Una molècula atura l'Alzheimer en els ratolins

Frena l'acumulació d'una proteïna tòxica i millora les facultats cognitives

L'han creat entre el CSIC i la UAB

Un investigador del CSIC treballant amb ratolins en un laboratori Foto: JOAN COSTA / CSIC.

Amb un nom molt menys interessant que les seves possibilitats, la molècula ASS234 s'ha demostrat capaç d'aturar el desenvolupament de la malaltia d'Alzheimer i, a la vegada, de millorar la capacitat cognitiva dels pacients amb aquesta malaltia degenerativa. Ho ha demostrat, amb ratolins, un estudi dut a terme per investigadors del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Les proves es van fer amb ratolins transgènics que eren portadors de gens humans tractats per provocar la malaltia i les característiques d'aquesta nova molècula suggereixen que es podria utilitzar per tractar el deteriorament cognitiu i la neurodegeneració associada a l'Alzheimer, segons publiquen els investigadors a Journal of Psychiatry and Neuroscience.

“L'acció d'aquesta nova molècula és doble, perquè d'una banda bloqueja l'acumulació en el cervell de la proteïna tòxica amiloïdea, implicada en la malaltia d'Alzheimer, i de l'altra incentiva la transmissió colinèrgica i monoaminèrgica, que a la vegada genera una millora notable dels símptomes associats amb la cognició”, explica Ricardo Martínez Murillo, investigador del CSIC.

La nova molècula ASS234 ha estat desenvolupada i patentada per investigadors del CSIC i la UAB. El seu disseny s'ha fet a partir d'un híbrid de dues molècules que ja es coneixien. La primera és la donepezil, que actualment s'administra a malalts d'aquesta malaltia per tractar els dèficits cognitius sota el nom comercial d'Aricept. La segona és un inhibidor de l'enzim monoaminooxidasa de tipus B. Aquest enzim es troba actiu en pacients diagnosticats amb Alzheimer i genera un estrès oxidatiu que s'evita en ser desactivada.

Així doncs, l'efectivitat d'aquesta nova molècula en arribar al sistema nerviós central fa pensar als investigadors en el seu potencial per tractar la malaltia, si bé caldrà seguir fent proves durant temps.

LA XIFRA

2

molècules

existents són les que s'han hibridat per aconseguir aquest nou compost, anomenat ASS234.

Uns 120.000 malalts diagnosticats a Catalunya

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alzheimer, que es commemora avui, la Federació d'Associacions de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Catalunya demana un pla per atendre també els cuidadors dels malalts, que a Catalunya són uns 120.000. Segons aquesta associació, les atencions que requereix un malalt costen entre 25.000 i 30.000 euros, motiu pel qual en molts casos algun familiar deixa de treballar per fer-se'n càrrec, amb l'exclusió econòmica, laboral i social que això comporta. Segons la Societat Estatal de Neurologia, el 40% de les persones majors de 90 anys pateixen Alzheimer. Aquesta patologia és la principal causa de discapacitat en persones grans i també la que genera una despesa social més elevada, que es preveu que es duplicarà en els pròxims anys a causa de l'increment en l'esperança de vida. Segons dades de la mateixa entitat, l'Estat és un dels capdavanters del món pel que fa a la incidència de la malaltia entre els més grans de 60 anys. Es creu que a hores d'ara entre el 30 i el 40% dels casos no estan diagnosticats i que només el 20% dels lleus han estat advertits.

X.A.

21/09/2016

El Punt Avui

“Molta gent no té ningú amb qui parlar, ningú!”

Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l'Esperança

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Mollet i visc a Barcelona. Sóc catedràtica d’Ètica i Educació Moral (UB). Sóc casada i tinc quatre fills (de 17 a 26 anys). Sóc de centreesquerra. Sóc catòlica no practicant. L’any passat ens van trucar 21.370 persones i aquest any n'hi haurà moltes més.

Existeix el Telèfon de l’Esperança? 

Sí, esclar. Des de fa 47 anys. No és gaire conegut, encara que se’n fa broma... És un servei telefònic altruista i anònim. Hi van trucar 21.370 persones el 2015! I des de començament d’any ja hem igualat les trucades del 2015.

Per a què truquen?

Per parlar.

De què?

Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és tan anguniosa... I molta gent la sent...

Hi ha tanta incomunicació?

Ens avergonyeix reconèixer que necessitem parlar amb un altre... i de vegades ningú no escolta. Ho ridiculitzem, i és molt cruel i injust, perquè hi ha gent que no té ningú amb qui parlar. I un dia... podries ser tu.

Sembla impossible.

És una veritat terrible. Ahir va trucar una senyora: “Avui he fet un estofat i m’ha quedat boníssim”.

Va trucar només per dir això?

Sí.

No tenia una veïna, un fill, un...?

No. El Telèfon de l’Esperança són 180 voluntaris que fan torns per prestar el servei cada dia, 24 hores ininterrompudes.

A canvi de què?

De la satisfacció anònima d’alleujar qui truca, que tampoc no revela la seva identitat.

Quina mena de persona truca?

De més de 45 anys (un 80%), i homes i dones (elles, el 70%) truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps...

Hi ha amenaces de suïcidi?

Sí. “M’he pres un tub de pastilles i vull morir escoltant la veu d’una persona...”: això ho va sentir fa poc un voluntari.

Buf. I què va fer?

Escoltar el presumpte suïcida, parlar-hi...

I no s’hi pot fer res més?

Si el comunicant ho accepta, el transferim al 061. Si aconseguim que s’identifiqui i considerem que està en alt risc, truquem al 112.

I com va quedar el voluntari que va atendre aquella trucada?

Afectat, esclar. Nosaltres comptem amb la col·laboració d’un psicòleg per alleujar-los... I proporcionem una acurada formació prèvia als voluntaris.

Quina formació?

Formació en escolta activa.

En què consisteix l’escolta activa?

A saber fer sentir a qui truca que l’escoltes amb summa atenció i tot l’interès. Que l’escoltes amorosament, sense condemnar-lo, sense jutjar-lo, amb afecte i comprensió.

I com s’aconsegueix, això?

Pots repetir de vegades l’últim que t’ha dit, assentir, fer-hi algun apunt, però no el jutgis mai! Per això qualsevol no serveix per fer de voluntari al Telèfon de l’Esperança...

Per què no?

Si tendeixes a emetre consells i opinions, no serveixes. Si et penses que pots arreglar la vida de l’altre, no serveixes. Has de saber callar i escoltar, deixar que parli l’altre, t’agradi o no el que sents. I això no és fàcil!

Procuro fer-ho en cada entrevista.

Podries ser bon voluntari... llevat que pretenguis aprofitar aquella funció per alleugerir-te dels teus propis problemes.

Per a això, els amics.

Ja està inventat, exacte: amics! Per això volem ser “la veu amiga”, el nostre lema és: “Sempre hi trobaràs algú”. I algun psiquiatre ho recepta als pacients: “Truca-hi i parla”.

I si algú s’aficiona a trucar-los cada dia?

N’hi ha algun que truca molt, sí... Amb dolçor, el voluntari li diu que hi ha una altra trucada en espera...

Expliqui’m alguna altra trucada.

Una persona truca i anuncia el seu propòsit de suïcidar-se. Durant la breu conversa, voluntari i suïcida descobreixen que comparteixen un mateix gust musical: Bartók. Un atzar molt afortunat!

Per què?

El voluntari va expressar la seva passió per aquella música i va acabar sentint això: “M’ha fet venir ganes de tornar a escoltarla”, i el comunicant va penjar. Dies després arribava aquí una caixa plena de CD de Bartók, “per a qui m’ha salvat la vida”.

Una història bonica.

Algun divendres ens truca un jovenet o joveneta desconsolats per un desengany amorós... Però també una dona a qui un fill ha pegat...

I algun bromista, suposo.

Inevitable. O algun malalt mental, en bucle amb la seva paranoia... Certes notícies també propicien trucades.

A què es refereix?

L’eclosió mediàtica de casos antics de pederàstia ha remogut per dins traumes a molts homes que ens truquen per explicar abusos amagats durant decennis... El simple fet d’explicar-los els alleuja molt.

Doncs els animo a continuar escoltant.

Escoltem l’altre per infondre-li esperança. L’esperança és consubstancial a la vida humana: sense esperança, estàs mort.

Doni’m el telèfon...

Anoti: 93-414-48-48.

Parla amb algú

La trucada s’acaba quan el comunicant es tranquil·litza: algú l’ha escoltat. N’hi sol haver prou amb deu, vint minuts de conversa. “Tristesa, depressió...? Parla amb algú!”, em va aconsellar aquí una vegada el psiquiatre Rojas Marcos. El Telèfon de l’Esperança ajuda des que el va fundar el sacerdot i psicòleg Miquel Àngel Terribas el 1969, a Barcelona. Avui el porten sis persones i ho gestiona la Fundació Ajuda i Esperança, el patronat de la qual presideix la Maria Rosa, que fa 27 anys que hi col·labora: “Aquí vaig aprendre a aplicar a la pràctica les classes teòriques d’ètica”. Necessiten formar voluntaris (candidats: 93-202-02-60). App: esperança.cat. I web: telefonoesperanza.com

Víctor-M. Amela

20/09/2016

La Vanguardia

El Trueta ha derivat 1.474 pacients a la privada per buidar els seus quiròfans

Les comarques e Girona registren més de 2.000 derivacions de pacients entre gener i juny - La Clínica Girona va operar 947 persones provinents de la sanitat pública

Durant els sis primers mesos de l'any, el Departament de Salut va derivar 2.031 pacients gironins del seu centre de referència a un altre per passar pel quiròfan i descongestionar així les llistes d'espera. El 84% d'aquests pacients van ser intervinguts en un dels dos centres privats de la Regió Sanitària de Girona que formen part de la xarxa pública de salut, la Clínica Girona i la Salus Informorum de Banyoles, que tenen un conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) per absorbir una part de l'activitat quirúrgica d'altres centres, com l'hospital Trueta.

Dels 1.715 pacients de la sanitat pública que van ser traslladats a la privada, 947 van ser operats a la Clínica Girona mentre que 768 més van ser atesos a la Clínica Salus de Banyoles, segons les dades de la conselleria.

En el cas de la Clínica Girona, 706 pacients provenien de l'hospital Josep Trueta de Girona, mentre que 241 hi van arribar derivats dels hospitals Sant Jaume de Calella i el de Blanes.

Pel que fa a la Clínica Salus, el 100% dels pacients intervinguts eren originaris del Trueta, el centre gironí que més deriva: 1.766 persones entre gener i juny. I és que, a part dels usuaris que va derivar a les dues clíniques, des del centre de referència de les comarques gironines també se'n van traslladar 292 més cap al Santa Caterina de Salt.

Per la seva banda, 23 pacients de l'hospital saltenc van fer el camí invers i van ser operats en un dels quiròfans del Trueta, mentre que un altre va ser intervingut a Blanes.

En el conjunt de Catalunya, van ser 7.820 els pacients atesos en un hospital que no era el seu.

Entre els centres que van rebre pacients derivats n'hi ha diversos amb afany de lucre integrats a la xarxa pública, com la Clínica de Ponent, que va atendre 1.180 persones; l'Hospital General de Catalunya, amb 137 derivacions; el Sagrat Cor, amb 104, i la Clínica del Vallès, amb 1.800 operacions.

Precisament, aquesta darrera clínica va acabar el contracte amb el Servei Català de la Salut el 15 d'agost i ha estat objecte d'un procés de desprivatització que ha traslladat l'activitat que s'hi derivava de nou cap al Parc Taulí de Sabadell i al Consorci Sanitari de Terrassa.

El conseller de Salut, Toni Comín, ha destacat aquesta setmana que el procés ha estat un "èxit", que s'ha fet "sense cap treballador al carrer", sense afectar l'assistència al pacient i sense repercutir en els pressupostos públics. De fet, ha assegurat que "no només no costa més diners a la Generalitat sinó que n'estalvia perquè fer la mateixa activitat al Taulí costa menys recursos", tot i que no ha concretat la quantitat.

El Departament treballa ara en el segon procés, el de l'Hospital General de Catalunya, i està analitzant quins centres públics podrien absorbir les 2.000 altes que ara es deriven al General i que s'hauran de deixar de fer el 31 de desembre.

En el cas de les comarques gironines, segons va explicar en arribar al càrrec el nou gerent del CatSalut a Girona, Miquel Carreras, l'objectiu és reduir les derivacions quan el Trueta pugui assumir més operacions amb una ampliació de l'àrea quirúrgica.

Alba Carmona

19/09/2016

Diari de Girona

Més de 300.000 immigrants han travessat el Mediterrani aquest 2016

L'ACNUR alerta que, al ritme actual, aquest any pot registrar el nombre més alt de naufragis i morts al mar 

El nombre de persones que han creuat el Mediterrani per buscar protecció a Europa ja puja a més de 300.000 en els nou primers mesos del 2016. "El nombre de refugiats i immigrants que han arribat a les costes europees ha superat avui la barrera dels 300.000", ha declarat William Spindler, portaveu de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), aquest matí a Ginebra.

Segons l'ACNUR, més de 3.000 persones han mort o han sigut declarades desaparegudes en l'intent de travessar el Mediterrani aquest any. Dades preocupants per a Spindler, perquè "si els naufragis i les xifres segueixen a aquest ritme, el 2016 serà l'any més mortal al mar Mediterrani", ha afirmat.

Gairebé tots els refugiats i immigrants arriben a Europa per les costes d'Itàlia i Grècia. Itàlia ja ha registrat més de 130.000 arribades aquest any i les peticions d'asil s'han duplicat amb relació al 2015.

Sobre els orígens de les persones que arriben, l'ACNUR ha explicat que del total registrat a Grècia, el 48% té nacionalitat siriana, el 25% provenia de l'Afganistan, el 15% de l'Iraq, el 4% del Pakistan i el 3% de l'Iran. Del total de persones que han arribat a les costes d'Itàlia, crida l'atenció que el 60% prové de països africans, principalment de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Guinea, el Sudan i Costa d'Ivori.

L'acord amb Turquia

Segons l'ONU, l'acord firmat entre Ankara i Brussel·les el març d'aquest any ha col·laborat al descens d'arribades a les illes gregues de l'Egeu oriental, pròximes a les costes turques, que van arribar a registrar milers de refugiats per dia, sobretot sirians, el 2015.

Amb relació al pla europeu de repartiment dels refugiats entre els 28 països membres de la UE, adoptat el setembre del 2015, de les més de 160.000 demandes d'asil registrades, només se n'han portat a terme menys de 5.000.

Només promeses (i espera) per als refugiats a l'ONU

No és per falta d’aspiracions, ni d’importants paraules, però una vegada més les bones intencions de les Nacions Unides queden embolicades en les complexitats d’un organisme supranacional dominat pels interessos dels seus estats membres i tendent a veure com molt grans projectes queden empantanegats. En aquesta ocasió, les víctimes d’aquest desequilibri entre metes i realitats són els 65,3 milions de persones desplaçades a tot el món, incloent-hi més de 21 milions de refugiats, protagonistes del moviment forçós humà més important des de la segona guerra mundial, als quals l’ONU ha dedicat per primera vegada expressament una cimera d’alt nivell.

De ben poca cosa ha servit que la trobada, que va obrir ahir la 71a reunió de l’Assemblea General, s’iniciés amb els ambiciosos objectius marcats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon: «Protegir els drets humans de tots els refugiats i immigrants, sense que importi el seu estatus; incrementar el suport als països més impactats; assistir persones desesperades en crisis prolongades; assegurar que els nens obtenen una educació; millorar les operacions de recerca i rescat i elevar el finançament humanitari i el reassentament de refugiats». Perquè s’ha acabat amb la firma d’un document, batejat com la Declaració de Nova York per a Refugiats i Migrants, que tindrà escassa rellevància.

El text és una versió descafeïnada d’esborranys anteriors, dels quals es van anar eliminant propostes com per exemple el compromís de reubicar fins al 10% de la població de refugiats cada any o el de no detenir mai menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, no és legalment vinculant per als 193 països membres de l’ONU, es dóna un termini d’un parell d’anys per elaborar i aprovar dos nous pactes en matèria de refugiats i migrants i, a més a més, no inclou compromisos concrets immediats.

Per tot això la «decepció» ha sigut la reacció unànime d’actors de la societat civil que treballen amb refugiats, migrants i drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Oxfam o Metges Sense Fronteres i Human Rights Watch, que recorden les discrepàncies entre el que es diu i el que es fa. L’ONU, per exemple, únicament ha rebut el 39% del finançament requerit per prestar ajuda en aquesta crisi, en la qual el 86% dels refugiats es troben en països en vies de desenvolupament.

Intervenció del Rei

A Espanya tampoc hi falten els contrastos. Amb el compromís d’acollir un total de 17.000 refugiats, la realitat és que de moment se n’han establert al país menys de 500. I és una discrepància que resta pes a les vigoroses paraules que Felip VI va pronunciar en la cimera de l’ONU. «Molta gent truca a les portes d’Europa. La nostra responsabilitat és acollir-los, en la mesura de les nostres capacitats, perquè puguin gaudir d’una vida digna», va dir el Rei, que va assegurar també: «Els espanyols aspirem a ser un actor rellevant en una qüestió d’enorme contingut ètic i humanitari». I va definir la trobada com «un punt d’inflexió en un assumpte de transcendència vital» amb dimensions morals i polítiques que «exigeixen especial determinació, generositat i perseverança».

Les esperances, en Obama

Amb el decebedor resultat de la cimera de l’ONU, les mirades (i una cosa semblant a l’esperança) passen ara a una cita complementària de líders que va organitzar per avui a Nova York el president dels Estats Units, Barack Obama. I és en aquesta reunió on s’espera que 45 països participants sumin 3.000 milions de dòlars (gairebé 2.700 milions d’euros) a les arques d’ajuda humanitària i garanteixin educació per a un milió de nens refugiats i dret a l’ocupació per a un altre milió d’adults. Serien alguna cosa més que paraules i bones intencions.

Idoya Noain

20/09/2016

El Periódico

El Papa alerta que la corrupció és tan addictiva com les drogues

“Es comença per poc i lentament es perd la pròpia llibertat”, diu Francesc 

Francesc no desaprofita mai el ritu dominical de l’àngelus, davant els milers de fidels i turistes que es reuneixen a la plaça de Sant Pere, per abordar temes d’actualitat i llançar el seu missatge moral. Ahir el Papa va tornar a tractar un dels problemes que més el preocupen, la corrupció, sobre la qual va alertar que pot resultar tan addictiva com les drogues.

Jorge Mario Bergoglio es va servir de la paràbola de l’administrador infidel, de l’Evangeli de sant Lluc, per reflexionar sobre “l’astúcia mundana” i contraposar-la a l’“astúcia cristiana, que és un do de l’ Esperit Sant”. “Es tracta d’allunyar-se de l’esperit i dels valors del món, que tant plauen al dimoni, per viure segons l’ evangeli”, va subratllar el Pontífex.

Segons Francesc, “el curs de la vida comporta necessàriament l’elecció entre dos camins, entre honestedat i deshonestedat, entre fidelitat i infidelitat, entre egoisme i altruisme, entre el bé i el mal”. El Papa va advertir de la impossibilitat de moure’s entre les dues actituds, perquè es basen en lògiques divergents. Va citar llavors el profeta Elies en la seva admonició al poble d’Israel perquè no continués caminant sobre les dues vies. “Coixegeu dels dos peus”, els va dir. “És una imatge bonica”, va comentar Francesc.

El Pontífex argentí va animar a seguir el magisteri de Jesucrist, a descartar “la lògica de la corrupció, de l’ atropellament i de l’avidesa”, i a assumir la lògica “de la rectitud, la temprança i la solidaritat”. “Alguns es comporten amb la corrupció com amb les drogues –va afegir Francesc–. Creuen que poden utilitzar-les i abandonar-les quan vulguin. Es comença per poc, una propina aquí, una comissió allà... I entre l’una i l’altra, lentament es perd la pròpia llibertat. També la corrupció provoca addicció i genera pobresa, explotació i patiment. Quantes víctimes hi ha avui al món! Quantes víctimes d’aquesta estesa corrupció! Si, al contrari, intentem seguir la lògica evangèlica de la integritat, de la limpidesa de les intencions i dels comportaments, de la fraternitat, ens convertim en artesans de justícia i obrim horitzons d’esperança per a la humanitat”.

En la salutació final als fidels, abans de desitjar-los, com sempre, “bon dinar” i de demanar-los que preguin per ell, Francesc va anunciar que es desplaçarà demà a la ciutat d’ Assís per participar en la pregària anual per la pau, de caràcter interreligiós, que va instaurar Joan Pau II fa trenta anys. El Papa va convidar totes les parròquies i associacions eclesials a afegir-se a l’oració. “Més que mai necessitem avui pau en aquesta guerra que es lliura per tot el món”, va afegir Francesc, que en els seus anys a la cadira de Pere ha encunyat el concepte de “tercera guerra mundial per capítols” per descriure les múltiples situacions de conflicte i violència que assoten el planeta.

Eusebio Val

19/09/2016

La Vanguardia

L'Índia, la farmàcia dels països pobres

Les grans ONG s’abasten de medicaments genèrics indis per tractar malalties globals, però la pressió de grans companyies i governs com el dels EUA amenaça el subministrament a baix preu 

Clicar damunt la fotografia per ampliar l'imatge

L’Índia és inacabable en molts sentits, un vast subcontinent apassionant i sorprenent alhora. Les cultures, les llengües i les religions s’hi barregen com ho fan l’agricultura tradicional i la indústria puntera en el camp tecnològic. Un lloc de contrastos permanents que juga, entre moltes altres cartes, la de l’especialització en medicaments genèrics. I així és com el país s’ha guanyat la fama de ser “la farmàcia dels països pobres”.

La legislació índia ho afavoreix històricament i diferents fons mundials per a les vacunacions o el tractament de malalties globals i organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF) obtenen genèrics en aquest país per als seus programes. En total, dos terços de les medecines que MSF fa servir per tractar malalties com la tuberculosi, el VIH i la malària són genèrics indis, i el percentatge s’amplia fins al 97% en el cas del VIH o el 77% en el de la malària.

“L’Índia és un país amb una gran tradició sanitària de vocació pública i és per això que aplica amb la màxima flexibilitat les lleis de protecció intel·lectual sobre els medicaments, amb l’objectiu d’estimular la fabricació de genèrics i reduir-ne el preu”, explica l’indi Rohit Malpani, un dels responsables de la campanya que, dins de l’organització MSF, aborda específicament aquesta qüestió.

“El gran exemple en positiu és el tractament del VIH, el preu del qual s’ha reduït un 100% en 15 anys gràcies als genèrics”, assegura la catalana Judit Rius Sanjuan, que també està al capdavant de la campanya. Una tendència semblant segueix el tractament de l’hepatitis C, que té un cost exorbitant quan es comercialitza als EUA i un preu molt més assequible quan es tracta del genèric indi, que és el que compra MSF per als pacients que tracta als països pobres. “Al final es tracta d’aconseguir un equilibri entre la necessària inversió en recerca i l’accessibilitat dels medicaments en termes econòmics”, afegeix aquesta advocada catalana des de Nova York.

Un model amenaçat

Però la farmàcia dels països pobres viu sota amenaça per la pressió que exerceixen les grans companyies farmacèutiques i governs com el dels EUA. “Fins que l’Índia va entrar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 1995 els seus genèrics permetien tractar malalties a un preu molt baix. Però des del 2005, quan va expirar el període transitori, el grau de flexibilitat que permetia la fabricació de genèrics s’ha anat reduint”, alerta Malpani, que reclama un compromís global per evitar que el preu no sigui una barrera per tractar els malalts dels països pobres. Com ho veu tot plegat el govern del primer ministre Narendra Modi? “El problema és que envia missatges contradictoris sobre la qüestió. Una part del govern pensa d’una manera i l’altra sembla que ho faci en el sentit contrari”, lamenta Rohit Malpani.

Si la retallada del preu del tractament del VIH és una història d’èxit -i el de l’hepatitis C segueix aquest camí-, la cara negativa són els preus de les vacunes que s’administren als països pobres. En aquest cas, el preu d’immunitzar una criatura segons el que fixa l’OMS s’ha multiplicat exponencialment, sobretot pel fet que les més noves encara no tenen genèric i el seu preu és artificialment alt, molt allunyat del preu real de fabricació. La lluita per la sensibilització continua.

El preu dels medicaments

Per què alguns medicaments són tan cars? Les grans companyies farmacèutiques ho justifiquen assegurant que així es finança la investigació sobre nous tractaments, però Metges Sense Fronteres (MSF) denuncia en un informe titulat Lives on the edge que no sempre és així. D’entrada perquè no tots els avenços farmacèutics tenen lloc en el marc d’aquestes companyies, però, a més, perquè les xifres mostren que els gegants farmacèutics nord-americans van invertir en recerca el 2010 només el 8% del que van obtenir per les vendes. “Senzillament no és veritat que el que procedeix de les vendes es reinverteixi en innovació. Les xifres indiquen que es paga molt més del que seria necessari per recuperar la inversió”, alerta l’informe de MSF, que posa la mirada en els obstacles que suposa tot plegat per als països pobres.

Marc Vidal/Eduard Forroll

11/09/2016

Ara.cat

Mares que es penedeixen de ser-ho: un llibre trenca el tabú

Un llibre trenca el tabú de les dones que viuen la maternitat com un error

La sociòloga israeliana creu que la idealització de la maternitat roba capacitat d’elecció

Ser mare ha de deixar de ser un paper per ser entès com una relació humana 

LES ENTREVISTES: les entrevistades esborrarien la decisió de les seves vides si poguessin tornar enrere

ELS FILLS: considerar que és un pas erroni no suposa no estimar els nens o descuidar-los

LA PRESSIÓ: la societat les empeny cap a una decisió i les deixa soles, diu l’autora

EL SILENCI: és un sentiment que no s’expressa per por de ser vistes com unes persones aberrants

Penedir-se de ser mare és considerar que la decisió de tenir fills ha estat un error. Aquest no és un conte de bruixes, sinó una realitat silenciada a què s’enfronten algunes dones. La sociòloga israeliana Orna Donath s’ha endinsat en les seves vides per trencar un gran tabú en una societat que, subratlla, sacralitza la maternitat i analitza amb prejudicis les que opten per un altre camí. Si l’opció de la no-maternitat ha de suportar els recels de molta gent que encara vincula la idea de la dona plena alade dona mare ,la possibilitat de penedir-se simplement no es planteja, sembla prohibida. Però existeix, i no és cap patologia ni té a veure amb ser bona o mala persona. 

“No es tracta que ell plori i jo m’enfadi o no, o ho suporti o no, més aviat és una qüestió d’haver de renunciar a la meva vida. Per a mi és una renúncia massa gran” (Odelya). “Després de patir una crisi nerviosa em vaig adonar que havia comès un gran error. (...) Em sap molt de greu en què s’ha convertit la meva vida. És una cosa que... m’agradaria tornar enrere i canviar les coses” (Jackie).

Aquestes són algunes de les múltiples reflexions que recull la sociòloga a #Madres arrepentidas (Reservoir Books), un llibre que parteix de l’estudi acadèmic que va efectuar durant cinc anys basat en entrevistes a 23 dones que consideren que la seva decisió ha estat un pas desafortunat. La investigadora vol posar en el debat públic una qüestió de la qual no es parla perquè no es permet. “Penedir-se de ser mare, escriu l’autora, aporta llum des d’un angle diferent sobre la (in)capacitat per tractar la maternitat com una relació humana més i no com un paper o un regne de sacralitat”. Posa així en relleu que les mares són subjectes individuals, propietàries del seu cos, els seus pensaments, les seves emocions i de determinar, per tant, “si tot això valia la pena”. Si en la vida un pot penedir-se de tot, per què es nega en parlar de la maternitat?

Això no vol dir que aquestes dones no estimin els seus fills, ni que no els cuidin degudament. El que posa en relleu l’anàlisi és que senten que no han pogut viure la seva vida tal com haurien desitjat. “Sens dubte, sóc realment una mare fantàstica, de debò, sóc una bona mare. Fins i tot m’avergonyeix dir-ho. Sóc una mare per a la qual els seus fills són importants, els estimo, llegeixo llibres. (...) Però tot i així odio ser mare. Odio aquest paper, ser la que ha de posar límits, castigar. Odio la falta de llibertat (...), les restriccions que suposa” (Sophia).

La maternitat es presenta en la societat occidental actual com una experiència de plenitud que, encara que es visqui amb contradiccions i dificultats, sempre val la pena, com si fos la culminació de l’existència. Mentre que els mals averanys es pronuncien des de l’extrem oposat. “Et penediràs de no ser mare”, és el que s’adverteix a les dones. L’hi van dir també a la investigadora israeliana (que no té fills) i va ser precisament el ressort que la va portar a formular la pregunta al revés.

Les persones triades per realitzar aquest estudi van contestar que “no” a dues qüestions: “Si pogués tornar enrere (...) seria mare?” i “els avantatges compensen els inconvenients?”. L’autora rebutja considerar el penediment com una incapacitat d’adaptar-se a la maternitat sinó que considera que la mirada s’ha de posar en la societat. “Si no ho fem –diu– continuarem aliens a la manera en què nombroses societats occidentals tracten les dones. (...) O més aviat com descuiden les dones, ja que semblen eximir-se d’haver empès totes i cada una d’elles (...) no només cap a la maternitat sinó també cap a la solitud”.

És interessant que es tregui a la llum aquest debat, assenyala l’escriptora Laura Freixas, presidenta de Clásicas y Modernas, perquè implica parlar de molts aspectes de la maternitat que normalment no s’aborden. El temps que cal dedicar-hi, les energies, el canvi de vida que comporta, i cal dir unes quantes veritats. Sembla que explicar les dificultats i els sacrificis només es tolera quan es fa en clau humorística, i millor si té un baix nivell intel·lectual. Com si fos l’única manera que no sigui ofensiu, subratlla.

Els marges reals d’elecció de les dones sobre la maternitat és un dels aspectes rellevants de l’estudi. Visualitzar els contres, diu Beatriz Gimeno, feminista i diputada de Podem, ampliaria la capacitat de decisió que avui és molt estret. Socialment, només es “permet” no ser mare per una qüestió econòmica, indica, i no fruit d’una reflexió lliure i personal.

En una societat en què elles han guanyat llibertat i capacitat de decisió, han accedit al treball remunerat i poden ser propietàries de la seva vida, es dóna per descomptat que això és extensible a l’hora de plantejar-se tenir fills. Però com s’assenyalava, la llibertat s’enterboleix per aquesta representació de la maternitat com el camí d’una “existència més valuosa”. Un discurs que arriba tant des d’ideologies conservadores com progressistes, amb formes diverses.

Evidentment, no es tracta de presentar la maternitat com una experiència negativa sinó de fer visible que hi ha dones penedides, dones que com les retratades al llibre consideren que van ser mares perquè es van deixar portar pel corrent, sense una voluntat real, sense informació o per la promesa d’una vida millor. L’anàlisi s’ha fet amb dones israelianes, un país amb una forta pressió natalista, tot i que el debat és extensible a tota la societat occidental. El penediment no està vinculat a una determinada classe social, a un determinat perfil i cada una d’elles ha estat conscient del que li passava en etapes diferents. Però totes viuen en el context d’una societat occidental on s’ha establert un model molt exigent de ser mare. I que no té res a veure amb el que se li demana socialment a un pare, exempt d’aquestes exigències i tensions. Una criança intensiva, una forta implicació emocional, intel·lectual i d’entrega infinita. Qüestions que la societat –i les mateixes dones– tenen interioritzades.

Per això, es considera que la societat ha de tenir en compte i escoltar les veus d’aquestes mares, i incloure-les en el relat. Entendre la maternitat, com se subratllava al principi, com una relació humana i no com un paper. A les seves cases no està passant cap catàstrofe, “simplement” tenen unes conclusions emocionals diferents. El temor de ser considerades persones aberrants fan que silenciïn la seva manera de sentir.

Penedir-se no significa no estimar els fills, però sí que dóna peu a les fantasies de fugir, desaparèixer, al desig que això no hagués passat. “No he fantasiejat mai amb fer-los mal, només amb un geni de la llàntia que digui: vinga, tornem a començar i aquesta vegada no hi són. No els passarà res, no sabran res, no sentiran res” (Sophia).

Veus molt diferents que parlen amb un fil conductor, que no s’identifiquen amb el paper de mare, o no el posen en un lloc preferencial de la seva història personal. Algunes deixen o deixarien els seus fills amb el pare si es divorciessin, d’altres no pel pes de la culpa o la responsabilitat, la majoria senten que perden el seu lloc al món. “Després de donar a llum les meves dues filles sentia que no tenia cap consciència de mi mateixa, (...) em vaig veure davant els límits de les meves capacitats femenines. (...) Hi ha un espai en la meva vida que és molt important per a mi, anhelo els espais. (...) S’han tancat els espais, els horitzons, el progrés. (...) He tingut una mena de revelació feminista” (Rotem).

Orna Donath posa damunt la taula el debat sobre un tabú, una realitat negada i fruit en bona mesura de la pressió social que es posa a les dones –la paternitat no té aquests debats–. Una camí per parlar de les mares no com a subjectes, sinó com a éssers humans que es relacionen. Sense santes ni bruixes.

Cristina Sen

15/09/2016

La Vanguardia

“Quan expliques la teva història, comences a decidir el teu destí”

Lotje Sodderland, pacient d’ictus; protagonista i directora d’‘El meu bonic cervell trencat’ 

Tinc 38 anys: un ictus ha limitat el meu cervell, però ha eixamplat la meva vida. Vaig néixer a París i visc a Londres, on explico històries com la meva. Ara presento el meu film al premi Solé Tura i la Fundació Pasqual Maragall

Feia dies que estàvem sobrepassats a l’agència de publicitat on treballava de productora de cinema fent que les coses passessin i passessin bé per a l’empresa.

La imagino en permanent multitasca.

A més, el meu pare estava hospitalitzat i havia estat un dia molt dur. Em vaig ficar al llit esgotada i a les tres de la matinada em vaig despertar amb un mal de cap horrorós.

Va pensar que era greu?

No hi pensava. Era terrorífic, però, alhora, em costava d’adonar-me com de terrorífic era. Recordo pensar que havia de pensar a fer alguna cosa i agafar la roba, però sense saber per a què servia la roba.

Va passar molta estona així?

No ho sé. Al final em vaig posar alguna cosa a sobre i vaig baixar les escales del meu edifici com vaig poder. Vaig sortir al carrer terroritzada, però no podia parlar. Amb prou feines podia caminar ensopegant.

Va demanar ajuda a algú?

No hi havia ningú en aquelles hores al carrer ni enlloc. Recordo que vaig donar voltes i, per fi, vaig trobar un hotel obert a prop de casa i em vaig precipitar al vestíbul intentant fer sorolls com podia.

Li van fer cas?

El recepcionista em mirava estupefacte i jo emetia sons sense sentit. Finalment, algú que era per allà va decidir cridar una ambulància.

Encara bo!

No sabré mai qui, però aquest algú em va salvar la vida, perquè tot just arribar a l’hospital de Londres em van fer un escàner i em van ficar en un quiròfan d’emergències. Havia tingut un infart cerebral i tenia l’hemisferi esquerre, el que regeix la parla, semiparalitzat.

Què en recorda?

Res. Absolutament res. Vaig tenir una enorme apagada. Fins que em vaig despertar al llit.

Sabia qui era?

Sí, i fins i tot podia caminar i moure’m més o menys, però sense poder parlar ni escriure ni pensar linealment. Era com en un món on tot succeïa alhora.

Dolor?

La veritat és que no. Recordo, en canvi, els colors i els sons augmentats, potents, molt vius i el sentiment d’estar viva, però ja sense memòria. Gairebé sense ser jo.

Patia per no poder pensar?

En absolut. Al contrari, era alliberador. Em sentia com alleujada del meu context. De tot el que em pesava en la vida. I vaig estar en aquell hospital vagant per la sala un parell de setmanes. Només deixaven una estoneta a les visites.

La venien a veure?

Dels meus companys de feina, ningú, perquè estan molt ocupats. Ja eren d’un altre món. Excepte un bon amic que em va enviar flors. La meva família va estar al meu costat, esclar, en tot moment prenent decisions per mi.

I els seus amics?

Hi va haver dos grups: els que ho eren menys feien com si no hagués passat res i jo els seguia la broma i al final no teníem res a dir-nos, perquè tot era mentida.

I la visitaven amics dels bons?

D’altres, sí, em preguntaven per la veritat; escoltaven i m’acompanyaven. Els veig molt. Però qui em va fer el gran favor va ser algú –no recordo qui– que encara a l’hospital per fi em va tornar el mòbil.

Aquests estris creen addicció.

Jo no podia llegir ni escriure: encara no puc. Però podia filmar el que veia i a mi mateixa.

Per què era tan important?

Perquè de sobte ja no era la víctima: algú a qui li passen coses desgraciades sense que pugui fer res per evitar-ho. En començar a filmar, encara que no pogués explicar res amb paraules, jo ja era la que escollia com filmar.

Això l’animava?

Em convertia en protagonista per fi d’una part del meu destí. Ara era jo la que explicava la meva història i podia a la fi decidir com ho feia. I vaig filmar durant sis mesos amb el meu mòbil.

I bé: aquí tenim la seva pel·lícula.

Vaig haver de tornar a aprendre a pensar i ho vaig explicar. Pensar d’una manera lineal, perquè vostè creu que no n’hi ha cap altra, però jo ja sé que hi ha moltes maneres de pensar. Ara faig meditació i sé com passar d’una a l’altra.

Què més li va ensenyar el seu ictus?

Ha estat un curtcircuit entre les coses urgents i les importants. A l’agència jo vivia per a les coses urgents: per a les agendes impossibles i per demostrar a tothom que jo les feia possibles. Tenir èxit, que em valoressin, guanyar.

D’això es tracta, al cap i a la fi.

Ara ja no: les limitacions del meu cervell han eliminat les de la meva vida i l’han eixamplat. Ja no puc fer aquella feina multitasca, però puc concentrar-me en el que m’agrada: explicar històries amb una càmera.

Sort: jo ja la veig formidable.

Ja fa cinc anys d’aquella nit i m’he anat recuperant, però no puc llegir i tinc ceguesa perifèrica. Tot i això, crec que tinc més visió central.

Hi veu millor?

Tinc millor visió: ara sé el que és important i el que només importa a qui s’aprofita de la teva feina i aconsegueix que tu creguis que això és l’important. Ara vull explicar més històries amb sentit. I viure la meva.

Me n’alegro.

El meu cervell no pot amb tot com abans, però ara jo decideixo què és el que vull que pugui fer. I estic molt millor.

Lluís Amiguet

15/09/2016

La Vanguardia

El Trueta atén 350 casos greus de sèpsia l'any amb un protocol propi

La mortalitat dels pacients ingressats a l'UCI s'ha reduït del 35 al 28% en cinc anys.
 El 60% són tractats des d'Urgències. 

Què és la sèpsia? 

És una síndrome en la que la infecció d'un òrgan, associada a un seguit de condicionals pot progressar i afectar de manera letal altres òrgans del malalt. Tot i ser poc coneguda és molt freqüent, fins al punt que donen 25.000 casos cada any a Catalunya, amb un índex de mortalitat que pot arribar, en alguns casos, al 40%.

L'hospital Josep Trueta de Girona atén cada any uns 350 casos de sèpsies greus a través d'un protocol específic per evitar l'empitjorament d'aquests processos infecciosos generalitzats i que representen un risc vital. Aquesta afectació va en augment i presenta unes taxes d'hospitalització que sobrepassen les d'altres patologies com l'infart agut de miocardi, però el seu pronòstic millora considerablement amb una detecció precoç i un inici de tractament immediat. Per això, fa cinc anys, el servei d'Urgències del Trueta va implantar un protocol propi amb recomanacions assistencials i basat en una ràpida detecció i tractament de la sèpsia que en millora el pronòstic. A més, des de finals de l'any passat, també s'ha adaptat al Codi Sèpsia que ha desplegat el Departament de Salut arreu de Catalunya.

El protocol d'actuació consisteix en l'aplicació precoç d'antibiòtic en el marge d'una hora, l'obtenció de cultius per al control del focus d'infecció i la consecució de l'estabilitat hemodinàmica dels pacients en les primeres sis hores de tractament.

Si en el transcurs d'aquest temps els pacients requereixen medicació vasoactiva o tractaments com ara ventilació mecànica o substitució renal han d'ingressar immediatament a l'UCI.

En els darrers cinc anys, l'hospital de referència a les comarques gironines ha atès 1.790 malalts de sèpsia, un 40% dels quals van requerir ingrès a l'UCI. La resta es van tractar a Urgències i després van ser derivats a la planta d'hospitalització. En aquests cinc anys, la mortalitat dels pacients crítics amb sèpsia que ingressen a l'UCI ha passat del 35 al 28%.

El 60% són homes

Pel que fa al perfil dels pacients, el 80% tenien entre 40 i 85 anys i eren principalment homes (60,2), mentre que només un 3% eren nens. Segons expliquen des del Trueta, la major part dels casos es produeixen entre els mesos de gener i març, coincidint amb l'època de grip.

A més, el protocol d'actuació del Trueta també preveu la formació de tot l'equip assistencial d'Urgències, UCI, Pediatria i de totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques implicades, per tal de detectar de manera precoç els pacients amb sèpsia i poder actuar segons marca el protocol.

A banda del mètode de l'hospital, a finals del 2015, el Departament de Salut va iniciar el desplegament del Codi Sèpsia greu, amb l'entrada en vigor de la instrucció que el regulava. Estableix el model d'atenció i la coordinació entre els diferents nivells sanitaris per a atendre pacients adults o pediàtrics amb sèpsia greu fent servir un nou codi d'emergències.

Amb aquest codi, l'ordenació, l'activació i la coordinació de tots els recursos necessaris són sistemàtics i permeten millorar la detecció i l'inici del tractament precoç, a més de revertir la progressió de la disfunció multiorgànica generada per l'evolució de les infeccions que es presenten com a sèpsia greu.

El Codi Sèpsia també es pot activar des dels hospitals comarcals, que amb la instauració ràpida del tractament antibiòtic i del control hemodinàmic fa que molts casos es puguin resoldre en el mateix centre sense haver de derivar-los a un hospital amb unitat de crítics.

En el cas del Trueta, el Codi Sèpsia és el quart codi en volum d´ingressos, per darrere del Codi Politraumatisme, el Codi Ictus i el Codi Infart.

L'hospital Trueta va fer públiques aquestes dades ahir, coincidint amb la commemoració del Dia Mundial de la Sèpsia, una jornada per a conscienciar els pacients de la importància de conèixer la malaltia i els seus símptomes i, alhora, ampliar entre el col·lectiu sanitari la formació específica en aquesta patologia que, en l'última dècada, ha augmentat notablement. 

Sovint la sèpsia es detecta massa tard, ja que els símptomes com ara la febre, l'augment del ritme cardíac o la freqüència respiratòria augmentada són poc específics.

A. Carmona

14/09/2016

Diari de Girona

Un dia aquest prejudici es girarà en contra teu

De totes les formes de discriminació, la de l'edat és la més acceptada socialment. Per què? 

Imagina que ets un metge en un servei d'urgències. Arriben dos pacients, tots dos en estat molt greu i requereixen una atenció urgent. La falta de mitjans fa que només en puguis salvar un. Un té 25 anys. L'altre en té 85. A quin dels dos salvaries? És una decisió difícil, però potser no t'hi pensaries. Ara imagina la mateixa situació però no amb un pacient jove i un de vell, sinó amb un home i una dona, o amb un blanc i un negre. Et resultaria igual de fàcil escollir? Aquest dilema moral, imaginari i improbable, el fan servir els professionals que treballen en l'àmbit de la tercera edat per il·lustrar fins a quin punt hem interioritzat la discriminació per motius d'edat, fins a quin punt és la més acceptada socialment. 

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran / GETTY

Caminen més lentament, són un perill al volant, es colen a la cua del pa, són tossuts i malhumorats, els costa adaptar-se als canvis i les novetats… És tan evident que ni tan sols la veiem. Però la discriminació per edat –edatisme– és una de les característiques inherents de la nostra societat. No la veiem perquè estem convençuts que aquests estereotips no són clixés, sinó simples fets, veritats incontrovertibles. Però el cert és que són prejudicis, perquè de gent gran n'hi ha de tota mena, de passius i d'actius, d'agres i de càndids, de tranquils i d'inquiets. Considerar-los a tots fràgils i difícils és tan erroni com pensar que tots els joves són dinàmics i simpàtics. Ningú no és igual que els altres. Formar part d'un grup no vol dir ser com la resta del grup. Cap grup és homogeni.

Acomiadats a partir dels 40

Víctimes d'una allau d'estereotips sovint contradictoris, les persones grans s'enfronten als prejudicis d'un món que veu la tercera edat com una època marcada per la vulnerabilitat i la decadència. Un temps trist i gris que no és altra cosa que una lenta i sovint angoixant sala d'espera per a la mort. I no cal ser especialment vell per experimentar la discriminació per motiu d'edat, com saben els milions de persones que arreu del món perden la seva feina un cop fan 40 o 45 o 50 anys. És cert que, en la majoria de casos, el que busquen les empreses quan acomiaden un treballador madur per contractar-ne un de jove no és altra cosa que pagar salaris més baixos i tenir empleats més dòcils. Tot i així, és una pràctica que contribueix a estigmatitzar les persones de més edat en un món on l'experiència i els coneixements ja no es valoren com abans. Les constants informacions sobre els problemes de la Seguretat Social per pagar la cada cop més feixuga nòmina de les pensions no fan res més que contribuir a presentar la gent gran com una càrrega.

Després d'anys d'ignorar-lo, l'edatisme és ja tema d'estudi a moltes universitats. I les conclusions a què estan arribant els acadèmics que es dediquen al tema són preocupants, perquè confirmen que els prejudicis que pateixen les persones grans estan tan arrelats que sovint qui els practica no arriba a ser-ne conscient. Fins i tot les persones amb una actitud positiva vers les persones grans els tracten de forma diferent: parlen en veu més alta, més lentament, amb idees més simples… Pitjor encara són els que els ignoren fent veure que no hi són o els que creuen que han de ser protegits de la realitat i les males notícies, una forma de discriminació que es dóna sovint en l'àmbit de la salut, on molts professionals tracten les persones grans com si fossin nens petits, assumint que, pel simple fet de ser vells, tenen problemes auditius, no entenen què els passa i no estan capacitats per valorar quin és el millor tractament a seguir. De fet, mentre que a una persona jove que es troba malament se li ofereixen possibles tractaments i proves per establir-ne les causes, a una persona gran se li pot arribar a dir que el seu problema no té solució, que és part inevitable del procés d'envelliment.

El cost de tenir una visió negativa de la vellesa

Aquesta visió negativa de la vellesa comença ben aviat. Els investigadors han determinat que els nens de 4 anys ja han interioritzat els estereotips sobre la gent gran, a la qual veuen com a indefensa, passiva i dependent, uns prejudicis que quedaran definitivament assentats amb el pas a la joventut i la vida adulta. Tan assentats que no ens els podrem treure de sobre quan siguem nosaltres els que arribem a la vellesa, i els estereotips sobre els altres es convertiran aleshores en autoestereotips, en profecies autocomplertes. Un autèntic problema, ja que diferents estudis confirmen que els estereotips negatius no només provoquen un dany psicològic, sinó també físic. Els experts de Tilda, un programa científic irlandès dedicat a la tercera edat, han arribat a la conclusió que les persones de més de 50 anys que tenen una visió més positiva de la vellesa viuen, de mitjana, 7,5 anys més que les que en tenen una visió negativa. A més, aquests últims no només viuen menys anys, sinó també amb menys qualitat: caminen més a poc a poc, participen menys en activitats socials… Ras i curt, l'edatisme no només fa que la gent gran sigui més infeliç; també els mata abans d'hora.

El tema dels estereotips sobre la tercera edat és complicat perquè, de fet, la imatge que la nostra societat té de la gent gran bascula entre dos pols contradictoris. D'una banda el cine i els mitjans de comunicació mostren la gent gran com a persones dependents i fràgils, que necessiten ajuda. En canvi, la publicitat, que busca els diners d'una massa de la població molt gran i en molts casos amb una situació econòmica més bona que els joves, omple els anuncis d' homes i dones grans actius i sans que fan classes d'aeròbic i se'n van de creuer, gaudeixen de la vida, sempre feliços, una felicitat que, òbviament, no és gratuïta, sinó el resultat de consumir determinats productes o serveis. Només si es pren aquesta pastilla o es beu aquella beguda o es contracten aquestes vacances, l'avi pot ser un avi feliç. Una imatge, la de la publicitat, totalment falsa, com ho demostren diferents estudis que afirmen que, com més grans ens fem, més feliços i satisfets estem. La realitat desmunta els prejudicis: l'angoixa i la depressió no són patrimoni de la vellesa, ben al contrari, ja que totes dues condicions són més habituals entre la gent jove.

La diferència entre cultures

El cert és que aquesta aparent contradicció en la manera com veiem la vellesa no fa altra cosa que evidenciar una obvietat: que allò que considerem la tercera edat és un fenomen divers i plural, i que els 80 anys d'una persona no tenen res a veure amb els 80 d'una altra. Es tracta d'una situació nova. En el passat, quan només una minoria de ciutadans arribava a la vellesa, els que ho feien tenien moltes més coses en comú que ara, que la tercera edat s'ha convertit en una realitat molt fragmentada. Les diferències són sovint culturals. A Occident es considera que envellir bé consisteix a mantenir-se actiu i independent durant el màxim de temps possible. A moltes societats d' Orient, en canvi, envellir bé vol dir viure tranquil al costat d'algú que té cura de nosaltres. Mentre que a casa nostra ser dependent és un estigma, una tara, en altres societats no hi ha res de dolent ni de vergonyós en el fet que la família cuidi un home o dona grans, perquè les persones grans són els membres més respectats i valorats del grup.

Hi va haver un temps en què aquest respecte i veneració també eren la norma a Occident. Ja no. Ara les persones grans són objecte de llàstima. O de mofa. O de menyspreu. Un estudi situa l'any 1880 com el moment en què la visió de la vellesa passa de ser positiva a ser negativa. Amb el pas dels anys la situació no ha fet res més que empitjorar, a mesura que el cine, la televisió, els mitjans de comunicació i la publicitat han anat convertint els joves en el segment social més valorat. Els canvis en la manera com la societat tracta els infants, a escola, a casa o al carrer, han contribuït a la idea que la infància i la joventut són els moments estel·lars en la vida d'una persona, i que tot el que ve darrere només és una simple degeneració.

Qui es vol fer gran?

Una enquesta feta fa uns anys als Estats Units va arribar a la conclusió que 90 milions de persones compraven productes per amagar el pas del temps. Des de tenyir-se els cabells fins a retocar-se les parpelles, la indústria de la cosmètica, la cirurgia estètica o la parafarmàcia s'aprofiten de l'ansietat d'una societat que té por de fer-se gran i, a la vegada, reforcen la idea que envellir és un fet lamentable que cal retardar al màxim o, si més no, dissimular. És un cercle viciós: com més es publiciten aquests productes més creix la visió negativa de la vellesa, i com més creix, més se'n consumeixen. Les implicacions són clares: si la gent està disposada a gastar-se un dineral comprant tota mena de productes i serveis per amagar l'edat, ha de ser perquè fer-se gran és negatiu. La indústria n'està convençuda. Malauradament una majoria de ciutadans, joves i grans, també.

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran. No en una societat que només valora la joventut i veu la vellesa com un problema. Per què? La recerca sobre el tema, cada cop més extensa, ha arribat a una conclusió que pot semblar òbvia. La gent, afirmen els investigadors, té una visió negativa de la vellesa, i no perquè la veu com una època difícil i poc interessant, sinó per un motiu molt més simple, molt més evident i molt més difícil de resoldre: perquè té por de la mort. Això explicaria, si més no en part, la diferència entre les percepcions que es tenen de la vellesa a les societats occidentals i a les orientals. I és que a Orient no es té la por de morir que sí que es té a Occident, sobretot d'ençà que la religió ha retrocedit i la idea d'una vida eterna ja no serveix de consol per a la majoria de la població.

Isidre Estévez

13/09/2016

Ara.cat