“Ciutadans i polítics sabem que es pot acollir millor”

“No sé si dir-ne incompetència, però sí que dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades”

“El Parlament va aprovar l'acolliment de 4.500 persones i ha quedat en focs artificials. Això genera molta frustració”

“Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació”

Ruben Wagensberg tem que els refugiats deixin de ser notícia i caiguin en l'oblit. Foto: ALBERT SALAMÉ.

Ruben Wagensberg Ramon (nascut a Barcelona, però amb infància a l'Empordà) va deixar la comunicació de la Sala Apolo el 5 de maig per dedicar-se a la iniciativa Volem acollir de la campanya Casa nostra, casa vostra. La combina com pot fent de professor. Viure en directe en un camp de refugiats de Grècia amb cinc amics més com a voluntaris els ha dut a sacsejar la societat a favor de l'acollida. Coordinador de la campanya 'Casa Nostra, Casa Vostra'.

La campanya Casa nostra, casa vostra va aplegar dissabte 15.000 persones en un c oncert per a les persones refugiades al Sant Jordi , 65.384 han firmat el seu manifest i han dut la situació dels refugiats –precisen que s'hi inclouen els que fugen de conflictes bèl·lics i també els manters– al debat polític i mediàtic. El repte és ara fer dissabte una gran manifestació a Barcelona .

El seu últim missatge a Twitter, després del Concert per als Refugiats de dissabte al Sant Jordi és: “El que calgui.” Què vol dir?

Vol dir que hi ha milers de persones a les fronteres d'Europa esperant i no tenim gaire temps per decidir quan ni com ho fem. Ha de ser ara. Fer el que calgui per obrir les portes.

Què canviaria del concert on es va obrir una polèmica per les crítiques del periodista Jordi Évole als polítics?

Res. El concert va ser de luxe. Cadascú va enviar els seus missatges, igual que després per les xarxes socials també cadascú ha enviat els seus... S'ha obert un debat i el debat és bo. Val a dir que les discussions han estat sobre com s'ha de fer i qui té determinades competències... Aquí tothom està d'acord que s'ha d'acollir, mentre que en altres llocs discuteixen si cal fer-ho. Em quedo amb això: el clam és unànime perquè hem d'acollir.

S'ho havien imaginat així?

Vam sortir molt contents, més del que ens havíem imaginat. Quan vam pensar a fer el concert en cap cas crèiem que la resposta de la societat seria tan bèstia. Es va omplir el Sant Jordi, vam ser líders d'audiència a TV3, hem sortit a notícies de tot el món... Marcar Barcelona i Catalunya al mapa perquè la seva societat vol acollir és molt positiu.

Malgrat la polèmica, la consellera de Treball i Afers Socials, Dolors Bassa, ha firmat el manifest de ‘Casa nostra, casa vostra'. Però el secretari d'Igualtat i Migracions, Oriol Amorós, no...

Amorós ha declarat que no està d'acord en un petit punt del text, però també ha dit que podria firmar-lo. És un manifest sorgit del treball de moltes entitats. Vam acceptar crítiques, com ara les d'Amorós, però en cap moment vam canviar-lo.

Com a organitzadors, avui dirien a Évole que no parlés d' “incompetències”?

No. No som qui per dir a ningú el que ha de dir. Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació; entre d'altres, la de la periodista Mònica Terribas. La campanya és transversal: hi caben totes les veus i totes són legítimes, tant la d'Évole, com les de Toni Borrell o Jordi Armadans. En tots els discursos, els polítics podien trobar coses que no els agraden.

Doncs anem a la realitat: què pot fer Catalunya per acollir?

Pot fer molt més; si no, no hauríem començat la campanya. Si algú creu que no hi pot fer més, que deixi el càrrec públic i s'hi posi un altre. Ciutadania i polítics sabem que es pot acollir millor. En el cas de l'asil tots sabem que depèn de l'Estat –i Évole també ho diu en el discurs: “No només és cosa de competències”–, però creiem que les institucions catalanes poden pressionar més l'Estat espanyol; buscar aliances amb altres partits de la resta de l'Estat per presentar mocions al Congrés ara que el PP està en minoria; forçar la compareixença del Ministeri de l'Interior per veure com complirà el compromís d'acollir més de 15.000 refugiats... Hem d'anar més enllà de les declaracions. El Parlament va aprovar acollir 4.500 persones però s'ha quedat en focs artificials i això genera frustració en les persones refugiades i en les que hi estan treballant. Es poden millorar les condicions de les persones que ja són aquí.

Per tant, està d'acord que hi ha incompetència?

No sé si dir-ne incompetència, però dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades. Que els preguntin com estan. D'altra banda, hi ha molta gent que fa molt bona feina.

I el ciutadà què pot fer?

Sensibilitzar l'entorn, denunciar el racisme i la xenofòbia, mobilitzar-se per fer visible que som molts i apuntar-se; per exemple, al pla de mentoria de la Generalitat... No cal anar-se'n, a Grècia, al Líban o a Turquia, a cooperar, des d'aquí es pot actuar. Per sort tenim una societat envejable i compromesa.

És moda defensar els refugiats?

Beneïda moda aquesta i no pas votar Le Pen o impulsar Plataformes x Catalunya. Hem de fer que la qüestió dels refugiats no deixi de sortir als mitjans, per no oblidar-los com els sahrauís o els palestins. Els moviments migratoris d'Europa no es veien des de la Segona Guerra Mundial i han de mantenir-se a les portades dels mitjans.

Hauria marxat a un camp de refugiats sense una càmera?

Vam marxar sense càmera, però amb el mòbil. Vam anar-hi a fer tallers per a infants. El debat de si penjar fotos o no a les xarxes socials existeix entre els voluntaris. Al final penses que tota denúncia és bona. Així va començar la campanya, vam penjar històries a les xarxes, s'hi va anar sumant gent i es va fer grossa.

Com veu el futur de la gent dels camps de refugiats?

Fa molt temps que hi són, dos hiverns, i cada cop és més dur. Han de poder sortir d'allà, anar on vulguin i refer la vida. La majoria voldrien tornar al seu país, però malauradament no poden. I no els podem deixar allà en tendes de campanya sense fer res.

Sònia Pau

15/02/2017

El Punt Avui