Ploro, per tant existeixo

El 2008, en un zoo de Münster, Alemanya, una goril·la anomenada Gana va donar a llum un mascle que va morir poc després. Les fotografies de la Gana, afligida i desconsolada, es van escampar per tot arreu. "Una goril·la desconsolada bressola el seu nadó mort", declarava el diari anglès Daily Mail.

Mont Marsà

Malgrat la tristor que es desprenia de l'escena, els únics que ploraven eren els humans, no la Gana. La idea que els animals ploren -que em perdonin el Dumbo, el Bambi i el Wilbur- no té base científica. Les primatòlogues Dian Fossey, que estudiava els goril·les, i Jane Goodall, que treballava amb ximpanzés, no van poder demostrar que els animals vessin llàgrimes d'emoció. Jeoffrey Moussaief Masson i Susan McCarthy, autors de Cuando lloran los elefantes, admeten que "molts observadors d'elefants no n'han vist plorar mai cap."

És cert que molts animals vessen llàgrimes, especialment com a resposta al dolor. Les llàgrimes protegeixen l'ull i contenen proteïnes antimicrobianes. Ara bé, el plor com a encarnació de l'empatia és un comportament específic dels humans i ha tingut un paper fonamental en la seva evolució i cultura.

Un nadó és capaç d'imitar les expressions facials de tristesa i d'alegria en dos dies. Si un mamífer acabat de néixer no plora és poc probable que obtingui l'atenció que necessita per sobreviure. Al voltant dels tres o quatre mesos la relació entre el nadó humà i el seu entorn adquireix una funció comunicativa més organitzada i els plors amb llàgrimes comencen a obeir a raons interpersonals: la cerca de consol. A mesura que ens fem grans el plor es converteix en una eina del nostre repertori social; expressa l'aflicció i la joia, la vergonya i l'orgull, la por i la manipulació.

Les llàgrimes són tan universals com riure, i la tragèdia és més complexa que la felicitat -una observació que Tolstoi i molts altres han fet-. Ara, tot i que tots plorem, ho fem de maneres diferents. Les dones ploren més sovint i amb més intensitat que els homes i, segons sembla, la diferència emergeix durant la pubertat. D'una banda, pot estar relacionat amb els canvis hormonals, però, de l'altra, també hi influeixen els estereotips de gènere. Les dones, malgrat dècades de progressos socials, encara són víctimes de la desigualtat econòmica, la discriminació i fins i tot la violència i, per tant, tenen més motius per plorar.

Els homes no només ploren durant períodes més curts que les dones sinó que, a més, estan menys predisposats a explicar les seves llàgrimes. Solen vessar-les més silenciosament i tendeixen a disculpar-se'n més. Ploren més sovint que les dones quan es posen en qüestió les seves identitats com a sustentadors i protectors, com a pares i lluitadors.

"No és poqueta cosa fer que els ulls em suïn compassió", digué el Coriolà de Shakespeare. Tanmateix, les epopeies gregues són plenes d'herois ploraners com ara Odisseu, Agamèmnon i Aquil·les. En els últims temps Ronald Reagan, Bill Clinton i George W. Bush han normalitzat la imatge del president que plora. També Barack Obama va haver de contenir l'emoció dues vegades durant la campanya a la presidència.

Les persones que els tests de personalitat qualifiquen com a més empàtiques o neuròtiques ploren més que les més rígides, controladores i obsessives. La freqüència del plor varia enormement: n'hi ha que ploren amb cada pel·lícula o novel·la; d'altres, només uns quants cops a la vida. Els plors suscitats per la discòrdia, l'estrès i els conflictes a casa o per un trauma emocional duren molt més que les llàgrimes provocades per una aflicció normal i corrent, que, al seu torn, duren més que les llàgrimes de plaer o de joia.

Darwin va especular amb la idea que era més freqüent plorar a la Gran Bretanya que als països no occidentals. El psicòleg holandès A.J.J.M. Vingerhoets, que va estudiar el plor a 37 països, aporta proves més sòlides en aquest sentit. Els nord-americans, els alemanys i els italians ploren més que els búlgars, els xinesos i els peruans. Els habitants de països rics i democràtics amb un clima temperat ploren -o reconeixen que ploren- més sovint. Com menys jeràrquica és una societat més llàgrimes s'hi vessen.

El primer que associem amb el plor és la tristesa, però segons les enquestes el 85% de les dones i el 73% dels homes afirmen que se senten millor després de plorar. La gent afirma que el plor allibera la tensió, restaura l'equilibri emocional i procura una catarsi que elimina les emocions negatives.

El plor és un senyal gairebé universal d'aflicció, tot i que algunes persones que estan de dol afirmin que són incapaces de plorar. A diferència d'avui dia, en què es respecta més la privacitat del dol, antigament es considerava fonamental que es vessessin llàgrimes en públic o de manera cerimonial al costat de la tomba del cònjuge o al funeral d'un monarca. Per no tenir els ulls secs les vídues solien posar-se ceba al mocador, no fos cas que subestimessin la seva sofrença.

Estats d'ànims i sentiments

L'acte físic de plorar consisteix principalment a inhalar -al contrari que el de riure, que comporta exhalar- i hi estan implicats el paladar tou, la laringe i la faringe. Plorar pertorba la parla, i per aquest motiu ens ennueguem. Això suggereix als lingüistes i als antropòlegs que el plor emocional va evolucionar abans que el llenguatge proposicional, cosa que podria explicar per què les llàgrimes transmeten estats d'ànim i sentiments que sovint són difícils d'expressar amb paraules. Des d'un punt de vista evolutiu, el reconeixement de l'emoció (a través de les expressions facials) va ser fonamental per a la supervivència.

Els primers homínids van sorgir fa uns quants milions d'anys, però no va ser fins a l'Homo sapiens que van néixer les cultures, les llengües, la religió i l'art. Al llarg del temps les llàgrimes van esdevenir una marca d'emocions intenses i un signe de lligams socials. El desenvolupament del jo, la creació de la humanitat i la vida després de la mort, i la capacitat de sentir la tristesa dels altres són parts essencials dels canvis neurobiològics que ens van fer humans.

Ras i curt, el nostre cervell va desenvolupar circuits per permetre'ns sentir empatia i compassió que, al seu torn, van possibilitar el desenvolupament de la civilització i de l'ètica basada en la compassió. Així doncs, la pròxima vegada que necessiteu un paquet de mocadors, o somiqueu a l'espatlla d'un amic o una amiga, o us caiguin llàgrimes al cine, pareu-vos a pensar per què plorem. Plorem per estimar.

Michael Trimble

09/12/2012

Ara.cat