“Ja no podia alimentar la gent amb menjar i ho feia amb música”

Aeham Ahmad, el pianista que tocava sota les bombes a Iarmuk (Damasc, Síria)

Tinc 28 anys. Soc un palestí sense estat i un siri sense passaport (vaig néixer al camp de refugiats de Iarmuk). Fa un any que visc a Alemanya, amb la meva dona i els meus dos fills. Vaig fer la carrera de piano. A Siria es mata amb armes russes, americanes, europees...   Jesús i els seus pares també van ser refugiats

Quants dies va tocar el piano, entre les ruïnes de Iarmuk?

Quatre anys, del 2012 al 2015. La ­situació era inhumana, estàvem assetjats per les tropes de Baixar al-Assad. Atrapats, sense menjar i sense medecines, morint.

I tenia humor per tocar el piano?

Feia falafels amb una muntanya de llenties per a ocells que uns familiars van deixar quan van fugir. Però al cap de sis mesos les llenties es van acabar.

I va treure el piano al carrer?

Va ser un impuls. Si ja no podia alimentar la gent amb menjar, ho faria amb música.

Com se sent, ara que ha fugit d’allà i que és una persona famosa?

Culpable, sento vergonya perquè els havia promés als nens de Iarmuk que no me n’aniria.

Qui el va gravar tocant el piano en aquell paisatge arrasat i ho va penjar a YouTube?

El meu amic Mahmud Tamim. No teníem aigua ni electricitat ni menjar, però teníem internet. Per aconseguir energia vam inventar un sistema amb pedals de bicicleta. Quan vaig arribar a Alemanya vaig saber que un milió de persones ho havien vist. Les grans cadenes de televisió del món i la premsa havien parlat de mi.

Expliqui’m la seva història.

El meu avi va fugir de Palestina el 1948 i va arribar al camp de refugiats de Iarmuk, als afores de Damasc, que amb el temps es va convertir en un animat barri de la ciutat.

Hi eren feliços?

Sí, vivíem en comunitat. El meu pare era vio­linista, tocava en casaments. Quan es va començar a quedar cec als vuit anys va decidir aprendre a tocar el violí. Teníem una botiga d’instruments que ell mateix fabricava.

I li va encomanar l’amor per la música?

Es va entestar que aprengués a tocar el piano. Jo preferia jugar a futbol, però ell insistia que era un refugiat i que la música era una bona manera d’expressar la meva identitat.

Al final li va agradar.

Dels 5 als 18 anys ho vaig detestar. Avui sé que sense la música el meu destí hauria estat molt diferent.

Com va començar la guerra, a Síria?

No era una guerra, era una revolució pacífica, gent com vostè i com jo reclamant llibertat. Al desembre del 2012 els avions de Baixar al-Assad ens van bombardejar: 60 persones van morir a l’instant i més de 100 van acabar mutilades.

A vostè el va encertar la metralla.

El que vaig viure i viuen els que encara són allà és la bogeria. A Iarmuk convivíem pacíficament 600.000 persones, la meitat sirians i la meitat palestins. Després del bombardeig hi va haver un gran èxode i només en vam quedar 120.000. Als cap de sis mesos molts havien mort de gana.

L’ONU els facilitava menjar.

Havíem de fer cues immenses, només podien proveir mil persones cada dia, la gent queia i moria aixafada per la massa, pels edificis que s’ensorraven a sobre o per les bales dels franc­tiradors que ens disparaven.

El 2015 va entrar el Daeix.

Sí, d’algun lloc del sud, va ser molt estrany..., que no estàvem assetjats? Avui queden 10.000 persones atrapades a Iarmuk, dues d’elles els meus pares. El meu germà està pres en un lloc on sabem que han mort 30.000 persones.

Quins moments no oblida?

Quan el meu piano va cremar, quan el meu veí i amic va morir de gana, quan jo mateix vaig estar a punt de morir d’inanició... I no oblidaré mai les cues de dies sencers per aconseguir un petit paquet de llet per als meus fills d’un i tres anys. He vist coses terribles.

Què ha vist?

Mentre jo tocava el piano i els nens cantaven al meu voltant vam veure com els franctiradors disparaven i mataven; sabíem quin bàndol era segons d’on venia el tret... Li explicaré una cosa que ja he explicat però ningú no ha publicat, i vostè tampoc no ho farà.

Provi-ho.

L’únic que els importa als periodistes és que els gihadistes em van cremar el piano; escriuen que va ser el motiu pel qual vaig marxar de Síria.

I no ho va ser?

No. Un dia estava tocant amb nou criatures al voltant. La Zeinab, una nena de vuit anys, era just al meu costat cantant quan va rebre un tret. Va ser llavors quan vaig decidir abandonar Síria, quan la Zeinab va caure morta a sobre meu.

Quin missatge vol transmetre als ciutadans europeus?

No he vingut a treure-us la vostra feina ni la vostra casa. Tinc una terra molt bonica, digueu als vostres polítics (i als russos i americans) que abandonin els seus interessos en la nostra terra, així hi podrem tornar. Totes les coses dolentes venen de la política.

En el seu èxode el vaixell es va enfonsar.

... a poques milles de la costa turca. Érem 70 persones a bord, només 30 vam arribar a la platja. Tocar el piano em permet distreure’m de tots els horrors que he viscut i explicar a la gent en quines condicions estan els drets humans.

També ha trobat gent bona.

Moltíssima, per això parlo, perquè vull despertar aquella gent bona. Vaig fer un concert a ­Munic, van acudir 700.000 persones i van cridar amb una única veu: “Volem ajudar els refugiats”. Aquest és l’ésser humà.

Què n’ha fet, de la ràbia?

Parlar amb tu: explicant la meva història estic menys rabiós.

Colpidor

Ho pots veure a YouTube: en un carrer de Damasc destrossat per les bombes, solitari, un home amb un vell piano canta una cançó colpidora. Això és el que va fer Ahmad durant quatre anys, treure el seu piano al carrer amb un vell carretó i tocar. Les lletres parlen de com és viure sota les bombes, de la pèrdua de les arrels, dels refugiats, del somni de tornar a casa... Ell ho té malament: un palestí sense terra, un sirià sense passaport, avui un refugiat a Alemanya després de patir la ruta dels Balcans: “Vaig pagar 10.000 euros, 3.000 me’ls va donar un periodista alemany que vaig conèixer per S kype”. Avui recorre el món fent concerts, demanant solidaritat. Ha actuat a la plaça del Rei convidat per l’Associació Catalana per la Pau.

Ima Sanchís

14/03/2017

La Vanguardia