“La dona no existeix; existeixen les dones d’una en una”

Éric Laurent, expresident de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi; deixeble de Jacques Lacan

Foto per Marc Arias

A la meva edat contrasto la veritat d’aquesta època amb anteriors: l’interessant és com ens menteix cadascuna. Sóc parisenc; tinc cinc fills: el divorci dobla la paternitat. De l’era de la repressió passem a la del plaer fins a l’addicció. Disserto a la clínica psicoanalítica d'Orientació Lacaniana de Barcelona

Darwin és avui la ciència; Marx només historia. Què en queda, de Freud?

Neurosi, psicosi, frustració, repressió, deliri... Són paraules freudianes amb les quals ens expliquem cada dia als altres i a nosaltres.

De Freud només en queden paraules?

Davant el puritanisme victorià, Freud va explicar que hi ha facetes de l’ésser humà que no es poden reprimir sense que reapareguin i es manifestin d’una altra manera...

... per fer-nos patir una neura.

I ho va fer donant la paraula a qui no la tenia: les dones. Era una paraula que esperava ser escoltada i que havia estat condemnada com una malaltia mental, la histèria, però que revelava la veritat en denunciar la mentida de la societat autoritària que les reprimia.

Cada època té les seves veritats.

Però el que és interessant de debò és veure com oculta les seves mentides.

Quina és la nostra histèria avui?

Freud desconstrueix amb lucidesa la psiquiatria del seu temps i investiga si la societat –l’ordre– necessita repressió per existir: si requereix un cert grau de malestar de l’individu, que defineix com “el malestar de la civilització”. El capitalisme victorià creia que sense repressió l’ordre social degenerava en caos.

Avui pensen que si ens donessin feina fixa i bon sou, ens tornaríem tots mandrosos.

A canvi, la biopolítica neoliberal ens permet passar de la societat de la disciplina a la de la permissivitat i de la repressió a l’addicció.

De la gana a l’obesitat i a la dieta.

L’addicció al menjar, al sexe, a la feina, o a córrer maratons és la conseqüència de l’actual recerca del plaer portada a l’extrem. Només després, en la cura de l’addicció, se’ns aplica disciplina i límits.

És la paradoxa de caure en l’addicció perquè algú et posi límits en curar-la.  

Seguint Freud, Jacques Lacan va buscar continuar explicant la nostra ment i la nostra conducta. Creia que el subconscient tenia una gramàtica pròpia i va estudiar i va utilitzar les paradoxes de la lògica formal per explicar-la. 

Doncs avui encara té parròquia. 

Com Foucault, Barthes, Derrida, Bourdieu... Eren els grans pensadors del 68 que, a més, feien de les seves teories maneres de viure i entendre la vida; com va fer Lacan mateix.

Com entenia la vida Lacan?

La revolució del 68 va significar l’adveniment de l’alliberament del principi del plaer...

S’alliberaven no només a la fàbrica sinó també al carrer, a la taula i al llit.

Lacan no s’hi oposava, però no va voler ser cap guru: simplement va mirar de trobar i compartir instruments intel·lectuals per entendre la nostra conducta i entendre’ns millor.

Per exemple.

La primera paradoxa: “La dona no existeix; només existeixen les dones d’una en una”.

I l’home sí que existeix?

L’home té un fal·lus, que és exterior; és patent i obvi i amb ell pot convertir amb facilitat el seu plaer en categoria. Per això, allò que vol l’home es pot produir en massa i per això hi ha una indústria del sexe, però només està pensada en masculí. Només per a ells.

No hi ha clubs de prostituts per a elles.

“Perquè els homes, l’home, sap el que vol. En canvi, no se sap el que vol cada dona, perquè cadascú vol una cosa diferent i individualitza el seu plaer”. Per això, en elles s’observa millor aquesta angoixa, tan personal, que sentim quan ens acostem a l’objecte del plaer.

Si és així, la parella és frustració segura.

És el que ve a dir la següent paradoxa de Lacan: “La relació sexual no existeix”. La relació entre home i dona no es pot articular de manera satisfactòria, encara que ells i elles siguin cada vegada més iguals.

La parella entre iguals no és millor?

Lacan contradiu Simone de Beauvoir, que promet que la igualtat home-dona farà possible una relació satisfactòria de parella. Ell afirma que, al contrari, com més iguals siguin, més es manifestarà la impossibilitat de relacionar-se amb plenitud entre home i dones. I avui hi ha més igualtat, sí, però en paral·lel al gran augment de les relacions homosexuals.

Si no existeix la dona ni la relació home-dona, què existeix llavors?

La tercera paradoxa: “Els déus existeixen”. Perquè l’experiència real d’un déu és com la de l’antic Dionís-Bacus –el de l’èxtasi i el vi–: el plaer de la droga no és més que el de tenir dins un déu més gran que un mateix que et fa transcendir els teus propis límits.

En aquest sentit, déu existeix a cada copa.

I per això Lacan va afirmar, malgrat el triomf i l’hegemonia de l’ateisme a la modernitat, que la religió que et transforma en un altre seria més important que mai.

Ara mateix provoca diverses guerres.

Lacan afegeix que “Déu continua intervenint en la vida dels homes en forma de dones”: la dona és real, els déus són reals, però la relació sexual no existeix. Perquè al final, només és la dona –el pes de la dona estimada– la que reordena la vida d’un home i li dóna sentit.

L’amor és el nostre últim déu?

Els homes reordenen la seva vida en relació amb les dones que estimen. És l’estimada la que es converteix en el déu que s’apodera d’ell, l’habita i el transforma. I el deixo amb l’últim aforisme lacanià que reuneix els anteriors: “El que vol la dona, Déu ho vol”.

Paradoxes 

Escoltant a Laurent i transcriure les seves cites de Lacan, temo que es llegeixin literalment, perquè llavors no tenen sentit. Però, després em dic, molt lacanià, "el que s'entén a la primera no val la pena ser entès". De fet, els intel.lectuals novaiorquesos -una cultura més literal que la parisenca- deia que Lacan es reia dels seus seguidors a l'hora de proposar paradoxes impossibles.Woody Allen va dir que Lacan era tan inintel.ligible com Joyce, perquè la realitat no ha de ser comprensible i menys per a segons qui. Així que abans d'interpretar les paradoxes de Lacan, els convido a deixar-les ressonar en el record de la seva experiència. I, si no hi ha ressò, doncs fins la pròxima contra, espero. I moltes gràcies per intentar-ho.

Lluís Amiguet

24/05/2016

La Vanguardia

941 sense sostre a Barcelona

39 persones dormen al carrer a Badalona i 31, a Sant Adrià

La nit de recomptes mobilitza més de mil voluntaris i evidencia l'augment de l'exclusió residencial

Els consistoris admeten que calen accions urgents

Emma Ribas i Aurora Fernández dues voluntàries marcant al mapa una persona que dorm al carrer Pelai Foto: JUANMA RAMOS.

Almenys 941 persones dormen una nit de març als carrers, places i caixers de Barcelona; 39, a Badalona, i 31 a Sant Adrià de Besòs. Aquesta és la radiografia resultant de la mobilització de més d'un miler de voluntaris que dimecres a la nit van pentinar els tres municipis carrer a carrer. “El recompte té dos objectius: generar una foto fixa de les persones que dormen al carrer i alhora sensibilitzar la societat sobre les persones sense llar”, recordava en nom de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona (Xapsll) Tere Bermúdez, just abans de començar el recompte.

Organitzats pels ajuntaments i diverses entitats amb una llarga experiència en l'acompanyament de persones sense sostre, els recomptes van posar números al fenomen de l'exclusió residencial. Fa unes setmanes, a Lleida també es van comptabilitzar 71 persones que passaven la nit al ras, i queda pendent el recompte a Girona, que dimecres es va suspendre per la pluja i que es farà dimecres vinent.

Al costat de Bermúdez, el portaveu de la Xapsll, Jesús Ruiz, insistia als periodistes acreditats per cobrir la nit a Barcelona que “al darrere de cada dada hi ha una persona i una història de vida”. L'objectiu, per tant, és recollir informació numèrica, però a la sala de comandament, instal·lada a la seu de Suara, tothom tenia clar que els números hauran de servir per millorar les polítiques socials i d'habitatge i per aconseguir que els serveis d'atenció i itineraris d'inclusió s'adiguin més amb les necessitats de les persones encara reticents a deixar el caixer per un alberg.

Una primera conclusió de les dades –que encara han de passar per un últim sedàs– és que a Barcelona hi ha més gent al carrer (les 892 del recompte de la Fundació Arrels de l'any passat són ara 941) i que també ha crescut el nombre de les allotjades en albergs, pisos d'inclusió o pensions amb finançament públic o privat (de 1.672 del 2015 es passa ara a 1.973). A l'Eixample (220 persones) i Ciutat Vella (185) i Sants-Montjuïc (144) és on es concentren més sense sostre.

La tinenta d'alcalde de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, va reconèixer ahir que el repunt no és sorprenent en vista del “creixement de l'exclusió residencial, la precarietat laboral i l'atur de llarga durada”. Ortiz va admetre preocupació per la situació i va assenyalar que “actuar contra el sensellarisme no és només generar més espai residencial, sinó que requereix un abordatge integral”. A més, considera que el fenomen s'ha de treballar amb visió de país i establir prou recursos a tot el territori per evitar que persones que necessiten atenció s'acabin instal·lant a Barcelona, perquè és on troben serveis.

Un mal lloc per dormir

“El centre de Barcelona no és un bon lloc per dormir al carrer.” Podria ser la conclusió del grup 020701 responsable de pentinar una part de l'Eixample Dreta. A la Rambla, Pelai i Bergara hi ha terrasses fins tard, turistes que es passegen i canten i beuen, i soroll, molt de soroll de camions d'escombraries i de camions que descarreguen. Soroll de trànsit constant. L'Aurora i l'Emma, farmacèutica i comptable, acaben trobant cinc sense sostre. En un caixer, a l'escala d'un banc, a l'entrada del Triangle. Sempre amagats sota mantes o cartrons. Intenten fugir del soroll i del món dels turistes. L'aplicació especial en la qual havien d'introduir la informació només funciona a estones, però se n'acaben sortint. Cap a les dues de la matinada es retroben amb l'Elena, l'Elisenda, en Jaume i l'Adriana. El grup 020701 n'ha comptat 25.

A Badalona, també entre 12 i 2, un total de 182 voluntaris van pentinar tots els racons fins a comptabilitzar 39 persones dormint al ras. Les directrius eren molt clares: “No hem de despertar ningú, no volem interrogar-los ni saber qui són ni quina història amaguen al darrere. Només volem comptar-los, així que sigueu molt discrets.” Tot i que el recompte impulsat per la Fundació privada Llegat Roca i Pi, Càritas, la Fundació Acollida i Esperança, Creu Roja, la Fundació Mambré, l'Ajuntament de Badalona i la FAVB i la Comissió de Cultural de Llefià va donar visibilitat a 39 casos, els serveis socials de l'Ajuntament tenen calculat que a la ciutat hi ha entre 60 i 80 persones que dormen habitualment al carrer. Una xifra fluctuant perquè és habitual que canviïn de municipi.

A la ciutat veïna de Sant Adrià de Besòs, amb una sisena part d'habitants dels de Badalona, els voluntaris van detectar 31 sense sostre. Els recomptes permeten dimensionar una realitat d'exclusió social, però també persegueixen l'objectiu de sensibilitzar la ciutadania. A més, l'acció de dimecres esdevé l'embrió d'una tasca conjunta d'administracions i societat civil. “No volem la ciutat que exclou, però és un orgull veure com ens posem en conjunt mans a la feina”, va afirmar l'alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater.

No volem la ciutat que exclou, però és un orgull veure com ens posem en conjunt mans a la feina 

Dolors Sabater

ALCALDESSA DE BADALONA

Cal activar un pla de país per poder atendre les persones sense sostre al seu lloc d'origen

Laia Ortiz

TINENTA D'ALCALDE DE DRETS SOCIALS AJUNTAMENT DE BARCELONA

Sara Muñoz/Sònia Pau

20/05/2016

El Punt Avui

Francesc

Queda temps i recorregut, però, si no es torcen les voluntats ni es multipliquen en excés els obstacles, és molt probable que el papa Francesc sigui el pontífex més important de la història vaticana. O, en tot cas, tan important com ho va ser Joan XXIII, amb qui haurà compartit el pòdium dels grans líders mundials. De moment, i malgrat que fa poc temps que està en tan summe càrrec, aquest argentí de formes amables i verb potent ha posat en perill els fonaments del poder ecle­siàstic amb una càrrega de profun­ditat que és ­demolidora: recordar les arrels humils del seu apostolat. I ­encara que aquesta afirmació sembli de manual, convertir-la en exigència vital és, sens dubte, una autèntica revolució en el ­territori de la pompa, el poder i la ­porprada.

L’últim exemple, expressat en l’assemblea plenària de la Conferència Episcopal Italiana, parla per si sol. Després de demanar al clergat catòlic que abandoni totes aquelles propietats que no estan dedicades al culte, i d’exhortar-los a un estil de vida “simple i essencial”, allunyat de “narcisismes i gelosia clerical” –ergo, allunyat de l’ambició del poder–, ha recordat que la figura del capellà ha de ser a prop dels humils, “en una caritat pastoral que els torna lliures i solidaris”. És a dir, el papa Francesc demana a la cúria eclesiàstica una cosa mai vista: que torni al missatge de Jesús i visqui en conseqüència.

I per això, repeteix, cal que deixin pel camí les riqueses acumulades…

Alhora, mentre dispara al cor de la corrupció sistèmica que inunda les jerarquies eclesiàstiques, tot recordant l’apostolat bàsic de la seva fe, Francesc també ha tingut temps d’obrir la capsa de Pandora del paper de les dones en els serveis eclesiàstics. De moment crearà una comissió per “fer més incisiu” el paper de la dona en l’Església del segle XXI, i això pot incloure ba­tejar, casar i altres serveis fins ara ­exclusius dels homes. Fins i tot, amb més prudència vaticana que rauxa argentina, també està obrint alguna esquerda en la pètria posició catòlica sobre els homosexuals. És a dir, el papa Francesc ha decidit que no hi ha temes tabús a l’Església catòlica sinó qües­tions per modernitzar, conflictes per resoldre i dogmes per revisar. I mentre revoluciona els fonaments vaticans, també exerceix de diplomàtic del món, en defensa dels principis de la tolerància i la llibertat.

Tot això sumat, si es consuma, serà la revolució catòlica més important des del Vaticà II, i en aquests temps de desconcert, idees zombis i po­pulismes desbocats, urgeix un lide­ratge moral equilibrat i compromès, com el que Francesc planteja. Volia acabar amb una idea de resum, però és millor fer-ho amb el tuit que el ­mateix Papa va escriure fa pocs dies: “Estimats ­religiosos i religioses: Desperteu al món! Sigueu testimonis d’una manera diferent de pensar, d’actuar, de ­viure!”.

Pur Jesús de Natzaret, tan antic que és revolucionari.

Pilar Rahola

18/05/2016

La Vanguardia

"Els nens han de passar els seus 6 primers anys sense tecnologia"

El psicoterapeuta Álvaro Bilbao adverteix que primer cal ensenyar al cervell "a pensar"

Avui dia és difícil mantenir allunyats als més petits de les tecnologies. Mòbils, tauletes ... els nens viuen envoltats de dispositius tecnològics d'última generació. La pregunta que es fan molts pares és quina és l'edat adequada perquè comencin a utilitzar-los. Álvaro Bilbao, un reconegut neuropsicòleg i psicoterapeuta que ha dedicat la seva vida a investigar les claus de la cura del cervell, advoca per endarrerir l'ús de les noves tecnologies perquè primer cal ensenyar al cervell "a pensar, a estar atent, a imaginar".

Com influeixen les noves tecnologies en el desenvolupament del cervell dels nens?

El primer que sempre dic és que les noves tecnologies són positives per a la societat i una cosa important. No obstant això, en el cervell en desenvolupament dels infants, i sobretot dels més petits, estan sortint investigacions que parlen que el seu efecte pot ser negatiu.

En quin sentit?

En primer lloc poden reduir la seva capacitat de tenir autocontrol. Les noves tecnologies, els videojocs sobretot o estar mirant coses a Internet contínuament, fan que el nen estigui constantment estimulat i té menys oportunitat d'exercir autocontrol, perquè tot el control el porta la màquina. Un altre efecte és que si els estímuls als quals està exposat són molt intensos, molt ràpids, com en els videojocs, el nen pot perdre l'interès per coses que són una mica més lentes o menys intenses, com la mestra, la pissarra, un llibre o jugar al carrer amb els amics; el nen s'acostuma a tenir estímuls molt ràpids i quan baixen de velocitat es comença a avorrir.

Fins a quina edat creu que els nens haurien d'estar allunyats de mòbils, tauletes o ordinadors?

Sense cap dubte, i d'acord amb la Societat Americana de Pediatria i la Clínica Mayo, fins als tres anys no haurien d'estar en contacte amb aquestes tecnologies en cap moment. Aquesta imatge que tenim d'un nen d'un any o dos que no sap parlar i que gairebé no camina però que comença a passar el dit per la tauleta hauríem esborrar-la de la nostra cultura perquè els pares que tenen en ment que és positiu i molt beneficiós estan molt equivocats; sabem que és precisament el contrari.

I a partir d'aquí?

Jo vaig una mica més enllà. Crec que és important que els nens passin els sis primers anys de la seva vida sense tecnologia perquè és una edat molt important en el desenvolupament de la imaginació, que si no es desenvolupa en aquests anys, després costa molt. Com més temps passen jugant al que anomenem el joc lliure -que no va de la mà d'una altra persona o d'un dispositiu o tecnologia-molt més desenvolupen la imaginació. L'avorriment és la mare de la imaginació i si el nen està constantment entretingut no té temps per avorrir-se ni per imaginar o crear els seus propis mons on jugar.

Però avui dia és possible mantenir els nens lluny de la tecnologia?

Sí. Jo dono xerrades en molts llocs i hi ha molts pares que des de fa temps ho tenen clar. A veure, és important equilibrar. Jo no dic que vagis de vacances amb el nen, facis una foto amb el mòbil i la nit no es la puguis ensenyar, això és ridícul, perquè és bo que vegin fotos, els ajuda a construir la seva memòria. De la mateixa manera que és normal que li posem al telèfon a l'àvia. Però sí hauríem de limitar tot el possible aquests temps que el nen està tombat al sofà passant el dit per davant de la pantalla. I s'aconsegueix amb una paraula màgica que és 'no'.

Això va en contra del que es ven actualment que els nens d'avui són nadius digitals ...

Aquesta frase en el fons és un mite perquè el món digital no és una llengua en si mateix. Quan el nen juga amb un dispositiu no està activant les zones del cervell que tenen a veure amb el llenguatge sinó amb el moviment de la mà i la visió. Sí que és positiu ensenyar programació, el tema de robòtica, perquè sí estem ensenyant als nens aquest llenguatge i estem ajudant-los a pensar en un altre idioma diferent. Però que estigui assegut jugant a un videojoc no vol dir que sigui nadiu digital; a una senyora de 70 anys li dones un iPad i en dos o tres dies és capaç d'enviar correus, whatsapps i buscar coses a Internet perquè és senzill i intuïtiu.

I que els nens demanin la tecnologia des de molt d'hora es deu al fet que és el que veuen a casa seva, en els seus pares?

Sí. Els nens tenen desenvolupades una sèrie de neurones que es diuen neurones mirall i el que fan és imitar tot el que veuen en els pares. Com més temps passen els pares davant de l'iPad és més fàcil que el nen intenti jugar amb aquesta tecnologia. També ho demanen molt perquè els seus amics ho tenen i perquè és un estímul molt interessant per a ells. És com la Coca Cola: si se les dónes a un nen de tres anys et demanarà l'endemà i l'altre, perquè té molt de sucre, cafeïna, que l'estimula i li encanta; però que li encanti no vol dir que li haguem de donar tots els dies perquè és molt perjudicial per a ell.

Però hi ha algun avantatge en l'ús de les noves tecnologies en nens petits?

No. hi ha estudis que diuen que pot augmentar la velocitat de processament, fer que tingui una atenció més ràpida, però són pocs, i n'hi ha tants que van en direcció contrària d'aquests ... A més, que tinguin una atenció més ràpida no és necessàriament bo: per a ser pilots de combat això pot ser beneficiós, però avui en dia el que demanen als executius, a la gent gran, és tenir una atenció més calmada, que et permeti estar concentrat més temps. I tenir una atenció més ràpida també implica que el nen no sigui capaç d'esperar el temps suficient perquè apareguin els estímuls que interessen.

Tot i això està de moda introduir aviat la tecnologia a les escoles amb ordinadors, pissarres digitals. És encertat?

És diferent fer servir les noves tecnologies com a suport educatiu a què el nen estigui a casa assegut al sofà. Jo defenso que el nen no ha de passar la tarda al sofà usant l'iPad, que és millor que estigui avorrit, pintant, fent coses que surtin del seu cap, i no de l'ordinador. Tot i així, hi ha estudis que diuen que un nen aprendrà matemàtiques molt abans jugant amb cigrons, que utilitzant programes d'ordinador que estan dissenyats perquè aprengui.

Per què?

Perquè el cervell uneix molt la part física i la part cognitiva. És a dir, que usa les dues parts i la del raonament està estretament lligada a la part de la mobilitat de la mà. Llavors, si el nen no ha de fer un moviment de comptar, de tocar, físicament, és més difícil que aprengui totes aquestes coses. Jo sóc partidari d'una metodologia basada en el contacte físic amb objectes, sobretot els primers anys, com Montessori, a una altra amb el millor dispositiu programat per estudiar matemàtiques. Després, més endavant, és meravellós que estiguin a classe i que puguin estudiar per projectes, fer un treball sobre el descobriment d'Amèrica i siguin capaços de mirar a Internet.

Precisament fa unes setmanes una notícia explicava que la majoria dels fills d'empleats de grans empreses tecnològiques de Silicon Valley estudien en col·legis sense ordinadors ni dispositius electrònics.

Aquests directius porten els seus nens a un col·legi tipus Waldorf, on no hi ha dispositius electrònics i aprenen tot de forma més tradicional. És que amb el fet, per exemple, d'una cosa tan senzilla com estar assegut a la taula i no aixecar-te fins que no acabes de menjar s'està cultivant la tolerància a la frustració, l'autocontrol, que és una de les capacitats cerebrals que més influeix en determinada nota de Selectivitat que traurà el nen 15 anys més tard. O sigui que fixa't si aquestes coses tradicionals són importants. Ara les estem tornant a posar en valor, però durant molt de temps s'ha pensat que anar més de pressa, que el nen aprengui a parlar set idiomes amb cinc anys, és més beneficiós. Ara sabem que s'han de respectar una sèrie de passos.

I no és desaprofitar el potencial de la tecnologia el introduir-la més tard?

Des del meu punt de vista no, perquè primer hem d'ensenyar al cervell a pensar, a estar atent, a imaginar, i després ja li podem ensenyar a dominar les eines que té a la seva disposició. Si introduïm les tecnologies massa aviat, el nen aconseguirà connectar amb elles d'una forma molt ràpida però es desconnectarà d'altres coses més importants per al seu desenvolupament.

Què claus donaria als pares per ajudar a desenvolupar el potencial cerebral dels seus fills?

Anar a poc a poc, ajudar al cervell a madurar al seu propi ritme i saber que el seu fill donarà els fruits en el moment que els hagi de donar.

I una cosa molt important que han de fer quan estiguin amb els nens, independentment que els deixin la tauleta als tres, quatre o cinc anys, és ensenyar-los a tenir autocontrol, temps limitats, perquè quan diguin 'fins aquí', el nen sigui capaç de deixar-la anar sense cridar ni enfadar-se. En això els dispositius electrònics poden ajudar. De fet hi ha autors que diuen que és millor que el nen comenci a utilitzar als tres anys amb regles molt clares, entrenant l'autocontrol, al fet que comenci amb vuit o deu anys i començar a entrenar aquí.

Però aquest fixar temps es complica si els pares utilitzen les tecnologies perquè els nens estiguin entretinguts mentre ells s'ocupen d'altres coses...

Efectivament. Els dispositius no només són un reforç per als nens, sinó un reforç enorme per als pares, perquè els nens demanen en molts moments atenció, afecte, que els hi parlem ... Com quan fem un viatge llarg en cotxe, posen la televisió enrere i així el nen va tranquil i el pare, relaxat. És important també que el nen experimenti la frustració, aprengui a dominar-la, a avorrir-se i a esperar que passi aquest moment.

Els pares s'ajuden d'aquests mecanismes...

És un reforç per als pares i això és una de les coses que ha fet que la tecnologia sigui tan popular i estigui tan estès que els nens estiguin tot el dia endollats. Molts pares s'enganyen perquè diuen: 'No, jo deixo al meu fill mitja hora', i en realitat estan connectats no només a la tauleta, telèfon mòbil o videojocs, sinó a la televisió també dues o tres hores al dia. I sabem que això està relacionat amb més probabilitats de tenir dèficit d'atenció, obesitat infantil, depressió infantil, problemes de conducta, i amb més prevalença de fracàs escolar.

Neus García Gàlvez

Diari de Girona

Uns quaranta nens, un d’ells ingressat a l’UCI, afectats per enterovirus

Els hospitals catalans, alertats per identificar casos d’encefalitis o altres afeccions neurològiques agudes

El Departament de Salut va emetre ahir un comunicat breu en què anunciava uns quaranta casos de nens de menys de sis anys amb afeccions neurològiques agudes per enterovirus, “la gran majoria dels quals han evolucionat favorablement”. N’hi ha alguns que no van evolucionar tan favorablement i es troben en estat greu, encara que Salut no va aclarir ahir en quin grau de gravetat ni quants nens. Estan vigilant possibles encefalitis agudes. Almenys hi ha un cas a la unitat de cures intensives (UCI) i, segons el Diari de Tarragona, a l’hospital Joan XXIII hi ha sis nens ingressats que es troben aïllats.

Tots els hospitals i pediatres han estat avisats i han rebut un protocol d’actuació contra un tipus d’enterovirus –un calaix de sastre amb més d’un centenar de serotips diferents responsables de quadres ben diversos– que ara està donant aquests símptomes d’encefa­litis o paràlisi flàccida aguda. Aclareixen que es tracta d’un tipus no pòlio (aquesta malaltia també la causa un entero­virus).

Aquests patògens acostumen a aparèixer cada primavera i cada tardor i habitualment provoquen símptomes de refredat i en ocasions han afectat greument infants amb asma, com va passar als Estats Units el 2014. També causen faringitis, problemes intestinals o meningitis asèptica. I segons el protocol que han rebut els hospitals, “habitualment l’evolució d’a- questes infeccions és lleu, ­autolimitada i sense seqüeles”. Només en poques ocasions, com ha passat les darreres dues setmanes, s’han observat quadres neurològics greus.

En el breu comunicat, el Departament de Salut de la Ge­neralitat demana als pares que extremin les mesures hi­gièniques (l’enterovirus s’encomana per via fecal-oral i ­respiratòria), “com rentar-se les mans amb aigua i sabó”. I re­comanen consultar el pediatre si el nen té “somnolència, decaïment, tremolors o algun altre símptoma neurològic que vagi acompanyat de febre”.

Aquestes mesures d’higiene són especialment estrictes en el cas de nens hospitalitzats, on es convida a evitar al màxim el contacte perquè l’ enterovirus trobat en algun dels casos sol afectar les vies respiratòries. Així que la precaució és tant pel contacte directe com per tos o esternuts. Els nens afectats no poden anar a l’escola.

Segons el protocol, en el 90 per cent dels casos, els enterovirus es troben a la faringe durant la primera setmana després els primers símptomes i es queden a la femta durant dues setmanes més. Però "els virus poden sobreviure en superfícies permeten la transmissió per fomites), adverteixen. Les anàlisis de les mostres dels nens afectats per el enterovirus es concentraran en el laboratori de l'hospital de Sant Pau.

Ana Macpherson

18/05/2016

La Vanguardia 

El que cal saber dels enterovirus

Què són?

Els Enterovirus són un gènere de virus associats amb diverses malalties humanes i dels mamífers. S’han trobat 66 serotips. Sobre la base de les malalties humanes i de mamífers s’havien classificat en un principi en quatre grups: poliovirus, Coxsackie A virus (CA), Coxsackie B virus (CB). Els ecovirus, actualment es nomenen amb nombres consecutius: EV68, EV69, EV70, i EV71, etc.

Com apareixen?

Els enterovirus afecten a milions de persones en tot el món cada any, sovint es troben en les secrecions respiratòries (per exemple, saliva, esputs o moc nasal). La poliomelitis la causa l’enterovirus, poliovirus.

Els símptomes

Les infeccions d’eneterovirus s’estenen per la ruta fecal-oral. Els símptomes són molt amplis.

Així, solen provocar infeccions respiratòries o gastrointestinals de caràcter lleu. En l’actual cas, són les soques del virus no pòlio les que han provocat alteracions neurològiques.

El virus provoca quadres respiratoris i gastrointestinals lleus, amb simptomatologia similar a la d’una grip. Febre, conjuntivitis, vòmits, diarrea i, ocasionalment, erupcions cutànies són els símptomes comuns que provoca aquest microorganisme.

Cal alarmar-se?

L’alarma neix perquè s’ha detectat un elevat nombre de casos que han desenvolupat alteracions neurològiques més greus que la meningitis vírica. Els pediatres han diagnosticat quadres clínics d’encefalitis (una infecció al tronc cerebral i l’encèfal que provoca somnolència, inestabilitat de la marxa, tremolors i paràlisis).

Es pot tractar?

No hi ha vacunes ni tractaments efectius més que per pal·liar la simptomatologia que presentin els pacients. Per això, els experts recomanen extremar les mesures preventives com la higiene de mans amb aigua i sabó per evitar la transmissió.

Vacunes: mites i realitats

En els últims temps s'han estès falses creences sobre les vacunes que poden resultar perjudicials per als nens

L'ús de les vacunes és un dels aspectes mèdics que més polèmica ha suscitat en els últims temps. La negativa d'alguns pares a vacunar els seus fills ha provocat que s'estenguin alguns mites sobre les vacunacions. L'OMS (Organització Mundial de la Salut) ha intentat aclarir les falsedats que hi ha sobre aquest tema.

Les Vacunes tenen efectes secundaris que resulten perjudicials a llarg termini. FALS

L'OMS assegura que les vacunes són "molt segures" i que "és més probable patir un trastorn greu per una malaltia que es pot prevenir mitjançant vacunació que per una vacuna". Per a això, posa els casos de la poliomielitis, que pot provocar paràlisi, i el xarampió, que pot causar encefalitis i ceguesa.

Així mateix, la parotiditis i la rubèola poden comportar pneumònies i infeccions, a més de les malalties esmentades, problemes que "es poden prevenir mitjançant les vacunes".

L'OMS indica que encara que un sol cas de trastorn greu o defunció per vacunes "ja és massa", els beneficis de les vacunes superen aquest risc "de sobres", atès que sense elles "es produirien molts trastorns i defuncions".

Si als nens se'ls administra més d'una vacuna de forma simultània, s'incrementa el risc d'efectes secundaris nocius. FALS

Els nens estan exposats a centenars de substàncies estranyes que activen el sistema immunitari, recorda l'OMS, per la qual cosa l'administració simultània de diverses vacunes no té efectes secundaris. "Un nen està exposat a moltíssims més antígens com a conseqüència d'un refredat comú o una faringitis, que per les vacunes", insisteix l'Organització Mundial de la Salut, que assenyala que la presa al mateix temps de dues vacunes redueix les injeccions i les molèsties per al nen, a més de suposar un estalvi de diners.

Les Vacunes provoquen autisme. FALS

El 1998, un estudi que establia un possible vincle entre les vacunes del xarampió i la rubèola, d'una banda, i l'autisme, de l'altra, va aixecar la inquietud entre molts pares. L'OMS assegura que aquest estudi "contenia greus irregularitats" i va ser retirat. Per l'OMS, "no hi ha proves científiques d'una relació entre aquesta vacuna i l'autisme o trastorns autistes".

Les Vacunes prevenen malalties que ja estan pràcticament eradicades en el món desenvolupat. FALS

L'OMS admet que les malalties prevenibles amb vacunes són "poc comuns en molts països", però recorda que els agents infecciosos que les causen "segueixen circulant" en algunes parts d'un món "summament interconnectat". Raons per les que defensa un programa actiu de vacunacions: "Hi ha dos motius fonamentals per a vacunar-: protegir-nos a nosaltres mateixos i protegir els que ens envolten".

La Vacuna combinada contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina, així com la vacuna antipoliomielítica, poden provocar la síndrome de mort sobtada del lactant. FALS

Per l'OMS, "no hi ha una relació causal" entre l'administració de les vacunes i la mort sobtada del lactant, malgrat que aquestes vacunes s'hagin pres en un període en què el nadó pot patir la síndrome. Per a l'Organització Mundial de la Salut, les "defuncions per SIDS són casualment coincidents amb la vacunació i haguessin ocorregut encara que no s'haguessin administrat les vacunes"

Les Vacunes no són necessàries perquè la higiene i el sanejament faran desaparèixer malalties com el xarampió, la rubèola i la parotiditis. FALS

Interrompre els programes de vacunació faria que les malalties contra les que lluiten tornarien a aparèixer. Moltes malalties infeccioses es poden propagar amb independència de la higiene que es mantingui. "Si les persones no estiguessin vacunades, algunes malalties que s'han tornat poc comuns, com ara la poliomielitis i el xarampió, reapareixerien ràpidament", diu l'OMS.

Redacció

17/05/2016

Diari de Girona

Noves tecnologies, velles formes de violència

Un de cada tres joves accepta ser controlat a través del telèfon mòbil i internet

Amb l’auge de les noves tecnologies, s’han desenvolupat noves formes de violència, sobretot entre aquells que més les fan servir: els nadius digitals, els nascuts després de 1980, que han interactuat amb les tecnologies digitals des de la infantesa. Les xarxes socials, internet i els telèfons mòbils intel·ligents han canviat les formes com els joves es relacionen. Les noves generacions creixen, se socialitzen i es relacionen a través de les noves tecnologies. Així, l’assetjament escolar s’endureix i es viralitza a través de WhatsApp o es retransmet en directe per Periscope.

La violència de gènere tampoc és immune a l’auge de les tecnologies de la informació i la comunicació. Les formes de violència masclista més tradicionals esdevenen ara més sofisticades, cosa que vol dir que són igual de perilloses, però més difícils de detectar.

Una de cada quatre dones assegurava el 2015 en una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) haver sigut víctima de la “violència psicològica de control” per part de la seva parella. Aquest control es tradueix en actituds de l’home cap a la dona com ara no deixar-li veure els amics, voler saber en tot moment on és, acusar-la d’infidelitats o enfadar-se si parla amb altres homes.

Aquestes actituds de control es potencien amb les noves tecnologies: saber amb qui parla per WhatsApp, a qui li posa un “m’agrada” al Facebook, a qui agrega com a nova amistat... És el que s’ha anomenat violència de control, però ara exercida des del mòbil. “Si trigava més d’un minut a respondre un missatge seu per WhatsApp es posava nerviosíssim, sobretot si veia que jo estava en línia”, explica la Cristina -nom fictici-, de només 16 anys, a l’ARA. La violència de gènere s’ha adaptat a les noves eines, però segueix expressant la mateixa voluntat d’exercir control sobre la víctima, potser d’una manera encara més omnipresent. Segons un informe de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, del ministeri de Sanitat, 1 de cada 3 joves a l’Estat accepta aquest tipus de violència. Només amb més pedagogia i més control parental es podrà combatre la vella plaga, que ara utilitza noves eines.

“Em preguntava per WhatsApp què feia i on era a totes hores”

La Cristina va patir durant més de dos anys violència de control, un fenomen en auge entre els adolescents Foto per CÈLIA ATSET

“Si trigava més d’un minut a respondre un missatge seu per WhatsApp es posava nerviosíssim, sobretot si veia que jo estava en línia. I em començava a pressionar amb més missatges”. La Cristina -nom fictici- té 16 anys. Acaba de trencar una relació de dos anys i mig amb un noi un any més gran que va acabar sent un autèntic malson per a ella a causa del progressiu control que va anar exercint sobre la seva vida a través de les diferents xarxes socials.“M’obligava sempre a donar-li el meu mòbil i revisava amb qui parlava”, explica la Cristina. I afegeix: “Remenava totes les xarxes socials on sóc, com el WhatsApp i el Facebook, per veure en les meves actualitzacions a qui posava likes. Em cohibia i ell no em deixava ni tocar el seu mòbil”.

L’exemple de la Cristina constata l’augment, els últims anys, d’un masclisme entre adolescents que se serveix dels mecanismes de control que fan possibles les nombroses xarxes socials aparegudes. La relació de parella es va anar enverinant a mesura que creixia la gelosia del seu nòvio, que va anar traslladant la seva actitud masclista del món virtual al real. “Com vas vestida, avui?”, explica que li preguntava per missatge cada matí. “Si li contestava que duia leggings, ja la teníem, perquè em deia que me’ls posava per lligar amb altres nois. I si em venia a buscar a l’escola a la tarda i veia que portava els llavis pintats es negava a fer-me petons i s’enfadava moltíssim”.

Com la gran majoria d’adolescents, la Cristina és activa en moltes xarxes socials. “Ara mateix sóc a WhatsApp, Facebook, Instagram, Snapchat i Ask”, enumera. Però la que, sens dubte, li va portar més problemes és WhatsApp. “Si li escrivia per dir-li bona nit i veia l’endemà que m’havia connectat minuts després d’haver-nos acomiadat em començava a interrogar sobre per què ho havia fet, amb qui havia parlat... Era un calvari”, recorda. “Al final m’havia d’inventar excuses de tota mena per justificar que hagués entrat al WhatsApp després d’haver-li dit adéu”, afegeix.

“No parlis amb nois”

L’auge de les xarxes socials és una de les principals causes que han fomentat l’increment del masclisme entre adolescents, ja que faciliten el control sobre la parella i són, també, el principal vehicle de comunicació i de construcció de la identitat dels joves. “Al final era un control total. «No t’acostumis a maquillar-te, no et posis això que no m’agrada, no parlis amb nois, no vagis sense mi a la discoteca», em deia”.

El control excessiu va conduir la Cristina a un aïllament social. “Em vaig distanciar durant molt de temps de les meves amigues perquè no li queien bé i em demanava que no anés amb elles. Plorava cada dia perquè em sentia sola”, descriu. “La va anul·lar completament”, sentencia el seu pare. “Em preguntava per WhatsApp què feia i on era a totes hores”, recalca ella.

Aïllada socialment

I com passa moltes vegades, només la gent de fora veia amb claredat la situació. “Al principi, abans de quedar-me aïllada, les meves amigues m’ho deien sempre -recorda-. Em deien que obrís els ulls, que li plantés cara, que no era una relació sana… I jo els deia que sí, però seguia igual”.

Les discussions a través de WhatsApp eren cada vegada més habituals. Però sempre fins que ell deia prou: “Em bloquejava l’usuari perquè no li pogués replicar”. La Cristina va acabar actuant de la mateixa manera que ell com a resposta a una situació cada vegada més insostenible. “Amb el temps m’he adonat que la seva manera de ser feia que jo també volgués actuar com ell, quan en realitat a mi m’era absolutament igual. No sóc així”, lamenta ara.

Un terç dels joves ho accepten

Un informe de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, del ministeri de Sanitat, va posar de manifest que un de cada tres joves a l’Estat accepta la violència masclista de control. I en diverses comunitats autònomes les denúncies per violència masclista entre adolescents s’han incrementat considerablement els últims anys. “És evident que, potencialment, una persona que avui és així pot derivar en coses molt pitjors a mesura que es vagi fent gran”, reflexiona el pare de la Cristina.

Ara la Cristina viu molt més tranquil·la. La relació que la va anul·lar forma part del passat i ha recuperat les amistats. A més, ha après a detectar ràpidament la frontera que hi ha entre una relació d’igual a igual i una que no ho és. “Tinc una amiga que està amb un noi i que viu una situació similar i estic intentant que obri els ulls”, confessa. Li repeteixo sempre que davant de situacions de control per part del seu nòvio es planti: “Digues no, no i no”.

David Bigorra

17/05/2016

Ara.cat

"El que està passant amb els sirians ja va passar a Europa occidental no fa gaire"

Entrevista a Cheikh Tourad Dioum, responsable d’Accem Girona

En quin any es constitueix Accem i quins van ser els motius pels que es va crear?

Accem es va constituir com a associació sense ànim de lucre l’any 1990, tot i que Accem comença als anys 50, proporcionant atenció als emigrants espanyols que estaven en països com Alemanya o Suïssa i als refugiats que arribaven a Espanya de trànsit cap a altres països europeus. El que avui està passant amb la població siriana, i de molts altres països que generen refugiats i immigrants, també va passar aquí no fa tants anys. Des del 1990, l’organització es professionalitza, i s'amplien els àmbits i els col·lectius d’actuació. En la actualitat, Accem es dedica a millorar les condicions de vida de persones refugiades i immigrades així com de tota persona que es troba en situació o risc d’exclusió social, promovent la seva inserció social i laboral.

Què ha canviat a l'entorn local i global des que va néixer l'entitat?

A l’entorn global, el canvi més notable és veure com la població és més sensible i s’implica en la causa dels refugiats. Estem en l’era de la informació i se sap amb més rapidesa i amb més detalls les tragèdies que viuen poblacions del món. I això fa que hi hagi més mobilització de la societat. Hi ha iniciatives populars i socials molt interessants a Girona, com les de la coordinadora d’Ongs Solidàries de les comarques de Girona i les de la Plataforma Girona Acull, que estan fent una feina fantàstica de sensibilització, d’acció i d’incidència política a la província de Girona. També, individualment la gent de Girona s’ha ofert per ajudar als refugiats amb tot el que necessiten. Accem sempre ha comptat amb el suport i participació dels gironins particularment a través del voluntariat.

Quins són els projectes que esteu duent actualment?

La carta de serveis de Accem és molt amplia però a gran trets es poden englobar en les següents àrees: acollida (per a refugiats, immigrants), persones en situació de exclusió social i col·lectius especialment vulnerables (dones i menors no acompanyats); atenció directa (dels nostres beneficiaris); formació (per a professionals i voluntaris), inserció sociolaboral, i participació i mobilització (de la societat civil, sensibilització i incidència política a la província de Girona. També, individualment societat civil, sensibilització i incidència política).

Quins són els reptes actuals i els de futur de la vostra entitat?

Els repte són continuar treballant per viure en una societat diversa amb principis i valors de justícia i compromís social. Per això, hem de continuar desenvolupant els nostres programes, activitats i accions. I això es fa amb compromís, treball i creativitat.

La vostra entitat té seu a Girona. Teniu activitat en altres municipis?

Girona, Accem va iniciar el seu treball l’any 1999 i està present a Salt. Però els nostres beneficiaris a la província de Girona venen de tot els municipis. A Catalunya tenim una presència molt notable a Barcelona. Una de les darreres iniciatives va ser la inauguració a finals del mes de març passat de la casa bloc per la acollida de refugiats gràcies a un conveni signat per Accem, la Creu Roja, CCAR amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Finalment, Accem està present en quasi totes les comunitats del territori estatal (concretament en 12) a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

La vostra entitat disposa de voluntaris: quants són i quina feina hi desenvolupen?

La participació dels voluntaris és primordial per la feina que fa Accem. A Catalunya comptem amb 19 voluntaris i una plantilla de 13 professionals. Els voluntaris desenvolupen les seves tasques en totes les àrees dels nostres programes però principalment en l'àrea de l’atenció directa: acompanyaments dels beneficiaris, tallers de coneixements de l’entorn i taller per l’aprenentatge de les llengües. A l'estat espanyol hi ha 871 persones voluntàries que junt amb les 620 treballadores i treballadors, i les 492 persones col·laboradores, constitueix un equip de 1.983 persones que treballen per la igualtat.

Xavier Ribes

12/05/2016

Diari de Girona

La pol·lució a les ciutats ja causa més morts que la malària i la sida

L’OMS alerta: més del 80% de la població urbana mundial respira aire brut

La pol·lució a les ciutats va augmentar un 8% globalment en cinc anys (2008-2013), segons les dades noves que ha recopilat l’ Organització Mundial de la Salut (OMS) amb informació de 3.000 ciutats. Més del 80% de les persones que viuen en àrees urbanes suporten nivells de contaminació que no respecten els límits que estableix aquesta organització. La pol·lució de l’aire originada per les partícules petites i ultrafines (PM10 i PM2.5) causa més de tres milions de morts prematures cada any a tot el món; més que les morts degudes a la malària i la sida.

L’OMS va llançar ahir un SOS per provar d’ aturar el flagell de la pol·lució a les ciutats. El 98% de les ciutats de més de 100.000 habitants i catalogades com de baixos ingressos no compleixen les directrius d’aquesta organització, encara que als països amb alts ingressos econòmics l’incompliment és del 56%.

Ara gairebé cap regió del món escapa del problema, però el ràpid creixement urbà a la Mediterrània oriental, l’Orient Mitjà i el Sud-est Asiàtic fa que aquestes zones siguin les que pateixen els impactes més importants. Moltes d’aquestes urbs presenten nivells de pol·lució que se situen entre 5 i 10 vegades per sobre dels valors recomanats per l’OMS. En canvi, la situació és molt millor en països amb ingressos alts ( Amèrica del Nord o Europa occidental).

Atenent les partícules ultrafines (PM2.5), que són les més perilloses per a la salut, els registres més alts es donen a l’ Índia, país que concentra 15 de les 30 ciutats amb l’aire més brut per a aquest contaminant. La Xina té cinc urbs en aquest rànquing, encara que ha millorat la qualitat de la seva atmosfera des del 2011. L’ Aràbia Saudita, l’Iran, el Pakistan o Nigèria són països que mostren dades alarmants. La ciutat en pitjor estat és Onitsha, un port del sud de Nigèria amb trànsit intens on es mesuren 594 mcg/m3de PM10 de mitjana anual; és a dir, 30 vegades els valors desitjats per l’OMS.

La situació és millor als països desenvolupats. Per exemple, Sydney, Londres o Roma registren 17, 22 i 28 mcg/m3de PM10 respectivament. A Espanya, el 32% de les 231 ciutats que ofereixen dades depassen el llistó dels 20 mcg/m3de l’OMS. Barcelona (24 micrograms) excedeix el límit de l’OMS, però no Madrid (19). L’estudi només inclou mesuraments sobre partícules, no sobre altres contaminants, com NO2o ozó.

“Som davant una emergència a molts països. La contaminació de l’aire a les zones urbanes continua creixent a un ritme alarmant i té efectes devastadors sobre la salut humana”, declara María Neira, directora del departament de salut pública de l’OMS. “El cost per als països és enorme. La contaminació de l’aire afecta les economies i la qualitat de vida de les persones. Condueix a les principals malalties cròniques, fins a provocar la mort”, afegeix.

El deteriorament de la qualitat de l’aire s’agreuja a mesura que creixen les grans urbs amb ingressos econòmics baixos, la qual cosa fa que la població es vegi incapaç d’escapar dels núvols de contaminació i les partícules que desprenen el transport, la indústria, les obres públiques o la crema de combustibles a les cases.

Els contaminants de l’aire penetren als pulmons i als sistemes cardiovasculars, de manera que posen en risc la salut de les persones. Per això, la pol·lució incrementa el risc de tenir accidents cerebrovasculars, malalties del cor, càncer de pulmó i afeccions respiratòries agudes, especialment asma.

S’espera, a més, que el peatge de tres milions de morts prematures es dupliqui a mesura que la població augmenti i el nombre de vehicles s’aproximi als 2.000 milions per a l’any 2050, tret que es faci una transformació del model energètic i de transport basat en combustibles fòssils.

El document també suggereix solucions per afrontar el problemes, entre les quals destaca que cal limitar les emissions de les xemeneies, incrementar l’ús de les fonts d’energia renovables (com l’energia solar i eòlica) i incentivar ràpid els transports col·lectius, així com caminar i afavorir el vianant, i habilitar xarxes de carril bici. Moltes ciutats europees han planificat accions per disminuir el trànsit i reduir l’ús de vehicles de motor dièsel més vells, que han enquistat el problema de la contaminació a Europa.

Antonio Cerillo

13/05/2016

La Vanguardia

Fibromiàlgia, la importància d'un bon diagnòstic

Els últims avenços es concentren en els símptomes i els antecedents familiars per tractar-la de manera adequada

El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de la Fibromiàlgia. Aquesta malaltia és una malaltia crònica, que afecta el 3% de la població general i de forma predominant a les dones.

Els seus símptomes són dolor corporal, cansament, alteracions del son i símptomes neurosensitius com formigueig i rampes, així com alteracions en l'estat d'ànim derivades de les dificultats generades per la malaltia.

Els últims anys s'han desenvolupat diversos avenços pel que fa a localitzar les lesions implicades en la fibromiàlgia en el sistema nociceptiu i les fibres neurològiques del dolor que es distribueixen per tot l'organisme, vinculades en gran mesura a l'aparell múscul-esquelètic. Les lesions histopatològiques de la fibromiàlgia mostren que les fibres nervioses implicades en el dolor es veuen afectades i funcionen de forma contínua com també succeeix en les polineuropaties de fibra petita causades per alguns fàrmacs utilitzats per al càncer o per la diabetis.

Els factors de risc que poden ajudar a identificar aquelles persones amb fibromiàlgia en els seus estadis inicials són el sexe femení, antecedents de la malaltia en un familiar de primer grau i els dolors recurrents que semblen determinar una predisposició al dolor. Quan un pacient amb aquests factors de risc refereix dolor crònic extens i persistent, des d'atenció primària s'ha d'incloure la fibromiàlgia entre les possibles causes.

Els fàrmacs proporcionen una millora parcial i significativa en alguns casos a l'actuar sobre el dolor neuropàtic. Els especialistes fan servir dues classes de medicaments en aquests pacients: els dirigits als receptors alfa-2-delta que redueixen la transmissió nerviosa del dolor i determinats tipus d'antidepressius que potencien el mecanisme nociceptiu que controla el dolor, que en aquests pacients es troba disminuït .

La fibromiàlgia, molt més que un dolor

Els afectats per aquesta malaltia pateixen una sèrie de trastorns amb els què han de conviure diàriament

El 70% dels pacients amb fibromiàlgia refereix sentir fatiga en major o menor mesura i un 30% dels malalts pateix la síndrome de fatiga crònica. La síndrome de fatiga crònica està també present en trastorns com la depressió o els trastorns distímics i poques vegades es deriva de problemes endocrins o altres malalties, desafortunadament en alguns pacients no és possible detectar la causa.

Pel que fa a les alteracions psicològiques que pateixen els pacients amb fibromiàlgia, també hi ha una àmplia variabilitat. Entre un 30% i un 40% no té cap psicopatologia i en un 30% dels malalts es presenta una alteració secundària com a conseqüència de la malaltia.

A més, entre un 18 i un 20% dels malalts ha patit o pateix un episodi de depressió major o trastorn d'ansietat després del diagnòstic o prèviament a aquest.

Causes de la fibromiàlgia

No es coneix la causa exacta d'aquesta alteració, però es pensa que hi ha molts factors implicats. Hi ha persones que desenvolupen la malaltia sense causa aparent i en altres comença després de processos identificables, com pot ser una infecció bacteriana o viral, un accident d'automòbil, una separació matrimonial o divorci, problemes amb els fills, etc.

En altres casos, la fibromiàlgia apareix després que una altra malaltia coneguda limiti la qualitat de vida (artritis reumatoide, lupus eritematós, etc.). Aquests agents desencadenants no semblen causar la malaltia, sinó que el que probablement fan és despertar-la en una persona que ja té una anomalia oculta en la regulació de la seva capacitat de resposta a determinats estímuls.

Redacció

12/05/2016

Diari de Girona