Per què es fa tan complicat separar-se de la parella maltractadora?

Quan la dona decideix separar-se, quelcom propi se'n va amb l'altre, per això el fonamental en els casos de violència és ajudar a retrobar l'autoestima deteriorada per l'agressor

La violència, en algunes parelles, es converteix en l'única resposta davant la divergència (Getty)

Acabar una relació de parella, en general, no és una tasca fàcil, ni per a qui la provoca ni per a qui s'ho troba. Separar-se d'aquella persona amb qui s'ha compartit una mica del més íntim, virtuts i misèries, rutines i sorpreses, sigui per poc o molt de temps, implica separar-se de quelcom propi que se'n va amb l'altre.

Aquesta dificultat de separació creix quan la relació s'ha basat en donar-ho o ser-ho tot per a la parella, i el violent s'ha convertit en l'única resposta davant la divergència. Frases com: jo donava el 100% en la relació, em vaig obrir per complet o estava totalment "cega" per la meva parella, per posar alguns exemples, es repeteixen en les dones que acudeixen als serveis específics d'atenció i recuperació per a dones que han patit situacions de violència en la parella.

Els conceptes de recuperació i d'apoderament, molt usats en aquestes situacions, pressuposen, d'entrada, certa pèrdua com a conseqüència de la relació desigual i abusiva. Es tractaria llavors, d'ajudar a la dona a retrobar el seu estat anterior, sigui a partir de la millora de competències o de l'augment de l'autoestima, aparentment minvades o deteriorades per la convivència amb l'agressor. Simplificant, seria passar del menys al més, del que ha perdut al que ha recuperat.

La dificultat de desenganxar-se

Però això no acaba d'explicar el perquè, al llarg d'aquest recorregut, el que s'escolta, pacient després pacient, és una veritable dificultat per separar-se, per desenganxar-se d'aquest company que van triar com a parella i que les ha portat a el pitjor.

Així doncs, com podríem pensar que aquest fenomen enganxi?

Renunciar a una vida intensa, on tot el que passa és extrem, per recuperar una mica de la "normalitat", no és tasca fàcil. Vam trobar un amor intens acompanyant la certesa que l'altre canviarà, unes paraules extremes que inclouen els insults, les vexacions i els menyspreus i que passen ràpidament de l'amor a l'odi. Al costat d'elles no falten les paraules belles, d'amor etern i pura desesperació, l'odi transmutat en amor, una violència ferotge, com intent d'intervenir certa separació a partir de l'agressió.

Les dues cares de l'excés

Segons aquesta segona lògica i simplificant de nou, es tractaria de passar del més almenys, de la intensitat a la normalitat. Això implica una pèrdua d'una altra índole, molt difícil d'assumir. Aquest "sense-límit" ho envaeix tot perquè quan parlem de l'excés, excés d'amor i d'odi... trobem les dues cares de la mateixa moneda.

Potser llavors caldria preguntar-se per les condicions de l'elecció de parella que son des de l'inici de la relació. Aquest "massa", hi era d'entrada o va aparèixer a posteriori?; en alguns casos el que apareix al principi és una idealització de l'altre: "buscava protecció i afecte", però el que es realment es troba és "abús i violència".

Altres casos parlen d'un bon inici seguit d'un gir gradual: a mesura que una va renunciant, augmenta la comanda de l'altre al nivell de l'exigència.

"El que s'escolta, pacient rera pacient, és una veritable dificultat per desenganxar-se d'aquest company que van triar com a parella i que les ha portat al pitjor"

Ajudar a aquestes persones a saber i entendre de què s'han de "desenganxar" (més que de qui) implica que puguin desprendre's d'aquest ideal que busquen i que els despista en relació al seu desig. Ajudar-los tenint en compte el que no funciona en aquesta relació, això en què ensopeguen i que es va repetint sense que arribin a posar fre. Renunciar a aquesta "intensitat" que les envolta en un vincle clarament destructiu per d'aquesta manera obtenir un plaer més "lleuger" però més d'acord amb el seu desig propi.

Oriana Novau

09/06/2016

La Vanguardia