Pepe Beunza va ser la primera persona en introduir a l'Estat espanyol una nova forma de lluita contra l'exèrcit. Al 1971, encara en ple franquisme, va optar per la desobediència civil, i va haver de pagar amb la presó per la seva renúncia a l'exèrcit. Aviat es va convertir en un referent internacional, iniciant el que més tard es convertiria en el moviment d'insubmissió que finalment va aconseguir acabar amb el servei militar. L'entrevista repassa aquests fets i la seva trajectòria al llarg dels darrers anys.
Vostè va ser el primer objector de consciència antimilitarista i pacifista d'Espanya, durant la dictadura del general Franco, i va obrir el camí a milers de joves que després es van negar a fer el servei militar. Va ser una decisió molt preparada?
Sí, molt meditada i preparada. Vaig estar dos anys per decidir-me i dos anys més per preparar l'acció. Després d'haver participat a les lluites universitàries, l'any 67 vaig conèixer el tema de l'objecció de consciència. Tot i que la lluita que predominava era la del Partit Comunista, jo procedia d'ambients cristians i d'escoltes, i estava en una altra onda. Un estiu vaig anar amb la Comunitat de l'Arca a França, i vaig conèixer Lanza del Vasto. Em van parlar de Gandhi, de l'objecció de consciència, de l'agricultura ecològica, de la lluita contra la guerra d'Algèria, de l'ocupació de centrals nuclears... A mi se'm va obrir la ment. El problema, és clar, va venir quan vaig tornar a Espanya. , allà hi havia llibertat, però aquí no. Després de molt rumiar, vaig decidir fer objecció. I això implicava preparar-me per anar a la presó. I com es fa això? Calia fer una preparació mental i física, amb dos objectius: resistir, perquè quan sortís de la presó volia fer altres coses, i aconseguir una llei que reconegués l'objecció de consciència. Per tant, perseguia un objectiu personal i un objectiu polític. Vaig fer ioga, vaig aprendre a fer manualitats, a tocar la flauta... Un dia a la setmana feia dejuni i em vaig fer un reconeixement psiquiàtric, per saber com podria respondre a una tensió molt forta. A nivell polític, vam preparar grups de suport a València, Madrid i el País Basc, i vam fer una ruta per Europa, perquè no volia que el meu fos un martiri inútil. Aquesta campanya va tenir molt èxit, perquè en aquella època Europa estava una mica dolguda perquè encara existís Franco. Ja havia passat el maig del 68, parlem de l'any 70. Per als demòcrates europeus, Franco era un ofensa. Quan els pacifistes europeus van veure un pacifista espanyol, s'hi van bolcar.
Sí, molt meditada i preparada. Vaig estar dos anys per decidir-me i dos anys més per preparar l'acció. Després d'haver participat a les lluites universitàries, l'any 67 vaig conèixer el tema de l'objecció de consciència. Tot i que la lluita que predominava era la del Partit Comunista, jo procedia d'ambients cristians i d'escoltes, i estava en una altra onda. Un estiu vaig anar amb la Comunitat de l'Arca a França, i vaig conèixer Lanza del Vasto. Em van parlar de Gandhi, de l'objecció de consciència, de l'agricultura ecològica, de la lluita contra la guerra d'Algèria, de l'ocupació de centrals nuclears... A mi se'm va obrir la ment. El problema, és clar, va venir quan vaig tornar a Espanya. , allà hi havia llibertat, però aquí no. Després de molt rumiar, vaig decidir fer objecció. I això implicava preparar-me per anar a la presó. I com es fa això? Calia fer una preparació mental i física, amb dos objectius: resistir, perquè quan sortís de la presó volia fer altres coses, i aconseguir una llei que reconegués l'objecció de consciència. Per tant, perseguia un objectiu personal i un objectiu polític. Vaig fer ioga, vaig aprendre a fer manualitats, a tocar la flauta... Un dia a la setmana feia dejuni i em vaig fer un reconeixement psiquiàtric, per saber com podria respondre a una tensió molt forta. A nivell polític, vam preparar grups de suport a València, Madrid i el País Basc, i vam fer una ruta per Europa, perquè no volia que el meu fos un martiri inútil. Aquesta campanya va tenir molt èxit, perquè en aquella època Europa estava una mica dolguda perquè encara existís Franco. Ja havia passat el maig del 68, parlem de l'any 70. Per als demòcrates europeus, Franco era un ofensa. Quan els pacifistes europeus van veure un pacifista espanyol, s'hi van bolcar.
Però com va arribar a aquest convenciment i a aquesta decisió? Estem parlant d'un context de dictadura, no hi havia cap tradició pacifista, el concepte de la noviolència era relativament nou i totalment desconegut a l'Estat Espanyol. Tenia arrels ideològiques familiars?
Nosaltres érem nou germans, el meu pare va fer la mili, era carlista, al meu avi l'havien afusellat els republicans... La meva família no tenia cap antecedent. Simplement, el meu pare era un catòlic honest. Però va ser primer de tot la comunitat de l'Arca de França, que cada any feien uns cursos a Castellterçol. A mi m'interessava molt l'acció noviolenta. I vaig anar coneixent gent i es van convertir en els meus mestres. Gent molt valenta, de França, que van oposar-se a la guerra d'Algèria l'any 63. Va ser un grup molt potent, em van acollir, em van ensenyar, em van donar les eines teòriques i pràctiques i em van donar l'impuls. Vaig viatjar molt per Europa, i vaig conèixer altres objectors que havien anat a la presó. Aquí a Espanya l'objecció de consciència era totalment desconeguda. Només havia sortit un article a El Ciervo i a El Mundo Social, una revista dels jesuïtes. Els únics que existien eren els Testimonis de Jehovà, n'hi havia 150 a la presó per negar-se a fer la mili, però ells no perseguien cap objectiu polític.
Nosaltres érem nou germans, el meu pare va fer la mili, era carlista, al meu avi l'havien afusellat els republicans... La meva família no tenia cap antecedent. Simplement, el meu pare era un catòlic honest. Però va ser primer de tot la comunitat de l'Arca de França, que cada any feien uns cursos a Castellterçol. A mi m'interessava molt l'acció noviolenta. I vaig anar coneixent gent i es van convertir en els meus mestres. Gent molt valenta, de França, que van oposar-se a la guerra d'Algèria l'any 63. Va ser un grup molt potent, em van acollir, em van ensenyar, em van donar les eines teòriques i pràctiques i em van donar l'impuls. Vaig viatjar molt per Europa, i vaig conèixer altres objectors que havien anat a la presó. Aquí a Espanya l'objecció de consciència era totalment desconeguda. Només havia sortit un article a El Ciervo i a El Mundo Social, una revista dels jesuïtes. Els únics que existien eren els Testimonis de Jehovà, n'hi havia 150 a la presó per negar-se a fer la mili, però ells no perseguien cap objectiu polític.
Va tenir por?
Tenia una por terrible. Una por física, per si em feien mal, i por moral, per si no n'era capaç i defraudava la gent. Però en el moment que vaig dir no, i vaig entrar al calabós, vaig tenir una sensació d'alegria immensa; em vaig sentir tancat com un lleó, però al mateix temps estava content perquè ho havia fet, perquè m'havia atrevit. Va ser un moment molt fort. I a partir de llavors va ser aguantar i aguantar.
Tenia una por terrible. Una por física, per si em feien mal, i por moral, per si no n'era capaç i defraudava la gent. Però en el moment que vaig dir no, i vaig entrar al calabós, vaig tenir una sensació d'alegria immensa; em vaig sentir tancat com un lleó, però al mateix temps estava content perquè ho havia fet, perquè m'havia atrevit. Va ser un moment molt fort. I a partir de llavors va ser aguantar i aguantar.
Com va interpretar l'esquerra la seva decisió? Donaven suport a la lluita noviolenta com la que vostè defensava?
Això va ser molt dur, perquè el sentiment de solitud era molt fort. Jo a València era relativament conegut perquè ja portava anys lluitant des de la universitat. L'esquerra em respectava, però pensaven que estava boig. Per a ells, anar a la presó era absurd, la tàctica era escapar-se. A més, ells deien que s'havia d'anar a la mili per aprendre a utilitzar les armes i estaven per la revolució violenta. Era l'època del Che Guevara, de la guerra de Vietnam..., però també l'època de Martin Luther King. Per tant, no estàvem orfes del tot.
Això va ser molt dur, perquè el sentiment de solitud era molt fort. Jo a València era relativament conegut perquè ja portava anys lluitant des de la universitat. L'esquerra em respectava, però pensaven que estava boig. Per a ells, anar a la presó era absurd, la tàctica era escapar-se. A més, ells deien que s'havia d'anar a la mili per aprendre a utilitzar les armes i estaven per la revolució violenta. Era l'època del Che Guevara, de la guerra de Vietnam..., però també l'època de Martin Luther King. Per tant, no estàvem orfes del tot.
Llegeixo una frase seva que apareix al llibre "La utopía insumisa de Pepe Beunza", de Pedro Oliver: "És meravellosa la força de la noviolència i la desobediència civil. Els estava dient a uns policies que anava a cometre un delicte i no podien fer res per evitar-ho".
A mi la policia de València ja em coneixia. Uns dies abans de negar-me a fer la mili, em van trucar, que volien parlar amb mi. Vaig anar a la comissaria, i em van preguntar que què era això que no pensava fer la mili. Jo els ho vaig confirmar i d'aquí ve la frase: estava a punt de cometre un delicte i els policies no podien evitar-ho de cap manera. Llavors vaig comprendre la força i la intel·ligència de la noviolència. Una de les condicions és que la noviolència no ha de ser clandestina, tot i que has d'escollir bé el moment i el lloc per fer pública la teva acció. I en aquell moment els policies no podien recórrer a les armes. La policia està molt preparada per a l'acció violenta, però davant l'acció noviolenta, no saben què fer.
A mi la policia de València ja em coneixia. Uns dies abans de negar-me a fer la mili, em van trucar, que volien parlar amb mi. Vaig anar a la comissaria, i em van preguntar que què era això que no pensava fer la mili. Jo els ho vaig confirmar i d'aquí ve la frase: estava a punt de cometre un delicte i els policies no podien evitar-ho de cap manera. Llavors vaig comprendre la força i la intel·ligència de la noviolència. Una de les condicions és que la noviolència no ha de ser clandestina, tot i que has d'escollir bé el moment i el lloc per fer pública la teva acció. I en aquell moment els policies no podien recórrer a les armes. La policia està molt preparada per a l'acció violenta, però davant l'acció noviolenta, no saben què fer.
Pedro Oliver, autor del llibre i insubmís, considera que vostè li ha donat un contingut contemporani al manament cristià del "No mataràs". Podem vincular la seva decisió ideològica al catolicisme social o al pacifisme social?
Per a mi, les arrels cristianes eren molt importants, perquè així m'havien educat, també en el manament de "No mataràs" que no es practica gens. Fa uns anys, durant un acte sobre Gandhi, es va organitzar una taula rodona amb diverses persones, i cadascuna tenia 5 minuts. I jo em vaig passar els 5 minuts dient: "No mataràs". I els vaig dir als assistents: "no sé si recordareu el que han dit els altres, però del que he dit jo segur que sí". És un missatge tan evident... La idea me la va ensenyar una anarquista francesa, que es deia Marie Laffranque, que anava en cadira de rodes i va venir a Espanya a manifestar-se. Ella era anarquista, i reivindicava el "No mataràs", una persona no creient i m'ho havia de recordar a mi, que era catòlic! Es tracta de tenir una cultura de vida.
Per a mi, les arrels cristianes eren molt importants, perquè així m'havien educat, també en el manament de "No mataràs" que no es practica gens. Fa uns anys, durant un acte sobre Gandhi, es va organitzar una taula rodona amb diverses persones, i cadascuna tenia 5 minuts. I jo em vaig passar els 5 minuts dient: "No mataràs". I els vaig dir als assistents: "no sé si recordareu el que han dit els altres, però del que he dit jo segur que sí". És un missatge tan evident... La idea me la va ensenyar una anarquista francesa, que es deia Marie Laffranque, que anava en cadira de rodes i va venir a Espanya a manifestar-se. Ella era anarquista, i reivindicava el "No mataràs", una persona no creient i m'ho havia de recordar a mi, que era catòlic! Es tracta de tenir una cultura de vida.
De totes maneres, va arribar un moment que em vaig adonar de tot l'engany i tot el muntatge estructural de l'Església. A Espanya els bisbes tenien càrrecs militars, beneïen canons i presidien desfilades, aquí va haver un xoc. La missa de la presó, que era obligatòria, era una cosa increïble, totalment feixista. Jo em vaig revoltar i em vaig anar distanciant de l'església oficial.
Al final va passar dos anys a la presó i quinze mesos a un batalló disciplinari al Sàhara. Va afrontar dos consells de guerra. Va valdre la pena?
Quan un passa aquest temps a la presó, és temps que t'han robat. Hi vaig entrar amb 23 anys i en vaig sortir als 27. Quan hi vaig entrar estava acabant els estudis i quan en vaig sortir els meus companys ja havien trobat feina, s'havien casat i tenien un fill. Però puc dir que el nostre balanç és espectacular. Ni el moment més optimista podíem somiar que 30 anys més tard desapareixeria la mili. Era una cosa impensable. Prop d'un milió de joves es van declarar objectors, 40 mil es van fer insubmisos i estaven disposats a anar a la presó... i l'any 2001 la mili havia desaparegut. Per tant, tenim un balanç molt dur, però molt positiu. Vam passar moments difícils, però també van haver moments molt divertits, i això també s'ha de dir. Crec és l'aventura més apassionant que podem oferir a un jove: ficar-se en la lluita noviolenta per transformar la societat, per la justícia, pels drets humans. Tindrà emocions fortíssimes, tindrà patiments, però també unes alegries extraordinàries. Si tu vols anar a l'Everest, t'has de preparar; doncs per a aquesta lluita, també. I no comences anant a l'Everest, comences pel Tibidabo, poc a poc, no?
Quan un passa aquest temps a la presó, és temps que t'han robat. Hi vaig entrar amb 23 anys i en vaig sortir als 27. Quan hi vaig entrar estava acabant els estudis i quan en vaig sortir els meus companys ja havien trobat feina, s'havien casat i tenien un fill. Però puc dir que el nostre balanç és espectacular. Ni el moment més optimista podíem somiar que 30 anys més tard desapareixeria la mili. Era una cosa impensable. Prop d'un milió de joves es van declarar objectors, 40 mil es van fer insubmisos i estaven disposats a anar a la presó... i l'any 2001 la mili havia desaparegut. Per tant, tenim un balanç molt dur, però molt positiu. Vam passar moments difícils, però també van haver moments molt divertits, i això també s'ha de dir. Crec és l'aventura més apassionant que podem oferir a un jove: ficar-se en la lluita noviolenta per transformar la societat, per la justícia, pels drets humans. Tindrà emocions fortíssimes, tindrà patiments, però també unes alegries extraordinàries. Si tu vols anar a l'Everest, t'has de preparar; doncs per a aquesta lluita, també. I no comences anant a l'Everest, comences pel Tibidabo, poc a poc, no?
Perquè vostè també hagués pogut dir: no vull fer la mili, i per tant m'escapo i me'n vaig a viure a l'estranger...
Sí, és clar, però jo el que volia era canviar la societat, volia ser un revolucionari, a mi no m'interessava passar per la vida com un vegetal, com una flor maca.
Sí, és clar, però jo el que volia era canviar la societat, volia ser un revolucionari, a mi no m'interessava passar per la vida com un vegetal, com una flor maca.
Quan va sortir de la presó, què va fer? Com va continuar la seva lluita?
Quan vaig tornar del Sàhara vaig treballar amb Justícia i Pau, en una campanya a favor de l'objecció de consciència i la instauració d'un servei civil, on recollíem signatures. En vam aconseguir unes 900, i les vam presentar a l'Església i al govern. De passada vaig fer xerrades per tot l'Estat Espanyol i vaig poder contactar amb molta gent. Així vam crear un grup amb qui vam encetar la campanya de Can Serra, a l'Hospitalet. Amb la mort de Franco, els objectors van començar a sortir per tot arreu. Aquests grups de suport van ser el germen de la insubmissió. Vaig estar dos anys d'okupa a Gallecs, i després vaig entrar de professor a una escola de Caldes de Montbui i allà em vaig estabilitzar una mica. Però vaig continuar fent xerrades i donant suport als insubmisos: els acompanyava a la presó i els recollia quan sortien, els escrivia... Així fins al 2002, quan va desaparèixer el servei militar obligatori. Però no vam tenir ni temps de celebrar-ho, perquè va venir la invasió d'Iraq i la campanya Aturem la guerra, les accions a favor del desarmament... He participat en tot el que he pogut.
Quan vaig tornar del Sàhara vaig treballar amb Justícia i Pau, en una campanya a favor de l'objecció de consciència i la instauració d'un servei civil, on recollíem signatures. En vam aconseguir unes 900, i les vam presentar a l'Església i al govern. De passada vaig fer xerrades per tot l'Estat Espanyol i vaig poder contactar amb molta gent. Així vam crear un grup amb qui vam encetar la campanya de Can Serra, a l'Hospitalet. Amb la mort de Franco, els objectors van començar a sortir per tot arreu. Aquests grups de suport van ser el germen de la insubmissió. Vaig estar dos anys d'okupa a Gallecs, i després vaig entrar de professor a una escola de Caldes de Montbui i allà em vaig estabilitzar una mica. Però vaig continuar fent xerrades i donant suport als insubmisos: els acompanyava a la presó i els recollia quan sortien, els escrivia... Així fins al 2002, quan va desaparèixer el servei militar obligatori. Però no vam tenir ni temps de celebrar-ho, perquè va venir la invasió d'Iraq i la campanya Aturem la guerra, les accions a favor del desarmament... He participat en tot el que he pogut.
Per tant, la noviolència continua vigent com a eina de canvi i de pressió...
És clar. Fa poc, per exemple, vaig llegir un article de Manuel Castells, on deia que per aconseguir la independència de Catalunya només queda l'alternativa de la desobediència civil.
És clar. Fa poc, per exemple, vaig llegir un article de Manuel Castells, on deia que per aconseguir la independència de Catalunya només queda l'alternativa de la desobediència civil.
I com s'articula aquesta desobediència perquè sigui efectiva?
Doncs amb una vaga general; però també no pagant impostos, creant estructures paral·leles d'autogovern... S'hauria d'estudiar molt bé. Són lluites a llarg termini. Però mira què ha passat a Tunísia. És com l'existència de l'exèrcit. Els exèrcit són inútils, perquè no ens poden defensar de res. Però no hi ha cap partit polític parlamentari que defensi l'eliminació dels exèrcits. Algun dia algú s'adonarà que tota aquesta despesa militar és ridícula. Amb la quarta part del que es gasta al món en armament podríem tenir resolta la fam, la pobresa, l'accés a la vivenda... Algun dia s'encendrà la llum, però no ho farà sola. Aquí a Catalunya, el partit de [Joan] Carretero ha proposat la creació d'un exèrcit català i a mi se'm posen els pèls de punta. Tota la ideologia militar es basa en l'engany. Que si hem de protegir la frontera sud; però si el govern espanyol li està regalant armes al Marroc!
Doncs amb una vaga general; però també no pagant impostos, creant estructures paral·leles d'autogovern... S'hauria d'estudiar molt bé. Són lluites a llarg termini. Però mira què ha passat a Tunísia. És com l'existència de l'exèrcit. Els exèrcit són inútils, perquè no ens poden defensar de res. Però no hi ha cap partit polític parlamentari que defensi l'eliminació dels exèrcits. Algun dia algú s'adonarà que tota aquesta despesa militar és ridícula. Amb la quarta part del que es gasta al món en armament podríem tenir resolta la fam, la pobresa, l'accés a la vivenda... Algun dia s'encendrà la llum, però no ho farà sola. Aquí a Catalunya, el partit de [Joan] Carretero ha proposat la creació d'un exèrcit català i a mi se'm posen els pèls de punta. Tota la ideologia militar es basa en l'engany. Que si hem de protegir la frontera sud; però si el govern espanyol li està regalant armes al Marroc!
Quina seria l'alternativa als exèrcits?
Quan parlem d'eliminar els exèrcits, queda com una idea negativa. La proposta positiva seria crear un Servei Civil o unes Forces de pau noviolentes. En un conflicte, només tenim l'exèrcit per intervenir-hi, i el conflicte es complica. Hauríem de tenir gent preparada en mediació, en negociació, en interposició. És clar que hem de continuar debatin: de violència en sabem molt, de noviolència som tots aprenents. La violència està molt mitificada, i la violència no porta més que destrucció, teva i dels altres. Mira, sinó, la bomba atòmica. Catalunya podria ser pionera en aquest àmbit: per què no creem un cos de diplomàcia paral·lela, de mediació, com fan Noruega, o Suècia?
Quan parlem d'eliminar els exèrcits, queda com una idea negativa. La proposta positiva seria crear un Servei Civil o unes Forces de pau noviolentes. En un conflicte, només tenim l'exèrcit per intervenir-hi, i el conflicte es complica. Hauríem de tenir gent preparada en mediació, en negociació, en interposició. És clar que hem de continuar debatin: de violència en sabem molt, de noviolència som tots aprenents. La violència està molt mitificada, i la violència no porta més que destrucció, teva i dels altres. Mira, sinó, la bomba atòmica. Catalunya podria ser pionera en aquest àmbit: per què no creem un cos de diplomàcia paral·lela, de mediació, com fan Noruega, o Suècia?
Cèlia Cernadas
Periodista
