'Mare Mortum'

El 2016 tornarà a ser l’any amb més morts al Mediterrani, que s’ha convertit en la frontera més desigual i més perillosa del món

Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

El Centre Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm, un dels referents mundials en la matèria, anomena guerra els conflictes armats que provoquen més d’un miler de morts en un any. Per sota d’aquest llindar hi ha els conflictes armats menors. Seguint aquest criteri, el que està passant avui al Mediterrani podria considerar-se una autèntica guerra a la immigració. Abans que s’acabi l’any ja s’han comptabilitzat 3.654 morts, mig miler més que el 2015 en aquestes dates. Són més morts que els que es registren a l’Afganistan, Nigèria, Somàlia o el Kurdistan. I aquests són els cossos sense vida que s’han recuperat: els que s’ha empassat l’aigua o han tornat arrossegats a les costes de Líbia no compten enlloc. Un indici de la magnitud de la tragèdia és que pescadors de gambes tunisians han hagut de renunciar a preuats caladors per les grans quantitats de restes humanes que hi trobaven. Esfereïdor.

Marcos Chércoles, socorrista barceloní de Proactiva Open Arms, ha sigut testimoni directe del desastre en els seus principals escenaris: va formar part del primer equip que va arribar a l’illa grega de Lesbos, ara fa un any, i acaba de tornar d’una missió amb l’ Astral, el veler de luxe reconvertit en vaixell de rescat que l’ONG ha començat a fer operar aquest estiu al Mediterrani central, amb base a Malta. “Aquesta ruta des de Líbia és molt més perillosa: a Lesbos havien de navegar 12 o 14 milles, en embarcacions molt més petites; ara han de passar moltes més hores al mar, i viatgen en barques inflables amb 150 o 200 persones o en barcasses de fusta on hi encabeixen fins a mil persones”.

Cada naufragi és com si caigués al mar un creuer o un avió de passatgers: “No porten aigua, ni aliments, ni roba, ni prou combustible. I encara hi ha classes: els que poden pagar més van a la superfície i els que tenen menys calés van a les bodegues inferiors”. Fa només dues setmanes, Chércoles i els seus companys es van trobar sols envoltats de dues mil persones en aquestes precàries embarcacions.

“Vam avisar el centre de coordinació de Roma, però els altres vaixells estaven lluny i van trigar set hores a arribar: mentrestant, nosaltres vam carregar criatures i dones a l’ Astral, i ens vam dedicar a intentar mantenir la calma, repartir-los aigua i armilles salvavides... Però l’angoixa creixia i de cop va començar a sortir fum de la barca de fusta. Hi vam pujar amb extintors, però molts es van espantar i van saltar a l’aigua. Va morir molta gent”.

“Finalment van arribar els altres vaixells i van poder fer el rescat, però quan vaig entrar en una embarcació de goma per comprovar si hi quedava algú no em podia creure el que veia: hi havia una trentena de cossos apilats”. L’equip no va dubtar a fer-se càrrec també dels morts: els van identificar, els van posar en sacs i van remolcar la barcassa amb els cadàvers tota la nit fins que van trobar un vaixell de guardacostes que va acceptar-los: “Ens neguem a acceptar que desaparegui més gent sense nom, que només són un número, o que no compten enlloc. Ho vam fer per respecte”.

De què fugen

Els nàufrags són famílies que fugen dels bombardejos (d’Al-Assad, de Putin o dels Estats Units) a Síria, de la mà de ferro de la dictadura eritrea, de la neteja ètnica a l’Iraq, de l’integrisme (es digui Estat Islàmic, Boko Haram, Al-Shabaab o Al-Qaida). O són joves que fugen d’un futur sense cap expectativa.

Mentre que les arribades al Mediterrani central s’han mantingut estables, l’acord entre la UE i Turquia per externalitzar el control de les fronteres europees ha suposat una caiguda dràstica de les arribades a Grècia: si l’any passat eren mig milió de persones, aquest any no han passat de 170.000, la gran majoria del gener al març. La conclusió és clara: tot i que el nombre de gent que arrisca la vida al Mediterrani s’ha reduït a la meitat, la vigilància de fronteres els ha empès a un camí molt més llarg i més perillós. Per això el nombre de morts no para de créixer.

La responsabilitat d’Europa

“El responsable dels morts al Mediterrani és una Europa que es nega a obrir vies legals i segures per als refugiats, com estableixen els tractats i les convencions internacionals que ha firmat”, denuncia Paula Farias, responsable d’operacions de rescat al Mediterrani de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització calcula que a Líbia hi ha unes 800.000 persones (de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient) que estan esperant el moment de creuar. “Europa és qui ha posat el fossar dels cocodrils per frenar una part de la gent. Està utilitzant el mar com una frontera, i això és inadmissible. Però per molts mars, murs, tanques i acords d’extradició que es posin en marxa la gent no deixarà de venir, perquè ni poden tornar a casa ni poden quedar-se a Líbia: l’únic que s’aconsegueix és arraconar-los a camins més perillosos, més cars i més controlats per les màfies”. Tant MSF com Proactiva Open Arms reclamen que, en compliment dels tractats internacionals, es garanteixin vies legals i segures d’entrada a Europa.

Farias rebutja els arguments dels governs per posar barreres als refugiats. “¿Que no hi caben? ¿Que són molts? Això són excuses. Si Europa no té múscul social per atendre’ls, ¿qui ho podrà fer? Turquia, el Líban o Jordània fan un esforç molt més gran amb molts menys recursos. Dir que el sistema europeu està col·lapsat és una mala excusa”.

Blanca Garcés, investigadora del Cidob, apunta també a la responsabilitat europea i assenyala els últims acords entre la UE i diversos països africans per “externalitzar la vigilància de les fronteres d’Europa”. Garcés recorda que Espanya va ser pionera en aquest tipus d’acords en l’època de Zapatero i assegura que, més que el volum de persones retornades a aquests països, ha servit perquè aquests vigilants externalitzats -sovint amb un nul respecte als drets humans- exerceixin un control sobre la gent que vol marxar. “Europa es limita a posar en mans de tercers el blindatge de les seves fronteres: ho va fer primer amb Turquia i ara amb països subsaharians. I amb això en certa manera es converteix en ostatge de les seves polítiques... com li passa a Espanya amb el Marroc, que utilitza els migrants com a moneda de canvi en qualsevol negociació”.

Nova agència de fronteres

Garcés també alerta de l’impacte que tindrà la nova agència europea de vigilància de fronteres, l’European Border and Coast Guard: “Que una de les principals mesures que es prenguin com a conseqüència de l’anomenada crisi de refugiats del 2015 sigui crear aquesta agència demostra que la resposta europea se centra sobretot en el control de fronteres, el retorn i la cooperació amb tercers països. En contrast, s’oblida el més important: abordar les causes en origen, obrir vies segures d’entrada, garantir el compliment de la legalitat europea i internacional i establir un sistema equitatiu de responsabilitat entre els Estats membres. Per tant, més control, més retorn i menys protecció”.

Cristina Mas

23/10/2016

Ara.cat