Petits mecenes per investigar el càncer de mama

Les donacions particulars per part de malaltes curades o en tractament ajuden a estudiar la malaltia

L'Hospital de la Vall d'Hebron ha reunit gairebé 200.000 euros gràcies a les aportacions individuals arribades de tot Espanya 

Dreta dalt d'una cadira d'un dels salons de l'hotel Rey Fernando II de Aragón de Saragossa perquè tothom la sentís, l'oncòloga Cristina Saura va resumir en només cinc minuts la part essencial d'una complicada investigació sobre els receptors hormonals que desencadenen el càncer de mama i les seves possibles metàstasis. L'explicació, breu però imprescindible, oferta fa un parell de diumenges, es va completar amb l'anunci que els “30.000 euros” que l'auditori que l'atenia en silenci acabava d'oferir a l'institut d'oncologia de l'Hospital de la Vall d’Hebron (VHIO) de Barcelona contribuirien a perfeccionar el coneixement sobre el que passa en la formació d'aquestes metàstasis en els diferents moments del procés tumoral.

Les 200 persones que l'escoltaven havien caminat, igual que la doctora Saura, els 7,5 quilòmetres que separen el citat hotel del paratge conegut com La Fuente de los Incrédulos, una marxa anual que repeteixen des del 2011, que les seves promotores han denominat 'El Paseíco de la Mama'. El VHIO ha rebut en total uns 130.000 euros gràcies a aquestes caminades.

Els metges del VHIO no hi falten mai. “Jo mateixa vaig a Saragossa, o algú del servei d'oncologia del Vall d’Hebron -relata Cristina Saura-. En cinc minuts, els expliquem la part fonamental, a què destinarem els diners que ens ofereixen. Ells volen saber què fem amb les seves donacions i nosaltres considerem molt important que tinguin aquesta informació”.

Aportacions decisives

En els últims sis anys, el VHIO ha rebut uns 200.000 euros gràcies al micromecenatge proporcionat per expacients curats o morts, malalts en tractament, familiars o amics d'algú a qui ha afectat el càncer. “Arriben a l'hospital i ens diuen: tinc 3.000 euros, o 8.000, o 10.000: feu amb ells el que cregueu convenient -descriu l'oncòloga-. Després són informats del destí que donem a la seva donació”, explica.

Amb aquestes petites però enormes aportacions, el VHIO ha iniciat una desena de projectes d'investigació sobre el càncer de mama i els ha desenvolupat en la fase preliminar, cosa que els ha facilitat obtenir, des d'entitats o fundacions privades d'envergadura, el finançament necessari per completar els estudis. “El benefici d'aquestes donacions personals no és només simbòlic, és realment efectiu i en alguns casos ha sigut suficient per dur a terme petits estudis: per veure el funcionament d'una proteïna n'hi pot haver prou amb 15.000 euros”, assegura l'oncòloga.

Tradició als Estats Units

Les iniciatives individuals dirigides a contribuir a l'estudi del càncer, molt antigues als Estats Units, van adquirint una apreciable tradició en alguns hospitals espanyols. El VHIO, juntament amb l'Hospital de Sant Pau de Barcelona i l'infantil de Sant Joan de Déu d'Esplugues, són els que compten a Catalunya amb més recorregut en la pràctica de trucar a tota mena de portes a la recerca dels diners necessaris per a una investigació oncològica, o d'un altre tipus, que no formen part de les prioritats en les partides públiques que financen l'atenció sanitària, i menys encara en època de crisi econòmica. “El sistema sanitari té dificultats per complir amb els objectius més bàsics de l'assistència -afirma Saura-. Nosaltres treballem en un hospital públic i tots, també els pacients, som conscients que els recursos són molt limitats. La investigació no hauria de patir retallades, però és el primer que es retalla”.

En aquestes circumstàncies, sintetitza l'oncòloga, les aportacions individuals són un pilar que estan decidits a fomentar. “De la mateixa manera que hi ha persones que ens permeten fer biòpsies amb els seus òrgans perquè investiguem amb ells, n'hi ha que ens ofereixen diners perquè estudiem els tumors”, prossegueix l'especialista, que coordina el grup d'investigació sobre càncer de mama al VHIO.

Fa pocs dies -un altre exemple-, la fundació VHIO va rebre 3.300 euros d'una pacient de càncer de mama de Banyeres del Penedès. Els havia reunit organitzant una “master class' de zumba”, expliquen. “Vam anar a Banyeres a explicar en què invertiríem aquesta quantitat i ens vam trobar que l'ajuntament de la localitat ha decidit donar continuïtat a la iniciativa. El 2017 ens tornarem a veure”, diu Saura, contenta.

A Montcada i Reixach han organitzat una altra carrera amb la mateixa finalitat i la Colla de Geganters i Grallers La Força, de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), ha citat els metges del VHIO perquè vagin el 20 de novembre a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona, per entregar-los els diners que han recaptat des que fa un any i mig van detectar un càncer de mama a una de les seves 'gegantes', la Mercè. “Seran bastants euros, perquè fa molt temps que van recaptant -destaca l'oncòloga-. Volen ajudar les dones que pateixen el mateix que la Mercè”.

De vegades, la donació arriba en forma de llegat de pacients que moren a causa del càncer sobre el qual, tot i així, volen que s'investigui. No sempre són cants a la vida reiniciada, asseguren. La frase “Jo no em vull morir: investiga sobre això que tinc” la senten sovint.

Baixa la mortalitat, puja la incidència

El càncer de mama, malaltia que avui té el seu dia mundial, manté una incidència en constant creixement entre les dones d'Occident i és la primera causa de mort deguda al càncer. El perfeccionament dels tractaments i la detecció precoç que s'aconsegueix amb els programes de control de les dones en les edats de màxim risc, han aconseguit que la taxa de mortalitat disminueixi cada any un 2,6%, informa la Conselleria de Salut. El programa de cribratge del càncer de mama, dirigit a les dones de 50 a 69 anys, acull cada any 272.000 dones a Catalunya, a qui se'ls ofereix accedir a una mamografia. Gràcies a aquest control, el 2015 van ser detectats 1.148 càncers de mama en fase incipient.

Àngels Gallardo

19/10/2016

El Periódico

“Les històries d’amor mortes són les que ens construeixen”

Kevin Barry, escriptor, premi Goldsmith

Tinc 47 anys. Vaig néixer i visc a Irlanda. Estic casat amb l'Olivia i no tenim fills. Sóc un liberal estàndard. Per primera vegada Irlanda rep emigrants i és un debat acalorat. Jo intento ajudar-los, sens dubte estan millorant el país, perquè som massa blancs. Sóc panteista.

L’eco dels sentiments humans persisteix en els ­paisatges, com espectres aliens al temps.

...?

Ja sé que sona una mica hippy, però són vibracions. Gran part de la meva obra s’alimenta d’aquelles sensacions.

Pot ser més concret?

M’agrada l’ornitologia, i un feliç i preciós dia de primavera era a Ronda, a Granada, sobre una bonica vall. De sobte em va assaltar una profunda malenconia. Vaig tornar-hi dos anys després i em va passar el mateix.

I què va descobrir?

Durant la Guerra Civil van obligar 200 homes a saltar per aquell precipici. Estic convençut que aquell fet hi ha generat una ressonància que se sent. No hi tornaré.

La costa irlandesa també és poderosa.

Sí, i aquelles emocions se t’enganxen a la pell. Això fa d’Irlanda un lloc ric en escriptors.

Afegeixi-hi els 300 dies de pluja a l’any.

Cert, no tens res més a fer que explicar histò­ries. Ets al teu interior; així és com els irlandesos trobem la veritat.

Encara necessita cridar?

Quan vaig decidir escriure sobre John Lennon vaig voler experimentar el seu pas per la teràpia del crit primal, de manera que vaig anar a l’illa irlandesa que es va comprar i em vaig posar a cridar per, com ell, calmar la meva ansietat. Durant els anys seixanta i setanta era una teràpia guiada, sistemàtica, però després la gent la va utilitzar de manera informal. És interessant.

Expliqui’m.

Quan la zona occidental d’Irlanda apareix en la nostra literatura se centra en la vila, la granja, però en realitat quan jo hi vaig créixer, als anys setanta i vuitanta, estava atapeïda de hippies i gent boja que feia aquell crit primari, naturistes que anaven nus, comunes d’amor lliure...

Cap irlandès no havia escrit sobre això.

No encaixa amb el mite. En aquella època Irlanda era un monòlit catòlic i blanc. Tots aquells bojos van millorar el nostre país moltíssim.

Per què ha escrit sobre Lennon?

Surto en bici cada dia i veig aquella petita illa, Dorinish Island, que Lennon va decidir comprar. Sempre pensava en això, era com una vespa que brunzia al meu cervell i la manera de treure-me-la de sobre va ser escrivint.

Va buscar la veu de Lennon a dins seu.

Hi ha punts de coincidència, a tots dos se’ns va morir la mare quan érem nens, i quan em vaig posar a escriure sobre això la tinta va començar a fluir, era la primera vegada que escrivia sobre aquell fet de la meva vida i va ser la meva via d’accés a la psique de Lennon.

Com ho va viure vostè?

Jo tenia tres germanes grans i tres ties que es van abocar en mi. Era un consentit. Però un fet com aquest deixa una ombra que no et pots treure de sobre. Aquest fet em va fer escriptor.

Escriu que el més trist d’aquesta pèrdua va ser la cursileria d’haver-ho d’admetre.

Els nens temen el sentimentalisme, que la gent expressi la seva empatia en excés. El que vols és tornar a jugar a pilota al carrer.

De vegades no pots, estàs massa trist.

Tenia una certa fortalesa psicològica, o dit d’una altra manera: fredor. Graham Greene va dir que tots els escriptors necessiten tenir una escletxa de fredor al cor; això et permet utilitzar aquell material tan personal.

La felicitat no li interessa...

La felicitat escriu en blanc, és avorrida. Algú va dir que la literatura hauria de consolar els afligits i afligir els feliços, i jo també ho crec.

Què ha entès?

A mesura que et fas més gran vas descobrint que el passat no és estable, va canviant, prenem noves perspectives. Pots tornar a una època que et semblava molt difícil i adonar-te que va ser beneficiosa. Quan vivia a Barcelona, el 1999, ningú no em publicava.

I això el feia desgraciat?

Molt. Vivia en un pis tan petit que podia ficar el pa a la torradora sense sortir del llit. No tenia ni un duro. Avui penso que va ser una època daurada en la qual vaig aprendre a escriure.

Va experimentar amb LSD, com Lennon.

Vaig tenir un període psicodèlic bastant llarg, necessitava alliberar el meu pensament.

Vostè sent veus i veu visions?

Crec que escriure ficció té molt a veure amb la bogeria, i la meva escriptura es basa literalment a sentir veus, una bogeria feliç i controlada. Quant a les visions, diguem que visc en l’esperança, perquè crec que hi ha moltes coses que existeixen però que no podem veure.

Què ha descobert en aquest costat fosc que vostè remena?

És pervers, però he descobert que el que escric és en un cert nivell comèdia, perquè és com ­reaccionem en moments molt difícils. En els ­funerals irlandesos s ’expliquen acudits, és un mecanisme de defensa. Nabokov diu de la seva pròpia obra que són rialles en la foscor.

I vostè s’hi identifica...

Sí. He comprès que les històries d’amor mortes són les que ens conformen com a persones, però l’essencial és que no podem escapar mai de nosaltres mateixos per molt que cridem. L’únic consol és entendre que el passat també pot canviar, que està en flux constant.

Ha viscut en 17 llocs diferents.

L’ansietat és una de les grans forces que ens motiven.

Canviaria l’escriptura per la felicitat?

És una pregunta difícil. No, no la canviaria.

Esgarrapades

“Només un temerari s’atreviria a retratar una icona com John Lennon”, va escriure Steve Earle a The New York Times. Amb Beatlebone( Raig Verd) Barry narra el viatge de Lennon a l’illa irlandesa que havia comprat deu anys enrere. Un viatge més interior que exterior tant de Lennon com de Barry. Irlandès fins a la medul·la, l’acompanya la boira de la seva terra. No és un personatge corrent, té reflexions que són com esgarrapades i una manera de narrar que converteix en normal la seva necessitat de cridar per foragitar l’odi, que percebi presències o que hagi escollit per viure una vella comissaria o un ombrívol pantà. I m’encanta el seu objectiu literari, que el lector pugui dir: "Això ho he sentit, no estic sol".

Ima Sanchís

15/10/2016

La Vanguardia

Un de cada deu treballadors catalans és pobre tot i tenir feina

Segons l'últim informe de l'Eurostat, un 22% dels ciutadans viuen al llindar de la pobresa a Espanya

Un 20,9% de la població a Catalunya està en risc d’exclusió. A la foto, un sensesostre demanant diners al carrer a Barcelona. / FRANCESC MELCION

Un 11,2% dels treballadors de Catalunya viuen al llindar de la pobresa, segons les dades que ha fet públiques avui la Taula del Tercer Sector, coincidint amb el Dia Internacional per a la Eradicació de la Pobresa. Aquest dilluns s'ha conegut també un informe de l'Eurostat que alerta que el nombre de ciutadans sense recursos gairebé s'ha duplicat a l'Estat des del 2008: segons el document, 1 de cada 5 persones viu al llindar de la pobresa a Espanya.

La plataforma Pobresa Zero s'ha reunit aquest matí amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i li ha presentat el manifest "12 fronts, 12 mesos després: les desigualtats augmenten". Segons la portaveu de l'entitat, Núria Carrera, aquesta conclusió s'explica pel fet que a Catalunya "cada dia s'ha de ser més pobre per ser oficialment pobre".

105.000 llars sense cap ingrés

La Taula del Tercer Sector ha insistit que a Catalunya hi ha 105.000 llars on no s'ingressa ni un cèntim perquè tots els membres estan a l'atur. Aquesta situació, segons la plataforma, que aplega 3.000 entitats socials catalanes, afecta en total 203.000 persones.

L'informe de l' Eurostat també assegura que Espanya és un dels països de la Unió Europea on la proporció de llars on tots o gairebé tots els seus membres estan a l'atur ha crescut en els últims 7 anys, juntament amb Grècia i Bèlgica. A l'Estat, hi ha un 15,4% de famílies en aquestes condicions.

El percentatge gairebé s'ha triplicat a Espanya en els últims 7 anys. En canvi, el 2015 va ser la primera vegada des del 2008 que de mitjana al conjunt de la Unió Europea aquest percentatge va disminuir.

Un de cada cinc espanyols en risc de pobresa

L'informe europeu assenyala que un 22,1% dels ciutadans de l'Estat viu al llindar de la pobresa. Es tracta d'un dels percentatges més elevats de la Unió Europea, només superat per Romania (25,4%), Letònia i (22,5%) i Lituània (22,2%). Duplica la proporció de la República Txeca, el país amb menys proporció d'habitants que viuen al llindar de la pobresa (9,7%). En el conjunt d'Europa, el nombre de ciutadans en risc d'exclusió s'ha incrementat en 22 estats.

Segons les dades de l'organisme europeu, i tot i les ajudes injectades, cada ciutadà de l'Estat ha ingressat l'any passat 614 euros menys de mitjana que el 2008. Espanya és un dels pocs estats on han disminuït els ingressos, juntament amb Xipre.

L'Eurostat també alerta que el nombre de persones amb greus limitacions materials o sense recursos gairebé s'ha duplicat entre el 2008 i el 2015 a Espanya, en què ha passat d'un 3,6 a un 6,4%.

Mesures d'emergència

La plataforma Pobresa Zero ha aprofitat l'acte amb la presidenta del Parlament per demanar als grups de la cambra més celeritat en el compliment de la resolució sobre emergència social que el Parlament va aprovar el març passat i que incloïa 275 mesures per lluitar contra la pobresa. "La nostra sensació és que els partits estan preocupats per la pobresa, però no la prioritzen com a emergència social", ha assegurat una de les portaveus de la plataforma, Teresa Crespo.

L'entitat considera prioritàries la reforma de la renda mínima d'inserció (RMI) i l'aprovació d'una renda garantida de ciutadania (RGC), així com l'aplicació de mesures fiscals redistributives i l'augment de la inversió en educació a un 6% del PIB el 2017, tal com preveu la llei d'educació de Catalunya (LEC).

Ara Barcelona

17/10/2016

Ara.cat

“L'objectiu és que la persona sigui autònoma”

“Si es volgués fer una acció contundent a Font de la Pólvora s'hauria de tirar a terra el barri i distribuir els veïns per la ciutat”

“Caldria un pla de xoc per a les famílies que fa cinc anys que estan dins del cercle de la pobresa i que no se'n surten”

Dolors Puigdevall és la directora de Càritas diocesana de Girona i mestra de professió, ha assumit el càrrec arran de jubilar-se voluntàriament després de 40 anys de docència.

Té 61 anys i és de Fornells de la Selva. Va treballar disset anys a l'escola de Font de la Pólvora i dinou a l'institut Santa Eugènia de Girona. La seva relació amb Càritas va començar fa setze anys, quan va posar en marxa, juntament amb altres veïnes del poble, la Càritas Parroquial de Fornells. En va ser presidenta els darrers dos anys. Està vinculada al Centre Cristià dels Universitaris, participa en diversos projectes de cooperació i forma part de l'equip de redacció de la publicació El Senyal.

Com va ser el seu pas per l'escola de Font de la Pólvora?

Em vaig fer mestra pensant en l'ambient idíl·lic de ser mestra d'un poble. Però en acabar els estudis me'n vaig anar a treballar a un barri perquè vaig veure que era on hi havia més feina i més gent amb necessitats. La veritat és que em va costar molt entendre com era possible que a set quilòmetres de casa meva, de Fornells, hi hagués un món tan diferent. Va ser un repte. Em vaig trobar amb unes circumstàncies que eren completament oposades a les meves, però vaig anar descobrint que els nens són nens a tots els llocs, si bé veia unes reaccions diferents a les meves. Els primers anys van ser duríssims. En conèixer el barri i les famílies vaig agafar afecte a les persones. I els nois se'n recorden i em saluden per Girona quan em troben; a mi i a qualsevol mestra que hagi estat a Font de la Pólvora.

Quina opinió té formada sobre aquest barri?

Quan va néixer, la intenció de les institucions era posar-hi diversos col·lectius perquè remuntés i es creés una dinàmica de barri. Però hi ha hagut un procés de degradació tot i que diferents organismes, entitats i la mateixa administració hi han abocat molts recursos. Els veïns que han pogut han sortit del barri i se n'han anat a altres punts i allà sempre hi ha anat arribant gent que està en el moment de començar. Les administracions saben que si es volgués fer una acció contundent s'hauria de tirar a terra i distribuir els veïns perquè puguin relacionar-se amb la gent d'aquí. Quan hi ha un grup de gent que necessita integrar-se no aconsegueix conèixer on viu i establir relacions amb la gent del lloc si sempre està en un lloc apartat. L'administració sap quina és la solució, i val molts diners, però és una inversió que, a llarg termini, es recuperaria en persones integrades.

Els prejudicis sobre el col·lectiu d'ètnia gitana es corresponen a la realitat?

Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot. Hi ha gent meravellosa i que viu la condició gitana amb honor, seguint les seves lleis, i amb respecte. I hi ha gent que per les circumstàncies de la vida s'han trobat en carrerons sense sortida, en situacions de degradació. Feien unes feines concretes que es van acabar i no van poder accedir al món laboral per falta de formació i es van dedicar a altres coses que potser no són les més convenients i això porta a un procés de degradació. Cal dir, de tota manera, que hi ha gent que se n'ha sortit i d'una manera molt respectable.

Troba a faltar la tasca de mestra?

No tenia cap pressa per deixar la feina que he fet quaranta anys. Però cap als seixanta anys en el nostre col·lectiu els mestres es plantegen agafar la jubilació voluntària perquè hi ha molta gent que s'està esperant i això pesa. I penses que és el moment de deixar-ho i deixar pas a d'altres. Jo seguiré treballant, els dies que pugui, en el servei d'intervenció educativa (SIE) de Fornells i en un altre projecte que tenim per a alumnes de 4t d'ESO de Santa Eugènia.

Com va començar la seva relació amb Càritas de Fornells?

El 2000, unes quantes dones ens vam plantejar si en un parròquia petita, d'un poble benestant com Fornells, calia un punt de sensibilització de Càritas, que està atenta a les persones de la comunitat que poden tenir alguna necessitat. Vam fer venir un tècnic de Càritas i ens va fer una anàlisi del poble. I la conclusió a què es va arribar és que havíem de començar amb visites a les persones grans. Després, com que era mestra, vaig començar a fer suport escolar i el gener passat, es va reordenar el servei d'aliments. Són els tres serveis de Càritas que actualment hi ha en funcionament a Fornells.

La feina al capdavant de Càritas Parroquial de Fornells i de Càritas de Girona, deu ser molt diferent.

L'esperit és el mateix, i és el d'estar atent allà on vius a les possibles necessitats que hi hagi. Des de Fornells coneixia alguns programes i havia tingut relació amb els serveis generals de la casa. Però ara he acabat de conèixer-los tots, especialment els d'acompanyament i inserció al món laboral. De fet, nosaltres a Fornells, amb la crisi, ens preguntàvem sovint què podíem fer per fer front a la crisi. I vam veure clar que el millor era buscar un tipus de servei que poguessis ajudar les persones que es queden sense feina. En arribar aquí vaig trobar, amb goig, que hi ha unes línies obertes d'acompanyament i la mateixa empresa Ecosol, que té unes línies de treball i d'acció social i solidària.

Aquesta vocació de servei, d'on li ve?

Neix de la parròquia. Sempre he viscut a Fornells i quan era jove treballava en casals i colònies de la parròquia. En la fe cristiana, un no es pot quedar en un mateix. Tenir fe et porta a mirar i abocar-te als altres. Malament si algú diu que té fe i es queda tancat en si mateix. No és el missatge de Jesús. Sóc laica però tinc un compromís personal amb el Bisbat de Girona i sóc auxiliar pastoral. Això sí, sóc laica, completament laica, tres vegades laica (riu)! Sóc una dona laica que, en un moment determinat vaig apostar pel seguiment a Jesús però des del meu lloc de treball, la família, les meves amistats. Va ser una cosa de joventut, tenia 22 anys, i vaig agafar aquest compromís amb qui aleshores era el bisbe de Girona, Jaume Camprodon.

Històricament, Càritas ha estat lligada al concepte de beneficència. Encara és vigent?

En aquests moments, l'objectiu, per a qualsevol persona que entra a Càritas pel seu propi peu o derivada per serveis socials, és promocionar-la i fer-la autònoma. I mentre fa aquest camí, que vol dir que està en una situació vulnerable, se l'acompanya. I en aquest acompanyament, hi ha uns serveis de contenció. I que són els que anys enrere en dèiem de beneficència. Són el servei d'aliments, de rober, de suport psicològic... i hi ha un paquet molt fort de suport a la infància, que va en alça. Tots els serveis que oferim s'han dignificat moltíssim, amb professionals que ajuden els voluntaris a fer-ho correctament.

Càritas ha jugat un paper important a l'hora de fer front a les conseqüències de la crisi.

Juguem un paper important de manera conjunta amb moltes altres entitats del territori i de tot Catalunya. El suport a la infància i mirar de buscar línies de formació perquè la gent es reincorpori al món laboral són dues de les coses que Càritas ha intentat fer per pal·liar els efectes de la crisi.

Es parla d'una certa recuperació econòmica. Es percep des de l'entitat?

L'any passat, el 77% de les persones que van venir a Càritas estaven a l'atur. Fins que l'atur no baixi no es pot parlar de recuperació econòmica. És veritat que comença a haver-hi ofertes de treball però són precàries. Alguns sectors es comencen a activar i a la llarga es notarà. Però un 40% de les persones ateses per Càritas repeteixen per segon any. I això vol dir que encara no se n'han sortit.

Les dades indiquen que el nombre de persones en situació de vulnerabilitat ha parat de créixer, però que la pobresa s'ha tornat crònica en alguns sectors.

Sí. I el repte principal és com ajudar que les persones que han entrat en aquest cercle se'n puguin sortir. Quan han passat més de cinc anys i una família no ha pogut sortir d'aquest cercle, hauria de ser possible una actuació conjunta de les institucions, un pla de xoc. Aquest és un dels temes que esperem que es visualitzi en l'observatori de la realitat que volem posar en marxa l'any vinent. Hi ha una capa que ha quedat tan malferida que li costarà de recuperar-se. De tota manera, de les situacions de crisi també s'aprenen coses, i una cosa a destacar en positiu de la crisi és que les entitats i l'administració han vist que o bé se sumen esforços i es fan accions conjuntament o és impossible atendre totes les necessitats. És un treball en xarxa que ja quedarà en l'àmbit de l'acció social.

Com a directora de Càritas, quines són les línies d'actuació prioritàries?

El principal és la inserció laboral. És fonamental per a les famílies que els seus responsables tinguin una feina i puguin atendre les necessitats bàsiques. Una família només demana ajuda quan se sent desvalguda. L'important de les persones és valdre's per un mateix i això actualment s'aconsegueix a través de tenir feina.

Es potenciaran i/o s'ampliaran els programes d'inserció laboral?

Hi ha dues línies d'Ecosol, un de les quals és la de missatgeria, que estan en els inicis i que encara no són productives perquè la gent s'està formant, i les volem potenciar. Intentarem potenciar les línies d'acompanyament a la gent per formar-se i trobar feina i també promoure i ampliar els programes d'atenció a la infància. Un altre dels reptes importants és que qualsevol persona que truqui a les portes de Càritas se senti acollida i acompanyada. Volem que quan una persona arriba aquí sigui tractada amb dignitat, mirant-la als ulls. Sempre ha estat així i intentarem continuar-ho fent.

Núria Astorch

16/10/2016

El Punt Avui

46 famílies desnonades cada dia

Catalunya continua sent la comunitat autònoma on més llançaments es produeixen, segons les dades del segon trimestre del CGPJ

Diversos veïns de Ciutat Meridiana han aconseguit aturar el desnonament d'una família amb dos nens / FRANCESC MELCIÓN

46 famílies perden la casa cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Es tracta de la comunitat autònoma on més llançaments es produeixen: entre abril i juny d'aquest any se'n van registrar 4.145 segons el CGPJ, un 22% del total que es van produir a l'Estat.

Tot i així, els desnonaments van baixar un 4% aquest segon trimestre a Catalunya, respecte al mateix període de l'any passat. En canvi, se n'han produït 400 més que durant el primer trimestre del 2016.

Impagament de lloguer

Més de la meitat dels llançaments que es van produir a Catalunya durant el segon trimestre de l'any (2.636) van ser per impagament de lloguers. És el territori de l'Estat on més se'n van produir.

Els últims anys els impagaments de lloguers han superat els d'hipoteques a tot l'Estat, on el nombre d' execucions hipotecàries va a la baixa –han caigut un 17%, segons les últimes dades del CGPJ–. Una tendència que no es produeix, però, a Catalunya, una de les poques comunitats autònomes –juntament amb Astúries, el País Basc i la Rioja– on augmenten.

Durant el segon trimestre de l'any, els desnonaments per impagament d' hipoteques a Catalunya van augmentar un 16,5% respecte al mateix període del 2015.

Desnonats: refer-se després de perdre-ho tot

ELHASSAN I NAIMA

“Ara no patim per quedar-nos sense casa però ens espantem amb cada factura de la llum i l’aigua”

Primera hora del matí. Elhassan Ballach ha marxat de casa perquè té hora al metge i, al menjador, els seus dos fills, la Maiyssa, de dos anys, i el petit Ayman, que està a punt de fer set mesos, dormen. L’un al terra en un llit de mantes, i l’altra al sofà. Ho fan sota l’atenta mirada de la mare, la Naima, que els esperona a llevar-se i assenyala la muntanya de maletes, caixes i mobles desmuntats que els envolten. Ja fa uns mesos que la família ha entrat a viure en aquest pis d’uns 45 metres quadrats i una sola habitació a la Via Favència de Barcelona -una solució d’emergència després del desnonament-, però tot el que els recorda la seva vida anterior, la de patir per si la pressió social no seria capaç d’aturar una nova temptativa de desallotjament, està encara empaquetat, com si la mudança no hagués d’acabar mai. Fa poc més d’un any, l’Elhassan portava en braços la petita Mayssa, i la seva dona, embarassada, celebrava des de la porta que aquell cop tampoc es quedaven sense casa, que el desnonament no prosperava.

Ell, que explicava a l’ARA que no havia dormit en tota la nit patint pel futur de la família, agraïa el suport als veïns i assegurava que ells sols estarien perduts. Avui, tot i que la crisi no els deixa aixecar el cap i continuen sense feina i vivint d’una ajuda de 426 euros, han deixat enrere aquella angoixa. Ningú no els expulsarà ja de casa.

La Naima parla ara més tranquil·la, però diu que no respirarà fins que el seu marit trobi una feina. Quan va arribar del Marroc, en ple boom del sector de la construcció, no li va costar treballar, va portar la família i van poder anar pagant el lloguer sense grans problemes. A finals del 2013 i sense atur, ja van començar a acumular lloguers impagats. Els números no els sortien per enlloc. I, en aquell moment, no veien una sortida possible. Després de deixar el pis, van passar uns mesos per un habitatge d’emergència i després se’ls va concedir el que ara els acull: un pis de l’Incasòl amb un lloguer social de 50 euros. Un flotador. El pis, això sí, és petit i, segons diuen, poc adequat per al dia a dia d’una família amb dos fills. “No tenim una habitació per als nens: el meu marit dorm amb la gran al menjador, i jo dormo amb el nen a l’habitació”, resumeix la Naima i ensenya un sofà de mòduls que, segons diu, no hi ha manera de fer cabre a la seva nova casa. El balcó encara és una mena de traster.

De moment, viuen de l’ajuda que ell ingressa i, tenint en compte que han de comprar bolquers per als dos nens i menjar per a la família, arribar a final de mes és una muntanya russa. El gran ensurt són les factures de l’aigua i la llum. La primera que van rebre era de 110 euros. Ara, doncs, no pateixen per la casa, però tremolen quan arriben les factures.

MÍRIAM VIDAL

“Amb la dació t’alliberes, però s’esvaeix el teu somni”

Després de cinc anys foscos, Míriam Vidal, de 32 anys, comença a creure que se’n sortirà. Fa més de dos anys va estar al bloc de Salt que va ocupar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a la recerca d’un llit on pogués dormir. Només feia un any que vivia a Girona i s’acabava de quedar sense feina per culpa d’una lesió en un genoll. La situació ja li era familiar. A finals del 2010 va perdre el seu lloc de treball de maquinista d’impremta a Terrassa. Va ser en aquell moment quan va començar el seu particular calvari. La falta d’ingressos va provocar que no pogués fer front a la hipoteca de més de 700 euros mensuals que pagava pel pis que havia comprat al municipi vallesà quan només tenia 18 anys. Ella i el que era el seu xicot van demanar un préstec de 220.000 euros per adquirir l’habitatge i, a més, els seus pares la van avalar amb el seu habitatge. “En aquell moment tenia tres feines i mai em vaig plantejar que les acabaria perdent”, relata.

L’única fórmula que va trobar per evitar que el banc deixés els seus pares al carrer va ser llogar el pis. El 2012 ella va marxar a Girona i hi va entrar a viure un inquilí, que pagava un lloguer de 600 euros. La resta que faltava per cobrir la quota la posaven els pares. “L’estabilitat” que va aconseguir vivint al bloc de Salt li va durar mig any. El novembre del 2013, poques setmanes després que expliqués a l’ARA el seu periple, la Generalitat va oferir reubicar els “inquilins” del bloc a altres pisos socials. “A tots menys a mi perquè jo tenia un pis pel qual cobrava un lloguer”, aclareix. Es va desvincular de la PAH i va trobar com a única sortida “alliberar” una casa, on viu amb la seva actual parella. També està ubicada a les comarques gironines, però prefereix no concretar on perquè està negociant amb el banc quedar-s’hi a canvi de pagar un lloguer social.

En paral·lel a aquesta “alliberació”, la Míriam va intensificar les negociacions amb el banc per aconseguir una dació en pagament del seu pis de Terrassa. El gener del 2014 el banc li notificava que l’hi concedia. Per materialitzar-la, però, va haver de deixar de pagar durant tres mesos la hipoteca, fet que va suposar que els seus pares fossin inclosos a la “llista de morosos”. El 8 de maig del 2014, la Míriam signava la seva carta de llibertat. “Va ser una sensació estranya perquè alliberes els pares però alhora veus esvaït un somni”, diu. Un mes després es va quedar embarassada, però al gener va perdre la nena. De mica en mica -explica- va superant aquesta pèrdua i des del febrer està cobrant el PIRMI, que li suposa uns ingressos de 423 euros al mes. La seva parella també ha aconseguit, fa tres mesos, feina de cuiner.

AMADOU SABALY

Sense deute, però amb la família lluny

El gambià Amadou Sabaly, de 37 anys, es veia, a finals del 2013, al límit de l’abisme. Vivia amb l’amenaça de desnonament enganxada als talons i confiant en tot moment en el suport de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Granollers per evitar que l’expulsessin de casa. El seu problema no era tant el fet de perdre el pis, que també, sinó el gran deute que, tot i desnonat, seguiria arrossegant i li impediria refer-se. Un deute que, segons explica, s’havia de situar per sobre dels 160.000 euros.

Havia segellat la hipoteca d’un pis a Granollers que el 2007 es va valorar en més de 260.000 euros i que pagava amb dos companys més que, ara fa gairebé dos anys, ja no hi vivien ni feien front a les quotes. L’Amadou estava sol.

Havia adquirit el pis pensant a portar-hi la seva dona i els seus quatre fills, que a hores d’ara encara són a Gàmbia, i sense pensar que la situació econòmica podia fer aquest gir. En aquell moment, tenia feina en una fàbrica i es va embarcar en la compra del pis per establir-se a Granollers. Per portar-hi la família i començar de nou a Catalunya. El pis era un primer pas.

De fet, ell va seguir vivint de manera precària al pis després que la mateixa financera que li reclamava les quotes se l’adjudiqués a la subhasta per 100.000 euros. L’Amadou reivindicava un lloguer social que li permetés quedar-se a la que era casa seva i tirar endavant amb el procés de reagrupament familiar.

Ara, però, tot això s’ha esvaït. El procés ha tornat a la casella de sortida. L’Amadou està, això sí, lliure de deutes després d’haver entregat les claus de casa seva. “Allò s’ha acabat. Jo ja no dec res a ningú”, diu content quan l’ARA li demana com ha viscut els últims mesos.

Ara viu en una habitació de lloguer -paga uns 250 euros- en un pis compartit amb tres nois més, però no abandona la idea de poder tornar al que era el seu pis. “Jo si pogués hi tornaria demà mateix”, explica. Cobra l’atur i diu que, quan torni a tenir feina, es replantejarà el tema del pis i del procés de reagrupació familiar. De moment, té clar que tot el que ha anat aconseguint ha sigut, en bona mesura, gràcies al suport de la PAH, que l’ha ajudat a informar-se dels passos que havia d’anar fent per no quedar-se sense res.

Maria Ortega/Elisebat Escriche

14/10/2016

Ara.cat

La valuosa tasca de donar males notícies

El servei d'emergències psicològiques de Dipsalut atén 52 persones en quatre mesos

Els psicòlegs especialitzats en emergències de Dipsalut han intervingut en dotze ocasions entre els mesos de juny i setembre d'enguany. Han donat suport psicològic a cinquanta-dues persones que havien estat víctimes d'accidents de trànsit, agressions sexuals, robatoris amb força, ofegaments, episodis de pànic col·lectiu i altres esdeveniments traumàtics.

La intervenció psicològica es realitza amb la màxima immediatesa possible i, habitualment, en el mateix lloc on han succeït els fets. S'intervé tant amb les víctimes directes dels esdeveniments com amb els familiars o altres afectats. L'atenció també s'ofereix als professionals que treballen en emergències i que puguin necessitar-ho. El poden activar alcaldes, regidors, comandants de policies locals, caps d'equips de protecció civil així com responsables dels serveis socials, entre d'altres.

L'equip de psicòlegs de l'Organisme de Salut Pública de la Diputació de Girona s'encarrega, entre d'altres tasques, de comunicar de manera adequada les males notícies que sovint cal donar. També procura minimitzar els danys que el trauma pot causar sobre les víctimes i prepara les persones per afrontar el dolorós procés que gairebé sempre els espera.

A banda d'aquesta primera atenció en el lloc de l'emergència, es dóna continuïtat al tractament per als usuaris que així ho necessitin, a través d'un mecanisme de derivació urgent a la Xarxa de Salut Pública. El coordinador del Servei, Jordi Frau, explica que "l'objectiu principal en la majoria de les intervencions és ajudar els afectats a reprendre al més aviat possible el control sobre les seves vides i evitar que desenvolupin patologies post-traumàtiques".

El servei d'emergències psicològiques acostuma a prestar-se en situacions d'alt potencial traumàtic com ara morts d'infants i adolescents, accidents amb víctimes mortals, agressions sexuals, morts violentes o desastres amb damnificats. El poden activar (les 24 hores i els 365 dies de l'any) alcaldes dels municipis gironins o els regidors en qui deleguin, els comandaments de les policies locals, els caps dels equips de protecció civil, els responsables dels serveis socials i els dels diferents cossos d'emergències de la Generalitat. Ho fan trucant a un número d'ús restringit. L'equip de psicòlegs de Dipsalut està coordinat amb els altres ens que ofereixen serveis similars per evitar possibles duplicitats.

ACN

11/10/2016

Diari de Girona

L’ictus entre els joves ha crescut un 43%

L’augment a tot el món occidental s’associa a profunds canvis d’hàbits

Els ictus, accidents vasculars que deixen sense reg una zona del cervell per una obstrucció d’un vas sanguini, van a la baixa entre les persones que més els tenen, els majors de 60 anys, però entre la població de 25 a 44 anys han crescut un 43% els últims deu anys. El fenomen és general a tot el món occidental per als ictus isquèmics (no per als hemorràgics, quan un vas sanguini es trenca, que mantenen una freqüència estable). Les xifres es repeteixen als Estats Units, a Dinamarca i a França, i la línia ascendent ha pujat sobretot a partir del 2000.

Què ha canviat? “La manera de viure, els hàbits de vida, el que mengem, el que fumem, que no ens movem, la manera de treballar, la pressió, els horaris”, enumera Montse Bernabéu, responsable de dany cerebral adquirit a la Fundació Guttmann. “El 90% d’aquests ictus analitzats en 188 països tenen causes modificables”, adverteix. Val a dir que un estudi d’aquest any publicat a la revista Lancet Neurologyconcretava que el 74% dels ictus joves estaven directament relacionats amb la dieta, el tabac i un notable descens de l’activitat física. També es culpa la pol·lució, fins a un terç de risc relacionat.

Les xifres d’ictus infantils són més estables, i els accidents vasculars sovint són conseqüència de cardiopaties congènites o infeccions (en el cas d’en Jack, al costat d’aquestes línies, la causa van ser diversos aneurismes amb els quals probablement va néixer i que ningú no va poder advertir). Però els hàbits infantils, sobretot en alimentació, que marcaran la salut i els riscos quan es facin més grans, són “una crida d’atenció”, apunta Montse Bernabéu.

Colesterol, diabetis, hipertensió, un elevat consum social de tabac, alcohol i drogues, més una manera de treballar amb excés de pressió i hores i amb una sobrada inseguretat, són un còctel verinós per a gairebé tots els mals que creixen, des del càncer fins a l’alzheimer passant pels ictus.

Les seqüeles d’aquests accidents van de 0 a 100: n’hi ha que ni ho sabran o es recuperen sense problemes, d’altres tindran enormes dificultats per moure’s, per funcionar en qualsevol aspecte de la vida. D’altres no sobreviuen.

“A nosaltres ens arriben els que pateixen conseqüències importants”, explica Antonia Enseñat, neuropsicòloga experta en rehabilitació cognitiva i emocional a la Guttmann. “Però hi ha seqüeles que només són identificables quan es fa una exploració molt a fons i massa vegades passen inadvertides. Observem afàsies, una incapacitat per parlar, escriure, comprendre i llegir en molts afectats de l’hemisferi esquerre; o conductes totalment desinhibides, o apaties que no són en absolut una depressió, amb una absència absoluta de consciència d’aquests dèficits, un altre tret de la lesió. Molt sovint hi ha problemes de memòria immediata que impedeixen de desenvolupar qualsevol feina. I en els infants, dèficits que es presenten a l’escola i que no es poden tractar com un problema diferent, per exemple, d’atenció. Són part d’una lesió i ho hem de tractar en conjunt”, explica la neuropsicòloga.

Aquest treball conjunt o multidisciplinari suposa una coordinació absoluta de tots els rehabilitadors. Per començar, la rehabilitació física per caminar o moure els braços, estirar músculs que s’atrofien o no reben ordres clares del cervell danyat. També utilitzen sistemes robotitzats per millorar les funcions motrius, amb robots que acompanyen exercicis més minuciosos de la mà, per exemple, i que van augmentant la resistència a poc a poc. L’entrenament cognitiu amb un programa d’ordinador GNPT ( Guttmann Neuro Personal Trainer) que també es pot fer des de casa, va recuperant memòria, la velocitat de resposta, funcions que estan danyades per la lesió. I també, en alguns casos, l’estimulació cerebral magnètica transcranial, una tècnica no invasiva que permet, per exemple, modular la part del cervell que se sobreexcita quan una altra zona, la lesionada, no funciona bé, cosa que acaba impedint la millora a la zona danyada.

“Si no identifiquem bé les seqüeles cognitives, emocionals i de comportament i no oferim un tractament adequat a totes aquests dèficits, molts dels pacients acaben en un centre de salut mental quan realment es tracta d’una conseqüència d’una lesió neurològica; o acomiadats dels llocs de treball i mai s’acaba de relacionar el que ha passat –falta d’iniciativa, de reacció, poca traça en una funció que abans desenvolupaven sense problemes– amb l’ictus”, indica Enseñat.

En el cas dels infants, els problemes van apareixent amb cada etapa de desenvolupament, motiu pel qual el seguiment dura fins als 16 anys. Aquest control inclou, a part de la rehabilitació múltiple, contacte amb les escoles perquè els professors sàpiguen com anar adaptant l’ensenyament a aquest cervell que va recuperant funcions i descobrint nous problemes.

Ana Macpherson

12/10/2016

La Vanguardia

Albert Quiles: "Si tens un familiar gran, truca'l, ni que només sigui un cop per setmana"

Entrevista amb el director d'Amics de la Gent Gran, oenagé que acompanya més d'un miler de persones grans en una desena de municipis catalans

 

A Catalunya hi ha al voltant d’1.250.000 persones de més de 65 anys, i es calcula que l’any 2040 aquesta xifra s’haurà duplicat. Aquest fet planteja reptes socials, o hauria de plantejar-los.

Així és. Cada vegada tenim més reptes com a societat, perquè es viu més anys. S’han de fer més i millors polítiques per a la gent gran que ens permetin treballar a tots més en xarxa. Sembla una frase recurrent, però és així. És necessari impulsar el treball comunitari des de l’Administració, les empreses, les oenagés i la societat en general. Polítiques de proximitat, realistes. La gent gran no té tot el temps del món. No podem fer plans a llarg termini. Però no oblidem que no tot és l’Administració.

El programa Radars, que implica comerços, veïns i farmàcies que vetllen per l’atenció de la gent gran, seria un bon exemple.

Per descomptat. A Barcelona hi ha molts recursos, comparat amb altres ciutats, però se’ls ha de treure el màxim profit, i a les persones grans se’ls ha de fer arribar la informació. Hi ha persones que no saben que a quatre carrers de casa seva tenen una activitat interessant o una proposta moltes vegades gratuïta que podrien aprofitar. Però, hi insisteixo, en el dia a dia som tots, els corresponsables.

Què suggereix?

Si tots hi poséssim un granet de sorra dins de les nostres possibilitats, probablement amb aquesta xarxa ciutadana i solidària de veïnat, humana, hi tindríem molt de guanyat. Si tens una tieta, un familiar gran, truca-li, ni que sigui una vegada a la setmana. Estaria molt bé que hi hagués campanyes institucionals valentes, més arriscades, parlar clar de la soledat de la gent gran, per poder impactar una mica a tothom. No maquillem la realitat. Aturem-nos a escoltar les persones grans. Ens anirien millor les coses. Són perspectiva de vida, història, experiència.

La societat és realment conscient de la soledat de la gent gran, o no la vol veure?

A Occident fabriquem persones soles. A l’Àfrica, per exemple, es diu que quan un ancià es mor, una biblioteca crema. Nosaltres, des d’Amics de la Gent Gran (www.amicsdelagentgran.org), tenim molta preocupació per recollir vivències dels nostres avis i àvies. No sé si hi haurà una generació que hagi viscut canvis tan brutals. Hem de mirar-los més i ser més espontanis amb ells, encara que és molt difícil deixar d’associar vellesa amb malaltia i mort. Hi ha aquest estereotip. És com un cercle. ¿Però per què qualsevol progrés que fa un nen petit és celebrat per tothom, i en canvi no animem una persona gran quan fa alguna cosa que sabem que li costa?

Potser és per por d’arribar.

Hauríem d’incorporar l’etapa de la vellesa i l’envelliment com una assignatura, com un fet natural en els plans educatius i en el cicle de vida. No és res dolent arribar a la vellesa, és una etapa de la vida. ¿Veiem malament l’adolescència, l’etapa adulta? ¿Per què veiem malament la vellesa?

La soledat hi entén d’economia? La persona gran amb menys recursos la pateix més?

Nosaltres acompanyem persones grans que pateixen soledat i que tenen tot tipus d’economies i estils de vida. Però si a més de patir soledat s’hi sumen problemes per arribar a final de mes, com els passa a tantes persones grans, la complicació vital es multiplica de manera considerable. L’estat emocional és clau, i si hi ha precarietat s’agreuja. Hi ha problemàtiques inadmissibles, com ara que pateixin pobresa energètica. No pot ser que hi hagi persones grans amb mantes que no es puguin posar la calefacció.

Les pensions són el gran sistema de protecció social, però algunes estan per sota del llindar de la pobresa.

La gent gran són els grans oblidats. Són un col·lectiu precari econòmicament i que estan a la cua de tot. En els temps d’espera sanitaris, per exemple, no són gens prioritaris. No estem en contra de ningú. Entenem les prioritat d’altres col·lectius. Dels joves, per exemple, hi estem a favor. Però hauríem de trobar maneres perquè no pateixin sempre els mateixos.

La crisi els ha reincorporat en el si de moltes famílies.

En els últims anys hem anat veient situacions cada vegada més complexes pel que fa a models d’estructures familiars. Si una persona gran vivia sola i no sentia una bona atenció per part de la família, quan hi ha hagut necessitat s’han instal·lat tots a casa seva. Aquestes unions no volgudes han destapat, a vegades, situacions no desitjades, com ara casos de maltractament. Som al davant d’una qüestió duríssima, a la qual pràcticament només se li dóna visibilitat al mes de juny, quan se celebra el dia del maltractament i surten els balanços als mitjans de comunicació. Després tot queda allà, però s’ha de seguir treballant, denunciant i visibilitzant aquest problema.

Els demanen ajuda, a vostès?

Alguna vegada ha passat. Nosaltres construïm relacions d’amistat profunda amb les persones voluntàries i les persones grans. Una persona voluntària aporta el millor del que podria ser un familiar sense ser-ho. Això permet que aquestes persones trobin un moment per explicar-se de manera oberta sobre les seves angoixes sense ferir la família. Amb aquests vincles hem conegut casos molt durs.

Vostès també tenen llista d’espera a la seva entitat.

Abans podíem acompanyar-los a tots. Ara no. Tenim una llista d’espera de 200 persones grans. Això és moltíssim. Ens falta voluntariat. Amb només un cop a la setmana, una dedicació d’un parell d’hores significa molt. A vegades no es creuen que puguin estar acompanyats de manera gratuïta. Moltes vegades l’únic que volen és parlar una estona, encara que sempre és positiu que puguin sortir i vincular-se a altres persones i a altres recursos perquè socialitzin.

Quina qualitat primordial ha de tenir un voluntari?

Una premissa molt important és que es comprometi a una voluntarietat mínima d’un any. Una altra cosa és que després sorgeixi un imprevist i no pugui seguir amb nos-altres. Però d’entrada hi ha d’haver certes garanties de seguiment. Després fem una formació inicial que recomanem amb l’objectiu de trencar estereotips i maneres de dirigir-nos a ells.

Alguna norma bàsica?

Per exemple, no els parlis en diminutiu. Hi va haver una campanya al País Basc que ho resumia molt bé. Sortia una persona que es dirigia a un home… «Ai, Juanito….» I l’home es lamentava: «Tota la meva vida he sigut el senyor Pérez. ¿Per què em diuen ara Juanito?» Aquest tracte infantilitzat pot representar per a algunes persones una falta de respecte. O la tendència humana a omplir el silenci. Els ritmes d’una persona gran són diferents. Potser no té ganes de parlar o li costa, i tu envaeixes i no deixes que l’altre s’obri. O això tan habitual de «no és res, dona, no es preocupi». Si una persona gran t’està dient que li fan mal els ossos i això la preocupa, és que la preocupa i ho has de respectar. O bé quan vol parlar de la mort o de temes delicats i desvies la conversa. Una altra cosa molt important és el tema de la vulneració dels drets humans.

Denunciï, denunciï...

Són constants, els casos. En general, el problema de la vivenda digna, els desnonaments de la gent gran… És un fet que hauria de ser totalment inadmissible. Després tenim altres problemes greus molt invisibles. ¿Com es viu l’homofòbia als centres residencials? Hi ha gent que, en una residència, amaga la seva orientació sexual. ¿I les persones transsexuals que no s’han operat? No estem prou preparats. Fa falta més informació i més formació, i hem de posar més atenció en aspectes que tenen a veure amb la vulneració de drets humans. Hem de ser molt més contundents si no es respecten.

Rosa Mari Sanz

10/10/2016

El Periódico

"Només pregunta’t ‘com em sento en aquesta relació?’"

Jean-Charles Bouchoux, especialista en la perversió narcisista

Foto per Xavier Gómez

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Rodez i visc a Montpellier. Sóc psicoanalista, psicoterapeuta i escriptor. Visc en parella i compartim 6 fills. Dretes, esquerres? Tota reducció binària és errònia! Crec en el misteri. El pervers narcisista necessita algú altre per projectar les seves imperfeccions.

Què és la perversió narcisista?

Una psicopatologia... no gaire apreciable a primera vista.

I per què?

El pervers narcisista és una persona que desplega molts encants i resulta adorable d’entrada.

Això no té res de dolent.

No, fins que atrapa algú en la seva teranyina i comença a danyar-lo greument.

Què podria fer-me un pervers (o una perversa) narcisista?

Jugar amb tu fins a erosionar-te psicològicament, desvalorar-te, deprimir-te, enfonsar-te... Destruir-te!

Destruir-me?

Fins i tot podries arribar a l’extrem d’emmalaltir o d’intentar lesionar-te o suïcidar-te.

Jo me n’adonaria abans, i sortiria corrents!

O no... Tracto com a especialista moltes víctimes de perversos narcisistes... i cada dia en són més!

Més perversos o més víctimes?

L’un va amb l’altre, esclar.

I com funciona, aquest tàndem tòxic?

El pervers narcisista aconsegueix que la seva víctima se senti culpable de ser mala persona, de ser imperfecta, incorrecta, incompleta, fal·lible, falsa, infidel, mentidera, el pitjor.

Ja, i la víctima comença a demanar perdó, perdó, perdó...

Veig que ho entens. Aquesta és la perversió: el narcisista no és capaç d’admetre cap taca en si mateix, i les projecta totes en l’altre!

En la seva parella?

Sí. O també en algun alumne, si el pervers narcisista és professor. O en un empleat, si és un cap. O en un fill, si és pare...

Un pare pot ser pervers narcisista amb el seu propi fill?

“Ets un desastre, xaval, no arribaràs a res”: projecta en el seu fill el que no admet en ell mateix.

Hi ha més narcisistes homes o dones?

Per igual.

Pot ser que jo mateix sigui un pervers narcisista...

No.

Per què no?

Si t’ho qüestiones, si t’ho estàs plantejant, ­això et descarta, perquè el pervers narcisista no dubta mai que és perfecte, impecable, irreprotxable.

Ah, no: jo sóc molt reprotxable.

Compte! Si tendeixes a culpabilitzar-te tan fàcilment, seràs una víctima fàcil.

Ah!

Imagina un passejant amb la seva parella. Es creuen amb una dona, i veure-la l’excita a ell. Llavors, incapaç d’assumir contradiccions internes, mira a la seva parella i l’acusa: “Segur que te n’aniries al llit amb un altre!”. Així actua el perfecte narcisista: obliga la seva víctima a defensar-se contínuament.

I infructuosament, suposo.

Sí, el pervers narcisista necessita sempre algú altre a qui poder menyscabar, degradar, inculpar d’errors diversos. I si intentes allunyar-te d’ell, embogeix i et persegueix: necessita tenir-te per continuar abocant retrets.

El pervers narcisista neix o es fa?

Va viure en la seva infantesa algun desemparament. “O sóc perfecte o m’abandonen”, li dicta el seu inconscient, i s’idealitza a si mateix: no es permet assumir cap “imperfecció” dins seu, i les projecta en un altre!

I com és l’altre?

Algú valuós, a qui admira per les seves qualitats, elevat, empàtic, sensible... Un reflex de com es veu a si mateix.

Com un mirall... a l’estil Dorian Gray.

Sí, un mirall per embrutar-lo, ratllar-lo, i fins i tot trencar-lo, quedant ell immaculat.

I la víctima, a patir.

La víctima sol pensar “ja el canviaré”. Un greu error! Ningú no canvia ningú: un només canvia si vol canviar un mateix.

D’acord.

No idealitzis mai: tots tenim defectes. O acceptes els de l’altre, o vés-te’n! El pervers necessita l’altre perquè ell és la part bona (doctor Jekill) i l’altre la dolenta ( Mr. Hyde).

Més exemples de perversos.

Una noia oblida posar l’alarma del despertador. L’endemà al matí no sona... i acusa la seva parella!: “Tu has tocat el rellotge!”, li diu. No accepta que s’hagi equivocat ella!

Perversa.

Impotent, la víctima discuteix, i és inútil.

Té curació, el pervers narcisista?

Impossible. La principal medecina és sempre voler canviar, i el pervers narcisista ni tan sols té consciència de la seva patologia.

Com puc saber si en sóc víctima?

Pregunta’t: “Com em sento en la meva relació amb aquesta persona?”. I si no et respons “bé”, allunya-te’n! Una relació només és per estar bé! Sigues egoista: es tracta d’estar un bé sense danyar ningú altre.

Val més sol que mal acompanyat. Me’n vaig. Què passarà amb el pervers?

Que et perseguirà. Et trucarà. T’escriurà. No li obris la porta! No li agafis les trucades! No li contestis els correus! Manté sempre la distància amb ell o ella.

Fins quan? Quan cedirà?

Fins que no et necessiti, i això no passa fins que troba una altra víctima.

Dependència

Bouchoux és psicoanalista i psicoterapeuta, i un dels especialistes mundials en el tractament de la perversió narcisista. Condensa els seus sabers a Los perversos narcisistas (Arpa), llibre que ens regala un consell difícil però essencial per blindar-nos contra aquests malalts de la personalitat: “Assumeix que tens qualitats i defectes, capacitats i mancances, i així no necessitaràs buscar la teva pròpia imatge en la mirada d’un altre”. I no li diguis mai al teu fill “fes-ho per mi” –ni menjar-se la sopa ni fer els deures–, o estaràs educant-lo per complaure sempre algú altre en comptes de si mateix, per dependre i ser víctima d’un pervers narcisista que jugarà amb ell fins a fer-lo tornar boig.

Víctor-M. Amela
08/10/2016
La Vanguardia