Quan de tu s’allunya

Ara entenc Ramon Llull, quan deia que “si no sabés que és amor, sabria que és treball, tristesa i dolor”

La mort fa tanta por que l’hem expulsada de la nostra realitat (una realitat virtual que ens fa creure que som immunes a tot mal definitiu). Els morts només existeixen a la televisió i a les fotos dels diaris: cossos destrossats per les bombes, cadàvers enfonsats sota el fang d’un tsunami, despulles als marges d’un camí africà. La mort pròxima no existeix. L’hem desplaçada als asèptics hospitals, la reservem per a l’estricta intimitat familiar. Fins i tot els morts assassinats per ETA o pels islamistes fanatitzats, uns cadàvers tan pròxims, han estat pudorosament apartats de la visió fotogràfica o televisiva. Els tapem amb mantes per protegir el dolor dels familiars, però aquest pudor també confirma la idea que la mort és una visió insuportable. I amb la mort, també ha desaparegut la malaltia.

Serveixi aquest recordatori del paper que reservem a la mort, com a introducció a una experiència personal que necessito explicar-los. Després d'un procés agònic que ha durat tres mesos, s'ha mort l'amic que jo més admirava. La tasca d'acompanyar a un amic o un parent ingressat en un hospital és percebuda, en general, com un pes, com una fatigosa obligació que complica la nostra forma de vida, sempre atrafegada i d'hores tan escassa. Els malalts acostumen a ser molt conscients d'aquesta complicació i insisteixen a demanar als amics i parents  que no necessiten companyia, que en tenen prou amb els bons oficis del personal sanitari. Això és almenys el que deia el meu amic N.

No els parlaré d'ell. M'ho va prohibir explícitament. "No escriguis sobre mi, quan em mori". Només diré que era una de les millors persones que he conegut. Era sacerdot i professor d'història. La seva virtut que més m'impressionava era la coherència. Més ben dit: la naturalitat amb que vivia d'acord amb la seva creença cristiana: deferent, però impermeable al sorollós entorn que ens envolta. Va viure amb discreció extrema i amb discreció va morir. Durant els dies de Nadal, es va confirmar que el cansament que li tenallava era la reproducció d'un càncer que li havia estat extirpat anys abans. Li van ingressar, li van practicar tota mena de proves, el van operar, però la intervenció no va servir de res i va agonitzar durant gairebé tres mesos. El seu final va ser realment penós. Va quedar en els ossos, ja que no podia menjar. Els calmants per al dolor li provocaven vòmits i marejos, que li van impedir llegir. Després, gairebé no podia parlar i, al final, no podia ni canviar de postura. Ja no era més que un cor sofrent i uns ulls enormes.

Els amics que l'acompanyem patíem amb ell. No hi ha res més descoratjador que veure patir algú. No hi ha res més descoratjador, sí, però poques experiències personals són tan profundes, intenses i veritables com les que hem viscut durant aquests tres mesos al seu costat. Primer, volíem distreure i donar-li esperances. "Te'n sortiràs, d'aquesta!", dèiem teatralment. Jo discursejava, com tinc per costum, sobre els nostres problemes polítics i socials, tot esperant el deix irònic i l'esperit analític de les seves acotacions. Seguíem trenant conversa, com havíem fet sempre, sobre tot el diví i l'humà. Al cap d'un mes, vaig descobrir que no podia prescindir d'aquelles visites. Era jo el acompanyat. Ajudar-lo a incorporar-se, oferir-li la palangana per vomitar, llegir els salms que em demanava, buidar la falca en què orinava no significava per a mi una molèstia, sinó una font de sentit. Vaig parlar d'això amb els altres amics que ho veien pràcticament cada dia. Feia molt temps que no gaudíem tan lliure i profundament de l'amistat. No era un pes, acompanyar: necessitàvem ser-hi. Més que això: ser-hi omplia els vastos espais buits del nostre interior. 

Però el càncer va avançar, l'estat del nostre amic va ser cada vegada més penós. Va arribar el moment en què no fèiem res, al seu costat. Algun familiar es desesperava: "Això s'ha d'acabar!". Però en la seva tremenda fatiga, N. esperava la mort, amb adolorida serenitat. No podia més, però no tenia pressa. Uns dies més tard, la nostra xerrameca li fatigava, el dolor se li feia insuportable i els calmants el deixaven en estat de somnolència. Va ser llavors quan dubtem una mica. Semblava que la nostra presència interrompia els seus somnis i despertava els seus dolors. Llegíem en els seus enormes ulls d'agònic una mirada que podia ser pacient, però també recriminatoria. S'estava apagant com una espelma.

Va ser llavors quan vaig passar la tarda dominical més bonica dels meus últims anys. Una tarda de primavera amb pluja i sol en els cristalls, de tranquil·la lectura i de dolços pensaments erràtics. Tot el que vaig aprendre de N., les seves vicissituds i pensaments, la història de la seva vida va passar davant meu com en una pel·lícula. Una pel·lícula amb sentit. Al meu costat, endormiscat, s'apagava un amic irreemplaçable, l'altre, asseguts com jo en silenci, altres amics llegien, pensaven o resaven. Tot d'una, trucava a la porta algú. N. obria els ulls. Si no tenien gran relació amb ell, intentava un somriure. La que ja no assajava amb nosaltres. Finalment ho vaig entendre: l'amistat és saber que quan t'estàs morint i el dolor et posseeix, no et cal ni aparentar un somriure de complicitat. 

Un parell de dies més tard, dos amics van tenir millor sort que no pas jo. Li donaven la mà, quan el cor se li va parar. Ara entenc Ramon Llull quan deia que: "si no sabés que és amor, sabria que és treball, tristesa i dolor".

Antoni Puigverd

30/04/2012

La Vanguardia