Khandro Rinpoche: "Quan em vaig rapar als 19 anys, vaig dir a la família que era culpa del barber"

Lama reencarnada i mestra en filosofia budista, assegura que la situació de la dona en el budisme està canviant. A poc a poc, guanyen accés a l’educació i a estaments fins ara vetats. Ella va tenir la sort de néixer en un llinatge de tradició més igualitària: de dones lama com ella n’hi ha poques

Khandro Rinpoche va ser a Barcelona convidada per la Casa del Tibet per impartir una conferència titulada Ètica i felicitat. / LAURA GÓMEZ

Com a bona mestra budista, Khandro Rinpoche diu que el secret de la felicitat és “el sentit de l’humor i no prendre’t a tu mateix massa seriosament”. Potser per això ella es prodiga en senzillesa, malgrat el protocol que envolta una rinpoche, títol honorífic dels lames reencarnats. Després d’intercanviar khatag blancs -mocador símbol de respecte i bons auguris- amb Thubten Wangchen, director de la Casa del Tibet de Barcelona, es pren un moment per acaronar dolçament un gos, poc abans d’impartir la conferència Ètica i felicitat. Khandro és la reencarnació d’una altra mestra budista i una de les poques dones lama que hi ha al món. N’és molt conscient.

Hi ha molt poques dones que siguin mestres budistes. Per què?

Hi ha diverses raons. El budisme va néixer i es va transmetre sota una situació de patriarcat. A més, l’estructura social no dóna gaires oportunitats a les dones per rebre una bona educació. Però la part bona és que sí que n’hi ha, de mestres, tot i que la majoria opten per un perfil públic baix. No cal ser rinpoche per ser una bona mestra. I afortunadament tot això està canviant ara, s’obren oportunitats perquè cada cop hi hagi més mestres dones, monges i fins i tot rinpoches.

Hi veu canvis?

Sí. Sóc molt optimista. Fins als anys 80, aquest era un problema important, però des dels 90 i sobretot en els últims 15 anys hi ha hagut grans canvis. Molta gent ha expressat preocupació per les poques oportunitats de les dones i ara la majoria de mestres són de ment més oberta. La majoria de llinatges budistes ja tenen monestir de monjos i de monges, i les escoles i l’educació superior instrueixen tant homes com dones.

Fins i tot el Dalai-lama va dir en una entrevista que la seva pròxima reencarnació pot ser una dona.

[Riu.] Sí, ho vaig sentir i és meravellós. Però crec que no és el propòsit del Dalai-lama. Ell s’haurà de manifestar en la forma que sigui més útil, i no per satisfer qüestions de gènere.

Com a mestra budista, s’ha trobat amb més obstacles pel fet de ser dona?

Els reptes sempre hi són. Vaig créixer en un moment en què no hi havia escoles per a dones, com ara. Però vaig tenir la sort de criar-me en una família molt oberta, amb un pare molt comprensiu, que em donava tot el suport en el que volgués fer.

Als 10 mesos ja la van assenyalar com la reencarnació de la Dakini de Tsurphu. Com es viu la infància amb aquesta pressió?

No vaig sentir la pressió, em van donar molta llibertat. La mare era una dona amb molta força en una societat budista on tot eren homes. Era gran defensora de l’educació i el dret a prendre les teves pròpies decisions. I el pare sempre em deia que aprengués per després decidir. Podria haver decidit una altra cosa: la meva mare volia que fos metge.

De fet, va rebre educació occidental. Va sentir el xoc cultural?

En absolut. Vaig anar a escoles catòliques molt estrictes. Però les monges de l’escola coneixien les meves circumstàncies. Jo era un cas curiós, òbviament. Anava a l’escola de monges de les set del matí a la una del migdia i llavors tornava al monestir budista fins a les nou del vespre.

Escola de monges?

Sí, jo era una bona catòlica! [Riu.] Vaig aprendre moltíssim sobre l’Església catòlica, i les monges que portaven el convent i l’escola eren persones meravelloses. Jo venia d’un monestir on la meva mare, la meva germana i jo érem les úniques tres dones entre 600 homes. En canvi, al convent catòlic tot eren monges, de manera que per a mi va ser un bon equilibri. Mai em vaig sentir diferent pel fet de ser una dona. Però òbviament sempre trobes gent a la vida que no està d’acord amb això: alguns mestres que em deien “No pots fer això” o “No pots aprendre això” pel fet de ser dona. Però tenir una família com la meva va fer que no em sentís mai diferent.

Quan va decidir ser mestra budista, ¿el fet de ser dona hi va pesar?

Per a les monges que m’animaven era important que jo fos dona. Però per a mi va ser una progressió natural. Alternava els estudis de medicina i filosofia budista. El meu pare sempre em deia que aprengués per ajudar la gent i ara penso que ser mestre budista és fins i tot més responsabilitat: no pots matar una persona físicament però treballes amb ments i pots tenir un gran impacte.

I va decidir ser mestra budista però no de perfil baix, sinó rinpoche .

En això vaig trigar més de 10 anys. Has d’anar prenent decisions a poc a poc per no defraudar les expectatives de la gent propera. A poc a poc vaig decidir-me per la filosofia budista, però el gran problema eren els cabells. El meu llinatge no s’afaita, així que vaig començar tallant-me’ls cada cop més curts i un dia vaig tornar del barber tota rapada i n’hi vaig donar la culpa a ell, vaig dir que era un error [riu]. Tenia 19 anys, i des de llavors ja no he deixat de rapar-me els cabells.

La lluita pel Tibet és també una de les seves missions?

Intento no barrejar la política i el dharma. Però sempre que puc defenso la causa perquè pertanyo a la primera generació de tibetans que mai han estat al Tibet. Vam néixer com a refugiats a l’Índia i és un tema molt emotiu per a nosaltres.

Sònia Sànchez

06/09/2016

Ara.cat