“Alguns metges són terroristes de la medicina”

Salvador Esquena, uròleg, cirurgià oncològic

Tinc 40 anys. Vaig néixer a Girona i visc a Barcelona. Sóc metge. Estic casat i tinc una filla, Aina (1). Sóc un liberal moderat, a la pràctica un socialdemòcrata. Si Déu existeix, ens té un mica abandonats. La mà del metge a l'espatlla cura tant com la pastilla.

Té ben irritats els seus col·legues metges...

Només els que no entenen que l’autocrítica és molt saludable.

Què els ha molestat?

Assenyalo aspectes de l’exercici de la medicina millorables, sempre pensant en el pacient. Per això em vaig fer metge!

Per a què?

Per alleujar els altres, i no per grimpar socialment, promocionar-me o forrar-me.

Acusa altres metges de fer això?

Alguns metges són terroristes de la medicina: miren només pel lucre personal. Haurien de ser empresonats!

Va fort, vostè.

Anuncien en premsa mètodes quirúrgics pels quals cobren exageradament, i que en molts casos apliquen sense ser necessaris. Enganyen i estafen, i plomen el pacient... que a sobre els queda agraïts!

Això que diu és molt greu: denunciï’ls des del Col·legi de Metges!

Preparem un decàleg de pràctiques ètiques, per fer-ho: ara és molt difícil provar-ho.

Però dir-ho així escampa ombres de dubtes sobre tota la professió...

Afirmo que l’assistència mèdica a Catalunya és de les millors del món, la pública i la privada. Només ataco el metge inhumà i deshumanitzat, aprofitat i sense escrúpols.

Un exemple, sisplau.

Enredar el malalt perquè es presti a ser utilitzat com a conillet d’índies d’un tractament o tècnica nous. “Prepareu-me’n dos per a dilluns”, he sentit dir un cirurgià...

Potser això és necessari perquè avanci la medicina...

A qui vagi a fer-ho, li prego que abans es pregunti: “Li faria això a la meva mare?”. I després que actuï en conseqüència.

Queda dit.

Per adquirir experiència i sumar hores de quiròfan, alguns col·legues viatgen al tercer món a practicar: operen sense els controls d’aquí. Utilitzen aquells pacients com a objectes en benefici seu: ho jutjo immoral.

Vostè com va sumar hores de quiròfan?

Operant aquí, amb totes les cures i garanties per al pacient, a poc a poquet.

Quina operació ha estat la més difícil?

Construir una bufeta extirpada amb un tros d’intestí.

Des de quan va sentir aquesta vocació?

De petit em regalaven mini-farmacioles per fer cures als meus companys del pati de l’ escola. I a mi ja m’agradava prou, allò.

Ser cirurgià oncològic són paraules importants...

És una cirurgia molt atractiva, i no et negaré la meva autocomplaença si guareixo o milloro la vida d’algú.

Però... i la responsabilitat de fallar?

Per això el metge ha de ser molt humil: tot es pot complicar. Encara que el pacient ho cregui, no som infal·libles! Així que res d’adormir-se sobre els llorers, col·legues!

Alguns metges s’enfilen massa?

El risc de narcisisme és enorme. I un Narcís crescut pot portar-te a menysprear el pacient, a veure’l com a secundari, com a simple instrument del teu èxit: fatal!

I això passa?

Més del que caldria: és tan llastimós veure un metge altiu, fred, displicent, distant...

Com hauria de ser el bon metge?

Molt format i al dia en la seva disciplina, i alhora molt empàtic: tan bo en l’aspecte tècnic com en l’humà... I d’això hi hauria d’haver exàmens!

Tanta importància hi dóna?

Un bon metge és el que sap comunicar-se amb el pacient, és càlid, tendre, amable, educat, simpàtic, afectuós, empàtic! Això ja és curatiu! És el millor fàrmac.

Les dones metges són mes empàtiques que els homes?

La sensibilitat no es reparteix per sexes, depèn de cada persona.

Què caldria corregir o evitar?

Mals hàbits. Un: els regals de la indústria farmacèutica als metges perquè prescriguin els seus fàrmacs. Hi va haver sobres mensuals per a metges, i un de molt influent va dir: “A mi m’agraden els cotxes esportius...”. A un altre li van pagar una consulta nova.

Quina altra pràctica qüestiona?

Classes de cirurgia amb operacions en viu: augmenta el risc del pacient.

Una altra.

Per aconseguir promoció o fons, hi ha investigadors mèdics que maquillen dades en congressos i en publicacions científiques. El director de la prestigiosa The Lancet ja s’ha queixat de perdre credibilitat, per les boles que li colen als articles.

Doncs que vigili!

Però sovint els periodistes us afanyeu a elevar a titular qualsevol bola... si el tema és prou suggeridor, per atreure lectors... Alguns venen fum... i d’altres en compren.

Alguna crítica més?

Els metges cobren poc i suporten una pressió assistencial brutal, i molta burocràcia... Amb els anys això mina la seva moral, i un metge cremat, desmotivat, no és un bon metge! Als polítics els correspon evitar-ho...

Conclusió?

Tot per al pacient i amb el pacient! Sense paternalismes: posem-nos a la pell del pacient! La mà del metge a l’espatlla... és tan guaridora o més que una pastilla.

En la pell del pacient

Li comento a Salvador Esquena que la sèrie House ha fet mal al seu gremi, perquè projecta la imatge del metge displicent amb tothom, pacients inclosos. És un metge més pendent de la seva pròpia brillantor que de confortar el proïsme. Salvador Esquena em confirma que contra aquest perfil ell reivindica el del metge comunicatiu, amable i empàtic amb el pacient: sosté que l’afabilitat i l’ afecte del metge formen part substancial de la seva eficàcia guaridora. I ho argumenta amb contraexemples al seu llibre En la pell del pacient (Ara Llibres), discutit perquè posa la seva professió davant el mirall. No per denigrar-la: per millorar-la.I opina a Twitter:@ducdemantua

Ima Sanchís

17/06/2016

La Vanguardia

40 anys de la revolta que va fer trontollar l'apartheid

Sud-àfrica commemora les matances d'estudiants a Soweto que van commocionar el món

Tres nens porten flors al monument que hi ha a Soweto en memòria d'Hector Peterson, la primera víctima de la revolució de Soweto. / KIM LUDBROOK / EFE

El calendari de Sud-àfrica marca el 16 de juny com una jornada festiva. És oficialment el Dia de la Joventut, una de les festivitats laiques que la jove democràcia ha instaurat en record de víctimes del què es va conèixer com la revolta de Soweto, l'enorme suburbi de Johannesburg construït per a la població treballadora negra, que va suposar el principi de la fi -molt lenta- de la vella Sud-àfrica suprematista.

Ara fa 40 anys, el 16 de juny del 1976, uns 15.000 estudiants de secundària -tots negres- de Soweto van sortir al carrer per protestar contra el què consideraven una imposició del règim més racista del món: l''afrikaans', la llengua oficial del país i dels 'afrikaners', els colons d'origen holandès i francès que, paradoxalment, van batejar el seu nou idioma com a "africà" i, com a curiositat, és l'únic autòcton amb arrels europees. Entre les demandes d'aquella joventut també hi havia la gratuïtat de l'educació universitària i "la descolonització" de les universitats.

La policia no va dubtar a fer el què sempre feia en aquests casos: a reprimir violentament una manifestació, sense tenir en compte que molts dels què s'hi manifestaven per Soweto, el gueto per a negres més gran del país, eren adolescents. Els agents van entrar en trompa al barri i van bloquejar la marxa. De seguida, els joves van tirar pedres, i la policia va respondre amb garrotades, gasos lacrimògens i bales. A hores d'ara ningú no sap encara quin és el balanç d'aquella jornada i de les setmanes d'indignació i convulsió que va viure el país. El nombre de víctimes superaria els 176 i n'hi ha qui parla de 700. La revolta de Soweto va marcar un abans i un després. 

Umbiswa Makhubo corre per dur al metge Hector Pieterson, ja mort, amb la seva germana Antoinnette plorant. / SAM NZIME

La primera víctima va ser Hector Pieterson, un nen de 12 anys que va rebre l'impacte d'un projectil. La seva imatge, en una foto de Sam Nzima, ja moribund carregat a braços d'un jove i amb la seva germana plorant al costat es va convertir en una icona de la revolta i, en donar la volta al món, en una denúncia de com l'apartheid tractava els seus ciutadans negres. Ara, la seva memòria es guarda i exhibeix a un museu que porta el seu nom i s'alça a Soweto, no gaire lluny de Viakazi, l'únic carrer del món amb dos veïns premi Nobel de la Pau: Desmond Tutu i Nelson Mandela.

Anys després, a la Comissió de la Veritat i la Reconciliació que el govern democràtic va constituir, la germana de Pieterson, Antoinette Sithole, recordava com mai hagués imaginat que una marxa com aquella hagués acabat amb la vida del seu germà i tants d'altres companys.

Quatre dècades després, la joventut sud-africana continua batallant al carrer. L'afrikaans ha deixat de ser l'idioma vehicular que era i des del 1994 en què Nelson Mandela va estrenar la democràcia, el país té 11 llengües oficials de la mateixa categoria, tot i que la llengua franca en l'administració pública i el carrer és l'anglès.

En els últims 17 anys, segons estadístiques oficials, hi ha hagut 67.750 protestes en aquest país austral, és a dir 13 al dia, i una gran majoria les continuen protagonitzant la joventut i els estudiants. Malgrat les millores al país, a pobresa continua colpejant bàsicament la població negra, amb una educació encara inferior, amb feines pitjors i unes expectatives menors que les dels seus compatriotes blancs.

"Les circumstàncies són diferents, però ens barallem pel mateix: perquè ningú es quedi sense educació per haver nascut en una família negra, marginada històricament", diu a a l'agència Efe Thabo Lubisi, un dels milers d'estudiants que en l'últim any han posat en escac amb manifestacions massives al govern de Sud-àfrica.

L'última batalla guanyada ha estat que el govern de Jacob Zuma rectifiqui i tiri enrere el projecte d' augmentar les taxes universitàries.

"Els estudiants han mostrat el seu múscul a l'hora d'intentar canviar la direcció de la història", escriu el professor de la Universitat de Sud-àfrica (UNISA), Vuyisile Msila, sobre el paral·lelisme entre els moviments de Soweto i el que ha protagonitzat els últims mesos al crit i 'hashtags' #FeesMustFall [Les taxes han de caure].

Marta Rodríguez

16/06/2016

Ara.cat

Les entitats socials d'Església, "les més eficaces en detectar noves necessitats"

Parlar de xifres, estadístiques o percentatges en temes com la pobresa, l'acció social o les necessitats bàsiques sovint podria semblar fred o distant, però és necessari. Els números no menteixen i sentir que 1,2 milions de persones es beneficien de l'acció social de les entitats d'Església si més no aclapara. Aquest dissabte al matí s'ha presentat l'informe 'Les entitats d'acció social d'Església', un estudi realitzat per la Fundació Pere Tarrés, la càtedra d'Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili i el Campus Docent Sant Joan de Déu. Una radiografia que ha comptat amb dues parts, una primera part qualitativa, i una altra quantitativa.

El delegat de Pastoral Social, Josep M. Jubany, ha remarcat la necessitat d'un informe com aquest: "Es desconeix l'acció que fan petites entitats sovint a recer de parròquies o congregacions", un treball sovint silenciat que pel director de Formació Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés, Rafael Ruiz de Gauna, aglutina una necessitat: "explicitar què fem les entitats d'Església".

La presentació, a càrrec d'Àngel Belzunegui, de la Càtedra d'Inclusió Social de la URV, i Marina Aguilar, investigadora de la Pere Tarrés, ha estat moderada pel periodista Jordi Llisterri i ha posat de manifest algunes conclusions importants que situen a les entitats socials d'Església com "les més eficaces en detectar les noves necessitats". Belzunegui ha recordat que al 2007 va ser Càritas qui va començar aparlar de crisi. Unes entitats que "treballen com vasos capil·lars, detecten canvis socials i noves pobreses".

A continuació algunes xifres que posa de manifest l'estudi:

• El número de beneficiaris de les entitats socials d'Església són 1,2 milions de persones, que representaria un 16% dels catalans.
• Mobilitzen 18.850 voluntaris, majoritàriament dones, entre 50 i 60 anys.
• Gestionen 168 milions d'euros cada any i un 65% provenen d'ingressos privats. Cada euro de l'Administració destinat a les entitats d'Església es multiplica per quatre.

 

El 42% de les entitats van néixer a partir d'Instituts de vida consagrada. El 39% a partir e parròquies de diòcesi, i el 19% a partir de la iniciativa de laics. Això està canviant. Les congregacions envelleixen o desapareixen i s'està produint una concentració de l'acció social. Algunes entitats tradicionalment de congregacions i ordes religiosos són sovint assumides per altres institucions eclesials.

Les entitats socials d'Església tenen una activitat molt adreçada a la persona, amb una atenció integrada. Pel que fa a l'àmbit d'acció, moltes treballen en diversos camps, però el primer àmbit és per aquest ordre: el socioeducatiu, el socioeconòmic, el sociolaboral, i el sociosanitari, sent aquest darrer àmbit el més especialitzat.

El número de beneficiaris d'aquestes entitats arriba al 1,2. Curiosament concorda amb la xifra de pobres a Catalunya. Els usuaris han canviat notablement. Ara hi ha un 61% de persones amb nacionalitat espanyola. Destaca que el 40% dels usuaris atesos estan sols. Hi ha persones multivulnerables, que necessiten una atenció integral. 

El voluntariat és el gruix, això diferencia les entitats d'Església d'altres grans organitzacions. El 83,4% són voluntaris, majoritàriament dones, entre 50 i 60 anys. L'acció social de l'Església està feminitzada. L'impacte econòmic de la feina que realitzen les entitats d'Església és de 96 milions d'€. El 65% dels recursos venen de fons privats. Això desmenteix la idea sovint estesa de que l'Estat manté l'Església. El 35% d'ingressos restants provenen de convenis amb l'Administració, per fer la feina que el Govern no pot assumir. L'informe posa de manifest que cada euro de l'Administració destinat a les entitats d'Església es multiplica per quatre. 

Glòria Barrete

06/06/2016

CatalunyaReligió.Cat

Orlando

Al-Dabiq, la revista on line del Daeix –èmula de l’Inspire d’Al-Qaida–, es pu­bliquen molts articles sobre la “maldat dels sodomites” i la ­ne­cessitat d’assassinar-los. El mot ­Dabiq, per cert, surt als hadits i equi­valdria a l’Harmagedon bíblic, la mí­tica batalla final entre cristians i musulmans. Al­hora, a tots els països regits per la xaria, l’homosexualitat implica pena de mort, i tots els ideòlegs islamistes la consideren un pecat contra l’islam. Sense anar més lluny, el mateix imam d’Orlando, en una conferència de fa dos mesos, assegurava que la sentència per a un homosexual és la mort. I si passem el rasclet per moltes de les nostres mesquites, segur que la prè­dica va en el mateix sentit. Hem descobert, doncs, que l’islamisme és homòfob.

És homòfob i per això mata homosexuals. Es misogin i per això mata dones. És antisemita i per això mata jueus. I és totalitari i per això mata de manera indiscriminada.

Faig aquesta premissa perquè el terrible atemptat d’Orlando ha derivat en alguns debats polítics tan esotèrics, com deplorables, la majoria inserits en el políticament correcte, com si fos més còmode parlar d’homofòbia que d’islamisme. És el cas del mateix Obama, que ha preferit posar la qüestió de les armes, i no el terrorisme, al centre del debat, per tal d’evitar que Trump en tregui rèdit electoral. Però en fer-ho, i tal com fa tota l’esquerra, abandona el relat contra l’islamisme i el regala a la dreta.

Tanmateix, és un atemptat isla­mista? Sembla que no hi ha dubte, com tampoc no n’hi va haver en l’atemptat de San Bernardino del desembre passat, on van morir 14 persones. Primer ho és perquè l’assassí mateix en fa professió i el Daeix ho ratifica. I en aquesta gihad en xarxa on qualsevol descerebrat pot esdevenir un xahid, no cal haver anat a entrenar-se Al-Raqqa, o formar part d’una cèl·lula dorment, per ser un gihadista. Vull recordar que un dels articles més famosos d’Inspirees titulava “Com fer una bomba a la cuina de la mare”. És a dir: cap relació, cap contacte, només internet i la voluntat de fer la gihad, convertit l’individu en el protagonista de la seva pròpia i mortífera èpica. A més, l’atemptat d’Orlando segueix el manual de preferència del Daeix: atemptar en locals d’oci, fer una matança massiva i, si pot ser, matar ­víctimes sensibles: jueus, dones, homosexuals… La idea escrita per un dels seus ideòlegs: “Si ets poruc, insulta; si tens un ganivet, punxa; si tens una pistola, mata; si tens un fusell, fes una matança”.

L’objectiu: crear el terror global, de manera que qualsevol se senti amenaçat. I ja hem vist la capacitat mortífera d’un sol assassí. La qüestió, com sempre, és què fem amb els ideòlegs que viuen feliçment entre nosaltres, com aquest imam d’Orlando. Perquè l’assassí ha perpetrat la matança, però l’imam de torn ha dibuixat la diana i l’ha santificada. Serps covant els ous de l’odi.

Pilar Rahola

14/06/2016

La Vanguardia

Un terç del menjar que comprem va a les escombraries... i cada cop més

L’Agència de Salut prepara una proposta de llei perquè els grans supermercats no puguin llençar menjar

Clicar damunt per fer la imatge més gran

Si el malbaratament alimentari fos un país, seria la tercera potència en emissió de gasos hivernacle, només per darrere de la Xina i els Estats Units. Cada any, l’atmosfera absorbeix 3.300 milions de tones de diòxid de carboni per aliments que algú ha comprat -o cultivat- i que han acabat a les escombraries, segons dades de la FAO. L’aigua invertida anualment per produir tots aquests aliments, 250.000 milions de metres cúbics, és l’equivalent al cabal anual del riu Volga, o tres vegades el llac Léman, a Suïssa. Si l’estany de Sant Maurici, al Parc d’Aigüestortes, tingués un tap al fons i el llac fos buidat i omplert cent vegades, pel forat s’escolaria l’equivalent a l’aigua desaprofitada cada any per produir tots els aliments malgastats. Econòmicament, el malbaratament alimentari suposa 750.000 milions de dòlars, el mateix que el PIB de l’Aràbia Saudita. En total, gairebé el 30% dels aliments són malbaratats arreu del món. Només el menjar que es llença a la Unió Europea -al voltant de 100 milions de tones- podria evitar tota la fam del món dues vegades, d’acord amb dades de la Comissió Europea. Segons alerta el programa europeu Refresh, que compta amb la col·laboració del centre català de recerca CREDA, si no s’hi posa remei, el malbaratament alimentari a l’Europa dels 28 podria arribar a la xifra de 120 milions de tones el 2020.

Les xifres d’aquest problema d’abast mundial són devastadores. Catalunya tampoc en surt gaire ben parada. Els catalans malbaraten cada any 35 quilos per persona de menjar, prou per alimentar 500.000 persones durant 365 dies, segons les últimes dades disponibles, corresponents a l’estudi Diagnosi del malbaratament alimentari,elaborat el 2011 per l’Agència de Residus de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquests 35 quilos no hi ha comptabilitzats els aliments que es llencen en el sector primari, en la distribució a l’engròs o en la indústria agroalimentària, uns actors que, si s’afegissin a l’equació, farien pujar la xifra a 76 quilos de menjar malbaratat per persona. La mitjana espanyola, incloent-hi tots aquests conceptes, és de 49 quilos, segons el Bio Intelligence Service 2010, l’estudi de referència per a Europa. Altres barems -la disparitat de dades i mètodes de comptabilització és un dels grans problemes a l’hora d’abordar la qüestió del malbaratament- xifren en 173 quilos per persona el menjar que es llença a Europa, segons l’estudi Estimates of European food waste levels, publicat el març del 2016 per l’Institut de Recerca Mediambiental de Suïssa (IVL).

“No som prou conscients de la gran quantitat de menjar que arribem a llençar”, diu Raquel Díaz, investigadora del CREDA. A les famílies és on se’n llença més. De les 262.471 tones d’aliments que cada any van a les escombraries catalanes, el 58% surt de les cases particulars (151.800 tones). Els supermercats són responsables d’un 16%, i els bars i restaurants, d’un 12%. El sector del comerç al detall (fruiteries, carnisseries, peixateries, forns de pa...) representen un 9% del total, amb una superfície total de venda similar a la dels supermercats. Els serveis de càtering i restauració de les institucions sumen un 4%, mentre que els mercats municipals són el sector amb un menor percentatge de malbaratament, l’1%.

El perquè del malbaratament

Però, per què es produeix aquest malbaratament? A les famílies sovint el problema té a veure amb una mala planificació de les compres i poca consciència del que es menja i es llença. “Malgrat que ha augmentat la preocupació per qüestions mediambientals, el malbaratament alimentari no s’ha considerat un problema social fins fa poc”, diu l’informe de l’Agència Catalana de Residus. La interpretació errònia de les dates de caducitat o consum preferent també porta a llençar aliments encara comestibles, sobretot a les famílies monoparentals o unipersonals, on es generen més restes alimentàries que a les famílies extenses, ja que les racions dels supermercats no estan pensades per a les del primer tipus.

Els supermercats són el segon agent que més menjar malbarata: 42.098 tones a l’any. Precisament per això, després de dos anys de treball, l’Agència de Salut Pública de Catalunya acaba de redactar una proposta de llei perquè els grans supermercats no puguin llençar menjar, segons ha pogut saber l’ARA. La proposta obligaria les superfícies comercials de més de 400 m a arribar a acords amb entitats socials per tal que el menjar que descarten -perquè falta poc perquè caduqui, per exemple- no es malbarati. És el mateix que, des de l’any passat, França imposa als súpers del país de forma pionera. La llei que prepara l’Agència de Salut Pública també inclou un segon punt perquè s’eximeixi de responsabilitat les entitats o empreses que facin donacions de menjar. Aquesta modificació permetria que les entitats socials rebessin fins a 40 vegades més aliments. El tercer punt de la proposta de llei, que es debatrà en la seva totalitat amb el Tercer Sector Social abans que vaig al Parlament, té a veure amb l’impuls de la formació contra el malbaratament.

Dins del rànquing de malbaratadors, als supermercats els segueix la restauració i els càterings d’escoles, residències o hospitals. En aquests agents, l’origen del malbaratament solen ser aliments no consumits o productes mal conservats. A l’engròs, per la seva banda, són habituals les pèrdues per aliments degradats o mal conservats, en alguns casos pel trencament de la cadena de fred; i al sector primari, finalment, molts aliments són rebutjats per la seva forma i color, o per excedents.

En aquest últim sector, el motiu del malbaratament és de vegades especialment dolorós: molts aliments són rebutjats perquè es consideren lletjos i no compleixen els estàndards de mida o aspecte, però són totalment comestibles. No hi ha dades a escala catalana del que s’arriba a llençar en aquest tram de la cadena, però la FAO xifra en gairebé 100 milions de tones el menjar malbaratat durant la producció agrícola, 20 en la postcollita i l’emmagatzematge, 20 en la transformació i 10 en la distribució -el consum el xifra en 100 milions més.

Segons l’Agència Catalana de Residus, els reptes a l’hora d’encarar el problema del malbaratament són bàsicament dos: prendre consciència que les restes alimentàries són un recurs -malgrat que la normativa les considera un residu- i recuperar el valor de l’aliment.

En aquest sentit, la investigadora del CREDA Raquel Díaz recalca la necessitat d’una sensibilització i una educació més grans: “La nostra cultura alimentària s’ha impregnat de l’hàbit de la societat de consum de fer servir i llençar, ja sigui roba, electrodomèstics o menjar. Si com a societat valoréssim més l’alimentació, no es produiria tant de malbaratament”, assenyala.

Data de caducitat vs. data de consum preferent: una confusió problemàtica

El desconeixement sobre el significat real de la data de caducitat i la data de consum preferent és un dels motius pels quals es malbaraten més aliments a escala domèstica. Només en el cas dels productes peribles a curt termini -aquells que si es fan malbé poden representar un risc per a la salut humana-, l’embalatge inclou la data de caducitat. La resta de productes inclouen només la data de consum preferent, que en cap cas significa que un cop superada hi hagi un risc per a la salut. És senzillament una recomanació i només determina que, fins aquella data, el producte mantindrà totes les seves propietats organolèptiques intactes (sabor, olor, color, textura...). Més enllà de la data de consum preferent, només si el producte dóna mostres d’estar en males condicions (fa pudor, canvia de color, aspecte) pot representar algun risc.

En tot cas, les indicacions de la data de caducitat i la data de consum preferent es basen, principalment, en assajos de la qualitat dels aliments i són potestat del fabricant. No hi ha unes normes oficials que determinin els assajos que s’han de realitzar ni la metodologia que s’ha d’emprar per avaluar la data de consum preferent o la de caducitat. Per tant, aquests dos indicadors només són informació del fabricant al consumidor. No és una data marcada per cap norma ni legislació i no està sotmesa a validacions per part de l’administració, que no té cap paper a l’hora de determinar-la, tret de la supervisió de l’existència de l’etiqueta. Així, pot ser apte consumir un producte alimentari més enllà de les dates de durada mínima, ja sigui la data de consum preferent o la de caducitat, si s’ha mantingut en les condicions de conservació adequades.

Selena Soro

11/06/2016

Ara.cat

Omella demana als empresaris que anteposin les persones als diners

“Sóc un pastor i no vinc amb les sigles d’un partit, sinó amb les de l’Evangeli; he d’acompanyar el poble”

Fa poc més d’un any, el Papa va dir que volia sacerdots “amb olor d’ovella, no amb gest de vinagre”. Aquí, en aquest perfil, és on encaixava Joan Josep Omella. Ahir tothom que va assistir al dinar del fòrum Barcelona Tribuna –organitzat per La Vanguardia , AED i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País– va poder comprovar si això era cert. El nou arquebisbe de Barcelona, que ho és des de fa sis mesos, és un home de Francesc, sí. I el bisbe d’una de les diòcesis més difícils de Catalunya, no només pel que fa a l’aspecte de la religió, sinó també al polític. Però, abans que res, és un pastor que conrea aquesta imatge de proximitat cap a la gent que tant necessita ara una Església que veu com s’allunyen les noves generacions.

L’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, durant la seva intervenció d’ahir al fòrum Barcelona Tribuna

Diríeu que, si el tens a prop, veus com Joan Josep Omella parla i s’expressa com un capellà de poble, encara que la seva missió ara discorri a tota una gran ciutat com Barcelona, a la qual hi va arribar des de Logroño i que, segons va explicar, li té el cor robat.

Així, amb la metàfora del pastor que fa olor d’ovella, va obrir l’acte d’ahir Jaume Giró, director general de la fundació bancària La Caixa. Va descriure aquest sacerdot d’origen aragonès com “un gran guaridor d’ànimes, un terapeuta, sempre bolcat en el servei eclesiàstic”. “Ha conreat sempre –va concloure Giró– el vincle amb els que pateixen més”. Minuts després, l’arquebisbe prenia la paraula i arrencava el primer somriure del públic: “La meitat de les paraules amb què em descriuen són inventades”.

La sala era plena de representants de la jerarquia eclesiàstica catalana, del món empresarial i financer, de la política i del tercer sector. Si algú esperava que monsenyor Omella parlés de política, va sortir decebut. “Sóc un pastor i no vinc amb les sigles d’un partit, sinó amb les de l’Evangeli”.

–Faria falta un miracle per resoldre el conflicte català? –se li va preguntar després del dinar.

–Els pactes de comunió són el camí. Si es busca l’interès del partit i no el de tota la societat, estem perduts. Cal treballar en la mateixa direcció.

Poca cosa més va dir Omella sobre el panorama polític català, en el qual segons el seu parer l’Església no ha d’intervenir. Movent-se bé a dreta i esquerra, va manejar amb facilitat un discurs basat en el compromís social i l’ortodòxia doctrinal amb referències freqüents al papa Francesc. Des del minut u de la seva intervenció, va deixar clar que el que buscava ahir era una reflexió sobre el model econòmic actual. Es va adreçar a tota hora als empresaris i directius, apel·lant a la seva responsabilitat social en la crisi. “La persona ha de ser al centre de tota activitat econòmica, mai els diners”, va insistir. Omella va recordar la necessitat d’abordar com una “emergència social” l’elevat atur juvenil i la precarietat laboral. “S’imaginen el que és viure així, s’imaginen com és viure a la intempèrie?”.

L’arquebisbe va desgranar com l’economia pot tenir un sentit i un objectiu moral si està “a l’altura de l’ésser humà” –la solidaritat circular, segons la definició que fa el Papa– i “si no només es pensa en la riquesa individual”. La regla d’or: no feu als altres el que no voldríeu que us fessin. I va apel·lar als sentiments: “Escolto molts empresaris i directius que reconeixen que, malgrat guanyar molts diners, se senten buits. M’han enviat currículums per treballar a Càritas, a Mans Unides, fins i tot a l’arquebisbat per un sou molt menor, buscant una realització personal més gran”.

“Les seves empreses –va interpel·lar l’auditori– són cridades a promoure el bé comú: garantir un treball digne, evitar les activitats financeres especulatives i abandonar una gestió que es basi en maximitzar el benefici”. En definitiva, va prosseguir, caldria aplicar mesures correctores al “capitalisme que destrueix la persona” per avançar cap a una “economia social de mercat, una economia de comunió”. Va anar més enllà i fins i tot va proposar que l’empresa no distribueixi només dividends entre els seus accionistes, “sinó que busqui fórmules justes de repartiment del valor afegit entre tots aquells grups d’interès que la integren”, és a dir, els treballadors. El canvi de model ha de passar també per evitar el deute ecològic perquè “no ens podem tapar els ulls davant l’esdevenir del nostre planeta”.

En el torn de preguntes, Omella es va referir a dues crisis: la de fe i la de la família. Va reconèixer que hi ha una secularització creixent en la societat, encara que la va contraposar a la “gran vitalitat cristiana” de molts grups de ciutadans a Catalunya. Aquest esperit és el que va dir reconèixer com l’herència que va deixar Dorotea de Chopitea, la venerable cooperant salesiana. “Els joves? És un repte. Hem d’evangelitzar millor. Jo crec en els miracles!”.

En al·ludir a la família i els divorcis, va parlar d’“una societat depressiva en la qual s’han perdut les arrels, sobretot el paper del pare i de la mare, i això fa que les noves generacions creixin sense solidesa ni responsabilitat”. Va ser aquest un dels pocs moments en què Joan Josep Omella, fill d’agricultor i teixidora de la Franja de Ponent, va deixar de somriure.

Susana Quadrado

09/06/2016

La Vanguardia

Per què es fa tan complicat separar-se de la parella maltractadora?

Quan la dona decideix separar-se, quelcom propi se'n va amb l'altre, per això el fonamental en els casos de violència és ajudar a retrobar l'autoestima deteriorada per l'agressor

La violència, en algunes parelles, es converteix en l'única resposta davant la divergència (Getty)

Acabar una relació de parella, en general, no és una tasca fàcil, ni per a qui la provoca ni per a qui s'ho troba. Separar-se d'aquella persona amb qui s'ha compartit una mica del més íntim, virtuts i misèries, rutines i sorpreses, sigui per poc o molt de temps, implica separar-se de quelcom propi que se'n va amb l'altre.

Aquesta dificultat de separació creix quan la relació s'ha basat en donar-ho o ser-ho tot per a la parella, i el violent s'ha convertit en l'única resposta davant la divergència. Frases com: jo donava el 100% en la relació, em vaig obrir per complet o estava totalment "cega" per la meva parella, per posar alguns exemples, es repeteixen en les dones que acudeixen als serveis específics d'atenció i recuperació per a dones que han patit situacions de violència en la parella.

Els conceptes de recuperació i d'apoderament, molt usats en aquestes situacions, pressuposen, d'entrada, certa pèrdua com a conseqüència de la relació desigual i abusiva. Es tractaria llavors, d'ajudar a la dona a retrobar el seu estat anterior, sigui a partir de la millora de competències o de l'augment de l'autoestima, aparentment minvades o deteriorades per la convivència amb l'agressor. Simplificant, seria passar del menys al més, del que ha perdut al que ha recuperat.

La dificultat de desenganxar-se

Però això no acaba d'explicar el perquè, al llarg d'aquest recorregut, el que s'escolta, pacient després pacient, és una veritable dificultat per separar-se, per desenganxar-se d'aquest company que van triar com a parella i que les ha portat a el pitjor.

Així doncs, com podríem pensar que aquest fenomen enganxi?

Renunciar a una vida intensa, on tot el que passa és extrem, per recuperar una mica de la "normalitat", no és tasca fàcil. Vam trobar un amor intens acompanyant la certesa que l'altre canviarà, unes paraules extremes que inclouen els insults, les vexacions i els menyspreus i que passen ràpidament de l'amor a l'odi. Al costat d'elles no falten les paraules belles, d'amor etern i pura desesperació, l'odi transmutat en amor, una violència ferotge, com intent d'intervenir certa separació a partir de l'agressió.

Les dues cares de l'excés

Segons aquesta segona lògica i simplificant de nou, es tractaria de passar del més almenys, de la intensitat a la normalitat. Això implica una pèrdua d'una altra índole, molt difícil d'assumir. Aquest "sense-límit" ho envaeix tot perquè quan parlem de l'excés, excés d'amor i d'odi... trobem les dues cares de la mateixa moneda.

Potser llavors caldria preguntar-se per les condicions de l'elecció de parella que son des de l'inici de la relació. Aquest "massa", hi era d'entrada o va aparèixer a posteriori?; en alguns casos el que apareix al principi és una idealització de l'altre: "buscava protecció i afecte", però el que es realment es troba és "abús i violència".

Altres casos parlen d'un bon inici seguit d'un gir gradual: a mesura que una va renunciant, augmenta la comanda de l'altre al nivell de l'exigència.

"El que s'escolta, pacient rera pacient, és una veritable dificultat per desenganxar-se d'aquest company que van triar com a parella i que les ha portat al pitjor"

Ajudar a aquestes persones a saber i entendre de què s'han de "desenganxar" (més que de qui) implica que puguin desprendre's d'aquest ideal que busquen i que els despista en relació al seu desig. Ajudar-los tenint en compte el que no funciona en aquesta relació, això en què ensopeguen i que es va repetint sense que arribin a posar fre. Renunciar a aquesta "intensitat" que les envolta en un vincle clarament destructiu per d'aquesta manera obtenir un plaer més "lleuger" però més d'acord amb el seu desig propi.

Oriana Novau

09/06/2016

La Vanguardia

L'ONU acusa Eritrea de crims contra la humanitat

Una comissió relata violacions sistemàtiques en aquest país des què el 1991 va guanyar la independència

Dos anys ha necessitat l’ONU per concloure que Eritrea és un gran camp de concentració i que a l’interior de les seves fronteres es cometen crims contra la humanitat de forma “general i sistemàtica” des del 1991, quan va guanyar la independència d’Etiòpia. En roda de premsa a Ginebra, el president de la comissió sobre els drets humans en aquest petit país de la banya de l’Àfrica, Mike Simth, ha instat la comunitat internacional a no mirar cap a una altra banda i fins i tot va assenyalar la possibilitat d’enviar a la Cort Penal de l'Haia el president, l’autocràtic Isaias Awerki, i d’altres responsables militars i del partit governant a la Cort Penal de l’Haia.

47.025

ERITREUS

Van demanar l'any passat l'asil a la Unió Europea, segons l'ONU

A més, Smith ha demanat al Consell de Seguretat que apliqui sancions, una petició que arribava just després que es coneguessin els plans de la Unió Europea per intentar aturar l’arribada de migració irregular procedent dels països subsaharians. Els Vint-i-Vuit plantegen castigar estats com Eritrea o el Sudan, per citar-ne dos amb un alt índex de refugiats, traient-los els incentius econòmics i comercials que manté si no són capaços de frenar els seus fluxos cap a territori comunitari. Només l’any passat, 47.025 eritreus van demanar asil polític a Europa, convertint-los en el tercer col·lectiu més nombrós. Es calcula que al voltant del 6% de la població ha fugit de les condicions de misèria i pobresa extrema i de la gran repressió.

Multitud de crims

Segons l’informe de les Nacions Unides, el catàleg de crims a Eritrea és ample i variat. La ciutadania està sotmesa al servei militar obligatori indefinit en el cas dels homes, detencions arbitràries, represàlies per suposades accions d’altres membres de la seva família, discriminacions basada en l’ètnia o la religió, violència sexual i de gènere, desaparicions forçoses i assassinats.

"Eritrea és un estat autoritari. No hi ha una justícia independent, no hi ha un Parlament i no hi ha altres institucions democràtiques"

La fotografia de la brutalitat és completa amb la sospita que hi ha entre 300.000 i 400.000 esclaus. L’organització Reporters sense Fronteres situa any rere any el país en l’ última posició de la llista sobre l’ índex de la llibertat de premsa, amb 16 periodistes entre reixes.

“Eritrea és un estat autoritari. No hi ha una justícia independent, no hi ha un Parlament, i no hi ha altres institucions democràtiques”, ha afirmat Smith, que ha admès que amb aquest panorama els dirigents polítics i militars del país t enen garantida la impunitat total. “Hi ha gent que passa quatre anys sense veure la seva família i que és sotmesa a formes de treball forçat i a la jerarquia militar o ha perdut control total de les seves vides, i això és esclavitud moderna”, ha constatat el president de la comissió, segons recull l’agència Efe.

L’informe s’ha hagut d’elaborar a partir d’entrevistes amb un miler d’ eritreus exiliats a 13 països, ja que el govern d’Awerki va vetar l’entrada al país dels investigadors. No obstant això, lluny d’obviar els resultats, l’executiu ha desqualificat aquest dimecres la investigació. En aquest sentit, Yemane Ghebreab, assessor del president, l'ha acusat de “total falta d’imparcialitat i objectivitat” i “ manca de rigor i veracitat”, assegurant que el país té unes baixíssimes taxes de violència, amb “només una o dues violacions a l’any” per una població de gairebé quatre milions.

Marta Rodríguez

08/06/2016

Ara.cat

El Papa destituirà els bisbes negligents en casos de pederàstia

Ignorar i no perseguir abusos sexuals serà motiu “greu” per perdre el càrrec

El papa Francesc va incrementar ahir la pressió sobre els bisbes perquè combatin amb màxima severitat el fenomen dels abusos sexuals a menors comesos per eclesiàstics. El Pontífex va firmar una carta apostòlica, amb valor de motu próprio (decret), en què s’estableix que els bisbes, exarques (càrrec equivalent en les comunitats catòliques de ritu oriental) i superiors de congregacions religioses puguin ser destituïts si han actuat amb negligència greu davant casos de pederàstia en l’àmbit de la seva responsabilitat.

Al preàmbul d’aquest do­cument, titulat Com, s’afirma que l’ Església, com les mares que estimen tots els fills, “protegeix amb un ­afecte molt particular aquells més petits i indefensos”, així com “els adults vulnerables”. D’aquí ve el decret, compost per 5 articles, que completa la carcassa normativa de què va començar a dotar-se l’ Església després que esclatessin amb plena cruesa els escàndols de pederàstia a tot el món. Benet XVI ja va fer molts passos en aquesta direcció. El pontífex argentí ara està completant la seva obra.

El Papa parlant amb dos cardenals a la plaça de Sant Pere divendres (AP)

En el motu próprio es diu que el bisbe o equivalent jerarca eclesiàstic podrà ser rellevat del càrrec si ha actuat amb negligència a l’hora de posar fi i evitar actes que hagin provocat danys greus a altres persones, tant si es tracta de persones físiques com de comunitats. S’especifica que “el dany pot ser físic, moral, espiritual o patrimonial”. És a dir, els escenaris són múltiples i la discrecionalitat de les congregacions vaticanes competents (dels bisbes, de les esglésies ­orientals, de l’evangelització dels pobles i dels instituts de vida consagrada) serà alta a l’hora d’“exhortar fraternalment el bisbe en qüestió a presentar la seva renúncia en un termini de 15 dies”, o, en cas de resistència, a destituir-lo per decret. Hi ­haurà mecanismes de consulta i garantia per evitar decisions ­injustes. La decisió final sobre les destitucions correspondrà al Papa, després de demanar ­consell a una comissió de ju­ristes constituïda per a aquest propòsit.

Disposat sempre a matisar les notícies que sorgeixen del Vaticà per evitar malentesos en el si de l’ Església i en l’opinió pública, el portaveu de la Santa Seu, el pare jesuïta Federico Lombardi, va subratllar que en el decret aprovat no s’esmenta la Congregació per a la Doctrina de la Fe perquè no es dirimeixen delictes –com serien els abusos se­xuals en si mateixos– sinó la negligència en l’exercici del càrrec de bisbe. Es tracta d’una precisió important, d’ordre intern, ja que a l’esmentada congregació és on arriben avui les denúncies d’abusos i on es prenen mesures contra els autors.

Lombardi va posar èmfasi en què l’eventual destitució d’un bisbe per negligència no seria un cas de justícia penal. Segons el portaveu, no és innovador que de decisions importants sobre bisbes se n’ocupi el Papa en persona, però sí que ho és que es formi un consell de juristes –previsiblement amb bisbes i cardenals– perquè l’assessori.

Eusebio Val

05/06/2016

La Vanguardia

Oportunitats de vida

El programa Làbora reuneix 400 aturats en risc d'exclusió social amb representants de 50 empreses que ofereixen feina 

Foto per Jordi Cotrina

Després de 36 anys treballant de comercial en el sector industrial, el Ramón es va quedar sense feina fa poc més d’un any. Superada la barrera dels 50 i amb tres fills a càrrec, semblava que el món li queia a sobre, però ho va afrontar amb optimisme. Immediatament es va posar a buscar feina, però no era fàcil, gens fàcil.

Després d’uns quants mesos, a través dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona va ingressar en el programa Làbora, que amb la col·laboració d’empreses i el tercer sector potencia la inserció laboral de persones en situació de vulnerabilitat. Ahir, el Ramón va anar a la segona sessió de networking, al mercat del Born, on s’han donat cita persones com ell i les empreses col·laboradores que ofereixen feina. Tenia tres entrevistes per aconseguir un nou lloc de treball.

Abans d’una trobada d’aquest tipus, tots els participants en el programa Làbora han de seguir un itinerari d’ajuda de quatre mesos on se’ls prepara per a qualsevol oportunitat de treball. Realitzen simulacres d’entrevista, estudi de competències clau i fases de grup. Factors importantíssims per al Ramón, que admet tenir-los «desentrenats» des que es va quedar a l’atur i que amb aquest procés els ha pogut reforçar.

La cita pot representar la culminació del camí per buscar feina per a moltes persones. Per exemple el Maurici, que té l’edat del Ramón però que fa més de 10 anys que està a l’atur. «Hi va haver un moment que vaig pensar de deixar-ho tot --reconeix--. Aquí almenys he recuperat l’esperança». El Maurici va treballar com a auxiliar administratiu i tenia dues entrevistes per ser conserge. «L’únic que vull és treballar».

50 empreses

En el programa Làbora hi participen també ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), Feicat (Empreses d’Inserció Laboral de Catalunya), empreses de Barcelona i la Creu Roja. En la seva segona edició, els més de 400 participants han tingut l’oportunitat d’entrevistar-se amb representants d’algunes de les 50 companyies presents.

Opera Samfaina és una d’aquestes empreses. Aquest estiu obrirà les portes d’un nou local d’experiències culinàries i encara ha de cobrir 120 llocs. Busca des de cuiners i sommeliers fins a recepcionistes i dependents. Ja ha fet unes 80 entrevistes i a la cita del Born esperava completar la selecció. La responsable de recursos humans, Cristina Biosca, reconeix l’efectivitat en la col·laboració entre empreses i el tercer sector. «En aquest programa, intentem que es perfili els candidats segons la demanda empresarial», explica.

En la passada edició, la taxa d’ocupabilitat final va ser del 22%. Del total de 8.103 persones derivades pels serveis socials, 6.865 van ser ateses i 1.537 van trobar feina. Aquest 2016, 5.900 persones ja han sigut ateses per l’organització, de les quals 221 ja s’han col·locat.

Adrià Palacín

06/06/2016

El Periódico