Crisis, sanitat i farmàcia

Darrerament està en els mitjans de comunicació la crisis del nostre sistema sanitari i més concretament els impagaments a les Oficines de Farmàcia dels medicaments subministrats als usuaris i a càrrec dels sistemes de salut de algunes comunitats autònomes. Aquests fets no són nous: si recordem, anys en rere aquest problema es va donar als anys 60, i actualment sinó recordo malament, els 70. Val a dir que en molt menor intensitat, puig els impagaments foren molt menors si atenem a la seva durada (no com ara que  venen donant-se des de el mes de maig de enguany).

Les solucions aplicades aquells moments per els governs de tecnòcrates foren ràpides i bastant efectives. A finals dels 60 s’introduí una retallada sobre la cobertura dels medicament finançats (petitori) , posteriorment va desaparèixer el petitori i s’introduí un copagament de 5 ptes. Màxim per recepta només pels treballadors actius, que posteriorment fou ampliat al 30% pocs anys desprès al 40% sobre el preu de venta al públic vigent fins ara. Actualment la situació de crisis es bastant diferent a abans. Avui dia no es dona una circumstància  molt peculiar d’aquells anys, la prescripció i consum exagerat de medicaments, que portava a un cost, a nivell ambulatori, molt alt i del tot irracional.  Des de fa uns vuit anys el consum de medicaments ambulatoris ha anat baixant any rere any i aquest últim  (2010-2011) la davallada oscil·la  entre el 5 i el 10 per cent mensual, segons la comunitat autònoma que es tracti.



Farmàcia Xirgu
Foto: Jordi Soler



Avui dia, donada la situació de emergència econòmica nacional, el governs prenen mesures de retallades poc assenyades i que repercuteixen molt directament a l’usuari i a la qualitat del servei sanitari que rep. Se li nega l’accés a certs medicaments d’alta especialització o d’ús comú però de marca, es rebaixa per Real Decret el preu dels medicaments vàries vegades a l’any, cosa que ens porta  a una manca de alguns medicaments, terapèuticament importants,  donat que alguns laboratoris, principalment multinacionals, deixen d’importar-los al nostre país.  La poca industria química nacional (principalment catalana) està en serioses dificultats de supervivència i es crea un mercat de medicaments genèrics a molt baix preu.... no pas mancat de problemes mai reconeguts per l’estat.

Ben segur que tots estem d’acord en que quan l’estat deixa de pagar es produeix una situació injusta sigui qui sigui el que deixa de cobrar. Perquè dic això... puig perquè la Sra. Cospedal, presidenta de “Castilla la Mancha” i alguns mitjans de comunicació , pretenen justificar l’impagament a les  farmàcies dient que molts autònoms i professionals tampoc han cobrat del seu govern degut al dèficit deixat per l’anterior govern. Mireu tan injust és que no cobrin el autònoms com les farmàcies, però hi ha una diferència substancial entre uns i altres... qualsevol professional o autònom contracta i accepta lliurament les condicions que fixa el govern i si aquest el deixa de pagar pot deixar, en qualsevol moment de treballar per dit govern; tot per no augmentar la seva ruïna. En el cas de les farmàcies això no és possible. Les farmàcies son activitat sanitària concedida per autorització administrativa (de fet estem socialitzats) i durant la dictadura podíem ser “militaritzats”. No sé si la Sra. Pajín, el Sr. Blanco o el Sr. Mas ens aplicarien aquesta norma de la dictadura, però una cosa es clara: encara que ens deixin de pagar estem obligats a subministrar els medicaments, augmentant així la nostra ruïna i la dels nostres proveïdors; no tenim elecció.

Només des de la mala fe es pot enfrontar col·lectius de damnificats pels impagaments. I quan dic damnificats, amb refereixo als  professionals, empreses, autònoms, funcionaris, ciutadans etc.  que tenen el dret de cobrar la seva feina i els governs son  incapaços de complir amb les obligacions que per llei o contracte han adquirit. Però el que és mes sagnant, és que els afectats per tanta “incúria” no poden demanar responsabilitats personal als politics o dirigents que han causat el desastre i sovint pèrdues irreparables, tant econòmiques com socials.

L’experiència que em donen els anys m’ha fet perdre l’optimisme propi de la ignorància de la joventut. Doncs bé, sóc pessimista de cara al futur de la nostra assistència sanitària, com he dit altres vegades: una de les millors d’Europa. El que perdrem durant els anys d’aquesta crisi, que serà molt llarga, resultarà pràcticament impossible de recuperar i el patiment que deixarà marcarà a futures generacions; per tant: difícilment tornarem a gaudir d’uns beneficis socials tan generosos i universals com hem tingut durant tants anys.

Josep Ma Xirgu

Farmacèutic