Enric Agut, activista contra l’estigma de la salut mental
 |
| LV | Foto: Kim Manresa |
Tinc 50 anys. He passat la vida a Caldes de Montbui. Sóc tècnic industrial especialitzat en robòtica, però als 41 anys vaig deixar de treballar per qüestions de salut: em van diagnosticar psicosi maniacodepressiva. Visc sol. Sóc independentista. No tinc cap coneixement religiós i vull continuar així.
De petit a casa hi havia dies que els plats volaven. El meu pare era un mascle alfa i la meva mare una patidora que explotava sovint. Discutien i discutien.
Com hi va fer front?
Als quinze anys me’n vaig anar de casa. Vaig marxar a Itàlia i vaig estar tres mesos sense tornar. Gràcies a això els meus pares van ser els primers divorciats del meu poble i tot es va anar encarrilant.
Vostè també?
Dels 16 als 20 anys, amb el meu grup d’amics, vaig consumir tota mena de drogues. Primer vam ser heavies i després punks, però vaig continuar estudiant i treballant. Era un politoxicòman de cap de setmana. En aquest ambient vaig conèixer una noia especial.
Se’n va enamorar?
Sí, però ella em va escollir precisament pel motiu pel qual jo ja l’estava deixant: la mala vida. Jo anava a menys i ella anava a més. Amb els anys la relació es va fer insostenible i ens vam separar. Tenia 29 anys, vaig decidir començar una nova vida.
Ja no consumia drogues?
No, tenia una bona feina i em sentia fort, però al cap de pocs mesos vaig començar a trobar-me malament, tenia insomni, irritabilitat, tolerància baixíssima a la frustració, plorava sovint...
Depressió?
Vaig anar al metge de capçalera, recordo que li insistia que jo no estava boig, em passava el que li passa a tothom: no volia que m’identifiquessin amb “el ximple”, perdre la meva identitat.
Va consultar un psiquiatre?
En set anys vaig passar per quatre o cinc, i ho vaig provar tot, des de l’acupuntura fins a la dieta vegetariana. Un altre metge de capçalera em va receptar antidepressius mentre esperava que un psiquiatre de la Seguretat Social em donés una visita que no va arribar mai. En uns mesos vaig patir un episodi greu d’hipomania i vaig acabar ingressat.
En un hospital psiquiàtric?
Sí, i aquell ingrés va ser molt positiu, per fi la meva malaltia tenia nom. Vaig descobrir que pateixo un tipus de trastorn bipolar que no admet antidepressius, i jo n’havia estat prenent set mesos. Aquells fàrmacs em van trencar del tot, em van provocar una angoixa terrible, un patiment psicopatològic que em va portar a intentar saltar pel balcó.
Va millorar?
El tractament va ser lent i llarg, però em vaig anar estabilitzant. No he deixat mai de prendre la medicació i no vaig faltar cap dia a la consulta del psicòleg durant tres anys. Tinc un dolor psicopatològic que és un infern.
Va tornar a treballar?
Sí, en nou mesos vaig tornar a la feina i als estudis, però vaig patir un acomiadament improcedent. El gerent de l’empresa va ser la primera persona que em va discriminar. Després vaig trobar una altra feina en què vaig estar tres anys, però la tensió de la feina em feia sentir malament i havia d’augmentar la medicació. Als 41 anys vaig haver d’abandonar.
Com han estat aquests deu anys?
Estic tranquil, però l’entorn i no sentir-se discriminat és fonamental, i en aquest sentit fa falta una conscienciació social més gran. El menyspreu que patim és molt dolorós.
Expliqui’m en quines circumstàncies s’ha sentit discriminat.
Per descomptat que dues importants companyies asseguradores em van rebutjar i molts coneguts van canviar la seva actitud cap a mi. La majoria de nosaltres tenim capacitat per estudiar, treballar, formar una família i afrontar les mateixes funcions i responsabilitats que qualsevol altra persona, però poca gent ho creu.
Com ocupa el seu temps?
Estic fent la pàgina web del meu avi escriptor, Ferran Canyameres.
Més del 23% de la població catalana de més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn de salut mental.
Va ser aquest el motiu que em va portar a participar amb el meu testimoni a l’ Associació Obertament, en la qual col·laboren moltes altres persones que com jo lluiten contra l’estigma, però algunes no s’atreveixen a donar la cara públicament.
Temen que la seva vàlua professional es posi en dubte?
Per descomptat, i que el seu testimoni tingui conseqüències laborals; persones que, per exemple, treballen a la universitat, als mitjans de comunicació, que tenen un càrrec de responsabilitat o que estan en procés de selecció, no tenen cap seguretat que si el seu nom aparegués associat al fet d’haver patit un trastorn de salut mental, la seva carrera no es veuria perjudicada.
Ho entenc.
Quan t’ingressen per motius de salut mental la resposta de l’entorn no és la mateixa que quan ho fan per altre motiu. La gent desapareix, simplement perquè no saben com actuar.
Com actuar?
Sobretot evitant el paternalisme, molts s’atreveixen a donar-te consells en temes que desconeixen. De fet el 29% dels catalans creuen que una de les principals causes de la malaltia mental és la falta d’autodisciplina.
Això deu fer mal.
...I el 17% no donaria cap mena de responsabilitat a persones amb problemes de salut mental; un 34% ni ho sap ni contesta.
Parlar i comprendre
L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma de la salut mental, va decidir –amb la implicació del Departament de Salut i de Benestar i Família de la Generalitat, la Fundació La Caixa, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament i altres administracions locals– treure un sofà al carrer i passejar-lo per tot Catalunya perquè els vianants s’hi asseguessin a xerrar amb persones que tenen o han tingut algun trastorn de salut mental com és el cas d’ Enric Agut, un més d’aquest 23,7% de catalans de més de 18 anys que patiran al llarg de la seva vida un trastorn de salut mental. El mes de maig vinent Obertament presenta un estudi sobre l’índex d’estigma en la premsa catalana.
Ima Sanchís
25/04/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies