L'edat no ha de ser un pretext per fer-se vell

Isabel Cabetas, economista, doctora en Psicologia i psicoanalista 

Tinc 72 anys. Vaig néixer a Saragossa i visc a Madrid. M'he casat dues vegades i he tingut dos fills i un nét. El agonitzant capitalisme no es resigna i intenta sobreviure. No sé si el temps va per davant o per darrere, així que no em queda altra que mirar de deixar bona empremta

El "ianoïsme" és terrible. 

Què és això? 

"A la meva edat ja no". Vaig ser òrfena de mare als 17 anys i el meu pare, amb sis fills, va tornar a casar i va tenir tres més. D'ell vaig aprendre la vitalitat. Amb 85, li deia a la seva néta: "Gimena, hem d'aprendre informàtica, que té molt de futur". 

Pulsió de vida. 

L'edat no ha de ser un pretext per fer-se vell. Per viure en pulsió positiva necessites viure en projecte, en present continu. 

Quins altres moments marquen la seva vida? 

No em deixo portar per la vida. Però quan mana la vida, sé callar. El pitjor és posar-se a contrapèl. Fa cinc anys, amb el meu segon marit, un home meravellós, vam tenir un accident de cotxe. Ell va morir a l'acte. 

Aquí manava la vida. 

Sí, jo no tenia res a dir, només agrair-li a la vida haver-lo conegut, i després a reposar, tot menys dir per què em passa a mi això. Et toca i et toca. 

Economista psicòloga? 

Sempre vaig voler ser psicoanalista, però en aquella època a Espanya no era possible. Ja casada i amb dos fills, es va obrir la facultat de Psicologia. Al matí treballava d'economista, després agafava la bici i me n'anava a la facultat. Era amiga dels alumnes de 24 i dels professors de 42, la meva edat. 

No ha malgastat vostè la seva vida. 

De seguida vaig començar a exercir de psicòloga ja formar-me com psicoanalista. Em vaig jubilar el dia que vaig organitzar un grup de majors al Col·legi de Psicòlegs. 

Què ha estat l'important? 

Els fills em reeducaron, em qüestionaven sobre la vida. Amb 6 anys, el major va entrar precipitadament a la cuina i em va dir: "Mare, em fa moltíssima por morir-me perquè no m'he mort mai". Això és molt seriós. Vaig comprendre aviat que podia prescindir de parella, però no em costava romandre fins que ells complissin els 18 anys. Després de divorciar-me vaig viure sola, que em feia molta falta: 9 germans i casada des dels 26. 

Ho va gaudir? 

Moltíssim. I als 61 anys, després de 15 d'autonomia en un piset de 50 m2 (al que he tornat), em vaig topar amb un home fantàstic que també sabia estar sol. Vam estar junts sis meravellosos anys perquè volíem. 

Quan es converteix un en una persona gran? 

Socialment als 65, és una sentència. Hi ha un prejudici social tan establert que ens convenç a tots i entrem en el "ja no tinc edat per ...". Però el pitjor dels prejudicis és per al que els té, això envelleix terriblement. 

Si un és interessant, no deixa de ser-ho perquè tingui 65 anys i un dia. 

Jo tinc dues postures per encarar el sentit de la vida: Què vol de mi la vida, i què vull jo de la vida. 

I quan s'aplica una o una altra? 

Quan les circumstàncies han pogut amb un, no queda altra que preguntar-se què vol la vida de mi, què puc fer, serveixo per a alguna cosa? I quan un està amb projectes, ha de manar el què vull jo de la vida. 

Intel·ligent apreciació. 

El que et dóna de saviesa el viure és un regal. Amb l'edat es creen prolongacions neuronals, estratègies noves per enfrontar-se a nous canvis. 

Mort del cònjuge, dels amics, trasllat a casa dels fills, jubilació ... 

És sorprenent que just quan t'arriben els últims anys et arribin els grans canvis. Fins i tot tinc diversos amics que de grans han canviat de professió. 

Estimulant. 

Cal permetre aquests canvis. Els grans som un nou grup social i per tant hem improvisar com ser majors. Però el judici de la societat pesa massa. 

En què consisteix la saviesa? 

En saber adaptar-se, però l'imprevisible espanta. En acceptar-rau la creativitat. El debat en grup, l'intercanvi, és útil. 

Què més ha entès? 

Que la relació intergeneracional és molt desitjable, ara tenim la possibilitat de conèixer-nos quatre generacions i ens podem donar molt els uns als altres. 

Diuen que envellir és una malaltia cruel. 

És una cosa gradual i sempre s'està a temps de canviar hàbits que ens fan mal, des de físics fins psicològics. 

De què patim els humans? 

El mal fer és un hàbit innat de l'ésser humà, i al que li pot és una catàstrofe. Resoldre conflictes interiors és bàsic. No entendre a un mateix és el pitjor per viure i per conviure.

 ... 

Com diu Woody Allen la vida és tragicòmica, però el percentatge de riure o de plor l'hi poses tu. Crec que per aquí està el secret de la vida, i procurar no enganyar massa, i tractar d'aclarir el conflicte interior entre el que desitjo i el que faig. 

Com es soluciona aquest conflicte? 

Cada dia. El conflicte està fet de petits moments. No cal fer més gran la bola, s'ha de parar: he d'estar cada vegada millor, i no al revés. I saber demanar ajuda és important i bonic, i no estic parlant d'un professional sinó de ser un ésser social. 

La nostra major eina? 

Transcendència: veure més enllà del teu melic, que et import una mica més enllà de tu mateix.

Anys i saviesa

Cada vegada que em trobo amb un o una jove de més de 70 anys, se m'omplen els pulmons d'aire fresc i se m'amunteguen les preguntes, perquè vull saber com ho han fet, perquè jo també vull. En la nostra societat són pioneres, no hi ha hagut una altra generació abans tan longeva i tan activa. Mantenen un inconformisme ben entès: es neguen a complir amb l'etiqueta de vells que la societat reserva per a ells.Solen ser persones que han viscut segons la seva opinió. Després de treballar tota una vida, Isabel Cabetas es va enfrontar a la jubilació amb un nou repte: crear grups de gent gran per compartir els embats dels anys i escriure: El futur és avui. Donar saviesa als anys.

Ima Sanchís

30/04/2012

La Vanguardia