"La societat es deu als més necessitats"

De la mateixa manera que en una entitat familiar, la mare i el pare vetllen per tots i cada un dels membres de la família, però de manera molt especial per aquells, fills o avis, que per qualsevol raó necessiten de més atencions i es desviuen per atendre’ls de la millor manera, malgrat puguin estar travessant per una conjuntura de crisi econòmica com l’actual, també els màxims responsables de la societat, els governants, haurien d’aplicar aquesta –diguem-ne- bona costum ancestral de les famílies i preocupar-se de la millor manera possible, del conjunt majoritari de persones més desfavorides.

És evident que en una societat com la nostra, els més desfavorits o els més necessitats, són, en general, els treballadors amb situació precària, els aturats, els immigrants sense papers o altres grups de persones marginades. A tot aquest sector majoritari de la societat, els hi és bàsic poder gaudir (òbviament amb seny i sota mesures estrictes de control) els serveis socials públics, com la sanitat, l’ensenyament i els serveis de benestar socials, avui anomenats de benestar i família.

 

Conseqüentment, mai sota el pretext de crisi econòmica, cap govern que vulgui mantenir un alt nivell d’autoritat moral i d’ètica política, pot llançar-se a aplicar un reguitzell de mesures per restringir la despesa, fonamentant-les en retallades en aquells serveis que afecten de manera directa als ciutadans més empobrits de la societat. Seguint amb l’anologia familiar, dins d’una família normal, en situació de crisi, s’aplicaran mesures d’austeritat pressupostària en conceptes no imprescindibles, però mai es deixarà d’atendre a aquells fills o avis que requereixen una atenció especial.

Dissortadament, però, a casa nostra aquest concepte estricte del que és políticament ètic, no sembla que l’actual govern de la Generalitat el tinguin prou en compte. Per més justificacions del president del govern o del conseller de finances, la ciutadania no percep que s’estiguin fent les coses correctament, car es detecten despeses innecessàries com el manteniment d’alts càrrecs polítics (la vice-presidència, avui és un luxe innecessari), o l’aplicació de polítiques encaminades a afavorir l’ensenyament concertat, en definitiva privat o la sanitat també privada.

 

Els ciutadans no poden entendre ni creure que la solució dels problemes de la sanitat

pública passin pel tancament de quiròfans i un nombre creixent d’ambulatoris sense que, com argumenten els polítics, no afecti a la qualitat del servei, car el dia a dia posa de manifest que ja són milers els usuaris desatesos per la inadequada i precària atenció rebuda. Ningú dubta que aquests serveis poden i han de millorar, probablement en la seva gestió, cosa que ajudaria a reduir despeses i molts dels coneguts abusos, el problema és que es percep una política barroera de contenció de despeses en els tres pilars de les polítiques socials, la sanitat, l’ensenyament, i benestar i família (cas del PIRMI).

Si el govern de Catalunya no vol acabar de perdre, part de la seva credibilitat, caldrà que faci un gir copernicà al voltant de polítiques més socials i creïbles.

Jaume Rocabert i Cabruja

Articulista

Girona, 16 de setembre del 2011