Tanit Tubau, presidenta del Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu i malalta de crohn
"A veces puta y otras maravillosa", així és com Tanit Tubau defineix una vida que no sempre li ha posat les coses fàcils però que ha après a gaudir al màxim i amb valentia. I aquest és literalment el títol del seu llibre: un relat en primera persona de la malaltia de Crohn. Tubau té 26 anys i és presidenta del Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Als 21 va fundar Crohn-ik, un projecte que es proposa recaptar fons per a la recerca sobre la malaltia, un trastorn intestinal que perjudica l’aparell digestiu però que pot causar complicacions fora del tracte gastrointestinal. “El sistema immunitari del teu propi cos ataca per error i destrueix el teixit corporal sa”, relata. Actualment es troba millor gràcies a un trasplantament de cèl·lules mare.
Al llibre reculls la teva pròpia experiència amb el Crohn.
Sí. "A veces puta y otras maravillosa" és un llibre biogràfic, epistolar. Cada capítol és una carta, un correu electrònic o una sèrie de missatges instantanis, explicant a algú concret un moment de la meva vida. No he volgut parlar només dels mals moments, de les èpoques que he passat a l’hospital, sinó que també he escrit sobre els bons moments, ficcionant certs aspectes, per tancar la narrativa. La vida pot ser molt puta però també t’ho passes superbé.
Al text, veiem com et fas gran i a la vegada t’enfrontes a la malaltia.
És la malaltia precisament qui m’ha fet gran. Si no la tingués, seria una altra persona.
Et van diagnosticar Crohn amb 9 anys. Vas entendre què passava?
No. Em preocupava poder fer la comunió amb les companyes de classe. I també vaig pensar: “Que guai, dormiré a l’hospital”. No era conscient de com canviaria tot. El meu metge de Sant Joan de Déu em va dir que tenia un volcà a dins, i que a vegades estaria adormit i a vegades es despertaria. I així ha sigut.
El Crohn és encara un trastorn poc conegut?
Per sort o per desgràcia cada cop som més els que el patim. I això comporta que hi hagi més recerca i també més gent que n’ha sentit a parlar.
Vas fundar Crohn-ik amb la intenció de recaptar diners per a la recerca sobre la malaltia.
Amb Crohn-ik he organitzat activitats de divulgació i cinc concerts. Tres a la sala Luz de Gas, un a Madrid i un a Berga, d’on és la meva família. Amb gent com Manel Fuentes, Bruno Oro i Txarango. Al primer concert vam recollir 17.000 euros. Feia un mes que m’havien operat. M’acabaven de donar d’alta i els meus metges i cirurgians van venir a veure-ho. Ara, amb el llibre, un euro de cada exemplar va destinat a l’Hospital Clínic per a recerca. Dóna visibilitat a la malaltia. Els que em coneixen saben de memòria què és i què significa [somriu]. Però jo he tingut Crohn en un grau molt alt, no sempre es presenta amb tanta intensitat.
Morfina, coma induït, quimioteràpia i alimentació parenteral, entre d’altres. Sent tan jove, com ha sigut conviure amb tractaments i hospitals?
Hi ha moments en què m’he perdut moltes de les coses que podien fer les meves amigues. A batxillerat va coincidir que estava una mica millor i, de sobte, em compensava més viure l’adolescència que estudiar. Després vaig empitjorar. Un any sabia que hauria de passar el Cap d’Any a l’hospital, així que vaig fer la revetlla a l’octubre. O una vegada a Eivissa vaig pujar dalt d’un roc enorme i no sabia què fer: plorava perquè quan tornés a Barcelona m’havien de tornar a ingressar, però allà tenia les meves amigues, per convèncer-me que baixés. Hi ha hagut èpoques en què he estat ingressada cinc o sis mesos, amb la meva mare sempre al costat. Moments en què li van dir que ja no hi havia res a fer. Tant a Sant Joan de Déu com al Clínic, metges i infermeres són part de la meva família. Han cantat i han rigut amb mi, m’han vist enfadada i tirar endavant.
Hi ha algun fragment del llibre que haguessis d’escriure sí o sí?
Sí. Després d’haver estat en coma, quan vaig posar-me bona me’n vaig viatjar expressament a l’Havana a donar les gràcies a unes persones que no coneixia. Eren coneguts d’una amiga meva que sé que van voler pensar en mi, resar per mi, enviar-me la seva energia. Tenen una empatia, una solidaritat cap als altres, que aquí ens és estranya.
La Taula d'Entitats del Tercer Sector demana recursos per protegir les persones grans i presenta un decàleg de propostes, com un telèfon d'atenció personalitzada
D'esquerra a dreta, Albert Solé, cap de Societat de l'ARA; Pilar Rodríguez, representant de la Federació d’Organitzacions Catalanes de Get Gran, Dones i Família (FOCAGG); Enrique Peidro, representant de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC); i Montserrat Falguera, presidenta de la Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat (FEATE) / FRANCESC MELCION
La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) registra cada any més de 1.000 denúncies per part de persones grans que han patit algun tipus de maltractament. Són, segons explica Enrique Peidro, representant de la federació, al voltant de tres casos cada dia. Aquests, però, són només els casos visibles. Segons l'informe 'Maltractaments a les persones grans. Una realitat oculta que exigeix respostes', presentat aquest dimarts a l'Ateneu Barcelonès per la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, el 90% de les víctimes no denuncien les agressions, i la meitat callen per por. "El maltractament a la gent gran no afecta només les persones grans, també afecta els seus veïns, familiars, les persones que les cuiden i, en definitiva, la societat en general", ha assenyalat l'autor de l'informe, Jordi Muñoz, advocat i president d' EIMA, l'associació per la investigació del maltractament a les persones grans.
La por de denunciar sorgeix del fet que els maltractadors solen ser persones molt properes a la víctima, com ara els fills, els néts, els veïns o els cuidadors. "Moltes vegades els maltractaments vénen de famílies que han claudicat i que en un moment determinat perden el nord", ha indicat la presidenta de la Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat (FEATE), Montserrat Falguera. "De vegades aquest maltractament és per omissió: són famílies que s'han quedat sense recursos personals per fer front al canvi de rol de les persones grans, que abans podien ser un sustent i que ara són un col·lectiu vulnerable de qui s'han de fer càrrec", ha subratllat. "En les societats occidentals les persones grans han deixat de ser símbol de la saviesa i l'experiència per convertir-se en persones marginades. Cal que fomentem una cultura del bon tracte i del respecte a la dignitat, un dret que abasta totes les etapes de la vida", ha afegit la representant de la Federació d'Organitzacions Catalanes de la Gent Gran, Dones i Família (FOCAGG), Pilar Rodríguez.
Educar els nens en el respecte i crear programes per a maltractadors
Per posar-hi remei, Muñoz ha presentat un decàleg de propostes per fer front a aquests maltractaments. Una de les propostes que apareixen en el decàleg és la creació d’un telèfon de consulta i suport especialitzat per a les víctimes, com el que existeix en els casos de violència domèstica, que permetria que les víctimes puguin rebre un primer suport i un assessorament especialitzat de professionals que coneguin les particularitats dels maltractaments a persones grans i que siguin especialment sensibles amb aquestes actuacions. La resta de propostes de la Taula del Tercer Sector inclouen fomentar polítiques educatives de sensibilització per a infants i joves, proporcionar habitatges per a persones grans maltractades, crear programes per a maltractadors, agilitzar els processos judicials o potenciar la coordinació de professionals amb protocols signats i d'obligat compliment per a serveis socials, salut, cossos de seguretat, jutjats i fiscalia, entre d'altres.
Els avis, les víctimes silenciades
Quan el marit de la Teresa (un nom fictici) va morir, l’agost del 2013, un cosí llunyà de la família es va fer càrrec d’ella. Aquest familiar ja havia demanat diners anys abans al matrimoni, però amb la mort de l’home van començar a desaparèixer joies i diners en efectiu que, com moltes persones d’edat avançada, la Teresa tenia guardats a casa. Tot i que ella ho sospitava, no va dir res. El nivell de vida del cuidador, de 48 anys, anava augmentant mentre ella es quedava desatesa.
La Teresa va tenir sort i una altra cosina va acabar assumint-ne la tutela, malgrat que no han recuperat tot el que l’home es va endur. Ella no en vol ni parlar. A Catalunya milers de persones grans pateixen algun tipus de maltractament, tot i que fins ara s’han fet pocs estudis del fenomen. L’any passat es van atendre 722 ancians per violència domèstica i aquest any, fins al juny, se n’han atès 490. El maltractament als ancians, però, va molt més enllà: desatenció, aïllament, abusos econòmics...
Les xifres creixen i els professionals alerten que la majoria de maltractaments continuen amagats. Amb aquests indicadors, la conselleria d’Interior prepara un pla específic de seguretat, que presentarà les pròximes setmanes i que comprèn totes les àrees. També des del departament de Benestar Social i Família s’han engegat diversos programes per desplegar el protocol elaborat l’any 2012 contra els maltractaments. “És un problema que està despuntant molt, potser perquè la crisi ha accentuat algunes situacions”, explica la secretària de família del departament de Benestar Social, Dolors Gordi.
L’advocat Jordi Muñoz, president de la comissió de gent gran del Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre de l’associació per a la investigació del maltractament a persones grans EIMA, explica que el més habitual són les situacions de “deixadesa i abandonament per part dels familiars” i els assumptes econòmics. “Les actuacions van des de deixar-los sense propietats o buidar-los un compte corrent fins a no atendre la persona, no cuidar-la, aïllar-la i no deixar-la participar de les decisions familiars”, afegeix Mario Cugat, president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec).
Segons alguns experts, entre el 15% i el 20% de la població d’edat avançada pateix algun tipus de maltractament i, amb l’augment de l’esperança de vida, el nombre d’afectats s’incrementarà. “Els ancians importen poc dins de la societat i es protegeix més altres col·lectius”, lamenta Muñoz.
Els agressors, a les famílies
La majoria dels maltractaments provenen de la mateixa família. “El que menys es veu és el que passa a les cases”, diu Cugat. Eva Cabanillas, de l’equip de dependència dels serveis socials de l’Ajuntament del Prat de Llobregat -que col·labora amb EIMA-, explica que molts dels casos es detecten a través de l’ajuda a domicili. A banda de la família més pròxima, els ancians també són víctimes d’altres cuidadors que, segons Muñoz, aprofiten “la soledat i la dependència emocional” per enganyar-los. L’advocat identifica un tercer tipus d’agressors: “Hi ha gent que s’adona que determinats ancians estan sols i necessiten suport, es guanyen la seva confiança i els prenen els béns o els diners. La crisi esmola l’enginy”.
Un dels grans problemes és que la víctima no denuncia. “El primer que pensa és que perdrà la persona que el cuida, i per això es denuncia tan poc”, diu Gordi. Aquestes persones, segons explica Cugat, són “febles” i, per culpa del maltractador, queden “aïllades de l’entorn”. És fonamental, per tant, preparar l’entorn per poder detectar els maltractaments. L’any 2012 Benestar va elaborar un protocol per abordar el problema, amb la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona i la conselleria d’Interior. Per desenvolupar-lo han creat un programa en tres nivells, amb l’Obra Social La Caixa, que finança part del projecte, i l’EIMA i han creat una comissió nacional interdepartamental de seguiment. “El més important és informar i formar tant els professionals que treballen amb les persones grans com els que en algun moment es poden trobar en aquesta situació”, apunta Gordi. “Tots tenim la responsabilitat social de denunciar”, afegeix el president de la Fatec, que ha impulsat un sistema de denúncies anònimes a través de la seva web conservant l’anonimat. “La denúncia d’una persona externa és, segurament, l’única possibilitat de defensa que tindrà la víctima”, expressa Cugat.
Des de Benestar s’està treballant per formar professionals -l’any passat van ser 900 i aquest any acabarà amb 1.200- perquè coneguin el protocol. Es tracta de personal de seguretat (Mossos, Guàrdia Urbana, personal de Justícia), de l’àmbit social (personal de residències, centres de dia, assistents socials i fins i tot farmacèutics), personal de l’àmbit sanitari i notaris.
Tenir clars els drets
La formació s’ha acompanyat d’una campanya de sensibilització anomenada Patrimoni de la humanitat adreçada a la població en general i també específicament a la gent gran. “Han de tenir clar quins són els seus drets i quines situacions poden considerar un maltractament i han de denunciar o parlar-ne amb algú de confiança”, diu Gordi. En aquest sentit, Muñoz afegeix que la persona ha de prendre consciència de la necessitat de tirar endavant una denúncia. “Encara que el jutge tingui la sospita o gairebé la certesa que hi ha un maltractament, si la persona no es ratifica i el jutge no té un element de prova, haurà d’absoldre el maltractador”, lamenta.
Aquest novembre Benestar començarà una formació dirigida directament als professionals que tracten la gent gran. A cada territori s’aniran creant xarxes per derivacions i seguiments dels casos.
En l’esfera judicial, però, la resposta és encara molt lenta. “Calen mecanismes legals perquè els processos siguin més àgils, com amb la violència contra la dona”, raona Muñoz, que demana més implicació del món judicial. A més a més, critica que, un cop demostrat el maltractament, l’única solució passa per una residència, que no hauria de ser una alternativa per a una persona que esta bé. “Tenim eines legals des de l’any 2000, com famílies d’acolliment de persones grans o pisos de convivència i ajuda mútua, que a Catalunya no utilitzem”, reflexiona l’advocat. Des de la Fatec també s’ha proposat al ministeri de Justícia modificar el Codi Penal per penalitzar els delictes patrimonials a la família si la persona és més gran de 70 anys. “L’única solució a llarg termini passa per l’educació”, afirma Gordi. I afegeix: “No tenim cap millor patrimoni que el de les persones que acumulen l’experiència del temps i la historia del país i de la família”.
La clau és sensibilitzar la població perquè a través d’un veí, d’un familiar o de la mateixa policia es puguin detectar més casos. “Així com amb la violència contra la dona tothom té molt clar que s’ha de trucar a la policia i denunciar, en aquests casos no és així”, lamenta Cabanillas.
Emilia Kamvisi veu repetida la història de la seva mare en els refugiats que arriben a l’illa. Denuncia l’Europa que els tanca les portes
Emilia Kamvisi, l'avia de Lesbos candidata al Nobel de la Pau / XAVIER BERTRAL
L’Emilia Kamvisi, als 84 anys, s’ha arremangat per ajudar els refugiats que arriben a la platja, a pocs metres de casa seva, buscant la seguretat d’Europa. Viu al poblet de Skala Sykamineas, al nord de l ’illa grega de Lesbos, el punt més pròxim a la costa turca: són només 10 quilòmetres, una franja de l’Egeu que separa dos mons. El setembre passat un fotògraf va captar el moment en què l’àvia, asseguda en un banc amb les seves amigues Maritsa i Stratia, donava un biberó a un nadó sirià davant la mirada somrient de la seva mare, feliç perquè acabaven d’arribar vius a terra ferma. La foto va fer la volta al món i va convertir l’Emilia en candidata al premi Nobel de la pau. L’han nominada juntament amb el pescador Stratis Valiamos, que ha tret milers de refugiats de l’aigua. Tots dos simbolitzen un esforç d’acollida de la gent humil que contrasta amb la política de tancament de fronteres dels governs europeus.
“ Ens feia molta pena i molta ràbia veure com arribaven: espantats, mullats, amb les criatures xopes, plorant. Cada dia anàvem al banc de davant la platja, a seure amb ells, a fer-los companyia. Arribaven sis, set, vuit barques: no hi podíem parlar, però ens abraçaven, ens feien petons”, explica l’àvia al menjador de casa seva, una petita casa de pescadors. Damunt la taula, sobre un tapís de ganxet i entre les fotografies dels seus quinze néts, hi té emmarcada la imatge que l’ha fet sortir de l’anonimat. “Va arribar una barca i en va sortir una noia amb el seu nadó i el marit. Jo li vaig aguantar la criatura mentre ella es posava roba eixuta. El petit va començar a plorar i vaig demanar que em portessin llet: només necessitava l’escalfor d’una abraçada i un biberó; res més”. L’àvia no es considera cap heroïna: “No he fet res d’especial”.
Illa de pas
A Lesbos han vist arribar refugiats tota la vida i, de fet, la majoria dels seus habitants són fills i néts de gent que un dia hi va arribar en una barcassa i les mans buides. Per la seva ubicació al sud de l’estret dels Dardanels, l’illa ha sigut sempre un punt de pas natural a l’est del Mediterrani. Lesbos va ser un centre cultural de la Grècia clàssica, base d’operacions d’exèrcits i mercaders: Homer la descriu a la 'Ilíada ', i va ser la llar de la poeta Safo, el segle VI aC, símbol de l’amor entre dones.
El 1922 l’illa ja s’havia trobat en la primera línia d’una altra onada de refugiats, que va deixar imatges molt semblants a les que veiem avui. Aleshores eren grecs expulsats de Turquia, i avui són sirians, iraquians i afganesos. Però l’estàtua del port de la capital, que representa una dona amb tres criatures (la més petita a coll, les altres entre les faldilles) i que commemora aquell èxode de la I Guerra Mundial, ben bé podria haver-se inspirat en una dona arribada la setmana passada.
Gairebé tots els habitants de Lesbos són descendents dels refugiats que van arribar als anys 20 i han crescut sentint les històries de patiment de les seves mares, àvies o besàvies. “La meva mare també va venir de Turquia i jo sé que ser refugiat és un mal molt gran. Quan van arribar dormien en un soterrani on es guardaven les olives, però aleshores els ajudaven, no com ara”, reflexiona l’Emilia mentre ens ofereix una galeta.
La crisi de refugiats de l’Àsia Menor va esclatar quan el govern grec, amb el suport de la Gran Bretanya i la resta d’aliats, va impulsar la Gran Idea: expandir-se en zones de l’antic Imperi Otomà on hi havia una presència històrica de població grega. L’aventura militar va acabar en desastre i el 1922 les forces turques, comandades per un jove Mustafà Kemal Atatürk, van arrasar Esmirna i altres ciutats gregues de l’Àsia Menor. Milers de persones van fugir en precàries barcasses de fusta. Després Turquia i Grècia van pactar un intercanvi forçat de població. Amb tot plegat, un milió i mig de grecs de l’Àsia Menor es van establir a Grècia en dos anys. Compartien la cultura i la llengua gregues però en general se’ls va tractar com a pàries.
I és comparant-la amb aquesta dolorosa experiència de la seva mare que l’Emilia, com gairebé tothom a Lesbos, veu la crisi d’avui. Des de l’inici de la Guerra de l’Iraq, el 2003, que el degoteig de refugiats és diari, però ningú s’esperava que arribaria a les proporcions de la tardor i l’hivern passats. En els quatre primers mesos de l’any han arribat a l’illa -que té la metitat de superfície que Mallorca- gairebé 90.000 refugiats, tants com la població local. L’any passat van ser més de 800.000.
N’ha quedat un testimoni que posa els pèls de punta: un turó on s’acumulen centenars de milers d’armilles salvavides, la muntanya de la vergonya d’Europa. N’hi ha de joguina, per a criatures, però les d’adult no són més segures: la majoria són d’imitació i quan s’amaren d’aigua encara enfonsen més la gent. Fins i tot en això els traficants, emparats en la clandestinitat, fan negoci amb el blindatge de les fronteres europees. Quan es tanca una porta gran, sempre se n’obre una de més petita, més cara i més perillosa.
El cementiri d'armilles salvavides que s'han retirat de les platges. / XAVIER BERTRAL
Molts illencs constaten com es repeteix la història. “Sempre són els mateixos els que paguen els plats trencats”, sentencia l’ Spyros, un pescador que en els últims mesos ha tret més gent que peixos del mar. No es deixen dur pels discursos alarmistes, i més que buscar problemes intenten trobar solucions. N’hi ha que tenen por de perdre el poc que els queda i d’altres temen que els turistes no tornin mai més. Alguns espavilats fan negoci amb els seus taxis o oferint aigua i menjar a preus inflats. També són una font d’ingressos els milers de voluntaris, cooperants, periodistes i personal internacional que han arribat a l’illa en els últims mesos. Però la majoria de la gent de Lesbos actua sense qüestionar-se res : “Aquesta illa s’ha construit amb refugiats i els hem d’ajudar, no podem fer altra cosa”, diu la propietària d’un hotel a Skala.
El 2014 el degoteig de refugiats es va convertir en un flux, sobretot a causa de l’agreujament de la guerra de Síria. L’Ajuntament va habilitar l’antiga base militar de Mória com a lloc de registre i alguns voluntaris van posar en marxa el camp de Pikpa, per a les famílies més vulnerables, com les que van patir el naufragi que el 28 d’octubre va deixar 40 morts. Molts illencs i turistes que passaven les vacances a l’illa es van organitzar per portar aigua, aliments i roba seca als nouvinguts.
Aquesta fràgil estructura de solidaritat, amb un estat com el grec en bancarrota i sense una presència significativa de les ONG i els organismes internacionals, es va acabar col·lapsant aquest estiu, quan cada dia arribaven a l’illa més de cinquanta pasteres (els dies de més bona mar, fins a sis mil persones) gairebé totes a Skala Sykamineas. Els voluntaris i les ONG van jugar un paper clau en les vides dels centenars de milers de persones que han transitat per l’illa: el rescat, l’atenció mèdica, la roba eixuta, un got de te calent o un espai per descansar... L’eina clau de coordinació era el WhatsApp: servia per avisar de l’albirament d’una pastera, enviar gent a socórrer els nàufrags, comunicar-ho als diferents grups de guàrdia i mobilitzar metges o el que calgués.
Al setembre els socorristes de la badalonina Proactiva Open Arms es van decidir a treballar a l’illa i van prendre com a base d’operacions l’hostal To Kyma, a l’extrem del poblet, davant la platja. La costa turca es veu tan a prop que sembla mentida que algú pugui morir en el camí. “Les barques són com closques de nou que es desmunten durant la travessa”, explica Nico Proto, argentí de naixement i mallorquí d’adopció, mentre pilota la llanxa ràpida equipada amb radars amb què fan les guàrdies de matinada.
Fabricades amb lona de camió encolada sobre una estructura de ferro i un terra format per planxes que quan es desencaixen perforen la nau des de dins, les barcasses, sobrecarregades fins al doble de la seva capacitat, són conduïdes pels mateixos refugiats, que sovint no tenen cap experiència al mar. Viatgen de nit per esquivar els guardacostes turcs, i el més petit problema pot acabar en tragèdia. “De vegades no han manxat la gasolina o el motor es para i no el saben tornar a engegar i queden a la deriva”, explica el socorrista. “Molts acaben tocant terra en penya-segats, perquè segueixen la llum del far, que justament és allà per indicar el perill, però ells no ho saben”. Morts absurdes, més encara si tenim en compte que un ferri fa aquest mateix trajecte diversos cops al dia en una hora, per 10 euros. Els refugiats han pagat entre 600 i 1.000 euros per cap a les màfies. Com va escriure la poeta somali Warsan Shire, “ningú posa el seu fill en un bot tret que l’aigua sigui més segura que la terra”.
SUPERVIVENTS D’UN ATAC QUÍMIC
En pastera van arribar també la Menar i el Brahim, una parella de la ciutat siriana de Homs, i les seves cinc criatures. Els més grans, dos bessons de 8 anys, pateixen trastorns mentals. Els pares expliquen que el 2012 van respirar gasos tòxics en un atac amb armes químiques llançat per l’exèrcit sirià. Els petits, dos nadons de mesos, també bessons, dormen a la casa prefabricada del camp de Kara Tepe, on l’Ajuntament acull les famílies més vulnerables. El seu relat és esfereïdor: van fugir dels atacs del règim fins a la ciutat de Raqqa, que més tard va ser ocupada per l’Estat Islàmic. Després van marxar a Turquia i han carregat (literalment) els seus fills fins a Lesbos. Ara esperen a l’illa el programa europeu de reassentament, però els socis de la UE només han acollit fins ara poc més d’un miler de refugiats dels 160.000 compromesos.
Des del 20 de març Lesbos ha deixat de ser la principal porta d’entrada a Europa: l’acord firmat per la UE per deportar a Turquia tothom que arribi a Grècia sense papers l’ha convertit en la primera trinxera de l’Europa fortalesa. El centre de Mória és ara una presó on 3.000 persones estan detingudes tot i que no han comès cap delicte, esperant que la seva sol·licitud d’asil sigui denegada perquè ara la UE considera formalment Turquia un país segur per als refugiats. L’Emilia es revolta contra l’acord: “ No volen tornar, diuen que és millor que els matin, que no volen tornar a Turquia, perquè allà no hi tenen feina ni cap futur. Tant de bo que els deixin continuar el seu viatge. Que cada país europeu se’n quedi uns quants i que puguin viure com la gent normal”. La seva veu destil·la més impotència que indignació. I no pot evitar emocionar-se quan s’imagina la seva mare en el mateix tràngol.
Les coses han canviat radicalment des del 4 d’abril. Vaixells de guerra de l’OTAN patrullen ara en les aigües de l’Egeu. D’ençà que va entrar en vigor l’acord amb Turquia , ja gairebé no arriben pasteres i les poques que s’acosten a Lesbos són aturades i interceptades pels guardacostes i els vaixells de Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres. Els recullen a l’aigua i porten els refugiats al port i d’allà a la presó. A Mória la premsa no hi té accés. Poc després de la visita del papa Francesc, alguns interns han pogut contactar amb periodistes per denunciar que no els donen prou llet infantil per alimentar els nadons.
LA PORTA ES TANCA
Molts voluntaris han decidit marxar perquè ja ni tan sols tenen contacte amb els refugiats, i les autoritats gregues han desmantellat els antics campaments informals, com el de No Borders Kitchen. Diversos voluntaris han sigut processats amb el pretext que assistir els refugiats és col·laborar amb la immigració i·legal. La porta d’entrada a Europa es tanca i la pregunta és si el govern turc seguirà blindant la frontera i a quin preu. I si es així, quina serà la pròxima porta petita, més perillosa i més cara, per als que continuaran buscant un lloc segur a Europa.
UNA PENSIÓ DE 400 EUROS
L’àvia té una pensió de 400 euros però ni tan sols la cobra íntegra, “vivim en un país en bancarrota i l’estat no té diners”. I encara quan cuina per als seus néts, un cop a la setmana, fa llarg, pensant que ha de tenir alguna cosa a la nevera perquè potser arribarà una barcassa de nit i una altra noia embarassada li demanarà d’anar al lavabo. L’Emilia s’indigna amb les imatges de criatures gasejades al camp de refugiats d’Idomeni per l’exèrcit macedoni. “Allà a la frontera els maldiuen i els peguen. Que no ho veu Europa? No té força per obrir la frontera? Jo només demano una cosa: que els deixin passar, perquè fugen de la guerra, com va fugir la meva mare. Són els mateixos governs que fan la guerra i després barren el pas a la gent que en vol fugir”.
L’Emilia parla d’Europa com d’un estrany, en tercera persona. Una entitat aliena, llunyana, que pren decisions sense sentit, que no respon als problemes. Molts grecs continuen pensant que pertànyer a la UE els protegeix de caure en l’abisme on ha caigut el Pròxim Orient. Però l’àvia de Lesbos ja no hi creu: “Europa no fa res de bo. Només mira pel seu interès. No tenen cor. Les guerres, per què les fan? I els nens, què han fet per ells? Sabeu quantes criatures s’han ofegat aquí, en aquest racó de mar? I Europa no fa res. Zero. Molta Europa , però res”.
Un 40% de les famílies que recorren a Càritas no tenen cap ingrés i el nombre de gent gran atesa augmenta un 20%
L'entitat humanitària del Bisbat ha mostrat una radiografia de l'exclusió i la marginació social de les comarques de Girona, feta a partir de la tasca que ha realitzat a través de 44 projectes socials diferents i de 277 serveis, desenvolupats a les seves 48 Càritas locals. El balanç de l'últim any mostra l'aprofundiment de les situacions de pobresa i assenyala la manca de feina amb sous dignes com un dels problemes més greus.
Càritas ha comprovat l'augment i la consolidació de la pobresa severa, cronificada i intergeneracional a les comarques de Girona durant el 2015, quan el 40% de les famílies que va atendre no tenia cap ingrés. Aquestes realitats resumeixen l'essència de l'activitat de l'entitat humanitària al llarg de l'últim any, en el qual ha ofert atenció a un 20% més de persones grans que el 2014, amb la voluntat d'ajudar un col·lectiu que pateix situacions de solitud i de pobresa intensa que, moltes vegades, queda amagada.
El secretari general de Càritas Diocesana de Girona, Martí Batllori, va subratllar les dificultats de la gent gran que malviu estirant unes pensions baixes. Per aquest motiu, Càritas ha volgut posar el focus en aquest grup de persones i el 2015 en va atendre 873, el triple que fa 10 anys. El 72% de la gent gran amb la que ha realitzat algun projecte social -com «Ser gran en dignitat» o «Apadrinar un avi», que ha implicat el voluntariat més jove- viu sola, el 78% té més de 80 anys i el 15% en té més de 60.
Esforç amb la infància
Altres índexs significatius de la Memòria de Càritas de l'any passat són que el 40% d'usuaris dels seus programes hi estan des de fa més de dos anys i que un 48% hi continua acudint aquest 2016. Aquests són alguns dels paràmetres que porten l'entitat a denunciar que la desigualtat social creix i a advertir que «s'ha de treballar la igualtat d'oportunitats des de la infància», com va afirmar Batllori, amb l'objectiu de combatre la persistència de la pobresa en el pas d'una generació a una altra. Per deixar clar el problema, el secretari general de Càritas va recordar l'últim informe de la fundació Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (FOESSA), segons el qual -va remarcar- «8 de cada 10 infants que van viure amb greus dificultats quan eren nens, les continuen tenint».
«Hi ha persones que s'estan quedant enrere perquè les situacions són més greus i la pobresa més intensa», va refermar Martí Batllori, qui va explicar que el concepte a combatre és el de «pobresa familiar» -econòmica, energètica, amb mancances infantils sense cobrir- i la seva transmissió intergeneracional.
A partir de la seva experiència, el secretari general de Càritas Diocesana de Girona va negar que l'evolució positiva de les dades macroeconòmiques estigui revertint en la població més vulnerable; «perquè -va considerar- no només és necessària la feina, sinó salaris dignes», ja que «les situacions de pobresa crònica s'han aprofundit». Així ho posa de manifest que el 40% d'usuaris dels programes de Càritas hi portin més de dos anys i que aquestes persones o famílies hagin passat de necessitar sis intervencions anuals a nou, o que gairebé la meitat -el 49%- hagi rebut atenció en més d'un projecte.
Aquest panorama, que es complementa amb altres dades significatives de la seva memòria d'activitats, fa que Càritas assenyali uns reptes de futur clars: la necessitat de promoure el lloguer social, com a resposta a la impossibilitat d'assumir els costos d'un habitatge; el treball digne, com a via per sortir de la pobresa; i l'establiment d'ingressos mínims garantits per a determinats col·lectius, pensant en les persones que han perdut la feina i les prestacions.
A tot això, el balanç d'ingressos de Càritas va pujar a 7.413.402 €, mentre que la inversió va ser de 7.436.867 euros. El gruix de la inversió, el 83,67%, es va correspondre a acció social; mentre que el 55,07% dels ingressos van provenir de fons privats i el 44,93% d'origen públic. També destaca la creació de 50 llocs de treball per a persones en risc d'exclusió, a través d'Ecosol Empresa d'Inserció.
Alerta pels «treballadors pobres» com a la postguerra
Els responsables de Càritas Diocesana de Girona denuncien la precarietat dels contractes laborals
El director de Càritas Diocesana de Girona, Ramon Barnera, va ressaltar el fet que la "profunditat" i el "dramatisme" de la pobresa a les comarques de Girona ha augmentat, encara que, aparentment, «la situació actual no ha variat gens de l'any passat. Durant la presentació de la memòria de l'entitat corresponent a 2015, Barnera va alertar que
«aquesta última crisi ha consoli dat la pobresa» i va subrallar la urgència d'oferir «feina justament retribuïda», una necessitat que va qualificar de «factor determinant. En la seva opinió, i en relació amb la necessitat de crear ocupació suficientment retribuïda per assumir el cost de la vida, «Si anéssim enrere, gairebé hauríem de tirar fins a la postguerra per parlar de treballadors pobres com ara».
Ramon Barnera va incidir en l'estabilitat de les dades de l'últim any i va explicar que hi ha per sones que surten de la pobresa, «però -va advertir- molts ho fan de manera molt precària i n'entren de nous».
«Desinterès» pels refugiats D'altra banda, el director de Càritas també es va referir a la crisi de refugiats i va censurar «la in capacitat i el desinterès d'Europa>) per resoldre la seva situació, al hora que va considerar «molt greu) que se'ls qualifiqui d'immigrants il·legals.
Per al bisbe de Girona, Francesc Pardo -que també va assistir a la presentació del balanç de l'any passat-, la memòria d'activitats de Càritas ofereix "dades objectives de la situació actual, de la pobresa i de la marginació".
LES XIFRES
59.562 PERSONES
s'han beneficiat dels projectes de Càritas Diocesana de Girona durant el 2015, 23.003 de les quals
han estat ateses directament en algun dels seus programes socials. L'última xifra suposa un increment del2,5% respecte del2014, mentre que el nombre de beneficiaris ha crescut un 83% des del 2011.
7.436.867 EUROS
d'inversió social el 2015
La demanda ha fet créixer un 81% el pressupost d'inversió social de Càritas en S anys,un 19% respecte el
20l4. Pel que fa a ajudes econòmiques, el 2015 van ser de 783.403,9 euros,un 59,7% més que el2012.
2.498 VOLUNTARIS
implicats en l'acció de Càritas
La feina de les prop de 2.500 persones que l'últim any han treballat, de manera desinteressada, a les 48 Càritas locals distribuïdes per les comarques de Girona s'han traduït en 848.640 hores de voluntariat. L'entitat compta amb 113 professionals.
70% DE FAMÍLIES ATESES
tenen menors al seu càrrec
Gairebé tres-quartes parts de les famílies ateses tenen menors al seu càrrec. D'aquest 70%,un 14% són famílies monoparentals un 40%, nombroses.
77% D'USUARIS GIRONINS
no treballen i el40% no té ingressos
La manca de feina persisteix,com també que la majoria dels beneficia ris continuen essent dones (el 55%). Un 35% són majors de 45 anys.
Dos centres sanitaris de Terrassa comparteixen un potent equipament extern i en mantenen un de petit a cada edifici
L'hospital Josep Trueta de Girona serà l'únic hospital provincial sense un gran laboratori clínic a prop quan acabi el trasllat de l'actual equipament de l'ICS al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt d'aquí a tres setmanes. Tant els hospitals de referència de Tarragona i Lleida -el Joan XXIII i l'Arnau de Vilanova- com els grans centres de Barcelona i l'àrea metropolitana -el de la Vall d'Hebron, el Clínic, l'hospital de Sant Pau o el Germans Trias i Pujol de Badalona- tenen aquest servei dins el mateix edifici assistencial o dins el recinte hospitalari, a uns metres d'on s'atenen els pacients.
En el cas de l'àrea metropolitana sud, hi ha un laboratori clínic amb una gestió única i tres seus, una a l'hospital de Bellvitge, una a l'hospital de Viladecans i una altra per a l'atenció primària al CAP Just Oliveras de l'Hospitalet. S'està treballant en l'ampliació del laboratori de Bellvitge, que assumirà també l'equipament de la primària, però Viladecans mantindrà el seu propi servei, segons expliquen fonts de l'hospital de Bellvitge.
Al Trueta, un cop es posin en marxa les noves instal·lacions del laboratori clínic territorial, que presta servei als hospitals i equips d'atenció primària de l'ICS i l'IAS i a l'hospital de Campdevànol, al centre de referència a Girona s'hi quedarà un equipament de 250 metres quadrats i una quinzena de professionals per analitzar les urgències generades des del propi centre i per les quals cal una resposta ràpida.
Entorn del 90% de les mostres que fins ara es traslladaven al Trueta -la majoria de les extraccions de sang es fan, en realitat, en uns 40 centres d'atenció primària d'arreu de la regió sanitària de Girona- ara viatjaran fins al parc hospitalari de Salt. Allà seran processades en un nou espai de 1.800 metres quadrats que permetrà unir de forma física el del Trueta (1.000 metres quadrats) i el del Santa Caterina (480).
Aquest nou model de laboratori és minoritari entre els grans hospitals catalans, però no excepcional. El sistema és similar al que funciona des de l'any 2008 en dos grans centres sanitaris del Vallès: el Consorci Sanitari de Terrassa i l'Hospital Universitari Mútua de Terrassa.
Les dues institucions comparteixen un potent laboratori extern, el Centre Analítiques de Terrassa (CatLab), que té la seu central al Parc Logístic de Salut Viladecavalls, i a cada centre es manté un laboratori hospitalari perifèric per a l'analítica urgent i de resposta preferent.
El CatLab, que des del 2012 també integra l'hospital Sant Joan de Déu de Martorell, fa uns 8 milions de determinacions anuals i dóna servei a gairebé un centenar de centres d'extracció de tot el Vallès Occidental i municipis del Baix Llobregat, l'Alt Penedès i l'Anoia, amb una població de referència de prop d'un milió d'habitants.
Fora de les grans ciutats del país també existeix una altra experiència, la del Consorci del Laboratori Intercomarcal de l'Alt Penedès, l'Anoia i el Garraf, que es va posar en marxa el 2002.
Inclou sis laboratoris, un a Vilafranca del Penedès que actua com a seu central -on es fan les determinacions més costoses de manera unificada- i cinc equipaments bàsics d'urgències i d'hospitalització en centres sanitaris d'Igualada, Sant Pere de Ribes, Sant Joan Despí, Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat.
Més espai per a Urgències
Des de l'hospital Trueta remarquen que les noves instal·lacions al parc hospitalari Martí i Julià, en què s'han invertit 2,4 milions d'euros, suposen un salt qualitatiu pel que fa a la feina del laboratori, que guanya modernitat i espai.
A més, la superfície alliberada al Trueta era l'element indispensable per poder ampliar el servei d'urgències de l'hospital, que doblarà l'espai. Aquestes obres començaran un cop s'hagin enllestit els tràmits de licitació.
Fonts del Trueta recorden que el laboratori clínic de l'ICS s'ha traslladat a només tres quilòmetres del centre i que s'ha integrat en un entorn hospitalari, el Parc Martí i Julià, gestionat per l'IAS, una empresa pública amb qui tenen una aliança estratègica des del 2006 i amb qui comparteixen, des de fa quatre anys, equips de direcció, professionals i gestió de serveis.
A més, s'ha reforçat el transport diari de mostres entre el parc hospitalari i el Trueta, passant dels quatre viatges al dia que es feien fins ara, a 18 viatges.
Aquest transport s'aprofitarà també per a altres serveis, com ara Farmàcia, Banc de Sang i de Teixits i Anatomia Patològica, un servei que el gener passat es va unificar a l'edifici del Trueta. També permetrà el trasllat de professionals que hagin d'anar d'un centre a l'altre.
Els sindicats critiquen que marxi del centre de referència i preveuen problemes amb el servei i l'atenció als pacients
El laboratori clínic regional que fins ara hi havia a l'hospital Josep Trueta de Girona va començar a traslladar-se ahir a les noves instal·lacions del parc hospitalari Martí i Julià de Salt, on entrarà en funcionament el 23 de maig. El cap de servei del laboratori, Xavier Queralt, admetia ahir que és un trasllat «complicat» perquè es tracta de desmuntar tot un laboratori per muntar-lo de nou a un altre indret, com si es tractés d'un «castell» que s'ha d'erigir de nou.
Mentre durin aquests treballs, unes tres setmanes, l'activitat es farà des l'antic laboratori de l'hospital Santa Caterina de Salt, que s'ha reforçat amb personal i maquinària. «Durant aquest temps, queda totalment assegurada la urgència hospitalària i també les proves urgents i les no demorables a nivell de primària», explica Queralt. Per altra banda, s'ha demanat als CAP que redueixin un 75% les analítiques amb caràcter ordinari i de les 1.500 analítiques que el laboratori assumia al dia passaran a ser unes 300 en aquest període d´impàs.
Els sindicats que formen part de la junta de personal del Trueta, però, mantenen que el trasllat és un error, tal com vénen denunciant des de fa temps, i ahir es van concentrar a les portes del centre. Consideren que un hospital de referència no es pot quedar sense laboratori clínic i recorden que aquesta «descentralització» és justament el contrari del que s'està fent a Barcelona, «on tot s'està centralitzant als grans hospital».
Segons Núria Estanyol, delegada de Metges de Catalunya, «al Trueta hi ha espai suficient per buscar un lloc adient per al laboratori però falta voluntat».
El mateix opina la portaveu de CCOO del Trueta, Maria Àngels Rodríguez, el sindicat majoritari a l´hospital. Segons Rodríguez, des de fa més de dos anys que s'han ofert espais alternatius al centre que no s'han tingut en consideració. També lamenta que els responsables polítics de la decisió actualment ja no estiguin al càrrec i adverteix que el trasllat «sortirà car» i «ho pagaran tots els ciutadans».
I és que tots els sindicats alerten d'una pèrdua de qualitat assistencial i del cost del trasllat de les mostres que s'analitzaven al Trueta. «El laboratori que es queda per atendre les urgències només permetrà fer analítiques molt bàsiques; molts dels paràmetres que fan falta s'hauran de mirar des de les instal·lacions de Salt», assenyala Rodríguez, que afegeix que això impedirà per exemple que el facultatiu pugui modificar la medicació després de consultar in situ les analítiques. I això, diuen, es traduirà amb un major temps d'espera pels resultats.
Les víctimes solen ser adolescents amb edats compreses entre els 11 i els 15 anys, tant nois com noies
Internet i les xarxes socials es troben al darrere d'un de cada quatre casos d'assetjament i delictes sexuals a menors gironins. La majoria de les víctimes tenen entre 11 i 15 anys. A diferència d'altres trams d'edat, aquests delictes comesos a través de les noves tecnologies afecten gairebé per igual tant a nois com a noies. Els agressors -sovint són homes- aprofiten que la xarxa els permet amagar la seva identitat, i que els joves són vulnerables, per enganyar-los amb un únic objectiu: aconseguir fotos i vídeos on apareguin despullats o amb poca roba. El llistat, però, no s'acaba aquí. Hi ha altres adolescents que veuen com després d'una relació fallida l'exparella els amenaça amb fer córrer les seves fotos íntimes pel ciberespai. Els casos més greus són aquells en què la víctima acaba patint abusos o agressions per part de qui ha conegut a través de xarxes socials. Per això, els Mossos consciencien tant els estudiants com els pares sobre els riscos de les noves tecnologies.
En els dos darrers anys, arreu de les comarques gironines, els mossos han rebut 51 denúncies per delictes contra la llibertat sexual on les víctimes tenien tan sols entre 11 i 15 anys. La llista de casos inclou des de coaccions fins a abusos, passant per tocaments o amenaces. I dins aquest global, ja s'han fet un lloc els delictes relacionats amb les noves tecnologies.
A la demarcació, Internet i les xarxes socials es troben al darrere d'un de cada quatre casos d'assetjament i delictes sexuals a menors. Entre el 2014 i el 2015, la policia va rebre divuit denúncies de joves que van patir la part més fosca del ciberespai. I només durant el primer trimestre del 2016, ja n'han entrat cinc casos més.
En tots aquests, la víctima té menys de 18 anys. Però si es posa la lupa al tram d'edat comprès entre els 11 i els 15, aquí és on es concentren el gruix de les denúncies -en concret, setze de les 23 totals. «Estem parlant d'una etapa on els adolescents són més vulnerables, i on els agressors aprofiten per entabanar-los i enganyar-los a través de les noves tecnologies», explica la cap de la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (Urpac), la sotsinspectora Rosa Negre.
Impunitat i invisibilitat
Els agressors, sovint homes, s'aprofiten de la impunitat -i també la invisibilitat-que els donen tant Internet com les xarxes socials. Facebook, Twitter, Skype, Whatsapp, Telegram o d'altres de menys conegudes -com Redtube o Buzzarab- els serveixen de canal per contactar amb les víctimes. Envien missatges als adolescents fent-se passar per un amic seu, a través d'un perfil fals, o bé comencen a xatejar-hi amb l'excusa de fer amistat. Al final, més tard o més d'hora, els demanen fotos o vídeos on els adolescents apareguin despullats o amb poca roba. Després, comencen les amenaces i coaccions.«La gran majoria de casos que ens arriben estan relacionats amb la difusió d'imatges íntimes», explica la sotsinspectora. Però el llistat no es queda aquí. També hi ha joves que, després d'acabar una relació, veuen com l'exparella els amenaça amb fer córrer fotografies compromeses. O casos en què la víctima queda amb aquell qui ha conegut a través de les xarxes i acaba patint un abús o agressió sexual -va passar en set dels 23 denunciats-.
Nois i noies sense distinció
A diferència d'altres trams d'edat, en què les víctimes dels delictes sexuals solen ser noies, les noves tecnologies no fan distincions per sexe. Els il·lícits comesos a través d'internet i les xarxes socials, aquí, afecten gairebé per igual tant els nois com les noies. La sotsinspectora dels mossos tampoc amaga, però, que aquelles denúncies que els hi arriben són només «la punta de l'iceberg». I és que, igual com passa amb altres tipologies delictives, amb aquells relacionats amb les noves tecnologies, hi ha tota una xifra negra que es manté oculta. Al costat del treball per fer aflorar aquests fets, els Mossos d'Esquadra també incideixen en la prevenció. Per això, fan xerrades informatives tant als joves com als seus pares, perquè coneguin que les noves tecnologies també tenen perills.
«D'entrada, s'ha de desconfiar d'aquelles persones a qui es coneix per primer cop a través d'Internet o les xarxes socials; i sobretot, quan s'és víctima d'un delicte, cal denunciar-lo», indica Negre. La sotsinspectora precisa que, per posar-ho en coneixement dels Mossos, apart de trucar al 112 o anar a comissaria, la policia també té un correu electrònic específic: internet.segura@gencat.cat
Fa poc, els Mossos van fer una de les xerrades sobre els riscos d'Internet i les noves tecnologies a l'escola Josep Pallach de Figueres. Per unes hores, els alumnes de 6è-A de primària han canviat la seva rutina habitual i dos agents els consciencien sobre els riscos d'internet i les xarxes socials. Els policies s'ajuden d'un vídeo en què es mostra el cas d'una adolescent, assetjada per un jove que es fa passar per amic seu. Com que la noia té dades de contacte públiques a Facebook i dóna detalls de la seva vida personal, ell aconsegueix saber on viu i per on es mou, fins al punt d'arribar a perseguir-la. Es tracta d'una ficció, però basada en fets reals, amb què la policia pretén advertir els menors i, també, els pares dels perills de la sobreexposició pública a la xarxa i del comportament que adopten alguns pederastes.
Cuidar pares amb demències afecta la salut, l'economia i les relacions personals
La vida d’Àngela Torres va canviar de cop el 9 de març del 2009. Aquell dia va rebre una trucada de la policia a la fàbrica on treballava. La seva mare s’havia perdut. La van trobar de nit en un bar amb un brot d’esquizofrènia. Era dissabte i el dilluns havia de tornar a la feina. Una amiga es va fer càrrec de la mare els primers dies. «Però si no rebia 30 trucades diàries no en rebia cap. «Ángela, la teva mare es fa mal; Ángela, se’n vol anar de casa’...», recorda. Al quart dia va deixar la feina. A partir de llavors s’ha dedicat íntegrament a l’atenció de la seva mare. 24 hores al dia, set dies a la setmana, set anys ja. Una nova vida que l’ha afectat en tots els sentits: des de la salut fins a l’economia, passant per les relacions personals.
A Juana Padilla, la seva mare, li van diagnosticar demència amb cossos de Lewy, que encara es confon amb l’Alzheimer. La malaltia va ser especialment dura el primer any. L’Ángela es va trobar sola, vivint dels estalvis i amb una situació que la va sobrepassar. En aquell període va tenir un intent de suïcidi, va patir una anèmia i arrossega un parell d’hèrnies lumbars i calcificació al maluc dret, entre altres malalties que li vénen de moure la seva mare cada dues hores.
Amb els anys no només la salut se’n va anar ressentint. També les relacions personals. «Fa poc Pablo A. Barredo –director de la Fundación Diario de un Cuidador– ens va demanar a manera de teràpia que expliquéssim com afecta ser cuidador la parella. A mi el gener passat em van dir adéu després de 22 anys, perquè ja era massa», resumeix. La falta de sexe va ser un dels desencadenants de la ruptura. Perquè la seva parella, encara que arribés cansada a casa, tenia el sopar posat i podia desconnectar de la feina. Però l’Ángela, no. «Al llit la meva parella volia gresca i jo estava feta pols. ¿Qui em pregunta com estic jo? ¿Qui cuida del que cuida? Ningú. És un altre preu que hem de pagar», diu.
Ho tornaria a fer
Malgrat el sacrifici constant, assegura que se’n va al llit cada nit amb una gran satisfacció. «Angelita, no em portis a una residència, em deia la meva mare quan estava bé». Així que va complir la seva voluntat. Tampoc hauria tingut alternativa. Les llistes d’espera per a les residències públiques estaven al voltant de l’any i mig i les privades no baixaven de 1.500 euros al mes. Amb els 750 que tenia llavors la seva mare de pensió hauria sigut impossible pagar-ne una. Ara s’ha d’apanyar amb una mica més de 800 euros de pensió materna i 400 d’ajuda a la dependència per exercir de cuidadora. «Als dements ningú els vol, aquesta és la trista realitat. Sense diners no són productius», declara.
L’Àngela es pregunta què passarà quan la seva mare es mori. En aquesta situació es troba Vicent Joan Subirats. L'excuidador, es va haver d’ocupar des del 2007 fins al maig del 2015 de la seva mare, que patia Alzheimer. Fins al 2009, també del seu pare, dependent per problemes cardíacs. «Jo treballava de subaltern a l’Ajuntament de Tarragona. Ho vaig deixar perquè em sortia més econòmic ocupar-me’n jo d’ells», diu. Ara està sense feina i amb un panorama laboral diferent del que va deixar el 2007.
Subirats va ser dels primers a rebre l’ajuda a la dependència. 540 euros per cada pare, a més a més de seguretat social (sense dret a atur). El Partit Popular va rebaixar aquella ajuda un 15% i va anul·lar la cotització. Després de la mort de la mare, va poder aguantar fins al setembre amb els pocs diners que tenia estalviats i amb ajudes de Càritas, Creu Roja i, sobretot, de la família. Ara acaba de començar a cobrar l’atur i està a punt de rebre la renda activa d’inserció.
Subirats va passar els dos primers anys sense sortir de casa. Va canviar de vivenda per la seva mare i es va dedicar per complet a cuidar-ne. Pateix problemes d’esquena com a conseqüència de l’atenció als seus pares. Igual que Ángela Torres, representa els milers de cuidadors que el Govern insisteix a anomenar oficialment cuidadors no professionals.
Enric Agut, activista contra l’estigma de la salut mental
LV | Foto: Kim Manresa
Tinc 50 anys. He passat la vida a Caldes de Montbui. Sóc tècnic industrial especialitzat en robòtica, però als 41 anys vaig deixar de treballar per qüestions de salut: em van diagnosticar psicosi maniacodepressiva. Visc sol. Sóc independentista. No tinc cap coneixement religiós i vull continuar així.
De petit a casa hi havia dies que els plats volaven. El meu pare era un mascle alfa i la meva mare una patidora que explotava sovint. Discutien i discutien.
Com hi va fer front?
Als quinze anys me’n vaig anar de casa. Vaig marxar a Itàlia i vaig estar tres mesos sense tornar. Gràcies a això els meus pares van ser els primers divorciats del meu poble i tot es va anar encarrilant.
Vostè també?
Dels 16 als 20 anys, amb el meu grup d’amics, vaig consumir tota mena de drogues. Primer vam ser heavies i després punks, però vaig continuar estudiant i treballant. Era un politoxicòman de cap de setmana. En aquest ambient vaig conèixer una noia especial.
Se’n va enamorar?
Sí, però ella em va escollir precisament pel motiu pel qual jo ja l’estava deixant: la mala vida. Jo anava a menys i ella anava a més. Amb els anys la relació es va fer insostenible i ens vam separar. Tenia 29 anys, vaig decidir començar una nova vida.
Ja no consumia drogues?
No, tenia una bona feina i em sentia fort, però al cap de pocs mesos vaig començar a trobar-me malament, tenia insomni, irritabilitat, tolerància baixíssima a la frustració, plorava sovint...
Depressió?
Vaig anar al metge de capçalera, recordo que li insistia que jo no estava boig, em passava el que li passa a tothom: no volia que m’identifiquessin amb “el ximple”, perdre la meva identitat.
Va consultar un psiquiatre?
En set anys vaig passar per quatre o cinc, i ho vaig provar tot, des de l’acupuntura fins a la dieta vegetariana. Un altre metge de capçalera em va receptar antidepressius mentre esperava que un psiquiatre de la Seguretat Social em donés una visita que no va arribar mai. En uns mesos vaig patir un episodi greu d’hipomania i vaig acabar ingressat.
En un hospital psiquiàtric?
Sí, i aquell ingrés va ser molt positiu, per fi la meva malaltia tenia nom. Vaig descobrir que pateixo un tipus de trastorn bipolar que no admet antidepressius, i jo n’havia estat prenent set mesos. Aquells fàrmacs em van trencar del tot, em van provocar una angoixa terrible, un patiment psicopatològic que em va portar a intentar saltar pel balcó.
Va millorar?
El tractament va ser lent i llarg, però em vaig anar estabilitzant. No he deixat mai de prendre la medicació i no vaig faltar cap dia a la consulta del psicòleg durant tres anys. Tinc un dolor psicopatològic que és un infern.
Va tornar a treballar?
Sí, en nou mesos vaig tornar a la feina i als estudis, però vaig patir un acomiadament improcedent. El gerent de l’empresa va ser la primera persona que em va discriminar. Després vaig trobar una altra feina en què vaig estar tres anys, però la tensió de la feina em feia sentir malament i havia d’augmentar la medicació. Als 41 anys vaig haver d’abandonar.
Com han estat aquests deu anys?
Estic tranquil, però l’entorn i no sentir-se discriminat és fonamental, i en aquest sentit fa falta una conscienciació social més gran. El menyspreu que patim és molt dolorós.
Expliqui’m en quines circumstàncies s’ha sentit discriminat.
Per descomptat que dues importants companyies asseguradores em van rebutjar i molts coneguts van canviar la seva actitud cap a mi. La majoria de nosaltres tenim capacitat per estudiar, treballar, formar una família i afrontar les mateixes funcions i responsabilitats que qualsevol altra persona, però poca gent ho creu.
Com ocupa el seu temps?
Estic fent la pàgina web del meu avi escriptor, Ferran Canyameres.
Més del 23% de la població catalana de més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn de salut mental.
Va ser aquest el motiu que em va portar a participar amb el meu testimoni a l’ Associació Obertament, en la qual col·laboren moltes altres persones que com jo lluiten contra l’estigma, però algunes no s’atreveixen a donar la cara públicament.
Temen que la seva vàlua professional es posi en dubte?
Per descomptat, i que el seu testimoni tingui conseqüències laborals; persones que, per exemple, treballen a la universitat, als mitjans de comunicació, que tenen un càrrec de responsabilitat o que estan en procés de selecció, no tenen cap seguretat que si el seu nom aparegués associat al fet d’haver patit un trastorn de salut mental, la seva carrera no es veuria perjudicada.
Ho entenc.
Quan t’ingressen per motius de salut mental la resposta de l’entorn no és la mateixa que quan ho fan per altre motiu. La gent desapareix, simplement perquè no saben com actuar.
Com actuar?
Sobretot evitant el paternalisme, molts s’atreveixen a donar-te consells en temes que desconeixen. De fet el 29% dels catalans creuen que una de les principals causes de la malaltia mental és la falta d’autodisciplina.
Això deu fer mal.
...I el 17% no donaria cap mena de responsabilitat a persones amb problemes de salut mental; un 34% ni ho sap ni contesta.
Parlar i comprendre
L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma de la salut mental, va decidir –amb la implicació del Departament de Salut i de Benestar i Família de la Generalitat, la Fundació La Caixa, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament i altres administracions locals– treure un sofà al carrer i passejar-lo per tot Catalunya perquè els vianants s’hi asseguessin a xerrar amb persones que tenen o han tingut algun trastorn de salut mental com és el cas d’ Enric Agut, un més d’aquest 23,7% de catalans de més de 18 anys que patiran al llarg de la seva vida un trastorn de salut mental. El mes de maig vinent Obertament presenta un estudi sobre l’índex d’estigma en la premsa catalana.
