targeta, que donava dret a les prestacions que es paguen des de fa més de vint anys només i exclusivament a través dels impostos.

El text d'ara, en canvi, estableix: "El reconeixement i control de la condició d'assegurat o de beneficiari correspondrà a l'Institut Nacional de la Seguretat Social, (...), que establirà els requisits documentals que cal presentar en cada cas".

L'INSS, dedicat a les pensions, reneix, doncs, i serà el que determinarà qui pot rebre o no assistència sanitària, i ho indicarà a les comunitats autònomes, a partir d'ara simples tramitadores de la targeta autoritzada per l'INSS. Les autonomies hauran de subministrar les dades a la Seguretat Social.

Qui té dret a targeta?

• Afiliat, pensionista i perceptor de prestació periòdica de la Seguretat
• Inscrits a l'Inem, cobrin o no l'atur
• Els que ingressen menys que els que poden accedir a una prestació mínima
• Beneficiaris d'un altre assegurat (cònjuges, parelles, fills menors de 26 anys i grans discapacitats)

Ana Macpherson i Celeste López

26/04/2012

La Vanguardia

L'artrosi té un alt component genètic

Uns 1.300 experts de tot el món es reuneixen aquests dies a Barcelona per analitzar les noves propostes de tractaments de l'artrosi que estan sorgint a partir de les investigacions que apunten a l'important component genètic de la malaltia. 

"Ja comença a estar desfasada la visió que l'única causa és mecànica; l'artrosi no és només producte del desgast, sinó que té un component genètic i aquest nou paradigma obre les portes a noves dianes terapèutiques", ha explicat aquest dimecres el reumatòleg Francisco Blanco, l'Institut de Recerca Biomèdica de la Corunya (INIBIC). 

Blanco és un dels coordinadors del Congrés Mundial de Artrosi, organitzat per la Societat Internacional d'Investigació en Osteoartritis (OARSI, sigles en anglès) i la Societat Espanyola de Reumatologia i les primeres reunions comencen avui a Barcelona, encara que el gruix de conferències se celebraran entre demà 26 i el 29 d'abril. 

Durant aquests dies es presentaran les principals novetats en la investigació sobre l'artrosi, una inflamació crònica, de moment sense curació total, que afecta uns 5 milions de persones a Espanya. 

L'artrosi es pot donar en diferents parts del cos, com l'esquena, el maluc o el genoll, i si no s'aconsegueix frenar la seva evolució pot portar a invalidar completament les articulacions. 

Encara que històricament s'ha considerat una malaltia produïda pel desgast mecànic de les articulacions, les últimes investigacions demostren que hi ha persones que tenen una predisposició genètica a desenvolupar la malaltia. 

"Els experts treballen en la hipòtesi que l'artrosi és una combinació de factors d'edat, ambientals-obesitat o excés d'exercici físic-i genètics, així que si una persona té 60 anys, fa maratons i té predisposició genètica segurament tindrà artrosi" , ha explicat avui en conferència de premsa la presidenta de l'OARSI, Linda Sandell. 

Tenint en compte el component genètic de la malaltia, els investigadors busquen ara vies per detectar la malaltia precoçment. En aquesta línia, un de les investigacions que es presenten és el projecte proteoma humà, un estudi internacional en què participen investigadors de l'Institut de Salut Carles III i que busca identificar i aïllar les proteïnes que degeneren l'articulació. 

L'objectiu d'aquesta recerca és poder fer servir sondes genètiques que bloquejarien les síntesis de les proteïnes responsables de la degradació l'articulació i que es podrien punxar en el cartílag com si fos una infiltració. 

Al Congrés es presenta també en primícia mundial un estudi, en què han participat 32 centres hospitalaris espanyols, que ha demostrat l'eficàcia d'un test de l'ADN amb mostres de saliva que és capaç de determinar en els primers estadis a quin ritme evolucionarà 01:00 artrosi de genoll. 

La investigació, impulsada per la farmacèutica catalana Bioibérica Farma i per la biotecnològica basca Progenika, xifra el component genètic de l'artrosi de genoll, que se situa en un 70 per cent, de manera que el 30 per cent restant s'atribueix a factors ambientals, com envelliment, excés d'esport o obesitat. 

Sobre una mostra de 300 pacients amb artrosi de genoll controlats al llarg de vuit anys, els investigadors del projecte, denominat Arthrosischip, han trobat variacions genètiques diferents entre un grup de malalts que van empitjorar ràpidament i van requerir de pròtesis als tres anys del diagnòstic, i un segon grup en què el procés degeneratiu va ser més lent i no van necessitar un implant almenys abans dels vuit anys. 

Els resultats de l'estudi han demostrat que el test té una fiabilitat superior al 75 per cent i que la majoria de pacients tenen una evolució lenta de l'artrosi de genoll. Aquest test, que pot estar en el mercat en un any, només s'indica per artrosi de genoll, encara que la intenció és adaptar-lo a un altre tipus d'artrosi. 

Segons les dades de la Societat Espanyola de Reumatologia, el 43 per cent de la població espanyola pateix artrosi-el percentatge inclou els malalts que ja noten els símptomes i els que encara no-, amb una gran incidència en les dones, ja que en aquest segment la proporció s'eleva al 52,3 per cent. 

Agència Efe 

25/04/ 2012 

La Vanguardia