Els centres de menors tindran un expert en abusos sexuals

El govern contractarà aquest any 50 treballadors més per arribar a la ràtio d'un professional per cada 40 nens

Un educador va facilitar la troballa del lloc on es gravaven els vídeos pornogràfics

La consellera Dolors Bassa ahir, durant la compareixença en la comissió d'Afers Socials i Famílies del Parlament Foto: EP.

Els centres d'atenció a menors tutelats per la Generalitat disposaran d'un especialista a detectar i combatre casos d'abusos sexuals que mirarà d'evitar que es produeixin casos com els dels set menors tutelats per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que van ser uns de la vuitantena de víctimes d'una xarxa de pornografia infantil que va ser desmantellada el mes de juliol passat. En una compareixença a la comissió d'Afers Socials i Famílies, la consellera del ram, Dolors Bassa, va detallar les mesures que el govern ha pres per combatre l'abús de menors i l'actuació que havia seguit en aquest cas.

Bassa va explicar que els “delegats de protecció contra la victimització” seran professionals del mateix centre de menors que rebran formació específica (d'un mínim de cinquanta hores) per convertir-se en l'interlocutor intern i extern per a aquestes qüestions. Aquests professionals seran coneixedors de la legislació de menors, tindran formació en aspectes com ara la discapacitat i la violència masclista, i una gran “empatia” amb els nens i adolescents.

A banda de la implantació d'aquesta nova figura, el Departament de Treball, Afers Socials i Família contractarà aquest mateix any cinquanta nous professionals per als equips d'atenció a la infància i a l'adolescència (EAIA), que fan la feina de detecció i seguiment dels menors en situació de risc. El departament de Bassa preveu que n'hi hagi 91 més d'aquí a l'any 2019. Amb la cinquantena de nous professionals s'arribarà a la proporció d'un educador per cada quaranta menors tutelats per la Generalitat, que és la ràtio que dicta la llei d'atenció a la infància aprovada el 2010. L'oposició va retreure ahir a Bassa la falta de recursos.

Durant la compareixença parlamentària, la consellera va donar explicacions sobre l'actuació del govern en el cas de la xarxa de pederàstia. Segons va relatar Bassa, les sospites van començar el febrer del 2015 quan els Mossos van alertar un centre d'acollida d'Amposta que un menor tenia comportaments estranys. Tres mesos després, es va descobrir que tres joves del centre de Tortosa en fugien sovint i tenien quantitats de diners i droga que, pels seus ingressos, no es podien pagar. Un educador en va seguir els moviments, va aconseguir que un expliqués què passava i es va descobrir la casa on es gravaven els vídeos pornogràfics.

Des d'aleshores, el govern, que es personarà com a acusació particular en cas en ser-ne el responsable, ha activat tots els protocols per a aquests casos, ha creat una comissió interdepartamental per protegir els infants i ha proporcionat tractament psicològic als afectats.

LA XIFRA

91

professionals

més tindran els equips d'atenció a la infància i l'adolescència d'aquí a l'any 2019.

Retrets per no acusar els Maristes

La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, va assegurar ahir que la Generalitat no s'ha presentat com a acusació particular enel cas de Joaquim Benítez, l'exprofessor d'educació física pederasta de l'escola dels Maristes de Sants-Les Corts, perquè les víctimes ja són majors d'edat i la fiscalia ja actua com a acusació popular. Alguns partits de l'oposició van retreure al departament de Bassa que no hagués fet com l'Ajuntament de Barcelona, que sí que s'ha presentat com a acusació popular, i li van recordar que ho hauria pogut fer adduint que es tracta d'un cas d'interès general. El diputat del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Raül Moreno va demanar a la consellera si s'havien plantejat retirar el concert a aquest centre, mentre que la diputada de la CUP Gabriela Serra va recordar que els Maristes, que reben molts concerts de la Generalitat, van “encobrir” els fets.

Raül Garcia i Aranzueque

06/09/2016

El Punt Avui

Així són els assetjadors i els assetjats a les escoles

Qualsevol tret que faci diferent un noi és una excusa per a un agressor, observen els psicòlegs

Els experts animen els alumnes que són testimonis d'un cas de 'bullying' a denunciar-lo i a donar-li visibilitat

Quaranta anys d'escola en democràcia, amb un model de coeducació que va generalitzar les aules mixtes, amb l'acceptació més o menys majoritària que les orientacions sexuals són diverses i els joves encara segueixen anomenant "marica" el company que volen humiliar i "puta" la noia que volen desdenyar. “Totes dues són les contrafigures que tenen com a referència els adolescents en la construcció de la seva masculinitat i de la seva feminitat”, afirma el sociòleg Gerard Coll-Planas, professor de la Universitat de Vic (UVic-UCC) i coordinador de les jornades sobre “Perspectives 'trans' en l'àmbit educatiu”, celebrades el juliol passat.

Per a un xaval no hi ha res pitjor que ser tractat de marica. Per a elles, el més insultant és ser titllades de putes. I el ‘bullying’ és, en opinió de Coll-Planas, una expressió d'aquesta fase de construcció de la pròpia identitat, “una expressió que genera violència contra el que és diferent”. “No n'hi ha prou de fer-los una xerrada o d'organitzar un taller, entre altres raons, perquè el seu efecte acaba resultant mínim davant la quantitat de models i d'informacions que reben aquests nois diàriament”, objecta el sociòleg de la UVic. Es tracta, insisteix, d'un problema més complex, que no només es manifesta en forma d'homofòbia, “també de xenofòbia, de racisme, d'intolerància”.

El perfil de la víctima d'assetjament escolar parla de nens (sí, de nens, perquè el ‘bullying’ pot començar als vuit anys) amb una personalitat feble i insegura, amb una baixa autoestima –que pot ser conseqüència, d'altra banda, del mateix assetjament-, que desemboca en fracassos o dificultats escolars, en nivells alts d'ansietat i en una fòbia absoluta al col·legi. L'agressor els elegeix moltes vegades per les seves característiques físiques, perquè porten ulleres, perquè estan grassonets o pel seu color de cabells. Qualsevol tret que els faci diferents del grup és una excusa.

El suport del grup

“L'assetjador, que sol ser una persona que busca el reconeixement dels companys, aprofita aquestes diferències per caricaturitzar la víctima, ridiculitzar-la, perquè així li és més fàcil aconseguir el suport del grup, un grup que moltes vegades no té una escala de valors formada”, constata Ferran Barri, psicòleg clínic i psicopedagog i orientador en un institut de secundària. Els agressors, prossegueix Barri, “són hàbils manipuladors, moltes vegades nois amb problemes d'afectivitat en les seves famílies i que es reforcen fent coses que els fan sentir-se líders”.

Dos de cada tres estudiants que són testimonis d'un cas d'assetjament escolar prefereixen mirar cap a una altra banda i guardar silenci. “I aquesta és la primera conducta que s'ha de modificar”, afirma Ferran Resina, subinspector dels Mossos d’Esquadra i cap de la unitat central de Proximitat i Atenció al Ciutadà de la policia catalana. Resina considera que, igual que en el seu moment es va treballar per visibilitzar la violència masclista i denunciar-la, amb el ‘bullying’ s'ha de seguir una estratègia similar. “Els que han sigut testimonis d'un cas, els anomenats espectadors, han de fer un pas endavant”, els anima el policia, responsable de les xerrades que des del 2004 realitzen els Mossos a les escoles. Només en l'últim curs van assistir a aquestes sessions unes 120.000 persones, entre alumnes, pares i professors.

Perquè el ‘bullying’ (i ara més amb el ‘ciberbullying’ o assetjament a través d'internet i les xarxes socials) no caduca. “Deixa seqüeles, almenys des del punt de vista psicològic, que es mantenen durant anys”, adverteix Ferran Barri. Una d'elles, explica aquest associat del Col·legi de Psicologia de Catalunya, és que l'assetjador pot seguir sent una persona que reprodueix al llarg de la seva vida relacions de domini, fins al punt de poder arribar a ser un maltractador, mentre que la víctima “sol ser una persona amb dificultats per relacionar-se amb els altres, introvertida, perquè no ha sabut desenvolupar el seu propi patró de conducta social”. Això els converteix, per exemple, en persones amb problemes, fins i tot, per trobar una feina.

Maria Jesús Ibáñez

08/09/2016

El Periódico

La violència fa fora de casa seva 28 milions de nens

Un de cada 200 menors és refugiat, alerta un informe de l’Unicef

Nens en una aula improvisada a l’arxipèlag de Vanuatu, al Pacífic

La imatge d’Ailan Kurdi, el nen kurd de tres anys ofegat el setembre del 2015 a la costa turca, i la del petit Omran Daqneix, atemorit i cobert de pols i sang, assegut dins una ambulància a Alep, han servit per conscienciar el món del terror de les guerres. L’Unicef denuncia que la violència ha forçat 28 milions de nens a fugir de casa seva: 17 milions han buscat un lloc més o menys segur als seus propis països i els 11 restants són refugiats o sol·licitants d’asil. Pel camí es troben amb la mort, com l’Ailan, i amb infinitat de perills: patir desnutrició, ser reclutats i explotats per part de tota mena de bandes i ser violats, a més de ser víctimes de xenofòbia.

L’informe Desarrelats: una crisi creixent per als nens refugiats i migrants posa de manifest que “malgrat que els menors representen un terç de la població mundial, constitueixen prop de la meitat de tots els refugiats”. Una altra dada preocupant és que va en augment el nombre dels que han que viatjar sols, sense la companyia de cap familiar ni de cap persona adulta que els protegeixi. Així, el 2015 més de 100.000 menors no acompanyats van demanar asil a 78 països, el triple que el 2014. “Molts corren un perill real de patir abusos o de ser detinguts perquè no tenen cap documentació, perquè el seu estatus legal és incert i, per tant, no hi ha un seguiment ni monitoratge sistemàtic sobre el seu benestar. Són els nens que ningú no detecta”, alerta el Fons de Nacions Unides per a la Infantesa.

Prop del 50% de tots els menors refugiats sota protecció de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (Acnur) procedien de Síria, com l’Ailan, i l’Afganistan. A escala mundial un de cada 200 nens és refugiat.

Als 28 milions que escapen de conflictes cal sumar-hi 20 milions més que marxen dels seus països per buscar millors condicions de vida en altres destinacions. L’Unicef posa èmfasi que en aquells llocs on les rutes són segures i no actuen delinqüents que es lucren amb el tràfic de persones la migració pot oferir oportunitats, tant per als nens que busquen un futur millor com per a les comunitats que els acullen. “Una anàlisi de l’impacte de la migració als països amb ingressos alts va trobar que les aportacions dels migrants en impostos i contribucions socials van ser més grans que l’ajuda que van rebre”, destaca la investigació.

Tant l’Unicef com altres organitzacions dedicades a la infantesa mostren la seva preocupació pel veto a l’educació que tenen els escolars en zones en conflicte, així com els que ja han emprès la marxa. Un menor refugiat té cinc vegades més probabilitats de no poder anar a l’escola i quan per fi assisteixen a classe solen ser víctimes de discriminació. En aquest sentit, l’Unicef recorda que només a Alemanya les autoritats van registrar el 2015 un total de 850 atacs contra albergs de desplaçats.

A Espanya viuen 599.000 menors migrants, refugiats i sol·licitants d’asil, un col·lectiu amb moltes menys oportunitats de sortir de la pobresa.

Rosa M. Bosch

08/09/2016

La Vanguardia

Uns 55.000 pacients gironins esperen visita amb el metge especialista

L'hospital de Campdevànol és el sanitari amb més demora de la regió sanitària, i Blanes i el Trueta, els que menys

Gairebé 55.000 gironins estan en llista d'espera per a una primera visita a l'especialista, per a la qual hauran d'esperar 87 dies, un termini que frega els 90 marcats pel Departament de Salut com a temps màxim de referència. Segons les dades publicades per la conselleria respecte a l'atenció especialitzada, a 30 de juny, en quatre dels set hospitals que hi ha a la Regió Sanitària de Girona se superaven els tres mesos que els pacients haurien d'esperar com a màxim per ser visitats a consultes externes i, depenent de l'especialitat, les demores es disparen.

En el global de les comarques gironines, la Ginecologia, amb 159 dies d'espera, és l'atenció especialitzada que més es fa esperar. També supera els tres mesos l'Oftalmologia, amb 110 dies de demora i gairebé 10.800 pacients a la cua. 

Per centres, el centre públic amb més temps d´espera a la Regió Sanitària gironina és l'hospital de Campdevànol. Al centre de referència del Ripollès hi ha 3.932 pacients en espera per una visita a l'especialista i la demora mitjana és de 162 dies. L'especialitat mèdica amb més retards al Ripollès és la de Ginecologia, amb 274 dies, seguida de la Cardiologia, amb sis mesos, i l'Urologia, amb 167 dies.

A continuació hi ha l´hospital d'Olot i Comarcal de la Garrotxa, on l'espera mitjana és de 141 dies, tot i que registra pics per a les consultes d'Oftalmologia i Urologia (amb 176 i 173 dies respectivament), i el de Figueres. A la capital de l'Alt Empordà, 12.865 usuaris esperen passar per l'especialista i ho fan, de mitjana, 109 dies.

En l'altre extrem de la llista hi ha els hospitals del Maresme i la Selva, el Trueta i Palamós, que es mantenen en els marges de temps establerts pel Departament.

En el cas dels hospitals de Calella i Blanes, la demora és de 42 dies, menys de la meitat del termini de Salut, i cap especialitat arriba als 90 dies. Digestiu, amb 67 jornades, és el que fa esperar més.

El centre de referència de Girona, l´hospital Josep Trueta, va acabar el primer semestre de l'any amb 6.779 pacients i una espera de 47 dies. En cap especialitat la demora al Trueta supera els 65 dies d'espera.

De mitjana, els usuaris de l'hospital de Palamós esperen uns 66 dies per ser rebuts a les consultes externes, i l'única especialitat que sobrepassa els tres mesos de demora és la de Ginecologia, amb 124 dies.

Ja fora de la Regió Sanitària de Girona, l'hospital de la Cerdanya, que forma part de la Regió Sanitària de l'Alt Pirineu i l'Aran, és el cas més extrem de la sanitat de la demarcació. L´hospital transfronterer de la Cerdanya va registrar al mes de juny un temps d'espera global de 167 dies, tot i que hi ha especialitats com la Cardiologia, que superen l'any de demora (397 dies). 

Creixen un 18,8% les primeres visites a les consultes externes

En el conjunt de Catalunya, durant el primer semestre de l'any 2016 les primeres visites a consultes externes hospitalàries especialitzades s'han incrementat un 18,8% respecte al mateix període del 2015, segons les dades del Departament de Salut. Pel que fa als pacients que estan en llista d´espera per a l'especialista, entre gener i juny han disminuït un 16% i han passat dels 656.924 usuaris de l'any passat als 552.113 del juny.

El temps mitjà d'espera és de 106 dies, davant dels 163 del desembre passat, és a dir, un 35% menys. Actualment, el 61,4% dels pacients catalans estan dins del termini màxim de referència de 90 dies, una xifra similar a l'any passat.

Pel que fa a les visites amb més temps d'espera són les de Ginecologia, amb 212 dies, seguides de les d'Oftalmologia, Traumatologia, Cardiologia i Urologia. Entre el 33 i el 47% dels pacients d'aquestes especialitats ja han superat el temps de referència màxim de tres mesos.

Millorar l'accés a l'especialista és un dels cavalls de batalla del Departament de Salut per millorar les llistes d'espera sanitàries. Una de les mesures preses per reduir el temps d'espera és la programació directa de visites a consultes externes des de l'atenció primària en Dermatologia, Traumatologia, Cardiologia o Oftalmologia.

Alba Carmona

06/09/2016

Diari de Girona

Khandro Rinpoche: "Quan em vaig rapar als 19 anys, vaig dir a la família que era culpa del barber"

Lama reencarnada i mestra en filosofia budista, assegura que la situació de la dona en el budisme està canviant. A poc a poc, guanyen accés a l’educació i a estaments fins ara vetats. Ella va tenir la sort de néixer en un llinatge de tradició més igualitària: de dones lama com ella n’hi ha poques

Khandro Rinpoche va ser a Barcelona convidada per la Casa del Tibet per impartir una conferència titulada Ètica i felicitat. / LAURA GÓMEZ

Com a bona mestra budista, Khandro Rinpoche diu que el secret de la felicitat és “el sentit de l’humor i no prendre’t a tu mateix massa seriosament”. Potser per això ella es prodiga en senzillesa, malgrat el protocol que envolta una rinpoche, títol honorífic dels lames reencarnats. Després d’intercanviar khatag blancs -mocador símbol de respecte i bons auguris- amb Thubten Wangchen, director de la Casa del Tibet de Barcelona, es pren un moment per acaronar dolçament un gos, poc abans d’impartir la conferència Ètica i felicitat. Khandro és la reencarnació d’una altra mestra budista i una de les poques dones lama que hi ha al món. N’és molt conscient.

Hi ha molt poques dones que siguin mestres budistes. Per què?

Hi ha diverses raons. El budisme va néixer i es va transmetre sota una situació de patriarcat. A més, l’estructura social no dóna gaires oportunitats a les dones per rebre una bona educació. Però la part bona és que sí que n’hi ha, de mestres, tot i que la majoria opten per un perfil públic baix. No cal ser rinpoche per ser una bona mestra. I afortunadament tot això està canviant ara, s’obren oportunitats perquè cada cop hi hagi més mestres dones, monges i fins i tot rinpoches.

Hi veu canvis?

Sí. Sóc molt optimista. Fins als anys 80, aquest era un problema important, però des dels 90 i sobretot en els últims 15 anys hi ha hagut grans canvis. Molta gent ha expressat preocupació per les poques oportunitats de les dones i ara la majoria de mestres són de ment més oberta. La majoria de llinatges budistes ja tenen monestir de monjos i de monges, i les escoles i l’educació superior instrueixen tant homes com dones.

Fins i tot el Dalai-lama va dir en una entrevista que la seva pròxima reencarnació pot ser una dona.

[Riu.] Sí, ho vaig sentir i és meravellós. Però crec que no és el propòsit del Dalai-lama. Ell s’haurà de manifestar en la forma que sigui més útil, i no per satisfer qüestions de gènere.

Com a mestra budista, s’ha trobat amb més obstacles pel fet de ser dona?

Els reptes sempre hi són. Vaig créixer en un moment en què no hi havia escoles per a dones, com ara. Però vaig tenir la sort de criar-me en una família molt oberta, amb un pare molt comprensiu, que em donava tot el suport en el que volgués fer.

Als 10 mesos ja la van assenyalar com la reencarnació de la Dakini de Tsurphu. Com es viu la infància amb aquesta pressió?

No vaig sentir la pressió, em van donar molta llibertat. La mare era una dona amb molta força en una societat budista on tot eren homes. Era gran defensora de l’educació i el dret a prendre les teves pròpies decisions. I el pare sempre em deia que aprengués per després decidir. Podria haver decidit una altra cosa: la meva mare volia que fos metge.

De fet, va rebre educació occidental. Va sentir el xoc cultural?

En absolut. Vaig anar a escoles catòliques molt estrictes. Però les monges de l’escola coneixien les meves circumstàncies. Jo era un cas curiós, òbviament. Anava a l’escola de monges de les set del matí a la una del migdia i llavors tornava al monestir budista fins a les nou del vespre.

Escola de monges?

Sí, jo era una bona catòlica! [Riu.] Vaig aprendre moltíssim sobre l’Església catòlica, i les monges que portaven el convent i l’escola eren persones meravelloses. Jo venia d’un monestir on la meva mare, la meva germana i jo érem les úniques tres dones entre 600 homes. En canvi, al convent catòlic tot eren monges, de manera que per a mi va ser un bon equilibri. Mai em vaig sentir diferent pel fet de ser una dona. Però òbviament sempre trobes gent a la vida que no està d’acord amb això: alguns mestres que em deien “No pots fer això” o “No pots aprendre això” pel fet de ser dona. Però tenir una família com la meva va fer que no em sentís mai diferent.

Quan va decidir ser mestra budista, ¿el fet de ser dona hi va pesar?

Per a les monges que m’animaven era important que jo fos dona. Però per a mi va ser una progressió natural. Alternava els estudis de medicina i filosofia budista. El meu pare sempre em deia que aprengués per ajudar la gent i ara penso que ser mestre budista és fins i tot més responsabilitat: no pots matar una persona físicament però treballes amb ments i pots tenir un gran impacte.

I va decidir ser mestra budista però no de perfil baix, sinó rinpoche .

En això vaig trigar més de 10 anys. Has d’anar prenent decisions a poc a poc per no defraudar les expectatives de la gent propera. A poc a poc vaig decidir-me per la filosofia budista, però el gran problema eren els cabells. El meu llinatge no s’afaita, així que vaig començar tallant-me’ls cada cop més curts i un dia vaig tornar del barber tota rapada i n’hi vaig donar la culpa a ell, vaig dir que era un error [riu]. Tenia 19 anys, i des de llavors ja no he deixat de rapar-me els cabells.

La lluita pel Tibet és també una de les seves missions?

Intento no barrejar la política i el dharma. Però sempre que puc defenso la causa perquè pertanyo a la primera generació de tibetans que mai han estat al Tibet. Vam néixer com a refugiats a l’Índia i és un tema molt emotiu per a nosaltres.

Sònia Sànchez

06/09/2016

Ara.cat

“Es feia sentir davant els poderosos”

Francesc canonitza Teresa de Calcuta per la seva “incansable tasca de misericòrdia”

El Sant Pare recorda durant l’àngelus Isabel Solà, la missionera catalana que va ser assassinada a Haití

El papa Francesc va presidir ahir al Vaticà la multitudinària cerimònia de canonització de la religiosa (amb 120.000 assistents), a qui va elogiar per “la seva incansable tasca de misericòrdia”. Francesc va proclamar ahir santa la mare Teresa de Calcuta, una icona global del segle XX, no només per a l’Església catòlica. El Papa la va enaltir com a exemple de misericòrdia, va recordar la seva defensa de la vida i la valentia a l’hora d’interpel·lar sempre els poderosos perquè admetessin responsabilitat davant la pobresa. 

El papa Francesc saluda la multitud congregada a la plaça de Sant Pere del Vaticà després de la canonització de Teresa de Calcuta

La canonització, durant una cerimònia a la plaça de Sant Pere a la qual van assistir unes 120.000 persones, en un matí molt calorós i sota un sol implacable, va ser un dels esdeveniments culminants del jubileu extraordinari de la misericòrdia.

La personalitat i la vida de la nova santa encaixen a la perfecció amb la línia de pensament del papa argentí des que va arribar a la cadira de Pere, el març del 2013. La mare Teresa va ser l’expressió d’aquella “Església pobra i per als pobres” que Francesc va anunciar com a objectiu principal, pocs dies després de ser elegit, en una trobada amb la premsa.

A la plaça de Sant Pere ahir hi havia una representació molt variada de fidels. Molts eren dels països on viuen albanesos –l’ètnia de Teresa de Calcuta–, com Albània mateix, Macedònia i Kosovo. Per a la dispersa nació albanesa va ser una jornada de gran orgull, malgrat que entre ells són majoria els musulmans. També van venir a Roma molts catòlics de l’Índia. “Això simplement ha estat el segell definitiu, oficial, perquè ja era una santa”, va dir a La Vanguardia la portaveu improvisada d’un grup de 42 persones que hi van anar expressament des de Nova Delhi. Quan li comentem que al seu país alguns la van criticar durament –pel seu afany en convertir els malalts no cristians–, la pelegrina índia va admetre que hi va haver discussió, fins i tot quan Teresa de Calcuta encara vivia, però “ella va tirar endavant la seva tasca”. “Si no discuteixes, no ets indi”, va dir de broma la interlocutora, traient rellevància a la polèmica al seu país.

Com és tradicional, Francesc va llegir la fórmula en llatí de la canonització. A la primera fila de convidats hi seia la reina Sofia, vestida de blanc –privilegi de les monarques catòliques– i amb un para-sol per protegir-se de la calor. Sofia va conèixer Teresa de Calcuta, a qui admirava profundament, i encara col·labora amb els qui continuen la seva obra. A la delegació espanyola hi havia el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, i la presidenta del Congrés dels Diputats, Ana Pastor.

Durant l’homilia, el Papa va destacar que la nova santa va ser “una generosa dispensadora de misericòrdia divina, que es va posar a disposició de tothom, i defensora de la vida humana, tant la no nascuda com l’abandonada i descartada”. Va ser una referència implícita al rebuig absolut de Teresa de Calcuta a l’avortament, una actitud que va portar fins i tot a la tribuna de les Nacions Unides. “Es va comprometre en la defensa de la vida proclamant incessantment que el no nascut és el més feble, el més petit, el més pobre”, va recordar el Sant Pare.

El Papa va remarcar, a més a més del valor ètic de la nova santa, la seva repercussió social i política. “Es va acostar a les persones defallides, que moren abandonades als carrers, reconeixent la dignitat que Déu els havia donat; va fer sentir la seva veu als poderosos de la terra, perquè reconeguessin les culpes dels crims de la pobresa creada per ells mateixos –va dir Francesc–. La misericòrdia va ser per ella la sal que donava gust a cada obra, i la llum que il·luminava les tenebres d’aquells que no tenien ni tan sols llàgrimes per plorar la seva pobresa i patiment”.

El Papa va parlar d’un dels seus arguments preferits, les perifèries, un vincle molt fort entre ell i Teresa de Calcuta. Francesc va recordar, en aquest sentit, que la santa “va treballar a la perifèria de les ciutats i a les perifèries existencials”. La va posar com a model “per a tot el món del voluntariat”.

Jorge Mario Bergoglio va sortir del guió i va improvisar unes paraules que van agradar. “Penso que potser ens costarà una mica dir-li santa Teresa –va comentar–. La seva santedat és tan propera a nosaltres, tan tendra i fecunda que espontàniament la continuarem anomenant mare Teresa”. El Papa va augurar que “aquesta incansable treballadora de la misericòrdia ens ajudi a comprendre cada vegada més que el nostre únic criteri d’acció és l’amor gratuït”. En l’àngelus, Francesc va esmentar la missionera catalana Isabel Solà, assassinada a Haití, i va retre homenatge als religiosos i religioses que, com ella, treballen amb abnegació en llocs perillosos.

Després de les cerimònies, un miler d’indigents i diversos centenars de pelegrins –entre ells un grup que va arribar caminant des de Torí (més de 900 quilòmetres, durant un mes)– van ser convidats a menjar pizza –cuita en forns portàtils portats des de Nàpols– a l’aula Pau VI, el lloc de les audiències. Va ser un colofó festiu també sota el signe de la misericòrdia.

Eusebio Val

05/09/2016

La Vanguardia

“Que no em parlin com si fos un nen”

Pacients de la unitat de crisi de salut mental a Sant Pau debaten sobre com volen ser tractats

Aquí no es parla de diagnòstics, de la bipolaritat d’una, de la depressió de l’altre, de l’esquizofrènia d’aquell. Aquí es ve a parlar del que es vulgui, menys de tot això. Per exemple “de com ens agrada que ens parlin”. Aquest va ser el tema triat la setmana passada. Anteriorment es va tractar la sexualitat que la medicació apaga. És un debat entre catorze persones en plena crisi pel seu problema de salut mental i dos infermers de l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Els problemes són molt diversos, però tots prou importants com per portar-los a una unitat de crisi, una sala tancada dins d’un hospital general on la majoria viu en pijama tot el dia i on la mitjana d’ estada és de 21 dies, però molts hi passen fins a tres mesos.

Un temps mort en què el plantejament d’entaular aquest debat setmanal per parlar de tot el que es vulgui s’acaba convertint en una veritable finestra de participació, reivindicació, coneixement, autoconeixement, etcètera...

Paternalisme.

“A mi no m’agrada el paternalisme, no m’agrada que ens parlin d’aquesta manera infantil. M’agrada estar informat de la medicació, una cosa que de vegades s’oculta”.

“Doncs a mi no em sembla malament, sobretot quan estàs aquí, tan solitari”.

“Et sents sol quan arribes i no coneixes les normes. A mi m’agrada que t’ acompanyin”.

Un dels infermers que dirigeix el debat pregunta si anota a la pissarra que el que no agrada és l’ infantilisme? Ballen a la sala altres paraules, de vegades suggerides per pacients, de vegades pels infermers que porten la sessió de Parlem dels dimarts. I acaben a la pissarra r especte, cordialitat, assertivitat, empatia. Ben grossa, soledat.

La família. “Ells no entenen com estàs. Està mal vist que tinguis un trastorn”.

Infermer: per a tu ja és difícil d’acceptar –anota acceptació– Però la teva família no sent el que passa al teu cap, només veu el canvi. Què pots fer perquè la teva família t’entengui?

“Les mares ho detecten de seguida”. “Vas acumulant dies i ­dies i al final ells ho veuen abans que jo. Jo ni el reconec”.

“Ningú no està preparat per tenir un familiar ingressat”.

Explicar-ho o no.

“La meva doctora em va dir que valia més que no l’hi digués a la meva última relació. Però, esclar, això forma part de mi, m’he de prendre la medicació d’amagat? Has de donar-li opcions. Així que no li vaig fer cas. L’hi vaig explicar i me’n vaig penedir. Al cap d’un any i mig de començar hem trencat perquè jo estava malament”.

“Jo no ho he dit a la feina; no estic discapacitada”.

“Una vegada ho expliques et comencen a tractar com si fos un nen petit. El meu fill de 19 anys em va dir: ‘Ai, mama!,’ ell no s’esperava que la seva mare tingués aquesta malaltia i ara em tracta com si fos la seva filla”.

“Aquest proteccionisme és aclaparador de vegades”.

“És per por”. 

La paraula por queda anotada a la pissarra.

“He tingut càncer i ara aquesta malaltia. Aquesta és la que ha causat més alarma en el meu entorn. (...) M’emociono per tot, quina carrera que porto”.

Més paraules que expliquen aquella por. “És l’estigma, volen protegir-nos del fet que l’entorn no ens accepti, que ens rebutgin”. A la pissarra anoten protecció i esborren por.

Boig mai.

Paraula odiosa. “Fa més mal si t’ho diu un ésser estimat”. “Si et diuen aquesta paraula ja saps que significa que no s’asseurà amb tu”. “Si no fem alguna cosa per canviar-ho, continuaran dient-nos bojos”. “Una persona no és únicament malalt d’alguna cosa”.

Infermer: s’ha de canviar, però no es tracta d’anar amb la malaltia com a bandera, perquè ets moltes més coses.

“Però no per això has de deixar que et trepitgin”.

“Et sents molt malament quan et comparen amb els altres. Per què jo”.

Infermer: Si haguessis pogut triar, tindries aquest problema de salut? Tenir-lo no ha depès de tu.

El debat es va tancant. És hora de dinar. Volen parlar una altra vegada de medicació i seqüeles sexuals. Un altre dia.

Debats, cinema, faules, exercici i menys corretges

La idea dels infermers de la unitat de crisi de salut mental de Sant Pau era que aquella llarga estada dels pacients fos més profitosa per al seu autoconeixement, “perquè molts no tenen consciència de malaltia”. Que fos més rica, “perquè parlen amb psiquiatres, psicòlegs i infermers però amb prou feines entre ells; hi ha una gran diversitat de problemes barrejats”. I que passessin coses bones. Després de parlar-ho molt entre professionals, afectats i familiars, l’equip d’infermeria dirigit per Àlex Marieges va posar en marxa un pla: els dimarts, debat; els dimecres, tertúlia 2.0 amb faules i contes. Els dijous cinefòrum sobre diversos documentals; els divendres, “exercici físic, molt divertit” i consells de nutrició per a persones especialment sedentàries. A més, un hort en un petit pati. La necessitat de subjeccions al llit per crisi han baixat del 14% al 10% en menys d’un any.

Ana Macpherson

05/09/2016

La Vanguardia

Avi, hi ha nazis a la teva residència

Clara Sánchez torna a posar el focus en els antics oficials de Hitler que viuen com a jubilats a la costa espanyola

Clara Sánchez fotografiada ahir al seu domicili madrileny

Estem envoltats de nazis sense saber-ho? També a la platja? No és estrany que Clara Sánchez (Guadalajara, 1955) parli d’“història que frega el terror psicològic” referint-se a Quan arriba la llum ( Columna/Destino), una novel·la que avui es posa a la venda i que reprèn el tema i els personatges de Lo que esconde tu nombre, amb què va guanyar el premi Nadal 2010. “Són persones grans en pantalons curts –diu l’autora en conversa telefònica des de Madrid– que van empenyent el carretó d’anar a comprar al supermercat, però que han estat autèntics monstres i viuen protegits per l’anonimat dels jubilats de la costa espanyola”.

Sánchez mostra l’evolució dels dos protagonistes, instal·lats en sengles zones de confort: la jove Sandra, a qui veu “com una Sancho Panza” contemporània, que “ha madurat” i que presenta una batalla més quotidiana que èpica, la de compaginar la vida laboral amb les seves responsabilitats com a mare sense parella, raó per la qual li va molt bé “veure’s amb el pare del seu fill, a qui no estima, encara que ell continua boig per ella”. Per la seva banda, el caçanazis Julián, aquell “ Don Quixot d’edat avançada”, inspirat en el pare de l’autora, es distreu en la seva residència de gent gran “intentant tornar boig un altre intern, el carnisser de a qui ha reconegut”. La Sandra i en Julián “viuran una aventura perillosa, reflex del que ens passa a tots. Ens forgem una falsa seguretat amb elements com la família, la parella, una casa... però la vida té altres plans”. 

Sánchez volia, així mateix, “indagar en els joves filonazis que reten homenatge als seus líders i, alhora, volen tenir el seu poder. És també una novel·la sobre la traïció. La traïció és el que mou el món, una poderosa temptació que fa canviar les coses.” Veient l’amabilitat de certs personatges, es planteja també el tema que “no som capaços de veure l’aura amenaçadora de la gent”. La mateixa autora va rebre, després de la primera part, “missatges intimidatoris” d’algun d’aquests avis de passat tèrbol.

La residència de gent gran és un dels escenaris bàsics de la trama. “Un home vell no deixa de ser un home; em sembla molt injust que hàgim d’adreçar-nos a la gent gran com si fossin minusvàlids; és gent que ens pot aportar tantíssim que em sembla una vergonya que els recloguem i expulsem de la nostra vida. Són persones plenes de tendresa, d’altres són tremends, perquè tant el que és bo com el que és dolent es potencia molt amb l’edat, però finalment només són un bon reflex de tots nosaltres. M’ho he passat molt bé recreant aquesta residència. Tu vas a un lloc així i els veus a tots iguals, com un paisatge de fons, i no, en absolut”.

En Julián lluita, a més de contra els dolents, contra les seves limitacions físiques. “Aquesta era una de les coses que més m’agradaven; les circumstàncies obliguen aquest home a oblidar-se de la seva condició física perquè hi ha una cosa més important a fer. En lloc de contra els molins, lluita contra el seu cor (necessita deu pastilles diàries), contra la primesa típica de les persones tan grans...” I la Sandra “té un nen petit, un altre obstacle per a l’acció, una cosa que interromp la fluïdesa: cal anar a la guarderia, deixar-lo amb algú... Tots fem les coses amb problemes afegits, càrregues, tots portem una motxilla, per això en Julián i la Sandra són tan humans”.

Alguns lectors li han dit a Sánchez que per què no deixava tranquils aquests avis “que ja estaven a punt de morir-se”. Home, doncs no només per les monstruositats que han fet sinó també perquè hem consentit que tinguin una jubilació d’or, que gaudeixin de la vida d’una manera que la gent corrent no pot perquè no té diners”.

Xavi Ayén

31/08/2016

La Vanguardia

La unitat experta en fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química de Girona atén més de 800 pacients en 6 anys

És la primera reconeguda oficialment pel Departament de Salut arreu de Catalunya

La Unitat d'Expertesa (UE) de la Síndrome de Sensibilització Central de la regió sanitària de Girona és la primera reconeguda oficialment pel Departament de Salut a tota Catalunya. Es tracta d'una unitat que atén pacients amb fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química. Des que es va posar en marxa i fins a l'actualitat, ha inclòs al programa més de 800 pacients, la majoria dones i amb una edat mitjana de 54 anys. El protocol terapèutic parteix del diagnòstic de la malaltia i, a partir d'aquí, una valoració mèdica inicial determina el tractament de forma individual. D'entrada, hi ha una intervenció psicoeducativa on els pacients participen en entre sis i vuit sessions de grup durant les quals els formen en la patologia i els hi donen eines per poder afrontar la malaltia amb la millor qualitat de vida possible.

Un cop acabada aquesta intervenció, fan una segona valoració del pacient. En un 30% dels casos, és necessari continuar l'abordatge amb una com intervenció mixta, que consisteix en una sessió setmanal durant vuit o deu setmanes de psicoteràpia grupal i dues sessions més setmanals durant quatre o sis setmanes de cinesiteràpia, és a dir, exercicis físics de baixa intensitat adaptats a les persones afectades de fibromiàlgia i fatiga crònica.

Procés de revisió

El Departament de Salut va iniciar fa un any el procés de revisió del model d'atenció a aquestes patologies. A partir d'aquesta revisió, el departament va auditar les unitats del territori per certificar la seva adequació al nou model. La regió sanitària Girona, que lidera el model d'atenció a través de la Unitat d'Expertesa (UE) de la Síndrome de Sensibilització Central de l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta ha estat, aquest estiu, la primera reconeguda oficialment a tot Catalunya.

La UE de Girona, ubicada al Centre d'Especialitats Güell de Girona, dóna suport i fa el seguiment dels protocols d'atenció a aquesta patologia a tota l'atenció primària i especialitzada del territori i als equips assistencials per al seu abordatge. També coordina els professionals que participen al programa durant totes les fases del tractament, així com també fa atenció als pacients que ho requereixen.

Girona ha estat pionera en el disseny d'un model d'abordatge acostant els tractaments el més a prop possible d'on resideix el pacient i potenciant el paper de l'atenció primària. Així, l'any 2002 van elaborar la primera guia de pràctica clínica de Catalunya sobre el tractament de la fibromiàlgia i el 2007 van començar a fer una prova pilot a l'Àrea Bàsica de Salut de Can Gibert del Pla de Girona. Aquest projecte va ser la base de la Guia d'Atenció a la Fibromiàlgia de la Regió Sanitària de Girona, editada al 2010, i el tret de sortida a l'aplicació del programa d'atenció a la fibromiàlgia i a la fatiga crònica a tota la regió, impulsant el desplegament progressiu. La implantació va culminar fa uns mesos, a finals de 2015, amb l'extensió del programa a totes les Àrees Bàsiques de Salut.

L'any passat es van posar en marxa 32 grups terapèutics i es van incloure 232 pacients: d'aquests, 86 van requerir tractament especialitzat amb fisioteràpia i psicoteràpia. Des del 2010 s'han atès més de 800 pacients i s'han realitzat més de 122 intervencions psicoeducatives grupals.

El model d'atenció a les persones afectades per Síndrome de Sensibilització Central a la regió sanitària de Girona s'organitza en base a l'atenció primària de salut, amb el suport i la col·laboració de la Unitat d'Expertesa configurant una xarxa d'atenció especialitzada amb la participació de professionals de la resta de recursos de salut (hospital Josep Trueta, hospitals comarcals, centres de salut mental, rehabilitació/fisioteràpia, treball social, etc.), amb la col·laboració, quan cal, d'altres unitats especialitzades o recursos comunitaris.

Multidisciplinar

La UE està formada per professionals de medicina de família, medicina interna, reumatologia, psicologia clínica, psiquiatria, rehabilitació, infermera gestora de casos, treball social i tècnic de salut del Servei Català de la Salut, així com altres especialitats que es considerin necessàries. La Unitat dóna suport al diagnòstic de la malaltia i fa la coordinació entre els diferents proveïdors de la Regió Sanitària per tal que facilitin la feina als professionals implicats en les diferents fases del tractament terapèutic. La UE també s'encarrega de formar els professionals que intervenen en l'acte assistencial. Actualment, a tota la Regió hi ha 98 professionals que actuen com a referents de fibromiàlgia: 46 professionals d'infermeria, 27 metges, 12 fisioterapeutes, 11 psicòlegs i 2 treballadors socials.

Segons informa Salut en un comunicat, les enquestes de satisfacció realitzades als pacients mostren un alt grau de satisfacció del programa. En aquest sentit, valoren amb un 4,3 sobre 5 la millora sobre la seva qualitat de vida i amb un 4,7 sobre 5 la formació que se'ls ha donat sobre la seva malaltia.

ACN

31/08/2016

Diari de Girona

Un test mèdic identifica els càncers d'origen desconegut

Accelerar el diagnòstic permetrà administrar tractaments més específics i millorar la supervivència

En un 5%-10% dels pacients es detecta abans la metàstasi que el tumor d'on procedeix

Un test desenvolupat per Manel Esteller i el seu equip a l’Institut d’Investigació Mèdica de Bellvitge (Idibell) ha demostrat en un gran estudi internacional que és capaç d’identificar la procedència dels càncers d’origen desconegut, és a dir, aquells que es manifesten en forma de metàstasi –cèl·lules que s’escapen del seu lloc de naixement i creixen en un altre teixit distant– però que segueix sense saber-se on se situa el tumor primari o original.

L’anàlisi permetrà accelerar els terminis del diagnòstic i facilitarà l’administració de tractaments més específics, cosa que podria doblar la taxa de supervivència dels pacients. «Es podria començar a aplicar avui mateix», va comentar a aquest diari Esteller.

«En els pacients diagnosticats amb càncer, el més freqüent és que es detecti el tumor primari i la presència o no de metàstasi –va afirmar l’investigador de l’Idibell–. No obstant, entre un 5% i un 10% dels casos apareixen d’una altra forma: es diagnostica la metàstasi, però el tumor primari no es detecta malgrat realitzar-se diferents proves diagnòstiques». És el que es denomina «càncer d’origen desconegut» o CUP, segons les sigles en anglès ('cancer of unknownprimary').

Supervivència limitada

Com que no se sap de quina classe de tumor es tracta, la supervivència d’aquests pacients és molt limitada. Els CUP acostumen a ser càncers en estat avançat de la malaltia. Els resultats de la validació del test, anomenat Epicup, s’han publicat en un article a la revista 'The LancetOncology', la revista més prestigiosa en l’àrea de l’oncologia mèdica. La investigació s’ha desenvolupat amb el patrocini dels laboratoris Ferrer.

«Al llarg dels últims anys hem començat a ser conscients que els patrons químics que regulen l’activitat dels gens (l’epigenoma) són específics de cada teixit –escriu Esteller–. Per exemple, són diferents en una cèl·lula del pàncrees que en una del pulmó». Per poder-ho determinar amb precisió, aquestes firmes epigenètiques particulars de cada mena de càncer [tècnicament, els marcadors de metilació de l’ADN], s’han analitzat en un total de 10.500 tumors humans.

«Quan ara estudiem l’ADN de la metàstasi d’un pacient amb tumor d’origen desconegut –prossegueix–, la fotografia de l’epigenoma que obtenim podem dir que pertany a la família del càncer de pàncrees, de pulmó, de còlon, de mama, etc. És a dir, donem un diagnòstic de l’origen d’aquell tumor», diu Esteller. Els tumors diagnosticats corresponen a tots els teixits humans.

Informació complementària

El resultat del test proporciona una informació diagnòstica complementària a altres proves –anatomia patològica, diagnòstic per la imatge, etcètera–. «Aquestes tècniques convencionals només permeten diagnosticar el 25% de càncers d’origen desconegut, mentre que l’eina desenvolupada arriba al 87% de diagnòstics», diu el primer autor de l’estudi.

«Disposar del perfil epigenètic permetrà que aquell pacient no sigui tractat a cegues, sinó que podrà rebre una teràpia molt més específica per a aquella classe de tumor», conclou.

Els 10.500 tumors analitzats converteixen l’estudi en el més exhaustiu dels desenvolupats en aquest àmbit mèdic. La mitjana d’edat dels individus va ser de 63 anys, repartits entre homes (56%) i dones (44%). L’estudi no va trobar cap diferència entre individus en funció del seu origen (hi havia mostres de diversos països europeus, Austràlia i Estats Units), edat o grup ètnic.

Llest per ser aplicat 

“Aquest treball em posa particularment content perquè no és una troballa que creus que s'aplicarà en uns anys, sinó que el test epigenètic ja es pot aplicar en l'actualitat”, destaca Manel Esteller, investigador de l'Idibell amb un contracte ICREA de la Generalitat i professor de la Universitat de Barcelona (UB). “Amb l'ajuda dels laboratoris Ferrer hem establert l'anàlisi validada per les agències sanitàries. Entre que reps la mostra i dónes el diagnòstic es triga només cinc dies”, afegeix.

Antoni Madridejos

27/08/2016

El Periódico