No reflexionem sobre la mort si tot va bé

Entrevista al catedràtic de filosofia de la ciència, Jesús Monterín, que aborda sovint qüestions que estan a la frontera entre la vida i la mort 

COM A FILÒSOF i catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín treballa sovint entorn de qüestions que estan a la frontera entre la vida i la mort. Creu que una filosofia al marge de la ciència és avorrida i “poc sexi”. És professor de recerca a l’Institut de Filosofia del CSIC. Amb motiu de l’entrega dels Premis i Beques sobre Bioètica de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, Mosterín reflexiona sobre la bona vida i la bona mort, un tema que té tant a veure amb la biologia com amb altres disciplines. Després de patir una embòlia i que els metges descobrissin que té un tumor al pulmó, possiblement, segons narra ell mateix, a causa del seu contacte amb l’amiant, els últims temps, després de passar pels tractaments més adequats, ha tingut espai per reflexionar sobre la vida i la mort.

La mort sempre ha sigut un tabú?

Cada cultura i cada època l’han tractat de manera diferent. En temps en què la vida i la mort eren més violentes no tant. Hi ha hagut entorns en què el suïcidi s’ha arribat a considerar la mort més elegant. Sòcrates es va suïcidar en presència dels seus amics.

Els jihadistes també sacrifiquen la seva vida amb orgull, no?

És diferent. Ells moren matant i estan motivats per creences falses, pensant que els espera un paradís, mentre que els savis clàssics ho feien com un acte d’elegància. És una decisió personal. Si pateixes una malaltia incurable i, com si fossis una empresa, calcules els guanys i les pèrdues que et suposa, pots arribar a la conclusió que és millor plegar. Matar algú sempre està malament, però si a una persona li convé acabar amb la seva pròpia vida ha de ser un dret.

Hi ha qui no hi està d’acord.

Els que estan en contra d’aquest dret tenen idees falses. Creuen en l’existència d’un Déu barbut que ens ha fet com a éssers vius i que la nostra vida li pertany a ell. Creuen que si algú decideix treure’s la vida està robant a Déu, està decidint per ell. I la vida és el resultat d’un procés biològic. Un espermatozou va fecundar un òvul i cadascú és amo de la seva pròpia vida.

Per poder mirar als ulls a la mort, cal reflexionar més sobre ella?

La filosofia és una reflexió sobre la vida, sobre com viure el millor possible, i això inclou també com morir el millor possible. No triem el nostre naixement, ens trobem amb una família ja donada, un lloc que no hem decidit, un sexe predeterminat... Però sovint sí que podem decidir sobre la mort. No reflexionem sobre la mort si tot va bé, tan sols ho fem quan comença a fallar alguna cosa. Podem abdicar i deixar-ho en mans dels polítics, dels metges i d’altres, o assumir la nostra autonomia.

Per decidir racionalment sobre la pròpia mort, però, cal formació no tan sols intel·lectual sinó també molta d’emocional.

Sí, la vida sempre és més satisfactòria si vivim d’una manera racional i no ens deixem emportar. I es pot aplicar a altres aspectes.

Si sovint la nostra societat no garanteix una vida digna, com es pot esperar que es consideri la idea d’una mort digna?

La paraula digna és confusa. Jo prefereixo parlar de bona vida i bona mort. La bona vida engloba moltes coses, entre les quals evitar malalties. I viure tota la vida bé però passar un últim any de vida com un infern no és digne. Cal acabar amb aquesta idea d’heroics lluitadors contra la mort, que abanderen alguns jutges, polítics, capellans i metges, que volen decidir pels altres.

La medicina tendeix a fer tot el que pot per salvar el malalt. Fins al punt que hi pot haver casos d’acarnissament terapèutic.

La medicina és meravellosa, si no la tinguéssim molts ja estaríem morts. Però de vegades, encoratjats per aquests èxits, hi pot haver la tendència a tractar el pacient com un menor i creure que no pot prendre decisions. Jo vaig al metge perquè em curi, esclar. Però si decideixo que per a mi no val la pena continuar, que vull escriure jo l’últim capítol de la meva vida, no vull que el metge sigui el meu amo, sinó que estigui al meu servei i m’ajudi. Això sí, cadascú ha de ser lliure de pensar com vulgui. També entenc que hi hagi qui vulgui estar mesos amb operacions inútils. Però el que no es pot fer és imposar. I el que no té sentit és mantenir algú connectat si no hi ha marxa enrere. Una de les imatges que més recordo és la Sharon, que va patir un infart cerebral i va estar 6 o 7 anys vivint com un vegetal, sense poder comunicar-se, sense moure’s. Quin sentit té estar connectat artificialment? No té avantatges ni per a la persona, ni per als familiars, ni és sostenible, perquè requereix molts recursos.

Mònica L. Ferrado

08/11/2015

Ara.cat