Lotje Sodderland, pacient d’ictus; protagonista i directora d’‘El meu bonic cervell trencat’
Tinc 38 anys: un ictus ha limitat el meu cervell, però ha eixamplat la meva vida. Vaig néixer a París i visc a Londres, on explico històries com la meva. Ara presento el meu film al premi Solé Tura i la Fundació Pasqual Maragall
Feia dies que estàvem sobrepassats a l’agència de publicitat on treballava de productora de cinema fent que les coses passessin i passessin bé per a l’empresa.
La imagino en permanent multitasca.
A més, el meu pare estava hospitalitzat i havia estat un dia molt dur. Em vaig ficar al llit esgotada i a les tres de la matinada em vaig despertar amb un mal de cap horrorós.
Va pensar que era greu?
No hi pensava. Era terrorífic, però, alhora, em costava d’adonar-me com de terrorífic era. Recordo pensar que havia de pensar a fer alguna cosa i agafar la roba, però sense saber per a què servia la roba.
Va passar molta estona així?
No ho sé. Al final em vaig posar alguna cosa a sobre i vaig baixar les escales del meu edifici com vaig poder. Vaig sortir al carrer terroritzada, però no podia parlar. Amb prou feines podia caminar ensopegant.
Va demanar ajuda a algú?
No hi havia ningú en aquelles hores al carrer ni enlloc. Recordo que vaig donar voltes i, per fi, vaig trobar un hotel obert a prop de casa i em vaig precipitar al vestíbul intentant fer sorolls com podia.
Li van fer cas?
El recepcionista em mirava estupefacte i jo emetia sons sense sentit. Finalment, algú que era per allà va decidir cridar una ambulància.
Encara bo!
No sabré mai qui, però aquest algú em va salvar la vida, perquè tot just arribar a l’hospital de Londres em van fer un escàner i em van ficar en un quiròfan d’emergències. Havia tingut un infart cerebral i tenia l’hemisferi esquerre, el que regeix la parla, semiparalitzat.
Què en recorda?
Res. Absolutament res. Vaig tenir una enorme apagada. Fins que em vaig despertar al llit.
Sabia qui era?
Sí, i fins i tot podia caminar i moure’m més o menys, però sense poder parlar ni escriure ni pensar linealment. Era com en un món on tot succeïa alhora.
Dolor?
La veritat és que no. Recordo, en canvi, els colors i els sons augmentats, potents, molt vius i el sentiment d’estar viva, però ja sense memòria. Gairebé sense ser jo.
Patia per no poder pensar?
En absolut. Al contrari, era alliberador. Em sentia com alleujada del meu context. De tot el que em pesava en la vida. I vaig estar en aquell hospital vagant per la sala un parell de setmanes. Només deixaven una estoneta a les visites.
La venien a veure?
Dels meus companys de feina, ningú, perquè estan molt ocupats. Ja eren d’un altre món. Excepte un bon amic que em va enviar flors. La meva família va estar al meu costat, esclar, en tot moment prenent decisions per mi.
I els seus amics?
Hi va haver dos grups: els que ho eren menys feien com si no hagués passat res i jo els seguia la broma i al final no teníem res a dir-nos, perquè tot era mentida.
I la visitaven amics dels bons?
D’altres, sí, em preguntaven per la veritat; escoltaven i m’acompanyaven. Els veig molt. Però qui em va fer el gran favor va ser algú –no recordo qui– que encara a l’hospital per fi em va tornar el mòbil.
Aquests estris creen addicció.
Jo no podia llegir ni escriure: encara no puc. Però podia filmar el que veia i a mi mateixa.
Per què era tan important?
Perquè de sobte ja no era la víctima: algú a qui li passen coses desgraciades sense que pugui fer res per evitar-ho. En començar a filmar, encara que no pogués explicar res amb paraules, jo ja era la que escollia com filmar.
Això l’animava?
Em convertia en protagonista per fi d’una part del meu destí. Ara era jo la que explicava la meva història i podia a la fi decidir com ho feia. I vaig filmar durant sis mesos amb el meu mòbil.
I bé: aquí tenim la seva pel·lícula.
Vaig haver de tornar a aprendre a pensar i ho vaig explicar. Pensar d’una manera lineal, perquè vostè creu que no n’hi ha cap altra, però jo ja sé que hi ha moltes maneres de pensar. Ara faig meditació i sé com passar d’una a l’altra.
Què més li va ensenyar el seu ictus?
Ha estat un curtcircuit entre les coses urgents i les importants. A l’agència jo vivia per a les coses urgents: per a les agendes impossibles i per demostrar a tothom que jo les feia possibles. Tenir èxit, que em valoressin, guanyar.
D’això es tracta, al cap i a la fi.
Ara ja no: les limitacions del meu cervell han eliminat les de la meva vida i l’han eixamplat. Ja no puc fer aquella feina multitasca, però puc concentrar-me en el que m’agrada: explicar històries amb una càmera.
Sort: jo ja la veig formidable.
Ja fa cinc anys d’aquella nit i m’he anat recuperant, però no puc llegir i tinc ceguesa perifèrica. Tot i això, crec que tinc més visió central.
Hi veu millor?
Tinc millor visió: ara sé el que és important i el que només importa a qui s’aprofita de la teva feina i aconsegueix que tu creguis que això és l’important. Ara vull explicar més històries amb sentit. I viure la meva.
Me n’alegro.
El meu cervell no pot amb tot com abans, però ara jo decideixo què és el que vull que pugui fer. I estic molt millor.
Lluís Amiguet
15/09/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies